La tertúlia de Rubí al dia amb Belén Tierno. Passen gairebé dos minuts de les 10 del matí després de les notícies, després de l'actualitat, que avui està molt marcada per la política. Ens dediquem a reflexionar sobre l'actualitat de la ciutat. Fem tertúlia. Avui, amb la Montse Clemente, molt bon dia. Bon dia. El Vicent Rabadan. Bon dia, què tal?
i el Josep Maria Pijuan. Hola, molt bon dia. Falta la quarta, en discòrdia, podríem dir, o en concòrdia, no ho sabem, que és la Sílvia Castanyera, que suposem que una vegada més està intentant aparcar, perquè aquestes hores no és gaire fàcil. Amb tots ells parlarem, entre d'altres coses, de l'anàlisi que ha fet la...
Síndica de Greuges, de la situació dels drets dels infants i joves. Una de les propostes que fa és que puguin votar als 16 anys o que tinguin escolarització obligatòria fins als 18 d'aquí uns dies. És el dia dels drets dels infants, i se n'ha parlat.
no només per part de la síndica, sinó que s'han fet també d'altres propostes. Fins i tot el govern central proposa que es faci una llei per protegir els menors o l'exposició dels menors a les xarxes socials. I aquí a la nostra ciutat dues informacions importants. Aquests ajuts socials, aquest reglament d'ajuts socials que l'Ajuntament està renovant i en una estona
A les 12 es presenta la reobertura del casino, segurament una de les notícies més esperades de la ciutat. De tot això parlarem des d'ara i fins a les 11. Ja sabeu que vosaltres, els que esteu a casa, també podeu participar a la tertúlia. Tenim un telèfon obert, és el 93 588 59 60.
La tertúlia de Rubí al dia. L'espai de reflexió i opinió de Radio Rubí.
L'Ajuntament va aprovar de forma inicial, el passat ple d'octubre, el nou reglament de les prestacions econòmiques d'urgència social, una cosa que tindrà les sigles de peus, no sé si massa encertades. El cas és que és una norma que reduirà de sis setmanes a només dues el temps de concessió de les ajudes destinades a cobrir necessitats bàsiques com l'alimentació, el vestit o l'habitatge.
En casos d'extrema urgència, l'ajut es podrà otorgar fins i tot en un o dos dies. És un canvi burocràtic, podríem dir. Ahir, la regidora de Serveis Socials, Mari Carmen Alarcón, passava pels micròfons de la Ràdio Rubí i explicava que...
És aquest canvi burocràtic, però que els permetrà a la gent, sobretot de serveis socials, treballar de forma més eficient, perquè fins ara això es feia com si fos una subvenció, i allargava el termini, i a més a més no era del tot ajustada a la...
La responsable de l'àrea de drets socials, l'encarna Medell, explicava que el nou reglament agilitzarà aquests processos i donarà més autonomia als professionals. En principi això porta un temps i després s'ha de fer tota la tramitació administrativa, però calculem que si no hi ha cap impediment en dues setmanes pot estar concedit.
També volem introduir, malgrat que són prestacions d'urgència, també podem introduir algun mecanisme d'excepcionalitat en cas que siguin necessitats imperioses, que requereixin una resposta immediata.
Ens explicaven, ahir, tant la regidora com la responsable tècnica d'aquesta àrea, que fins ara això es feia com si fos una subvenció. I, clar, per tenir una subvenció hi ha alguns requisits que són bastant obvis, que és que l'entitat o qui rebi la subvenció...
estigui al dia de pagaments, per exemple, impostos, però clar, si estem parlant d'una família que té una situació vulnerable, és bastant probable que no estigui al dia dels impostos, i per tant això bloquejava l'ajut, i era com el peix que es mossegava la cua. A mi em sembla que aquest exemple era el més clar de...
la normativa que existia fins al moment no era l'adequada. Va haver un canvi, una modificació legal el 2020, que estableix precisament que les prestacions econòmiques d'urgència social no tenen la consideració de subvenció, sinó de mesura assistencial directa. Més enllà de la part burocràtica, que té poc debat, si m'agradaria posar sobre la taula
aquesta qüestió, perquè sabem que és un d'aquells temes de debat a les xarxes socials i de queixa de molta gent, de si hi ha masses ajuts, si hi ha pocs ajuts, si és fàcil aconseguir un ajut. Doncs, home, això posa de manifest que no és tan fàcil, diria jo. Mira, arriba la Sílvia Castanyeda, la que directament atraquem
Bon dia. Que a més a més, com és la social del grup, és a dir, que s'hi dedica, doncs segurament ens podrà explicar per què és tan positiu aquest canvi que es farà a Rubí perquè els ajuts de serveis socials deixin de gestionar-se com a
una subvenció i siguin prestacions directes. Per què és tan positiu? La veritat és que és molt positiu pel tema burocràtic per la rapidesa en donar una resposta. La veritat és que s'ha trigat una mica massa en arribar a...
aquesta decisió de poder-ho fer així. Tot i ser un ajut de tota l'urgència, tot i ser un ajut que pugui ser efectiu en poc temps, també té una burocràcia, també té un control, també té un estudi de la situació econòmica...
una burocràcia per la transparència, l'ajut a qui es dona i que sigui utilitzat per la finalització a la que està atorgada. Exactament igual, però si a més és una subvenció, ha de tenir un temps, s'ha de mirar de quina subvenció estem parlant.
ajuda molt a la persona que ho demana, però també ajuda molt als professionals per poder-ho fer d'una manera més sensata. I penso que hi hauria un pas més que s'hauria de fer, que no es fa en molts municipis, però potser aniria bé. Quan m'he llegit el...
ahir el que es va escriure de què estava pensat com prestació d'expressió a l'urgència, i tenim els ajuts a material escolar, els ajuts a casal d'estiu. Em centro una miqueta en infància, però segur que en gent gran també tenim ajuts d'aquests que són com de temporada, que són com d'encàrrec, que ja tenim unes beques establertes, però que sabem que molts cops aquestes beques no arriben a tothom, o per situacions...
Ara mateix no se m'acorreix una altra paraula que il·legal, però ja m'enteneu, que no estiguin en situació de regularitat en territori. Aleshores és molt més difícil d'accedir a una beca de curs normalitzat i han d'accedir a les de serveis socials d'alguna manera perquè infància té dret. O perquè no cobreixen el 100%. Aquest tipus de prestacions tenim municipis que tenen com una finestreta pròpia
d'ajuts, on aquest tipus d'ajut tenen uns barems, uns requisits, i si entres, entres, i si no, no entres. Si no entres, sempre pots anar a serveis socials i demanar una prestació d'expercial urgència, si fos el cas, per no entrar. Seria com agilitzar més encara els tràmits i també descarregar una miqueta més els professionals de serveis socials que de debò que no només fan ajuts,
que la feina més important de servis socials no és fer ajuts, és detectar situacions de necessitat i sobretot situacions de descura, de maltractaments. Clar. Doncs ahir, que ja parlàvem del tema, pensàvem, home, si això passa a tots els municipis.
que no és exclusiu de Rubí, i fa tant de temps, perquè dèiem, comptant així ràpidament, en l'última dècada que hem tingut tres crisis econòmiques, tres situacions d'emergència, per què no s'havia fet abans? És a dir, una vegada més...
Les lleis van per darrere de les necessitats? És... Aquí estem parlant de... Suposo que de la burocracia municipal a nivell il·legal, el tema que ets de si tenen o no tenen majoria quan aproven pressupostos... Suposo que va per aquí. El pitjor en diu. Jo penso que...
L'ajuda és el final del procés, per mi. Diguéssim, aquí hi ha un treball previ que és on han de funcionar els serveis socials. Diguéssim, no es pot donar un ajut si no hi ha abans un estudi previ. Això vol dir que hi ha d'haver uns serveis socials adequats
amb personal suficient com per fer això i no passar setmanes o mesos. Després, quan les serveis socials ha dit endavant, això ha de ser immediat. No tindria que ni esperar ni dues setmanes. Entenc jo, eh?
Penso que l'important és el que es fa al treball previ. I amb el treball previ es ha de ser molt rigorós. I entenc que això és complicat i no es pot fer d'avui per demà. Però que, en tot cas, com mateix tu dius, no partim de zero.
Partim de tot... Avui hi ha informacions, diguéssim, l'Ajuntament tindria que tindre informació suficient sobre l'estat de la situació de tota aquesta gent. Diguéssim, a veure, si tu avui vas a la farmàcia i saben el que cobres, i a partir del que cobres i del que pagues, diguéssim, pagues uns diners...
diguéssim, els ajuntaments tindria que tindreu el mateix. Diguéssim, no tindria per què ser una excepció. Jo penso que aquest és el punt principal. Una vegada el servei social ho ha fet, tindria que ser la immediatest... I una de les coses que jo vull aclarir, perquè penso que ja està clar, però per molta gent està clar, és que els documents que s'utilitzen són els mateixos documents per a tothom.
sigui blanc, sigui negre, sigui de color vermell. No? Que no hi ha documents específics per segons quines persones de la seva procedència o la seva situació. Tots els documents són iguals. En tot cas, el que ha de primar és la situació social, econòmica, d'aquestes persones.
no una altra cosa. Jo volia dir, a veure, en principi la notícia és bona, però jo vull puntualitzar que no es quedi com una coseta simbòlica, de bones intencions i prou, perquè quan tu estàs parlant d'escursar d'una manera considerable els temps de resposta, etcètera, com ho faràs? O sigui,
Hi ha la part de documentació i tal, que serà més àgil, però no reforçaràs també, potser en personal, com està la situació. I sobretot que penso que s'hauria d'estar parlant del monitoratge que es farà després sobre això. Realment seran aquestes dues setmanes, com van les quantitats de...
d'ajuts, si han augmentat, si no, si hi ha gent que s'ha quedat fora, per què i tal. D'això no es parla i penso que seria important, perquè moltes vegades fan anuncis de coses que, uau, els sents i dius que bé, però tenim els recursos suficients, de tot això s'està parlant o només es llança la bona intenció, que ja està bé,
però que no quedi en aigua de borraja. En aquest cas és una miqueta més que bona intenció. És un canvi. No és el mateix. De fet, els que treballem en associacions sabem que no és el mateix jugar en una subvenció nominativa que en una de concurrència. Aquesta sèria la similitud però més enllà. Jo treballo gestionant ajuts. No és el mateix. Això ja és un pas. I és un pas molt bo.
Ara, personal potser s'hi faria falta, no? Sempre, servei social, sempre cal personal, perquè servei social, sobretot els que hi treballem, el que volem fer és feina de detecció, d'acompanyament, de prevenció, i al final ens pot l'urgència de la gestió, la gestió.
Clar. Això és el que hem de treballar. Però sí, sí, el tema de debò, que no n'hi ha cap ajut específic per res a cap ajuntament, ni colors, ni zones on visquis, ni res. De vegades sí, les zones os visquis per plans de barri. N'hi ha plans de barri, aleshores hi ha unes zones que tenen... Però és perquè és un pla de barri que és específic per aquella zona. Però no és per un ajut econòmic, serà per algun suport que se li posi en aquest lloc.
Bé, normalment el pla de barris es fa amb barris que segurament tenen més percentatge de famílies en risc d'exclusió. No sé si... M'imagino que no hi ha un pla de barris... L'única manera que es focalitza una miqueta, si no, és per tothom, per tots exactament igual.
Sí, aquesta és una qüestió clau perquè les xarxes en van plenes, però també el carrer va ple, i si te'n vas, diguem-ne, als centres de resistència primària igual, i al mercat igual, que és la típica cantinera que els de fora tenen més avantatges, i amb això jugant forces polítiques determinades, i és un discurs que va calant. En alguns casos no és que vagi calant, és que la gent és tan purosa, això...
Que no cal que insistessis molt, perquè ja t'ho creus. I la culminació moltes vegades d'aquesta història era...
la d'antics immigrants interns de l'Estat que diuen que quan nosaltres vam arribar aquí no hi havia cap ajut. Estàs parlant segurament del franquisme, estàs parlant de situacions socials a les que tant de bo no tornéssim mai, tot i que les enquestes diuen que fins i tot un 20% dels joves són nostàlgics, que és una cosa absolutament delirant, del franquisme.
Ara, afortunadament, hi ha ajuts. Els ajuts no són mai prous. Això és obvi. Perquè la gent ho passa molt malament i hi ha molta gent. I, sobretot, s'ha de tenir una qüestió que és de calaix. Qui està en situacions pitjors, no només perquè treballa percentualment molt més en negre,
perquè no té la xarxa social, perquè són de fora i no tenen aquesta xarxa social de familiars i veïns... Moltes vegades no parlem d'aquesta xarxa que sí que tenim els nascuts aquí. I que es va notar molt la Covid.
i moltes famílies es van mantenir gràcies als avis i a les miserables pensions que cobraven, o que cobren. I en canvi això no es té en compte i sempre és molt més fàcil. Parlar, diguem-ne, és que els immigrants s'ho emporten tot. I és un discurs que jo crec que únicament es pot fer front
i relativament, ser supertransparents i aportant el màxim de dades possibles. Però per això és veritat, ha d'haver més personal, justament perquè si no, no pots estar treballant, detectant casos, gestionant el que sigui i a sobre fer estadístiques.
I està la part que els ajuts benvinguts siguin, però una cosa és... L'important aquí és connectar amb el que explicava el Pijuan, és treballar tot l'altre. Com està coordinat tot això, en habitatge, en ocupació, en tot això. A mi em falta el discurs, eh? Vull dir, molt bé, els ajuts, però al final...
Quan t'ho veus, et vas a la punteta de l'iceberg, saps? I la feina bona s'ha de fer amb altres nivells. I de tot això no s'estàs posant com s'està treballant, si realment hi ha aquesta coordinació i tal. I peca de...
La transversalitat és el somni humit de les administracions des de fa dècades. I és una cosa que no es fa. Ja hi ha, però els ajuntaments són els primers que podrien fer-ho. Són l'administració més propera, que viu més els problemes, i en canvi la transversalitat s'ha convertit en un lema moltes vegades buit, perquè continua funcionant com a regnes de taifa.
No ho hem de permetre, hem de canviar coses. Em consta que jo vaig treballar també aquí a la casa fa anys i em consta que es treballa de manera conjunta, fer acompanyaments en la inserció laboral. Sí que és veritat que...
portem, jo ara no estic aquí, però es porten molts i molts expedients, amb tots no pots fer el mateix acompanyament, és impossible. És impossible. També es queixaria la població si tinguéssim... Què seria perfecte? Poder treballar amb 10 famílies? Treballes 20, 30, posa amb 30 famílies. Amb 30 famílies podries fer un treball superdedicat,
És impossible, cap ajuntament es pot permetre això. Quants expedients tens? Jo ara, a Viladecans, a gent gran, més de 300. Teva. No, dic perquè la següent pregunta ara... Jo ara mateix, en aquest moment... No vull contar-vos, és que l'últim dia que em van...
Perquè si vaig entrar i només entrant van passar 150 i a partir d'aquí els que em vagin entrant. Jo penso que... Que és un altre tema... No, però la gent de 064... Jo no faig incensió laboral. Treballen persones maiores de 65. És diferent. També has de fer acompanyament, però no és el mateix. És una feina diferent. Rares excepcions que existeixen. Diguéssim, la gent quan assisteix a serveis socials
és per una situació molt determinada. Sempre hi ha l'oportunista, sempre hi girar. Ah, la picaresca. No, la picaresca sempre existeix. Però vull dir, en general, con lo cual estem treballant amb un personal amb unes dificultats enormes. Que a més a més això va acompanyat, diguéssim, per la pròpia estructura de l'Estat. Diguéssim, a veure, estem parlant que aquesta gent avui està cobrant
està cobrant el que cobrava el del 2002, quan es posa en marxa l'euro. Els mileuristes, o no us en recordeu? Sí, sí. Quanta gent hi ha avui mileurista? Oh, i encara gràcies. De fet, els mileuristes ara són pràcticament una classe privilegiada. No pot ser.
amb el que ha incrementat tot des del 2002 a la situació actual, això no pot ser. Com ha augmentat el nivell de benefici empresarial? Bestial. Bestial. La riquesa empresarial és bestial. L'altre dia fèiem un estudi del CaixaBank i es pot fer amb altres coses. Vull dir, qualsevol treballador de CaixaBank, en 9 mesos ha fet un benefici de 95.000 euros.
45.000 euros, i això no ho cobrarà mai a la seva vida. Al conjunt, els 46.000 treballadors. Això és el que no pot ser. Que hi hagi un nivell de pobresa que abarqui més d'un 15-20%, diguéssim, del que està considerat com a pobresa extrema,
Juncker no arriba l'any als 10.000 euros? Un 15%. Llavors, vull dir, aquí és on s'hi ha també que posar l'èmfasi. Senyors dels sindicats, senyors dels partits polítics, senyors d'això, com es mou la cosa? És que no pot ser, no pot ser. Aquest país parlem de la guerra d'Iraq,
perdó, de la guerra d'Ucrània, o parlem d'això, dels temes internacionals, i moltes vegades li deixem davant el que està passant a casa nostra. Per cert... Que hem de parlar d'això, però també hem de parlar de les coses que estan passant a casa nostra. Sí, ho deixem tot en mà de l'últim ajut, ho deixem tot en mà del que podem fer aquí i el que està passant, està passant...
Sí, i queda molt maco. Torno al que deia. Queda molt maco l'anunci. Ah, tal... Sembla la intencionalitat de l'Estat que està fent les coses, però després jo... Ara parlo, per exemple, tema de dependència. Jo porto... Estic en espera per la meva mare, que ara farà 90, que no pot ni caminar ni tal, i estic encara en espera. Ara ja per fi hem vingut a fer-li la revisió. Ara...
I dius, teòricament, era una cosa que també en el seu dia s'havia anunciat que pim, pam, pum. I alhora, la veritat, per pròpia experiència, res. Ara sembla que és una mica més ràpid, oi? Més del 30% de la gent... No, no, ho dic per casos que he viscut i que dic... Ostres, només has trigat sis mesos, quina sort! Més del 30% de la gent... Porto més de sis mesos, eh? Una cosa d'actualitat, porto més de sis mesos, quan és una cosa que, a més a més...
et fa anar de bòlit amb el teu dia a dia. Vull dir, les filles estem desbordades. Clar, i que et sonen aquells casos... Mireu, jo crec que la llei de la dependència va tenir una cosa positiva, entre cometes. No, té molt de positiu. No dic per les persones beneficiàries, sinó perquè...
molta gent es va acostar a serveis socials perquè era on s'havia de gestionar i aquesta divulgació que estem fent jo crec que també va arribar a moltes famílies que d'altra manera no haurien ni entrat a serveis socials i que d'aquesta manera doncs es van acostar a banda d'una cosa que és igual a tots perquè el que deia la Montse al final tinguis o no una situació de vulnerabilitat
la necessitat quan un avi, en la majoria de casos, però poden ser també qualsevol altra persona, té aquestes dificultats, és un gran ajut. A mi em fa por per dues viacions. Justament ahir a la tarda vam fer amb unes companyes,
a l'Ajuntament, a Vila, unes companyes de dependència van fer-li una xerrada a altres companyes de l'Ajuntament, que no eren de serveis socials, del tema de la dependència. I em va semblar que és una cosa molt útil fer divulgació, però s'ha de tenir cura. Per què? Perquè la dependència és una cosa que també crea expectatives, fins i tot als gremis, fins i tot nosaltres que ho portem.
Tens un ajut per dependència i penses, ai, que bé, ja tinc el grau 1 no sé què i ja ho tinc tot resolt. No, no. Això, com sempre, els ajuts són els que són. Si la teva dificultat coincideix amb l'ajut, o que bé. Però n'hi ha milers de situacions que quedes fora del sistema, tot i ser un sistema molt bo. Tot i tenir molta gent a dins, hi ha situacions que quedes fora del sistema i també és un sistema de desigualtat.
Perquè hi ha una part que sobretot es centralitza en el tema del servei a domicili que no depèn ni de l'Estat ni de la Generalitat ni de l'autonomia, depèn de cada ajuntament. O sigui, que vius en un carrer o en un altre, d'un municipi o d'un altre, i tens una situació completament diferent. I de comunitat autònoma a una altra ja ni us explico.
No ho vulgueu saber. És que el problema de la llei de dependència és paradigmàtic quan es legisla però no s'hi aporten els recursos. I aquest és el problema fonamental. I després hi ha una qüestió que és difícil de solventar, de fer àgil, que és que els ajuts
són d'una llei estatal, van a parar o s'han de gestionar a partir de les autonomies, però al final qui pringa de debò jutjant els casos i adjudicant... I posant diners. Són els municipis. És a dir, que Serveis Socials està gestionant una cosa que teòricament no li tocaria, perquè ja té prou feines amb altres qüestions, i per tant...
I després la frustració que la gent, òbviament, va als ajuntaments a reclamar, a exigir per estar al seu dret, però resulta que és des de dalt que es decideix.
Llavors, clar, va estar-nos frustrant. Però no és perquè no li tocaria, sinó perquè la forma en què es fa no és la correcta. Diguéssim, l'estat... Tornem a l'inici, eh? Burocràcia. Burocràcia. Una cosa d'aquestes, escolti'm, passi'm la pasta, diguéssim... I no només la pasta, sinó que hi hagi més recursos, per exemple, personal, perquè els serveis funcionen millor. Però la pasta també...
I inclueix això. Sí, sí, sí. Perquè sí que el control té que estar en el territori. Absolutament d'acord. A mi em van dir, ui, l'expedient vostre anirà superràpid perquè, a més a més, vull dir, tal com està la mare. Les condicions... A més a més, l'edat. A més a més, anirà superràpid. Doncs doni-do.
No, però superràpid sis mesos està bé. Superràpid sis mesos... Enteneu-me. Però que són els temps. Que és terrible. Quan tu et trobes amb aquesta llei adjuntiva, diguéssim, llei de dependència, sanitat, etcètera, 56 dies per fer-te un TAC, és un disbarat. Un disbarat. És un disbarat.
O sis mesos en una situació de dependència que genera... El que ha dit la Josep Maria, un 30% de la gent es mora sense l'adjudicació de l'ajut. I jo hi ha una cosa que veig molt malament d'aquesta llei i em vaig adonar. Una de les persones que va venir em va dir, jo sóc una hija previsora.
Jo soc molt previsora i sé que la mare en poc temps estarà pitjor. He començat a demanar la dependència, no? No funciona. Però perquè després, quan sigui l'hora de la veritat, seran sis mesos. Però no pots fer res. Ni pots ser previsora ni pots córrer quan arriba. És que clar, no pots fer, diguem-ne, locuracions sobre el temps en què empitjorarà un Alzheimer.
Això és impossible. Però el problema és que quan ja hi ha les condicions objectives per poder rebre l'ajut,
El procés és... Mira, en el cas de la meva mare, ella, a més a més, encara viu sola i tal, i té el cap molt bé, i tot això, i ella, fins que ella no ho ha decidit, no hem pogut moure res, però ja ho ha decidit en el moment que ella... No, no es pot moure res. I costa caminar, no sé què, i aleshores, bueno, el temps és el temps, i han passat els mesos que han passat, i encara estem. Amb tot, haig de dir també que ho senti, que pugui escoltar la gent, el municipi de Rubí
Tenim molta sort amb el tema del SAT i el servei a domicili. Parlo de Terrassa, eh? La meva mare viu a Terrassa. Terrassa sí que no sé com funciona, però els que m'estan escoltant, si teniu una situació d'agent gran, amb dificultat, i la dependència us està trigant molt, aneu a serveis socials i parleu de la situació. Perquè hi ha una cosa que se'n diu SAT social, que es valora, es posa, pot tenir un copagament...
Dependent de les... Però, de vegades, et serveix, i molt que et vinguin a ajudar a domicili, et serveix. I aquí, a Viladecans... Sí, claro, a Viladecans també, però aquí a Rubí... És que viuen dos sítios. Aquí a Rubí ho tenim. Tinc l'experiència amb la sogra... Que en aquest temps d'espera de la dependència...
Sí que és veritat, que si estem parlant de... Clar, després dius, però és que hasta que no tengo el grado 2 no lo puedo apuntar a una residencia. Y cuando lo apunto a una residencia son dos años de espera. Correcto. És terrible. És terrible. El servei del SAT, en el moment que apareix Florentino pel mig, se'n va tota l'aigua. Com, Florentino? Sí, perquè el SAT era una cooperativa. El SAT va iniciar-se amb una cooperativa de treballadores que tenien la judicació. Jo no vaig introduir... Jo no vaig introduir aquest punt.
Jo estic parlant en la finalitat i vosaltres... No, que molts serveis públics, al final, acaben espategant en una gestió real, quotidiana, d'empreses privades. Això, multitud de serveis, en el cas dels serveis vinculats amb l'educació, amb la sanitat, amb els serveis socials, és molt més crua la situació, perquè el benefici empresarial es dona bufetades.
I és molt qüestionable que els milions que rep l'Ajuntament de Rubí, com gairebé tots, per gestionar la llei de la dependència, acaba dient en mans d'empreses privades que en el funcionament quotidià del dia a dia hi ha casos i casos i casos per qüestionar. I això a les residències es va notar en el tema de la Covid. És que residències públiques...
comparades amb la quantitat de negocis descarats que tenen com a clientela, diguem, de les famílies de la gent gran, hi ha uns panorames que mireu a Madrid, no? Tot el que va passar. Hi ha moltes coses a millorar, a més. Jo ara estava recordant el tema de la sogra, quan ja tenim el centre de dia i tal, ens fallava el transport. Ah, sí.
Falla el... I et quedes, dius... No, buscant la vida tu. Buscant la vida tu. Home, no sempre és possible. Saps què vull dir? Nosaltres al Servi Social també diem que treballem amb gent amb dificultats i amb problemes. Aleshores, moltes vegades, la gran majoria de les vegades, no soluciones les situacions.
En el millor dels casos és la millor de les sortides que no és una solució del cas quan estem en problemes i això també ens passa en el dia a dia.
No, però també, vull dir, el tema de l'escolta. Jo continuo amb el tema del transport i tal. Al final havies d'anar, organitzar-te, i tenies el problema que a una persona que li costava caminar no tenies un lloc per deixar el cotxe i que pogués baixar i tal. I això, ho sol·licites a l'Ajuntament i tal. I...
Encara està al tema. Ara ja la sogra ja és morta, però jo no he vist que s'hagi solucionat el problema amb els companys que han continuat. I ja parlo d'un any i mig que vam sol·licitar. Déu-n'hi-do.
Escolteu, hem d'avançar... No pensava que un canvi d'un reglament, d'uns ajuts socials, podia donar per parlar durant mitja hora, però això és que sou molt bons tertulians. Us en plantejo una altra. La setmana vinent, el 20 de novembre, a banda del dia que tots sabem, és el dia pels drets... 50 aniversari, eh? Sí, sí, sí. 50.
Avisso que farem un programa especial a Ràdio Rubí. Fa mig segle. I encara hi ha nostàlgics. El problema és que els nostàlgics no tenen 70 o 80. No, no. És que tenen 20, 30 anys. Sí, nostàlgia d'una cosa que no has viscut. T'explota el cap, sincerament.
Però el cas és que no parlem del vintena que va morir Franco, sinó del vintena dia pels drets dels infants i joves. La síndica de Greuxes ha fet una anàlisi de la situació dels drets a Espanya, a Catalunya i a Espanya, i la periodista del Trescat, Victoria Oliveras, ha fet un interessant article. Diu que un adolescent pot ser processat per un delicte als 14 anys, però necessita l'autorització dels progenitors per assistir...
a un concert, per exemple, fins que en faci 16 i no pot votar fins als 18. La síndica s'ha fixat en el que considera incongruències en el seu informe anual sobre drets dels infants i els joves corresponent a l'any 2024. Demana trobar un equilibri entre la protecció però, a la vegada, el reconeixement progressiu de la seva autonomia. Una de les propostes era avançar l'edat de sufragi universal als 16 anys, els que tenim fills
una mica més grans, us he de confessar que es garrifa, penses, no, si el 18 no estan preparats, imaginat amb 16, però bueno, ho diu la síndica, ella sabrà. També recomana que l'educació obligatòria sigui fins als 18 anys. A països com a Portugal...
Aquesta mesura s'ha introduït i ha aconseguit reduir el nombre d'alumnes que deixen els estudis. De fet, s'explica que tenim encara un abandonament escolar del 14% i que ja és una cosa que es va reduir quan es va fer...
amb la reforma de la LOCSI, l'ensenyament obligatori fins als 16 anys, i que encara es podria reduir més si es fa fins als 18. A més a més, em sembla molt interessant el que explicava la directora general d'infància, perquè parlava de com...
per exemple, a l'edat dels adolescents, no estem preparats, podríem dir, socialment. Posem un exemple molt pràctic, però que segur que a tots us semblarà força dient, que és els permisos, per exemple, a la feina. Els permisos a la feina i les...
condicions o per exemple que puguis acollir-te a conciliació és fins als 12 anys i escoltem el que deia la directora general quan precisament a partir dels 12 anys poden venir problemes que necessiten de la teva assistència a casa. Pel que fa per exemple a les polítiques de suport i criança el que veiem és que se centren molt més en l'etapa infantil que no pas en l'adolescència. Parlem per exemple
d'elements com les llicències parentals retribuïdes, que veiem que durant l'etapa adolescent, malgrat que reconeixem que l'adolescència és una etapa de molt de risc, en molts sentits, doncs veiem que efectivament no tenim recursos pensats per aquestes llicències retribuïdes. Pensem en altres exemples, per exemple, els horaris d'institut durant l'adolescència que solen descobrir, deixen descoberta la part de la tarda i això aboca, per exemple, als adolescents estar-se a casa i sovint
sense un acompanyament de les seves famílies, perquè per una qüestió de conciliació familiar no sempre les famílies hi són per la tarda. Parlem d'aquests elements. Si pensem, per exemple, en situacions de risc, doncs què veiem? Veiem una major prevalença de situacions de risc durant l'adolescència en comparació amb altres etapes, quan parlem, per exemple, d'expedients de risc o fins i tot d'expedients de desemparament.
Tot això que l'afegi, que la síndica diu que cal superar l'adultocentrisme. Reconeixer també els infants com a ciutadans amb veu pròpia i plens drets i caminar cap a la seva autonomia. Home, em semblen moltes coses. Les que diu la síndica, no sé si voleu començar per votar als 16 anys. Jo el que qüestionaria és que...
sent molt radical, o molt extremista. També es podria qüestionar, jo què sé, que no hi hagi un mínim d'estudis per votar, i això no se li acuta a ningú. I en una democràcia, detall liberal o com vulgueu dir, cada ciutadà o ciutadana té dret al vot.
recordem que quan va morir fa mig segle Paquito doncs es podia votar als 21 anys i als 77, a les primeres eleccions generals van votar els majors de 21 anys no va ser fins a la Constitució que es va baixar als 18 llavors
Com es pot argumentar, malgrat l'experiència de dir aquesta canalla ja ha de votar? Home, hi ha moltíssima diferència de 16 a 18? No. Ara, pot ser qüestionable? Però jo insisteixo, en tot cas, és qüestionable que la gent es deixi endur per votar, per xarxes socials, per tot el món aquest d'emocions i afectiu en comptes d'una certa racionalitat...
A mi aquest tema em fa reflexionar molt sobre el tipus de societat que tenim, perquè trobo com una... El que a priori sembla una bona notícia, drets dels joves i tal...
D'una banda t'estan dient que el jove té dret a votar als 16 anys, i de l'altra t'estan dient... Bueno, ella et proposa, creu que podria ser. Però que estudiï fins als 18. Però que estudiï fins als 18. Jo aquí veig com una mena de contradicció. En el fons tenim ara mateix un tipus de societat on realment l'etapa d'adult s'està com...
retardant moltíssim, no? O sigui, estem dient, els joves, teniu dret a escollir els governants, perquè ja podeu pensar, podeu opinar i tal, però en el fons el que és l'experiència vital no entenen, perquè ara els joves s'estan a casa fins als 30 anys o més. Saps què vull dir? O sigui, s'està creant un tipus de societat on ens quedem molt amb el...
Puc opinar, puc fer, puc... Tinc dret i tal, però després, a la veritat, l'estat està tutelant... O sigui, no et deixen escollir si tu, potser als 16 anys, ja, tu necessites posar-te a treballar, no sé què, no ara, fins als 18 hauràs d'estar...
Com una obligació, i si no estàs reformant el sistema educacional, quin sentit té, si no prepares per la vida? Saps què vull dir? A mi em fa un nyec aquesta notícia que realment... Bé, són recomanacions, eh? Per mi, la veritat, no, és el que he defensat en els últims 55 anys.
Els vot als 16 anys. Jo recordo, des que vaig començar a militar en partits polítics, defensàvem el dret de vot als 16 anys. I en aquell moment
Per què? Perquè, a més, si es podia treballar als 16 anys, per què no es pot votar als 16 anys? I això em semblava de lo més lògic. Si la gent ha d'assumir la responsabilitat en un lloc de treball, ha d'assumir la responsabilitat també en la seva votació.
I per una altra part, jo, diguéssim, tot aquest discurs que s'està imposant una mica és fer-li el joc a l'extrema dreta. Jo penso que la joventut no és el que diuen les enquestes.
Estic absolutament convençut. Estic absolutament convençut i hi ha exemples que s'han donat fa poc i s'han donat i s'estan donant cada dia en què la joventut no precisament pensa solament en una certa manera. En tot cas, pot haver-hi un tema de xarxes
que no és l'extrema dreta en si, però que una mica desvirtua. Però és que això ens passa amb tot. És el que dèiem abans. Diguéssim...
Parlem de les guerres de Sudán o Afganistán o allà on sigui, i no parlem de la vaga del metall de Càdiz, que hi va haver-hi. Els mitjans de comunicació ni se'n van fer eco. Fa dues setmanes aquí, a Catalunya, en vaga del metall. Aquí encara va sortir, però sembla que estaven portant mesos...
Perquè van tallar... Perquè van col·lapsar Barcelona. Perquè portaven mesos mobilitzats i ningú havia dit res. Llavors, diguéssim, a veure, jo penso que en aquest aspecte hem de ser molt més... No positius, sinó, diguéssim, veure que les coses no són tan senzilles. I amb el tema del vot, ja ho he dit clarament. Sí...
Jo penso que això no és contradictori en que l'estructura educativa pugui permetre estudiar fins als 18 anys, perquè sempre hi haurà gent que estudiarà fins als 18 anys i fins als 30, perquè se n'anirà a la universitat i...
Jo veig que es va endarrerint de cara plans de futur, preparació pel futur. Però el dia a dia, la realitat és que els joves no són... no poden ser independents, no són autosuficients, estan molt infantilitzats. Però penso que estem barrejant conceptes. Sí que hi ha un grup de joves que també es veuen de nens que són portats pels pares per fer la selectivitat, que per fer la matrícula a les universitats s'han d'anar de la mà dels pares...
Però de debò que la majoria no és així. Penso de debò que la majoria... La majoria no està a casa dels pares encara, moltes vegades. Els 18 sí. I els 30... Bueno, sí, però de vegades en vides independents és com si compartíssim pisos amb un altre. Amb la nostra època també estàvem. Amb la nostra època...
I dels anys 70 jo vaig a casa meva fins el 75. Jo crec que la gent madurava abans. Ara la tendència és un proteccionisme, una tutela que t'has de guiar. Tu pots escollir si vols continuar estudiant o no, també. O si pot ser... No t'ho han d'imposar. Això de l'adulteració...
És que és un concepte molt real. Adulcentrisme. De fet, diu que hi ha edadisme contra els infants i adolescents. Els que estem en aquesta taula podem cometre edadisme per dalt i per baix. Tothom ho fa. I quan es parla de la política de la gerontocràcia, quan es parla de Trump, fins i tot del Putin, ens queixem que són tan grans... L'edatisme sempre ha estat al cap.
A veure, i és veritat que l'adolescència s'allarga? És incontestable. Però tot depèn de l'administració, tot depèn dels poders públics, o depèn, diguem-ne, del model de societat. És un tema cultural. És que després diem... A veure, per què no s'independitzen els joves? Bàsicament, no és perquè tinguin unes magnífiques relacions amb els pares, que, òbviament,
en general són millors que les que teníem nosaltres amb els nostres pares, no ens enganyem. Això no ho sé jo. Però, home, és que hi ha dades objectives, l'accés a l'habitatge, treballs que no siguin hiperprecaris, això és el que fa que la gent estigui a casa. El nivell de maduració, això dir-ho des de la nostra generació, és com el nivell de coneixements.
oh, és que ara la gent no té la cultura general que es tenia abans. Home, depèn d'en quines coses. En altres ens dona allò, sopes con onda. Perquè cada època té, diguem-ne, unes constants culturals i de coneixements diferents. Jo parlo de responsabilitat. Sí, però què és la responsabilitat social?
Quina és? La tenim nosaltres. I a més a més som responsables els pares majoritàriament del comportament infantilista de molts joves. Perquè no els oblidem. A nosaltres ens obligàvem. I això a vegades era entès, i jo crec que normalment era com una imposició.
Llavors, potser ens hem passat a l'altre extrem, igual que els mestres ja no tenen autoritat, però és que potser nosaltres patíem autoritarisme, no autoritat. L'autoritat es concebeix.
Per tant, és molt complex. Ara, que votin. Per què no? Els 21 sí és madur i els 18 no. I els 18 sí i els 16 no. Per això vull dir... Jo no estic ni a favor ni en contra. En algun lloc s'ha de posar la ratlla. Però ningú m'assegura que un de 18 estigui capacitat en plena consciència per votar ni amb 21 ni molts amb 50. I aleshores què fem? No els deixem votar? Sí o no? No, aleshores...
És un pensament, però penso que es barreja en moltes coses quan es parla d'infància i d'edat. Vull dir, amb 14 anys ja ets imputable. Per un tribunal de menors, clar. Exacte, però fins als 18 no ets per majors.
No té res a veure que als 14 siguis imputable i que hagis d'estudiar fins als 16. És que no té res a veure. És que poden conviure les dues coses. Les posen com a que han d'explotar en algun moment i no tenen per què. Amb 14 pots anar a un centre preventiu de llibertat? Pots. Però has d'estudiar fins als 16. Des d'aquest centre t'han de fer estudiar. Punt i pelota. I si l'estudi...
en algun moment es determina que ha d'arribar obligatoriament fins al 18. Estaria bé, estaria malament. No ho sé. El que sí que s'ha de fer, si de debò volen posar fins al 18 obligatori, s'ha de posar més reforços a les escoles, al sistema educatiu. Perquè no poden... El gran problema de l'obligatorietat en l'estudi... S'ha de canviar. És que molta gent no vol estudiar fins a aquesta edat. I aleshores dinamitzen les classes, i això existeix. I s'ha de fer un pla B. Dinamitzen no, vols dir que dinamiten, no? Dinamiten.
Perdón, gràcies. No, però també la dinamitzen. La dinamitzen, moltes vegades dinamitzen. La dinamitzen, perquè tothom és amic d'aquest noi. No li falta raó a la síndica quan diu que li hauríem de donar una volta. Em quedo amb les paraules que deia la directora general, amb les llicències. Aquesta, sí. A mi això em sembla molt interessant, perquè de vegades... Estava pensant en l'ESO, eh?
vam inventar l'ESO, els horaris s'acaben a les dues de la tarda, i amb 12 anys cap a casa, i després ens queixem que les famílies no estan acompanyant com haurien d'acompanyar els adolescents, que és una època certament més complicada. Aquestes dificultats... A Alemanya, als 18 anys, 9 anys, se'n van a la una cap a casa. I a Alemanya, l'ensenyament bàsic, acaba a la una.
I el ninyo allà ve. El ninyo allà ve perquè ja als vuit anys, als set anys, ja han de portar la clau si els seus pares no estan a casa. Ja, però... I molts no estan, eh? I molts no estan. Vull dir, l'horari d'escolar a Alemanya és de vuit i mitja a nou. Ja han dit vuit i quart, vuit i mitja, no, a les nou. I acaben a la una, una i mitja. I la majoria dels col·legis no tenen ni servei de menjador.
Clar, amb aquests horaris... També hem menjat-ho. A veure, si això s'ha fet a Alemanya, Alemanya no és un país qualsevol, vol dir que també es pot fer aquí.
Però està bé. Però és veritat que tenen una història, una tradició cultural i d'assenyament diferent. És a dir, tu aquí convéns els que tenen la capacitat de decidir els plans educatius, els currículums educatius, que tot això, que jo no m'ho carreu, ni molt menys,
M'he dedicat al gremi a la universitat i, per tant, moltes vegades quantitat no és qualitat. I, per tant, a Alemanya juguen a concentrar uns currículums, segurament anar al més bàsic i, per tant, en quatre hores, quatre hores i mitja, com a molt, són capaços de treure un rendiment de coneixements dels alumnes que aquí a mi se'm fa molt difícil pensar-hi. Des dels mestres,
Fins a molts pares, pel tema de la conciliació familiar i la seva impossibilitat, fins a no sé qui, que decideix, doncs digue'ls-hi que...
Això, han d'estar només 4 hores i mitja. Com està el tema de la conciliació? I Joan, com està el tema de la conciliació? Surten a la una, tenen 8 anys i són superhomes i superhomes als 12. Doncs nens i nenes amb la clau... El ninyo allà ve i arriba a casa, obre la clau i es queda allà. Fins que arriben els pare o la mare.
És ideal? Jo crec que no és ideal, ara. No, no, no. També, si mirem cap enrere, jo he tingut clau de casa meva, des de ben petita, i tornàvem sols a l'escola abans i aquestes coses. Hi ha molts canvis. Sí, però quan arribaves a casa teva, que no et connectaves a les xarxes socials. Perquè no n'hi havia. No, no.
Amb gent que t'estava dient... Jo és que era molt bona nena i em posava a fer els deures i tot. Si podies no ser bona nena, també podies ser. Però la gent allò amant dient-ne de la lectura també es queixava que els nens s'hi utilitzaven davant de la pantalla de televisió. El que passa és que les xarxes són molt més perilloses, això segur. Per què? Perquè els continguts... És a dir...
el més revolucionari que es podia veure a la nostra època de molt petitons era... L'interviu del pare. No, no, el Locomotoro Valentina i el Capitán Tank. Ui, que peligroso. Ara per les pantalles, home, no és això el que poden consumir. Llavors, és una realitat incontestable. Escolteu, ens queden set minuts per acabar la tertúlia. No és que tinguem molts detalls, però a partir de les 12 hi ha una roda de premsa
on s'anunciarà la reobertura del casino. No és que tinguem molta informació, vull dir que no podem debatre si ens agrada o no la programació, perquè no la coneixem. Però si us demano una mica de... Doncs no sé, agafar... Ahir també, dèiem, agafar la bola de...
i dir què us agradaria que passés al casino. Avui sabrem la data de reobertura i entenem que, com a mínim, les primeres coses que esperàvem. Jo penso que l'important és que sigui un nucli cultural important. Aquest és important. Diguéssim tot el que ha passat.
Ja ha passat. Hem de ser uns 17 anys per reconstruir... Borro ni cuenta, Noema. I abans. Recuperar aquest espai és tan important. Jo tinc tants bons records del casino. Us deixo un minut a cadascú. Una bona planificació cultural.
i que sigui, diguéssim, un dinamitzador que serveixi per a les entitats de Rubí, per a la ciutadania de Rubí, etcètera, etcètera. Jo penso que és l'objectiu. Bàsic que hauria de tirar endavant. La Montse, que diu que té molts records, però no ets tan gran per tenir records d'anar a ballar al casino. Jo he ballat al casino. Ah, sí? Jo he ballat, perquè a més a més jo estava al Centre Aragonès, jo he actuat, he actuat allà... Mira, nosaltres vam venir fa poc, quan parlàvem del casino...
Jo vaig arribar a actuar ballant al Centre Aragonès, que encara no sé com va succeir, amb parxís. Recordeu? Oh, que xulo! Vam coincidir amb els vestuars i jo dic, i aquestes coses i tal. Parxís i el Centre Aragonès. Que xulo, de veritat. És que el Centre Aragonès és molt Centre Aragonès, eh?
Però què t'agradaria que tingués el nou casino? Sobretot que fos accessible a les entitats i a la gent. I que, a veure, no sé si podria recuperar... Jo per mi tenia un tarannà especial, jo fer els vermuts allà al casino era... A més, jo què sé, no vull dir... Jo crec que això no, perquè em sembla que la concessió del bar és de les últimes coses que arribarà. Sí, va per llarg. Va per llarg, no.
Ja és normal amb el procés. Però ja també, vull dir, dels últims records que tinc de fer els valls de dones allà i també és un lloc amb ànima i espero que continuï amb aquesta ànima i sobretot que sigui molt accessible a totes les entitats.
Però jo crec que això es podria vincular més, des del meu punt de vista. L'activisme i les activitats de moltes entitats, des de les cases regionals fins als grups de dones o el que sigui, que no passa a la pròpia idiosincràsia del casino i de la gent, diguem-ne, que ho gestionava, que...
Jo ideològicament estic bastant a les antípodes i tota la simbologia del casino, què voleu que us digui? A mi tampoc no em fa una gràcia especial. Però jo no ha dit borro ni cuenta nova. No, però tant de bo que es pugui convertir en un nucli d'activisme cultural. Jo tinc els meus dubtes. Per què? Perquè no se n'ha parlat d'això.
S'han parlat de moltes coses, que és un pou sense fons econòmic, que no sé què, que no sé quantos, però de possibilitats d'activitats culturals, no. O de l'accés i del protagonisme que han de tenir les entitats, tampoc.
Jo tinc els meus seriosos dubtes. Jo crec que és la piràmide. La piràmide diena de... I ganes de veure'l per dins, no? Ui, a veure, no? Ja es podíem visitar, eh? Jo com a entitat a mi sí que m'han demanat de... I estàvem altres entitats, vam fer una visita conjunta d'entitats i ens van dir que si teníem alguna proposta. Nosaltres no tenim una proposta com de continuïtat, però sí que és un joc preciós per poder fer... Nosaltres també vam fer una actuació.
utilitzar-la com una mena de teatre amb més caliu, més... I penso que això està bé, però sobre... Que és que està bé, que puguem tenir accés a les entitats, ha de ser. No és que estigui bé, és que ha de ser, ha de ser un punt cultural per a la ciutat, però també social. Aquest bar, m'heu deixat que encara no està feta la concessió del bar, perquè penso que és un lloc...
molt bo per ser un lloc de punt de trobada social, d'on podem anar un diumenge, si fan algun tipus de ballada una tarda, una cosa així, penso que pot ser molt ben utilitzat per una trobada més social. Està en el cor de la ciutat. Aquest és un problema que jo penso que aquest ajuntament no ha resolt, diguéssim, tot el tema dels serveis
de barres, per exemple, amb instal·lacions públiques. Sí, molt endarrerit respecte al Vallès. A l'Ateneu va tindre un lapsus molt... va haver-hi un moment molt perillós, diguéssim, amb algunes associacions de veïns, diguéssim, també s'ha cobertat, etcètera, etcètera. Vull dir, aquest és un tema que jo no conec l'intrigulis que hi ha, però, diguéssim...
Solament constatar que això que dieu que a mi em sembla correcte, diguéssim, no sé si hi ha aquesta voluntat per part de l'administració de tirar-ho endavant.
Jo diria que cert endarreriment respecte d'altres ciutats veïnes, d'altres ciutats veïnes on això s'ha resolt i realment sí hi ha aquest punt de trobada social. De fet, els casinos, els Ateneus són això moltes vegades a la majoria de poblacions i aquí tenim exemples claríssims. Doncs la setmana que ve en parlem i expliquem què és el que expliquen en una hora. Moltíssimes gràcies als quatre. Que vagi molt bé la setmana. Adéu. Adéu, adéu.
Gràcies.