Bon dia! Us saludem des del programa setmanal PICAMA, magatzim sobre salut relacionat amb els hàbits saludables i el tractament i prevenció del càncer de l'associació Prevenció i Informació Càncer Molins, PICAM, associació de pacients al servei de pacients.
Avui entrevistem a Melani Rodríguez Belloso. Ella és fisioterapeuta d'atenció primària i comunitària del CAP Progrés Raval. I a l'Helena Villabona, psicòloga referent de benestar emocional del CAP Progrés Raval de Badalona.
i ens parlaran de com pot la fisioterapia oncològica ajudar a millorar la relació del pacient amb el seu cos i, des de la psicologia, com es pot ajudar el pacient a integrar els canvis físics després d'un procés oncològic. Bon dia, Helena i Melani.
Bon dia, bon dia, què tal? Molt bé, molt contentes de tenir-vos avui en nosaltres. I tant que sí. I gràcies a vosaltres per convidar-nos. Gràcies. Bé, per què creieu que la mirada integral, o sigui, anem a explicar això, no? Psicologia més fisioteràpia és crucial per la recuperació post-oncològica.
Doncs mira, ho contesto jo, si sembla bé. Genial. Mira, quan vam pensar de fer la xerrada, primer havíem de fer dues xerrades independents, jo la psicologia per una part i la melania i la fisioteràpia per l'altra, però després cadascuna preparant la xerrada em dius que realment està tot molt lligat, perquè...
Quan una persona passa d'un procés oncològic i fa tots els tractaments, li queden una sèrie de seqüeles, una sèrie de canvis, clar, hi ha seqüeles físiques i hi ha seqüeles psicològiques. Així que unes afecten a les altres i viceversa. Llavors em dius que està això molt lligat i realment pel pacient, el que més el beneficia és que tingui aquesta mirada més global, més integral, perquè al final el cos i ment estan totalment lligats, no ho podem saber.
per això una mica vam dir, la mirada ha de ser genèrica i integral. Això ja m'agrada que hi hagi uns professionals, Marissa, que realment posin per bandera això, no? Vull dir que se n'adonguin, que us n'adoneu que és així mateix, que és la psicologia més la fisioteràpia. Vull dir, aquest pack, no?,
Sí, sí, perquè aquí pots afegir alimentació i medicina, vull dir que realment com més multidisciplinar sigui millor. Exacte, i tant que sí. A veure, jo us pregunto ara, com afecten els tractaments oncològics, quimioteràpia, radioteràpia, cirurgia, etc., a l'autoimatge i la percepció corporal de la pacient?
Home, doncs heu de pensar que l'autoimatge final es queda molt afectada, no? Perquè com que hi ha aquests canvis físics, que en alguns casos poden arribar a ser com molt dràstics o bruscos, no sé quina seria la paraula, no? Perquè per exemple una mastectomia o una pèrdua de cabell, doncs clar, és un canvi, no? Està impactant. Llavors, la persona, clar, té un xoc emocional que pot ser fort, no? Apareixen moltes pors, apareixen, no?, inclús un bloqueig emocional a vegades,
inclús un dol, ara parlem, no?, que estic perdent una part que podia ser molt important per mi, no?, i no acabo de reconèixer el meu cos. Llavors, bueno, tots aquests canvis i aquestes emocions que provoquen que l'autoimatge, al final, no?, aquesta percepció que jo tinc de mi pugui arribar a ser negativa, no?, que em sento insatisfeta i no m'acabo de veure com jo era, no?, o que el que veig potser no m'acaba d'agradar, no?,
Doncs clar, pot ser normal, però també, doncs, bueno...
que la tua imatge no sigui... Home, quan tu et mires al mirall... Exacte. És un canvi bestial. Quan tu et mires al mirall, que siguis rosa, siguis morena, alta, prima, d'aigua, però ets tu, en aquest cas. Sóc l'Anna amb 70 anys, però sempre he tingut el mateix. He sigut més aviat grassoneta, més aviat grassoneta. Però de cop i volta, que et vegis d'aquesta manera... Sense cabells.
sense celles, sense pestanyes. És que no és només una cosa, és que només són moltes i moltes es veuen molt, no? En baixa forma, a més a més, cansada, aixafada, són moltes coses. És que són moltes coses i a més fer la pell, fer front amb les senyores, i amb els senyors també, el tema del pit, però sembla ser que les senyores ho tenim, d'acord?
Per fisiologia, no per res més, per fisiologia, més agreujat. I llavors, si tens un company, com li fas veure al company que això és normal si tu no ho integres dintre de tu mateixa? Exacte, exacte. Des de la psicologia...
com es pot ajudar el pacient des de la psicologia a integrar tots aquests canvis físics, bé sigui cicatrius, bé sigui pròtesis, etcètera, etcètera, com a part d'una nova identitat sense que defineixin la persona. O sigui, això es diu molt ràpidament, però, clar, pot ser una persona molt intel·ligenta i potser, mira, prisplàs, però realment...
Afecta. Això té que afectar. I tant. I el que és molt important és entendre que cada persona ho pot viure d'alguna forma diferent i que jo ara us diré una mica aquests enfocaments o estratègies també...
després cada persona, una li funcionarà o no, s'ha d'adaptar sempre a la persona i jo també em baso una mica en experiència, però clar, després pot ser que jo digui, mira, anem a fer aquesta estratègia i la meva no funciona. Així a nivell genèric, hi ha diversos enfocaments, estratègies que poden anar molt bé, per exemple...
hi ha una cosa que a psicologia se'n diu la reestructuració cognitiva, que és un nom una mica estrany, però el que vol dir és una mica canviar pensaments, és a dir, com jo interpreto aquests canvis físics, en comptes de dir, ostres, aquesta pròtesi que jo porto, per exemple, és una llosa, jo l'he vist com un desastre, ostres, quin pal, em recomites haver de portar això, doncs en comptes de interpretar-ho d'aquesta forma tan negativa, doncs intenta anar cap a un pensament una mica més
funcional, no?, que se li diu i que sigui, doncs no. Aquesta pròtesi, al final, és una eina que a mi em serveix per continuar funcionant, continuar vivint, etcètera, no? Però, a més, clar, a més, aquesta pròtesi, com li fa... Jo, perdona, eh?, però jo...
El núvol, el núvol, amb el tema del company, o amb el tema dels fills, fins i tot, vull dir. Primer és el company, sí. Primer és el company de dir, bueno, ens hem conegut que teníem 17 anys, ja, ja, ja, ja, ja, hem anat aquí, hem anat allà, ta, ta, ta, ta, ta, i ara, per un revés de la vida, m'encuentro així, a veure, a veure, Antonito lo fantástico, què fem? Vull dir, com... Ah, vull dir, que és molt fàcil dir-ho. Sí.
Però que has de tenir el vostre ajut, vamos, los 365 días al año, las 24 horas del día. Totalment, això també és molt important, no només treballar amb la pacient, sinó també amb els familiars, amb l'entorn. És a dir, òbviament aquest treball, que ja et dic que és lent i pot haver-hi una muntanya russa, no?,
primer s'ha de fer i posteriorment s'haurà de fer amb el familiar o amb la parella o amb qui sigui, perquè al final aquesta persona que és familiar també pot necessitar una mica com em foco a la part més sexual, tot això. Exacte, exacte. Clar, necessita un procés que pot costar
però que s'ha d'anar fent i si es fa amb ajuda doncs sempre serà més. Home, sempre arribarem abans a port i a bon port amb ajut. Això està claríssim. Si es pot, no? Sí, home, sí. I aquí anava a preguntar-te jo el tema aquest. Quina importància té l'acceptació d'aquest procés i dels canvis per a la salut mental...
del pacient oncològic i com es treballa aquesta acceptació? Com ho fem? Hola, Marissa! Hola, Marissa, què preguntes, eh? Sí, sí, però ens semblen superimpotents i que això també ho parlarem a la xermada, eh? Però sí que l'acceptació és clau, és bàsica, perquè si jo no accepto la meva experiència present, si jo no accepto aquests canvis físics o aquests canvis...
inclús psicològics de costa, que em sento una mica diferent, doncs clar, al final jo estic com fomentant unes resistències envers aquesta experiència i llavors estic encara alimentant-me d'aquest patiment. I jo, en el moment en què
deixo de presentar aquesta resistència, que accepto i integro tot això que m'està passant, ja va baixant l'ansietat, ja va baixant aquesta pàbia, ja va baixant la tristera. Llavors també l'acceptar és molt útil perquè al final m'ajudarà a comprometre més amb el mal tractament o amb el seguiment que hagi de fer, acceptar també m'ajuda...
a enfocar-me, no? En el que realment puc fer és no lamentar-me per el que he perdut. L'acceptació en aquest sentit és exacta, l'acceptació és molt important, que pot costar que arribi, és a dir, d'entrada pot haver-hi una negació i pot ser normal, però que hi hagi acceptació en algun punt és una mica cap a on s'ha d'anar. A la vida tot comença per acceptació, tot.
Sí, el que passa és que, clar... Les paraules se les llevan al viento. És molt fàcil dir-ho, però, clar, un nen et suspèn, i tu com a mare, va... Vale, pues no, va, no passa res. Tot comença per l'acceptació. Però hi ha coses que dius, bueno, entre juni i setembre sacamos el curso,
Hi ha altres coses que, sense menysprear, però ara, en aquest moment, amb el tema que estàs tocant o que estem tocant, evidentment, dir-li a una persona «todo empieza por la aceptación» és com un xiste, no?
Clar, per això també s'ha de validar molt que al principi pugui haver resistència a negació, de sensació d'injustícia, de ràbia, vull dir que això forma part també d'aquest procés i ha de ser en tot cas, i s'ha de validar, però que al final tot això també vagi evolucionant cap a aquesta acceptació. D'aquí la importància de... Al final es fa molta psicoeducació, una mica això que estic explicant, no?,
què és normal, què no, quines emocions poden haver-hi, quina actitud he de tenir jo cap a mi, cap al meu cos, una mica més autocompassiva. No en tinc pena de mi, sinó que em tracto amb més amabilitat. Això també em pot ajudar molt. Això acabes de dir una cosa que m'ha agradat molt. Sí, autocompassió. Sí, sí. Us animo en què busqueu el concepte, perquè...
Realment és molt interessant, no vol dir que tinc pena de mi, no em tracto una mica més en tacte, amb cura, amb amabilitat, no? I que em puc equivocar, que puc estar malament, que puc estar dèbil, no? I que això no em defineix. No, per nada.
D'aquí la importància de tenir al costat un psicòleg quan acabes... És el que he dit abans, vull dir, clar, quan tu surts de quiròfan, automàticament la primera persona, a part del teu marit o de la teva mare o qui sigui, sou vosaltres. La primera persona que es necessita a l'obrir els ulls, sou vosaltres.
Sí, això òbviament pot variar entre persones, no? Sí, clar, evidentment. Però, home, un acompanyament jo crec que hi ha de ser. Sí, digues que sí. I això a vegades falla, no? Bueno, perquè encara...
Jo vinc de la vostra àrea i encara, de fa molts anys, i encara no s'accepta, o s'accepta molt internament a Sotoboche. Ves que li tinc d'explicar jo a aquella persona. Sí, això ho diu molta gent. I et dic que jo vinc d'aquesta àrea perfectament i tinc molts anys, eh?
Però vull dir, ves que li tinc a dir, ves que no sé què. No, doncs aquesta persona té uns estris que t'ensenyarà que tu els posis en funcionament i t'ajudarà tot endavant amb el problema X. Ara tenim aquest, però en podem tindre un altre, el que sigui. I escolteu, com pot la fisioteràpia oncològica
ajudar a millorar la relació del pacient amb el seu cos, especialment després d'una cirurgia, masectomia, cirurgia abdominal, etc.
Doncs mira, tant la fisioteràpia com la psicologia en aquest cas, com explicàvaves l'Helena, com no es pot dividir en els canvis físics i emocionals que va sempre ligat, penseu que tota aquesta recuperació d'això, especialment després d'una cirurgia, que al final les intervencions quirúrgiques...
Són molt potents i a part dels canvis que dic jo en els teixits, el que veiem al mirall, com esteu explicant, seria això, les cicatrius que jo m'estic veient. Però lògicament aquesta cicatriu al final és el tall que fem en la pèl però que travessa moltes capes. Llavors sí que és veritat que em pot repercutir molt tant en l'elasticitat de la cicatriu, que per exemple això m'acabi donant una alteració de la postura, que jo tingui una falta de moviment, inclús que em
I per exemple, a nivell de la mastectomia en aquella zona també pot afavorir el tema del linfedema, que és una cosa també molt important i que és una de les seqüeles que veiem amb molta més freqüència. Llavors tot això, tot aquest impacte sí que té la repercussió a nivell de la nostra imatge corporal i lògicament en com ens sentim en el nostre cos.
Llavors, l'objectiu que té la fisioterapia en aquest cas és que el pacient sigui autosuficient en el sentit que tingui eina
per poder, de forma progressiva, controlada i molt poquet a poquet amb molta paciència, anar recuperant aquesta mobilitat i aquesta flexibilitat i elasticitat amb la que es trobava prèviament. Intentant, el més important de tot seria això, com el poder donar al pacient estratègies perquè pugui fer-ho a casa, perquè entengui com funciona el cos
I al final això, el tinc el poder, entre cometes, de poder gestionar-lo amb aquestes tècniques, perquè al final el que em dona és un empoderament de dir, ostres, dintre de tot tinc un cert control i puc ajudar-me a mi mateixa. Sí, sí, sí.
Quins exercicis o tècniques de consciència corporal són fonamentals per a pacients amb linfedema, també en dolor crònic, i com impacten aquests en la seva confiança?
Doncs mira, de exercicis i tècniques tenim les que vulgueu. Podem escollir un munt de tècniques. I com deia abans la Helena també, això és molt important en funció de cada pacient individualitzar al màxim. Però és veritat que el tema de la consciència corporal, com és lògic, es queda alterada. Llavors també és molt important treballar això, la recuperació del control i aquesta confiança
i la relació al final positiva amb el nostre cos. Llavors, una de les tècniques que fem servir amb bastant freqüència és el tema de la respiració conscient, que al final està, com diu la Helena, aquí i ara, la pensió que tenim és superimportant per això, per veure també realment la mobilitat que jo tinc i l'afavorir el retorn linfàtic, que és superimportant, perquè ara l'infedema m'ajuda molt també
a regular el meu sistema nerviós, que és al final el que em dona aquesta sensació dolorosa. A part de lògicament de la respiració, també tenim tècniques una mica més actives com seria el propi moviment i l'exercici. El que intenta principalment és reeducar una mica aquests patrons de moviment que s'alteren. És a dir, si per exemple jo tinc una cicatria alpit, el que em fa és que moltes vegades m'apareix aquest dolor d'espatlla. Llavors, intentar donar més elasticitat a aquella zona
perquè a mi em sigui més fàcil també de moure i que m'ajudi a drenar una miqueta més aquest braç i que no s'acumuli aquest líquid. Però tu fixa't que tot passa, o la gran part, la majoria, per la respiració. I tu amb un pacient o a mi o a qui sigui em dius, bueno, ara anem a respirar.
i ara què em vol explicar aquesta? si jo estic respirant des que vaig néixer però com que és que com que vivim malament, respirem malament i aquest és el problema aquest és el problema que vivim a tope és veritat i llavors la respiració la fem malament i d'aquí molts mals exactament, sí senyora i d'aquí molts mals que podem tenir
Sí senyora, és així. Si prenguéssim una miqueta més, que s'ha de fer ser conscient, és que ens ajudaria molt en molts aspectes, no només en tema de calmar-nos, temblar-nos, sinó també el que deia la Melania, la consciència corporal, perquè és el que a mi em connecta amb el com estic jo, com està el meu cos, quines sensacions estic experimentant...
quins moviments estic fent, llavors és el que diu la Mélanie, la respiració és com el primer pas. Exacte. I a partir d'aquí anem ampliant. Hi ha 200.000 maneres de respiració. Jo, per exemple, una que hi crec molt a pies juntilles és la respiració connectada, la del fetus maternos, la que fem quan estem en el fetus maternos. Clar, ara n'hi ha 200.000 i tot el que tu vulguis, però si ho féssim, això...
Jo no et dic que te n'aniries al dentista sense anestèsia. No, això no. No vamos a ser papistes, eh? No vamos a ser... El dentista porque me lo estoy arreglando yo y sé lo que es, eh? Però no vamos a ser papistes. Exacte, ho estic patint, cariño. No vamos a ser papistes. Però...
És d'una altra manera. És d'una altra manera. Igual que quan passes un problema, respirem, respirem i respirem bé, sisplau. Amics, avui la lliçó va a sobre... Exactament. Avui la lliçó va de respirar bé. Això sí, sempre al costat d'un professional. Que no fem una hiperventilació, etcètera, etcètera. Vull dir, això sí. Els professionals estan per a algú.
Escolteu, com pot el treball físic ajudar el pacient a tornar a sentir-se capaç i fort trencant la imatge de vulnerabilitat o fragilitat?
Això no ho acabo d'entendre, aviam. Explica'm-ho bé. Doncs mira, és molt fàcil. L'objectiu aquest de l'exercici, bàsicament té el poder d'això, al final d'empoderar el pacient, el que dèiem, la recuperació. Per què? Per poder recuperar aquesta confiança amb el moviment, amb el poder moure'm, veure que soc capaç de fer més coses de la que em pensava i, sobretot, de mantindre la meva confiança i donar-me motivació de continuar assolint reptes i fent coses
amb l'exercici, que jo sempre ho dic, que moltes vegades perdem aquesta motivació perquè és veritat que hem de ser molt constants i al final a la vida no podem ser tan constants i tan ordenats, que de vegades dic tinc una setmana que puc practicar més i altres, com és lògic, ho tinc més difícil. Doncs no passa res sempre i quan vagi avançant. Exacte.
Llavors l'únic objectiu que té és això, és intentar augmentar aquesta força, que jo tingui més fatiga, que al final em noti que estic més flexible, que estic més àgil, que em costa menys de fer les coses i al final el que intentem és com trencar aquesta idea del cos vulnerable o de ser una persona fràgil, intentar amb aquesta recuperació funcional i amb tot el
moviment, de fer-ho a poc a poc i lògicament amb seguretat i sense por i tornar-me a aquesta persona amb confiança segura de mi mateixa i això veureu que és el que més empodera el veure que soc capaç de fer moltes coses
Quantes coses ens esteu dient? Per això és bàsic, eh? En poc temps, eh? Que si la respiració... Massa informació, no? Exacte, jo no sé com la podré passar, aquesta informació. Que si la respiració, que si l'empoderament, que si l'exercici... Que és bàsic. Ave Maria, ave Maria, però sí, sí. Això s'ha de repassar. Misatges clau, misatges clau. Exacte.
Aviam, la noia, per acabar, quin missatge d'esperança i empoderament donaríeu als pacients que estan lluitant per acceptar la seva autoimatge després d'unes intervencions oncològiques, etcètera?
Aviam, quin missatge d'esperança, eh? Això ha sigut, jo crec, que és la part una mica més difícil, també, però el que volem que quedi més clar és això, que al final que l'acceptació d'aquesta nova autoimatge que tenim, que com és lògic, és un procés molt difícil, però que això no vol dir que no ho podem gestionar bé. Com és lògic, com el que hem parlat abans, amb un bon acompanyament,
I una bona gestió, que jo tingui un recolzament i un equip de professionals al darrere també, que m'ajudi a abordar tant aquests aspectes físics com els psicològics i emocionals, que el que hem dit tota l'estona, que estan superconnectats i que al final no podem dividir-los tampoc. Llavors el missatge seria que el nostre cos, que ha patit canvis, però que els canvis mai ens definiran com a persones. I això ho hem de tindre superclar.
Això m'ha encantat. Escolta, repeteix al final. Torna a dir-la, exacte, al final. Torna a dir que el nostre cos ha patit canvis, però que aquests canvis mai em definiran. Molt bé, sí senyora. És que és això. Aquests canvis que ha patit, per el que sigui, no em definiran a mi. Jo continuaré siguent Antonieta la Fantàstica. Deixa't estar. Exacte.
I sóc mare, filla, germana, veïna. Exactament. I puc intentar continuar buscant propòsits de vida i valors. El que és molt important és precisament aquestes informacions que vosaltres esteu donant i que a través de les associacions es donen. Perquè jo trobo a faltar una mica en el tema de la sanitat, que ja et dic la sanitat...
normalment funciona estupendament amb aquests temes de càncer i així, és a vegades la falta d'informació, una persona quan passa per aquest procediment, de saber que pot tenir linfedema, sí que et donen unes instruccions, però d'anar amb una afició especialista en el tema de linfedema, a la psicòloga, per suposat, pel tema de...
d'això, de sentir-se apoderada i d'ajudar-la. Tindria que estar ja dintre de la Seguritat Social, igual que hi ha l'operació, la químio, la ràdio, m'entens? Jo penso que fa falta encara una miqueta més, però s'està donant molta informació.
Bueno, i la jornada encara... Exacte, ara parlaré. Ara, ara, ara. Per tant, ara jo anava a dir això, que l'Helena i la Melani, junt amb altres professionals, faran una xerrada el dia 12 de novembre, per la tarda, de 16 hores a 19.45 hores, o sigui, de 4 a 3 quarts de 8, al Centre Cívic en Cabanyes de Badalona, dins la segona jornada formativa, fent visible l'invisible,
I a part de vosaltres, que també els farem entrevista, el tema de nutrició, el tema també de cura de la pell. És molt interessant. Jo vaig estar l'any passat amb vosaltres, em va encantar, i aquest any, si no vol, vull venir i tornarem.
Per inscripció, les places són limitades i la gent que pugui interessar-li, per més informació, passar un WhatsApp a l'Apicam, que és el 672-021-403. Qui estigui interessat, no sé si també hi ha alguna altra forma d'inscripció, però, bueno, de moment poso això, eh? De moment tenim aquesta, utilitzem aquesta...
No sé si en deixo res d'aquesta jornada formativa. No, no, en principi és una jornada també com l'hem passat molt dinàmica, amb diverses ponències, també molt disciplinars.
i també amb ganes de gaudir i compartir experiències. Perfecte. Molt bé. Ara, per acabar el programa, que avui se'ns ha fet supercurt, ha sigut una cosa. Felicitats. Moltes felicitats. Per acabar el programa, sempre demanem a les persones entrevistades una cançó que li dediquem. Quina cançó voleu? Doncs mira, l'Elena em va dir Els teus ulls.
Molt bé. Perfecte, doncs vinga, te la posem, us la posem. Doncs moltíssimes gràcies. A vosaltres, una abraçada. Nenes de cri del món, un t'estimo ben gran, però no sé si el sentiràs entre totes les persones. Tots els cors que ara bateguen, hi haurà un lloc al teu costat.
Vull ser com un nou de pas que acompanyi els dies grans i canti els dies de l'on.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Bé, fins aquí el programa d'avui. Agrae l'entrevista la Melani i l'Helena, que ja heu vist que és interessantíssim, i rebeu una salutació de tot l'equip del programa, l'Anna, jo mateixa, la Marissa, la Eli, que estan al control de so, i com no, a Ràdio Molins de Rei. Fins la pròxima setmana a dos quarts d'una. Que tingueu molt bona setmana. Sigueu feliços.
Notícies en xarxa. Bon dies, la 1 us parla Maria Lara. Els Mossos d'Esquadra han detingut un home de 64 anys que feia tocaments a noies joves durant els trajectes amb autobús urbà. Què en sabem de tot plegat, Pau Villafanya? Bon dia. Molt bon dia. Doncs la primera de les agressions va tenir lloc a les 8 del matí, del 6 d'octubre, mentre que la segona va ser el 9 d'octubre.