I avui arribem a la darrera secció de convivència i civisme, encatxalada avui per mediació, la darrera, no de sempre, la darrera d'aquest any. Avui direm adeu fins al 2026 en aquesta secció.
Ho farem, com sempre, amb el Manel Salvador, que és tècnic de mediació de l'Ajuntament, i ho farem xerrant sobre conflictes. Bon dia, Manel. Bon dia, què tal? Conflictes, eh? Quina gran paraula. Tu tens conflictes?
Segurament sí. Intento tenir-los, però... Tots tenim conflicte. No m'agraden massa, eh? Me posen molt nerviosa i m'agovien. Intento tenir-los, però tots en tenim. Tots tenim conflicte, perquè nosaltres treballem des de la idea que és part consubstancial de la nostra vida diària, de la nostra convivència, qualsevol qüestió relacional, pot sortir en algun moment un conflicte, vull dir, és part de...
de la vivència diària. I després que la gent està molt nerviosa, li agrada molt enfadar-se. Sí, sí. Altra cosa serà... Sempre perquè quan anem a centres i tal, quan parlem de conflicte, sempre es relaciona la violència. La violència és diferent. Evidentment, la violència són actituds fets que fan un dany, d'alguna manera. Però no és diferent. S'ha de deslligar molt això de la que és conflicte amb la violència com a tal.
Molt bé, anem a deslligar, doncs. Sí, perquè això dona. Sí, això dona per quatre programes. Per tant, què entenem exactament per conflicte i si un conflicte és sempre negatiu? No, el conflicte, com deia, com que és part de la nostra convivència, és ni bon ni dolent. I és, simplement i és. Una altra qüestió és com pot de generar i pot d'avançar tots els factors que hi pot haver darrere.
Però entenent situacions, qualsevol situació de manca de comunicació, de desacord entre les parts, o perquè una part vol respectar l'altra, vol imposar-se la seva visió, la seva percepció de les coses, vull dir, una qüestió bàsicament de desequilibri.
Per tant, en això que jo te demanava si són sempre negatius, moltes vegades un desacord ja és un conflicte. Sí, sí, darrere hi ha percepcions, hi ha malentessos, hi ha prejudicis, hi ha estereotips que tenen sempre algunes persones, alguns col·lectius...
hi ha rumors, que això és el pitjor, vull dir, això és com un virus que no s'atura mai, sempre va mutant, però sempre hi és, i això és el calor de cultiu perfecte perquè genera situacions de conflictes. Sempre dient el mateix, quan el tema de comunitat ho parlem, que el típic senyor que viu sol, que es troba amb alguna cosa a l'escala, no parla, arriba a l'ascensor, a les bosses típiques i tanca la porta, vull dir,
I sempre es crea el que diuen l'efecte mostra. Ui, aquest senyor és molt antipàtic, ui, aquest senyor no sé què, ui, aquest senyor a mi no em saluda. I vull dir, ja està, tothom té un estereotip per aquesta persona i això genera una situació conflictiva dins de la comunitat.
Tot i que de vegades aquestes persones també ho fan a posta, eh? Bé, clar, i tant, sí. Potser nosaltres la nostra visió és com, no diré idíl·lica, perquè no és així, però intentem ser molt a nivell general. Després hi ha la visió pragmàtica, que això és una altra.
Quan xerrem de conflicte, quines parts intervenen habitualment? Només són dues persones? Pot ser un col·lectiu? Depèn. Quan són conflictes bipars, són això, del qual dues persones.
I quan treballen a nivell multipart, és un grup o col·lectiu. Això és més. Evidentment, la gestió ha de ser molt diferent perquè s'ha de tenir en compte totes les visions diferents, s'ha de quadrar, s'ha d'englobar els interessos, per plantejar-ho a nivell de...
de buscar una resolució del conflicte global. Vull dir que pot ser grupal o entre dues parts. Que el fet de ser dues parts no vol dir que sigui més fàcil la gestió. O sigui que a vegades per la nuia això afecta 30 persones i això no. Potser això depèn de tota l'història que hi ha darrere, de moltes situacions. Les casuístiques poden ser infinites, però...
En el vostre cas, en el que treballeu vosaltres cada dia, per què apareixen normalment els conflictes?
Nosaltres sempre diuen que hi ha tres fases del conflicte. La lactància, l'esclat, per dir-ho així, el bloqueig. La lactància sempre comença a fraguar-se. Una qüestió de desigualtat, una percepció d'injustícia, dels interessos creables i tal, ja que no es comença dient la crispació. Per què? Per molt i tot de causes.
I aquí seria la fase ideal d'intervenir aquí, d'intervenir per fer una mica el que és la prevenció, perquè els conflictes evidentment no s'aturen. Això de dir ja es resoldrà o mira cap altra... No, això està aquí i evidentment sempre empitjorarà per si mateix.
Mai millorant, eh? No, mai millorant. Aquesta gent que fica al cap com les trussos... Sí, això és una actitud, ja ho dius, actitud més competitiva, actitud més de vació, però sí, sí, les persones que diuen, això no va conmigo, bueno, no va conmigo, vostè és part del conflicte.
I això, la lactància, l'inici, després el bloqueig, quan hi ha una situació d'esconfiança, un, bueno, no diré odi, però una situació molt, molt tensa, i s'ha trencat totalment la comunicació, i després quan hi ha un bloqueig, quan hi ha això, hi ha una escletxa gran entre dues parts i no hi ha cap proposta.
I en aquest moment de bloqueig és normalment quan ens arriba a nosaltres. Aquesta era la meva pregunta. En quina fase? Perquè clar, deies, la fase de lactància és la més adequada per poder trobar una bona resolució del conflicte. Exacte, abans que això, treballar la prevenció, que això segur que...
treballar els interessos, la necessitat de cadascuna és de les parts i començar a reestructurar la comunicació. Però no és així, seria fàcil. No, perquè no saps... Hi ha vegades quan ve la situació està molt bloquejada, sempre la visió d'una de les parts, si jo no tinc cap problema, és ell. O sigui, el que diu, no, això ja passa fa quatre anys, i tu dius quatre anys, i encara... Bueno, doncs això, durant tot aquest temps, sempre empitjora, evidentment.
Ara deies que normalment vos arriba a la fase de bloqueig, però quan un col·lectiu o dues persones o una persona en concreta ja ha participat d'aquesta mediació que heu fet vosaltres, si torna a sorgir un conflicte d'altra mena, no arriba més a la fase de lactància que no a la de bloqueig?
Sí, perquè quan ja passa per un procés de mediació, ja conec una mica quin procés, com treballar-ho. Té més eines per plantejar un conflicte, sap una mica com enfrontar-se, per dir-ho així, com mantenir els temps, o sigui, per una mica... Vull dir, suposa que té uns recursos, perquè ja això és un dels rols del mediador, donar eines a cadascuna de les parts per això, perquè s'apropi del seu conflicte i...
i hem de desenvolupar la corresponsabilitat de cadascuna de les parts amb el seu conflicte. I suposa que sí, entenem que sí. Això passa molt a nivell grupal. Quan ja han treballat en un grup i després, perquè sigui, per diverses raons, tornant a treballar amb les mateixes persones, hi ha una altra visió. Ja s'afavorit més el diàleg, si és més empàtic, més... Suposem que això és una tasca que va quedant. O sigui, va...
aquí, a força d'anar picant pedra, doncs, bueno, canvia a nivell, establint una mica la cultura del diàleg i de la mediació. Molt fàcil, eh? Ja, ja m'ho imagino. Perquè, quin paper els mediadors? Quin paper jugau? Decidiu? Proposeu solucions? Acompanyau? No, nosaltres no decidim. Vosaltres som la tercera persona, sempre acompanyant a les parts, evitant, clar, perquè nosaltres basem molt en la imparcialitat, la neutralitat,
I, bàsicament, la voluntarietat. Si les parts no volen participar, la nostra funció s'atura i es finalitza, clar. Però això, donar eina, donar recursos a les parts i a persones que tenen molts problemes de comunicació, que no són capaços d'afrontar una situació, que estan desbordades pel que sigui, perquè tot això que deia el temps ha anat en contra i cada cop estan més... Hi ha persones que ho passen realment mal, i qüestions que ho plantegen i diuen, però si això...
No té importància, vull dir que tampoc és... Doncs clar, però aquí cadascú l'ha fet una qüestió d'una manera. O sigui, vull dir, sempre parlem de coses molt simples, jo què sé. El tema dels sorolls. Hi ha persones que estan obsesionades d'alguna manera per els sorolls que li genera el veí. Hi ha altres persones...
aquesta mateixa situació no els afecta. Ho conviu amb normalitat. Que una persona és massa sensible, l'altra ho té, o sigui, està més reforçada. Bé, això són lectures. Cadascú, de la mateixa situació, fa la seva visió. I la corresponsabilitat? Quin paper té de dins d'aquest procés de mediació? Bé, això va...
Ja es veu, ja es veu l'actitud de les parts de col·laborar, de participar, de facilitar el procés, evidentment, perquè nosaltres donem molts recursos, treballem moltes eines, però si aquesta persona no vol avançar i no té cap intenció realment de fer-se seu el conflicte, doncs difícilment arribarà a una resolució.
I aquí això és la corresponsabilitat, això que deien. El conflicte és seu. A vostè què farà? Jo no faré res. Vull dir, vostè és el que ha de col·laborar, el que m'ha de facilitar, o sigui, jo li marcaré unes pautes, li daré unes eines, unes formes de poder treballar, poder gestionar-ho, però vostè és... Ah, no, jo no. Sempre és el fàcil, eh? No, no, jo, hace quatre anys que no ens hablamos, ell o ella en un moment d'una va actuar així.
Bé, per què va actuar aquesta persona així? Vostè s'ha posat en el seu lloc? Té una actitud assertiva? Doncs això, això és treballar amb responsabilitat. Després, clar, després d'interpretacions, cadascú considera el que és la meva responsabilitat. Però són una no, són molt egoistes, en general. Cadascú... No, no, jo... I bueno, això és una mica el que s'ha de trencar i treballar.
Entenc que no hi ha solucions màgiques i que, per norma general, són tot acords construïts per les parts. Sí, però clar, com que treballem amb persones, les persones donen sorpreses positives o negatives. A vegades, quan fas una entrevista, una diagnosi amb una de les parts, ho sé un discurs molt.
com molt estructurat, molt definit, molt argumentat i tal. Parles a l'altra part, resulta que estàs parlant amb una persona d'un altre planeta. No té res a veure, res. I llavors, clar, aquí hi ha posicions molt extremes, ja que és on has d'anar, o sigui, intentar establir cadascú dels discursos, o sigui que hi ha un comú, una mica treballant això.
Fórmula. No, no hi ha fórmula. A vegades hem fet... Bueno, s'ha arribat a asseure les parts i establir un diàleg, un acord, i això ha durat el que ha durat. O al contrari. El ideal per nosaltres és no existir. En el moment de... No, no. Parles amb cadascuna de les parts fa la diagnosi i això ens agrada veure a les taules. O sigui, se posa dues persones, que potser fa...
tres anys o quatre, que estan molt engrescades, molt emprenyades, i en deu minuts comencen a parlar, i tu vas dient, i tu te vas aturant, apartant de la taula, i els es miren, dialoguen, clar, perquè comencen a treure's tot el històric, perquè aquell moment, aquella situació, jo no volia fer, i clar, nosaltres estem, però no estem. Però és difícil no prendre part, no? Home, clar.
Vull dir, però l'ideal és que sigui les mateixes parts, les que donin un pas endavant i comencin a perdre la por a l'altra persona, retrobar una mica la confiança. Però arriba un moment que, quan consideren que quan dues persones volen seure en una taula a parlar, ja tenim molt guanyat. Molt guanyat. Perquè hi ha una necessitat clara de resoldre el conflicte, de millorar la situació.
A partir d'aquí, doncs clar, home, sí, sí, això nosaltres evidentment, suposa que nosaltres tenim, suposa no que sí, sí, molta informació que l'altra part no la té, però com que són evidentment confidencials i neutrals no la podem fer servir. Això frustra molt, eh?
Això t'anava a dir. Perquè a vegades tu tens una informació, potser alguna situació personal d'una persona concreta, un tema de salut, que tu saps que si això, aquesta informació, la conegues a l'altra part, possiblement resoldria tot i canviaria tota la situació, però tu no la pots donar. I tu estàs a la taula dient, digue-le, digue-le pensant, i no pot dir, o si no vol dir. Això recordo un cas d'una senyora que tenia hipersensibilitat al soroll,
i tenia una malaltia que va desenvolupar i tal, i tenia un conflicte amb un vell pel tema de la música de la seva filla d'unes classes d'Ibia, no? I clar, hi havia molta tensió, molta tensió, fins que jo la mirava i diu, bueno, ja estava trencat tota la situació, no hi havia cap principi d'acord ni proposta, i al final va dir, ja, bueno, jo li vull dir alguna cosa que potser no ve, no ho cuento, i l'ho explicó. Doncs ja està, va canviar tot, tot, tot.
Sí que venia a cuento. Clar, que venia a cuento. És que una informació, però clar, l'havia de donar ella. Per això vull dir que a vegades juguen en una informació perquè les parts sempre... Però sí que li podeu recomanar. Escolti, aquesta informació potser seria la clau de la solució.
Si clar, hi ha alguna qüestió que vostè li vulgui aclarir, que vostè li vulgui... Ho has d'anar, clar, ho treballes abans, també, abans de les entrevistes. Diu, bona, aquesta informació que jo tinc, vostè la pot posar sobre la taula quan consideri, això depèn de vostè. Clar, això t'ho dona l'experiència de saber en quin moment s'ha de treure. I quins beneficis pot tenir la mediació respecte a altres vies més confrontatives? Estic pensant en temes judicials.
Bé, ara està... Nosaltres, clar, evidentment no teníem res a veure amb la via administrativa, ni jurídica, ni tal. I els processos jurídics, ja sabem, sempre tenen el ritme i les pautes que tenen i la seva estructura. I això no sempre ajuda. Vull dir, ens trobem sovint casos, no sovint, però ja no tant. De persones que no, no, jo vull anar directament al jutjat...
plantegen el tema, el tema denuncien, i després donen per dir no, no he anat al jutjat, m'han posat una sanció a mi i a l'altra persona. I la situació continua igual. És que el jutge no és tant per... Vull dir, ara s'està potenciant molt, molt, des de tot l'àmbit de l'abogacietat, que hi ha una nova llei sobre mediació, que en certa manera obliga, aconsella o proposa les parts que van d'entrar en un procés jurídic o entrar a la sala...
arribin a un acord de mediació, un principi. I hi ha jutges que això ho porten molt, cada cop més ho volen establir d'una manera més directa. Perquè, clar, és que... Bé, benefici. És la gran diferència respecte... Però la sanció, o sigui, les decisions jurídiques són les que són. Vull dir, no es tenen en compte res. Vostè té un problema que li genera aquesta persona, no ho pot fer, o ha deixat d'aturar, o ha d'aturar-ho allà...
Es pot sometre a sancions o... No sé si és el que sigui. Però no, ja és això. Darrere hi ha moltes coses. Vull dir-se, sempre dient nosaltres, tota l'històric i l'iceberg del conflicte. Una qüestió és el que es veu a dalt, sobre la punta de l'iceberg, però darrere hi ha molt, molt històric. Per això deia que els conflictes sempre van empitjorant de manera natural.
I hi ha conflictes que no es poden mediar? Sí, hi ha qüestions que, bàsicament, quan són valors o creences. Vull dir, si jo tinc aquesta religió o tinc que fer aquestes pautes per les meves creences o la meva...
el comportament social o les meves necessitats a nivell dintre del col·lectiu, d'actuació i tal, doncs això no és negociable. Vull dir, jo no puc dir-te a tu que has d'anar al llit a aquesta hora en lloc d'anar a fer una reunió, un lloc religiós o qüestions així. Això no es negocia. I els valors a nivell de cadascú té...
unes prioritats, unes creences, vull dir que això no es pot negociar. I els casos de maltractar de gènere, qüestions així, evidentment. Aquí no hi ha mediació, això no és mediable, evidentment.
I ja per acabar, quin missatge donaria la ciutadania que està vivint un conflicte però que no s'atreveix a demanar ajuda? Perquè això també passa. Sí, això també passa. Que s'apropin, que nosaltres parlem, es planteja la situació, evidentment fent un anàlisi de la situació, sempre dient, es fa una escolta,
es planteja un plantejament de quina podia ser la nostra intervenció, i a partir d'aquí ja, ja ho veurem, però que no es perre mai. Vull dir, venir i demanar, i no es demana ajuda, perquè això és una mica això, tal qual. Assessorament. Assessorament, planteja una demanda, i s'agrada quan encara diu, ah, pues no sabia jo que ustedes hacían esto. Sí, sí, vull dir que això, això vol dir que encara hi ha marxa. I per dirigir-se a vosaltres, com ho ha de fer la ciutadania, recordem-hi?
Això a la web de l'Ajuntament, podem trucar directament a l'Ajuntament i l'extensió és la 6591, o apropar-se al servei presencialment i ja correm dia i hora.
Molt bé, doncs Manel, moltíssimes gràcies per explicar-nos en què consisteixen els conflictes en tots els seus vessants. I tant. I ens veiem l'any vinent. Bon Nadal, bones festes. Igualment, igualment. I bon any nou. Igualment, gràcies. Adéu.