La tertúlia de Rubí al dia amb Belén Tierno. Pràcticament sis minuts els que passen de les deu del matí. Ja sabeu que després de l'actualitat fem reflexió, fem tertúlia. Avui la baixada de temperatures ens deixa una tertúlia minbada.
Saludem el Josep Milà, que resisteix. Hola. Hola, bon dia. Porta tres capes. Bon dia. Sí, això, avui ben abrigat. Porta tres capes de roba, per això sobreviu a les temperatures. No, no, no. Els virus no saben si vas abrigat o no. Això és un tòpic, no? Ui, m'he refredat. Serà que no m'he abrigat? No, no. Els virus no...
Avui a la Tartulia s'incorpora el director de Ràdio Rubí, l'Albert Soler, també amb tres capes? També, també, sí, sí. Avui Tartulia de Guàrdia. Tartulia de Guàrdia. Molt bé, parlarem de la ràdio també, perquè demà tenim una programació especial i aprofitarem que tenim aquí el nostre director perquè ens expliqui de què va aquesta programació. De fet, podríem parlar en general d'aquest vintena, que segur que...
El Josep ens pot explicar de quina manera el va viure. Amb tots vosaltres també volem fer tertúlia. Parlarem de zones inundables, de la campanya d'ecologistes en acció, però urbanisme inundable. També de política, perquè les enquestes estan sacsejant el panorama espanyol i els pactes que podríem fer-se després de les properes eleccions al Congrés dels Diputats, previstes pel 2027. I, a més a més, també parlarem de Ciència, un bloc que hem titulat Ciència i Mercat,
perquè una investigació de la Universitat Autònoma explica que moltes vegades a la ciència es destinen diners precisament a les publicacions, és a dir, que hi ha qui s'enriqueix amb aquestes publicacions científiques. Com dèiem, de tot això parlarem des d'ara i fins les 11, i si tu, que estàs a casa, vols participar, ho pots fer trucant per telèfon al 93 588 59 60.
La tertúlia de Rubí al dia, de dilluns a divendres, de 10 a 11 a Ràdio Rubí.
La campanya Prou Urbanisme Inundable reclama una moratòria pels pisos de l'Escardíbo. L'Ecologistes en Acció, a través d'aquesta campanya, alerta dels riscos d'urbanitzar en zones inundables de Rubí i demana una moratòria immediata del projecte de construcció de tres blocs de pisos aquí a l'Escardíbo. La campanya amplia aquesta demanda de moratòria a totes les zones inundables de Catalunya.
Ho explicava als micròfons de Robialdia el Guifrer Bombilar, que és membre de la campanya i que, a més a més, deia que l'objectiu a curt termini és aturar tots els projectes que estan en zones inundables fins a poder revisar els mapes de risc. A mitjà termini volen recuperar la prohibició d'edificar en aquests espais i, a llarg termini, adaptar el territori a la nova realitat climàtica i protegir la biodiversitat.
Doncs aquesta combinació d'efecte d'un urbanisme cada cop més dens i que està ocupant cada cop més espais naturals i fluvials, més la imprevisibilitat i l'acumulació molt més extrema de litres per metre quadrat en menys temps arran del canvi climàtic, està fent que els efectes, o sigui, que aquests mapes és evident que estan caducats, que les zones de risc s'han d'ampliar.
Cal dir que el projecte d'Urbanitzar en aquesta zona ha tingut sempre l'oposició de l'Alternativa d'Unitat Popular, la UB, que ha denunciat el perill, ha fet mocions al ple i ara ha presentat un contenciós administratiu contra l'Ajuntament per no aturar aquesta construcció.
Legim una dada més. L'Agència Catalana de l'Aigua, la que anunciava la setmana passada que amplia un 30% les zones considerades inundables. Això són 170 quilòmetres més de curs fluvial, 90 trams diferents de rius, barrancs i rieres. S'ha fet un nou mapa d'inundabilitat que inclou
fins i tot algunes zones de Rubí, per exemple, es considera ara inundable el carrer del Castell. El carrer del Castell és aquell que passa paral·lel al Castell Llecomuseu, allà on aparcarà els cotxes, al costat de l'arboretum. El director de l'ACA, Josep Lluís Armanté, explicava que a finals de 2027 tindran una cartografia homologada de les zones inundables i fins i tot desenvoluparan un sistema d'alertes més complet.
És la millorar els avisos d'inundació. Fins ara els avisos eren hidrològics. Indicaven cavals elevats però no explicaven què passaria al territori. Protecció Civil ens ha demanat fer un pas endavant, avisos d'impacte que mostrin quines zones poden inundar-se i quins efectes tindrà la pluja sobre infraestructures i la població.
L'objectiu és clar, emetre avisos amb almenys dues hores d'antelació per activar protocols d'emergència. Per això, hem posat en marxa un projecte estratègic per disposar d'una eina corporativa de predicció en temps real que simuli zones inundables amb alta resolució i integri dades meteorològiques, hidrològiques i hidràuliques. Doncs aquest és el tema que tenim a sobre de la taula. Tenint aquí a la taula un arquitecte i un comunicador, doncs,
Crec que podem parlar molt d'aquesta qüestió. D'una banda, com es conjuga el creixement de les ciutats amb la seguretat i la preservació de zones naturals, que és un tema que amb tu i Josep ja hem parlat en diverses ocasions. S'ha d'afrontar la cosa amb rigor.
I és més, mentre els partits que estan en el govern i tenen la capacitat de decidir es prenguin aquestes decisions des d'un punt de vista partidista, no des d'un punt de vista de la necessitat que té la ciutat, no anem bé. Perquè, per exemple, aquí Rubí, si només hi ha un únic partit, que és l'UB, que s'ha posicionat
I llavors els altres diuen que això és aquell partit que vol fer partidisme. Això no anem bé. S'han de posar els temes sobre la taula amb rigor, prescindint de si ho diu un o ho diu un altre. Jo he de dir ben clar que m'he trobat més d'una vegada quan he dit una cosa... Ah, això ho diuen aquells. Oh, això ho diuen aquells altres. No, sisplau. Això no ho diuen ni uns ni els altres. Ho diuen la ciència i el rigor.
Llavors, què passa? Que els que demanen, quan tenen sobre la taula una cosa que no els va massa bé, que creuen que no els va massa bé, llavors s'hi oposen malament. No és tan difícil abordar-ho, si es té clar.
Jo mil vegades he dit, dic, escolta, per això ens han ensenyat, per això hem estudiat i per això sabem com evoluciona, en aquest cas, l'urbanisme. Rectificar coses d'aquestes que no se'ns faci una muntanya. Oh, és que és molta feina. Bé, per això hi sou, per treballar, perquè hi ha molta feina a fer.
que s'ha de refer aquesta dificultat en uns punts determinats amb el rigor que cal, si es demostra que és inundable, que tot apunta que sí, doncs hi ha tècniques, els urbanistes en saben, de dir, escolta, aquesta dificultat la podem traslladar
O és que hi ha uns drets adquirits i, escolta, a la llei de costes, quanta gent va edificar al costat de l'aigua i ara la costa se'ls està portant els edificis. Doncs val més preveure-ho, val més decidir
que realment hi pot haver un risc, i a partir d'aquí, si aquesta dificultat, ja que hi ha uns drets adquirits, s'han de traslladar a un altre punt, per això hi ha les tècniques urbanístiques. Hi ha mil tècniques per dir això ho porto cap a un altre lloc,
Quan parles de drets adquirits et refereixes a aquell promotor que vol construir en una zona. Hi ha un planejament que li dona uns drets. Jo ara no diré qui ho va posar, si es va equivocar o no, però és veritat, hi ha uns drets.
Però aquests drets es poden traslladar. Com? Que és molt complicat? Que és feina? Escolta, sisplau, amb un metge, quan li vas i li dius que té d'operar un fetge que està molt malament, mare de Déu, si et diu que això és molt complicat, no m'atreveixo. No, no anem bé.
Si un urbanista és bo, s'ha d'atrevir i ha de tenir capacitat per fer-ho bé. I si no ho sap fer, pot consultar molta més gent que en saben molt. Llavors, massa sovint el món urbanístic està supeditat pel món, no diria polític, perquè la política és més sèria, està supeditada pel partidisme.
I el partidisme és una de les coses que avui ens fa més mal a l'hora de decidir el benestar de la societat. Si és idea meva, és bona. Si és idea d'una altra, és dolenta. Ja no anem bé. L'altre dia va venir el que havia sigut director...
volguéssiu que arquitecte en cap de Barcelona, parlant de les bondats dels eixos verds, dels Illes Verdes. Però, esclar, com que allò es va adjudicar a un partit, automàticament un bon projecte es va convertir en una eina d'intercanvi partidista. No anem bé, no anem bé quan una cosa ha d'estar per sobre de les tendències de partit.
Això ens toca directament als periodistes, que hem d'explicar aquesta informació, però a la vegada hem d'explicar també aquells veïns que es queixen. És que quan has dit les Illes Verdes, recordo els veïns de Barcelona, o alguns veïns de Barcelona, alguns partits que aixençà de les Illes Verdes, i quan n'anaves... Deies.
jo no li veig el què de dolent, no?, com a usuari. Aquí sí que apel·lo al periodista com gestionem aquesta informació, que a vegades és molt difícil, perquè saps que hi ha tants interessos, no?, partidistes. No, no, de fet...
Volia seguir el tema del partidisme perquè volia apuntar una cosa, però és cert que a vegades sí, des de la premsa, quan hi ha un fet bastant objectiu que és criticable, del que sigui,
i un partit n'agafa la bandera, ens trobem de dir, ostres, jo no penso com aquest partit, però estic d'acord amb això que defensa. Si jo segueixo i em parlo en el meu mitjà de comunicació, soc d'aquest partit? Em posaran l'etiqueta? La primera pregunta és no, la segona sí. És a dir, no seré d'aquell partit, però em penjaran l'etiqueta. I a vegades...
podem córrer el risc de dir no, no agafo aquest tema perquè no em diguin això. I això és el pitjor que podem fer. Però el dubte ètic sempre el tenim perquè és així. I m'agafava el tema de la política, del partidisme, perquè això hauria de ser tan senzill com, en les zones inundables parlo, l'ACA,
El que diu l'ACA hauria de ser paraula de Déu o paraula que sigui. Però clar, l'ACA ha de ser un organisme, o hauria de ser un organisme prou independent, amb una credibilitat, que digués...
Sí o no, i ja està. Com les comissions d'urbanisme que hi ha a diferents nivells per permetre construccions, canvis de planejament, etcètera. Aquí no hauríem de jugar-hi els partits. El problema és que hi són, perquè moltes vegades qui presideixen aquestes comissions, qui presideix l'ACA...
cada vegada que hi ha un canvi de govern, doncs potser hauríem de fer, com amb els mitjans de comunicació, que per fi ja s'ha fet uns concursos, i buscar les fórmules perquè el partit polític que estigui menant en aquell moment no pugui col·locar el director de la corporació de TV3 en el seu moment, doncs potser amb l'ACA s'hauria de fer el mateix, perquè és imprescindible algú independent que digui sí o no es pot edificar aquí.
I el pitjor que li pot passar a l'ACA és un documental com el Sense ficció de l'altre dia. Absolutament d'acord. D'acord que potser són coses de fa 20 o 30 anys, no ho sé. No envolero expressament en quin temps va passar això per no assenyalar ningú. Però la credibilitat salta pels aires. Estic totalment d'acord en que la credibilitat... O sigui, aviam en aquests moments... Ara salto, però és que és així. És...
Si la societat en aquests moments està manifestant una desconfiança en el sector polític, és per això. És perquè constantment estan generant motius per desconfiar. Llavors, si aquell documental estava fet fa 20 anys o no, més igual.
És veritat que ens manca un cert rigor i s'hauria de deixar treballar, jo vaig a la meva, per dir una manera, en els professionals de cada sector i en els informants que puguin informar de forma el més transparent possible, sense...
tenir això mateix sobre l'espasa de Damocles de l'eticatisme. Estic totalment d'acord perquè jo des d'un punt de vista i vosaltres des de l'altre m'he sentit moltes vegades així i ben clar que el propi record de l'ofici haurien d'estar lluny en llum d'això. Vull dir que...
No sé si heu vist aquest últim documental que han fet de la Dana de València. Una de les coses que explicaven era que el que va passar és que va ploure tant, ho dic perquè recordeu que un dels primers arguments d'Amazon era que la culpa era de la configuració hidrogràfica. Una de les coses que diuen que va passar és que va ploure molt en zones altes i que això va fer que l'aigua, aquesta aigua
aquesta quantitat exagerada d'aigua, no només baixava per les lleres, sinó per altres bandes. I el que explicava el Josep Lluís Armenter és que el que demana protecció civil, de nou els tècnics, és que es facin models...
en aquest cas, de què pot passar amb el territori. És a dir, no només quanta aigua caurà i quanta aigua pot passar, en aquest cas per la Riera, sinó fins a on pot arribar l'aigua si cau d'una determinada manera. Perquè està claríssim que cada cop els fenòmens atmosfèrics són més violents i menys predecibles, i es poden preveure menys. Tenim tecnologia suficient com per fer previsions...
i ara amb la intel·ligència artificial encara més. He de dir ben clar que negar-se a dir que aquests estudis són molt difícils o impossibles és una tonteria. Avui es pot fer. Es pot fer i he de dir ben clar que el coneixement és prou ample, no diré infinit, perquè sempre tenim limitacions,
però és prou ample per poder determinar i preveure moltes coses, però moltes, més de les que ens podem imaginar. Però no ens ha de fer por, això. Perquè a vegades et trobes... Ui, si fas això, aixecaràs la llebre d'aquest llat al puesto i els arribarà l'aigua i ja la tindrem muntada. Escolta que no.
Que això ho fas perquè si allà a aquell lloc hi pot arribar aigua, els hi puguis dir, estigueu atents, perquè el dia que us enviem un avís hi haurà un protocol que us farem fer això, això i això altre. I no patiu, perquè estem a la guait i controlem la situació. Tu quan amb el ciutadà li dius que controles la situació, el ciutadà se sent tranquil. El ciutadà quan pateix, pateix quan no té informació...
Aquí vosaltres entreu quan no té informació, quan no se n'envia, quan perd la confiança. Si la persona que està al davant demostra coneixement, lideratge, això és molt important, el lideratge, Amazon ha demostrat que era una... Vaja, ja no vull dir cap insult perquè els han fet, ja n'han dit prou.
Però llideratge, confiança i rigor, les tres paraules n'hi ha més, eh? El ciutadà se sent tranquil. Avui no. Avui el ciutadà què sent? Sent que uns tiren per una banda, els altres tiren per una altra i no arribem enlloc. Llavors, estudis que... És que no caldria ni que es demanessin aquests estudis. Hauria de ser de motiu propi, la que ja avui podria tenir...
i no faria falta un any per entremig, eh, el 2027. Vaja, a mi que no... Ara em fotré el xulo, però a mi que no m'ho proposessin, perquè això en tres mesos, quatre, cinc, es pot muntar, però, esclar, agafant els millors, agafant els millors experts i agafant els que en saben.
Hi ha un mapa que es pot consultar, que recomano a tothom que ens escolta, amb l'actualització. Sí, sí, ho conec. Superpràctic.
Això que deies del que va passar a València, recordo en el seu moment, tots els dies posteriors, es van fer molts debats, molts anàlisi, van parlar molts urbanistes, arquitectes, de tots, parlant de què podia haver passat. Hi ha molts factors aquí, però n'hi havia un, en el sentit estricte de la urbanització de la zona, que deien, clar, l'aigua va baixar, però...
A l'estar urbanitzat, l'aigua lliscava. És a dir, se'n va avall. Si no està urbanitzat, aquella aigua, evidentment, hagués baixat igual. Però potser la meitat s'hagués empapat i s'hagués quedat a terra. Oi que és tan de sentit comú que fa com por, no? Quan t'ho diuen així, dius... I per què ho es permet, no? Mira...
I segur que hi ha materials que permeten... Drenatge, drenatge. Mira, no, jo me n'he fet un tip, ja fa anys que explico, que les urbanitzacions haurien d'estar només urbanitzades. O sigui, negar que tinguin carrers asfaltats ja seria el colmo per part meva. Però...
que carrers que tenen 12 o 14 metres d'amplada, només amb 3 metres d'amplada d'asfalt en tindien prou. Això ho vaig plantejar ja fa 20 anys, eh? Bueno, em van tractar de tot. Perquè la locura... O sigui, quan tu fas una mica de previsió de coses d'aquestes, la gent els hi ve de nou, i quan els hi ve de nou, de seguida diu que S no fila bé, no, no.
Les urbanitzacions, posem pel cas, haurien de tenir la meitat de l'asfalt que tenen, per un d'allò. Les pròpies parcel·les no haurien de poder-se asfaltar o pavimentar de la manera que s'està pavimentant.
I això, les que ja estan consolidades. I el que també no s'ha de fer més és ocupar més territori, perquè ocupar territori vol dir posar asfalt o posar paviment o posar coses que no drenen. València, el País Valencià va ser un dels llocs on es va pavimentar, la paraula pavimentar aplicada a moltes organitzacions, de la forma més absurda i més bèstia que es podia fer.
Aquí a Catalunya també s'ha fet, possiblement amb no tanta exageració pel territori. El territori valencià té més riscos que el nostre. Però, esclar, això no ho pots dir amb una serietat condundent. I quan dic no, pots dir ser condundent, per això dèiem que hi ha d'haver aquests estudis que puguin dir per on anirà l'aigua i per on no.
M'ho has posat bé quan has dit que el drenatge... Hi ha molts puestos que comencen a desurbanitzar. Això, di això... Però penseu que acabarem... Nosaltres no ho veurem, però d'aquí uns quants desenes d'anys el marc haurà pujat una mica més.
I una mica més, ves a saber a quin carrer de Barcelona, eh? I de la mateixa manera que el mar haurà pujat una mica més, també tindrem tormentes estranyes que avui són impensables. La Dana va ser un exemple d'una tormenta que ningú, ni els mateixos meteoròlegs, s'havien pogut imaginar.
Llavors, si el territori no està a punt per aquestes sorpreses, doncs ja tenim la festa engegada.
De fet, amb el canvi climàtic es parla molt que ha fet saltar pels aires els càlculs dels períodes de retorn. Totalment. El càlcul era cada 500 anys aquí passa... Doncs no, potser ara serà cada 100 o cada 50. I no sols això, sinó que els índexs que s'utilitzen tampoc estan bé. No sols els anys, sinó que els índexs els hauran d'augmentar. Per tant, pensem-ho. Però no ha de fer por, això.
No ha de fer por. Quan dic no ha de fer por, en dos sentits. Un, ens ha de fer entendre que es fan accions que el territori necessita fer-les, se'ls ha de reconvertir.
I s'han de fer accions perquè ajudar aquest canvi climàtic a poder-lo revertir, també. I no ens penséssim que això depèn dels grans estaments, Europa, Estats Units... No, no, també, a nivell local, cada estrat té la seva responsabilitat.
Que hi haurà uns estrats que tenen més potència que uns altres? Sí, però si no hi posem tots, tots, això em recordo una mica els discursos dels capellans quan anàvem a l'escola, tots hem de... però més igual. Si no hi posem tots de la nostra part, però quan dic tots, tots, no ajudarem gaire.
Pràcticament són dos quarts d'11 del matí. Us proposo avançar i canviar de tema en una estona, en una hora i mitja, més o menys. Es publica el baròmetre del 6 del Centre d'Investigacions Sociològiques, el de novembre. És el primer després del trencament de Junts amb el govern central i s'espera que, com dèiem, es faci public en una estoneta. Tots els mitjans generalistes esperen en candeletes. He de dir que no s'ha filtrat.
és raro, perquè de vegades sempre hi ha algú que especula o que apunta que aniria per una banda o per una altra, que no s'hagi filtrat potser també és una dada, i s'espera precisament saber com li passa factura o no a Sánchez la pèrdua d'estabilitat i de suports i com li afecta en aquest cas al PP la crisi pels cribats del càncer de mama
a Andalucía, que també ha passat en aquest període, però tot això són especulacions. El baròmetre d'octubre deia que el SOE tenia 15 punts per sobre del Partit Popular, amb una estimació de vot a prop del 35%. Els populars de la seva banda s'acostaven al 20% i Vox
es quedava només a dos punts d'ells. Avui us proposo parlar de pactes, sobretot de com el, si em permeteu, el segon de la coalició, el petit, aquell que no té tants suports, doncs pot tenir la clau de la governabilitat i fins i tot de l'estabilitat, o com deia Míriam Nogueres, tenir algú agafat per aquella...
Aquell lloc, que no direm a les 10 i mitja del matí. A Madrid, Junts ja ha aconseguit algunes coses, com explicava Míriam Nogueres, aquí a Rubí, al cap de dos dies d'haver fet la plantada a Sánchez. El principal que espero que passi amb tot el que estem fent des de Junts per Catalunya és que d'una vegada es respecti i es compleixi amb els catalans. Aquesta és la primera. I la segona, mira, després de 48 hores d'haver anunciat el veto a totes les lleis del Partit Socialista Espanyol,
i dels partits que estan a govern, el que puc dir és que teníem raó, perquè poques hores després de fer aquest anunci s'ha desbloquejat una de les lleis que portàvem demanant que es desbloquegués des de feia més d'un any, que és la llei contra la multireincidència. Catalunya és la comunitat autònoma amb més multireincidents, a més és un tema que va increixent, cada cop n'hi ha més, i era imprescindible que una llei com aquesta es comencés a posar sobre la taula. I és ben bé que aquesta gent, l'únic llenguatge que entenen és el de...
El d'agafar-te per allà i apretar. I una qüestió més sobre possibles pactes. Avui el secretari general del PP de la Comunitat Valenciana, Juanfran Pérez Iorca, registrarà la seva candidatura a presidir la Generalitat en substitució d'Amazon.
Ho fa avui perquè s'acaba el temps, però diuen que no té assegurat el suport de Vox. Se sap que hi ha un acord, però es desconeixen els detalls i, per tant, també hi ha especulacions sobre com Vox potser també tindria agafat per allà el Partit Popular de València.
I en aquesta ocasió, per tant, una mica més, perquè la primera vegada ja devia apretar per aconseguir coses... De fet, tots ho recordem, perquè va ser públic i notori, però ara és la segona vegada, i potser els populars estan més necessitats d'això. Si em permeteu fer una conya, us en recordeu del Ferran Adrià de Mentida? Amb lo de verificació? Sembla... Escenificació!
Sembla una mica això en els dos casos, tot i que s'estan aconseguint coses.
La política en general i l'espanyola, en particular, té molt de teatre i de scenificació i tot això. Això ja va de sèrie i ja hi has de comptar. Jo crec que, diríem, si fa uns anys els partits tradicionals, els que sempre s'havien repartit el pastís, estaven molt acostumats a les majories absolutes i van haver d'acostumar-se a pactar,
per tenir un govern en majoria absoluta amb dos partits o amb tres partits, ara s'estan acostumant a governar en minoria. I això, perquè l'afraccionament de partits és encara més gran que abans. I això encara ha de canviar molt més la cultura política d'aquest país. I jo crec que encara no... La cultura de la coalició crec que l'hem...
més o menys la tenim més assumida, però la cultura de governar en minoria encara l'estem treballant, diríem. I tot això que implica el petit com t'agafa per allà on més et pot fer mal, com et pot collar, fins on tu et pots deixar a canvi de manar, val tot a canvi d'estar en el govern.
Són preguntes que jo no tinc la resposta, però que se les hem de fer. Estic d'acord. Jo el que veig és que el Sánchez ha descobert que governar amb minoria... D'això se n'ha de saber, eh? I tenim exemples molt propers. Governar amb minoria fa el mateix que si governés amb majoria. Perquè després no compleix el que ha acordat i, per tant, tirem endavant. Aquesta és una de les coses que li fa més mal.
Però mentrestant aguanta, i és veritat que Junts ha sigut el primer, jo diria que ha sigut el primer, que li ha plantat cara, però el Sánchez ha fet el que porta fent. Saps què? Doncs allò que no vaig complir, doncs demà ho compliré.
Però, esclar, si té com 200 incompliments, ara dic un número molt bèstia, no li costa gaire anar complint dels docents puntualment. Per tant, Junts ha aconseguit que li compleixin unes quantes coses, però també dic que és una mica el xocolata del lloro. Jo penso que l'estil Sánchez continuarà sent perquè, a més, s'hi troba bé.
ho sap fer. Sí que és veritat que darrerament se l'ha vist amb una cara bastant prima, bastant demacrat, però el veig vista la trajectòria, no vol dir amb això que jo participi de la seva política, però li dono el mèrit de tenir una força física i mental sobrenatural. És ben clar que no gaire gent ho aguantaria el que està aguantant ell.
A partir d'aquí, què pot passar, què passarà? Jo no m'atreveixo a paticinar res. De Sánchez, vol dir. De Sánchez i de tots. Allò que deia abans de la manca de confiança és que estem inundats en aquests moments de notícies que són negatives.
la confiança, la ciutadania l'està per fent. I anant a lo de València, Vox, com que el PP necessita no fer eleccions a València,
si en el seu moment van anomenar a conseller de Cultura un torero, doncs preparem-se ara perquè anomenen, no sé, que li facin una estàtua al Sitcampeador i el vulguin beatificar, no sé, alguna cosa d'aquestes. El Levante, la publicació de la zona, diu que...
Llegeixo el titular literal. Vox sube el listón al PP i pide eliminar les zones de bajas emisiones en pleno conflicto en València. Per exemple. Això, per exemple. I preparem-se que els nens quan vagin a escola a l'entrada no els facin cantar el cara al sol. Això ja ho havia fet. El veurem. Mira, m'ho has posat perfecte per parlar de la programació espacial que fa demà...
Ràdio Rubí. Dèiem que demà, entre les 9 i les 11, farem un especial d'aquest 50 aniversari del XXN, sobretot des del punt de vista local, oi, Albert? Exacte. Evidentment, aquesta és una notícia que va afectar tota Espanya i ja diria que fins i tot Europa, però en tot cas tota Espanya i Rubí també, lògicament. Però hem volgut fer una mirada més local, no? És a dir, fer un petit retrat de
com era el Rubí de llavors, com ho va viure diferent gent de la ciutat. Per un costat, hem fet un reportatge que hem estat gravant aquests últims dies amb persones de la ciutat que per edat van viure, amb edat adulta, no eren nens, el que va passar llavors. Com recorden aquells dies previs i com va ser el seu vintena. Sempre que hi ha moments...
d'aquests històrics, tothom recorda, i ara t'ho preguntarem, Josep, què feies tu al moment que et vas assabentar de qualsevol cosa. Doncs això és el que intentarem fer, una miqueta de nostàlgia. Això serà una mica més la primera hora, de 9 a 10, i la segona hora intentarem amb dos historiadors
i un professor de secundària, amb la mirada més acadèmica, de què va significar l'amor de Franco, etcètera, i també si, arran d'un reportatge que hem fet i que també amatrem demà, hem anat a buscar els joves de Rubí al carrer i els hem preguntat què en saben de Franco i quan va morir, etcètera, etcètera, les respostes ja us avanço que algunes són molt sorprenents,
doncs volem parlar amb aquest professor, del duc de Montblanc, perquè ens expliqui si s'està explicant bé, si els plans d'estudi són correctes, perquè parlem amb... Sempre es diu que, com que és l'últim tamari, és l'últim que ha passat a la història, si comences a la prehistòria, doncs s'arriba a segon de batxillerat de precorrents i amb quatre pinzellades, i que possiblement, no sé si potser s'hauria de canviar l'ordre i aprofundir-hi més, perquè és el que més ens afecta.
i si això té a veure amb el ressorgiment de l'extrema dreta entre la gent jove, una mica de debat en relació a tot plegat. Doncs això demà entre les 9 i les 11.
Demà, el vintena, és també el dia en què Ràdio Rubí va començar les seves emissions estables. I també és el dia dels drets dels infants. És a dir, cada 11 a 12 farem també una tertúlia amb els consellers i conselleres del Consell dels Infants i Joves de Rubí. És a dir, que demà és una programació íntegrament dedicada a l'EFM. El vintena.
Què feies tu, al vintena? Anar al col·le, no? No, i ara podreu deduir l'edat que tinc. Jo en tenia 20 d'anys en el moment que... Ah, pensava que eres una mica més jove. Pensava que eres adolescent. 20 clavats? 20 clavats. Llavors ets de la generació del Martí Pujol, d'altres serres, no? Bueno, amb Martí anàvem a classe junts i amb molts més companys d'aquella edat tenim la mateixa edat. Vam néixer al mateix any.
Jo del Vinene recordo dues situacions, una al mateix dia i l'altra els dies que l'envoltaven d'abans i de després. Al mateix dia jo recordo que estava amb la que ara és la meva companya de tota la vida, al bar de la Cooperativa, que allà era un lloc de reunió de tota la gent que més o menys teníem certes inquietuds,
i algú va dir que el Paco s'ha mort, que el Franco s'ha mort, i tothom va començar a treure cava. Aquesta imatge la tinc. Vull dir, uns més que uns altres, uns altres cridant i això. Això al mateix dia. Però els dies abans i els dies després eren també divertits, perquè en aquell moment ja se'l mirava una mica de dir, ostres, ja està això acabant...
aviam si ens en sortim i aviam si d'això, i era el parte médico habitual, l'equipo médico habitual, que deien una frase bastant divertida, i tothom, el que avui faríem, diríem, mems, en aquell moment tothom feia mems, però, esclar, no eren públics, no es podien fer gaire públics, perquè encara m'anaven, m'acabandeix.
I els dies després tinc la imatge que tothom es va alliberar una mica de la càrrega, sorprenent la càrrega que portàvem a sobre. Altra cosa és que no ens l'hem acabat de treure, perquè els anys ho han demostrat,
Però en aquell moment sí que va ser una, vaja, una descàrrega de tensió impressionant. Perquè fessis el que volguessis, corries només parlar segons de què, corries el risc que et portessin a interrogar-te al Quartalillo. Vés a saber què. Sí que és veritat que els últims anys, els mateixos anys 75, això ja no passava. Però la sensació encara la tenies.
Però l'alliberament va ser ipso facto? Perquè tinc la sensació que, d'una banda sí, celebres en cava, però la mateixa vegada no mires al costat i dius... No, no. Ai, ai, ai, aviam si... Home, vam passar unes temporades curtes, no gaire llargues, en què sonava que algú no volgués repetir el cap d'estat.
i d'això, però era molt tertúlia. Vull dir que és veritat que el 23 de fe després es van aixecar, vull dir que no anem tan lluny tampoc. Però la gent estava ja molt lliberada. És més, jo tinc la imatge que l'any 76 hi va haver les primeres eleccions, em sembla,
que estava també en un bar prenent alguna cosa, i van començar a passar els partits polítics en aquells moments per fer anuncis, anaven pel carrer amb els cotxes aquests amb megafonia. De la mateixa manera que ara hi ha aquest que es mola ganivets o que crida pel... Molt sofisticat, per cert. O el xatarrero que compro xatarra, doncs en aquell moment els partits feien això.
i passaven tot de cotxes, un darrere de l'altre, de partits diferents, que, per cert, es van presentar a les eleccions, van sortir partits com a bolets, 30 o 40 partits, jo al·lucinava, on sortit tanta gent. Falera per la democràcia. I me'n recordo una conversa amb un amic que dèiem «Però fa mig any això era impensable».
Sí que hi va haver un break potent, no va ser d'un dia per un altre, però sí que en un termini de mig any. Mig any va ser allò que dius, ostres, nosaltres mateixos sorpresos.
Com que no sabíem què passaria en el futur, per nosaltres en aquell moment va ser un moment important. Un moment d'alliberament, un moment de... Uf, respirem. Després la vida ens ha anat demostrant que, bueno... De tot, eh? Ara no diré. Però sí que la sensació d'alliberament la vam tenir.
Sobre si s'explica o no s'explica a les aules, jo tinc la sensació, i segurament és nostàlgica, que un cop els mestres que sí van viure una part d'aquell període deixin de fer les classes, ho dic perquè, per exemple, ara nosaltres t'estem preguntant per una part més emocional.
que nosaltres no vam poder viure per generació. I jo tinc la sensació que un cop aquests mestres deixin de donar classe serà més difícil poder explicar aquesta part emocional que em sembla brutal, perquè, clar, sobre el paper, i començàvem parlant de la importància dels tècnics, sobre el paper es pot explicar i la gent es pot fer una idea del que és la...
la dictadura, però quan t'ho explica algú que ho ha viscut i que ha passat por i que l'han portat a la comissaria per fer una cosa que és normal, crec que té més força. És a dir, que jo crec que sí que s'anirà com descafeinant allò que s'ha d'explicar. No vull fer propaganda del meu llibre, per dir alguna cosa, però sí que jo un dels motius pels que explica és això.
és per explicar què passava en aquelles èpoques. Em sembla a mi que tampoc ajuda gaire quan ho expliques des de l'emoció. I això ho he constatat amb els meus fills i els meus nets. Quan ho expliques des de l'emoció,
i els que reben el missatge el reben amb una certa condescendència. Bueno, mira, això m'afecta molt, tenen respecte, tot el que vulguis, però jo penso que l'emoció tampoc és...
Hi ha de ser, eh? Però tampoc és determinant. Jo penso més en el convenciment. Quan expliques les coses... Torno a dir la paraula rigor. L'utilitzo molt, aquesta. Perquè quan les expliques les coses amb una certa credibilitat, i això és molt important, el receptor també les accepta amb més... millor.
L'altre dia anava al tren, hi havia una colla d'adolescents, 20 no, però no arribaven els 20, que entre ells parlaven d'això. Primera, em va sorprendre que parlessin del tema. I segona, en un sentit comú...
com tota gent jove. I sí que vaig veure que hi havia la influència del que vivien a casa i del que vivien a l'escola. I torno a dir-ho d'abans, és essencial que la informació la rebin per totes bandes. No sols, i amb això ens equivocaríem, no sols en els...
En els llocs d'ensenyament. Perquè si només s'ensenya en els llocs d'ensenyament, jo deia que a mi em van explicar els reis catòlicos i vaig passar d'ells, però totalment. Ara, a casa sí que m'ensenyaven coses. O no me les ensenyaven, me les deixaven entreveure. Aquestes són les que et queden.
Què passa? Que a casa, avui, massa gent... Primera, perquè estava prohibit parlar-ne, jo vaig viure a l'època d'això que vaig aprendre, que estava prohibit parlar de moltes coses,
I segona, que molta gent voluntàriament ha oblidat explicar-ho. Jo aquí és on penso que s'hauria d'incidir tant com en les escoles. Vull dir, em sembla que no sols en el programa acadèmic, sinó també a nivell social i familiar. La setmana passada, no recordo, el mitjà estava buscant, es va publicar la quantitat de camps...
de concentració que va fer Franco, i explicaven al voltant de 300,
i explicaven que encara s'anaven coneixent informacions. A mi és una informació que em va tocar molt perquè el meu avi em va explicar que ell va estar en un camp de concentració. I jo li deia, no, però avi, això a mi no me l'han explicat a classe. I ell em deia, bueno, estàvem tancats, passàvem fred, gana, digue-li sombrero, digue-li barret. És a dir, que al final aquelles coses que t'expliquen, a mi em sobtava la notícia, perquè s'explicava una mica dient, oh, quants camps d'estermini? I jo pensava...
Segurament, si cadascuna de les famílies d'algú que ha estat allà ho expliqués, podríem fer el recompte fàcilment, no caldria una investigació molt tècnica, simplement fent un recompte. Al final aquestes coses sí arriben. Jo he tingut alguns diets del meu pare, en aquest cas el meu pare no, el meu pare va viure la guerra però de petit, ell els records que en tenia eren records
molt parcials, però del seu tiet sí que tinc tota la documentació que enviava de quan estava en el ballo de los caídos, de la mateixa manera que la meva dona tenia el seu avi en un dels camps de concentració de Cantàbria. Llavors, per el que sigui, hem pogut conservar les cartes que enviaven.
I ben clar que les cartes que enviaven no deien gaire cosa, eh? No deien gaire cosa. Deien que estaven molt bé, sorprenent. Deien que esperaven tornar aviat, sorprenent. Bé, era de deixar. Però després... Mireu, aquí és una de les coses que no hem sabut transmetre. Es parla... O sigui, no diré que sigui el mateix, eh? Però l'Holocaust, tothom ha sigut... En el moment que es va descobrir l'Holocaust, se'n va fer una...
Una difusió impressionant.
Dels camps de concentració espanyols, que no eren igual que aquells, però tant, no els mataven específicament, però sí que els deixaven morir. Per tant, d'alguna manera, la vocació que es morissin també hi era. D'això no se n'ha parlat gens. I és una de les coses que potser... I no tant per revenja, que hi sortia el capellà aquell dient que...
que la memòria històrica era una forma de rebenja... No, no, posem-se... Diguem, siguem seriosos. Que els camps de concentració espanyol van ser un matadero és així. Que ningú ho explica, també. Per tant, possiblement, la memòria històrica cal fer-la. La història sempre serveix, sempre serveix. No cal anar més enllà.
Amb les paraules del bisbe Arguelles, em sembla que es diu, el president de la conferència episcopal, si no m'equivoco, lliga amb una de les coses que hem dit al principi, que és quan algú agafa una bandera i li diem d'aquest partit polític, no? Doncs això és igual. O sigui, que la memòria històrica, va dir ell que tenia un sesgo político,
La memoria històrica és el que és, però què han aconseguit els partits de dretes? Que sigui d'esquerres defensar i explicar el que va passar llavors. I llavors és, no, clar, ho esteu manipulant, ho esteu tal, perquè em voleu treure un rèdit polític, perquè... tot això.
I això és perillós i crec que és una part també del que reben els joves, de per què els entra potser per una orella i no per una altra, perquè no li donen credibilitat allò que reben. I després està el tema del... Ara se m'ha anat del cap. Doncs res, ho tinc. Ja tornarà.
No, jo us volia afegir que no sé si heu vist el projecte, com parlàveu del Valle de los Caídos, s'ha presentat fa poc el projecte del Valle de Cuelgamuros, que clar, quan et diuen el Valle de Cuelgamuros dius, això què és? Doncs és l'antiu Valle de los Caídos. Jo vaig veure la imatge, he de confessar que ho vaig veure per xarxes, i vaig veure la imatge i vaig dir, de veritat que això és el que faran, perquè era com una línia enmig que ja entenc la idea.
La idea del trencament, etcètera, etcètera. Ara me l'he mirat millor, perquè ho publiquen alguns mitjans, diuen que deixen la creu aquella enorme, faran com una mena de divisió, si visualitzeu el pujolet, bueno, el pujolet, el pujolet, del Valle de los Caídos, doncs trauran les escales, faran com una línia divisòria
Entenc que el que vol dir és que, i certament així va passar, això va dividir l'estat espanyol i una mica en la línia del que deies de si això és de dretes o d'esquerres, home, a la guerra va morir gent dels dos bàndols, per tant recuperant la memòria democràtica hauria de ser interessant pels dos. El cas és que trauran això, l'escalinata...
que l'escalineta donava accés a l'església, i després crearan com una mena de mausoleu, que ja ho és, per recordar a totes les víctimes. Diu que començaran el 2027, i aquí és partidari de...
Destrossar-ho del tot, qui no... Jo sí. Estèticament, o sigui, com a arquitecte, què em dius de la ratlla? No, no, la ratlla no deixa de ser més de lo mismo, així és que us ho dic. No m'entusiasma a mi, personalment. Mireu, jo...
Vaig fer l'Emili, vaig fer milícies, dius, ostres, tu vas fer milícies? Sí, mira, tu en aquell moment era l'única forma que tenies d'escaquejar-te de part de l'Emili. Perquè, o sigui, un antimilitarista fent milícies, això és hipocresia, per dir alguna cosa. Però això no ho he anat descobrint fins al cap d'uns anys, eh? En aquell moment vaig fer milícies. I tenia un capità que anava de progrés,
Que hi ha, estic parlant de l'any, vull dir, 70 i tants, eh?, 80, vull dir, que anava prou greu i deia, no, no, és que fèiem un acte, que se'n deia l'acte de Palos Caídos, cada setmana o cada setmana, no me'n recordo, cada quan, vaja, se me'n fot.
que explicava que ja era un moment en què hi havia una certa democràcia, entre cometes, deia que l'acte era per a tots els caïdos, tant d'un mando com d'altre. És que, pobre capità, no sé si d'això, però ell ja pregonava això.
Per tant, això ja ve de lluny. Això ja ve d'ells mateixos. A veure si m'explico. El que és bo conservar algun element que ens faci recordar aquella època, no diré que ja m'està bé, perquè allò que dèiem, de tant en tant s'han de recordar coses. Però aquesta que és tan simbòlica, seria la que em carregaria abans que cap.
Aquesta sí que me la carregaria. Jo, personalment, és de les que el primer dia ja li hagués fotut una bomba a la seva base. I, en tot cas, hagués, igual que Belchite, que van conservar, no sé si ho sabeu, té una vocació de Belchite, si l'anem a visitar...
que es vegi lo dolents que eren els d'esquerra i lo bé que van passar als nacionals quan hi van entrar i els van deixar acrivillats. Doncs jo deixaria la creu a terra ben triturada després d'haver-la esbombat com a símbol de dir ara sí que hem arribat a una democràcia i mireu el que hem fet, ens hem carregat el símbol del que era la repressió.
Estem passant pel costat... No, no, queda una estoretta. Pràcticament delictiva s'està convertint la tertúlia. Vinga. I el de la línia no m'agrada gens. És com una esquerda, que té un simbolisme. És que el simbolisme reafirma
que no hi ha manera que les dues ideologies es posin d'acord. Això ho reafirma massa. Jo, personalment, no. Ara hi ha molt debat amb alguns símbols que queden, de fet em sembla que sigui avui, que Pedro Sánchez ha denunciat que es retiraran tots els símbols franquistes que encara hi són. Clar, resignificar-los, etcètera, és molt difícil. Carregar-te'ls...
pot alimentar les raons dels altres i aprofundir. No, no, jo no dic el que pot passar. No dic què hagi de fer. Ostres, no té solució. Fàcil, tant si vas per una banda com per una altra. Tens raó, però, primera, acontentar tothom és impossible. Això també. Segona, o es reconeix que la van fer i grossa durant els 40 anys o no anem bé.
Però comencem per eliminar la llei d'amnistia i ja està? Comencem per aquí, que no ens atrevim amb això? És que tal qual, els van amnistiar tots. Però és que vam estar 40 anys de fusellaments no sé cada quant.
de repressió. Això... Ah, vinga, això... Jo quan algú em diu, és que veníem d'una guerra i la guerra tots eren igual de dolents, però van guanyar uns i els altres van ser uns perdedors. I ens van fer notar durant 40 anys que uns eren els guanyadors i els altres els perdedors, en comptes d'haver-hi unes ganes de concòrdia. Mai hi va ser.
Mai hi va haver una vocació, ni encara hi és. Això encara ho escoltem ara. Una vocació de concòrdia no ha existit mai. Per tant, destruir el que destruïa la concòrdia no seria gens il·legítim. Mireu si és un tema que encara està d'actualitat, que plantejàvem aquesta qüestió per parlar de la programació que demà farà Ràdio Rubí, i ens hem menjat el tercer bloc de la tertúlia que...
Volíem dedicar avui a la ciència i als interessos que poden haver darrere de la recerca científica. Guardem la informació per un altre dia. Albert, Josep, moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat. A vosaltres. Fins un altre dia.