Com cada dijous, aquí al matí de Tarragona Ràdio,
fem esport des d'aquest espai que realitzem en col·laboració
amb el Patronat Municipal d'Esports de Tarragona.
Saludem una setmana més en Roser Barberà, cap d'activitats.
Bon dia, Roser.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
I avui com a convidat ens acompanya Fernando Revillas Ortega,
psicòleg de l'esport, professor de la Universitat Rovira i Virgili,
de Psicologia Social Aplicada i Tècniques de Selecció de Personal
i a més és consultor de la Universitat Oberta de Catalunya.
Fernando, molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut.
Sembla, pel tema que tractarem avui,
que la cosa de l'esport no només es practica amb el cos,
sinó també una mica amb el cap, no?
Així, en termes generals.
O l'hauríem de practicar també una mica amb el cap.
Sí, el que passa és que s'ha de mirar tot íntegrament, suposo.
O sigui, no hi ha una diferenciació massa clara entre el cap i el cos.
Som tota una unitat, juntament amb les variables psicosocials
i tot s'ha d'analitzar juntament.
Avui teníem interès a parlar,
perquè en programes anteriors hem parlat molt de la pràctica esportiva entre els nens,
entre els joves, des d'una perspectiva exclusivament física, podríem dir, no?
I avui la intenció és parlar una miqueta de la incidència que té l'esport justament
en aquest pas que diuen que és tan difícil entre la infància i l'adolescència.
L'adolescent té tota una problemàtica o presenta uns...
Ja anava a dir símptomes, però l'adolescència no és una malaltia, no?
Ni de bon tros.
En tot cas, la cura diuen que són els anys, que és l'única malaltia que es passa amb el temps.
Això és el que diuen.
Sí, a veure, el terme adolescència possiblement sigui un terme més aviat cultural.
O sigui, hauríem de parlar de pobertat, que seria el terme físic,
i d'adolescència com el terme, les conseqüències que aquest canvi físic té el nen.
O sigui, és molt probable que a societats que no siguin la nostra,
societats africanes, societats d'ocenia o societats que no que ni simp tant,
l'adolescència, com l'entenem aquí, no existeixi.
O sigui, sí la pobertat, però l'adolescència no.
És possiblement aquí la pressió que tenim, per exemple,
referent a la imatge o referent als models adults que tenim,
que faci que canviï una miqueta la perspectiva d'aquesta època de la vida.
En aquest punt de partida que feies a l'inici de la conversa,
que hem de tractar el cos i la ment com una unitat,
justament l'esport juga un paper important en el cos que canvia en aquelles edats
i també en la cica que també experimenta una evolució.
Sí, sí, canvia, canvia molt.
El que passa és que l'adolescent possiblement comenci a comparar-se
amb els models adults, models professionals en aquest cas,
i comprovi que les seves possibilitats no donen per més.
O sigui, se li està venent una imatge de l'esportista professional,
molt ric, amb molta classe social,
i ell es dona compte que no pot arribar.
I llavors, possiblement, sigui aquesta una de les raons per les que deixi de fer esport.
perquè es dona compte que no pot arribar on la societat li demanaria que arribés.
I podria ser, perdona, Elana, podria ser, Fernando, que també incidís,
a part que jo estic molt d'acord amb aquest punt que es miren amb els grans i això és un error,
també podria ser que potser en aquesta edat de l'adolescència,
quan deixem ja els camions o les nines,
fem esport, fem juguem, fem tot el que sigui necessari,
també potser unes altres prioritats a la vida de l'adolescent, potser?
Evidentment, evidentment.
O sigui, des de l'anglès fins a la informàtica,
passant per la dansa o passant per on vulguis.
O sigui, fonamentalment, jo crec que el problema de l'abandon és aquest.
O sigui, no és que abandonin una activitat, és que trien una altra.
O et fan triar una altra.
Coincideix també en un canvi als estudis dels cicles d'estudis
i tot plegat fa que, en molts casos,
nens i nenes que havien practicat esport durant tota la primària
l'abandonin, no?
Amb el perjudici, m'imagino jo, que deu tenir això.
Sí, sí.
Bueno, jo penso que no s'hauria de parlar de practicar esport.
El que passa és que, tal com està muntada la societat federativa
i totes aquestes coses, sí que practiquen esport.
Però s'hauria de parlar de practicar activitat física.
Si possiblement s'enfoqués des d'aquest concepte,
potser no deixarien de fer activitat física.
Perquè una cosa és fer activitat física i una altra cosa és fer esport.
Positivament l'adolescent deixi de fer esport.
I llavors el problema està una miqueta més abans.
Que els nens haurien de fer activitat física, no pas esport.
I abandonen aquesta activitat física.
L'experiència diu que generalment abandonen.
El d'esport, però no l'activitat física.
Dins de l'esport...
És que l'activitat física és lectiva, d'alguna manera.
Llavors, jo penso...
L'esport de lleure.
El que fan, diguéssim, perquè ells com a iniciativa pròpia,
el que és obligat ja ho hem de fer, no?
Sí, sí, ho fan.
A l'ESO ja...
Perquè és el problema que té l'ESO.
És que potser està muntat d'una manera que no ajuda
a que els adolescents, o els joves, en aquest cas,
siguin fent esport.
Sí, sí, sí.
No ajuda perquè estem veient que els instituts, els ESOs,
tots els problemes...
A veure, tenen unes hores d'activitat física lectiva,
però els joves, quan surten d'allí,
no volen dedicar el temps de lleure a fer esport.
Majoritàriament, eh?
Majoritàriament.
Molt bé, molt bé.
Digui jo.
I que potser és un problema del sistema
que no ajuda a que això pugui seguir.
O sigui, que l'adolescent surt de la primària,
està aquí, va molt bé,
però resulta que quan arriben als instituts a l'ESO,
per prioritats o perquè,
de la manera que està muntat el sistema,
no dona peu a que aquest adolescent faci esport als instituts,
però és que hi ha una manca d'esport extraescolar,
com a la primària.
Sí, no, em sembla que no està contemplat.
A veure, a la primària,
a la primària tampoc conec massa...
Ja, passa que les AMPAs organitzen activitats extraescolars,
a la primària...
Sí, els pares estan més a sobre,
a l'adolescent si els pares se deslliguen,
o l'adolescent fa que...
Es deslliguen els adolescents dels pares.
Més aviat,
què més voldrien els pares que no es deslliguessin, no?
Sí, sí, sí.
I també, potser també,
unes altres prioritats,
que jo veig sobretot molt amb les nenes,
treballant com a professora d'educació física,
abans,
quan la primària arribava fins a vuitè,
que ara està allà abans a sisè,
per tant, diguéssim,
d'alguna manera els passem a l'adolescència una miqueta abans,
teòricament,
no té per què ser així,
però teòricament,
les nenes, sobretot,
s'ho deixen,
i perquè hi ha altres prioritats,
a part de totes les obligacions que les nenes,
també és per una faceta,
perquè l'adolescent en aquesta època,
potser jo estic equivocada,
comença a descobrir l'altre sexe,
i s'enamora,
i totes aquestes coses,
tot l'esport,
tot el que abans t'importava tant,
perd completament importància
en aquesta època de la teva vida.
No sé,
tu què et pareix per l'experiència pròpia?
No,
l'adolescent té un món tan obert,
o sigui,
és tan sorprenent el que li passa,
que jo penso que es queda amb el més atractiu,
i està clar que l'esport no és el més atractiu.
El més atractiu possiblement sigui el sexe contrari,
sigui el poder parlar de coses
que fins ara no havia pogut parlar,
degut al seu canvi de pensament,
abans era un pensament molt concret,
molt del que es veu,
i ara és un pensament que li permet
parlar de coses que no existeixen,
que no es poden palpar,
més aviat.
Per exemple,
de l'amor,
de Déu,
coses d'aquestes,
i això és un camp tan obert
que jo penso que,
utilitzant la tecnologia d'ells,
s'al·lucinen una mica.
S'al·lucinen.
I aquest tall que apuntàveu,
que probablement també sigui responsabilitat
del propi sistema,
però jo tinc la sensació que,
generalitzant sempre,
que un dels trets característics
de les persones que passen per aquestes edats
són la inseguretat,
la facilitat, entre cometes,
de sentir-se frustrat,
i el tema de la competitivitat,
de comparar-se amb l'altre.
L'esport és l'escenari perfecte
per frustrar-te,
per perdre,
per sentir que els altres són millor que tu.
Això no els pot tirar una miqueta enrere
de dir, no, no,
jo no entro en competició
perquè no vull perdre.
Aquesta por a perdre...
No, no, no.
I la por a perdre,
bueno, que s'ha educat...
I l'inseguretat, clar.
Però és...
no fer-ho per ser el millor.
Això jo penso que és una qüestió
de la societat,
no del propi adolescent,
sinó de la pròpia societat.
O sigui,
jo no puc fer això
perquè no seré el millor.
Llavors no ho faig.
Faré una altra cosa
que em senti més a gust
o que no tingui tanta pressió.
Però el tema de la frustració
i el tema...
És el que parlàvem al començament,
que és...
Jo penso que és aquesta societat
la que provoca això.
O sigui,
perquè, clar,
tenim unes imatges determinades.
Les nenes s'han de semblar
a la Catemós
o a què sigui,
els nens s'han de semblar
a Raül
o a Becam.
I llavors és la imatge corporal ideal
que és impossible d'assolir
perquè guapos
hi ha molt pocs.
I llavors,
és una miqueta
aquesta frustració.
però és una frustració produïda,
jo penso,
no tant
pel període de la vida,
sinó
més per la pressió social,
jo penso.
Digues, digues, Rufi.
No, és que penso,
ara que estic sentint a Fernando
dient això,
és que penso,
potser si la nostra societat,
clar,
hi ha totes escoles
que es podrien canviar,
no?
Clar, claro.
Però,
potser si l'esport
s'ha seguit
com potser
o era més a la nostra època
o fa més anys
al principi dels esports
com una costit social,
de que s'ha seguit més
com una activitat de lleure.
com una activitat
de benestar
i no com una activitat
de tanta competició
i tantes figures socials
com ara estem parlant
de futbolistes.
Clar,
a l'esport
difícilment socialment
ho podem deslligar
amb la paraula
competitivitat,
guanyar i perdre.
és a dir,
és un binomí
en aquest cas
inevitable.
És que quan jugàvem
a la goma
volíem guanyar
el cop de darrere
o quan jugàvem a cartes.
Sempre m'agradaria fer
una distinció
que és entre
competitivitat
i competició.
Que és diferent.
És completament diferent.
Bé,
sembla que la competició
té competitivitat,
però la competitivitat
no té competició.
No ha de tenir.
O sigui,
no ha de tenir
necessàriament competició.
però la competitivitat
és una cosa natural,
com deia la Roser.
O sigui,
és que qualsevol nen,
que podem fer la prova
amb un nen de 5 anys,
si fem una carrera amb ell,
una cursa amb ell,
i li diem
arribarem fins a aquella farola,
segur que si arribem
nosaltres primer,
ell automàticament
canviarà la meta
per guanyar.
Però això no té cap conseqüència.
Això és la competitivitat.
La competició té això,
però té conseqüències.
I aquest és el problema.
Té la conseqüència
que sóc el que va primer,
sóc el que més gols he ficat,
sóc el que més canastes he posat,
sóc el que menys temps faig
en fer 300 metres,
per exemple,
i té la conseqüència
del diumenge següent
o de la setmana següent
o de l'entrenament següent.
O sigui,
la diferència entre una cosa i l'altra.
La competitivitat
és una cosa natural.
Jo competeixo,
és broma,
però competeixo amb la Roser
per fer-ho millor que ella.
Però, evidentment,
que no guanyaré cap concurs.
O sigui,
tinc una sana competitivitat
amb ella.
Clar, clar.
Una fan de millorar.
Exacte.
Si fos competició,
la setmana que ve
ens trobaríem aquí
una altra vegada
i diríem a la gent
que votés a veure
qui ho ha fet millor.
I cada setmana
s'aniria acumulant punts.
Això no pot ser saludable.
Saludable
tampoc és la paraula.
Sí que és saludable també,
però s'ha de tenir
una miqueta de cura en això.
Home,
si ho traslladem,
sempre diem el mateix
i en què pesats
que sempre a la ràdio
estan dient el mateix,
però és que,
aviam,
no hi ha altra alternativa,
és l'educació des de petits
i a mi em ve al cap
el típic,
el nen o la nena petit
que s'inicia
en una pràctica esportiva
a l'escola,
futbol,
i la primera pregunta,
quants gols has marcat,
has guanyat,
quan el que s'ha de dir
escolta,
t'ho has passat bé.
Molt bé, molt bé.
Aquesta és la pregunta
probablement que hem de formular.
Com sempre és el problema
dels adults.
He marcat tants gols.
Molt bé, molt bé,
però com t'ho has passat,
no?
El que interessa saber
és si has disfrutat,
si t'ho has passat bé,
en definitiva,
aquest hauria de ser
el punt de partida.
Per tant,
aquí anem a parar
sempre el de sempre.
Els pares,
fonamental,
l'educació també en l'esport,
tot i que els pares
no practiquen l'esport,
també tenen un paper important
en la pràctica esportativa
dels seus fills.
No, no, no,
evidentment.
Són la primera font
de pressió, pot ser.
La primera font de pressió
poden ser els pares
de la mateixa manera
que poden ser
la primera font
de no pressió.
Més,
moltes vegades,
més que el propi entrenador,
el propi monitor.
L'entrenador està ubicat,
sempre que parlem amb ells,
no sé si tu penses el mateix,
però sempre que parlem amb ells
diuen que
ells estan ubicats
en un sistema
i que és molt difícil sortir.
O sigui,
hi ha la federació
per una banda,
hi ha les ampas,
hi ha les escoles,
hi ha les estructures,
els consells esportius,
del Baix Camp,
del Tarragonès,
que ja tenen muntada
l'estructura.
Però el pare,
possiblement,
sigui el que tingui
més a veure amb això.
O sigui,
quan arriba a casa,
si li ha de preguntar
com ha quedat,
o si ha ficat algun gol,
o si ha sigut el millor,
o si s'ho ha passat bé.
Jo no sé per què,
però interpreto,
Fernando,
que aquestes estructures esportives
a nivell infantil i juvenil,
aquestes estructures,
no permeten
practicar
l'esport d'aquesta manera
que estem dibuixant avui.
no permeten practicar
l'activitat física
com s'hauria d'entendre.
Exacte,
d'una manera relaxada
i tranquil·la.
A més que m'està entrant
un cert estrès
de sentir la cosa,
fins i tot, no?
A veure,
hi ha diferents models
d'entrenament,
bàsicament,
bé,
bàsicament tres.
Hi ha el model
d'iniciació,
hi ha el model
de tecnificació
professionalment
i el model professional.
O sigui,
és molt fàcil d'entendre.
El model d'iniciació,
l'objectiu és
que aprenguin,
que aprenguin
a fer activitat física,
a moure's,
a tenir la capacitat
de pujar als arbres,
a tenir la capacitat
de nedar,
que això és,
o poder botar una pilota,
coses d'aquestes.
Capacitats bàsiques,
no?
De moviment.
Això ho diu altres,
que sou especialistes.
Capacitats coordinatives
i capacitats condicionals.
Exactament.
Després,
l'altre model
és quan el nen
ja sap fer coses
i ha d'aprendre
molt més
i res.
Després tenim
el model professional.
El model professional
és quan diem
aquesta persona
ha d'arribar
al seu màxim rendiment.
El màxim rendiment
no vol dir
batre el record del món,
vol dir
arribar al seu màxim rendiment
segons les seves possibilitats.
Però parlem de persones joves,
molt joves.
Sí, no, no,
però de manera general.
Sí, sí, sí.
Jo faig ciclisme,
vindré si puc
el dia 30 de novembre
a córrer la mitja marató,
jo procuraré fer-ho
el millor que pugui.
I si jo entrenés
de manera continuada,
que no ho faig,
però si ho fes,
seria una miqueta això,
un model
de màxima
potenciació
del meu rendiment.
Què passa aquí?
Que amb els nens
es reproduís
el model aquest,
el model professional.
Se li demana
que ho faci
el millor que pugui.
possiblement no sigui això.
Si,
escolta'm,
primer
t'ensenyo
i després
tu has de passar bé.
I ja està.
Des del punt de vista emocional,
quina fora la manera ideal
de tirar endavant
tot això
que estem explicant avui?
De modificar
aquestes maneres
han de fer
de funcionar
en l'àmbit
de l'espor
entre els nens
i els adolescents.
Jo penso
que una de les coses
que s'hauria de fer
és canviar el sistema.
Canviar el sistema
de lligues,
de benjamins,
prebenjamins.
Jo penso que és això.
Penso que està aquí la clau.
És realment increïble
que puguin haver
lligues
i partits
i sàpig
de nens
prebenjamins
que són nens
de 5 i 6 anys.
Estem parlant
de 5 i 6 anys.
I 7 i 8,
és igual.
Vull dir,
jo penso que fins als 12
el nen
no tindria per què anar a competir
i s'ho podria passar molt bé.
Podries jugar,
podries tindre el seu equipet,
els seus companys,
tot.
Però,
mira,
hem buscat tot
d'una vessant
molt recreativa
i una fase,
el que diem,
la fase d'iniciació
és la fase d'aprenentatge.
Llavors,
fer-la una fase
el més agradable possible
perquè com més agradable
sigui aquesta fase,
el nano,
voldrà passar a l'altra fase.
Hi ha moltes nanos
que queden frustrats
en aquesta fase
i per tant
no passen a les seves.
Perquè si no es fa
dins d'aquest sistema,
un nen o una nena
diguem-ne col·lectiva,
que vagi a un centre privat
i faci una activitat
més individual, no?
Sí, però és que els amics
no estaran allà.
Per això,
per això ho dic,
que col·lectivament
o entra dins d'aquest sistema
de lligues i lliguetes
i competició
o no pot fer-hi res.
Molt bé.
Sí, sí.
Que en definitiva
podrien existir igual,
però d'una manera
molt més a nivell de col·legis,
molt més a nivell
que tots juguen a tot,
que en alguns llocs
ja s'està fent
a nivell intern,
no a nivell...
Nosaltres ho vam intentar fer
fa un parell de temporades,
jo estic coordinant
l'àrea d'esports
de l'Ajuntament de Montroig
i vam aconseguir fer
una temporada
bàsicament amb el patronat
municipal d'esports
de l'Hospital i de l'Infant
i Prat Dip,
Bandellós,
em sembla que no em deixo
cap poble de la zona
i el que fèiem era
cada 15 dies
agafàvem a tots els nens
i els portàvem a un lloc.
Els portàvem a Santa Marina,
no sé si coneixeu,
i fèiem allí
una miqueta d'activitats
d'aventura,
entre cometes.
O portàvem a Prat Dip
i fèiem un cross,
després de 15 dies
anàvem a Bandellós
i fèiem futbol.
Anaven 15 dies després
i fèiem una activitat
d'atletisme
en pista coberta
al pavelló de Miami.
I no hi havia conseqüències.
Evidentment que el nen
volia córrer més que l'altre,
és el que parlàvem
abans de la competitivitat.
Però no tenia cap conseqüència.
Aquesta manera de fer
probablement dona la solidesa
que quan arriben a aquelles edats
no abandonin,
perquè ho tenen tant assumit
com una cosa divertida,
agradable,
que no els provoca cap problema
ni cap frustració,
que pot haver-hi
una continuïtat
a l'activitat física
després de l'adolescència.
Si hi ha un cúmul
d'experiències agradables
és en tot.
Si hi ha un cúmul
d'experiències agradables
és seguir-se endavant
aquella activitat
que ens passa als adults.
Si anem a algun lloc
i comencen per primera vegada
i l'experiència no és agradable
i no hi tornem normalment,
doncs amb els nanos
passa bé.
I a més,
en el cas dels adolescents,
els amics i les amigues
són molt importants.
O sigui,
jo, per exemple,
vaig a córrer sol
i no passa res.
Surto amb bicicleta sol
i no passa res.
I m'ho passo molt bé.
perquè vaig pensant
i em relaxo
i ara m'esforço
i ara paro
i ara no sé què.
Però ells tenen més necessitat
de tenir l'igual.
El grup és imprescindible
aquella edat, no?
I veure'ns en esports
on ja no ets el millor
no tens l'amic
que tenies fins ara
perquè ja no juga
perquè no és tan bo.
Això et va fent deixar l'esport.
I escolteu,
tot això que esteu explicant avui
que probablement
a molts pares i mares
no els arribi
perquè, clar,
tant el detall
d'activitat esportiva dels fills
tampoc no la coneixen
des de les mateixes persones,
des dels mateixos professionals
que treballen
en l'àmbit escolar i esportiu.
No surten veus
una mica crítiques
com ara aquestes
que estem posant avui
damunt la taula
perquè es pugui pensar
que es pugui canviar alguna cosa?
O és un tema
que no s'aborda generalment?
Jo sempre,
sempre que tinc l'oportunitat
ho dic
i els cursets que faig
de formació...
I troba acollida
aquesta crítica
que fas?
Els futurs entrenadors
o els futurs monitors
sempre et diuen
el mateix.
És que estem
immersos
en un sistema
que no permet
fer això.
Dic,
bueno,
això és molt relatiu.
És molt relatiu
perquè ells manen.
En part tenen raó,
però hi ha maneres
de fer les coses.
Si pots estar dintre
d'un sistema
però pots donar...
I modificar
aquelles coses
que veus que no funcionen.
Hi ha competició cada dissabte
però si tu tens
20 nanos,
30 nanos,
doncs has de procurar
que et juguem tots.
I uns jugaran un dissabte,
els altres jugaran un altre,
el que no pots fer
és que en juguem 10.
Els bons.
Els altres,
els 20.
No és els bons, no?
Al final acaben avorrits
perquè no hi van ni a jugar
ni hi van anar amb els seus amics.
Llavors, és clar,
tot és una roda.
Depèn molt de les persones
i el sistema.
Jo crec que el sistema
avui en dia
no està per la labor
de fer de l'esport
una experiència agradable.
Està molt més per la labor
de tindre les figures
que deté
i donar-li
més pujada
en aquestes figures
perquè sigui un model
per tots
però la base
està perduda.
Almenys aquí a Catalunya.
Aquí a Catalunya
va ser una dels pioneres
amb el tema de base,
d'esport de base
i ara
les altres comunitats
ens estem passant davant.
No sé què ha passat a Catalunya.
És així.
Potser perquè es va assumir
un esquema
que no ha canviat
com ha canviat
i ha anat evolucionant
la societat també, no?
El model
que va intentar
posar en pràctica
em sembla que el coneixes
el model multimèdia
que va intentar
posar en pràctica
la Generalitat
jo penso que és bastant
era bastant adequat
tenia les seves carències
i tot el que vulguis
però era bastant adequat
des d'aquest punt de vista.
Però
clar
és el que penso jo
no sé si
tothom estarà d'acord
però jo penso que
les federacions
van tenir molt a veure
que no continués
estic fent
una acusació
forta
però
No, no
aviam
cadascú defensa
els seus interessos
i probablement
les federacions
com tothom
té els seus
dins del que és
tot aquest
entratllat
de l'esport
juvenil
és evident
i em penso
que tampoc
no descobrim
cap cosa
i he de reconèixer
el paper
de les federacions
o sigui
que tampoc
és tot
dolent
ni molt menys
perquè estan fent
ara
per exemple
estan fent
bastantes federacions
molt esforç
per formar
els tècnics
i això sempre
és molt boable
abans ho va intentar
la Generalitat
ara
ho fan ells
i ho estan fent
jo estic fent
professor
de diferents federacions
la Roser també ha fet
alguna cosa
em sembla
o sigui
tothom
i estem intentant formar
i és gràcies a ells
també
o sigui
s'estan donant compte
que potser
s'hauria de canviar
alguna cosa
però suposo
que quan una estructura
està muntada
des de fa molt de temps
és difícil canviar-la
cap de cop
no?
Doncs com a mínim
reflexions
com les que hem posat
avui damunt la taula
que serveixin
per a les persones
que es dediquen
directament
a la pràctica esportiva
amb els nens
i amb els joves
i també a les famílies
que tinguin en compte
aquests aspectes
que els seus fills
practiquin esport
a l'escola
i les competicions
no és només
acompanyar-los
sinó també
paral·lelament
incentivar-los
en determinats valors
sobretot
amb l'objectiu
que l'esport
els faci bé
al seu organisme
i al seu cap
que és molt important
que s'ho passin bé
doncs moltíssimes
sí digues
digues Fernando
l'únic
que sempre dic el mateix
i m'agrada acabar
una miqueta així
que no s'han de buscar
culpables
no hi ha culpables
és simplement
buscar solucions
perquè tot vagi millor
i ja està
o sigui
no és que el culpable
sigui el pare
el culpable
sigui el tècnic
o el culpable
sigui la federació
som una miqueta tots
i el que s'ha de fer
és intentar
buscar una solució
perquè no passi això
perquè no s'abandoni
l'activitat física
tan aviat
canvia una mica
la nostra
mentalitat col·lectiva
gràcies per venir
avui a la ràdio
Fernando Revillas
psicòleg de l'esport
professor de la Universitat
Rovira i Virgili
i Roser Barbera
cap d'activitats
del Patronat Municipal d'Esports
gràcies
fins la propera setmana
gràcies
gràcies