Molt bona tarda, nosaltres avui ens trobem a l'Escola Brianxa i parlem amb el professor Enquim Aro, que s'ha jubilat i ha estat 40 anys a la docència aquí a Brianxa. Molt bona tarda, Quim. Bona tarda. Ara a Brianxa, però abans com es deia a l'escola? Centro Escolar Mixto Fioracolor.
Mixto perquè era diferent a altres escoles que tenien o nens o nenes, i aquí convivíem nens i nenes. Hi havia ja per volari i tot això com ara? Sí, sí, hi havia... De ben petits, també? Com es deia, un per volari, o sigui, començàvem amb tres anyets. Tres anyets. Érem els fills de productors de fiura color, perquè es deien productors i no treballadors,
I la majoria vivíem aquí, al barri de Fioracolor. Com era, va? Tot i que, disculpa, la mestra estava vinculada al cos de funcionaris de l'Estat. És a dir, l'Estat deixava un mestre, un en aquest cas, que pagava la fibra, la fàbrica, mentre feia classes aquí. Quan ella va marxar d'aquí, es va tornar a entrar a la xarxa pública de profes.
O sigui, que abans, antigament, no era pública, diríem. Era una escola que depenia de la fibra. Com era abans la manera d'ensenyar? Perquè llibres, llibretes, llàpids, tot això... Si me preguntes, quan jo era alumne, en tenia, recordo, un llibre, que era una enciclopèdia, i dintre d'aquest llibre hi havia totes les matèries, no?
Aquest també el tenia jo. Després, quan sortim d'aquí, diversifiquem els llibres. Quan jo començo a fer de profe, doncs ja estaven diversificats. Ja s'havia fet el canvi, per exemple, de geografia i història, el que ara ja són ciències socials, s'havia canviat ciències naturals per naturals i prou, plàstiques, tot això hi era. No hi eren les assignatures d'educació, no?,
La puntualitat, la urbanitat, la neteja, que tenien nota. En la nota et posaven nota si tu venies amb les ungles brutes o no portaves la bata en condicions. El senyoreta t'apuntava la nota incorrecta. Anava a posar una creu en els números. D'acord. Quim, tu creus que ara aquestes puntuacions... Ara et denunciarien.
Si tu eliminessis el nen si ve net o no i jutgessis aquesta netedat, jo crec que tindries un problema amb els pares, clar.
No es pot ara. Potser que ha canviat tot. No, perquè cada família fa el que considera, no? Tu pots veure un nano que es tira amb una bassa quan surt de l'escola i el pare se'l mira i li preguntes, veus què fa el teu fill? Diu, està creant records divertits. Ah, està bé, doncs perfecte. Que continuï creant records divertits. Això no ho entendríem abans, no? I tant.
Tampoc ho entenc ara, però bé, ho has d'assumir com una cosa que entra dins el joc. Vivències que hem tingut.
Bé, nosaltres ens anem passejant per aquí, per l'escola Briansha, Quim, i ara estem en una aula que t'aporta molts records, explica'm. Estem passejant per casa meva, perquè gairebé he passat més hores aquí que a casa. Aquesta aula és especial perquè és l'aula on jo vaig fer la meva primera classe i on vaig fer la meva darrera classe, és a dir, he passat 42 anys a l'escola començant aquí i acabant aquí. Mare meva, quants alumnes...
Doncs parlant d'alumnes, per exemple, abans teníem molts alumnes. Jo havia tingut grups, el primer grup que vaig tenir va ser un quart de primària, tercer de primària, disculpa. Tercer de primària eren 35. Ara seria una bestiesa, però teníem 35. Això no va dir perquè la ràtio ara... El que passa que el respecte, el silenci, la tranquil·litat, era una altra. Ara no es poden tenir 35 perquè també en vius, els nanos, no? Sí, sí.
És complicat. Quina és la ràtio ara? La ràtio són 25 a primària i 30 alumnes a secundària. Però també són molts, no? Però són 30 més el 10% si cal. Per tant, si cal, arribem fins a 33. Com ha canviat l'ensenyança? Perquè estàvem dient abans de les puntuacions de l'anatadar i tot això. Ara, actualment, sí.
parlàvem de la capacitat dels alumnes a mantenir l'atenció i això ha provocat canvis en la dinàmica de la classe. Abans tu sabies que podies fer 20-25 minuts, fins i tot 30 minuts d'explicació general i els anys no t'aguantaven. Ara ho has de farcir tot d'algun acudit, d'alguna gracieta, d'algun element que distensioni la classe.
Perquè si no, no aguanten. No aguanten, eh? Estan acostumats a veure TikToks, a veure coses molt curtetes, i passar a un altre, i un altre, i un altre. I això a l'escola no funciona així. Aleshores, posar-nos, arribar nosaltres a captar l'atenció de la mainada, com capten aquests scrolls de TikToks, és impossible.
El respecte, Quim? Quin respecte hi ha de cara als professors? El respecte te'l fas molt tu, com a profe. I l'experiència t'ensenya molt cap a on tirar perquè et respectin. Però el que és cada vegada més difícil és real.
Ens passa, jo a vegades ho comparo com aquell pacient que se'n va al metge i arriba i diu, doctor, he vist el que tinc a internet. Doncs els alumnes ara, els pares dels alumnes ara, saben molt, perquè internet hi és tot.
Abans el mestre era el pou de ciència, ho sabia tot. I la gent confiava en el coneixement del mestre. Però ara no, ara la gent no hi confia. Igual expliques alguna cosa i a casa quan ho comenten, sí, home, això és mentida, això no sé què. I es posa en dubte, no? I posar en dubte l'autoritat del profe és el primer ingredient pel fracàs, clar. Quin nivell intel·lectual estigui ara normalment?
Intel·lectualment els alumnes no són més tontos que abans, són igual o més, perquè tenen moltes eines digitals. Però el nivell acadèmic ha baixat, ha baixat perquè no es pot arribar a tan alt, perquè no tenen aquesta capacitat d'atenció, aquesta concentració. La memòria, per exemple, la traiem de l'escena...
No cal memoritzar, les veces memoritzaven coses, o algun poema, o jo no dic la llista de los Reyes Godos, no cal, però la memòria no deixa de ser una mena de musculatura que tu l'has de practicar, l'has de fer treballar, si no la fas treballar acabes fracassant.
D'acord. Doncs, Quim, jo m'agradaria que me diessis, perquè hem parlat dels alumnes, hem parlat força de la teva experiència com a professor, els pares. Perquè els pares, no ho sé, abans era un altre tracte amb els professors, cara, o com? Explica'm. A veure, com a totes les coses n'hi ha pares de tota mena.
com a alumnes de tota mena, com a profes de tota mena. Aquí hi ha un problema important que és la immediatesa. La immediatesa i la dificultat de sossegar les coses. Quan tenies un problema abans amb un alumne, tu li posaves una nota a l'agenda i li deies, vull parlar amb el teu pare. Aquesta agenda anava a casa. El pare ho llegia, parlava amb l'alumne, contestava, concertava amb una cita tres, quatre dies, una setmana després.
Ara tens un problema amb un alumne, l'alumne arriba a casa i diu que ha passat i el pare t'envia un WhatsApp o t'envia un correu agressiu, a vegades fora de to... La immediatesa no ens ha fet gaire favor, perquè la gent no reflexiona, no frena, no es posa en el llot de l'altre, no veu les coses amb la fredor suficient.
I no hi ha el respecte que s'hauria de tenir. I aleshores, com que no hi ha el respecte que hi havia abans pel profe, pel que dèiem abans, ja no ets el que saps molt, sinó que ets un element més que ajudes a l'educació, aquesta relació xoca i arriba a vegades a treure xispes, no? Tot i que a Briancha us passen coses, eh? Però jo crec que estem amb una bombolleta.
Jo he tingut la sort, per les novel·les que he escrit i que he visitat moltíssimes escoles arreu de Catalunya, he estat gairebé 20 anys visitant 12 o 15 escoles, i m'he trobat amb coses molt rares, amb coses rares com per exemple, jo recordo una escola que vaig anar a fer una xerrada i hi havia un guarda de seguretat a dintre de la classe.
on m'he trobat amb escoles que a l'entrada hi havia una pantalla amb 24 càmeres per veure qualsevol moviment que es fes. És a dir, que hi ha escoles que ho passen molt malament, en quant al respecte, en quant a l'ordre, en quant a la interrupció o no, etc. Bé, Quim, per acabar, jo m'agradaria que diguessis alguna cosa a tots els joves que estan estudiant Magisteri, que volen arribar a ser professor com tu.
Sempre han dit que els mestres han de tenir paciència, però cada vegada més paciència. La burocràcia ens està fent molt de mal. Amb la història que tot està digitalitzat i és molt més fàcil, hi ha molta més feina que abans. Fer un bolletí, jo recordo fer bolletins a mà, amb bolígraf vermell i bolígraf blau, vermell pels suspesos.
Ara, no hem parlat dels sospesos, millor no tocar aquest tema, no? Però ara tot és molt complicat i necessites moltes hores d'entrar dades i d'entrar informació i d'entrar informació. Els demanaria molta paciència, que no es desanimin...
Un consell que jo he donat sempre a aquell mestre que vol connectar és la vinculació, que es vinculin i que facin que els alumnes es vinculin. Em refereixo emocionalment, que fer-se estimar, si un nano t'estima, li farà por d'afraudar-te. I aquesta vinculació entre profe i mestre ajudarà sempre a que l'alumne tiri.
L'afredor, això de dir el número, no l'ajudarà gens. El que passa és que la vinculació té una contrapartida negativa, que és que quan tu veus l'alumne patir, també pateixes tu. Allò que dèiem, que l'èxit de l'alumne és èxit teu, però el seu fracàs també és part del fracàs teu.
Doncs, professor Quimaro, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. I nosaltres estem aquí molt contents, però ja saps què passa amb la ràdio, eh? La gravadora corre i ens hem d'acomiadar. Gràcies per aquesta entrevista. Gràcies a vosaltres. Fins aquí aquest ordre en directe. Us ha parlat Maria de les Oliveres. Adéu-siau.