La tertúlia de Rubí al dia amb Belén Tierno. Passa un minut i mig de les 10 del matí després de l'actualitat. És moment de fer tertúlia. Avui, tertúlia de periodistes. Amb l'Estela Luengo, que ja està preparada a l'estudi. Molt bon dia. Molt bon dia, Belén. Amb llibreta, boli... M'agradaria que poguéssiu veure aquesta tertúlia perquè...
Tots els nostres tertulians són molt organitzats, molt endreçats, ja els agrada allò documentar-se. Però aquesta és especialment curiosa de mirar, perquè tots venen amb el seu boli, la seva llibreta, alguns fins i tot, com és el cas del Xavi Rebes, amb més dispositius. Hola, Xavi, bon dia. Hola, bon dia.
aviat haurem de donar-li tot a una taula, el Xavier Ribas, perquè pugui posar tots els seus dispositius. I, finalment, saludem també el David Burillo, que amb el mòbil i la llibreta ja fa. Sí, molt bon dia. Molt bon dia. I el mestre que, mireu, el Jordi Margarit, que ha portat un cafè. És l'única cosa que necessita, eh? No, no.
Ja tinc el telefon al mòbil. Bon dia, bon dia. Amb tots ells parlarem de diverses qüestions. Acabem de parlar d'habitatge amb un tècnic de ProUrsa, però també parlarem dels premis de la comunicació local que s'otorgaven divendres. Avui hi ha uns altres premis, en aquest cas els Butaca, i tenim un Rubinenc nominadíssim. Per tant, podeu seguir a través de la xarxa i també a través de la 99.7 de la
FM, si finalment el Rubén Juster aconsegueix, home, està anomenat em sembla que en 10 ocasions, algun premi, aconseguirà. I finalment parlarem també d'una proposta d'Esquerra Republicana, una proposició no de llei que va portar al Congrés dels Diputats per garantir que les ràdios municipals estatals ofereixin una quota mínima de música en català, en gallec o en basc, en totes les llengües cooficials.
Com dèiem, de tot això parlarem des d'ara fins les 11. Ja sabeu que els que esteu a casa també podeu participar a la tertúlia a través d'un telèfon al 93 588 59 60. La tertúlia de Rubí al dia, de dilluns a divendres, de 10 a 11 a Ràdio Rubí.
Hem de tornar a parlar d'habitatge. Pràcticament és setmanal que tenim alguna notícia sobre el tema. Fa només una estona el Jordi Martínez, el tècnic
de l'Oficina Municipal d'Habitatge i Pro Ursa, que va explicar a la Pamela Martínez que Rubí forma part del Pla Territorial d'Habitatge, que entre d'altres coses diu, o pretén, que entre 2024 i 2034 l'1% de l'habitatge de la ciutat sigui de lloguer social. D'aquest pla formen part 163 municipis, entre ells el nostre, que tenen una forta demanda o, com li diuen,
que són zones tensionades d'habitatge. Entre altres coses, aquests municipis es comprometen a tenir un 15% d'habitatge en règim social, això és de compra o de lloguer, i reservar el 50% del sol urbanitzable precisament per fer habitatge. El Jordi explicava per què és important que es facin polítiques socials d'habitatge.
Ho necessitem perquè cada vegada es demostra més la distància que hi ha entre la realitat econòmica de molts ciutadans, de moltes unitats familiars, amb els ingressos, i el que demana el mercat. El mercat demana uns preus que estan molt lluny. I ja no parlem d'aquelles persones que o bé no tenen ingressos o bé que no tenen una feina fixa, sinó està molt lluny per moltes persones que tenen una situació...
de feina fixa, que treballen, que tenen uns ingressos constants. Per tant, és important que l'administració pública doni resposta a les necessitats que també, per una altra banda, farien que quan tu més habitatge social poses o més habitatge públic poses al mercat, el que fas també és que els preus baixin. Això és el que explicava el Jordi. Algú de la taula té problemes amb l'habitatge?
Bueno, per problemes, si et refereixes a no poder accedir-hi, doncs... Per exemple. Per exemple. Jo mateixa, no? O sigui, jo... Ara he vist amb els meus pares, tinc 25 anys, fa uns 3 anys que treballo al Tot Rubí, i de moment no veig que em pugui pagar un lloguer o, molt menys, comprar una casa aviat.
Llavors, home, jo ho veig molt frustrant, perquè no és només jo, o sigui, molta... Jo formo part del que dic, de tota aquesta joventut que treballa, que té una feina fixa i que no pot accedir a un lloguer ni a comprar-se una casa ni res. És que és molt frustrant, és molt frustrant.
Miro el David perquè és el següent afectat. No, jo, com aquell qui diu, acabo d'arribar al món adult, per tant, és que ni m'ho penso ni m'ho imagino encara. Ho veig tan llunyat, poder-me pagar un lloguer, pagar un pis, no seran problemes del futur, perquè ara mateix no... És que ni hi penso. I suposadament el Jordi...
el Xavi i una servidora que tenim més edat hauríem de tenir aquest problema resolt, però seguim destinant molts diners a l'habitatge i després una cosa que a Europa és més habitual i és que al llarg de la teva vida tinguis diferents formes d'habitatge o que puguis tenir diferents habitatges en funció de la teva necessitat, doncs els de la nostra generació no és així, és a dir que
al llarg de la vida, segurament no necessites el mateix pis quan tens 20 anys que quan tens 70. Bueno, de fet, no. Segurament necessites el mateix amb 20 que amb 70. I pel camí, si tens fills i família, doncs segurament necessitaràs un habitatge diferent. Això és pràcticament impossible de fer, no? A veure, jo ara estava pensant com vaig començar jo amb el tema d'accedir a una vivenda pròpia, diguem...
Els tres anys de treballar tampoc es podia... Ara ho tenen molt difícil.
però a la nostra època tampoc era fàcil. És veritat que ara és més difícil, soc conscient que ara el tema és molt complicat. Però jo també recordo això, començar a treballar, començar a estalviar per poder donar una entrada, o sigui, era complicat. Però ara està molt més complicat perquè això, les diferències entre el que es cobra i el que es demana per això, per un lloguer, és que n'hi ha ni plantejar-se l'adquisició.
I és veritat el que deies de la variació de les vivendes. De fet, nosaltres ara, com a família, ens plantejàvem anar a buscar una altra cosa, però també és impossible. Com estàs? De fet, ja vam dissenyar que acabaríem de pagar l'hipoteca quan ens jubiléssim. Clar. Durant tota la vida estem pagant la vivenda, no? I això...
És probable que et puguis canviar quan l'acabis de pagar, que potser tens unes necessitats diferents que ara amb fills encara. O no, perquè tal com s'està posant la cosa, potser hem de tornar a tenir habitatges amb més pisos perquè puguin viure la resta de famílies que pengen de nosaltres.
Sí, sí, amb pisos niu. Sí, sí, total. Sé de què va, sé de què va, perquè, en fi, el meu fill mitjà, que té 32 anys, viu amb mi. Per tant, sé força que va. Nosaltres, almenys jo, som d'una generació que encara que anàvem potser a poder viure molt millor que els pares.
Ara la situació és a l'inversa. La generació que ve darrere la meva, darrere la nostra, ho tenen més complicat, més difícil que nosaltres. I a banda que Rubí és una ciutat que té, sobretot, que té de bo, que és una ciutat super, mega, ben comunicada amb la resta de l'Estat i amb Europa.
La seva comunicació és vital en aquest sentit a l'hora de la valoració. I realment a la ciutat de Rubí el preu de l'habitatge està pujant dia sí, dia també. I en aquest sentit ens estem, no diria jo, homologant a Sant Cugat, però gairebé, gairebé. A més a més, em sembla que ho vaig deixar anar un dia d'aquests. Hi ha tota la construcció entorn del parc de Can Oriol...
que la promoció de les vivendes, de l'habitatge, ja es fa en nom de Rubí-Sancugat, però ja es posa més Sant Cugat que Rubí, perquè realment estan en el límit allà del torrent dels alous, que és la divisió entre Sant Cugat i Rubí.
Per tant, realment la cosa està fotuda, i jo confio plenament. No he tingut oportunitat avui, perquè hem tingut un matí bastant de bojos, i encara continua, però no he pogut escoltar l'entrevista que li heu fet al Martínez, es diu el Jordi.
M'hagués agradat i confio plenament que les coses es faran pensant amb el cap i que en aquest accés a l'habitatge no sé com es fa, no sé, vull dir, el sorteig, si es fa sorteig, per l'accés, etcètera, etcètera, amb quines condicions, amb quines prioritats es tiraran davant tot aquest projecte, sobretot a l'hora d'accés, perquè ara mateix
o la gent dels 20 i escaig, o dels 30 fins i tot i escaig. Si no és allò del pis d'estudiants, no hi ha manera d'assolir un lloguer, perquè els lloguers estan impossibles per uns sous de milourista anar avall, no anar amunt.
Una de les coses que explicava és que tenim un parc a Catalunya d'habitatge social, i això inclou el lloguer social però també els habitatges de compra, del 2% quan la majoria de... es mantava algunes ciutats europees del 20%.
I clar, per això jo deia el model que trobem a d'altres zones d'Europa, no només l'accés a un habitatge social, sinó aquesta versatilitat, perquè al final del que estem parlant, tu parlaves de pisos...
d'estudiants o de pisos compartits. Clar, la qüestió no és només els diners que destinem, la qüestió és també de quina forma afecta això sociològicament. És a dir, moltes vegades es diu que una persona sola no pot accedir a un habitatge. Per tant, sí o sí has de o compartir amb amics o tenir parella.
Home, això és una cosa que un hauria de poder decidir en llibertat, no? Si vol viure amb algú o si vol tenir o no parella. Estàs obligat. Sí, sí. Estàs obligat. I a l'inrevés igual, eh? I quantes parelles tenen un problema en el moment que se separen? Perquè entre els dos poden fer front a aquell pagament de l'habitatge, però després s'ha de fer front a dos pagaments. És a dir, com això ens afecta en coses que haurien d'estar...
solucionades, no? Sí, sí, totalment. I els lloguers, et repeteixo, són astronòmics. Astronòmics. Entre altres coses, el que explicava el Jordi, el respecte de quins són els requisits, una cosa que també ha canviat. Teníem abans la sensació que els pisos socials eren per gent que tenia uns ingressos molt baixos, etcètera, etcètera. Doncs una de les coses que explicava és que
un dels primers requisits és que puguis fer front i no tothom pot fer front malgrat treballar. Moltes vegades també ens ho hem trobat a través de les xarxes socials i comentaris que fa la gent i que diu és que no reuneixo els requisits però no em puc pagar un pis. Clar, però és que si vostè no assegura que podrà seguir-lo pagant resulta que no té accés ni a un pis d'habitatge social o de lloguer social.
que encara és més subrealista. El fet que hagis d'assegurar uns ingressos mínims, però no màxims, té aquestes complicacions. El tema és que em sembla que tots ens fem les mateixes preguntes i no tenim respostes. És a dir, almenys jo no en sé prou com per aventurar una possible solució en aquesta crisi. No en sé prou. Em faig les mateixes preguntes que es pot fer cadascuna de les persones que ens està sentint
ara mateix, no? Segur, seguríssim. Canviem de tema, si us sembla. Passa un quart d'hora de les 10 del matí. Divendres s'otorgaven els Premis de Comunicació Local. Era la 38a edició. Deien...
des de la Diputació de Barcelona, que és l'ENS que otorga aquests premis, que per reforçar el valor democràtic dels mitjans de proximitat. Es feia una gala, entre d'altres es premiava Josep Cuní per la seva trajectòria, de tots els mitjans pels quals ha passat també. Pels locals també rebia el premi Rosalia Rovira, que és el més destacat com a ràdio local,
L'espluga FM, per la seva trajectòria, exemplar al servei de la ciutadania i per ser un model de continuïtat, relament comunitari i capacitat d'innovació i també tenir un reconeixement onacodinenca, l'emissora de Sant Feliu de Codines.
També guanyava premi BTV, segurament dels companys que més es mereixen algun premi, ni que sigui per lo malament que ho han passat a nivell laboral en els darrers anys. El premi, el millor contingut en vídeo, l'ha guanyat els maquis a les muntanyes de Prades de Canal Reus.
i el Premi al millor contingut d'àudio al programa Les 6 de Ravensbrück del Consorci d'Emissores Municipals de les Terres de Lleida. El Premi a millor contingut multimèdia per BTV de Nou va...
va passar aquí i el Premi Millor Acció Comunicativa d'un nens local va recaure en la campanya Tu tens la clau de l'Ajuntament del Parat de Llobregat per l'eficàcia, diuen transformadora, d'una campanya integral multimèdia. I com dèiem, Josep Cuní, Premi d'Honor i a més a més buscava perquè hi havia un altre premi que m'he despistat. No sé si coneixeu els premis
de la comunicació local, entenc que el Xavi, el Jordi, evidentment sí, 38. edició, es recuperava, a més a més, una qüestió que serveix per reconèixer aquelles ràdios o aquells mitjans de comunicació més petits que ja sabeu que fan la seva feina molt dura dia a dia i que no sempre tenen aquest reconeixement. A mi em permetreu una petulància
Perquè he estat una mica enrabiat quan he llegit la informació. Sí. Després ja he vist per què. Ah. Jo soc Premi d'Honor de la Diputació de Barcelona de la 31a edició. O sigui, el premi que rebia el Josep Cuní, no sé si ho ha merescut o no ho ha merescut, i jo també el rebia l'any 2011, me'l van donar el 12, però era el corresponent el 2011, no.
Et dic que estava una miqueta emmorriat perquè hi havia una relació de gent que ha tingut el Premi d'Honor. Ja he vist que eren els noms més destacats, que no eren ni 30 ni molt menys, però que n'hi ha uns quants. En tot cas, també m'agrada fer un excés de patulància i dir-ho des del mitjà de comunicació local, que a vegades ens oblidem, mirem molt i admirem molt el de fora i el de casa, se'ns queda una miqueta al tinter. Jo tinc l'honor d'haver estat Premi d'Honor
d'aquests premis de comunicació. Però no surts a la llista, no? Però no surto a la llista de destacats. Clar. Després... Comença amb Teodor Garriga i Abelí Artis Tisner i dius, vale, lo entiendo, lo entiendo, però, bueno, després hi ha molts noms.
Hi ha alguns noms, sí. Em falten, em falten. Un d'ells, posa-la a la llista. Vinga, va, ho explica a boli. Quan facis la informació, quan prepareu la informació pel migdia, si voleu, eh, si considereu que un Rubinenc mereix estar dintre... Doncs mira, has posat sobre la taula una qüestió que crec que ens pot servir per parlar dels mitjans de proximitat, perquè segurament aquesta feina que nosaltres avui podem fer
perquè som de proximitat i, per tant, tenim la proximitat a un dels premiats, ho podran fer, el mateix, en una altra població on tinguin el seu premiat, etcètera, etcètera. És a dir, al final, això és la comunicació de proximitat. Després, deixa'm aplaudir, deies el premi de millor relevància en aquesta convocatòria, Rosalia Rovira.
Clar, tu dius Rosalia Rovira i moltíssima gent no sap qui és o qui havia estat Rosalia Rovira. Rosalia Rovira és la dona més destacada del mitjà de comunicació ràdio als anys 20 i 30, sobretot, de Ràdio Associació de Catalunya. Era la locutora...
dintre la gent dels locutors de la locució d'aquella època, davant la República, la locutora més ben pagada de tot l'Estat. O sigui, era una dona i era la que tenia més prestigi, més solvència, i per això era la...
Diràs tu que se la rifaven. Doncs sí, se la podien rifar. En tot cas, era el lloc de Catalunya, era Barcelona, hi havia Ràdio Barcelona i hi havia Ràdio Associació, que si voleu un altre dia ja parlarem dels inicis de Ràdio Barcelona.
amb les trampes que s'han fet, etcètera, etcètera. Però vull destacar que la Rosalia Rovira era la locutora millor pagada de tot l'Estat, és aquella que l'agafa locutant quan entra les tropes franquistes a Barcelona. Havia fet allò de la Montserrat Fortuny, era ella?
No, no, no, no. A l'any 39, quan entren les topes franquistes, el gener del 39, ell està fent locució i li diuen que canvia el castellà, ella no vol, i, en fi, acaba rentant els lavabos de l'emissora, perquè, en fi, d'aquelles coses que feia l'exèrcit franquista.
i que va durar aquesta repressió, ara tampoc no ens estendrem, tot i que el dia vintena, que és aquest dijous, potser que se'n parlarà i força de tota aquesta temàtica. És cert, és molt maco que hi hagi uns premis que portin la denominació Rosalia Rovira, perquè de fet és el referent,
sobretot en el sentit, durant la República el paper de la dona va prendre preponderància que a partir de l'any 39 va caure en picat i tot això ja ho sabem. Ja ho sabem o no, o val la pena de parlar-ne. En tot cas, el professional, la professional millor pagada a nivell de l'Estat era Rosalia Roïra. És un bon exemple, no?, de què passava als anys 20 o 30 i què hagués passat si no haguéssim tingut aquest període tan fosc.
de la nostra història, no? Vull dir, segurament el paper de les dones en la comunicació no seria el que és després d'aquesta aturada, sí. Hi havia una dona al capdavant d'una programació important. Home, jo crec que aquests premis ens donen, ens permeten parlar de la comunicació de proximitat, sobretot, per exemple, quan parlem dels premis a millor contingut, doncs segurament els que millor ho poden explicar,
per exemple, els maquis a les muntanyes de Prades de Canal Reus, segurament els que millor ho poden explicar perquè estan a la proximitat, però també perquè els que estan a casa s'adonin que la ràdio de proximitat o els mitjans de proximitat, la premsa i també les televisions, no només parlen d'allò que passa a casa seva i de coses petites, sinó que moltes vegades poden parlar de coses molt grans que han passat al seu territori, perquè segurament
Aquesta gent de Canal Reus va retratar també una època històrica per tota aquella zona i buscava els altres, els de Ravensbrück, com de vegades s'ha fet aquí a Rubí, amb la Neus Català, que és una de les persones que van estar en un camp d'estermini.
Al final, la comunicació pròxima, malgrat la globalització, segurament ajuda a entendre millor i a empatitzar millor els ciutadans i ciutadanes amb allò que li estàs explicant. Miro ara el David.
Home, al final és qui ho viu de primera mà. Llavors, millor que aquestes persones que ho puguin explicar. Jo crec que no n'hi ha. He de reconèixer que els premis els desconeixia i gran part dels premiats premiades també els desconeixia. Però ara, per exemple, veia la notícia i la Diputació celebrava...
tornar a celebrar aquests premis per donar-li... donar la importància que mereixien els mitjans de comunicació local, però, tot i així, des de fora aprofito com...
per demanar que encara hi ha molts mitjans de comunicació locals que depenen, òbviament, de les institucions públiques i que necessiten molts recursos. Llavors, premis com aquests estan molt bé i està molt bé que es reconegui la feina que fan els professionals, però crec que queden molts recursos encara a donar perquè aquestes persones puguin fer la feina molt més ben feta per després obtenir resultats com els que dèiem ara, que són exemplars.
Doncs ha donat en el punt exacte, no? Recursos. Hem passat... Els mitjans de comunicació de proximitat han passat tot tipus de fluctuacions sobre si recursos sí o recursos no. Vull dir, recursos no. O no tants recursos com necessitarien, no? És complexa. No sé si creieu que la ciutadania això ho acaba d'entendre.
Aviam, un mitjà públic és públic, per tant necessita recursos que vinguin del finançament social, diguem-ne. I és molt sa tenir mitjans públics. És veritat que a vegades els governants, per els motius que tots podeu imaginar, doncs els mitjans públics no els interessen si no els poden controlar i a vegades hi ha problemes d'aquest tipus, però bueno, no us explicaré res que no sapigueu. Bé, els que estan a casa potser no, eh?
Potser no ho saben. Potser no ho saben. Jo volia afegir... En funció de què es donen més o menys recursos. Volia, abans d'entrar en aquest tema, que és que això ens porta a un jardí també important. Jo soc consumidor de podcast bastant assídu, i us recomano molt el de Ravenbrook, perquè, a part que deies això, és gent del territori que ha viscut... De fet, està basat en un llibre, si no recordo malament,
I és això, tens el testimoni directe de sis senyores, sis dones, que van passar pel camp de concentració i és bastant impactant i molt ben fet. Llavors, evidentment, s'han necessitat recursos per fer aquest, perquè és una producció que això requereix un temps que no sempre teniu des de l'emissora el dia a dia tant menys, ja no m'imagino, i no pots dedicar-li a fer segons què, però és un producte molt xulo.
I jo no sé si els premis aquests, perquè te'ls donin, em sembla que t'has de postular, no? S'ha de presentar algú, ha de dir, ah, presento... No sé exactament com funcionen, eh? Diria que sí. De vegades es pot presentar en candidatures...
No sé concretament. O a vegades és el mateix jurat que fa una proposta en el mateix jurat. I a vegades les dues coses. Jo et parlo ara dels que coneixia fins l'any passat, que ja vaig deixar de ser la president, d'ocupar la presidència de Ràdio Associació de Catalunya, que hi havia les dues possibilitats, candidatures i nominació per part del jurat.
Doncs res, això deia perquè des de Ràdio Rubí es podien presentar candidats. Hi ha programes que són molt interessants, el dels nous rubinens, per exemple, és una iniciativa molt d'integració, potser per l'any que ve envia un paperet dient, escolta, tenim aquest programa, mireu-vos-el.
Segur que t'està escoltant l'Albert Soler i té una llista. Ho farà, ho farà. Hem de posar sobre la taula el que es fa des de Rubí perquè altres es coneguin. Belén, tu preguntaves, creus que això, que hi hagi una remuneració o recursos pels mitjans públics, això ho entén la ciutadania?
Jo sempre poso el mateix exemple. Jo vaig formar part del primer consistori democràtic després del franquisme. Quatre anys. I no més, com ho sap tot o més. Els primers són quatre anys. Allò, més que un consistori, era una ONG, perquè allà no cobrava ningú.
El ciutadà va entendre que a partir del segon mandat municipal cobressin els regidors per la seva feina? Jo no contestaré aquesta pregunta. Si els ciutadans ho van entendre o no, han d'entendre o no que hi hagi un servei públic posat en marxa per aquest Ajuntament, que hi ha uns professionals i s'han de destinar uns recursos.
Igualment que hi ha uns recursos que es destinen al servei de neteja, per exemple. Bé, però jo el que poso és... Perquè, evidentment, Radio Rubí va començar amb voluntarisme per part de tothom. Igualment que va començar el consistori. Aquell primer consistori allà no cobrava ningú. Cuidado, no cobrava ningú. L'Ajuntament tenia els seus funcionaris. Però els regidors no cobraven ningú.
Alguna vegada havia hagut algun ajustament a l'hora de declarar la renda, perquè sí que representava que cobraves no sé quines despeses o no sé... Bé, pecata minuta. Allò era una ONG, jo sempre ho heu batejat així. Doncs si es va entendre allò, perquè no es pot entendre un servei públic com pot ser un servei de comunicació i d'informació, si està ben fet, si és puntual, si ens diu la veritat, etcètera, etcètera, etcètera.
jo faria la mateixa composició, el mateix equilibri, la mateixa distància, el mateix referent.
Jo deia el recursos que deia el David, perquè sempre penso en... Tots els mitjans de comunicació necessiten més recursos, però jo penso sobretot en les molt petites emissores. Penseu que a Catalunya tenim centenars d'emissores i moltes d'elles són una persona o dues persones i moltes vegades tampoc no està professionalitzat. És a dir, no és que no siguin professionals, és que no cobren per fer aquella feina.
i segurament és una tasca de divulgació que hem de fer els propis mitjans de comunicació públics però bé que serveixen premis com aquest per demostrar que es pot fer una feina molt bona, molt rigorosa molt adequada des del territori que difícilment es faria des d'un altre lloc respecte als premiats doncs home hi haurà qui t'agradarà més o t'agradarà menys
però segurament per l'esplugar. Perquè, a més a més, aquests premis, no sé si encara és així, tenen una dotació econòmica. Ràdio Rubí va ser premi Rosalia Rovira l'any 97 o 98 i això van significar ingressos. Després parlem de si van ser per Ràdio Rubí o no, però el cas és que...
Algú va rebre diners. Com que no van ser per Ràdio Rubí? Bueno, segurament... segurament serien per... Has posat uns interrogants en aquí, eh? No, mira, que no s'entengui malament que... Sí, perquè jo vaig dir un dia, aquí hi ha la pell molt fina, eh? Sí, doncs aviam.
Jo no puc posar... Jo diria que molts dels ingressos, com Ràdio Rubí és una emissora pública, molts dels ingressos no van a les arques de Ràdio Rubí, que no en té, sinó que van a les de l'Ajuntament.
Això és una cosa que no acabo d'entendre jo, perquè no hi ha una administració pròpia de Ràdio Rubí que l'hauria de tenir, com té tothom. Bé, en fi, no m'hi haig de posar. No sóc ni regidor ni treballo a Ràdio Rubí. Ni jo. En tot cas hi col·laboro i em prenc el cafè. Ni jo. Ho passo la mar de bé. No sé per què m'he ficat en aquest jardí. Té punxes, aquest jardinet té punxes. Total, per dir que l'Espluga FM potser han rebut uns diners i ara tenen una taula de somers.
Canvia el decorat. A mi el Premi al Josep Cuní em sembla molt merescut, tot i que té la seva edat i que possiblement se li pugui criticar que està en uns paràmetres que potser ha anat variant, però el Josep Cuní, hem de recordar, és el que posa en marxa l'autèntica programació de la Ràdio Nacional de Catalunya.
de Catalunya Ràdio, que ja venia de ràdios locals, digui de ràdio la cadena SER, etcètera, i que Catalunya Ràdio arrenca amb una mena de programació que es deia... bé, en fi, era una cosa que no en tenia massa gent fins, que no entra...
el capità Josep Cuny, i posa en marxa la programació, que ha anat variant, clar que sí, però que té les arrels en aquella programació que va posar en marxa en Josep, crec que era l'any 1984, sobre l'any 1984, que va posar aquests fonaments del que després ha estat la Ràdio Nacional de Catalunya. A banda d'això,
les entrades i sortides que he tingut amb televisió, etc. Una persona molt exigent a nivell professional, jo l'he tingut com a cap, i ha estat molt exigent, podies entrar al seu despatx i sorties amb els ulls plorosos, però al cap d'una estona et trucava i deia anem a dinar.
O anem a fer el cafè. Que podia tenir un tracte molt afable a nivell personal, però era exigent, perquè ho era molt rigorós amb ell mateix. El primer que arribava del programa era ell, el primer de presentar-se, i quan era cap de programes de Catalunya Ràdio no fallava mai, s'hi havia res, allà el tenies de cuerpo presente.
I, per tant, és un personatge i persona molt merescut. Tots els guardons que ha obtingut, que ha tingut forces, ha estat molt ben reconeguda la seva trajectòria perquè ha estat molt bona. Un parell de qüestions. Deia, es va posar en marxa Catalunya Ràdio, ara també el van cridar fa uns anys per tornar a posar en marxa la...
versió de proximitat de la SER, al final no sé si podríem dir que és comunicador o bomber, perquè allò de la SER tampoc era fàcil. L'altre punt és que m'ha escriut l'Albert Soler, el nostre director, i diu que sí, que vam presentar un programa als Premis de la Diputació, però no vam ser finalistes.
no direm el programa. I diu que hi seguirem insistint. És a dir, que no pateixis, que l'any que ve, molt bé intentar-lo. Però això que dèiem del cuní a CERC Catalunya, jo crec que va ser l'inici d'una cosa que està passant, la CERC que pràcticament havia abandonat, no sé si dir Catalunya, però que tenia una minimíssima programació en català, l'ha recuperat des de fa uns anys, i...
I jo crec que aquesta última temporada, la 2 en català, també és una d'aquelles coses que dius... Per què no s'havia... Ui, li he donat un cop al micro. Per què no s'havia fet abans? Amb les instal·lacions que tenim aquí al costat, la gran quantitat de professionals que tenim de televisió espanyola i ningú havia pensat que...
Això va molt en relació amb aquesta proposta que deies. Jo m'he espantat quan m'heu passat el titular d'Esquerra promou 5% de la música, llavors sort que has fet una altra entradeta. A Espanya, eh? Clar, perquè pensava aquí. D'això parlarem una estoneta. Els debats són en torno del 25%, el que és a Catalunya.
Bé, però sí que té a veure el que tu estàs dient del per què no es via. Home, doncs perquè ara... Ja m'avenço, no? Ara que parlarem... Ara que es parlarà del cinquantenari de la mort del assassí Franco, doncs...
De la transició, a veure, jo crec que va haver-hi una assignatura que no hagués costat gaire, gaire, de colar, que és que com a mínim uns mínims coneixements arreu de l'Estat...
de català, gallec i basc, i eusquera, no hagués passat res. No passava res perquè tinguessis uns mínims coneixements. A mi m'agradaria tenir uns mínims coneixements de l'eusquera, més que res perquè és curiós, l'eusquera. M'agradaria tenir-los. Bé, doncs jo crec que tampoc hagués costat tant, igualment que vas a Suïssa i...
Si vas al cantó on es parla alemany, d'entrada fotran mala cara si els parles en francès. Però tothom sap el francès, tothom sap l'alemany, una llengua més fluïda que una altra, i tothom fins i tot sap el romanyès, el romany.
Romany em sembla que es diu, que és el tocant a Itàlia, l'italià també es coneix. Bé, doncs jo crec que a la transició va haver-hi una... Sí que es va anar per l'estat de les autonomies i aquesta història, però la cultura es va bandejar força. I dintre les coses importants que es van descuidar a la transició, una és el coneixement i no l'ànima adversió com hi ha, com hi ha,
del català, del gallec i de la osquera. I, per tant, també... Ara m'estic entrant amb el 5% de la música, eh? Però penseu que a nivell professional, els professionals dels músics, quan toquen a l'Estat, el de menys...
Preocupant és amb quin idioma ho fan. És amb quin idioma ho fan. Perquè, evidentment, que no vas a tocar, en principi, en general, per públics molt específicament contraris al tema, o sensibles al tema de la variació de llengües. Però, per exemple, a mi em deia el Guillem dels Búhos, que ha vingut diverses vegades aquí a Rubí, que diu, és que, collons, ningú, ningú, ningú...
Els buhos canten temes en castellà i temes majoritàriament en català, no? Ningú s'ho planteja, allà veus saltar i votar la gent, tant si cantes en una llengua com l'altra. No hi és, aquest problema. Perquè, com et preguntaves tu, Belén, a nivell de directius de planificadors, de programadors, no s'ha pensat o no s'ha tingut en compte...
els percentatges de català. Jo obligo, en general, que a la transició no es va apuntar això i s'ha deixat anar podrint el tema pels interessats en tocar el nas i de dividir-nos segons la... i no entendre el per què a Catalunya es parla català. Quin és l'idioma de Catalunya? Cony, el català. És tan raro, això?
No sé si sou consumidors d'aquest... La 2CAT, em sembla que li han dit. Sou consumidors habituals o l'heu vist alguna vegada? Jo sí. Jo l'he vist. Alguna vegada. No consumidora habitual, però alguna vegada sí.
Sí, jo he de dir, vaig fer les pràctiques allà a Televisió Espanyola i llavors li tinc una certa estima perquè vaig veure així com mig com anava naixent i sí, de tant en tant la poso bastant ara últimament. I els professionals s'estaven contents? Sí, home, clar. Jo, per exemple, pensant en mi, si fos allà treballant a Televisió Espanyola i estic acostumat a fer contingut en castellà,
tinc l'opció de fer-lo en la meva llengua en la que visc, doncs jo crec que se sentiran segur que més còmodes i jo crec que també és un aire fresc que li donaven també a la cadena, jo crec que sí que tothom allà estava content, sí, sí.
Hi ha molta gent que treballa a Televisió Espanyola que viu a Ruí. Molta gent. Alguna gent. Per una qüestió de proximitat i lligant amb el tema que dèiem del preu de l'habitatge. És a dir, si treballes a Sant Joan tens dues opcions, tens més, però així pròximes tens Sant Cugat o Rubí i mira, no sé per què, hi ha molts... Jo conec alguns periodistes que viuen aquí a...
A la ciutat. I no tots són catalans de naixement, és a dir, perquè, clar, molta de la gent de televisió espanyola ha guanyat unes suposicions i conec gent de Sevilla que fa molts anys que viu a Rubí i que treballa a televisió espanyola i que parla en català i que...
lògicament han fet del català la seva llengua de relació, és a dir, que al final també és part de la realitat, i fa gràcia. Fa gràcia posar la tele i poder veure més d'una televisió, ja no només que et parla en català, sinó que et parla de la teva proximitat, d'allò que passa al costat de casa teva. Més que fa gràcia, jo crec que era molt necessari, en aquest cas.
Clar, i pels que veniu de l'acadèmia, diguéssim, que aneu traient periodistes, jo, venga, no sé quants surten cada any de l'Autònoma, suposo que centenars i uns quants més. El problema no és els que surten de l'Autònoma només, perquè abans sí que era l'única facultat de comunicació. Ara, si no porto amb les comptes, hi ha set facultats de comunicació a Catalunya.
Per tant, nosaltres em sembla que tenim dues línies. Ara teníem quatre grups de periodisme. Ara només són dos. Són uns 600 a l'any. Que un i dos. Sí, sí. 600? No, no, estic... Aviam. Els grups són de 80 a 90. No, clar, 600 eren...
Són... Vosaltres exporteu poc... 200, pots salir 200, però només de l'autònoma. Clar, si multipliques per 7, que segurament hi ha classes que no... Hi ha universitats que tenen grups més petits, però estem parlant de milers de persones. Són molts periodistes l'any i, clar, els llocs també per treballar són els que són. El David fa una cara de... És que és el tema, eh? Heu tocat el tema. Està difícil, la situació, eh? De trobar feina...
Bueno, sí, l'altre dia ens trobàvem tots els amics i amigues de la carrera. Difícil. Tampoc és que ara estic una mica a l'expectativa, però sí, és el que deia, em surten potser 500-600 persones a l'any a Catalunya...
Jo no sé si... Bé, jo crec que no. El mercat comunicatiu, el panorama comunicatiu no està preparat per acceptar cada any 500 persones treballant a mitjans de comunicació noves. Llavors, doncs caldrà trobar el forat i buscar-lo bé. Sí, sí.
També hem de dir que mitjans de comunicació és una opció, però sí que teniu més oportunitats o més varietat de llocs de treball que teníem potser fa 20 o 30 anys, més enllà del mitjà de comunicació o del gabinet.
d'una empresa o polítics, segurament. Les xarxes socials us han obert moltes portes o no, perquè, clar, com ara tothom es fa un cursillo i és community manager o coach,
que són com dues coses, deixeu-me dir que això... A boca, a boca, a boca. Home, és que el de coach, no sé, jo tinc la meitat de la meva escala són coaches tots. Que dius, ostres, trobo que hi ha molta poca diversificació.
Però exactament què és el que fa un coach? Bona pregunta. No ho sé, li puc preguntar igual a 10 persones, que tinc molt a prop. És com una barreja de... No ho voldria jo, ara. És que avui no acabaré bé, ja ho veig, eh? Acabo encironada, clarament. No sé què ha passat, però alguna cosa ha passat.
Que estàs aquí dins. No tinc filtre, no tinc filtre avui. Un coach és una persona que et pot ajudar a nivell laboral, però també a nivell personal, etcètera, etcètera. I aquí a Ràdio Urbí hem tingut gent que s'hi dedicava i que ho feia molt bé...
Però deixeu-me ser una mica irònica i dir que no tothom pot ser coach. És a dir, és impossible. És impossible, igual que no tothom pot ser cirurgià. En dos dies, o sigui, no et fas un curset i ja lo eres. Correcte. Però això passa, no? Deixa'm... Bueno, no sé si tenies tot la paraula, Estela. No, l'Estela estava preguntant què era. Clar, exactament...
No, jo volia dir que, històricament, aprofundint en el tema que no se n'havien adonat, que hi ha poden haver-hi un o dos en català, sí, ja històricament fa 15 anys, 20, no sé, hi havia la proposta del canalet, que en deien,
de realment també fer una dos a Catalunya en català only, en català exclusiu. Allò finalment no va prosperar i és d'agrair que ara finalment algú s'hagi adonat que no només això és positiu, sinó que, a més a més, pots assolir un mercat. Deixa'm dir sobre el que deies abans, el gorillo, que...
El fet de parlar en català o no parlar en català és tan important com el fet de donar notícies del món interpretades des de Catalunya. I en català, evidentment, en català, sempre la llengua per davant. Però la manera de pensar...
que pot tenir una redacció aquí, dintre el mateix organisme que pot ser l'RTBE, a nivell de Madrid, o Sant Sebastián, o Sevilla, o Barcelona, és diferent. La visió és diferent. Aviam...
Ja hem convingut sempre. La informació objectiva no existeix, perquè des del moment que, per exemple, parlant, estàs posant un to determinat a l'hora de dir les coses, ja la fas subjectiva només amb el to. Per tant, no és subjectiva, és subjectiva. Ara bé, el que cal demanar és que sigui honesta, honrada, treballada, eficaç, comprovada, etcètera, etcètera, etcètera. Però la manera de dir...
de pensar el món i de dir què passa al món des de la mentalitat d'aquí o la mentalitat d'un altre lloc, doncs és diferent. Ni millor ni pitjor, com sempre. Ni millor ni pitjor. És diferent. Per tant, és positiu.
que s'engreixi l'engranatge de televisió espanyola a Sant Cugat. A banda que si això genera algunes places més de cara als nous professionals, és important. Vull dir, l'any 79, quan arrencàvem les emissores municipals, ve si vam obrir d'oportunitats.
ve si en vam obrir d'oportunitats. Quan es va posar en marxa la Ràdio Nacional de Catalunya, ve si en vam obrir de possibilitats, també, no? I així successivament. Tant de bo, o com vam posar en marxa RAC1. Aquest projecte encara el vaig viure igualment de ple com vaig veure la posada en marxa de la Ràdio Municipal, no?
En fi, això sempre és bo a nivell professional i és bo a nivell de la diversitat sempre i quan competeixis professionalment. Morillo i esperança. Sí. I esperança. Queden 12 minuts perquè siguin les 11 del matí. Anem a posar-li música a tot plegat. Música en català.
Amb aquell català, eh? Suau, suau, me dame paquín cacao. Suau, suau, seguim amb el tumbao. Chiringuito, chiringuito. Abanico, abanico. Para, para, para mi papa. La marina está morena.
Doncs escoltem els figaflagues. Canten en català, tot i que amb aquest català del segle XXI, que lògicament també està afectat. Bueno, que té English i moltes més coses, eh? Perquè la primera vegada que alguns van sentir abanico, abanico, quasi els agafa un cobriment d'acord, però sí. Ara jo em preguntaria, com es diu abanico en català?
Bueno, ho sabem tots. Però qui diu... Avanico encara, eh? Però, per exemple, xiringuito. Qui diu... Vaig a la guingueta a comprar-me una cervesa. Doncs no.
La majoria diuen... No, seria a fer una cervesa. A fer una cervesa. Perquè no posem benzina. Els catalans fem benzina. Els catalans fem moltes coses. Els catalans estan sent coses. Cada cop és molt més cansat ser català.
Cada vegada és més cansat. Això deia el Marc Giró... La setmana passada el Marc Giró deia que era molt cansat no ser fatxa i que per això s'havia fet fatxa. Això ve de... Ho dic perquè hem comentat alguna vegada amb ell. És molt cansat, sí, català. Cada vegada és més cansat.
Bé, el cas és que Esquerra ha registrat una proposició de llei al Congrés per garantir que les ràdios musicals d'àmbit estatal ofereixen una quota mínima del 5% de cançons en la resta de llengües oficials. El català, el gallec, el basc i fins i tot l'occità. Jo no sé si hi ha gaire oferta musical d'occità.
bueno, gaire oferta enregistrada, però vaja. El cas és que es presentava divendres i s'haurà de debatre a la Comissió de Cultura del Congrés i això significaria que s'hauria de fer una modificació de la llei general de comunicació audiovisual. Una mica ja ho apuntàvem abans, però sembla de bastant sentit comú que si en un territori es parla més d'una llengua, doncs si la gent canta més d'una llengua, doncs també això que dir...
reflectit. No sé de quina manera les radiofórmules ho recolliran. Estic pensant que algunes ja ho fan.
que fan, però vaja, d'aquella manera que es fa. Estic pensant, per exemple, de nou en la SER, que en les seves versions més musicals posa música en català, però sabeu allò per, bueno, el que diem professionalment per quadrar les hores? O sigui, quan sents la cançó, que te la tallen, perquè...
Perquè resulta que l'han posada dos minutets abans. Això a Catalunya. A Catalunya, la resta, m'imagino que... Ni la posen. Ni això, no? No, jo crec que... Ostres, és el que dèiem, no? Em sembla obvi i em sembla lògic que hi hagi almenys un mínim de música que es pugui escoltar en els idiomes cooficials de tot l'estat. De fet, jo aniria un pas més enllà i jo crec que
s'hauria de poder, o almenys tenir la possibilitat que els instituts s'estudiés les altres llengües. Almenys tenir-lo com a optativa o tenir-lo com a opció. El que deia abans el Jordi, no? Sí, exacte. Vull dir, em semblava molt lògic.
I al final, jo crec que això portarà cua, però ens hem de mirar quin percentatge de música en anglès s'escolta. Quin percentatge de música en anglès? No ho sé, però jo crec que molt més que un 5%. Llavors no ens hauria de sorprendre que almenys un 5% pugui estar en els idiomes que es parla dins de l'Estat. De fet, si pensem en grups que...
coneguem, que cantin en una altra llengua cooficial, són grups que han traspassat, diríem, la seva frontera territorial. Jo si penso, potser conec un o dos grups gallecs i un o dos grups vascos. No sé si vosaltres reconeixeríeu molts més. Simplement perquè han traspassat aquesta frontera, és a dir, perquè han acabat programats a les ràdios i a les televisions...
al marge de l'idioma en què cantaven, no? Sí, però segurament és una mica el que dius tu. Pel que sigui, han traspassat la frontera i després les ràdios han fet ressò. Quan segurament hauria de ser al revés, no? Una emissora de ràdio té el poder aquest de divulgar la cultura i es fa música molt bona a tot arreu, segurament. A Galícia es fa música bona, a tot arreu es fa música bona. Que menys que això, que te la fa gent arribar, perquè si la desconeixes, doncs...
Després valorarà si t'agrada o no. Però, clar, si ni t'arriba, doncs és així. Clar, però que aquesta gent que aconsegueix passar la frontera, realment els costa el doble, per dir-ho així, d'una persona que directament ja parla en castellà, ja directament té aquesta oportunitat, té aquest focus, l'altre no. O sigui, ha de convertir-se, bueno, de tenir, aconseguir molt...
molta fama o fer-se viral, d'alguna manera, perquè les emissores grans les posin. Estic pensant en les xanxungaires, aquelles. No sé ni pronunciar-ho, però recordeu que, allò, després d'anar al festival, al Benidorm Fest, la gent deia, oh, està bé la música gallega, i dius tu, sí. Segurament fa decenes o centenars d'anys
Perquè al final elles feien una música que tenia també una red tradicional. Sí, sí. O sigui, per què no conèixer-la a tot arreu? No ho sé. No, qui estaves parlant tu, Gorillo? No, no, simplement anava a dir...
Em ve al cap, per exemple, el moment en què la cançó de la gent que estimo, Doques Grasses, es va fer tan viral a les xarxes i senties qualsevol persona de tot Espanya que cantava aquesta cançó i no en tenia ni papa de català.
I en això vull dir que... O sí, perquè tampoc era tan difícil. I es van adonar que no era tan difícil. Però vull dir que en aquell moment es va posar com molt en qüestió de... Ostres, però a Catalunya es fa... Ostres, hi ha cançons molt bones que sonen català. I està clar que sí. I jo crec que aquesta proposta és positiva, perquè al final enxample una mica...
la visió que pot tenir la resta de persones d'Espanya i ser conscients una mica de la realitat lingüística que tenen en aquest país. Llavors, trobo que és positiu i que no s'imposi tampoc. I em sap greu un 5%, potser fins i tot se'm queda curt, és que es fa molt bona música aquí, a Galícia i arreu, que es podria compartir i els agradaria moltíssim a tothom, això està clar.
Jo crec que, de totes formes, la promoció actualment va per xarxa, més que no pas pels circuits dels 40 principals. Sí, totalment. O Flash, Flashback, etcètera, etcètera. Penso que més va per xarxa que no pas per aquí. Ara, que es demani una quota determinada, sobretot, clar, es podrà demanar, no sé si a la ràdio pública només, o pública i privada,
Ja té pabrots, ja té pabrots que s'hagi de legislar, això. Quan, si el que dèiem i el que enteníem, això és com el de la informació objectiva o subjectiva, si el que dèiem és que es feia sempre per criteris de qualitat, no s'entén que s'hagi d'aplicar una norma, perquè per qualitat, home, n'hi ha a Catalunya, n'hi ha al País Basc i n'hi ha a Galícia. Per tant, els criteris quins han estat?
mil i diferents, des dels econòmics fins als polítics, etcètera, etcètera, etcètera. És un oblit històric el que s'ha fet amb les músiques de Galícia, de Buscadi i de Catalunya, sobretot amb els mitjans públics. Que Radio 3, de tant en tant, i per la porta del darrere entrava alguna peça de qualitat, perquè sí, Radio 3...
vesteixen de qualitat, molt bé, doncs que no n'hi ha de qualitat més que la comercialitat, la qualitat que s'hagi pogut fer de tota la vida a Catalunya, i tant. Les ràdios clàssiques, que no han tocat programadors, perdó, autors catalans,
Amb calçador. Amb calçador segurament. Segurament. Jo no soc oient de la Ràdio Clàssica, Ràdio Clàssica o Catalunya Música, Catalunya. Però segurament que també s'hi han posat amb calçador. Pels mateixos motius. Pels mateixos motius que van més enllà de la qualitat. Home, doncs la clàssica s'entén sempre, eh?
Sí, sí, però que et facin programació d'aquí com a vegades. Sí que Catalunya Música ja ha tingut una... Home, només faltaria una dedicació a la programació dels autors clàssics de Catalunya. Però a nivell de l'Estat ja en parlaríem, això. Queden dos minuts. Jo no volia avui posar-vos...
posar el tema del casino com a tema de la tertúlia, perquè fa una setmana que en parlem, i segurament els que estan a casa estan ja fins als nassos d'escoltar-nos a parlar del casino. Però si us demano una reflexió de 30 segons, al final s'inaugurarà el 13 de desembre, anireu, no?
El casino és un espai que heu disfrutat alguna vegada? Jo, en el meu cas, tinc...
La sort i el privilegi de poder dir que l'inauguraré. Tu ballaràs. Jo ballaré, sí, sí. Fa molta il·lusió. La veritat és que sí. Una sortaza, eh? Sí, perquè allà he viscut molts moments molt bonics amb la família des que era ben petit i em fa especial il·lusió. Llàstima que l'esdeveniment és tancat, que no sé qui anirà, però segurament aniran polítics i gent de...
La meva iaia no podrà estar. I això em sap greu. Ja anirà representants de la política, del món social, cultural i empresarial de la ciutat. Però la teva iaia pot visitar-lo a les visites traumatitzades. Bueno, si és la teva iaia pot anar a mirar-te a tu. Ràpid, ràpid, una reflexió ràpida. Ja anireu? No a la inauguració. Segurament alguns...
Llarga vida al casino i, clar, encantats que torni. L'Estela anirà a treballar. Sí. Sí, sí, cobrirem l'acte, però igualment també jo tinc ganes de veure les visites guiades teatralitzades, a veure com són, a mi em sembla, no sé, em fa... Jordi, jo hi aniré, és evident, hi vaig ser l'any 73 cantant, l'any 1900, va ser de les primeres actuacions fora del casal parroquial. Felicito tota la gent que ha mantingut la flama del casino i vull anar-hi
Entre altres coses, per treure'm de sobre les batllades que havia anat algun 18 de Julio amb la guàrdia de Franco i la banda de cornetes i tambores. M'ho vull treure de sobre, aquesta imatge, i per tant, sí que aniré al casino i felicito la gent que ha mantingut la flama. I si algú crida alguna cosa estranya és el Jordi Margarit. Moltíssimes gràcies als quatre fins la setmana vinent. Gràcies.