Francesc Lledó, molt bon dia, benvingut.
Hola, bon dia a tothom.
Com anem una mica embolicat, no?
Amb el tema de Tarracó en viva, Tarracó a taula.
Sí, sí, amb això de tot el tema de Tarracó a taula,
doncs estem preparant els sopars que tenim ja aquest cap de setmana,
divendres i dissabte,
i tot el termopòlium de la setmana que ve
i els sopars romans també que es fan la setmana que ve.
Doncs bueno, anant preparant coses,
anant preparant menjar romà,
anant acabant de documentar les últimes receptes
i anant, bueno, i a més també els menús romans
que preparem als locals, al restaurant en concret.
Ara, l'experiència d'altres anys ja fa que tingueu la mà
una miqueta trencada en determinats plats.
Sí, sí, sí.
I els feu una mica com de rutina en el bon sentit, no?
Sí, sí, home, ja li agafes,
ja no és allò tan estrany de les primeres vegades, no?
Que sempre dèiem que, bueno...
Que et sobtava segons quina vegada ja, no?
A veure què sortirà, a veure què és això, a veure què...
No, ara ja quan veus mel en una recepta
o veus unes espècies fortes o...
El pebre aplicat en dolç, que me'n recordo que ho sobtava molt al començament.
Sí, sí, aquestes coses ja no te sobten tant al revés,
que ja comences a comprendre una miqueta més com ho feien
i com ho veien els romans en aquell moment, no?
I això també fa que també no paris de sorprendre't
de veure com realment menjaven,
quin menjar més elaborat que feien
i com els agradava de menjar, no?
Que d'això em sembla que no en dubta ningú.
El que passa és que quan parlem de recuperació de gastronomia romana,
jo tinc la sensació que si entréssim a moltes cuines particulars,
trobaríem aquest referent l'aplicació de la mel, per exemple.
De vegades et sobten com a mestresses de casa d'una certa edat,
doncs els rostits li posen la seva culleradeta de mel...
Determinades pràctiques que han quedat molt en la cuina americana.
No és que hagin quedat, és que és la nostra...
Ja no dir coses tòpiques, però secretes.
És la nostra àvia, no? És l'àvia de la cuina actual, no?
O la besàvia, o l'altra àvia, digueu-li com vulgueu,
però doncs és que en qualsevol gesto de la cuina
trobem el referent de la cuina romana
des de amb els utensilis, no?,
que van ser els inventors, diguem-ne,
dels utensilis moderns, entre cometes,
o sigui, ja feien servir la paella,
no tenia exactament la mateixa forma que la que coneixem ara,
era una miqueta més allargada,
però ja la feien servir.
I el material sabem quin era el material?
Sí, sí, sí, se n'ha trobat, està en museus,
el material s'ha trobat perfectament,
inclús el termopòlium aquest que muntem al Camp de Mart,
on va ser? Ah, vale, no,
en un llibre de cuina romana,
n'hi vaig veure una foto d'un termopòlium original romà
i realment és molt curiós,
és molt semblant,
per això el vam fer tal com és,
aquest termopòlium allà,
i llavors tenia uns forats al taulell
que dintre hi posaven les àmfores
o els contenidors on hi havia el menjar, no?
Com que no hi havia ni inspeccions sanitàries aleshores.
Exacte.
Escolta, tot colava, tot a l'hora.
Exacte.
Ara imagina't, no?,
que s'ha de tenir tot ben protegit,
amb una mampara que aïlli
de la contaminació exterior.
Però és que llavors també, clar,
com que no tenien neveres ni gel ni tot això,
sí, també és veritat.
A l'ambient, les coses com siguin.
Però també per això llavors menjaven moltes salassons
i moltes espècies i molt de picant
i aquestes coses perquè, bueno,
per matar una miqueta tot allò que no volguessin qui era, no?
Afortunadament podem tastar
i fer una mica d'arqueologia gastronòmica
també aquests dies a la ciutat de Tarragona
amb el Tarracó Iba,
gràcies a la feina que fa l'associació Tarracó a taula.
Nosaltres, però des del nostre espai,
teníem una assignatura pendent,
perquè si se'n recorden abans del parèntesi
a maig amb el Francesc Lledó
vam iniciar un capítol
per preparar una mica l'estió amb les vinagretes
i recordo que ens va sorprendre el Francesc
explicant-nos coses, per mi, molt insòlites,
per alguns de vostès segur també,
al voltant de les maioneses, no?
Sí. Avui volia parlar de les vinagretes,
que és un tema molt recurrent, molt fàcil.
Una mica romà, també.
Molt, molt, molt, moltíssim.
És molt, molt romà,
sobretot la part de les agredolces,
però totes, els romans,
l'oli d'oliva i el vinagre,
junt amb el Gàrum,
eren essencials, superessencials en tot,
o sigui, és que posaven a tot arreu, no?
Escolta, no us plantegeu a Tarragotaula
comercialitzar el Gàrum?
Home, és...
Potser dic una vaginada,
però poca broma, eh?
Coses més estranyes i més exòtiques.
Fa anys que anem darrere,
però també estàvem...
És que clar,
tot el que fem a Tarragotaula
ho volem fer molt estricte, no?
I llavors estàvem intentant...
El Gàrum és una cosa molt personal
que es feia cada patrici,
cada persona,
perquè penseu que quan parlem de cuina romana
estem parlant dels millonetis d'avui en dia,
diguem-ne,
no de ningú més.
La jet, eh?
La jet, perquè els altres no menjàvem, diguem-ne.
Els altres les farinetes,
quatre tonteries i ja està.
Tonterietes,
una miqueta el dia de festa,
una miqueta...
Una mica de verdura.
De via amb sal, eh?
Imagineu-vos com devia ser això.
Però, doncs, els altres, sí,
els patricis i tota la gent que vivia com vivia,
doncs aquests sí que cuinaven, no?
Llavors, aquesta gent tenien
el seu propi personalitat,
el seu propi truquillo, entre cometes,
per fer-se el Gàrum, no?
Llavors, era una cosa molt personal,
tan personal,
que s'arribava a portar penjat del cinto,
de la cintura,
o portaven, no ho sé...
Se'l portaven de casa.
Se'l portaven de casa, exacte.
O sigui, el tovalló i el Gàrum
se portava de casa.
No sortien de casa sense el Gàrum.
Exacte.
I anava, doncs, amb uns recipients,
que és això el que estem intentant aconseguir,
que és possible que ho tinguem parlant que ve,
ja ho veurem,
i aquests recipients.
Aquests recipients podien ser de terrissa,
podien ser de diferents materials,
depèn també de...
Passa la porositat també de l'aterrissa d'ara,
és que clar...
Ha costat perquè...
Per fer aquesta fidelitat que us plantegeu des de l'associació.
Sí, és que has de fer la fidelitat
i has de complir amb el tema sanitari, no?
Has de fer les dues coses.
Mira, quatre pots de vidre, quatre etiquetes i ja està.
No, s'ha de buscar, doncs,
un recipient més o menys semblant a el que hi era.
I això, bueno, ja ho veurem,
però estem buscant-ho i...
Però heu fet Gàrum, com cada any,
pels plats, no?
Sí, sí, sí.
El Gàrum que no deixa de ser...
Recordem que és que estem parlant com si...
Sí, és allò que dèiem,
que era tot de restes de peix blau.
O el dia que hi havia molta pesca,
o quan se netejaven per fer enxobes,
que també en feien ells,
o, bueno, totes les puntes de peix blau,
tot el que els sobrava de peix en general,
ho posaven en unes tines molt grosses,
el sol i la serena,
barrejat amb sal,
amb molta quantitat de sal.
I això ho deixaven el sol i la serena
durant uns mesos.
La història estava en què,
a més, hi afegien altres coses.
Aquestes altres coses depenien ja
de cada persona amb el seu gust,
hi podien posar vi,
hi podien posar mel,
hi podien posar herbes,
hi podien posar moltes coses.
La base és la sal i el peix.
He deixat fer vell,
envellir el sol i la serena
durant aquest temps.
Després s'apremsa tot això
i surt un líquid negre,
de color negre,
super salat, evidentment,
i això es feia servir
en vés de la sal als plats
i li afegia un gust de peix salat
que no ho fem,
encara que ho sembli.
És una miqueta fent el símil,
perquè ho entengueu,
la sal de les anxoves,
les anxoves que fem a casa,
aquella sal que queda,
si aquella sal amb aquell suquillo
que té la premséssim,
seria un primer gàrum.
Similar, similar.
Seria un primer gàrum, sí, sí, sí.
En fi, sense gàrum,
anem a fer unes vinagretes
amb els productes que estan al nostre abast,
ja per aquest temps,
que tot i que avui tenim un dia així,
encara una mica estrany,
però les previsions són bones.
Sí, però ja pel cap de setmana
diuen que ja farà sol
i ja podem començar a fer...
El cap de setmana passada
era com si fos ple estiu,
per tant,
podem prendre ja plats freds
i amb aquestes vinagretes esplèndides.
Jo les vinagretes,
és una cosa que sempre fa mandra de fer
i no ho entenc, de veritat,
és una cosa desconeguda,
llavors l'únic que puc dir
és que són desconegudes,
perquè una vinagreta bàsica
són 10 segons de preparació,
però així, 10,
contesta 10,
i llavors no entenc
per què no es fan servir a les cases,
és una cosa per desconeixement,
suposo.
I és hàbit,
és el costum,
sempre que mani de la mateixa manera.
Sí, home,
perquè també a Catalunya
tenim una cultura del setrill
que és molt maca
i que manim damunt de l'amanida,
que això està molt bé
i és boníssim,
però no vol dir
que no puguem fer les vinagretes,
també, no?
I que sempre hem de fer el mateix.
Que sempre hem de fer el mateix
i llavors ho converteix
en monòton.
Una cosa bonica i bona,
com és amanir amb setrill,
es converteix en monòton
si sempre ho fem, no?
I és una altra alegria
per segons quins plats.
I és una altra història, sí.
Jo amb vinagretes
no voldria diferenciar
tres o quatre,
sobretot tres de bàsiques,
hi ha diversos grups,
però diguem-ne tres de bàsiques,
serien les vinagretes fredes,
normals,
després les vinagretes calentes
i les vinagretes agredolces.
Serien aquests tres grans grups
de vinagretes.
Del primer és el més senzill
i el més fàcil
i el més ràpid.
L'únic que necessitem
és algun recipient
per sacsejar l'oli
i barrejar els ingredients
que jo el que aconsello de sempre,
perquè és una cosa que tenim molt a l'abast,
és un pot de vidre amb tapa.
Petit.
Petit, tipus marmelada,
un pot d'aquests.
I a dintre hi posem els ingredients
per la vinagreta,
al nostre gust.
Normalment la proporció
d'un vinagre contra l'oli
és d'un 10%,
això vol dir
una part de vinagre
per nou parts d'oli.
La sal, el pebre,
amb això s'olio és una vinagreta.
Llavors és posar-lo dintre del pot,
tapar i sacsejar,
com si féssim un còctel,
però res,
és que sacsejar...
Un momentet.
Sí, 5 segons.
Ben sacsejat, ben enèrgicament,
obrim el pot i amenim.
Ja està, ja teniu una vinagreta freda.
Amb aquesta vinagreta
hi podeu afegir el que vulgueu.
Podem deixar-la,
amb aquell pot,
un oli amb unes herbes
durant tota una nit,
per exemple,
i l'endemà traiem les herbes
i afegim el vinagre,
la sal, l'oli,
i ja tenim una vinagreta
aromatitzada
amb un oli de farigola,
pot ser,
o de romaní,
o d'orenga,
o del que vulgueu.
Hi podem afegir mostassa.
Hi podem afegir...
Saps si, perdona,
quin problema tenen
els olis aromatitzats?
Jo no sé si et deu passar,
jo crec que a moltes persones
que ho fan els hi passa.
Poses les herbetes,
el que sigui,
el romaní allà
i l'oli.
I no deixes que es faci.
Vull dir,
vas gastant, vas gastant,
vas omplint d'oli
i mai t'agust de res, allò.
Sí, sí, sí.
No, a més,
no s'ha de reomplir
perquè les herbes
tenen el seu aroma limitat.
Quin mínim hem de deixar de temps
perquè allò,
com a mínim,
agafi un aroma.
A més,
si ho feu,
ja que ho feu,
feu-ho bé.
O sigui,
no me'l deixeu a la vista
perquè la llum
els agrada moltíssim.
Feu servir botelles fosques,
si pot ser.
Les de vinagre,
per exemple,
si fixeu,
són fosques.
Les de fin o jerez,
aquestes botelles van molt bé
per fer olis aromàtics
i vinagres aromàtics.
I s'ha de fer també
amb un oli
el més neutre possible
per incrementar aquest gust
i deixar-ho...
Per tant,
amb una graduació
més aviat baixa.
Sí,
amb una graduació baixa,
si pot ser.
0,5, una cosa així.
O 0,4.
0,4.
Sí, sí.
Perdó.
I si ho feu amb un oli verge,
que també queda molt bo,
però n'hi heu de posar
més quantitat.
Llavors també es pot barrejar.
Llavors podeu fer un oli
de farigola,
per exemple,
molt potent
i a l'hora de fer la vinagreta
no teniu per què tirar
el 100% amb aquell oli
de farigola.
Unes gotes.
Una miqueta d'aquell oli
i després barrejar-ho
amb un altre oli.
Temps.
Doncs mínim, mínim, mínim
un mes.
Un mes ha d'estar allí
en un lloc fosc
i ventilat,
si pot ser.
Clar,
si m'agafes la farigola
i m'ho poses
i ja està.
Tu saps que això
ho fem molt a la cuina.
Posem les anxoves en sal.
Els 15 dies
ja les volem treure.
No, no,
les anxoves sobretot
dos mesos mínim.
Tenim aquesta mania,
no?,
de la rapidesa.
Si voleu fer més via
ja, com tot té truquis,
podeu calentar aquest oli
al microones
o al foc
i llavors la infusió
es fa molt més ràpida,
evidentment.
De totes maneres,
perd moltes propietats
aquest oli
de calentar-lo.
Es quedem amb el sistema tradicional.
Jo crec que el tradicional
seria el millor.
Les vinaguetes fredes,
aquesta que ens acabes d'explicar
tan senzilla,
podem afegir qualsevol erba,
podem afegir una mostassa...
Qualsevol cosa,
qualsevol verdura
a trossets,
pot ser una ceba,
poden ser uns pèsols escaldats,
pot ser uns espàrrecs saltejats,
unes carxofes,
poden ser,
en vez de verdures,
poden ser, no ho sé,
salses ja pròpiament dites,
com diem abans,
la mostassa,
s'hi pot afegir
ketchup,
algun sofregit,
algun picant,
el que vulgueu,
o sigui,
això,
tant herbes
com productes,
com pernil,
com productes d'aquests...
Però el pernil
no entraria més
en aquestes tèbies?
No,
la podem fer amb fred,
perfectament també,
sí, sí, sí,
es pot fer amb fred,
el que passa és que
quan fem una vinagreta amb fred,
tots els ingredients
s'hi han de posar
amb més quantitat,
perquè deixen anar
menys el gust,
llavors,
aquestes mateixes vinagretes,
si les aglenteixen,
com dèiem en el cas dels olis,
és exactament el mateix,
amb menys quantitat
tenim més gust,
però també canvia
les propietats
i el gust de les vinagretes.
I ara penso,
aquestes vinagretes
admetrien cucombrets,
tàperes,
salmons,
fumats,
marinats,
qualsevol tipus de marinat
o saló també?
De tot,
de tot.
El que sí que aconsello
és que quan hi afegim
alguna cosa d'aquestes,
tipus salmó,
tipus bacallà,
que queda boníssim,
tipus enxova,
tipus qualsevol cosa d'aquestes,
en vez de fer-les al moment
que les deixem una nit
a la nevera,
que tota la vinagreta
quedarà molt més perfumada
i molt més bona,
perquè fet el moment
quasi que és com si
tiressis el salmó
a l'amanit directament
i amanissis amb la resta,
perquè no t'agafarà
prou aroma.
Llavors és millor
que si voleu fer,
per exemple,
una vinagreta de salmó
amb una miqueta de net,
doncs la feu avui,
aquest vespre,
arribeu a casa,
agafeu el potet
i tireu l'oli,
el vinagre,
tot això,
el salmó tallat primet,
una miqueta de net,
tapeu,
el deixeu a la nevera
tota la nit
i l'endemà
és quan ho podem fer servir.
Veureu que tota la vinagreta
fa olor de salmó
o de bacallà
o del que hi hagueu posat.
Passem a les...
Tu dius calentes,
jo m'atreviria a dir
més aviat tèbies, no?
Perquè la temperatura
és important aquí.
Sí, sí, sí.
Les calentes
l'únic que hem de fer
és això,
és accelerar aquest procés
de perfumació
de la vinagreta
i aprofitar
aquest moment
de calentar
per afegir-hi coses
que normalment
no els podríem posar
com pot ser,
per exemple,
una miqueta
de llom de porc,
per exemple,
podem fer uns taquets
de llom de porc
i els saltejar-los mateix,
després els desglasegem
i tirem...
Desglasejar,
què vol dir?
Tirem,
mentre està allà
afregint-se,
diguem,
el llom de porc
o el vinagre
amb calent,
amb la paella calenta
i veu que fa...
i redueix
i llavors
ja fora del foc,
jo sempre fora del foc
ja hi tiro l'oli
d'oliva verge
i la sal i el pebre.
Amb això tindríem,
per exemple,
una vinagreta
de llom de porc,
per exemple.
I podeu tirar pernil,
per exemple,
el que dèiem abans
amb cru,
doncs amb cuit,
no?
Una vinagreta de pernil,
doncs això,
un pernil certeja det,
les puntetes
i tot allò
que no sabeu mai
que anem de fer,
doncs també dos copets
de foc
perquè agafi una miqueta
de gust,
també desglasegem
el vinagre,
treure-ho del foc
i tirar l'oli
i la sal i el pebre.
Vinagretes...
Jo recordo una que vas fer
quan explicaves allò
els ous potxers
i les amanides.
Sí, sí, sí.
Que era l'amanida lionesa
que és un clàssic
de l'escoffier,
és un clàssic
dels que estudiem cuina,
no?
És una d'aquelles coses...
És bonica això
de les paraules
que utilitzen els professionals,
no?
Les tècniques
que tenen un...
No, home,
l'escoffier és la Bíblia,
no?
Ja, ja.
Una de les Bíblies
de la cuina francesa.
Aquestes has dit
que era l'amanida lionesa?
Lionesa, sí,
és l'amanida de Lión,
és la típica i tòpica,
però, doncs, bueno,
com tot és com
les muntades amb botifarra
d'aquí, diguem-ne,
és l'amanida de Lión.
És una amanida molt...
Com vam dir, no?
Amb el pato rat, això.
És una amanida molt recorreguda,
però que encara avui en dia
es fa servir
per guarnició
i per coses...
I el protagonisme
en aquest tipus d'amanides
són les vinagretes,
justament.
Sí, sí, sí, sí.
A més, aquí hi ha el contrast
dels cruixents
del pato rat
amb l'ou,
amb l'ou aquest poixer melós
i aquesta vinagreta
que és canyera,
perquè el bacon
i el vinagre amb calent
doncs li donen
una furtó especial
i agradable, no?
I després ja vindria
la tercera part
que són aquestes agredolces...
Que pensàvem que eren
cosa dels xinesos
i no, són molt nostres.
No, no, no, són molt nostres.
Mira, els romans,
són les que feien servir
més els romans, no?
Que són vinagretes
on un ingredient important
o protagonista
pot ser la fruita,
eh?
Poden ser altres coses,
però normalment
se fa servir molt la cosa.
Però que les aplicarem
en salat.
Sí, sí, o sigui,
podem fer una vinagreta
de nespres,
per exemple,
o una vinagreta de préssecs
o de pomes,
de cireres,
de taronja,
del que vulguem,
no?
De llimona,
una vinagreta de llimona,
del que vulgueu.
Aquí el que es tracta
és de compensar
la dolçó,
fresca i salvatge
de la fruita
i integrar-la
dintre d'aquesta vinagreta,
no?
Llavors, com ho fem això?
Doncs és molt senzill,
només cal agafar la fruita,
sigui la que sigui,
la tallem,
per exemple,
si és una mandarina
no la tallem,
només la deixem a grills
perquè no se'ns desmunti,
perquè penseu que això
ha d'anar a coure,
a cocció.
O si és la poma,
doncs la tallem
a daus una miqueta grossets
perquè si no es desfarà
de seguida.
Doncs,
tinguent una miqueta en compte
les propietats de la fruita,
la tallem
a mesura adequada
per a la fruita,
per exemple,
en el cas de la magrana
desgranada,
només,
i llavors la posem
en una paella
amb una miqueta d'oli
i la saltegem.
Aquí entren els olis
i no les mantegues,
perquè estem treballant fruites.
Res, res, res.
Oli d'oliva verge
o oli d'oliva lleuger
i saltejadeta.
Aquí hi podem afegir
una espècie
al moment de saltejar,
que pot ser romaní,
farigola,
la que vulgueu,
orenga,
l'espècie que vulgueu
o cap,
i quan ja la tinguem
una miqueta enrossida,
sobretot que el foc
sigui viu,
sigui molt fort
perquè no se'ns estobi,
la fruita l'únic que volem
és que li doni una mica
de color
per estovar-la,
quan ja la tinguem
enrossideta
hi tirarem
un sucre,
diguem-ne,
que pot ser
o sucre normal
o pot ser sucre càndid,
aquest de la canya,
aquest sucre més fosc,
pot ser sucre moscovado,
aquests altres sucres
encara més foscos,
més purs de canya,
poden ser mels,
poden ser glucoses,
qualsevol tipus
d'aquest,
menys sequarines,
jo amb les sequarines
adolcorants
d'aquest tipus no,
però doncs
qualsevol altre tipus
d'aquest sucre sí,
en el cas dels romans
la mel,
en el cas nostre
doncs la sucre,
llavors la caramelitzem,
deixem que
fongui
i estorri
una miqueta,
amb la botella
de vinagre
a l'altra mà,
perquè mentre ens ho mirem
no se'ns cremi,
perquè després
és el típic
que estàs fent
la vinagreta
agredolça
i ja tens el sucre
al seu punt
i dius
vinga,
anem a tirar el vinagre
i on tens el vinagre?
El vas buscant
i quan ja l'has trobat
ja està cremada
la vinagreta,
o sigui,
amb una mà
la paella
i a l'altra
és el vinagre,
d'acord?
Ens ho anem mirant
perquè això fa molta via,
a més no pots dir
espera't que ara vinc,
no, no, no,
això es crema,
llavors doncs
quan ja té aquell punt
de caramel,
aquell punt de color
de fusta agradable,
llavors és quan hi tirem
el vinagre pel damunt,
farà allò del jut
que dèiem,
el tanto que els vapors
aquests fan tossir
i si es van als ulls
doncs
es van una miqueta
de molesten
i llavors ja està,
el reduïm al gust,
el vinagre
és per reduir
molt,
poc o gens,
moltes vegades
a més tirant el vinagre
ja es pot treure del foc,
si us agrada
més potent de vinagre
és així,
si us agrada més sual
el deixarem reduir,
penseu que els vinagres,
molts vinagres
d'aquest tipus fòrum,
d'aquests vinagres
agredolsos,
que són vinagres
agredolsos,
el que hi ha és això,
és un sucre,
un sucre torrat,
un sucre caramelitzat
i afegit
dintre d'aquest vinagre,
això li dona
una miqueta de dolçor,
doncs aquí estem aconseguint
una miqueta el mateix,
llavors ja,
una vegada reduït aquest vinagre,
senzillament afegir l'oli
a la sal
i al pebre.
I ja per acabar, Francesca,
a quin tipus de plat
se li pot posar
aquest vinagre
agredolça,
aquesta vinagreta,
perdó,
agredolça de fruita?
A tot arreu,
a tot arreu.
Cars, peixos, amanides?
A tot arreu, sí, exacte.
Amb tot?
Amb tot, amb tot.
Des d'unes endívies
d'aquestes típiques
del Roquefort,
doncs imagineu
si posar-hi al damunt
una vinagreta de panses,
per exemple,
que pot quedar boníssima
amb la combinació amb el Roquefort.
Tot ho fa tan fàcil
i després t'hi poses tu i...
I després també
amb enciams
normals i corrents,
doncs no tenim res,
només que un trist enciam
d'aquests tan bons,
però un enciam,
no hi ha res més.
Doncs bé,
ens fem una vinagreta
amb dos o tres fruites diferents,
podem posar, doncs,
pome,
nespros
i cireres,
per exemple.
Imagineu-se
com que pot quedar
amb una niqueta d'enciam.
Això prima, eh?
Això com diu la gent,
això prima.
Sí, sí, sí.
No et pensis
que és dolent pel cos,
no massa.
No, perquè el punt de sucre
que portes mínim.
És mínim,
és una miqueta per contra l'estat.
Al contrari,
molt saludable, no?
Sí, sí, sí,
no és una cosa dolenta pel cos
ni molt menys,
aquestes vinagretes.
A més,
com que van amb enciams
i tot això,
doncs molt millor.
Després també,
perdona,
amb un peix frigidet,
un llenguado
o un rap
allò a la planxa
i el damunt
t'hi tires una vinagreta,
no ho sé,
en aquest cas de dàtils
o una vinagreta
de raïm,
per exemple,
en el cas del llenguado
hi pot anar molt bé
o una vinagreta de taronja
amb un llenguado
també pot anar molt bé,
no ho sé,
coses d'aquestes
que després hi ha tu
amb més vinagre o menys,
perquè a vegades
pots dir una vinagreta
i pot portar només
un toc de vinagre,
pot ser una cosa
molt sual de vinagre
i que predomini més
l'oli i els aromes,
no?
A tot arreu van les vinagretes.
Serà per idees.
Sí.
Francesc Lledó
del restaurant Marlott
de Tarragona,
una vegada més,
molt sincerament,
gràcies per acompanyar-nos,
t'esperem la propera setmana
i animer
que teniu una feinada
aquests dies de por.
La setmana que ve
jo crec que parlarem
més de Terracotaula
i del Termopoli
perquè allà estarem
al damunt.
Aquí, a la carta.
Gràcies, Francesc.
A vosaltres.