.
Aquí seguim en directe amb tots vostès,
acompanyant-los des del matí de Tarragona Ràdio,
aquest matí de dijous 16 d'octubre,
des d'un escenari diferent.
Els recordo, sobretot per a aquelles persones
que probablement s'estiguin incorporant en aquests moments
al matí de Tarragona Ràdio, som al Cap Muralles,
estrenant també a la nostra manera aquest flamant espai
que encara no fa ni un mes que està funcionant,
donant servei als usuaris, als veïns de la part alta
i del centre de la ciutat, des del passeig de Sant Antoni
fins al carrer Rovira i Virgili.
Després de la una del migdia, parlarem amb personal sanitari,
metges, infermeres i també amb usuaris.
Però ara, tot i que som fora dels nostres estudis
de l'Avinguda Roma aquest dijous, tampoc hem volgut renunciar
a fer esport, que en definitiva és fer salut.
Saludem la gerent del Patronat Municipal d'Esport,
Rosa Vallonrat, bon dia.
Hola, bon dia.
Avui t'hem descol·locat una miqueta cap aquí,
i no vagis cap a la ràdio.
Sí, sí, he tingut una petita equivocació,
m'he desviat, però de seguida he vingut.
Però has arribat molt puntual, jo no sé com ho és.
Això de ser esportista és l'avantatge que té.
Veus que arribes de seguida?
No explicarem el troquet, no explicarem el troquet.
Ens acompanyen avui el Javier Anguera,
que és professor d'Educació Física del CEI,
Marcel i Domingo.
Javier, bon dia.
Hola, bon dia a tothom.
I el Joan Andreu Torres, que és el director de l'Escola Sagrat Cor.
Joan Andreu, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguts.
I és que tots dos són aquí perquè avui volem parlar d'un tema molt ampli,
com gairebé tots els que tractem en aquest programa,
que és activitat física i esport a l'escola.
És un tema que de ben segur ens ocuparà en diferents moments al llarg de la temporada,
perquè de fet diuen que l'escola és un dels centres on la canalla aquella
que a casa seva no hi ha molt d'hàbit ni molta tradició de fer esport,
s'inicien moltes vegades en la pràctica esportiva, no, Rosa?
És a l'escola on prenen contacte amb l'esport.
Sí, a veure, evidentment, per sort que a vegades hi ha més nens que fan esport,
però sí que hi ha molts nens que no el practiquen,
potser perquè a casa no tenen o l'hàbit o l'acostum de practicar-lo,
i allà el fan expressament.
Inclús molts d'ells disfruten i gaudeixen i ho descobreixen a la pròpia escola.
Cada centre d'ensenyament, independentment, que sigui de titularitat pública, concertat, etc.,
planifica la seva manera d'introduir l'esport des de les classes arreglades d'educació física
fins a aquelles activitats esportives que es fan dins o fora de l'horari escolar.
Per això hem volgut agafar dos punts de vista o dues maneres de fer.
Parlem de l'activitat física arreglada, en aquest cas, a l'escola pública i a l'escola concertada.
Comencem amb tu, Javier, si et sembla.
Explica'ns una miqueta.
Jo voldria fer una mica d'introducció, comentar que en l'actualitat l'educació física i l'esport
comencen a tenir un lloc important dins del marc educatiu,
que existeix, però, encara, una falta d'informació social sobre el tema.
I crec que el nostre treball ens ha de portar a conscienciar la societat
de la importància de l'activitat física
i fer veure als pares que l'educació física va molt més enllà,
és molt més àmplia que la pràctica esportiva de forma exclusiva i específica.
L'educació física ha de donar la possibilitat al nen de satisfer la seva necessitat de moviment.
Aquesta, a la ciutat, ha quedat molt reduïda per la falta d'espais, pels perills vials.
Per això, l'educació física, amb els seus mitjans,
és l'encarregada de substituir aquests espais, els que serien els arbres al carrer.
Actualment, el Departament d'Ensenyament fixa en dues hores i mitja semanals
l'educació física primària.
I els blocs del contingut, perquè es vegi que va molt més enllà del que és fer esport,
que marca el Departament, són el que seria el control i la consciència corporal,
amb el que es treballa la respiració, la relaxació, la lateralitat, l'equilibri,
l'orientació de l'espai, l'orientació en el temps, el ritme,
les habilitats coordinatives, que serien les habilitats motriu bàsiques,
el córrer, el saltar, el reptar, i les habilitats motrius específiques,
passar una pilota, rebre una pilota, llançar-la, colpejar-la.
També es fa un treball de capacitats condicionals,
el que seria la força, la resistència, la flexibilitat i la velocitat,
encara que aquestes capacitats a primària es treballen de forma secundària
i sí que es treballen a secundària de forma específica.
Quan l'expressió corporal i la dramatització,
on es treballa l'expressió de les emocions i dels sentiments,
la creativitat motora, la representació de personatges, objectes i situacions,
i finalment la realització de jocs, el que seria el joc simbòlic,
jocs tradicionals, de cooperació i oposició.
Com podem veure, tots aquests continguts van molt més enllà
del que és exclusivament la pràctica d'un esport, el futbol és bàsquet.
I tal com repeteixo, i diré moltes vegades,
els pares potser és l'únic que pensen que fem d'educació física a l'escola.
Home, d'entrada, de vegades ve aquella criatura que fa primària
i diu, avui hem fet teatre, però escolta, no tenies gimnàstica.
I forma part dins d'aquesta explicació de tota l'activitat.
Les línies curriculars, el que és els mateixos programes educatius,
doncs ja contemplen aquestes dues hores setmanals
que els professionals de l'educació física diuen que són insuficients.
D'altra banda, imagino que cadascú parlant de la seva matèria
mai en té prou, no?
Sí, és veritat que tots els professionals de l'ensenyament,
evidentment, de la seva matèria voldrien molt més.
Però jo crec que respecte del que ha dit el Xavier,
val la pena que m'ha avançat bastant en quan la mateixa administració,
el mateix ensenyament, se fa compte de la necessitat
d'uns professionals amb educació física.
comença a deixar de ser allò la Maria,
de deixar de dir-me, queridos pilotes, passeu l'estona,
qualsevol mestre, doncs, fer el que podia,
perquè tampoc ni estava parlant ni en sabia més,
i que avui dia, quan se fa un centre educatiu,
doncs ja es pensa que, ja pensa algú,
ja comencen a pensar que cal que hi hagi uns camps d'esport
perquè allà hi van nens, no només que van a l'aula,
sinó que després també han de fer unes activitats esportives
que complementen o integren, evidentment, la seva educació.
És un aspecte important que la d'Usa Física
ha de tenir una gran importància,
tant com les matemàtiques, ni més ni menys,
però tant com qualsevol altra matèria,
i que ha de ser un complement educatiu,
i que té l'avantatge que fan que eduquen moltes coses
que les altres matèries no eduquen,
que són educant valors, de la solidaritat,
de la competitivitat, del companyerisme,
i això crec que és un aspecte que s'ha de tenir en compte
quan parlem d'educació física a l'escola.
En quant a programa i a l'objectiu del que és l'educació física,
coincideixen els centres, independentment,
que siguin privats, concertats, públics.
Jo imagino que una de les diferències fonamentals
es deu donar amb el tema de l'edat,
mentre que la privada concertada,
molts nens i nenes poden continuar l'ESO al batxillerat,
se li pot donar una certa continuïtat en el mateix centre,
i en el cas de la pública això canvia.
Això és un problema que tenim,
sobretot parlant de l'esport escolar,
que trobem que centres de primària,
que cuiden, mimen i tenen un grapat d'equips
en participació i en competició,
el fer un salt, el no haver-hi continuïtat
i el passar a instituts o a centres més grans,
aquesta continuïtat es perd.
I això sembla que Rosa ens pot explicar molt bé
com veuríem que de la quantitat de nens, d'infants,
que participen en jocs escolars amb un grapat d'esports,
quan fan aquest salt, que acaben sisè de primària,
què se n'ha fet d'aquests nens?
L'avantatge que tenim nosaltres,
és un dels nivells concertats,
però que evidentment tens l'ESO i el batxillerat,
que clar que pots fer una pràctica continuada dels alumnes.
Hi ha una mica de buit quan deixes l'escola primària,
a la part pública i passa a l'institut,
com ens explicava el Joan Andreu,
hi ha una mica d'un buit,
hi ha un buit en què som conscients que hi és.
Jo també penso que moltes vegades
molt de la part de l'esport, de l'escola, avui dia,
hi ha una gran connexió entre ampes i escola
i es treballa molt conjuntament.
Llavors, clar, a vegades quan passen a les instituts,
potser aquestes forces de les ampes es perden una miqueta
i llavors el que surt perdent és l'activitat extraescolar,
perquè no hem d'oblidar que l'arreglada sí que l'estan fent
i inclús més les instituts.
Parlarem de l'activitat extraescolar.
De totes maneres, el Javier troba alguna diferència
o més aviat punts d'unió entre les dues escoles?
Jo crec que diferència significativa no n'hi ha cap.
Els continguts i els horaris són els mateixos,
de fet els marca el Departament d'Ensenyament.
Quan les titulacions i formació del professorat
és exactament la mateixa,
o bé s'ha de ser licenciat amb Educació Física,
o mestre especialista amb Educació Física.
I quan les instal·lacions no crec que la diferència
estigui entre concertada i pública.
Hi ha escoles concertades amb magnífiques instal·lacions
igual que escoles públiques amb magnífiques instal·lacions.
Hi ha escoles concertades que tenen instal·lacions
que no estan a l'altura de les circumstàncies,
igual com pot haver escoles públiques,
que deixen molt de desitjar les seves instal·lacions.
Per tant, no hi ha tanta diferència.
Respecte a l'activitat esportiva extraescolar,
que encapçalen sovint les ampes independents,
cada centre també s'organitza a la seva manera,
aquí sí que trobem diferències, no?
O no, tantes?
Hi ha centres que realment, clar,
si la Junta de la Societat de Pares
té com a prioritat o prioritza aspectes esportius,
clar, ens trobem incurs centres que,
o centres educatius que incurs tenen clubs federals
dintre d'ells, de la mateixa ampe, no?
Clar, això vol dir que hi ha d'haver una preocupació
i de cara a entendre que l'esport és molt important
i que també se li ha d'anar una continuïtat
amb aquests equips que van pujant des de P3,
ja des de 3 anys, doncs, ja van pujant fent el preesport,
fent les petites escoles dins del centre
i llavors tot l'equip escolar hi federarà tots els equips.
És que aquí cada centre té un marge molt ampli
sempre amb aquest treball que fan els pares i les mares, no?
Depèn en funció d'aquesta voluntarietat també de molta gent
de la comunitat educativa que es faci més o menys a cada centre.
Jo el que voldria comentar referent també de l'esport
és que verdaderament perquè aquest esport fos educatiu
s'haurien de respectar tota una sèrie de criteris
que a vegades potser no s'acaben de respectar.
Hauria de tenir un caràcter obert,
la participació no es pot establir per nivells d'habilitat,
per sexe o d'altres criteris de discriminació.
La finalitat no hauria de ser només la millora
de les habilitats motrius o de la condició física,
sinó que hi hauria d'haver d'altres intencions educatives,
el desenvolupar les capacitats cognitives,
d'equilibri personal, de relacions interpersonals
i lògicament els plantejaments i les directrius
que no anessin directament encaminades com van sempre
cap a el resultat, cap a el guanyar o perdre.
Aquí remarcar moltíssim la típica pregunta
que sempre fem els pares quan venen d'un partit.
has guanyat o has perdut?
Jo crec que aquesta pregunta...
T'ho has passat bé?
La pregunta correcta seria, t'ho has passat bé?
I deixar de banda que el guanyar signifique èxit
i el perdre és igual a fracàs.
Jo estic totalment d'acord amb el que està explicant el Javier.
De fet, tant el Javier està fent una menció...
Això és una lluita constant que tenim, eh?
Com abans ell també ha fet menció que l'esport és formatiu i educatiu.
És a dir, em penso que la formació d'educació no és només aconseguir
una superació física, sinó inclús evolutiva i moral i de companyerisme
i que fer esport comporta molts avantatges en el millor educatiu,
que no és només un resultat, com ens està explicant...
Això és el desitjable, però la realitat ens diu una altra cosa, no?
Sí, de totes maneres, jo penso que una sensibilitat ara, no?
A vegades et trobes en partits d'aquells, no?
En què els pares em sembla que siguin el propi entrenador, no?
I comencem per punts.
Jo em penso que ens estem donant compte que encara que veritablement
hi ha moments en els que sembla que l'esport no sigui formatiu,
amb l'exemple a vegades que s'està donant,
penso que també estem reflexionant sobre això,
ens estem donant compte i s'està intentant inclús transmitir aquests valors,
inclús als pares, no?
Penso que n'estem guanyant per aquest camí, no?
Joan Andreu, què us diu l'experiència a vosaltres?
L'experiència ens porta, que inclús,
alguna vegada hem parlat amb la Rosa,
i inclús des del Paternà ja s'ha fet alguna campanya,
que l'esport, vull dir, a part de fer salut,
com pot ser el tema d'avui, també és fer amics.
I aleshores vol dir que hem d'intentar que pares,
àrbitres, monitors, els mateixos alumnes,
siguin educats en l'esport, amb aquests valors que comporta l'esport.
I això costa una mica perquè, clar, també assisteixes en moments
en situacions i en partits molt desagradables per les aptituds
i per les paraules i a vegades per les accions dels propis pares
o, inclús de vegades, els propis monitors.
I, clar, que és un factor important també en aquesta part de l'esport escolar,
és quin paper juguen els pares, quin paper juguen els monitors
i quin paper juguen també els propis àrbitres en aquest ambient.
No oblidem que els nens amb els adults veuen un mirall, no?
És a dir, com es comporta el seu entrenador en un determinat moment
també li està ensenyant.
Aviam, però no ens enganyem.
La competitivitat en una dosi justa pot ser bona en determinats moments
i no ens enganyem.
No un nen, a nosaltres també, si ens hi estallem o marquem un gol,
ens encanta tenir un resultat positiu i guanyar.
Probablement el tema és que quan no es guanya no passa res
i no és un drama i l'altre no és molt dolent i jo sóc estupenda.
És a dir, està molt bé guanyar, no?
Si tu has passat bé i el damunt guanya, es posa millor que millor.
Però em dic, tu has passat bé, això és l'important, l'altre és secundari.
Evidentment que guanyar és una motivació.
És a dir, el nen quan juga a un partit de futbol vol fer un gol,
quan juga a bàsquet vol fer cistella.
És a dir, quan fa natació vol arribar amb el mínim temps possible.
és a dir, el nen vol millorar i això és part formativa.
Jo penso que la competició vol dir ser la millor amb tu mateix.
És a dir, avui he fet un gol i feia dies que no en feia, no?
És a dir, és la superació individual més que la superació pròpia
la que hauríem d'anar a buscar amb els nens, no?
I aquests nens i nenes que els agrada tant l'esport,
que participen a banda de les hores de l'educació física,
de l'activitat esportiva extraescolar,
de vegades diuen els pares i les mares,
és que està massa ocupat, és que massa dies d'entrenament,
és que hi dedica massa hores.
Vosaltres creieu que s'hi dediquen massa hores?
El que seria...
és la nostra experiència, eh?
Penso que el que pot arribar a ser l'esport aquest de competició,
a vegades sí, s'ha d'entrenar unes hores determinades,
buscant unes finalitats determinades,
i això a vegades pot arribar a crear una tensió i una pressió als crios,
no necessària per segons quines edats.
Jo diria que a partir dels 12 anys que un nen es comenci a iniciar
amb una pràctica esportiva a nivell competitiu,
pot arribar a ser correcte, però abans no.
Els nens, el que hauríem de procurar
és apropar el nen a una pràctica esportiva,
no d'una esport en concret,
sinó a diferents pràctiques esportives,
perquè ell pogués escollir
la que més li interessi,
les millors condicions i mitjans tingui,
i se'n vagi donant compte i adquirint
una consciència crítica
del que significa la pràctica esportiva.
I, quan sigui més gran,
poder escollir si ell vol encaminar
cap a una pràctica esportiva
sempre i quan tingui aptituds competitiva,
o a una pràctica esportiva única i exclusivament lúdica.
Estic completament d'acord amb el Javier,
que passa que a vegades hi ha esports,
no és que n'estic a favor,
però sí que en la realitat hi ha esports
que treballen, l'exemple de la gimnàstica rítmica,
amb nenes o esportiva,
nenes molt petites, no?
Veritablement, les nenes als 12 anys
estan en plena competició important,
perquè els sets han acabat, no?
És a dir, llavors, clar, això sí que fa...
Estic totalment d'acord amb el Javier,
jo també penso que a vegades és molt o és poc.
Jo penso que no tots els nens
tenen les mateixes capacitats a l'hora d'aprendre.
És a dir, el que està clar
és que l'evolució educativa a nivell d'estudi
requereix un temps d'estudi
i requereix una dedicació.
A lo millor hi ha un nen
que amb tres hores al dia en té prou,
o amb dos,
no hi ha el que necessita cinc.
El que necessita cinc
tindrà més dificultat per practicar
una pràctica esportiva a nivell competitiu
que aquell que té facilitat per concentrar-se
o aquell que aprofita el temps.
Jo penso també abans ha estat una cosa bona.
No és tot el dolent, la competició, no?
Però creieu vosaltres que tot i que es fan esforços
i campanyes als mateixos ensenyants
des de la mateixa escola,
que l'esport sigui per a tothom,
encara es marquen diferències
depenent de l'actitud de cada nen.
Perquè tot i que hi hagi des de les persones
que estan al capdavant, dels equips, de les classes,
que tothom, el mateix entorn,
de vegades determinades limitacions físiques
d'aquell nen o nena,
fa que no sigui tan participatiu.
encara no, l'esport no és per a tothom,
des d'aquest punt de vista.
És un problema que hem de lluitar,
precisament,
les persones que estem en el món educatiu,
que realment s'ha de pensar
i s'ha de també saber triar
quins educadors, quins monitors,
porten aquests nens
perquè estan transmetent unes pautes de conducta
amb l'esport i uns valors amb l'esport.
Sí que és veritat que, clar,
que ells el veuen al mirall de professionals,
clar, si parles de bascet d'NBA
o si parles de futbolistes
o parles de qualsevol esport.
Això, vull dir, no,
està al dia i també no ho podem ni oblidar ni obviar,
però és veritat que la lluita,
la lluita que hi ha també és perquè, clar,
aquí hi ha també que cap de dos partits,
tres partits, va i no juga,
clar, el quart diu, doncs ja no hi vaig.
i això també perjudica una mica
la dinàmica dels gusts,
què és el factor educatiu que hem de treballar.
És que són el discurs per sentit, no?
És que sacrifiquem el que hem dit, no?
La competició, el resultat final que parla abans el Xavier
per el que veritablement estem parlant
del que és l'esport per la formació, no?
Llavors, a vegades s'han dit coses molt importants, eh?
I molt ràpidament...
Han sortit moltes coses molt importants...
Això de la ràdio és com una competició, mira,
contra el rellotge.
Jo no vull que el rellotge ens guanyi,
hem de guanyar nosaltres.
En tot cas, el que faríem,
com que has dit realment que s'han dit coses importants,
és continuar parlant d'aquesta qüestió,
si us sembla, en propers programes.
Si els nostres convidats,
doncs, seran tan amables de tornar a la ràdio un altre dia.
Us podem esperar, Javi Anguera?
Sí?
Jo parlar amb una part sí.
Donar-vos les gràcies
per haver-me invitat a aquest programa d'avui.
Gràcies a tu per haver vingut, Joan Andreu Torres.
Gràcies, bon dia.
A vosaltres, ja disposats.
És pràcticament la una, Rosa Vallonrat, bon dia.
Fins la propera setmana a l'Avinguda Roma,
als estudis de la ràdio.