El combat dels poetes, un programa de música i poesia amb Dolors Navarro.
Bon dia. Benvinguts al combat dels poetes. Us parla Maria Dolors Navarro Sánchez amb el suport del Servei Tècnic de Ràdio Mollet del Vallès. Avui dediquem el programa a Miquel Desclot.
És un poeta que va néixer el 20 de març de l'any 1952 i va morir a Barcelona amb 73 anys. Va ser escriptor, poeta, també escriptor de literatura infantil, traductor i rapsoda.
Té a la seva vida molts premis, de tots els àmbits que va conrear, i de poesia, per exemple, té el premi Amade Guller, el premi Marius Torres, i el llibre que portem avui, que és Despertar-me quan no dormo, va guanyar el premi Carles Riba l'any 2020.
Doncs, començarem. De fet, ja havíem fet una part d'aquest llibre, a temps enrere, i ara continuarem amb el poema que es diu, que porta per títol, Nosaltres. I al començament hi ha una cita de Shakespeare, de l'obra Magmed, que diu Un conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria i sense solta.
Tots som la fúria. Tots som el tró. Tots som l'anafre. Tots som la por. Tots som la força. Tots som el gas. Tots som l'angoixa. Tots som la sang.
Tots som l'insomni. Tots som el plor. Tots som la cendra. Tots som la pols. No hi ha més solta enllà de tots?
Hora al Cionica. Hi ha una cita d'Agustí Bartra que diu, recull-me, amic, el gest. Prou et recullo el gest, encara avui.
tot sol en els dostolls d'aquesta història, i m'arriba de cop la marinada, per sobre les rauredes sense incendi, on les pedres dels pares caçadors exhalen la fortor dels sacrificis i les gràcies volutes del barroc embardissen la joia del miracle.
Des del mateix llindar d'un vell agost, de cop i volta, veig volar per terra l'ombra fugaz de dos parells de corbs. I sé que això no augura cap destí. No em confonen els somnis ni els records. I el bat de l'hora arrencaré a volar.
Marina, Jaume, voldria que tu, en Foix i jo, fossin, per delitós encantament, muntats en un llagut que, en calma o vent, prengués enllà del port el rob més bo.
Talment que tramuntana, polúgia o trò no ens hi posessin mai impediment. Ens, bugant en silenci o parlament, d'anar plegats es fes més gran el do.
I l'Anna i la Gertrudis, ben entès, i la que encara és sempre marruenta, de bon grat hi afegís l'encantador, i poguessin parlar dels fets d'amor, i cadascuna d'elles fos contenta, com ho fórem, ja ho crec, nosaltres tres.
mediterrànies.
tres poemes que formen part d'aquest Mediterrànies. El primer porta per títol Favarits, que és un lloc. S'estavellen les zones de la pedra contra els immòbils farallons de l'aigua, alçant un núvol d'escardills de pedra que sepulca els camins escrits en aigua.
Emergeix de l'abisme de la pedra, el vell drac adormit d'escates d'aigua per sotmetre el rei Anma a llei de pedra, clavant els fonaments al sol d'aigua.
De sobte es lleva de l'ullastre el vent que relliga rellalma i drac al sol i envia arreu les seves sos de vent que arracin ombres i el parasol. Al so de l'evangèlic crit del vent, pedra, aigua i vent adoren junts el sol.
El segon poema es porta per títol Poble del Maresme. Els haig de sol riellen amb els d'oli per la teula i l'onada, el vidre i l'ala, i la mar fila pegues i gritrans per enxanxar-hi moços i patrons.
L'aire excita els fantasmes de la golfe i els empenys pels telats que el dia escalfa, mentre fon la campana amb el cavall per forgar amb l'esmolet i el passarell.
Als solatges subtils de les garrafes s'hi congrien recances, més que anells, per a cançons amb massa sinalefes. A les banderes clares dels llençols s'hi estampen, en blauet, els epitafis dels déus exiliats del mar més dolç.
Hort de Motxo a Elx. Flueix tot hora l'aigua celebrosa. Flueix la saba lenta de l'oasi. Flueix la sagadissa als regarots.
Flueix l'ombra robada a la canícula. Flueix el vent que agita els verds plomalls. Flueix la freda sang del meló d'aigua. Flueix l'aroma urgent del llesemí. Flueix el geni d'aigua a la cisterna.
Flueix el núvolet a l'hora fosca. Flueix en roda l'antic rito fúnebre. Flueix el doll candent de les paraules. Flueixen els licors dels vells efectes. Flueix fins al record, que un sol moment sembla adoptar per refluir immancable.
Ara sentirem una composició de Joan Manent que porta per títol El cavaller enamorat. Canta l'Orfeo Català. El jove fort i galant, el cavaller va haver-hi decidit. El guanyament tot just és fama i unor, no.
Ben jove, fort i galant, el cavaller de l'Eglia s'hi dit, que quan hi ha mil grans, just les fama i unor, l'altat gran s'esposa i l'esport, a l'altat gran sol.
Fins demà!
Fins demà!
Bé, doncs, continuem amb els poemes de Miquel Desclot del llibre Despertar-me quan no dormo.
Ara farem uns poemes, hi ha tres poemes més que van sota el mateix títol de Saps la terra on floreix el llimoner? I cada un dels poemes porta un títol més. Aquest primer parla de quan estava traduint Dant i porta per títol Pedra Dant.
Surt la paraula escoda, que és una eina com l'escarpa que es menciona més tard. Pedra picant el teu espríssim arbre, l'escoda se masquilla de les mans i les espurnes salten a vells muns per fer claró a la mina que en tu obro.
Talment l'escarpre fa parlar a la roca, la llengua que només comprèn el llamp i nancel les arrels amb una llum com no saber fermar greument amb reca.
Em puja un tremolor pel tronc del braç, em pes pel batre atlètic del teu cor, hostal del crit i la cançó d'abrés. I una esperança em té, no sigui vana, que pel teu marbre el meu es faci car, com ganga que em volgués secreta vena.
El següent poema d'aquesta triada és Pedra Arca i l'escriu traduint Pedra Arca.
Et guio per camins sense etzevares, pel bosc que només fressa ja el tuixó, els inventors de l'encinglat turó, on es fan cendre velles alimares. T'ensenyo pel camí al parlar dels pares, evidant mot a mot saula i tudor, com si no fossis mestre i jo minyor, i el teu coratge ens hagués de fer com pares.
perquè des de l'altura vegis néixer com rebrot en la bassa decadent, com plençó tendra en sucarrada feixa, la paraula de sang arborecent, que per florir un minut el sol vol créixer, arbre de mabre sobre el moviment.
I el tercer poema és traduint Miquel Àngel i porta per títol Pedra Àngel. M'he tornat calp en tan erdit intent com fa l'estudi amb el contemplatiu que dins la closca cou de viu en viu el més a l'envinat coneixement.
La llengua amb matxocada s'enresent i tant es recargola l'adjectiu que ja ni el reconeix el substantiu i s'omple de saliva el paviment. Se m'esbarriben les preposicions com llimalla de marbre vent enllà i els verds n'han d'acollir les escurries.
Se'n transformen en certs les oracions, armades amb ullals per injectar la barroca medzina que em confies. Només escric si em guies, àngel més alt que totes les peanyes, perquè el cor sap del cert que no m'enganyes, perquè hi deixo les banyes, si l'acadèmic que en sap més que Déu remogarà que rimo massa lleu.
El Plany del Nord és un poema que parla d'un bosc d'Escòcia. Arribo de la llum enlluernada que, en haver fulgurat, tot ho consum. Aquella que, per flama esmorteïda, descobreix tots els caires del pulsim.
En emergir d'una espessor profunda i pressentir l'olor del mar proper, demano a qui m'ha dut, per semblant senda, que em lligui amb doble nus el tronc d'un pi. Aplegades en colla per la soga, un cor de foques fa ulular el seu cant, fosca polifonia de la terra que, per a ell mateix, es guarda el vent.
El magre límit entre el gris i el verd, mig debatent mi, escolto el plany del nord.
Ara llegirem un poema que porta per títol Pirinenca i que va dedicada a Serradores del Pallar Sobirà. És un poema que menciona molts llocs, ciutats i pobles. Alguns els coneixerem i altres no sabrem d'on són, però en fi. De Ferrera a les Terres d'Issabarra, passant pel Roc d'Empaga i Juverri,
de Garravea a les canals d'Enferri, de Vallarri al solar de Ginasterri, del roc del Ferrestal a Bonasterra, del riu d'Arreu als rics salins de Gerri, de les bordes de Burg fins l'An d'Esterri, de Sorpe o Surp al tronc, el ronc barranc d'Unarre.
Roda que roda de Lorri a Lladora, d'Estanyardo i Serredo fins a Sorri, de Ros a Salibarri i a Llaborra, de Barros i Cardedo fins a Snorri, de Romadriu i Renadiu a Sorra, serran les serres de Serroca i Llorri.
El jardí de Matilda cita uns versos de Dante, amb la traducció de Josep Maria de Segala, del purgatori de... I el poema diu així. I el poema diu així.
És amb els ulls que passo a l'altra riba, sense moure'm del marge on tinc els peus, sobrevolant les aigües d'unes déus, no nascudes en cor de roca viva. I a l'hora conjurada ja hi arriba la vella dona, sola i sense reus, que els secrets em reclama d'aquells feus, on fullatges i ocells un aire viva.
Dins el fos viure que no sap després, el temps d'aurat s'encén uns breus instants, en el jardí vestit per unes mans que, guiades pel verb i no res més, omplen l'espai d'imatges i de cants, des del son d'una nena de bolqués.
Sonata de C.P.E.Vac. Pels camins i les aigües, entre feixes i boscos, els carrers i les places, sento el pas que em transmuda.
No ve de cap dels vents que empenyen vianants. En sento el tremolor al meu alè mateix, que pels camins s'esbrava, i els vents, i els rius, i els mars, i els vianants, transmuda. Pels carrers i les places, per les feixes i els boscos, el vianant sóc jo.
Doncs aquí s'acaba per avui el combat dels poetes dedicat a Miquel Desclot. Que passeu molt bona setmana. Música
Això va en sèrie, una tertulia radiofònica on analitzem i repassem algunes de les sèries de televisió de més èxit. Un programa que farà les delícies de tots els amants de la televisió i de la ficció televisiva. Això va en sèrie, a Radio Mollet, el dimarts a dos quarts de 10 de la nit i radifusió diumenge a les 10 del matí.
Barreres Fora, un programa on les persones amb diversitat funcional prenen veu amb Adimo, l'associació de discapacitat físics i sensorials de Mollet i Comarca. Barreres Fora, cada dimecres a les 5 de la tarda a Ràdio Mollet. I si vols escoltar-ho una altra vegada, t'esperem el diumenge a la 1 de la tarda. A Fons, entrevista amb profunditat amb els grups municipals de l'Ajuntament de Mollet.
Esteu escoltant Radio Mollet.