Avui, 3 de desembre, és el Dia de les Persones amb Discapacitat. L'any 1992, Nacions Unides va establir el 3 de desembre com un dia per lluitar pels drets de les persones amb discapacitat i per promoure els seus drets. Avui, al Rubí al Dia, llegirem el Manifest de les Persones amb Discapacitat i parlarem amb persones que tenen molt a dir sobre els drets i sobre el dia a dia,
d'aquest col·lectiu. Per començar, saludem la Noa Redondo, que és una alumna del Centre d'Educació Especial de Can Oriol. Hola. Hola, Noa. Benvinguda. Gràcies. Estàs nerviosa? Sí. Ja ho sabem, ja ho hem notat. Però després llegirem el manifest ben llegit, oi? Sí. Ho has preparat? Veig que portes unes fitxes...
Sí. Saludem també l'Àlex Santiago, que és un dels educadors del Centre d'Educació Espacial de Can Oriol. L'Àlex, benvingut. Bon dia, moltes gràcies. La Marta Sabater, que és la mestra d'audició i llenguatge del Centre d'Educació Espacial de Can Oriol.
I finalment a la Maria Vila-Josana, que és tècnica del programa d'atenció a la discapacitat de l'Ajuntament de Rubí. Hola, Maria. Hola, bon dia. Tots ells, dèiem, parlarem d'aquests drets i d'aquesta jornada de lluita i de reivindicació i també de visibilització, però diumenge va bé.
la festa de les entitats i dels serveis en l'àmbit de la discapacitat. Es feia a la plaça de la Nova Estació, hi havia parades informatives, però també tallers, un munt d'activitats i m'agradaria que m'expliquessis una mica com va anar la festa. La Noa, estaves a la festa? Sí. I com va anar la festa? Bé. Explica'm coses que vau fer. Què coses hicisteis?
No t'acordes? No. No hiciste nada. No me creo nada. Seguro que leíste el manifiesto. Sí. Sí? I més coses allà a la plaça? Vas fer més coses o no? No. No? T'ajuden els educadors? Quines més coses es van fer?
En tot cas, si em permeteu, ho explico jo, perquè la Festa de les Entitats i Serveis de l'Àmbit de la Discapacitat, que ja és una festa que està consolidada dintre de la programació dels actes del Dia Internacional, es va celebrar, com deies, el diumenge, oberta a tota la ciutadania...
Sí que l'Escola d'Educació Especial també va participar en l'elaboració del manifest que llegirem avui i també en la participació de la festa, però, com he dit, l'estar obert a la ciutadania era lliure i tothom va poder venir i participar a qui li va venir de gust. La festa va començar a les 10 del matí. Ja portem uns quants anys, que de 10 a 11...
donem importància a poder oferir una hora silenciosa. Sobretot aquesta hora silenciosa va adreçada a aquelles persones amb alta sensibilitat auditiva, també persones amb autisme i a població en general que li ve de gust anar a una festa que no hi hagi molt de soroll. I a partir de les 11 la festa ja es va començar a animar una mica més a nivell de música i es va fer una entrevista a l'alumnat del programa Singulars, que és un programa...
d'inserció laboral que s'ha estat formant persones joves que tenen discapacitat intel·lectual, autisme i trastorn mental en temes d'hostaleria i turisme. I vam venir el dia de la festa, allà al mig de la plaça, poder-nos explicar una mica, se'ls va fer una entrevista de com estava anant el programa, perquè en aquests moments ja estan fent les pràctiques de l'empresa, i va ser molt interessant.
Més tard ja es va fer la lectura del manifest per part de 13-14 entitats que en guany han participat en la seva elaboració i es va finalitzar, es va concloure la jornada amb un espectacle de la companyia Mur, Únics, que és una companyia de circ inclusiu, que ens va poder oferir dos números molt bonics i molt emocionants i així es va acabar la festa. Deixa'm esmentar aquestes entitats. A Rubí tenim...
la sort de tenir, d'una banda, un centre d'educació especial com el de Can Oriol, el que li fan faltar moltes coses, però tenim molta sort de tenir-lo, i tenim la sort de tenir moltes entitats que es dediquen a aquest col·lectiu, per tant, m'agradaria esmentar-les en un dia com el d'avui, Dabsi Rubí, Rubitea, Abdir...
per descomptat l'escola, el Centre d'Educació Especial de Can Oriol, el Club Horitzó, el Club Escola de Futbol Camp Mir, l'Associació d'Aus, la Fundació Prodis, Font del Ferro, la FAC Terrassa, en aquest cas no de Rubí, però sí veïns, la Fundació Avant, la Llar de Canal Samora, Dapsi Rubí, 11 i 13.
l'Oficina d'Atenció a la Diversitat. Jo deia que avui, o el 3 de desembre, és un dia, a mi m'agrada dir, de reivindicació i de lluita perquè encara falten moltes coses per fer. De fet, el manifest que llegireu i una mica...
Tot el leitmotiv de la festa i de la comemoració va precisament de la importància de guanyar autonomia, que les persones amb discapacitat guanyin autonomia. I aquí sí que m'agradaria que els formadors ens expliquin com ells ajuden que aquests nois i noies tinguin cada cop més autonomia. Bé, al final el treball que fem a l'escola és una mica promoure això, el que tu dius, de treballar l'autonomia.
I seguim mitjançant tasques de molt diàries, no? Provem de donar el suport que necessiten per potser estendre roba, fer una lavadora, poder sortir al carrer com hem fet avui, per exemple, i donar una volta pel carrer, vigilar passos de vianants i de més. I busquem una mica això, no? Amb un suport de l'adult,
i que a poc a poc es puguin anar retirant, fer aquesta, o generar aquesta autonomia en ells, aquesta seguretat, sobretot que els falta moltes vegades per poder funcionar i fer-ho tot a la seva manera i de manera completament autònoma, una mica això, generant això dintre d'escola i fora també.
Sí, se li dona aquesta confiança... Acosta't una mica el micro, Marta. Perdona. Se li dona aquesta confiança als alumnes perquè siguin capaços els mateixos de poder-ho realitzar. Donar-los aquesta empenta per quan surtin del centre puguin fer el seu dia a dia sense cap problema.
Hem de dir que aquests formadors i la NOA han vingut acompanyats de tres o quatre companys del Centre d'Educació Especial de Can Oriol, els que no podeu veure però que estan a l'altra banda i que estan fent de públic i els que saludem i que avui han posat en pràctica aquesta autonomia. A mi m'agradaria que la NOA ens expliqués... Ara la NOA mira els companys. Noa,
Quants anys tens? Quinze. Quinze. És a dir, que quasi, quasi ets adulta, eh? No? Quasi, quasi. Et queda molt poquet per ser adulta. Sí. Què és el que a tu t'agradaria fer quan siguis adulta? Què t'agradaria dedicar-te? Treballar. Però de què t'agradaria... Tens clar de què t'agradaria treballar o no? De... De... De... De dependient.
De dependenta, t'agradaria. Per tant, saps que hauràs de seguir anant a l'escola. Quan acabis a l'escola de Can Oriol has de seguir estudiant per preparar-te per això, no? Sí. I a on t'agradaria treballar de dependenta? Posats a demanar. Sí. A on t'agradaria? A quina botiga? O a quin tipus de botigues? T'agradaria una botiga de roba? Una botiga de maquillatge? Sí.
una botiga esportiva? De roba. De roba. Ja me lo temía yo esto. Ja me temía yo que esto era. Explica'ns una mica, perquè has vingut acompanyada d'alguns companys de l'escola, i deia l'Àlex, nosaltres els ajudem a fer coses com el que hem fet avui, no? Venir, heu vingut caminant des del vostre centre, que està una mica lluny, i quins problemes us heu trobat o quines coses
per ser gairebé adulta, has sabut fer i que abans potser no sabies fer. I deia l'Àlex, travessar un pas de cebre. Això és una cosa que ja saps fer, no? Sí. Però quan eres petita, no. Quan eres petita, sabies travessar el pas de cebre, mirar el semàfor, saber quan tocava passar... Sí. Però de petita, no. O sí? Sí. Sí.
Estàvem parlant d'aquesta autonomia, l'Àlex ens posava un exemple molt clar, però sobretot, quan parlem d'aquest col·lectiu, hem de parlar que cadascú pugui fomentar o poder fomentar l'autonomia de cadascú en funció de les seves capacitats, perquè al final, si hi ha qui té unes capacitats que pot expandir més...
o menys, i entenc que una de les vostres feines és precisament saber fins on pot arribar aquell alumne o aquella alumna. En el cas de la Noa, suposo que ja us ha comentat que ella vol ser dependenta, per exemple. També l'heu de guiar en aquest pas a la vida adulta i a la vida professional.
Creieu que hi ha... Bé, preguntar al centre d'educació de Can Oriol si hi ha prous mitjans és com preguntar una cosa molt òbvia perquè esteu pendents fins i tot d'una ampliació del centre que no sé... Bé, finalment sembla que arribarà però que en el moment que arribi també se us quedarà curta, no? Teniu un problema com molt bàsic que és d'espai. No tenim espai. Expliqueu-nos quin és el vostre dia a dia perquè...
A la ràdio coneixem molt bé el Centre d'Educació Especial i jo sé, per exemple, que dineu als passadissos. Però jo crec que hi ha molta gent a casa seva que no sap que vosaltres munteu unes taules allà improvisades per dinar perquè l'espai del menjador el teniu ocupat o heu decidit ocupar-lo amb els vostres alumnes, no? Totalment. Però clar, això també ocasiona un greu, això, eh?
També hem de tenir en compte que la nostra escola està ubicada davant del centre Terès del TET. Aquest és el Terès del TET. Podem ubicar dos dels nostres grups allà perquè el nostre centre no té espai per poder-los ubicar. Llavors hem de tenir en compte que hi ha grups que s'han de desplaçar al centre de davant per poder fer classes.
Llavors, on s'ha vist que una escola hagi de tenir alumnes seus en altres escoles? Jo no m'havia vist mai i és bastant xocant això.
Segur que té una part molt positiva, que és la relació entre uns alumnes i els altres, i tant de bo això es pogués fer, però de forma decidida, no per una qüestió de falta d'espai. Això és el més pràctic, el més pràctic em refereixo, el més pragmàtic del que us passa. Però vosaltres que treballeu a dir...
cada dia amb aquest col·lectiu, què més diríeu que falta per aconseguir aquesta autonomia i sobretot que les persones que tenen alguna discapacitat, que per cert diu Nacions Unides, que són una de cada sis persones al món, per tant, és un col·lectiu força nombrós, doncs tingui reconeguts els seus drets com a ciutadans de ple dret, que és el que són. Què creieu que...
Què falta a banda d'aquestes qüestions tan pràctiques o tan pragmàtiques com ara més aules? A nivell escolar, la visibilitat sempre és important. Però a nivell d'escola, parlant sobre la nostra, precisament, el que ens falta és moltíssim espai, moltíssims recursos en general per poder practicar i generar aquesta autonomia que volem aconseguir.
No, a nivell de... O sigui, per part dels professionals, tots tenim moltíssimes ganes i fem un treball increïble amb els pocs recursos que tenim i que haurem de tenir. Fem malabars per treure i poder potenciar tot això al màxim que puguem. Però sí que és cert que
com el que deia Marta fa dos minuts, que no tenim aules parells, molts menys per allò típic. Quan tu anaves a classe tenies aules per fer tot tipus d'activitat, tenies un gimnàs, tenies una aula de música, un menjador, un joc on poder... Això al final també pots ajudar a fomentar l'autonomia per aquest cantó, que són recursos que ens falten, principalment l'espai...
A nivell de materials, de recursos en general, estem molt curts, per tant treballem amb les nostres idees i fent una mica el que podem sense poder generar un material com a tal, sense tenir alguna cosa física que ens aporti aquest ajut.
Maria. Des de la meva visió, una mica menys global a nivell de ciutat, jo relaciono molt l'autonomia de les persones amb el tema de la participació a la comunitat, per poder participar s'ha de ser autònom.
I per poder participar els entorns han de ser accessibles, no? O sigui, accessibles ja no només parlem del tema de l'accessibilitat física en quant al tema de les barreres arquitectòniques que ens podem trobar, sinó també parlem de l'accessibilitat cognitiva, no? És a dir, la senyalització dels espais, no?
la comprensió dels textos, tot això és accessibilitat cognitiva, i també l'accessibilitat comunicativa, a l'hora de comunicar, a l'hora d'accedir a la informació, que tot sigui fàcil, que tot sigui amable per poder entendre i per poder-hi arribar. Llavors,
Per mi, el tema de l'autonomia passa perquè els entorns siguin accessibles. I això ja surt inclús de les persones amb discapacitat. És a dir, si els entorns són accessibles, tothom acabarem agraint que aquests entorns ens han facilitat la participació en la comunitat. I no és per recordar, però si tot va bé, d'aquí uns 30 anys serem persones grans. I trobar un entorn...
accessible a nivell físic, doncs segreix, igual que la mare que va amb el cotxet amb l'infant, i també segreix poder trobar l'entorn accessible físicament, no? Però, bueno, trobar una factura de la llum que tu puguis entendre, això també és facilitar l'accessibilitat cognitiva en aquest cas, no? Per tant, per mi l'autonomia té molt a veure amb
amb l'accessibilitat, l'adaptació dels espais. Abans, quan dèiem que des de l'any 92, que es comemora aquest dia de les persones amb discapacitat, pensava quantes coses han canviat afortunadament. Jo crec que l'any 92 algú li explica què és això d'una festa silenciosa i et diu què?
I jo crec que ara, i a Rubí també tenim la sort de tenir cada cop més aquesta accessibilitat, i segur que falta, eh? Amb moltes de les accions que es fan, jo crec que això també és una de les coses que ha canviat, no?
hi ha una conferència o hi ha el pregó de festa major i hi ha la interpretació en llengua de signes, doncs és un goig, no? Perquè al final estàs en una ciutat que té en compte tothom. I segurament falta molt per fer, no? Des del vostre punt de vista que ajudeu a formar aquests joves que en el futur haurien de ser adults el més funcional possible i el més participatius, què trobeu a faltar? Per què?
Segurament en el camí que heu vingut fins aquí hauríeu canviat moltes coses. O sigui, fins i tot físiques, no només barreres físiques, com deia la Maria. Segurament heu trobat a faltar... El més fàcil a donar-te a compte és això, les barreres físiques jo crec que és el més obvi. Quan portes una cadira de rodes, un cotxet o alguna cosa així, és molt fàcil donar-te a compte d'això. Potser...
et diria una mica més, quan diem el tema d'accessibilitat, també una miqueta guiat per l'empatia, perquè convivem en un món... Absolutament d'acord. ...en el que, bueno, cadascú té el seu temps i funcionarà més ràpid o més lent i és completament respectable. Potser hi ha vegades que nosaltres, en el nostre cas, pel tema de treballar, torno un altre mateix, o torno un altre com el mateix exemple d'abans del tema dels passos de vianants. És l'exemple que més hem viscut ara mateix, per tant...
Potser arribem tots al pas d'avianants i hem d'assegurar, jo potser un cop de vista ja sé que haig de creuar perquè no veig cap cotxe, però potser alguna altra persona necessita més temps per veure-ho i no reaccionem amb la paciència que podríem reaccionar. Llavors, el fet de quan vius en societat el poder respectar i tenir temps o donar temps que tothom necessiti també seria un gran ajut.
Em sembla una aportació fantàstica. Els conductors, diria que les conductores quan som mares, per exemple, quan passem al costat d'una escola, ja sabem com hem de... dic majoritàriament les...
les dones, segurament molts homes també, però quan un és pare o mare, sap que en una escola poden sortir criatures corrents i no no respectar aquell pas de cebre, sinó que n'hi han vist el pas de cebre. Per tant, és més fàcil que aquella persona que sí pot preveure que pot sortir una criatura corrents, doncs tingui la precaució d'anar una mica més lent. El mateix passa quan...
algú està esperant per passar un pas de cebre i potser necessita més temps per decidir si passa o no, doncs és més fàcil que el que està al cotxe es mantingui una mica a l'espera perquè aquella persona pugui passar amb tota tranquil·litat. Això és un cas molt pràctic, però que també es podria estendre a la resta de coses que fem en el nostre dia a dia, no? Aquesta necessitat d'empatia. I això potser s'ha de treballar des de petits, no? Potser no, s'ha de treballar des de petits.
Sí, sí, completament d'acord. Tota aquesta adaptació ha d'anar acompanyada, evidentment, de la sensibilització de la ciutadania i de l'empatia cap a l'altre. A vegades jutgem molt ràpidament i potser hem de poder pensar que aquella persona necessita els seus ritmes per poder fer una cosa i, per tant, anirà més lenta. El poder empatitzar amb això, el poder tenir...
la comprensió cap aquí, crec que també ajudaria que la societat, en aquest sentit, fos més justa. Fa molta estona que no parla la Noa. Noa, digue'm una cosa que t'agradi de la ciutat i una que no t'agradi. Rubí. Sí, de Rubí. Tu vius a Rubí? Sí. Per començar. Sí.
Quina cosa t'agrada molt de Rubí i quina cosa no t'agrada? O et dona problemes, o dius m'agradaria que això fos diferent. Tens alguna cosa... Li apunten els companys? És que no els veig, els companys. Digue'm una cosa que t'agradi molt, molt, molt que facis cada dia, per exemple. Estar con los amigos. Estar con los amigos, mira. I on estàs amb els amics? Al centre, a l'escola?
Sí. Però, per exemple, t'agradaria, ara igual, si m'estan escoltant, els famílies de la NOA diuen, pa, què te metes en estos problemes? A lo millor t'agradaria, per exemple, estar amb els teus amics en una plaça de Rubí. Sí. Sí? Però sola, igual, no et deixen, encara. Sí.
Et deixen estar sola a, no sé, a una plaça només amb els amics? Sí. Si et deixen? Sí. Vale. Entonces no he metido ningún problema, no? Perquè em veia jo la família de la Noa dient, no, aquestes edats de 15 anys tothom vol sortir molt. Vale, això és una cosa que t'agrada, estar amb els amics. I, per exemple, si és al carrer, també, no sé, menjant un gelat o prenent una beguda. Sí. Vale, i una que no t'agradi tant.
Una cosa que no te agrada y tal. La oscuridad. Una cosa que no te guste. La oscuridad. Ah, la oscuridad. Sí. Vale, pero eso no es que no te gusta, es que te da miedo. ¿No? Sí. ¿Pero la oscuridad, por ejemplo, en una habitación? ¿O la oscuridad en la calle? La oscuridad en la calle. Ah, a mí tampoco.
Però hay sitios de Rubí que no estan muy oscuros, no? Sí. Hay sitios que tienen luz. Y otros que no demasiada, no? Doncs dues coses que apuntava la Noa, que jo crec que podríem subscriure tots, no?
i que em refereixo a que podríem subscriure tots i que ajudarien molt a molta gent com la Noah. El fet de poder compartir aquest espai, segur que molta gent que ens estava escoltant ha dit, ah, doncs a mi també m'agrada molt estar amb els meus amics i a ser possible en un espai públic amb seguretat, amb tranquil·litat i allò de l'obscuritat jo crec que hi ha molta gent a la que tampoc no li agrada i segurament també
ajudar aquells que han de pensar les ciutats en una cosa que seria de més seguretat per a tothom. Aquesta tarda es presenta una cosa que es diu Al teu costat. Maria, ens expliques què és. És una aplicació, una app. Correcte. L'APP Al teu costat signa a la població aquesta tarda.
És una aplicació que fa molt de temps que portem treballant juntament el Servei d'Informàtica de l'Ajuntament i el Servei d'Atenció a Discapacitat i ha passat tots els seus processos i avui, finalment, i amb molta il·lusió, la inaugurem i, per tant, a partir d'aquesta tarda, si tot va bé, totes les persones que vulguin podran descarregar-se l'aplicació a través dels seus dispositius.
L'aplicació del teu costat, una mica l'objectiu que té és posar els temes en relació a la discapacitat al centre i amb això el que hem fet és que l'aplicació pugui oferir una part d'informació de les entitats i els serveis a l'àmbit de la discapacitat que tenim aquí a Rubí, però també tots aquells que s'hi vulguin sumar a nivell de Catalunya.
I hi haurà una altra part que serà més a la comunitat, més a les persones que tindran descarregada l'aplicació, que també podran exposar necessitats, oferir oferiments i també propostes, noves propostes, en relació també a tota la discapacitat. Aquesta aplicació, a part de ser beneficiosa per a les persones que la puguin tenir i així poder tenir la informació centralitzada,
A nivell de l'Ajuntament també creiem que és clau per poder detectar aquelles necessitats que potser des dels nostres serveis no arribem i a través de dades reals i en temps reals les podrem estreure.
És a dir, que al final és una aplicació que faran servir les persones que tenen discapacitat, la pròpia institució, però també la gent que professionalment s'hi dedica. És una aplicació oberta a tothom perquè tothom pot tenir alguna cosa a oferir en relació a la discapacitat, sigui una cadira de rodes, sigui una formació, sigui un acompanyament. Per tant, és una aplicació oberta a tothom que se la vulgui descarregar.
Li pregunto als professionals, perquè a més aquests professionals són d'aquests que són com les benzineres, que treballen tots els dies, encara que no estiguin a la feina. Em consta que jo li dic los sociales, los sociales van tot el dia treballant, és a dir, qualsevol cosa que veuen creuen o l'agafen per veure de quina manera l'apliquen a la seva feina. Per tant, entenc que serà una cosa útil, Àlex?
Jo ho entenc, clar, i tant. Vull dir, al final, el fet de poder compartir... Hi ha vegades que és això que tu dius, no? Tu vas tota l'estona pensant en com fer això, com adaptar això, com funcionar amb això... O sigui, no pares de pensar en aplicar tot el que tu pots veure al teu treball. Per tant, hi ha vegades que tu mateix no dones a arribar a tot. Per tant, obtenir una eina amb qui poder compartir, poder agafar i des d'una altra persona, poder fer una comunitat on ens podem ajudar entre tots, és superútil, i tant.
No sé si la Marta serà, com a mestre d'audició i llenguatge aquí, serà una de les que haurem d'ensenyar a fer servir aquesta aplicació, per exemple, a alguns alumnes. Podria ser. Podria ser, no? Això del mòbil i de la tecnologia, com ho porteu al Centre d'Educació Espacial? Als mòbils no s'utilitzem al centre. No?
Però ganes tenen ells, segur. Ganes tenen. Si que utilitzem tablets i fem ús de, per exemple, del Google Maps, per ubicar-los en algun destí, mirar vídeos per internet... De fet, tenim un ús molt important de les tablets, que és utilitzar-les com a comunicador.
Totalment. Com? Com? Nosaltres utilitzem... Tot i ser mai, se m'ha oblidat. Són els nervis. Per a aquells que no tenen parla o tenen problemes a l'hora d'accedir al vocabulari, els oferim un SAC, un sistema alternatiu augmentatiu de comunicació.
tenim de baixa tecnologia, que serien els típics llibrets amb tot el vocabulari, que són amb pictogrames, o amb altra tecnologia, que seria una tablet amb una aplicació que utilitzem nosaltres, que és gratuïta, que és l'Estel Escrit. Llavors tu vas aquí amb pictogrames i vas posar tot el vocabulari que el nen li pot utilitzar
i aquesta manera també el fem més autònom. Una mica el que deia la Maria, una ciutat ha de ser accessible no només perquè sigui físicament còmoda, sinó que
És tan senzill com quan t'estàs comunicant, si poden haver persones que no es comuniquen de forma òptima amb el llenguatge escrit, doncs fer-ho amb un pictograma, no? Que al final serveix per aquell que sí té destrès amb el llenguatge escrit i parlat i el que no la té. És a dir, al final un pictograma l'entenem tots, no? Sí. I ja no només és per als ajudar a comunicar-se, sinó també per entendre el món. Perquè tot i que els nens utilitzen com la seva parla...
jo el puc utilitzar com a modelatge com a suport del meu llenguatge oral. I això fa que també puguin entendre millor el seu entorn.
Aquest és un mètode que s'utilitza també a les escoles ordinàries, no? Sobretot amb els nens més petits. Jo recordo de la meva època reforçar el llenguatge parlat i el llenguatge verbal amb imatges. Jo ho he vist en alguna escola ordinària. No sé si és el mateix que utilitzem nosaltres. Però l'essència, no? L'essència. Noa, tu tens mòbil? Sí.
És que tens de tot, no? Tens mòbil i te'l deixen... Avui has portat el mòbil? No. Però on el tens, el mòbil? A casa, no? A casa. I te'l deixen fer servir? Sí. A tota hora o amb normes? Amb normes. Quines són les normes? Es poden explicar? Sí. Horaris? Sí. Quins horaris? Sí.
A qualsevol hora... Bé, a qualsevol hora ja te digo yo que no le dejan usar el mòbil. Eh... Quan arribis d'ara casa, o sigui, quan acaba l'escola, et deixen fer servir el mòbil una estona... Sí. Per mirar coses, per parlar amb amics... Clar, como te gustan tant los amigos, seguro que es para hablar con los amigos. Per què el fas servir? Para... Digues, digues. Para el mòbil. Pero para hablar con los amigos? Sí. I per mirar coses a internet? Sí, també...
És que la tia està molt puesta al dia. I la tablet aquesta que explicava la Marta, tu la fas servir o no? Sí. Sí? Aquesta sí a l'escola, et deixen. Sí. I per què la fas servir? Per què la usas en classe?
No ho sé. Mira-lo. Realment, ella no utilitza la tablet com a sistema augmentatiu de la comunicació. Entenc la confusió perquè tenim dos tablets. No hi ha moments en què tenim una estoneta per poder... Nosaltres li diem escollir i és una estoneta que ja hem treballat, tenim una estona per relaxar-nos i tenim una tablet que pot fer ús per... Potser mirar un vídeo a YouTube o buscar alguna cosa que li interessi en el moment. Però no utilitza com a tal per la part de la comunicació, sinó més a nivell d'oci.
O sigui, per mirar vídeos. Ja m'ho ha dit l'Àlex. Tu no m'ho volies dir, però l'Àlex ja m'he dit això. Que per haver vídeos. Bé, doncs al final és una mica el que estem parlant. Hem de llegir el manifest. Em sembla que us heu repartit el manifest i començarà
La Noa, a mi m'agradaria que la... Noa, tu saps que ens estan gravant per la tele, no? Sí. Doncs a mi m'agradaria que ensenyis aquestes fitxes que tens, si no et fan anar... si no te descol·loquen, eh? Que lo más importante es que estés concentrada. Aquesta és la teva càmera. Ensenya a aquesta càmera les teves fitxes.
Aixecar una mica la mà. Jo crec que es veu bé. Aquestes són les fitxes superben preparades, plastificades, que porta la Noa per llegir la seva part del manifest, perquè ella serà la primera a començar. L'altre dia ja vas llegir el manifest i no et va fer una mica de vergonya? Perquè hi havia molta gent, no?, allà a la plaça. No. No té vergüenza? No. No.
Muy bien. Bueno, eso quiere decir que eres una mujer valiente. Y eso está bien. Va, quan tu vulguis, comencem. Tu ets la primera en llegir el manifest. Vinga, t'ajuda l'Àlex, va. Vull ser una persona més autònoma.
oferem el suport que necesito si soc una persona més autònoma per participar en les decisions que m'afecten molt bé per relacionar-me, ser més lliure i per llogar allò. M'agrada i comunicar què és el que necessito i què és el que vull. Molt bé.
Seré una persona més autònoma si et reconegués el meu dret a rebre els suports que realment necessito, ja sigui en educació, salut, cultura, feina... Només així puc créixer, viure amb dignitat i construir la meva vida amb independència.
La meva autonomia és la meva llibertat. No ho faci per mi. Ensenya'm a fer-ho millor. Seria una persona més autònoma si la meva escola disposés els recursos suficients i les infraestructures adequades per ensenyar-me les habilitats necessàries per ser-ho.
Vull ser una persona més autònoma i per això intento una ser fàcil ajut tècnic necessari per que d'aquesta manera em faciliten els taques diaris.
Vull ser una persona més autònoma i per això necessito que eliminem les barres arquitectòniques i els prejudicis perquè pugui tenir les mateixes oportunitats que tu.
Totes i tots tenim dret a ser persones autònomes, a decidir sobre la nostra vida i a sentir-nos part de la comunitat. Quan ho fem en les nostres capacitats i rebem el suport necessari, podem créixer i avançar junts. Si no tinc autonomia, no em podeu donar l'oportunitat d'equivocar-me i aprendre dels meus errors. Assumir riscos moltes vegades no vol dir posar-se en perill.
Seria una persona més autònoma si la societat entengués que la diversitat és una riquesa i no una barrera. I per ser una persona més autònoma necessito els suports adequats que em permetin decidir participar i viure en plena llibertat.
Seria una persona més autònoma si pogués trobar feina, rebre un salari digne i així tenir un futur millor. Vull ser una persona més autònoma i per això intento fer entendre a tothom que vull decidir com viure, entendre... entendre...
Necessito que em respetin, m'escoltin, que haurem el dret de fer les coses de la manera que jo decideixi. Si m'agraduco, diguem-ho, però no m'invalidi. No, és dignitat. Seria una persona més autònoma si l'habitatge, les activitats i la sanitat estiguessin més centrats en les necessitats de les persones amb discapacitat.
Seria una persona més autònoma si arribem algun dia a la plena accessibilitat, tant en entorns públics com privats. Per ser persones autònoms necessitem accedir a la informació, conèixer els nostres drets i disposar el suport necessari. Cada dia treballem per garantir que aquest camí sigui més accessible per a tothom.
Aquest manifest ha estat possible gràcies a Dapsi Rubí, Rubitea, Abdir, Secan Oriol, Club Horitzó 1994, Club Escola de Futbol Can Mir, Associació d'Aus, Fundació Prodis, Font del Ferro, La FAC Terrassa, Fundació Avant, La Llarga en Alzamora, ONCE i Oficina d'Atenció a la Diversitat Funcional.
Doncs ja hem llegit el manifest. Jo t'estava escoltant, Noa, amb molta tensió. Era difícil, eh? Ara entenc que va ser més fàcil a la plaça, perquè aquí tenies el micro, la fitxa, havies d'estar en la posició i a sobre la càmera. Avui era una mica més difícil. Però escolta, jo t'he estat escoltant i m'he apuntat algunes paraules. I m'he apuntat una que no sé si saps què vol dir. Tu has dit en un moment, necessitem respecte. Sí.
Tu saps què vol dir respecte? Ho sabries explicar així fàcil? L'autonomia. L'autonomia? Sí. Bueno, no és ben bé això. Però, per exemple, jo estic segura que no em vull ficar en jardins, perquè amb la gent de 15 anys és perillós això de ficar-se en un jardí, però...
De vegades a casa tu no demanes respecte, autonomia o deixeu-me decidir. Perquè els pares, quan teniu aquestes edats, de vegades us volem... Volem que feu les coses com nosaltres volem. I els joves voleu fer les coses com voleu, clar. De vegades no tens aquesta discussió que dius, papa o mama o tieta, jo vull fer les coses a la meva manera, que és una de les coses que deies.
Sí. T'agrada fer les coses de la teva manera. Però de vegades no és fàcil, no? Entenc que de vegades els adults diem, bueno, no, pots fer això, però... però... amb cautela. O no pots arribar a tal hora, o no pots fer tal cosa. També has dit una cosa que m'ha semblat molt interessant, que deies, deixa'm equivocar-me. Tu t'equivoques molt? Sí. En quines coses t'equivoques? Sí.
De dibuixar. Eso es una equivocación poco importante. De dibuixar. Dibuixar es una cosa que no es lo que... O no te sube un día un dibuix, ¿no? No sube. Vale. Pero eso es una equivocación poco importante, ¿no? Sí. ¿Cómo se soluciona si un día no te sube un dibuix? Arreglarlo. Claro. Si un día te sale mal, ¿qué fas? Arreglarlo. O volverlo a hacer, ¿no? Bueno, arreglarlo sería lo perfecto.
Porque así no gastas más hoja, todo el esfuerzo que has hecho sirve, sigue sirviendo. Pero si no, pues tranca el papel y tú una comienza. Pues a la resta de la vida igual, Noa.
Igual que con los dibujos. Sí, sí. Que t'equivoques, lo arreglas. O lo pruebas de nuevo. Sí, sí. Aquesta tarda, dèiem, es presenta aquesta aplicació. Ja l'hem preguntat a la Noa i diu que ella el mòbil el domina. El que passa és que no sé si li interessarà això molt de l'aplicació encara. Segurament ella fa servir el mòbil ara per altres qüestions. I tota l'estona estem parlant de la necessitat de visibilitzar
i de fer una ciutat que sigui més accessible, i ja en tenim accessible en supermajúscules, és a dir, no només físicament. Hem parlat també de la importància de l'educació. Quan dèiem cal més empatia de la societat, doncs segurament ho hem de fer des de...
des de precisament l'educació. I no hem parlat d'una cosa que és més seriosa però que és absolutament necessària i és que també cal que tot això es reguli. És a dir, al final, que tot això estigui regulat, dèiem, han canviat moltes coses des de l'any 92.
Per començar, han canviat moltes normes i fins i tot han canviat el nom que li donem a les persones que tenen qualsevol tipus de diversitat. És a dir, que afortunadament anem avançant, però segurament fan falta més coses. I ara em refereixo més a qüestions de l'administració, a qüestions normatives. Maria, què és el que encara faltaria?
És una pregunta complicada. És una pregunta molt gran. És una pregunta complicada. Jo crec que estem en bon camí.
crec que estem anant en una direcció correcta. I el que hem comentat durant tot el programa, el tema de la sensibilització, empatia, per part de la població, de la societat en general, i l'activació dels diferents actuacions per tal de facilitar la qualitat de vida de les persones, amb discapacitat també, crec que aquest és el camí
Evidentment, el que m'hi ha d'anar acompanyant de les normatives, per l'experiència, sabem que hi ha grans entitats, grans plataformes que es dediquen exclusivament a treballar en temes de discapacitat, discapacitat física, discapacitat intel·lectual...
i gràcies a aquestes plataformes crec jo que és justament les que fan més pressió perquè en aquest sentit qui s'hagi de posicionar a fer les normatives i a millorar en aquest sentit la societat ho pugui regular. La força de la gent, la força de les plataformes, la força de les entitats
Jo crec que és realment els que tenim veu i els que hi entenem. Llavors, a partir d'aquí, si es regula, perquè evidentment no ens hem de saltar cap mena de vulneració, penso que estem en el camí adequat.
Àlex, Marta, alguna cosa fa així? És una mica el que diu ella, estic molt d'acord. Ara tenim molta visibilització, que és el que més necessitem, perquè hi ha vegades que em dóna la sensació que nosaltres treballant en aquest àmbit, sí, veiem quines són les necessitats, però hi ha molta gent que no té aquest àmbit ben a prop, per tant, no es donarà mai compte de les necessitats que tenen o què hem de fer per canviar o quina és la direcció que hem d'agafar. Com ha dit Maria...
Estem en un molt bon camí perquè estem avançant molt i cap endavant. Però potser la visibilització sempre ens faltarà perquè la gent que ha de fer o lluitar per fer canvis sigui conscient de les situacions que correixen i que hem de fer per millorar. Marta, alguna cosa a afegir? No, estic totalment d'acord amb el meu company.
Bé, jo quan ho estàveu explicant pensava, bé, recursos, recursos econòmics, però sobretot recursos... Mireu, acabem de parlar de la tertúlia d'habitatge, que és un problema generalitzat...
a Catalunya, a Espanya, a Rubí, doncs també per a les persones que tenen algun tipus de discapacitat és un problema l'habitatge. De fet, és un problema afegit, no? I en general potser també ens falta una mica d'imaginació. Em refereixo com a societat, és a dir...
necessitem d'un habitatge que sigui versàtil. És a dir, necessitem habitatge per grans famílies, necessitem habitatge per persones que necessiten o que poden viure en part soles però amb certa tutela...
que seria el cas d'algunes persones que tenen discapacitat i necessitem pisos per gent molt gran que viu sola o per gent jove que es vol emancipar. És a dir, potser ens falta una mica d'imaginació i això és aplicable a... Dic imaginació, però segurament és una altra cosa. És aplicable a l'habitatge, però és aplicable a la feina. És a dir, la Noa deia «a mi m'agradaria ser dependenta».
M'agradaria treballar en una botiga de roba. Doncs segurament, a nivell d'ocupació i de formació ocupacional, també ens falta aquesta diversitat, perquè suposo que és un problema que vosaltres us trobeu amb els vostres alumnes, no?, un cop acaben al Centre d'Educació Especial. De fet, abans parlaves del projecte Singulars, no?
alguns poden o han de seguir estudiant d'altres es volen incorporar a la vida laboral i no sé si la vida laboral ofereix tots els recursos o totes les possibilitats com persones sortant de centres com el centre de Can Oriol que també és important el tema de la feina
Clar, a nivell escola sí que és cert que també ens falten recursos a nivell escola, ja ho hem parlat, però de cara a la sortida al món, per així dir-ho, quan ells acaben, sí que és cert que és un ventall molt més limitat. Tenen opcions, poden continuar i escollir certes professions, però clar, és el que tu dius, hi ha vegades que tu vols ser d'aparent, com vol ser l'anoa,
i vols treballar en una tenda de roba, una botiga, i no trobes una solució, ja que incorporar-te al món laboral quan surten de l'escola pot ser molt difícil, i buscar una formació que s'adapti a les teves necessitats per poder aconseguir el teu objectiu, que seria treballar en una botiga, també és molt difícil, ja que no la tenim.
Estava pensant que hi ha alguns centres de formació professional adaptada. Molta gent de la comarca em consta que ha de marxar a Barcelona per tenir... No hi ha tants centres de formació. I tot i que som una comarca bastant afortunada, perquè tenim alguns. Però estic segura que hi ha algunes zones de Catalunya on un noi o una noia que acaba la seva formació...
Encara que tingui clar què vol fer, encara que hi hagi aquesta formació professional adaptada del que ell vol fer o ella vol fer, és que potser no pot fer-se 150 quilòmetres per poder anar a un centre i això és una realitat que es troben les famílies cada dia, no, Maria?
Sí, jo 150 quilòmetres... No, estava pensant... Estava pensant en gent de determinades zones de Catalunya. Estic segura que no hi ha un centre d'aquestes característiques. Jo conec gent que va a Barcelona i vivim al Vallès. El Vallès és una comarca molt pròxima,
de les més preparades amb més densitat de població. No vull pensar què passa a comarques com el Pallars. Segur que són 150 quilòmetres. Tornem una mica al tema de l'adaptació dels entorns. Si els entorns estan adaptats per donar resposta a les capacitats i a les necessitats de les persones i es doten de recursos, doncs això facilita la participació. Amb això vull dir que
Per exemple, les persones amb una discapacitat lleu, agafant com a exemple un recurs de formació o d'inserció laboral, doncs segurament el que li oferiran serà diferent que una persona que potser necessita més suports i per tant la formació ha d'estar més adaptada en funció d'aquestes capacitats que té la persona. Llavors...
tot el que comentàvem abans de cap on va la societat evidentment que tot això s'ha d'acompanyar dels recursos adequats, dels recursos que ofereixin que ofereixin els suports adaptats a cada persona i per tant és complicat perquè es multipliquen molt perquè les persones com diem sempre són molt diverses i les necessitats i les capacitats de les persones també són molt diverses per tant
Nosaltres, com a Servei d'Atenció de Discapacitat, crec que gràcies també a aquesta xarxa d'entitats, escoltem aquestes veus i, per tant, recollim aquestes necessitats i som conscients de les diferents capacitats que poden tenir les persones i, a partir d'aquí, intentem activar aquests recursos més ajustats possible.
És complicat, però no impossible. Ens queda un minut. M'agradaria que aquest minut sigui per la Noa. Noa, tu saps que ara ve Nadal, no? Sí. I pel Nadal les demanen desitjos. Sí, sí. A part de regals, que esto ya no te pido. Quin desig li demanes tu l'any vinent? Li demanes desitjos tu a l'any? Sí. I quin li demanes per aquest? Saps quin és? L'any vinent és el 2026.
¿Qué te agradaría que pasés? La noche vieja. Bueno, pero aparte de la fiesta de la noche vieja, que ya veo que eres un poco fiestera, per la resta del año, ¿qué te gustaría tener o que pasase? ¿Un nuevo móvil? Sí. Bueno, fèiem coña. Noa, moltíssimes gràcies per venir. Ho has fet molt bé. Sí. Tot i que estabas nerviosa. Sí.
Gràcies també a la Marta i a l'Àlex. A vosaltres. Digues, digues. No, a vosaltres per convidar-nos. I també a la Mària. Gràcies a tots per venir. Ens tornem a trobar l'any vinent i espero que puguem explicar que hem avançat en moltes més coses. Gràcies. Gràcies.