La tertúlia de Rubí al dia amb Albert Soler.
Molt bon dia, són les 10 del matí. Comencem la tertúlia de Rubí al dia. Com podeu comprovar, no soc la Valenti, Arnó, la veu que us acompanya cada dia a aquesta hora. Jo soc el presentador de la tertúlia de Guàrdia, si volem dir-ho així. Soc l'Albert Soler i avui m'estreno, però no serà l'única estrena del programa. I ara us la comentaré. Com sempre, us recordem, el telèfon del directe 93588 5960. Si voleu participar en la tertúlia, si sentiu alguna cosa que us interpel·la i voleu
participar amb nosaltres o simplement voleu dir la vostra, recordo el telèfon 93 588 59 60 per participar. La tertúlia de Rubí al dia, de dilluns a divendres, de 10 a 11 a Ràdio Rubí.
Doncs començo saludant els col·laboradors habituals dels dilluns. Xavi Arribas, molt bon dia. Hola, bon dia. Estela Luengo, molt bon dia. Què tal, molt bon dia. David Borillo, molt bon dia. Hola, molt bon dia. I avui incorporem una veu nova a la tertúlia, tot i que de nova, diria que té poca cosa, de nova. Jordi Margarit, molt bon dia i benvingut. Bon dia, Albert, bon dia a tots plegats. Què tal?
I ben retrobat. És un honor, la veritat, comptar amb un dels fundadors d'aquesta emissora. Ja fa 46 anys, heu de començar a fer números enrere. Fem la resta, 46 anys. De tot fa molts anys. De tot fa molts anys. A les zones de la 99.7 FM. Que sí, a veure si te'n recordes, quin era el primer dial? Perquè no era el 99.7. No, podria ser el 103. 103, pot ser. Després vam ser el 96.0 i ara tenim aquesta. Ara t'he posat a prova, potser t'he enganxat.
Però mira, m'ha vingut al cap. No m'has enganxat, oi? No, eh? Crec que no, crec que no, eh? Però ara també ho hauria de comprovar, però em sona el 103, em sona el 103, sí, sí. Molt bé, doncs benvingut, Jordi, t'incorporem a la tertúlia, esperem comptar amb tu tots els dilluns, amb aquests periodistes, els dilluns fem la tertúlia més...
una mica encara de la comunicació, una mica tal, tot i que evidentment hi ha vegades que hi ha temes que són de tots els àmbits. I potser avui és un d'aquests amb el que començarem, perquè aquest cap de setmana hem gaudit a Rubí d'una de les cites que després de 13 edicions podríem dir que ja s'ha convertit en imprescindible a la ciutat, que és la Fira del Vi, que se celebra al celler modernista d'aquí de la ciutat.
No sé si hi heu pogut passar en algun moment. Va començar el divendres a la tarda, va acabar ahir diumenge al migdia. En algun moment hi heu passat?
Jo vaig estar per allà. Ens van veure, de fet. Sí, ens van veure. Jo soc dels habituals. Em sembla que he fallat un any. I bé, bé, això és recuperar d'alguna forma el passat històric vinícola de Rubí. I amb aquestes arrels, doncs, no sé, és una... és una fina interessant. A part d'això, propes vins que segurament no provaria a ser en altres circumstàncies, ja tens l'oportunitat. I a part això, que hi ha aquest vincle amb la història i...
Crec que és una molt bona proposta. Em sembla que divendres vas anar-hi a treballar, oi? No, va anar... Ah, no, va anar a l'acompanya. Pensava que hi havia anat tu, disculpa. Sí, no, perquè els divendres a la tarda ja li toca a ella. Jo personalment no m'agrada el vi, llavors no hi vaig passar.
Però, bueno, puc entendre l'èxit que té. Al final, quan combines un producte de qualitat que agrada a molta gent, amb bona música i amb gastronomia, poca cosa puc fallar. Molt bé. L'Estela té molt bona veu, té una excel·lent veu. Ara et poso una pega, eh? No li agrada el vi. Hosti, ets de Rubí. Sí, sí. Amb V alta, però també hi ha el Rubí amb V baixa, que és aquesta entitat que penso que col·labora força aquí a la casa.
Estela. Això és com aquell anunci de la tònica. Esto se lo ha probado poco. Exacte, exacte. Hi ha vins de tot tipus, llavors segurament algun vi... N'estic convençudíssim. Segur, segur. A mi em passa una mica el mateix que l'Estela. El vi no m'agrada, però igualment no em perdo aquesta cita, perquè trobo també que és un moment així com de trobada amb molta gent que potser de normal no veig. Llavors em fa especial il·lusió i doncs mira, no m'agrada el vi, però...
Provem una mica de vermuts, que també està bé. Ah, el vermut sí que t'agrada. Sí, el vermut sí que m'agrada més. Molt bé. Fora de marques, eh, el vermut casolà. Sí, sí, sí, està bo, està bo. Vas bé, vas bé, vas bé, vas bon camí. Escolta, dos que no beuen vi, sort que n'hi ha dos que sí. Jo m'agrada, m'agrada força, força el vi. No hi vaig passar perquè, en fi...
Vaig anar a una altra fira, ara aquí ho confesso. Vaig anar a una altra fira, la fira de la castanya de Viladrau, que, en fi, havia de fer uns capítols, etcètera, és igual. Però jo difereixo amb el Xavi, oi? L'enllaça amb el passat. No, no, jo crec que la fira del vi és un present molt present de Rubí. Fixa't.
Jo tinc un amic que em va dir, vaig anar a no sé quina barriada de la ciutat, i em diu, sí, allà al lado del bar, no sé quin, no? Perquè tu has estat en el bar Manolo, no? No, no, perdona-me. És a dir, hi ha gent de Rubí que la seva referència per anar a un lloc o altre és el nom del bar.
Per tant, això què vol dir? Doncs que hi ha molts tipus, com ho sabem tots, d'activitats culturals i d'entendre la cultura d'una mena de manera.
A mi m'agrada el vi, però m'agrada per celebracions, m'agrada potser... Diàriament no, però per celebracions sí, però no soc d'anar a fer el got de vi. Cert és que a Catalunya hi havia les tavernes, que la gent anava a fer el trago, anava a fer el got de vi, però una cultura d'anar al bar a passar la...
la tarda o ben bé quan surts de la feina o quan sigui, és un tipus de cultura, no? I hi ha gent que Rubí va al bar i sap els topans de Rubí pel nom del bar. Bé, doncs vol dir que el tema del vi sí que pot haver-hi un lligament amb un Martinell, amb el gran celler cooperatiu que tenim a casa nostra, i que us he de confessar que abans dèiem 46 anys enrere...
no li donaven massa importància anar al celler, tenies aquell edifici allà, i això és una gran tasca que s'ha fet a la ciutat de la recuperació del Martinell i del celler. Bé, escolta, no, tampoc, escolta, jo no sé, ja...
Jo, clar, li fots un micròfon davant i ja hi estem anant, no? Xavi, jo penso que no és només el vincle amb el passat, que també, però bàsicament és perquè a Rubí hi ha una cultura, o una part de la gent de Rubí té una cultura molt determinada i molt relacionada amb el vi producte, no amb el vi productiu, o producció de la pagesia. Correcte. De fet, el divendres vaig anar a sopar amb uns amics de...
d'aquí de Rubí, dels pares de l'escola, que encara ens veiem de tant en tant, de l'escola quan els nens eren petits, i un em comentava que coneix una persona d'un celler de Vilafranca que li deia que la Fira del Vida eren els llocs on més venien. De les diferents fires que anaven per Catalunya, en el top estava Rubí perquè era dels llocs on més ja n'hi havia,
i més venien, que en el fons és el que els interessa, els cellers que venen de fora de la ciutat. I també volia comentar una cosa que apuntava ara el David, que és...
vas a la fira, com a robinenc, i et trobes molta gent, i fins i tot molta gent de la que potser no veus la resta de l'any, i a mi em va passar, i vaig anar el divendres per la inauguració, i després el dissabte ja com a robinenc de ras. I també em vaig trobar molta gent, i vaig pensar, és com una petita festa major, és aquella petita sensació de la festa major en el sentit d'un espai relativament petit, en el cas de l'Escar de Voler és molt més gran, però que et trobes molta gent, i això també és maco.
Sí, de fet jo pensava, quan estava allà divendres al vespre, potser s'està fent fins i tot petit l'espai, jo veia que no hi cabia ja pràcticament ningú. No sé si potser és hora de repensar-se el celler, ha de ser l'epicentre de l'activitat, això està clar, però potser escampar una mica més pels carrers del costat o per l'altra banda del celler, no sé si és hora d'anar-la fent una miqueta més gran...
Perquè cada vegada jo crec que queda més concentrada i la plaça allà on estan totes les casetes, home, costa moltíssim anar de punta a punta si vols anar a comprar més tokens o si vols anar a demanar-te un vi perquè és que no s'hi pot ni passar.
Sí que és veritat que jo, en aquest sentit, a mi m'agrada el fet que es mantingui el petit format. Per mi és com un valor afegit, li dona aquest sentit de proximitat o més de poble, per dir-ho d'alguna manera, i no sé, jo crec que és un valor dins de la fira que es mantingui el petit format. Tenim aquesta sensació de petita festa major perquè ens trobem a la gent de Rubí, però també ve moltíssima gent de fora.
Amics que són d'aquí Rubí i tenien moltes ganes de venir a aquesta Fira del Vi. Doncs bueno, s'han explicat una mica els cellers que vindrien, els tastos i els tagers que hi haurien, llavors ens hem apuntat a un tast. A una de tas de binaris, està molt bé, l'espai està molt bé, vull dir, no sé, està molt ben organitzat, hi ha molta, no sé, hi ha ambient per començar ara, no? És a dir, hi ha ambientillo i, bueno, doncs això farem una mica una inspecció, una revisió de tot.
I és la companya, la Patricia Díaz, que va anar el dissabte al matí a copsar una miqueta l'ambient que hi havia i es va topar que les 3-4 primeres persones a qui li posava el micro totes eren de fora i venien expressament a la fira del vi. I li va sorprendre i alhora és un valor, no? És aquelles coses de dir fem coses perquè la gent vingui de fora i ens conegui, no? I Rubí a vegades té aquesta...
diguem, fama o mala fama, depèn de cadascú com la vulgui, però, ostres, és molt important que una cosa com aquesta atregui gent de fora a la ciutat. Jo... Hosti, em sap greu, eh? Difereixo. Vinga, va. Difereixo amb el... No vols que vinguin de fora. No, no, no, si volen venir que vinguin, sempre seran benvinguts, segur, segons amb el plan que vinguin. Però... Mira...
Perdoneu que m'he fixat en el que deies abans dels 46 anys enrere. Quan vam fer, estava a l'Ajuntament, quan vam fer el retorn de la Festa Major Popular, el treure la gent al carrer, el parir diferents espais que anaven des de l'Ajuntament fins...
a passar la vila fins al Bargori, per entendre'ns, fins a la plaça del Domènec, jo encara n'hi dic així, i diferents espais entremig, es va començar a dir això mateix, no, és que la millor feista major del Vallès...
Que ve gent de fora, perdoneu, no vam fer una festa major perquè vingués la gent de fora, no? Si vam fer una festa major perquè la gent de Rubí no fotés el camp. Aprofitaven els dies de festa major i aquí es feia en els darrers anys. Estic parlant del 79, 78, 77.
per no parlar més del temps enrere. I no m'interessa tant, a mi personalment, no m'interessa tant que sigui considerada la fila del vi, que sigui considerada com una de les millors convocatòries en aquest estil, sí que m'importa. Que vingui gent de fora no m'importa tant com el que s'estava explicant ara, que deies tu, Albert,
de la gent que hi retrobes, que és una petita festa... Això sí que m'interessa. Això m'interessa molt. Que vulgui venir gent de fora. Això ens obligarà, com deies tu, d'extendre, d'espaiar-los. Sí, sobretot no caiguem en l'error de portar la fira cap a un altre cantó. No, l'important és el celler. Que es vol extendre, per entendre'ns cap a la plaça del Domènech, que jo deia que no és pas tan lluny, i fer tot un...
O tirar cap al Pesès del Forro Caril, que també se'n fan altres històries, no?
Bé, no ho sé, però no és tan important flipar-nos pel tema de que, cony, és que aquí ve gent de fora, que normalment no es parla, o es parla poques vegades de Rubí, des de mitjans de comunicació, generals, genèrics, nacionals, i ara en tenim un que sí que se'n parla, i això està molt bé, però no perquè vingui més gent de fora,
A mi em sembla que moltes vegades que s'han intentat fer coses a l'espai de la Festa Major per Excel·lència, que és l'Escardíbul, altres convocatòries que s'han fet han portat a uns tipus de problemes i desequilibris que fins i tot han fotut algun sostó important.
Per tant, no és tan bestial... No siguem tan bestials, no cal ser tan bestials. Compleguem a la gent de Rubí amb una activitat que és meritoria, que té una transcendència, que a nivell professional està molt ben considerada. Que vingui gent a una de fora, tant me fot. A mi, personalment. Si hi ha gent que això el fa trampar, doncs collonut. Però no cal, si ja en són prous, eh?
No, no, està clar que cada cop que s'organitzem... A vegades ens queixem de l'oci de la ciutat, en especial als joves, i ja són tan joves que també volem disfrutar de l'oci de la ciutat, i a vegades no saps què fer, no? Ostres, no hi ha locals, no hi ha espais, etc. A vegades t'han d'anar a Sant Cugat, o a Sabadell, o a Terrassa.
Però, en canvi, la demostració que cada vegada que s'organitza alguna cosa ben feta a la ciutat, la gent surt al carrer. La gent surt al carrer. Per tant, la gent hi és... S'organitza i ben feta. Aquest apunt crec que és important. Importantíssim. I la Fira del Vi com és una? Correcte. Sí, sí, sí. Molt bé. Una curiositat, si voleu, d'aquesta Fira del Vi, perquè, de fet, evidentment, l'Ajuntament hi participa organitzant, però almenys és una proposta que ve de fora.
És a dir, no és genuí d'aquí de la ciutat. No sé si ho sabeu, qui organitza la Fira del Vi. Bé, tu possiblement sí, eh? Però més que res, sent una tertúlia de periodistes... I unes avantatges. Crec que és important. Doncs el Salvador Cot. Sí, home, sí. L'amic Cot. L'amic Cot. El del món. Exacte, el del món. I que també té el portal Va de Vi, que fa els premis binari, etc. I aquest cap de setmana ha estat...
la ciutat, etcètera. I, bueno, mira, com que era una tertulia de periodistes, i crec que era curiós dir que tot això ho munta algú de Terrassa, que és el Salvador Cot, però el vincle amb la ciutat és molt estret. Si voleu afegir alguna cosa més de la Fira del Vi... Home, és un gran entès el Salvador i fa temps que si...
que s'hi dedica... Ser de Terrassa, ningú no és perfecte, no? Exacte. T'ho diuen de Sabadell, ves que... L'altre... Imagina't, imagina't, imagina't. Home, el Salvador Cot és allò que diu tio de prestigi, un tio que sap el que toca, sap endevinar la manera de comunicar-ho, de fer-ho extensible, allò que dèiem, que surti per algun canal que no només siguin els locals o els de l'entorn...
no sé si Sant Cugat em fa massa cas de la filla d'Olvidor Rubí, històricament hi ha coses, passen coses, però sí, l'Estela potser se'n fan resols de tot Sant Cugat? No, no molt. Per què enganyar-nos? El Salvador Cot s'ha vingut donar-li un acompanyament de màrqueting important, sobretot de comunicació,
a través dels seus canals digitals, etcètera, etcètera. No, anava molt ben parit al Salvador.
Mira, ara retornem, diríem, al tema una mica de la comunicació. És a dir, com és d'important, a banda de fer-ho bé, organitzar-ho bé, que et vinguin els millors cellers... Vendre-ho. Vendre-ho bé. Vendre-ho bé. No ho sé. Sí, bueno, és que és clau, és clau, jo crec, i més en aquests temps, no?, de digitalització, de xarxes socials, on la gent mira molt el telèfon, mira molt...
tota la informació que li arriba de forma digital, més que una altra cosa, llavors, bueno, vendre-ho, vendre-ho bé, és clau, perquè qualsevol proposta tingui èxit.
A mi em venia al cap una tonteria, com quasi tot. Hi ha una dita en castellà que diu el buen paño en el arca se vende, com dient que no has de fer publicitat, que ja és ben sola. Un dels primers llibres que em va tocar llegir a la carrera, jo vaig fer publicitat,
Era un llibre que es deia En el arca no se vende. I era justament això, la necessitat que tu tens un producte, pot ser bo o pot ser dolent, però li has de donar empenta comunicativa perquè si no es quedarà allà i ningú el coneixerà i per tant no entrarà al circuit. És molt important la part comunicativa.
Molt bé. Doncs, com dèiem, felicitats al Salvador Cot i tot el seu equip per aquesta Fira del Vi i per molts anys més que continuï aquí a la ciutat. Canviem ara de tema, passem al segon tema del qual volia parlar amb vosaltres, i és un tema que ja en vau parlar la setmana passada una miqueta, però per desgràcia anem de seguir parlant, que és el que
La setmana passada vau parlar amb la Belén del cas de l'Alan Montolí, o el rubinenc trans que fa 10 anys es va suïcidar després de patir bullying per ser com era. I avui, com deia, anem de tornar a parlar. Demà dimarts, 28 d'octubre, hi ha convocada una vaga als instituts, organitzada pel sindicat d'estudiants, per rebutjar l'assetjament escolar. I això ha sigut arran del cas, del darrer cas, del suïcidi d'una jove de 14 anys d'un institut concertat de Sevilla que patia bullying.
i bullint especialment a les xarxes, ara que estàvem parlant de les xarxes, la part bona de les xarxes, doncs aquesta és la part dolenta. Fa uns dies va venir l'Aina, una agent dels Mossos d'Esquadra de Rubí, aquí als estudis de la ràdio, i va parlar precisament de les xerrades que ella fa als instituts i a les escoles per parlar de l'assetjament escolar, en especial a través de les xarxes socials. Escoltem l'Aina.
En general, ja pot ser en un vídeo, a través d'Instagram, o pot ser, per exemple, acostumen a tenir grups de WhatsApp. Com tenim els adults, les classes tenen grups de WhatsApp. Llavors, el que seria l'assetjador, potser arriba a casa i continua aquest assetjament a través de la xarxa, en aquest cas de WhatsApp, contra la víctima. Ja pot posar-hi un comentari en el qual les riu d'ell. Llavors, els altres, els que estan al grup, poden optar una aptitud de...
de no dir res o, per exemple, posar likes. Llavors aquests també participen. Doncs aquesta és la trista realitat que ens trobem... En aquest cas ha sigut a Sevilla, però passa per desgràcia a tot arreu i diria que a tots els països. No som exclusius, evidentment, aquí a l'estat espanyol i a Catalunya. No sé com ho veieu, el tema de la vaga. Tu que demà estàs... Ah, no, no, però són només instituts. Tu estàs en una escola, oi, David? Sí.
Sí, jo estic en una escola... No t'afecta. Tampoc m'hi havia informat moltíssim sobre aquest tema, però...
Però tot el que sigui demanar que això s'aturi o visibilitzar una mica, fer-ne en ressò per veure si podem fer alguna cosa, si l'administració també pot posar-hi mà, el que sigui, és molt complicat. És un tema que jo crec que costarà molt de marxar. Pensant en la meva època on estava a grups de classe i tal...
que no em queda tan lluny, però sí que recordo situacions desagradables a companys, companyes, llavors, home, tot el que sigui visibilitzat, jo entenc ara mateix els estudiants, els estudiants que vulguin, doncs, posar en protesta les situacions que es viuen, perquè cada vegada es magnifica molt més a les xarxes, i...
I no sé, és un perill, i jo crec que fa molt mal a la generació aquesta que està pujant. No sé per on pot passar la solució, és a dir, del bullying. Fa temps que, un, li hem posat un nom, un nom en anglès, també parlem d'assetjament escolar, però bullying sona més. Ha passat sempre, però abans no tenia nom, i ara li posem nom, que per trobar la solució a algun problema, a vegades el primer pas és posar-li un nom...
Però no sé si només amb xerrades com les que fan els Mossos, que van als instituts i tal, els protocols, etcètera, no sé si amb això n'hi ha prou. És a dir, les xarxes socials estan a l'abast dels joves, dels adolescents. No sé si la solució seria això, el que es parla de la prohibició fins als 16 anys, o la prohibició de les xarxes, o no sé. Però, clar, fins a cert punt...
Si et ve un policia i et fa una xerrada amb la data de l'accent, que el que tu ets és un rebel, en general, hi ha de tot, però fins a quin punt li fas cas que et vingui un policia i t'ho expliqui, o que sigui la professora i t'ho expliqui? No ho sé per on pot passar la solució. Jo crec que la solució, sobretot, és l'educació. I en aquest cas...
Pensant en la meva experiència viscuda com a estudiant, que una vegada et vinguin uns Mossos d'Esquadra a la classe a quart de l'ESO un dia només, potser 45 minuts, crec que és del tot insuficient que es parli d'aquests temes en tan poc temps. Llavors, per exemple, les mesures que s'estan prenent de prohibir els telèfons mòbils a les aules fins a certa edat,
Potser també és una de les maneres que desvincula una mica el telèfon en els espais escolars i potser evites que hi hagi alumnes que facin vídeos, que facin imatges de companys, companyes de classe que després pugui repercutir en el... No ho sé. Però penso que el més important és l'educació i que amb una xerrada és del tot insuficient, això segur.
Sí, jo en aquest sentit, jo crec que ja ho he comentat en algun moment en aquesta tertúlia, però al final quan et ve un policia a fer-te una xerrada, no deixa de ser una figura d'autoritat que està allà, que diu la seva, tu com a adolescent que està en aquests primers moments descobrint la vida i tot això, clar...
no arriba igual el missatge que et pugui donar aquesta figura d'autoritat perquè no deixes de veure'l com això és. Jo crec que el que s'hauria d'intentar influenciar és a través de no veure les xarxes com un enemic, perquè al final el que fas és aquest efecte contrari,
sinó veure-ho com un aliat, intentar crear contingut de gent jove que estigui encaminat a fer entendre que aquestes actituds de bullying, d'assetjament, estan malament i per què estan malament, tot el que pot passar, totes les conseqüències que poden haver-hi,
no ho sé, jo crec que s'ha d'enfocar diferent, s'ha d'enfocar des de més un tu a tu que no des de la figura aquesta d'autoritat o de por de dir, ostres, si faig això em passarà això, bueno, també, però no ho sé, fer-ho d'una manera més això, de tu a tu.
Algú de la seva mateixa edat, no? Exacte, sí. El tema de la sensibilització és imprescindible, no? Jo no sé si és tan contraproducció... O sigui, que arribin una parella de Mossos un dia a l'Institut a explicar segons què, no sé, jo em poso la pell i diré, ostres, això deu ser seriós, no? Perquè si hi ha dues persones que dediquen el temps a venir aquí a explicar-nos això, és que és una cosa important.
És veritat que... Jo recordo... També ho feia amb temes d'accidents, no? I recordo alguna vegada quan venia la meva filla de l'Institut. Avui han vingut a explicar-nos tal. Hi ha vingut un noi que va en cadira de roda. Llavors t'explicava el cas concret i que vingui la policia. Està bé?
però és el que dieu ara, no? Si una persona, un jove, que està patint allò, ve a explicar-ho, i segurament sensibilitza més que no que un policia t'expliqui, això no s'ha de fer, no? Hi ha una altra cosa que em venia al cap ara, hi ha una sèrie de... em sembla que està a Disney+, que és una novel·la de l'Eloy Moreno, Invisible, no sé si l'heu llegit, hi ha la sèrie també, que és una sèrie d'un cas d'un nen que... aquestes coses, a part està pensada per joves,
Jo crec que aquestes coses són les que des de l'institut s'haurien d'afavorir. Hi hagi hagut aquesta novel·la, mireu aquesta pel·li, aquesta sèrie, perquè són eines que evidentment no donen la solució. El bullying està aquí i estarà malauradament molts anys. Però almenys això, hi haurà gent que es sentirà empàtica amb allò i podrà col·laborar que això no passi.
I parlem molt del tema d'anar a la parella aquesta de Mossos, que va a l'institut, que va a les escoles, etcètera, etcètera. I a casa què passa? Ho dic perquè estava pensant tota l'estona. Aquesta noia amb la qual recordem i recordarem, Sandra? La Sandra és la de Sevilla, no? Bé, segons he llegit a la pàgina de Ràdio Rubí, els pares havien denunciat a l'escola força vegades el tema.
I la direcció de l'escola, lligat amb les subvencions que reben per no perdre-les, no van fer res o poca cosa. Clar, dos temes. El missatge de la família cap a la direcció de l'escola...
Un i l'altre és la pròpia família. Jo crec que aquí hi ha un paper importantíssim dels pares en el sentit quin? Que els fills expliquin tot, totes les coses que els puguin passar, bones i no tan bones. Per tant, si aquest canal...
s'obre i es manté, quan el nen, nena, se senti perseguit per algun element, farà saber els pares. El que han de fer els pares, m'imagino que tots faríem el que és la denúncia. I aleshores és quan entra la direcció de l'escola, col·legi, institut, etcètera, de tirar-ho endavant.
És importantíssim el canal de confiança entre pares i fills. I en aquest tema, sobretot, perquè... Deixant a banda tot el tema de les xarxes i dels mòbils, etcètera, que és un debat a banda. Si abans no hem conreuat la relació pares-mares-fills-filles,
Tot el de més caurà en un terreny vedat precisament pels pares. Xarxes digitals incloses, no? Però aquest tema concret del que pugui passar... Mireu, a mi de petit em deien fatibomba.
Bé, més grassonet que ara, que Déu-n'hi-do la panxa, però de petitet em deien Fatibomba. Fins que no vaig fotre l'estirada, doncs jo era rodonet, no? I recordo que... Sí, un dia... Sí, però no només... Evidentment no hi havia xarxes, eh? Estic parlant dels anys 60. I no hi havia xarxes ni coses que s'hi assemblessin. I més a més em cantaven una cançó... Fatibomba... A la cantarella.
Bé, no hi vaig prestar massa importància, però sí que d'alguna forma algun dia va sortir a casa i a casa van anar a parlar amb el... No me la diré... Jo no, amb el mestre, perquè teníem un mestre per tot. Ara hi ha diversos mestres amb una mateixa classe, no? I allò es va acabar, no? Ni jo me'n vaig adonar, però allò es va acabar, allò es va acabar.
Per tant, és important aquesta relació de comunicació que cadascú la corroborà de la millor manera possible, però, esclar, si parlem de xarxes i el primer que fem quan arribem a casa mentre els fills estan fent no sé què és fotre'ns nosaltres a les xarxes...
Hosti, què passa aquí, no? Mireu els temps que ens passem davant del mòbil cada dia. És acollonant, és acollonant. Vull dir, no te n'adones, i evidentment és una addicció impressionant, no pels joves, no, pels adults.
Pels adults i per tots. En el cas del bullying, tornem-hi. Jo hi sé de casos arreu, i quan dic arreu inclòc Rubí, de llocs que t'arriben veus, coses lleus, però que t'arriben veus.
Jo sóc pare també d'un nen de 6 anys que va a escola i que ha començat a fer el primer, perquè és molt orgullós ell, i a vegades t'expliquen coses, 100 coses, 100 coses, que no m'agraden gaire. Però, per tant, recomano, jo recomanaria aquesta comunicació el més...
el més lligada i el més extensa i el més, com a mínim, diària, puntualment, establir un moment de comunicació. I, evidentment, si hi ha alguna cosa que pugui ser alarmant, cap a la direcció de l'escola. I després vindran els Mossos o no vindran els Mossos. Jo, d'entrada, soc de l'opinió de dir, hòstia, veus l'estiu, un tio, una tia, no sé, igual, Mossos, Mosses.
que no sé si... Suposo que ells ja saben per quina mena de llenguatge han de parlar. N'estic convençudíssim. Ara, no són com els influencers, evidentment. I potser aquests sí que caldria influenciar els influencers per tot un seguit d'històries, no?
Doncs mira, ara em treus el tema que volia obrir després, però em lliga molt bé, perquè parlem ara de la part dolenta de les xarxes amb l'assetjament escolar, però és que precisament aquesta vaga ha nascut aquí. És a dir, jo recordo el meu fill, que té 13 anys, que em va dir, escolta, que s'ha suïcidat una noia a Sevilla, i tal. Encara jo no havia sentit això, però ell seguia, o li havia aparegut al TikTok, un...
un influencer, un youtuber, que em va començar a parlar amb molta força. I dic, ostres, no, no, no. Ho vaig veure següent. I ell em va dir, volen fer una vaga.
una vaga i al cap d'uns dies arriba la vaga. I ell ja estava al cas, però perquè hi havia un noi, ara no em feu dir qui era, que té molta força a les xarxes i va començar a moure-ho. És a dir, també hi ha l'efecte positiu i això que dèiem abans, de donar-li la volta i d'usar les mateixes eines amb les que es fa el bullying per donar-li la volta i poder convocar una cosa com aquesta que no és fàcil. És a dir, que neixi a les xarxes i al final acabi
cristal·litzant amb una vaga a tot l'Estat, no sé si totes les comunitats ho acaben fent, però Déu-n'hi-do, han nascut a Sevilla, per tant, bona part de l'Estat el faran aquesta vaga demà. Ostres, també és important, no?, que hi hagi un referent per a ells que en parli. Comentament d'acord. Molt bé. El tema de... L'altre tema que volia entrar era que el Jordi parlava de la comunicació, no?,
dels pares amb els fills per adonar-nos quan està passant alguna cosa. A vegades els fills, doncs, si ho estan passant malament, potser no ens ho explicaran, però sí que veus les senyals, no? És a dir, veus que el nen que era xerraire deixa de fer-ho, el nen que feia unes coses deixa de fer-les, les notes, etc. Llavors, els pares ho veiem fàcil. Els professors també ho haurien de veure, no? Que moltes vegades quan és a...
aquest assetjament a les xarxes, com que jo no ho veig, és a dir, jo no veig el que està passant a l'aula, jo no veig que li tiren boles de paper a l'alumne de l'última fila, doncs no és cosa meva. Si tu veus que un nen que era extrovertit deixa de ser-ho, doncs també aquí el professor, però a vegades m'imagino...
que és més fàcil estalviar-se aquest problema. I l'altre és el canal de comunicació, és a dir, i l'altre és els pares de l'assetjador. És a dir, perquè la primera reacció és negar, negar l'evidència. El meu fill, home, això no ho fa el meu fill, això no és veritat.
I ara hi ha una sèrie, en aquest cas és assetjament sexual, si no m'equivoco, jo encara no l'he vista, però és la de Pubertat, la de la Letizia Dólara, que tracta precisament d'això, d'una mare superfeminista, supertal,
que suposadament el seu fill ha comès un que ha assetjat sexualment dins d'una colla castellera, en aquest cas els minyons de Terrassa, ha comès un presumptament, i com és la reacció i la gestió de la mare que té aquests valors tan integrats. I la veritat és que és interessant veure com això passa, o la pròpia la sèrie Adolescència.
si l'heu vista, la més vista em sembla a Netflix de tota la història, o la segona més vista, i precisament també tracten part d'això, que quan un nen, en aquest cas és un cas extrem, no explicarem què passa, però és un cas extrem d'assetjament, i com es reacciona davant d'això i com ho gestionen els pares. No sé com veieu, aquesta part de la comunicació i del pare de l'assetjador, els pares de l'assetjador.
Sí, jo crec que és veritat que molts cops o la majoria de vegades tendim a posar el focus a la família de la víctima o com s'ha gestionat, com s'ha fet, s'ha escoltat, no s'ha escoltat... Però clar, aquí on hem també de posar la responsabilitat és en la família i l'entorn de la persona assetjadora.
Entenc que ha de ser molt difícil més si tu ets una persona amb uns valors, no?, a veure que el teu fill, doncs, efectivament, ha fet assetjament. Però també, clar, o sigui, com ho gestiones? No sé, molts cops és, com tu dius, molt més fàcil mirar cap a una altra banda...
intentar no fer cas o no... No sé, crec que ha de ser molt difícil. Però, clar, molts cops també és la pròpia família
qui segueix o té unes conductes o uns comportaments o un vocabulari que els nens repliquen, que repeteixen i que a petita escala ho fan ells a la seva manera, al seu entorn. Llavors, clar, aquí tenim un problema molt més greu perquè ja no és qüestió del nen, és qüestió de la família sencera, de com són les conductes internes. Això s'ha de mirar amb lupa.
Sí, jo, quan abans ho deia el Jordi, també ho pensava, i ara que ho dius tu, que sí que posem molt l'atenció també en com les famílies, tant de la persona assetjada com la persona assetjadora, com ho gestionen,
Però pensant en els nens i nenes que veig normalment a l'escola o quan anava al CAO o el que sigui, no totes les famílies són com les entenem que hi ha una relació de confiança establerta a la mar de bona i, per tant, aquests nens i nenes també mereixen com tenir el seu espai segur on puguin...
explicar què se'ls passa. I moltes vegades això és en un extraescolar, és en un cau o és amb el mateix professor o professora de l'aula. Perquè és el que deies, moltes famílies potser no tenen l'actitud exemplar que haurien de tenir i, per tant, aquest nen o nena no té la seguretat de poder confiar en aquestes coses que potser li estan passant a la seva família. Llavors, aquí crec que també és molt clau la figura del professor o professora
I en aquest cas, torno a repetir el que deia la setmana passada, que crec que falten eines en aquest sentit perquè posem la responsabilitat en com ho han de gestionar els pares i mares, que òbviament és clau i la relació de confiança que s'ha d'establir entre la família i l'infant és clau, però...
però no sempre passa i no sempre es dona per fet, i per tant aquí entren figures referents com professors, professores, monitors de cau, persones d'extraescolars, monitors d'extraescolars, i en aquest cas aquí falten eines per saber com gestionar això, perquè al cap i a la fi és una responsabilitat que no haurien de tenir, perquè potser és obvi que la responsabilitat l'ha de tenir la família, però que no sempre es dona i no sempre ho tenim en compte.
Potser no l'hauríem de tenir, però on es produeix el bullying sol ser a les escoles. Això està clar, sí, sí, sí. Per tant, i dintre les classes, o a les hores del pati, o a les hores d'allà on sigui, per tant, sí que hi ha una responsabilitat directa, primordial, per part del professor, o com deies, els caos.
Clar, però tu apuntes un problema també de famílies desestructurades, o famílies amb mentalitats determinades, formant part d'altres tipus de cultures. Hi ha xocs, i evidentment hi ha xocs, els vulguem veure o no els vulguem veure, hi ha xocs.
entre una manera de pensar, de fer i de ser, entre uns i altres. I en un lloc com Rubí, on hi ha tanta diferència d'ambients, doncs es produeixen aquests xocs. Insistia per això que sí que hi ha una gran responsabilitat per part del mestre, professor, tutor o el monitor del cau, com del tipus de relació que s'estableix a nivell de casa.
És evidentment que el professor, el responsable del tutor, o bé el monitor, ja sap d'on venen, com són i de quina manera de pensar de cadascun d'aquests. I per tant, sí que és cert que possiblement el semàfor de cadascun dels nens s'haurien de posar en ambra, com a mínim, segons quin lloc pugui ser. I en la mínima insinuació, evidentment, actuar.
No pot ser que passi com a l'Institut de Sevilla, que per mort que els acabessin les subvencions, perquè era un centre concertat, crec, passem de tot i passem del problema. Això no s'ha de repetir. No es pot repetir.
Però aquí sí que hi ha tota la feina prèvia i caldrà cridar als pares, tutors, monitors d'aquest lloc en el sentit de posar-los d'acord i veure com es funciona. Això és complex, això és complicat.
Ningú ensenya, hi ha escoles de pares i mares. I, per tant, desenvolupar tot això és complex, però, esclar, és que no és allò de donar la truita cada dia al nen perquè se la mengi i castigar-lo si no se la menja o que no faci els deures. No, no, és que estem...
Són persones, no? I d'acord com pugin, si van mantenint l'enfotre-se o fer coses pitjors, perquè ara hi ha possibilitats de fer coses pitjors afectant a la moralitat o immoralitat, a la figura, a la imatge.
Ara que estem en temps de l'imatge, imagina't per xarxes el mal que es pot arribar a fer amb una personeta que està pujant. Completament. Doncs tanquem aquest apartat del bullying i anem a parlar d'un tema d'aquests generals, a més crec que serà el tema d'aquesta setmana, ja va començar dissabte,
i ho serà durant tota aquesta setmana perquè fa un any de la tragèdia de l'Adana a València. Com que tindrà moltes vessants i se'n parlarà de moltes maneres, ja que tenim una taula de periodistes, doncs parlem-ne des del punt de vista comunicatiu.
i aquest dissabte es va produir d'aquells fets estrambòtics que passen al món de la comunicació. A punt, la televisió valenciana, l'antic Canal 9, que ara es va refundar, la van tancar i es va refundar, ja es diu A punt, doncs va passar, o ha passat, de ser un referent en la cobertura de la tragèdia de la Dana, ara fa un any, recordem, van morir 229 persones, i...
Doncs el dissabte que hi havia una manifestació al carrer, la dotzena amb 50.000 persones al carrer, a punt, no només no la va fer en directe, no va fer cap connexió, i què va fer mentre estava passant això al carrer, als carrers de València? Doncs van emetre una corrida de toros, però no una que estava produint-se en aquell moment, no, no, una corrida de toros de l'any 1997. Ole tu! Exacte.
La veritat és que a la plantilla de punt hi ha, a més, un comunicat queixant-se d'això, els partits polítics també han ficat cullerada, però, clar, des que va passar el que va passar, en aquell moment, amb la Dana, feia poc que hi havia el govern del Partit Popular, no s'havien canviat les estructures de la televisió, ja sabem què passa en aquests casos, quan hi ha canvis polítics,
Però, al voltant, 10 dies després de la Dana, va dimitir el director general de la Televisió Pública Valenciana, Alfred Costa Folgado, va dimitir per motius personals, però recordem que suposadament la tarda de la Dana...
Carlos Mazón, el president, estava dinant al restaurant El Ventorro amb la periodista Maribel Vilaplana, suposadament oferint-li el càrrec de l'Alfred Costa, de director general de la televisió valenciana. I uns mesos més tard d'aquesta dimissió es va destituir el cap d'informatius, Ivan Esteve, que va ser el responsable de la lluada cobertura en el seu moment de la Dana i els dies posteriors i les manifestacions posteriors.
No ho sé, crec que té tants elements sobre la taula aquest tema, des de la part del comunicatiu, que barra lliure i agafeu-lo per on vulgueu.
És que és el que dius, és que té tantes vessants, és per fer una sèrie llarga, llarga. Aviam, el que és evident és que el fet aquest és allò, és dir, no ens importa el que està passant, i no només no ens importa, sinó que tenim la cara de demostrar-ho, no? I ho fem de manera, només tu has dit la paraula estrambòtica, o sigui, què podem posar en antena
que ens refot, o sigui, això mateix, és igual, tira el que sigui. Llavors, clar, crec que és una manera molt, no sé la paraula, molt burda, molt d'allò, no sé, és que no em surt la paraula, però és demostrar que això no només no ens importa, sinó que volem que se sabia que no ens importa. És un mal servei de la televisió pública.
Sí, no, jo crec que és que va ser un error total, a més de tota la pèrdua de confiança... Perdona, és que jo no crec que sigui un error. Jo crec que ha sigut una cosa deliberada. És un error intencionat, saps? No és que m'equivoqui. Ai, que he prentat el botonet i he sortit la corriator. No, no, sí, sí, però vull dir que...
ells imaginaven que no sortia tan malament, entenc, perquè si no, o sigui, tu no faries això sabent que tothom se't tiraria a sobre, o sí, bueno, no sé. Segons el xavi, sí, és tan evident que se't tiraran a sobre un sector, però aquest sector és allò de dir, m'és igual el que dieu. Esteu polititzats, no m'importa el que penseu.
Llavors, clar... Jo no, jo no estic polititzat, eh? Sou vosaltres, sempre. Sempre són els altres. No, això, la pèrdua de credibilitat i de confiança que això suposa, potser només per una part de la societat, però, bueno, no sé, jo crec que al final és de molta gent, perquè...
no només, clar, això ha tingut repercussió no només a la societat valenciana, això estem parlant nosaltres ara, s'està, no sé, a nivell nacional, molta gent veu això i pensa en la pèrdua de credibilitat del mitjà, de confiança, o sigui, és que és total, al final no es tracta només...
per mi, des d'un mitjà públic, de fer la cobertura d'un acte, sinó d'estar al costat de la gent. Al final, un mitjà públic és per la gent i, no sé, em sembla com tan surrealista el fet de no fer aquesta cobertura tan àmplia. I també, per una banda, que surti la plantilla avergonyida, dient que estan totalment en contra de com s'ha fet aquesta gestió de l'acte. Ostres,
també és un pal, és un pal gros, perquè si ni tan sols la plantilla confia en el mitjà, com esperes que la ciutadania també hi confia i també vulgui, no?, o se senti informada pel teu mitjà, no ho sé, és absurd. Jo crec que la televisió a punt en aquell moment era un gran fec total d'una realitat social per la qual va ser creada com a ens públic.
i a nivell estatal que deia és la reacció. Aviam. El tema de les fakes i el tema de la desinformació és el gran hàndicap pel món de la comunicació, pel món del periodisme. A nivell estatal, què estem veient a nivell estatal? Mai TV1 havia tingut uns índexs d'audiència i de seguiment i d'aprovació com els que té en aquest moment.
Què està passant a nivell polític dels que... Bé, a nivell polític s'han creat uns organismes nous, ara fa un any, any i mig, unes direccions noves, i el resultat està donant uns fruits positius a nivell de la programació, dels informatius, etcètera, etcètera, de Televisió Espanyol. Estic parlant a nivell estatal, eh? Bé.
Què està passant? Doncs que ja tens tu l'extrema dret i la dreta extrema que diuen que el dia que guanyem nosaltres...
Algú arriba a insinuar, i em pare el verb matar, no matar, espero, coses pitjors s'han vist, però espero que... Matar vol dir el tipus de política que s'està seguint, que, hòstia, si a més a més és guanyadora, si a més a més està aconseguint uns índexs d'audiència mai vistos, o poques vegades vistos,
tret del moment que només hi havia dues cadenes de televisió a l'Estat. Jo me'n recordo, alguns de vosaltres, això ja no ho heu patit, però jo sí. Aleshores, des d'aleshores, des d'aquell moment, no s'havien seguit. Què vull dir amb tot això? Doncs que hi ha els intolerants, que s'estan instal·lant a llocs de poder i a la...
el País Valencià, que si dic que allà el País Valencià m'afusellaran també, la comunitat valenciana, doncs aleshores aquesta gent, com són governats pel Partit Popular, més Vox, Vox influeix moltíssim, i això és el que pot venir.
a nivell estatal també, però bé, aquest és un altre tema, però vol dir que s'està imposant una feia global a nivell de desinformació. Sort en vam tenir, aquella nit de la Dana, d'algunes de les informacions que vam poder anar avisant i anar dient des de la punt, que van ser les que podien ser en aquell moment del descontrol que hi havia en aquell país, el País Valencià. En fi...
Jo crec que és molt perillós el que s'està veient, i a més a més amb situacions evidentíssimes, que es fan evidents. Vull dir, prenem-ne tots plegats nota de com van les coses i com pensen determinada gent que s'ha de fer una política de comunicació. Però no ens fotem o no pensem que la desinformació arriba per les xarxes digitals, no, no.
Sí, és més fotut que tot això. I és arreu aquesta desinformació, o una informació molt catapultada, amb certes intencionalitats polítiques, i si abans parlàvem d'influir per no perdre subvencions, doncs el País Valencià segurament que per aquí va la cosa també.
No, en el meu cas m'esgarrifa i m'esgarrifa molt i em genera un mal cos pensar en tot això. Crec que hi ha molts càrrecs que són incompetents, bàsicament, i m'agradaria tenir tant de bo algú en aquesta taula on poder debatre, perquè ja a sobre et diuen, després, Televisió Espanyola o TV3 estan molt influenciades, és la televisió de la izquierda,
home, jo crec que no representa l'esquerra, sinó que està representant Televisió Espanyola, en aquest cas, i altres cadenes...
està representant la societat espanyola diversa i plural. Crec que apostar que la programació de la 2 sigui el 70% en català no és partidista, no és d'esquerres ni de dretes, sinó que és un avenç important per tota la societat, que es parli a la revuelta de tot tipus de temes i que es portin a persones a parlar de coses quotidianes. Crec que no és parlar de dretes ni d'esquerres,
Però que després hi hagi certs models intervencionistes en moltes cadenes públiques, com pot ser ara mateix a l'Apunt, o també moltes queixes que arriben moltes vegades des de Telemadrit, per exemple, home, això sí que m'esgarrifa, perquè jo crec que és amagar una part de la societat i a sobre enriure-se'n, perquè posar una corrida de toros quan hi ha una manifestació de 50.000 persones al carrer crec que no toca...
I no, a mi m'esgarrifa, de veritat, em posa molt nerviós. Hi ha la part aquesta que deies tu, que comentava al principi, de qui està al capdavant dels mitjans públics. Cada cop s'estan posant més filtres, entre cometes, perquè les decisions no siguin preses a dit, que hi hagi un consens, primer un consens polític, però després que hi hagi certs càrrecs que siguin per mèrits i no per afinitat política.
Tot i així, sempre hi ha forats, i si la conversa del Ventorro és certa, doncs el Carlos Mazzons estava saltant un d'aquests preceptes de la nova televisió, que li estava oferint a dit a una persona en concret, que era molt afí al Partit Popular, de fet em sembla que era presentadora d'altres notícies a Canal 9, si no m'equivoco, o havia tingut un càrrec important a Canal 9 a l'època anterior, i li estava oferint el...
el càrrec, no? Llavors, i el fet de substituir els màxims responsables de la bona cobertura que t'ha ensenyat les vergonyes, diríem, t'ha deixat les vergonyes a l'aire al Partit Popular i a Carlos Mazón en particular, doncs demostra què és el que pensen de com han de funcionar els mitjans de comunicació en aquest país. Esperem que això vagi canviant, però vaja, el polític sempre té la temptació de ficar-hi mà d'una manera o d'una altra, i tots ho sabem.
Però que un periodista, un comunicador, tingui unes idees polítiques, tothom té les seves idees. El que passa és que s'ha de ser honrat i respectuós. Buscar la veritat, i això vol dir confrontar.
confirmar, confrontar, etcètera, tot això que us ensenyen i que ensenyeu a les universitats, no? I el que preneu.
Per tant, aquesta idea que tot té un poder polític, sí, també, per exemple, les corporacions a Catalunya, des de la tercera vegada, s'han escollit directors que...
que han passat i han presentat projectes professionals per tirar endavant. Arreu, suposo que es aniran aquí. Abans parlaves de quan es va fundar en Ràdio Rubí. De seguida, o tot seguit, vol dir al cap d'un any o un any i mig, es va portar un director professional.
Perquè la portàvem des de l'Ajuntament, o no? Escolta, no, no, això ha de ser professional. No ha de ser ràdio municipal del consistori, sinó del municipi, de la població. I amb aquesta idea es va anar constituint i van haver-hi després els patronats, el patronat municipal de Ràdio Rubí, etcètera, etcètera, etcètera, etcètera.
no sé com està la cosa ara, però sempre ha d'haver-hi un lloc de consens, un lloc de confrontació, un lloc de debat en aquest sentit, i en els mitjans públics és important, bé, cal que hi siguin, prescindint de les idees polítiques. A mi que la noia aquesta sigui fins i tot militant del Partit Popular, no ho sé, jo no recordo, clar, no havia vist...
les seves intervencions, ni conec la seva trajectòria.
Jo recordo que quan va haver-hi la Dana l'any passat vaig estar amb el Ferran Torrent, l'escriptor de Vic, que va ser un dels llocs importants de la breca, i ella em va confirmar que havia estat, que el Masón segur que havia estat amb aquella noia, amb aquell dinar, etcètera, etcètera. No sabia fins quan i a quina hora se'n havia anat i havia deixat d'anar. No em va parlar malament, professionalment malament, de la Maribel...
Maribel Vilaplà. De la Maribel. No me'n va parlar malament. Per tant, jo ho desconec. Per mi, que tingués relacions amb el Partit Popular, jo què sé, tu... Molt bé. Al final és una qüestió de fer la feina ben feta, no? El que deies tu, una mica d'honestadat i d'eficàcia. No, si es presenta a un concurs i guanya i és més votat, perfecte. El problema és que t'estiguin oferint el càrrec en un dinar en un reservat d'un restaurant, no? Sí.
Tot i així, fins fa poc, no fa pas gaire, que les coses anaven així a tot arreu i els productes que en sortien de la direcció de determinats personatges tampoc eren tan dolents. Ara ja estic pensant a nivell nacional, a nivell de Catalunya. Tampoc eren tan dolents. No sempre que et posen a dit...
Aquella persona ho ha de fer malament, això és evident, però si es pot evitar, amb mitjans públics, amb diners públics... El que és totalment impugnable i execrable és que es digui no, el primer que farem quan arribem al govern de l'Estat és... Fulminar això, no? Sí, sí, no, fins i tot ens ho carregarem. L'expressió matar, matar aquesta idea de programació, però escolta, què més vols?
I ja no matar programacions, sinó tancar mitjans com TV3, partits actuals que ho diuen. Vull dir que quan arribem al poder tancarem aquest mitjà de comunicació. Ni amb el 155 es va fer això, gràcies a la intervenció dels socialistes. Temptacions no en van tenir. Temptacions en van tenir. També es van abonar amb el 155. Però, com a mínim, van impedir que es tanqués TV3 i Catalunya Ràdio.
Sí, sí. Està clar que ara, amb el temps que queda, no obriré el quart tema que volia parlar. Que és el tema del dia a tot arreu. Que és el tema del dia a tot arreu, eh? Si ho voleu... No, no, no.
No em costa res, però vaja. No volia agafar-ho pel tema esportiu, sinó pel tema comunicatiu. Quin consell li donaríeu a la Minyamal comunicativament? Però si voleu el guardem per la setmana que ve, que seguirà sent... Jo, professor, professor.
No, aviam, jo quan proposaves el tema, jo pensava... El primer que em va venir al cap quan vaig veure això, em va venir al cap el Piqué. O sigui, el Piqué era provocador. I el que hem de tenir en compte també és que les declaracions del jugador de 18 anys, recordem, de 18 anys, el fa en un entorn que és aquell de... De Tartulli, que estan allà 15 allà... I estan parlant una mica així de forma lleugera, eh?
se li escapa, la lia, perquè la lia, però, clar, s'ha de tenir en compte tot això. No ho hauria de fer, però tinguem en compte tot això. Sí, sí. L'analitzaríem una mica més de detall, però, bueno, no tenim temps. No tenim temps, no tenim temps.
Jo crec que a partir d'avui, o a partir d'ahir, o a partir de dissabte, de divendres, la Minyamal sabrà el que és. Fins ara ha sigut molt de casament, de noche de bodas, aquests dos anys, dos anys i escaig. Ara sabrà de què van les històries de veritat i què significa un jugador del Barça per ser jugador del Barça. Exactament.
Moltíssimes gràcies a tots quatre. Moltes gràcies, Jordi, pel retorn a Ràdio Rubí. Fins la setmana que ve, que ja tornareu a estar amb la Belén Tierno. I ara, els oients, us deixem amb l'Hora Magazine, del Rubí al dia, amb la Lídia Martín, amb l'entrevista a l'escriptora local Carmen Moreno, també presentadora d'un programa aquí a la casa, de l'Inspira't, de Ràdio Rubí, i després una repassada amb els temes, amb les estrenes de cinema i de les sèries. Fins aviat. Gràcies.