El conte d'avui es diu El nas que fuig i és d'en Gianni Rodari.
El senyor Cugol va escriure la història d'un nas de l'Immingrat
que se n'anava a passeig en carrossa i en feia de verdes i de madures.
Una història semblant ha passat a l'Aventno, vora del llac Major.
Un matí, un senyor que vivia just davant de l'embarcador d'on surten els vaporets
se'n va anar al bany per afaitar-se i en mirar-se el mirall va cridar
Auxili! Auxili! El meu nas!
Al mig de la cara ja no hi tenia nas. El seu lloc tot era llis.
Aquell senyor, amb bata, tal com estava, va córrer al balcó.
Just a temps per veure que el nas sortia a la plaça i es dirigia a bon pas cap a l'embarcador,
col·locant-se amb els cotxes que s'estaven esperant per embarcar.
Atura't, atura't, atura't! Va cridar el senyor.
El meu nas! Lladres, lladres!
La gent mirava en l'aire i reia.
Li han robat el nas i li han deixat el coco. Mal negoci!
Aquell senyor no li va acabar més remei que baixar al carrer i perseguir el fugitiu,
mentre es posava un mocador a la cara com si estigués refredat.
Malauradament, amb prou feines, s'hi va arribar temps per veure el vaixell que s'anyunyava de l'embarcador.
El senyor es va llençar coratxosament a l'aigua per atrapar-lo,
mentre els passatgers i els turistes cridaven, vinga, vinga!
Però l'embarcació havia agafat ja velocitat i el capetà no tenia cap intenció de tornar endarrere per recollir els resseguers.
Esperi, una altra barca! Va cridar un mariner aquell senyor. N'hi ha una cada mitja hora!
Ai, el senyor desanimat estava tornant cap a la riba quan va veure el seu nasca.
A ben atès, estès un mocador sobre l'aigua, com Sant Ramon de Penyafort a la llegenda, navegava a poc, a poc, a poquet.
Així, doncs, no has agafat la barca! Tot ha estat una comèdia! Va cridar aquell senyor.
El nas mirava fixament davant seu com un bell llop tallac i ni tan sols es va dignar a girar-se.
El mocador unejava suaument com una medusa.
Però, on vas? Va cridar el senyor.
El nas no va respondre i el desgraciat senyor es va resignar a tornar-se a l'Aveno
i a passar pel mig d'un ramat de xafraderes per tornar a casa seva on es va tancar,
donant ordres a la minyona que no deixés entrar ningú.
I passava l'estona mirant-se al mirall la cara sense nas.
Al cap d'alguns dies, un pescador de rancor recollint les xarxes hi va trobar el nas fugitiu.
Esclar, t'havia naufregat enmig del llac perquè el mocador era ple de forats
i se li va ocórrer dur-lo al mercat de l'Aveno.
La minyona d'aquell senyor que havia anat al mercat a comprar peix va veure el nas
exposat magníficament entre les tanques i els barbs.
Valga'm Déu!
Si aquest és el nas del meu amo!
Va exclamar esgarrifada.
Doneu-me'l tot seguit que l'hi duré!
No sé de qui és!
Va declarar el pescador.
Jo l'he pescat i jo el venc.
A quant?
A peix d'or pot pensar.
És un nas, oi?
I no pas un peix qualsevol.
La criada va córrer a informar-li al seu amo.
Dóna-li el que demani!
Emboia el meu nas!
La criada va fer el compte i calia un sac de diners
perquè el nas era més aviat gros.
Valia tremendamils, ral i 13 tretzons i mig.
Per reunir tota aquella picossada es va haver de vendre fins i tot les arracades.
Però com que era molt addicte al seu amo, es va sacrificar amb un sospir.
Va comprar el nas, el va embolicar en un mocaduret i el va dur cap a casa.
El nas es deixava dur tranquil·lament, no va protestar gens,
ni tan sols quan el seu amo el va agafar amb mans tremoloses.
Però, però per què t'has escapat?
Què t'havia fet jo?
El nas se'l va mirar de travès,
arrofant-se tot amb posat de disgust,
i va dir
Escolta, no et fiquis mai més els dits al nas!
O almenys, talla't les ungles!
El nas se'l va mirar de travès,