El sentit de l'olor és dels sentits més importants des del punt de vista de l'evolució.
Els vertebrats i altres animals han utilitzat olfacte per identificar aliments,
per identificar depredadors,
per tot el joc sexual, la reproducció.
És a dir, miri si és important.
Però és molt subjectiu també aquest sentit, o no?
Home, depèn de la capacitat olfactiva de cada persona.
Però li he de dir que el sistema olfactiu també és molt important
perquè el còrtex olfactiu està situat molt a la vora del sistema límbic,
en el cervell, que és el sistema lligat a les emocions,
i generalment les olors ens generen emocions a les persones.
Tenen una capacitat abocadora molt important.
Sí, jo diria, jo a vegades ho explico als meus amics, no?
Aquelles coses que de petit hem augurat les dollem amb nosaltres durant tota la nostra vida.
Jo recordo de petit anar a comprar el pa quan encara es donava la torna,
perquè el pa no feia el pes,
i aleshores a la fleca em preguntaven si volia la torna amb pa o amb coca,
aquella coca prima cremada amb anís.
Sí, que ara li diem de vidre.
Sí, i aleshores tenia un flaire, aquella coca,
que quan a vegades que miro pel carrer i en alguna fleca o pastisseria l'elaboren,
tinc una sensació de plaer immensa,
és a dir que em desperta, aquella olor agradable,
una sensació de plaer immensa.
Però per contra, les olors, si són negatives,
ens poden provocar una sensació bastant difícil
i fins i tot de vegades ens alerten d'alguna cosa, no?
Sí, les olors desagradables, en els animals els alerten de depredadors,
sí, bàsicament les olors desagradables tenim tendència a rebutxar-les,
ens s'aturen, però bé, això està lligat a la pròpia,
el fet que el sistema efectiu, el sentit efectiu,
està situat en el cervell en una zona molt propera al sistema límbic,
és a dir que molt lligat a les emocions.
Són indicadors, sens dubte, les olors,
independentment del seu signe,
probablement la nostra societat no li concedeix
tota la importància a aquesta capacitat olfactiva
que tenim als césars humans,
només quan justament hem de malparlar de les olors,
que és el tema que ens ocupa avui.
Sí que li donem importància, sí.
Vostè vol dir, jo...
Vostè miri tota la indústria cosmètica.
Les olors una mica d'ambient, eh?
Sí, però mirem els ambientadors.
Anuncis de la televisió que venen ambientadors.
Té raó, veus.
Un munt, número un.
Colònies, desodorants, perfums, fragràncies, essències.
Estem rodejats...
Però venen a anul·lar les olors naturals.
Sí, venen a anul·lar, a modular-les.
Sí, sí, evidentment.
Tot això és una problemàtica perquè mou molts diners,
són productes de l'abadíssim valor afegit,
i fixi's que vam començar amb les persones dones
i ara estem amb les persones homes,
tot el tema cosmètic, no?
Sí, gran, han entrat de ple vostès també en aquest tema.
Sí, home, no tots els homes,
però per als flaires que captem i que percebem, sí, sí.
És un sector que mou les olors agradables,
mou molts diners.
I les desagradables també.
És el que ell anava a dir, també.
És a dir, no som indiferents.
Per tant, simplificant, un olfactòmetre és un nas.
Sí, i aquest nas pot ser un nas químic o un nas fisiològic.
Pensi que el millor olfactòmetre que hi ha
és el nas dels animals.
La nostra capacitat de percebre un olor és increïble.
Jo li donaré dos exemples que me'ls he preparat abans de venir
perquè la gent ho entengui.
Parlem, per exemple, de l'àcid acètic,
que és un component del vinagre.
el detectem, és un olor àcida,
irritant, pot ser irritant,
i la concentració que en mitjana,
en mitjana perquè les persones el detectin,
que ha de tenir en l'atmosfera,
és de 0,2,
al voltant de 0,2 parts per milió.
Què vol dir això?
Que si nosaltres pintéssim un català de color groc,
una persona catalana de color groc,
amb 6 milions de catalans,
el nostre nas seria capaç de detectar-lo.
L'hi tornaré a repetir, eh?
Sí, no, no, això demostra una sensibilitat.
La sensibilitat que té el nas dels animals,
el nas fisiològic.
Si parlessin de sulfídric,
aquella olor dels podrits o de putrefacció,
que a més el sulfídric té,
és un gas molt verinós,
segons quines concentracions.
Generalment, les concentracions que és verinós no el detectem.
Aquí ja no parlem de olor, sinó de pudor.
Sí, pudor, i a més seria un gas,
ja li dic que el flairem aproximadament
a una concentració 100 vegades més petita
que l'àcid acètic.
i quan passa la seva concentració d'un cert llindar,
és a dir, quan augmenta molt,
que has d'haver tòxic,
ja no el detectem més,
i s'atura.
Les cèl·lules sulfactives...
Ens col·lapsa, la capacitat.
Sí, la s'atura,
i aleshores ja no el detectem, no el flairem.
I aleshores és quan poden haver-hi
enverinaments i episodis de toxicitat,
en aquest gas.
Fixi-s'hi, eh?
100 vegades, és a dir,
com si diguéssim,
un català pintat de groc en tota Europa,
no l'Europa dels 15,
sinó l'Europa dels 26 o l'Europa del que sigui, eh?
Fixi-s'hi ve la capacitat.
Esclar, ara qui diguem,
bueno, i aleshores,
què detecta el nas, no?
El nas, si una substància
és suficientment un compost químic,
és suficientment petit, eh?
Perquè ens entenguem.
El sulfíric és una molècula relativament petita.
L'àcid acètic és una molècula petita.
Estem parlant de pesos moleculars baixos,
més petits de 300,
perquè si hi ha algú que sàpiga una mica de química,
sàpiga de què estem parlant.
Ha de ser una substància volàtil,
és a dir, que tinc una pressió de vapor elevada,
és a dir, que té més tendència a estar en l'aire
que no en els líquids.
En la fase líquida, la fase cuosa, per exemple,
si és soluble amb aigua.
Generalment han de ser solubles amb aigua,
han de ser compostos de baixa polaritat
i de baixa tensió superficial,
és a dir, que poden ser assimilats ràpidament pels receptors,
les proteïnes que l'epitèlia i l'ofectiu
té per detectar, no?
Aleshores, donada totes aquestes circumstàncies,
doncs, si una molècula química té aquestes característiques,
el nas serà capaç de detectar-la.
La seva concentració dependrà de la seva capacitat
d'acoplar-se en aquests detectors, en aquestes proteïnes,
i a través de les neurones generar, a través dels nervis,
el sistema nerviós, generar un senyal.
Però és que, a més a més, l'ofacte està molt unit al gust.
Generalment l'ofacte i el gust es reforcen l'un a l'altre.
I no solament això, sinó que en la cavitat nasal,
en què hi ha les cèl·lules olfactives,
que aproximadament en tenim uns 50 milions de cèl·lules olfactives,
i que ocupen uns 2,5 centímetres quadrats.
És a dir, que és una cosa molt petiteta en la cavitat nasal.
Aquests 50 milions de cèl·lules, a més a més,
tenen ramificacions nervioses del nervi del trigèmin,
que és el nervi que ens fa les sensacions,
ens dona la sensació de pressió, de fret i calor.
Per tant, si un flaire, a més a més, pot generar,
pot activar el trigèmin, per exemple, el mantol, la menta,
que et dona una sensació de frescor, de sensació de fred.
Aleshores, encara augmentem més el llindar
de percepció d'aquestes substàncies.
Per tant, amb tot això que està explicant,
és completament raonable que centenars de persones,
davant d'una olor característica ambiental,
s'espantin una mica, no?
Que diuen, oh, quina olor més desagradable,
això deu venir de la indústria.
Les persones tenim una capacitat per detectar episodis d'olors
molt més elevada que un laboratori químic.
Clar.
O sigui, si algú ha de percebre,
primerament, una olor seran els animals i les persones.
Per tant, esclar, això també s'ha de girar una mica a la truita.
S'ha de ser una mica just,
perquè aleshores estem mesurant la concentració
d'una substància a l'atmosfera
amb un sensor que té una sensibilitat brutal.
I esclar, és molt difícil no olorar.
Nosaltres, quan sortim al carrer, és que...
Si...
Perquè a vegades estem molt treginats
i anem d'un lloc a l'altre
i no pensem, no tenim sensació de nosaltres mateixos, no?
Sentit que som una persona que camina,
que pensa, que sent, no?
Però si ens aturem un moment
i flairem i olorem,
que hem circulat l'aire, inspirem,
automàticament flairem.
I flairem, serem capaços,
si ens entrenessin de distingir...
Totes les olors.
...un munt de fragràncies, un munt d'olors.
Sí, digui, digui.
És clar, aleshores vol dir que nosaltres,
davant d'un episodi de olors,
quan hi ha gent, diuen,
com és que no es detecta?
És clar, per arribar a aquests nivells de detecció,
hauríem d'agafar, perquè vostè ho entengui,
hauríem d'agafar una bomba, una bomba petitona,
posar-hi un absorbent, per exemple, el carbó actiu,
i fer-hi circular unes grans quantitats d'aire
que continguessin aquesta substància que fa l'olor,
que genera l'olor.
Aleshores, aquesta substància s'absorbiria en el carbó actiu.
Però haurien de passar molts metros cúbics,
de manera que la quantitat absorbida,
perquè, clar, si estem parlant d'una persona,
d'un català, a l'àcid acètic en tot Catalunya,
imagineix la quantitat de catalans de tot Catalunya
que hem de passar pel carboni aquest.
De quantes quantitats d'aire, de molècules d'aire,
han de passar per anar absorbint una molècula.
Doncs amb una gran quantitat.
Aleshores, clar, ja no tindrem una molècula final absorbida
en el carbó actiu, un català pintat de groc.
En tindrem molts.
Llavors, el que fem és saber la quantitat d'aire que hem passat,
de sorbim, traiem tots els catalans pintats de groc,
totes les molècules que ens generen olor,
i llavors sí que les podem analitzar amb un cognatògraf
perquè hem augmentat la seva concentració.
D'acord?
És com si vostè fa una salsa de tomàquet,
doncs elimina l'aigua i la concentra.
Doncs hem concentrat.
Llavors sí que serem capaços, amb un cognatògraf de gasos,
de separar el compost que fa l'olor
i amb un espectrógraf de masses,
determinar quina substància és.
Però el nas, com que detecta un català,
en el cas de l'Astètic, pintat de groc amb 6 milions de catalans,
ho haurà fet molt abans.
En canvi, un cromatògraf, a l'omí,
necessita 1.000 catalans pintats de groc
per poder-ho detectar.
Per tant, per elaborar un mapa d'olors
com el que s'ha de fer aquí,
què hem de fer servir?
Bé, primer...
Com es fa un mapa d'olors?
Bé, un mapa d'olors,
hi ha dos tipus de mapes,
els mapes estàtics i els dinàmics.
Ara en parlarem.
Un mapa d'estàtic és com aquell que diu,
mira un mapa de carreteres, no?
Que les carreteres no es mouen.
Sabem que tal carretera ens porta
d'un indret a una altra.
Aquí hi ha una muntanya, aquí hi ha un riu,
tots els accidents geogràfics,
les obres públiques...
Tenim els referents claríssims.
Tot els referents claríssims.
Bé, doncs un mapa estàtic
seria en aquests referents físics
situar-hi les plantes químiques,
les plantes de tractament de residus,
plantes de tractament de residus industrials,
depuradores d'aigua, etcètera,
el port,
que també pot ser una font de misura d'olors,
bé, aquests elements, per exemple.
Partim d'un mapa estàtic, doncs.
Un mapa estàtic de possibles fonts emisores d'olors,
és a dir, que emetin de manera no volguda
algun producte químic,
una substància química que té olor.
Aleshores, el que s'ha de fer és
anar amb tots aquests indrets
i identificar quins productes es fabriquen,
quines matèries es traginen,
quins productes contenen aquestes matèries
que es traginen, que es produeixen,
matèries primes, productes acabats,
productes intermèdies, etcètera,
i identificar les possibles fonts
d'emissions cròniques.
cròniques, una emissió crònica seria,
imagina't que tenim una aixeta,
amb una canonada, que passa un gas,
i aquesta aixeta no tanca
al 100%.
És clar, si estem parlant d'una molècula
amb 6 milions de molècules,
o d'un català amb 6 milions de catalans,
només que se n'escapi una,
el nas el flairarà.
Però això és una concentració molt baixa.
Aleshores, hem d'identificar
les fonts,
quines substàncies,
i on es poden produir aquestes emissions
que donen olors,
que produeixen olors cròniques.
Crònica és que persisteix sempre.
Vostè veurà que si vostè viatja en cotxe
per un territori,
a certs indrets sempre fa la mateixa olor.
És a dir, que ja tenen episodis
d'olors crònics.
Després s'ha d'entrar
a tots aquests indrets
que poden generar olors,
plantes químiques,
plantes de tractament de residus, etcètera,
el port,
i en els processos no rutinaris,
posades en marxa,
aturades d'una planta química,
manteniment,
que també són les situacions
en què es crea més risc.
Ficis que tots els episodis de seguretat,
els episodis de Porto Llano,
era quan s'estaven fent manteniment,
que hi havia operaris de manteniment.
No era quan estava en producció.
Clar, perquè quan està en producció
generalment són processos rutinaris.
Està tot, tots els sistemes de control,
de sobretot, està en marxa.
És quan trenquem les rutines,
quan hem de tenir uns procediments,
uns protocols molt estrictes...
Perquè el risc és més alt.
Perquè no estem habituats.
La situació no rutinària és aquella
que passa molt de tant en tant.
Aleshores, analitzar aquestes situacions
i dir quina probabilitat hi ha
que en aquestes situacions no rutinàries
d'operació d'una planta d'aturada,
de posada en marxa, de manteniment,
es poden produir episodis que generin olor.
Ja no dic incidents de seguretat,
jo parlo d'olor.
Sí, sí, parlem d'olors.
Dolors, aleshores vostè fa un rànquing,
una prioritat i ho té tot, sap.
Les fonts, llavors el que ha de fer
és una avaluació quantitativa,
és a dir, no solament identificar les fonts,
sinó quantificar-les.
Quan, en quina quantitat
i en quina probabilitat.
Quan es produeixi,
en quina quantitat es produiràs
i en quina concentració
i quin volum, quin cavall.
S'ha de situar, doncs, en l'espai,
en el temps...
Exactament.
I aleshores ve el mapa dinàmic.
Clar, perquè nosaltres en un mapa
hi podríem posar banderetes, no?
totes les substàncies que fan olors.
Sí, això és anar fent una mena de ruta,
anar passant per totes les plantes
i anar apuntant.
Això fa olor a aquestes hores?
No, no solament apuntar,
sinó identificar, millorar, parlar.
És a dir, és una col·laboració amb les empreses.
No pot entrar en una planta perquè sí.
Això no és una acció...
No van d'inspectors, eh?
No van d'inspectors, eh?
D'inspecció i de sancionadors,
sinó amb la intenció de prevenir i millorar.
Perquè aquest és el punt de partida,
la col·laboració, no?
La col·laboració per arribar a la prevenció
i a la millora.
Tots els sers humans,
totes les organitzacions humanes
han de tenir objectius de millorar.
Millorar cada dia, no?
fer-ho millor
i prevenir aquells episodis
que generen disconfort, no?
Coses desagradables,
com pot ser un episodi d'olors desagradables.
Això seria un episodi que la gent no vol.
Les plantes químiques, les primeres, eh?
El que sóc de senyor Segui Giral
justament és que de vegades
aquestes olors que ja formen part
de la nostra vida quotidiana,
que poden venir, doncs,
de determinades zones industrials,
les identifiquem, no?
I ja li posem el nom fins i tot
a l'empresa que nosaltres intuïm
per a aquelles coses que parlem,
la gent del carrer.
Doncs mira, aquesta olor ui,
això fa pudor a tal cosa,
deu venir d'allà.
Ves a saber la realitat
o la veracitat que hi ha
en aquesta afirmació
que podem fer la gent del carrer.
Però què passa quan,
sovint ens hem trobat,
de dir,
és que aquesta olor
ningú sap d'on ve.
D'aquí, doncs,
la necessitat de crear aquest mapa.
Les relacions causa-efecte
són molt difícils d'establir.
Per això s'ha de fer
tot aquest treball exhaustiu
que implicarà el treball
de moltes persones.
Això no és una cosa simple.
Pensa que hi ha moltes plantes químiques,
moltes empreses,
i la quantitat de productes
que poden produir olors
no és despreciable.
Per tant,
és un treball molt intensiu.
Jo penso que les persones,
moltes vegades,
hi ha una part de certesa
amb el que la gent diu,
perquè és el que la gent percep,
però també hi ha una part de mite.
Llavors, un mapa de olors
no pot generar-se
en base al mite o a les emocions,
sinó en base a l'evidència
que tinguem.
Aquesta evidència...
El treball científic.
Sí, l'evidència sempre és millorable, eh?
Un sempre pot tenir més
i millor evidència.
Per això li parlo
d'uns programes de millora, no?
No ens podem conformar
quan el tinguem fet,
aquest estudi,
de parar-lo,
sinó de millorar-lo
i mantenir-lo.
Després li parlaré
de les fases i jo ho veurà, no?
Sí, perquè ens hem quedat...
És que clar,
jo també entro en altres territoris
en una conversa molt interessant.
Això és el que a la gent
se li corriria, està bé, no?
Parlava d'un mapa dinàmic, eh?
Sí, el dinàmic vol dir
que un cop tinguem situats
els productes en els indrets
amb la seva probabilitat,
aleshores aquí
hi superposarem
models de dispersió
de contaminants
o de productes químics
a l'atmosfera.
Clar, podríem dir
que en aquesta zona
hi ha béns dominants.
Sí, hi ha béns dominants
però hi ha microclimes.
Hi ha petites escales.
O es tracta de veure
un episodi en un cert lloc,
d'una certa concentració,
en un cert cabal,
és a dir,
hi ha una fuita
d'un producte
que fa olor a l'atmosfera
en aquest cabal,
tants quilos hora
o tant d'estona a la deshora
o tants miligrams per hora,
depèn de la concentració,
i amb aquest cabal
on anirà a parar això
i en quant de temps, no?
I aleshores ja no és un mapa quiet
sinó perquè s'ha produït
un episodi,
una emissió
i hem d'anar a veure
quins són els receptors,
l'immissió
per als problemes de la flora
i de la fauna, no?
A quins indrets anirà a parar,
quin efecte tindrà, etc.
I per això nosaltres
plantegem,
no solament en la segona fase
del projecte,
ara l'hi explicaré,
les fases que té,
la primera fase és el mapa.
És aquest, el mapa.
El mapa.
La segona fase és el mapa dinàmic
i a fer posar tots els models.
En aquests models,
a més a més,
també es poden fer experimentals.
El túnel d'esclat,
aquest túnel ambiental
que parlàvem,
es pot col·locar
a la zona del Tarragonès
o zones parcials.
Com que sabrem
els possibles focus
de major dolors,
es simulen,
es genera un focus
en una situació
de ben determinat
i veure en quant de temps
i en quina concentració
arriba
als diferents receptors,
als diferents poblacions.
Identificat això,
que això es pot fer
per simulació
en ordinadors
o en aquests túnel
que reprodueixen la realitat,
experimentalment,
aleshores es tracta
d'establir
uns protocols d'actuació.
Un pot tenir
una unitat mòbil
que siguin sistemes
de bombeig
que facin circular
grans quantitats d'aire
per aquests absorbents,
com l'ho he explicat abans,
dessorbim,
concentrem,
dessorbim i analitzem.
Com que sabem
qui produeix què,
doncs podem anar
ràpidament
a entre sàdi.
Ha sigut aquesta substància
en aquesta concentració,
a més,
estava unida a aquesta altra
i això ve d'aquesta planta
i, per tant,
la solució que ho sentit...
Podem assenyalar amb el dit ja.
Sí,
però ja penso
que l'objectiu final
és no assenyalar.
La certesa és absoluta?
La certesa és absoluta.
Home,
la certesa,
el risc zero no existeix
i la certesa absoluta tampoc.
Tampoc.
Però els indicis
seran clars.
I com que, a més a més,
el que pretenem
és desenvolupar
uns vincles de col·laboració
i uns protocols de col·laboració
entre l'administració
i les empreses...
Que n'insisteix molt en aquest terme.
Sí, sí,
és que això és la solució.
És fonamental.
Aleshores,
esclar,
els empreses
seran les primeres interessades
en que això no es produeixi
i que quan es produeixi
també avisar
i si ells no ho han detectat
i els avisem,
controlar-ho de seguida
i posar-hi remei.
Això seria una activitat.
L'altre,
en aquest mapa dinàmic,
són els olfactòmetres humans,
no?
Llavors el que l'explicava abans.
Farem penenys
en empreses especialistes
a l'estat espanyol
en seleccionar
entre la població
aquelles persones
que tenen més sensibilitat olfactiva.
Perquè no tothom
vol el mateix.
És curiós,
això que explica ara.
la pregunta l'he dit als humans,
no?
Les persones,
vostè sap que
vostè entra en un indret
i diu
amb una companya
o amb un company,
no sents quina olor,
no?
No sent no oloro res.
Hi ha qui és més sensibilitat.
Vostè olora,
per exemple,
les dones,
en funció del cicle menstrual,
en funció de quan estaven,
oloren molt més,
no?
Quan estan en estat,
peranyades.
Sí, la seva fisiologia
determinada amb aquesta capacitat.
Sí, sí,
capacitat efectiva.
Doncs hi ha homes
que no oloren gens
i persones mascles
als homes
que oloren més, no?
Aleshores,
seleccionar les persones
que tinguin més capacitat efectiva.
Entrenar-les
perquè olorin,
perquè identifiquin
aquelles substàncies
que amb més probabilitat
poden afectar
aquell indret.
Això sota el paraigües
de l'Ajuntament.
I automàticament
aquestes persones
seran indicadors
que ens avisaran,
que ens alertaran.
Dins de la seva vida quotidiana.
Dins de la seva vida quotidiana.
Quan detectin
un flaire
amb la qual cosa podem,
a través de la central d'emergències
o del protocol
que s'estableixi,
avisar,
de dir,
es detecta
o es comença a detectar
un olor
d'aquest compost
que probablement
ha originat
per aquesta altra empresa
en aquest indret.
A tall de curiositat,
es triaran
alatzar
aleatòriament
aquestes persones?
Home,
hi ha protocols
per fer la selecció.
En general,
el que es fa
s'esparteix
d'una mostra
de la població
aleatòria,
aleshores
es fan unes proves bàsiques,
la gent
que té més sensibilitat
se l'educa.
I aleshores
no sé exactament
com ho voldran
muntar-ho
els ajuntaments.
Per tant,
al final tindrem
un mapa de olors estàtic,
un mapa de olors dinàmiques,
unes empreses
no solament conscienciades
que hi ha bastants,
sinó obertes
a millorar
i a que d'alguna manera
col·laborar
dintre del pacte de progrés
amb la societat
a través de les autoritats
i dels municipis
i de la selecció del govern.
Una universitat
que col·labora
i manté.
Aquest projecte
que té tres fases.
Jo l'explico
molt ràpidament.
La primera
és fer un inventari
de plantes
químiques,
productes
i olors.
Això vol dir identificar,
quantificar
el que li deia, no?
I després fer el mapa dinàmic.
Després hi haurà
una fase,
aquesta primera fase
durarà un any.
Després hi haurà
una segona fase
que durarà
la segona part
d'aquest primer any,
el segon semestre,
que serà
totes les analítiques.
Això unit
als olfactòmetres,
no?
De les persones.
Els olfactòmetres humans,
ja diríem.
I després,
la tercera fase,
que serà d'aquí a un any,
serà implantar
tot aquest sistema
amb tots els protocols
de seguiment,
d'alertes,
etcètera,
i fer el seguiment.
Per què fer un seguiment?
Perquè no pot passar
el que va passar
l'any 88.
Què va passar l'any 88?
Que les empreses,
sensibles en aquesta problemàtica,
pel seu propi compte,
van encarregar
a la universitat
un mapa de olors.
Aquest mapa de olors
el va desenvolupar
una de les persones
que coordina precisament
aquest projecte,
que és el professor
Francesc Castells.
Es va fer un mapa de olors
que si vostè el veia
es quedaria sorpresa
de la ben fet que està.
A la universitat
quan fem una cosa
perquè hem fet la ben feta.
I encara és vigent
en molts aspectes.
Aleshores,
aquest mapa de olors
es va fer
i va tenir com a conseqüència
que set anys més tard,
a la meitat
de la dècada dels 90,
una empresa
del Polígon Nord
va decidir
que els episodis
d'olors crònics
que detectaven
els ciutadans
de Constantí
havien de posar-hi fi
perquè hi era un problema
que persistia
i la gent protestava.
I les empreses
són les primeres interessades
en tenir un bon veïnatge,
una bona col·laboració
i tenir els veïns contents.
Aleshores,
van sellar unes arquetes,
van fer tota una sèrie
de tècniques
d'un projecte
que vaig dirigir
i el tema
d'aquestes olors
es va resoldre.
Però no s'ha fet res més
i ara ens trobem
15 anys més tard
en què hi ha de tornar.
Però aquesta vegada
ho farem molt millor
perquè el mapa estàtic
el farem a consciència
perquè entrarem
a les plantes químiques
i el mapa dinàmic
el farem exhaustiu.
Que en aquell primer
dels 80
no es va fer...
No es va fer tan exhaustiu,
es va fer...
Sí que es va fer
però no es va entrar
en totes les plantes,
no es va fer un diagnòstic
exhaustiu.
Es va fer bé
però no amb la profunditat
i extensió
que es farà aquest.
I després hi ha la tercera fase
que és el que li deia jo
que és el manteniment
i la millora, no?
Hem d'involucar
a tots els agents socials,
els ajuntaments,
les empreses,
sector privat,
sector públic
perquè moltes de les plantes
de tractament de residus
són del sector públic
a col·laborar
i intentar
que el camp de Tarragona
sigui un indret
en què sigui possible
la convivència
entre els sectors productius
i la població.
Però deixem que li digui una cosa.
hem començat parlant d'això
i no sé si vostè vol acabar
però per si de cas vol acabar...
Jo no voldria acabar,
és el rellotge
que m'imposa la seva tirania
però li asseguro
que jo no acabaria.
Sempre que vinc
sempre que vinc al rellotge
parlant de 20-25 minuts
i el rellotge
ens tiranitza
però ja està bé
perquè si no
al final tot seria molt avorrit, no?
I sempre és millor
aixecar-se de taula
amb l'estómac mig ple
que així tens ganes de repetir.
De repetir, efectivament.
I això és el que farem, eh?
Que el tornem a convidar.
Però dic que vull dir això
per acabar.
Nosaltres podem flairar una olor
o captar, percebre una olor
a uns nivells
en què generalment
no representa
en general
un verill per a la salut.
Home, sempre hi ha persones
que poden desenvolupar al·lèrgies, eh?
A través de...
De les olors industrials
o de les essències dels perfums, eh?
Hi ha persones que generen al·lèrgies.
Les olors, probablement la població
les percep com un signe d'alarma.
No l'olor en si
sinó la conseqüència
que pot portar una olor.
És aquesta la creença que tenim.
Home, no, no.
No, està bé.
Està bé que les persones pensin això.
Perquè pot ser una molèstia,
una pudor, una mala olor,
però generalment
el que fa és provocar l'alarma
entre les persones.
Sí, jo li diré el per què
i està justificat.
A les olors cròniques, no,
perquè llavors
que això passa sempre.
I aleshores no s'habitua.
També s'ha d'anar al tanto
perquè els episodis crònics,
encara que siguin de baixa concentració,
poden generar problemes per a la salut, eh?
Però en problemes aguts,
en casos aguts,
una cosa que no percebem,
de sobte la percebem.
Sabem que ha passat una cosa
que no passa normalment.
La cosa vol dir
que hem sortit de la rutina.
És a dir, una planta química
o el que l'hagi generat
li ha passat alguna cosa
que no preveia.
Perquè si hagués estat previst,
passaria com sempre
que no oloraríem aquella substància.
Si l'olorem
és perquè ha passat una cosa
que no estava prevista.
I per això ens alarmem.
Què passa que les conseqüències
d'aquesta alarma,
si només es queda
al nivell de l'olor,
home, hi és un cas agut,
o sigui, que passa.
Perquè clar,
en temes de toxicitat,
de salut ambiental,
l'important és
la durada d'un episodi,
la freqüència en què passa,
quantes vegades passa
i la concentració,
les tres coses.
Aquí hem estat parlant
ara de concentració.
Crònic i agut,
bé, ja hem parlat
de cap...
Si és crònic és sempre
i si és agut,
doncs,
en quina concentració,
quina durada,
un mes o una setmana
i en quina freqüència,
cada mes, cada any.
Això és molt important
per a la salut.
Però pensi que
la gent s'alarma
precisament perquè
quan un olor
que no detectem
no generalment
la detectem
és perquè ha passat una cosa
que generalment no passa.
i les coses imprevistes
quan estan relacionades
amb el món productiu,
amb el món de l'empresa química,
generen
una certa
inquietud.
Poden generar
inclús una certa angoixa,
pensant en els accidents
que hi ha hagut
a la indústria química
i la gent m'ho associa
i això és un signe
de supervivència.
És l'alerta,
no?
És humà.
És humà.
He flaigrat l'olor
no d'un depredador
sinó d'un perill
perquè és una cosa
que no flairo generalment.
Quin perill
s'estarà apropant?
Això ho tenim
en les parts més profundes
del nostre cervell,
el cervell reptilià
i el cervell que tenen
els altres mamífers,
els llagons,
quan flairen,
doncs la mateixa reacció
que tenia un llagó.
És instint.
És instint.
Instint de supervivència.
de supervivència.
Exactament.
Totes aquestes fases
precisaran d'un temps,
vostè d'alguna manera...
La primera i segona fase
és un any.
És a dir,
pretenem,
si comença
el novembre o el desembre
d'aquest any,
doncs el novembre o el desembre
del 2004
aquesta primera fase
de mapa dinàmic,
mapa estàtic
i analític
s'haurà acabat.
I estarem ja
amb olfactòmetres humans,
amb observadors
o efectius humans
entrenats i llestos.
I aleshores,
implementar-ho,
un sistema d'alerta,
d'avís a la població,
hi ha la nova central
d'emergències
que la Generalitat
inaugurarà properament,
que és modèlica a Europa,
es pot integrar
al tema de les olors perfectament,
no sé què pensa
fer la delegació de govern,
però es podria integrar,
jo no soc polític
per decidir això,
però es podria integrar,
avís a la població
i també les empreses
saben que
elles han de ser
les primeres que alertin
i les primeres que,
i jo estic segur
que elles pensen així,
que han de procurar
implementar la prevenció,
que ho fan,
entrar en rutina,
que mai hi hagi
episodis dolors,
però el risc zero,
el risc zero
no existeix.
Això està claríssim.
Col·laboració,
societat,
administració,
universitat,
empreses,
hi prendran mal
moltíssimes persones,
no?,
en tot aquest treball.
Molta transparència.
Home,
pensi que nosaltres
aquests hidrals,
ja ja estem bastant
acostumats,
si vostè mira
el nombre d'universitaris
que surten a la premsa
en temes científics,
l'interès que això desperta
és gran.
Nosaltres ja estem
acostumats a ser
un pont,
no?,
una interfàcia.
Quan l'empresa diu
ens hem d'interfasar,
hem de fer vincles
i ponts amb la societat,
generalment,
aquests ponts es queden
a nivell de municipis,
els ajuntaments,
i es queden a nivell
dels alcaldes,
no?,
els pactes que es fan.
Perquè arribi a la població,
necessitem
uns estris,
uns instruments,
uns processos
que la universitat els té.
i amb credibilitat,
amb independència,
l'universitat,
jo em penso que té
una responsabilitat,
perquè és una institució pública,
de retornar a la societat
allò que la societat ha invertit.
Jo, personalment,
i penso que això s'ha de fer,
soc un defensor
d'aquesta relació
amb la societat
i, per tant,
per mi serà un plaer
dirigir aquest equip
de fantàstics investigadors,
hi ha gent d'analítica,
enginyers químics,
gent d'electrònica,
multidisciplinar,
per intentar
definir un marc referencial
en què la problemàtica
de les olors
pugui ser transparent,
minimitzar-les,
que tothom les conegui,
les comprengui.
També parlem
a la tercera fase
de tocar la població.
Vostè sap que aquí
durant molts anys
s'ha fet el programa
públic AQUA,
que és un programa
que s'ha fet
amb sindicats,
amb assicions de veïns.
Doncs el programa públic
AQUA té un mòdul
precisament
que parla del llindar,
de percepció
de les persones,
sobre gust
i d'olor dels productes químics.
No tothom percep
i no tothom
s'intoxica
amb la mateixa dosi.
Aleshores,
això ho posarem en marxa,
formarem la població.
Jo penso que
l'única manera
de fer que la societat moderna
sigui una societat
solidària,
comprensiva,
comprensiva,
racional,
que pensi
en comptes de creure,
perquè això de creure
no està massa bé,
és molt millor pensar.
És una societat educada,
no?
Primer venir informada
i després educada.
I què vol dir això?
Educada vol dir
que les persones
prenem decisions
en base a l'evidència
que tenim,
no a les nostres emocions.
Evidentment,
les emocions
han de comptar.
Aquesta història personal,
aquesta trajectòria,
aquest subconscient,
aquesta intuïció
que diem,
no?
El joc entre l'inconscient
i el subconscient
té importància,
però ha d'haver-hi
una part de racionalitat,
de pensament
en base a l'evidència
que ens ajudi
a prendre decisions
en què la majoria
dels ciutadans
hi puguin estar d'acord.