El programa Dones d'Avui
Avui és un dia especialment emotiu per a l'equip del programa.
Acabem la segona temporada de Dones d'Avui
i tenim el plaer de fer-ho amb una convidada de luxe,
una dona amb una trajectòria personal i professional admirable.
És la doctora Carme Borbonés.
Actualment és la secretària general de la Universitat Rovira i Virgili.
Bona tarda, Carme, i gràcies per haver acceptat la nostra invitació.
Hola, bona tarda i gràcies per convidar-me.
Deia en la presentació que la teva vida és tan rica i interessant
que la veritat m'agradaria poder parlar amb tu de molts temes.
Molts temes i força variats.
Però per centrar una mica l'entrevista, si et sembla, anirem per pams
i començarem al principi.
Farem una mica d'història, si et sembla bé.
Com vulguis, tu tens la paraula.
Doncs som-hi.
On vas néixer, Carme?
Jo vaig néixer a Lleida.
A Lleida.
Ara et sents tarragonina.
Sí, a més el meu pare prové d'aquestes comarques,
és a dir, la meva àvia era de la Canonja,
i per tant, diguéssim, sempre he estat vinculada aquí
perquè a Tarragona hi havien tots els meus cosins per part del meu pare.
Per tant, jo tots els estius venia aquí a Tarragona.
Tarragona era una part de la meva vida.
El fet de tenir una més àvia anomenada Tecla
t'ha marcat pel fet de sentir tarragonina?
Jo crec que sí.
Si més no, en l'última època en la quina, diguéssim,
ja m'he incorporat molt més a la vida quotidiana de la ciutat
a través de la meva tasca i de la meva experiència personal,
això m'hi ha fet pensar molt
i me sento molt identificada en tot això que pugui significar
el tenir uns abans passats molt arrelats
amb aquesta comarca i amb aquesta ciutat.
Em comentaves l'altre dia que fins i tot al teu marit
li va sortir la possibilitat fa un temps d'anar a treballar a Lleida,
o sigui que podíeu haver tornat als orígens
i, en canvi, vau preferir quedar-nos aquí.
És cert, és cert.
Ja fa bastants anys el meu marit va tenir una plaça a Lleida,
diguéssim, ell encara també hi tenia els pares
i aquí, de fet, no tenia cap familiar molt molt proper
i va, diguéssim, enviant aquesta part de la família.
Però, vull dir, jo em vaig sentir allà molt, molt vinculada a Tarragona,
m'hi sentia molt bé.
Jo aquí m'he realitzat molt com a persona i com a professional.
M'he sentit molt ben acollida, m'he sentit una tarragonina més
i, realment, ja aquí no m'he plantejat mai més, torna a marxar.
Ets mestre i pedagoga.
Per què aquests estudis?
Per vocació? Tenies algú a la família?
Històricament, la meva família sempre hi ha hagut gent vinculada
a l'exercici de la docència.
Podria dir que, més o menys, directe o indirectament,
la meva família ja hi ha cinc generacions enrere
de gent que s'ha dedicat a la docència.
Pot ser això ho vius molt a casa i t'agrada molt.
Jo m'he sentit molt identificada
i des del principi que ja vaig anar pensant en la meva vida professional
vaig pensar en el món de l'educació en general
i després ja vaig anar centrant-me més.
Primer, quan vaig cursar els estudis de magisteri,
vaig tindre molt clar la meva docència
més vinculada directament a el que és l'educació en si en particular
i després per això vaig continuar els estudis universitaris
en la branca de pedagogia.
i organització escolar, no?
Sí.
Bé, llavors, exactament, perquè vaig pensar que l'important era també,
o per mi el que més m'interessava,
era veure com se podia organitzar la prestació de l'educació als ciutadans
per fer la societat, per dir-ho així, d'una manera més rica
i més democràtica que jo crec que passi per l'educació
i passi per organitzar adequadament l'educació
al servei de les necessitats i de les expectatives de tota la gent.
Estic d'acord que és molt important l'organització escolar.
no em vas de convèncer pas.
Tu ets una apassionada de la teva professió
i has estat professora meva i ho he pogut constatar.
Quines qualitats han de tenir els que ens dediquem a formar la gent, a educar?
Jo crec que primer que tot, com deies, no sé si soc apassionada o no,
però així jo he cregut molt i ho he fet amb molta il·lusió
i ho tornaria a fer.
I crec que la persona que es pugui dedicar a l'educació
ha de creure en allò que està fent, s'ho ha de creure
i ha de creure que pot fer alguna cosa més.
És a dir, ha de pensar que pot compartir l'experiència
d'anar descobrint un nou món amb les noves generacions.
Això és molt maco.
Però també ha de tenir una mica de paciència?
Lògicament, sí.
Sí, sí que cal tenir paciència.
Però potser es recollir sempre, no?, sempre tard.
Mai es veu al mateix moment els fruits.
Això és cert, però vull dir, si creus, vull dir, quan vas pel carrer,
sempre, si més no a les nostres ciutats, com és el cas de Tarragona,
sempre trobes algú, com tu deies abans, que ha estat alumne teu,
que has tingut, has fet una experiència en aquell centre
i en aquest moment era un alumne.
Vull dir, sempre trobes algú al llarg de la vida després
que només amb un somriure, amb un adeu,
et compensi de tot allò que haguéssim aquells petits fracassos
i aquelles petites limitacions
que haguessis pogut trobar en algun moment de la vida professional.
És gratificant.
Jo crec que sí, i molt.
Sempre diferencies el que és un mestre
d'un professor de GB o de primària
o un professor de secundària.
Per què?
Perquè jo crec que la paraula mestratge
els últims anys ha perdut un valor,
ara l'altre ho hem de recuperar, per sort.
És aquella persona, insisteixo,
que creu en la societat, que creu en els altres, el mestre.
El mestre en el sentit molt ampli de la paraula.
I llavors, diguéssim, col·labora
amb el desenvolupament d'aquesta personalitat
i, com ja podríem dir-li, estem a Tarragona,
que és on tenim el sarcòfag del pedagòg, que dic jo,
per tant, que és el mestre, en un sentit molt ampli.
I aquest que acompanya l'alumne, el noi o la noia,
cap a trobar la seva pròpia veritat.
El pedagòg era aquell esclau
que podem contemplar en el sarcòfag del nostre museu,
que acompanyava aquests nens.
Diguéssim, aquest sentit metafòric i simbòlic,
jo crec que el mestre és això, aquest acompanyament,
aquesta participació en el descobriment que l'altre fa
de la vida i de la veritat.
I si és tan maco i tan important, com deies,
i veritablement estem d'acord,
per què els mestres i també els pedagogs
estem tan poc valorats per la societat?
Bé, jo tinc una teoria molt particular.
És que, clar, com que sovint també ens veiem obligats
pel sistema a fer avaluacions,
i a dir, home, allò que és correcte,
allò que cal repetir, allò que encara no s'ha assolit,
diguéssim, aquesta petita situació,
que la comprenc que moltes vegades és molt decisiva,
i en aquests moments estic pensant, per exemple,
en la selectivitat, que és un gran trauma social
en aquests dies, per dir-ho d'alguna manera.
Llavors, clar, aquesta situació sancionadora
que en algun moment pugui tindre el docent, el mestre,
això fa que sovint hi hagi una miqueta de recel
envers la seva personalitat.
La docència, creus que crema més que altres professions?
Jo crec que això de cremar-se o no també depèn de la persona
de com encara la seva pròpia professió.
Ho dic perquè a vegades han sortit llistes
de professions més estressants,
o que necessiten més ajuda psicològica.
Això és cert, el que passa és que aquí també voldria dir
que el mestre, per dir-ho així, el professor,
tant d'ensenyament, per dir-ho així, secundari com universitari,
i tot tipus de persona que es dediqui a fer de professor.
Lògicament, avui dia a la ciutat també ens exigeix moltíssim.
Ens exigeix molt la societat com a professionals,
ens exigeix el nostre propi exercici professional
i també, per dir-ho així,
hi ha una dinàmica que ens obliga a fer molts més esforços
i, clar, a mantenir-nos molt al dia,
a seguir un ritme, per dir-ho així,
molt alt pels aprenentatges i pels reciclatges, etc.
I lògicament ens angoixa.
Però jo també em pregunto,
quina és la prefectió que també no hi ha aquest estrès?
Després de la teva etapa a la Universitat de Barcelona,
abans m'agradaria, parlant una mica d'aquesta etapa,
passar així tan de pressa,
perquè no ens dona temps a repassar-la tota aquesta etapa,
però sí m'agradaria aquells dos o tres fets puntuals
que et van marcar d'alguna manera,
per algun motiu abans de vindre aquí,
que és en el que centrarem una mica a l'entrevista.
Aquelles dues o tres coses que tu recoses
d'aquella estada, d'aquell treballar a Barcelona, a la universitat?
Sí, la meva experiència a Barcelona, vull dir, com a estudiant,
està amb uns anys que som prou coneguts per tothom,
perquè jo feia segona carrera,
quan va haver-hi en el llenguatge col·loquial,
la famosa caputxinada, que vaig viure molt de prop,
i llavors aquella gent tenia molts companys
que van estar dins el convent dels caputxins,
i van viure moltíssim, moltíssim,
hora rere hora, totes aquelles situacions,
i les que després se van produir.
Vam fer un aprenentatge,
per dir-ho així, d'una situació de canvi en profunditat,
de, podríem dir-ne, si no de primera fila,
així de segona fila, vivint intensament aquells moments.
Després també,
per dir-ho així,
al preparar-me dins de la carrera,
també veure, doncs,
aquella evolució que calia fer socialment parlant,
i llavors,
i les possibilitats que teníem a la universitat,
de conviure
i d'aprendre altres qüestions,
i qüestions també lligades,
a el que podríem dir-ne,
i l'aprenentatge formal,
van fer que creixés dins de mi
aquest desig de compromís social,
professional,
que realment tot ciutadà crec que ha de fer.
I ens podries recordar
algun títol o algun tema de les teves tesis,
tant de la llicenciatura com la doctoral?
Perquè ho comentàvem fa uns quants dies
i em sembla força interessants.
Sí, potser sí que ho és.
I originals.
Ho poden ser per mi.
I l'altre dia,
encara tornava a repassar.
La meva taja de llicenciatura
va girar en torn al concepte dels joves
entre l'espera i l'esperança.
En aquell moment ja,
t'estic parlant de l'any 70,
que jo vaig fer la meva taja de llicenciatura.
I l'any 77,
crec que vaig fer la meva taja doctoral.
que també és un estudi
que encara pot ser útil
en alguns punts en aquests moments,
i a mi m'ha servit
per molts altres estudis posteriors,
que era l'anàlisi
dels rols de l'home i de la dona
a través de l'estudi
de la quantística popular
de les quatre cultures
que per mi integren la cultura a l'estat espanyol,
que era la cultura basca,
la cultura gallega,
la cultura catalana
i la cultura castellana.
Analitzant el rol de l'home i la dona...
Sí, vas analitzar els contes populars.
Sí, vaig analitzar els contes populars
i diguéssim com
aquests contes populars
era una fórmula sistematitzada
que utilitzava la societat al poble
per anar educant l'home i la dona
perquè es poguessin integrar
amb èxit dins de la societat.
Tema interessant, com te deia abans.
Després, Tarragona,
ara fa 25 anys.
Tasques de coordinació
en l'àrea de pedagogia,
cap d'estudis, també de pedagogia,
vocal de la gestora
de la formació de la Rovira i Virgili,
degana de la facultat d'educació,
vicerectora d'estudiants
i política cultural
i actualment secretària general.
És així, no?
Ho he dit bé?
Sí, sí.
Són molts anys, són molts anys.
Però a més, actualment,
la Carme forma part de la secció de pedagogia
de l'Institut d'Estudis Catalans,
del patronat de l'Escola del Treball Social,
no?
Ets professora de l'Institut de Ciències Religioses,
Sant Fructuós,
i també formes part del Consell Escolar de Catalunya.
Quasi res.
Bé, dir-te així,
pot semblar com a moltes coses,
però és que unes coses van lligades amb unes altres també.
Diguéssim, a veure,
com a representant d'un Estats Catalans
de l'Escola de Catalunya,
clar, va lligar també a tasques que,
com tu has dit molt bé,
i fet de coordinació i de gestió dins de la universitat.
La meva presència també en el patronat de l'escola,
doncs també va lligada també amb aquestes funcions.
Ja dir, són coses que, clar,
llegides una darrere l'altra,
però també forma una espècie de xarxa, diguéssim, de...
En fi...
Però és la realitat de la vida, aquesta.
Sí, això sí.
Bé, tota una vida, com dèiem,
dedicada al món universitari.
I ara la pregunta del milió.
Ara que els codis de referència canvien contínuament
i que estem a l'època de la globalització,
d'internet,
que es parla tant de crisis de valors,
aquí va la pregunta, eh?
Cap on va l'educació
i cap on hauria d'anar?
Jo crec que hauria d'anar cap a on ha d'anar sempre.
És a dir, que les persones
sapiguessin descobrir totes les seves possibilitats,
què és allò que realment els interessa,
què és allò que els satisfà,
què és allò veritablement important de la vida,
i llavors, diguéssim, preparar-se
per viure la vida en tota la intensitat
i en totes les seves possibilitats.
Oh, però això és un mar sin orillas.
Quasi bé.
Bé, com l'ésser humà.
hem parlat de valors
i a mi m'agradaria
aprofundir una mica en aquest tema.
Tu creus que els nostres joves
tenen punts de referència clars
a l'hora d'actuar?
Tenen exemples
que valen la pena?
És una de les qüestions
complexes d'avui en dia,
crec jo,
modestament.
hem fet uns salts molt ràpids
d'uns models de societat
amb uns altres models,
és a dir,
hem passat d'un model de societat industrial
on moltes coses estaven,
si més no,
bastant identificades
a una nova societat
de la informació
i del coneixement
on cal identificar
tots uns altres paràmetres.
I crec que amb això
els educadors
no acabarem mai la feina
o durant molts anys
tindran molta feina a fer.
és a dir,
reidentificar
punts de referència
per a aquesta nova,
tots els joves
i aquesta nova societat
que es veurà immersa
en unes situacions
completament plurals
i diverses
quotidianament.
Però tu estàs d'acord
que han perdut
els valors
o almenys
no tenim cara...
No hem trobat encara,
jo crec que encara
no hem trobat
suficientment
aquells punts de referència,
aquells valors
que ens puguin ser útils
com ens han estat útils
en unes altres generacions
i els anteriors
més o menys útils.
I hi ha culpables
d'aquesta pèrdua?
O entre tots ho han fet?
Jo crec que entre tots
ho han fet tot.
Entre tots ho han fet tot
i com que ha sigut tan ràpid
els canvis,
han estat tan ràpids
els canvis
i estan sent tan ràpids
els canvis,
les persones
a vegades
ens anem més lents
i no fem aquest esforç
que això ens fem l'esforç
d'intentar
avançar-nos
a la situació
i anar pensant
què és el que podríem ajudar.
Bé,
jo crec que aquí
hi ha una responsabilitat col·lectiva
que tots ens haurien de plantejar
i estar una miqueta més amatents.
Llavors,
aquí sí que voldria dir
les persones
que en alguna o altra mesura
assumeixen
alguns
o alguns rols
o algunes funcions,
per dir-ho així,
de compromís
formal
amb la societat
s'haurien d'activar
una miqueta
la seva actuació
i llavors realment
fer un esforç
per cercar
aquests punts referencials.
l'educador,
l'educador,
el mestre,
el que forma
d'alguna manera
l'alumne
pot competir
en aquests moments
amb internet,
amb la televisió,
amb tot el que arriba?
A veure,
jo crec que és que no hem de competir,
són dues qüestions diferents.
Aquestes mitjans
que tu estàs esmentant,
per mi,
això són
transmissió d'informació.
Però és que no sumen
informació,
a vegades...
Són informacions
molt, per dir així,
molt diferents
i molt diverses
i de molt diferents sentits.
Doncs l'educador
torna a recuperar
allò que del principi
que és aquella persona
i amb aquest xarxa
seria el mestre
i el professor
d'ensebdament secundari
el que s'hauria de preocupar
diguéssim
que se sàpigui
utilitzar aquesta informació
i llavors sàpigui
destriar
aquella que pot ser útil
a l'individu
com a persona
per desenvolupar
totes les seves possibilitats
i aquell altre
que realment
no és una informació
que ve
que està allí
però que fàcilment
diguéssim
una vegada
posa coneguda
se'n pot presentir
perfectament.
Sí, utilitzar
el que té de positiu
tot això.
Els docents
es queixen
últimament
perquè
diu que
al intentar formar
valors
o al donar
una escala
de valors
als alumnes
se'ls acusa
de comida de coco
això que ara està
tan de moda.
Tu creus que és així?
No, no, no.
Jo crec que s'ha de donar valors.
El que no s'ha de fer
és sectarisme
però sí que s'han de donar valors
perquè si no
la gent no té referents.
Això és molt important.
Això no vol dir
que aquest apropament
als valors
no es faci
des d'un gran respecte
per totes les percepcions
i sensibilitats
però lògicament
s'han de donar
uns valors
i s'ha d'ensenyar
a la gent
que hi ha uns valors
que ens permeten
conviure
i entendre l'altre
i ser tolerant
i acceptar l'altre
en totes les seves possibilitats
i les seves limitacions
però uns valors
ja han d'existir
en cada col·lectiu
tindran un còdic de valors
per suposat.
Quin creus que és
el valor estrella
de la nostra joventut
de la joventut actual?
Home, jo crec que és
la voluntat de solidaritat
i de poder
o saber
entendre els altres
i acceptar-los
i aquesta actitud
que crec que és molt positiva
i a partir d'aquí
tots plegats
tenim molta feina
a fer
i per ajudar
a tirar endavant
aquests projectes.
Pot haver educació
sense esforç
i sense fomentar valors
com vèiem abans?
No, no, a veure
jo entenc que
l'ésser humà
és una persona
que és limitada
que tenim
les nostres mancances
i llavors
com que tenim
les nostres mancances
i intentar superar-les
i així cada dia
una miqueta millors
això vol un esforç.
A poc a poc
hi ho han de lletra.
Carme
fins ara
hem parlat
de la teva tasca professional
però a mi m'agradaria
entrar en un àmbit
més íntim i personal
i menys conegut
si em deixes.
Espero que sí.
Fa poc
et van diagnosticar
un càncer
vas lluitar molt
i gràcies a Déu
sembla que has superat.
Tens molt bon aspecte.
Superat o no
aquí estic.
No, que estàs molt bé
gràcies a Déu.
Aquesta experiència
ha canviat la teva vida?
A veure
jo ja vaig tindre
una altra experiència
d'aquest tipus
que va afectar
la meva filla
la qual malauradament
no va poder sobreviure.
Llavors
ja no era per mi
i la meva mare tampoc
tampoc no era
una diagnosi nova.
Ara clar
quan t'arribi a tu mateix
sí
m'ha fet canviar
la vida
m'ha fet apreciar
molt més
les coses petites
les veus diferents
les coses
sí, sí
vinc molt més intensament
en cada moment
sí
la Míriam Suárez
en una entrevista
perquè
ha tretat un llibre
no sé si ho saps
i llavors l'han entrevistat
molts mitjans
diu que li va afectar
moltíssim
el fet
de quedar-se calva
i que durant mesos
no es mirava mai
al mirall
ella diu
que és molt dur
aquest signe extern
de la infermetat
o sigui
pot més
la part externa
que
els altres veuen
que el que un
sofreix
o té per dintre
o la part interna
la part interior
jo respecte
amb aquest plantejament
això no em va afectar
el mateix
no em va fer cap problema
vaig considerar
que era una cosa
transitòria
una cosa per mi
secundària
el més important
era la lluita
per seguir vivint
i com va assabentar-te

ella és partidària
de mentir al malalt
cosa que no comparteix
molta gent
i tu
perquè al teu cas
ja es veu
que no vas donar oportunitat
que et mentigués ningú
bé a veure
jo això
no m'atreviria
sincerament
no m'atreviria
a generalitzar
no ho sé
vull dir
jo no ho sé
i si
a veure
en aquell moment
com que estava
en un moment clar
no hi havia volta de fulla
posteriorment
si les coses
que s'han anat
o si van d'una altra manera
sincerament
no sabria quedar-te
i jo sí
jo respecte d'un altre
tampoc no sabria quedar-te
bé
això està superat
gràcies a Déu
ja et dic
que tens molt bon aspecte
tu ens comentaves
fa un moment
que vas tindre
un altre cop abans
que va ser
que es va morir
una filla teva
tu no utilitzes mai
la paraula mort
sempre dius
quan ho recordes
sempre dius
quan va passar
l'altra vida
el traspàs
de la meva filla
que sí que ho sols dir sí
sí
perquè
bé
aquí
aquí
és molt complicat
complicat
això
ara ja en una entrevista
és més difícil d'explicar
però vull dir
les conviccions
personals
també clar
donen una dimensió diferent
d'entendre les coses
llavors per mi
aquesta filla
se'm va anar
però continua estant a casa
quants anys tenia
la Montserrat?
set anys
set
jo cada dia
jo cada dia
vull dir
bé
el seu record
la seva presència
està en qualsevol record de casa
i llavors
ara ja ha passat
els temps més dur
primer hi ha una enyorança
primer hi ha una gran tristor
una gran buidor
després hi ha una enyorança
però ara hi ha una pau
i és allò tan estimat
aquell record
t'han estimat
que parteixi amb tu mateix
i que moltes coses
t'ho recorden
i com que forma part
de la teva pròpia vida
llavors això encara
et permet
optimitzar aquesta qüestió
i si encara
que tens alguns moments
d'enyorança
molt forts
el record
i l'estima
i la pau que et dona
t'ho permet superar-ho
ara
l'alegria de la casa
és el Jaume
el teu fill
un nen molt simpàtic
amb algunes dificultats especials
en les que tu estàs lluitant
també amb aquest camp moltíssim
i que no ens dona temps
amb aquesta entrevista
però podria ser emotiu
de parlar un altre dia
perquè la teva és una lluita
oberta i forta
el meu marit i jo
perquè aquí som dos
vàrem optar
no ho sé
no ho hem dit abans
però també
potser cal dir
clarir-ho
vàrem adoptar els fills
la Montserrat Passion
anant adoptada
després
molt bé
i després
quan vam passar aquell trauma
volíem adoptar més fills
vam pensar
que com que havíem viscut
tan intensament
aquells moments
de malaltia
i de necessitats infantils
vàrem decidir
optar
per adoptar un nen
amb necessitats educatives
que ara en diríem especials
bé
això ha sigut una opció
molt particular
molt nostra
que això ens permet
doncs
també
encara la vida
d'una altra manera
recordem els nostres oients
que avui tenim amb nosaltres
la Carme Borbonés
una dona
molt valenta
lligada
des de fa molts anys
a la Rovira i Virgili
tu ets conscient
tu ets conscient Carme
que la teva reacció
la teva fortalesa
i la teva pau
davant d'uns fets
d'aquesta transcendència
és per treure'ns el barret
davant teu
no no
això és molt normal
ho has portat
amb molta classe
amb molt
no no
que va
has tingut moments
els moments de falliment
està clar que són
vull dir
el que passa
que bé
la vida
jo mateixa m'ho he plantejat
bé
i què faràs
si és així
llavors el que has d'intentar
és cercar
sóc una persona
pot ser sí
optimista
per naturalesa
però d'on et surt
aquesta força
que demostres
normalment
que va
que va
si jo soc molt feble
el que passa
és que dius
bueno
doncs
escolta
la vida és important
i et mides
la història de la humanitat
i fer cap
un gra de sorra
amb aquesta història
de la humanitat
i doncs
cada un de viure
la vida que ens toqui
viure
amb el màxim optimisme
amb la màxima alegria
i bé
i viure-la
i si hi ha moments
molt difícils
està clar que hi ha moments
molt difícils
que semblen un pol
sense sortida
lògicament que sí
i molt fons
aquests pols
però
però hem de fer un esforç
per sortir-ne
perquè la vida
val la pena
creus que és més difícil
portar amb garbo
és a dir
de manera airosa
uns fets
d'aquestes característiques
sense creure en Déu
sense ser una persona creient
perquè tu ets
jo soc sí
jo soc creient
com t'ho dir-ho així
no sé clar
no he estat mai
a la pell d'un altre
però jo a vegades
m'ho he pensat
i jo realment sí
que penso
que a mi
personalment
això m'hauria fet
molt més difícil
sinó que s'ha tingut
aquesta convicció religiosa
doncs
ara és el torn
del qüestionari
de preguntes
i respostes breus
que fem
a totes les nostres
convidades
Carme
on aniries
on aniries de vacances
i en quin mitjà
si et deixessin triar
en aquests moments
perquè fa tanta calor
i estic pensant
que a mi no aniríem
a algun país nòrdic
a Finlàndia
per exemple
no aniries a Santo Domingo
tu
no
no
no
a la fresqueta
i bé
i amb cotxe
per anar poquet a poquet
i per anar això
gaudint d'entrar
en una altra
en una altra situació
quines tres coses
t'emportaries
a una illa deserta
una illa deserta
tres coses
tres coses
podríem dir
mira una caixa de llibres
si és que es pot considerar
una cosa
un piano
i una altra caixa
amb llapis i paper
tens alguna mania
que es pugui comptar
sí
em sembla que sí
jo per exemple
he llegit cada dia
el diari
i si no he llegit el diari
no m'he em va gaire
tranquil a dormir
és una mania bona
no ho sé
per què t'agradaria
ser recordada?
mira
per haver estat
doncs bueno
això
una bona mira
dels meus amics
com reacciones
davant d'un aparent fracàs?
plores?
trenques alguna cosa?
o pegues un cop de porta?
o et mossegues la llengua?
o et tragues a l'IVA?
davant d'una sensació
de fracàs
fons
doncs respiro a fons
i tornem-hi
què busques
a la lectura d'un llibre?
perquè sé que t'agrada molt llegir
com has dit abans
depèn del moment
en quin estic
vull llegir
depèn si vull moment
de reflexió
si realment vull
una informació
més concreta
o si vull llegir
només pel plaer de llegir
tens algun llibre
de capçalera?
no
lligat al que et deia abans
no en tinc més d'un
és a dir
depèn
si m'hi ha alguna cosa
poso un llibre de poemes
pot ser un llibre de filosofia
pot ser un llibre de sociologia
si hi ha un tema
que em preocupa
si tornessis a néixer
què t'agradaria ser?
què m'agradaria ser?
jo crec que tornaria a fer
el mateix que he fet
sense què
no podries ser feliç?
sense família
i sense amics
un bon consell
que sempre t'hagi funcionat?
mira
que la vida
com diem abans
cal encarar-la
i buscar-hi la part positiva
en cada moment
per molt
per molt
desesperat que estiguis
destaca alguna cosa
important
que t'hagi ensenyat
la vida
que lo veritablement
important
són
les petites coses
de cada dia
quina informació
t'agradaria llegir demà
per exemple
en el diari?
no hauria de llegir
tantes
però
sí que em faria il·lusió
llegir
que en algun món
en algun lloc
més lluny
o més proper
hi ha hagut
algun acte
que signifiqui
pau per moltes persones
de quina cosa material
ja no pots prescindir?
del cotxe
què et dona vergonya aliena?
determinats comportaments
hipòcrates
que té la nostra societat
què t'apassionaria fer
en un any sabàtic?
pues mira
visitar països diversos
visitar les seves escoles
veure com els infants
els nois i les noies
aprenen cada dia
què et resta
per aconseguir professionalment?
uf
tantes coses
és a dir
a mi m'agradaria
continuar treballant
i conèixer més
aquest complex
procés de l'educació
i poder
fer alguna reflexió
que fos útil
si més no
per algun petit col·lectiu
una data de l'any
que mai oblides?
la mort de la meva filla
el dia de la mort
de la meva filla
no t'agradaria
anar-te'n d'aquest món
sense?
no ho sé
si
no m'agradaria
anar del món
pensant
que hi ha algú
que potser
no l'ha ajudat prou
i que tenia que haver-lo ajudat
però no tinc
un desit concret
de fer una cosa concreta
encara que ja ho has dit abans
però m'agradaria
refermar el tema
una raó per ser optimista
home
que sempre
hi ha un motiu
per viure la vida
per tirar endavant
sempre hi ha alguna cosa
que pots fer
si no per tu
pels altres
i per acabar el qüestionari
com et definiries
a tu mateixa
en poques paraules?
és difícil eh?
no ho sé
per ser lligat
al que demà abans
no ho sé
sóc una persona
que m'agrada molt
viure la vida
m'agrada viure-la
intensament
i
crec que val la pena
viure-la
encetem la recta final
de l'entrevista
amb dos petites curiositats
a veure la primera
amb el cor a la mà
Carme
és fàcil
o ha estat complicat
compaginar família
i una professió
com la teva?
ha estat fàcil
perquè això també
va molt lligat
a la família
és a dir
al meu marit
és a dir
si tots dos
vam encetar
un projecte
de vida en comú
on això
ho teníem molt clar
ha estat molt fàcil
per tots dos
molt fàcil
també
hi ha hagut dificultats
però a nivell
de relació
de dues persones
no hem tingut cap
parlant per aquest estil
ha sigut perquè
els dos
hem pactat
i hem parlat
i hem compartit
aquest concepte de vida
i la segona curiositat
pel sol fet de ser dona
t'has trobat
amb alguna dificultat especial?
no
jo
concretament
i quotidianament
t'hi diria que no
sincerament
que n'hi ha
no en dubto
i crec que això
és molt greu
i molt trist
jo personalment
he tingut una gran sort
que entre els meus companys
no he tingut mai cap problema
què et sembla
un programa
d'aquestes característiques
en què
les invitades
les protagonistes
només són dones?
bé
crec que és important
que això
s'evidencie
perquè a la dona
encara li costa
una mica sortir
del seu rol històric
per tant
cal generar
situacions
on la dona
es llanci
i realment
jugui el rol
que li toque jugar
i ocupi
els llocs
que ell
sempre ho ha fet
però sempre
en segon terme
amb molta discreció
amb excessiva discreció
cal que pren una mita
de protagonisme
a la vida
doncs fins aquí Carme
ens resten força
temes interessants
en el tinter
però
hem d'acabar
gràcies per haver compartit
aquesta estona de ràdio
amb nosaltres
i gràcies
per ser una dona
tan forta
tan valenta
tan coherent
i un exemple
a seguir
i a tots vostès
res més
acabem amb el Dones
d'avui
d'aquesta temporada
salutacions cordials
de l'equip
Joan Maria Bertran
al control tècnic
i de so
i Fina Costa
a la producció
i presentació
adeu Carme
gràcies
gràcies a vosaltres
i gràcies per la confiança
adeu i fins aviat
adeu bona tarda
gràcies a vosaltres