...
Francesc Lledó, molt bon dia.
Hola, bon dia a tothom.
Benvingut amb el Francesc, que ara comentàvem...
Escolta, no tocaria ja que parléssim una mica de peix,
i això del canvi del peix està a punt a punt,
però encara no s'ha consolidat del tot.
Sí, ara, com moltes vegades durant l'any,
hi ha un canvi important,
tant de peix,
degut també a aquests mal temps que hem tingut,
aquest mal temps que hem tingut fa que
tot el tipus de barc
hagi passat una temporada parada,
i després els caladeros s'emouen,
i llavors ja també es dediquen a anar
a altres tipus de captures.
Ara, en aquesta època, normalment,
la gamba hauria d'anar molt bé de preu,
i l'escamarlà,
però aquest any, com que hi ha hagut molt de tempesta,
encara no han trobat els llocs bons,
o és que cada vegada n'hi ha menys,
o no sé què passa,
però no s'acaba de baixar la gamba
com a altres anys,
o com a altres sobretot fa 3 o 4 anys,
perquè l'any passat també va ser bastant especial.
Després també, ara ens comença a entrar ja el saïtó,
comença a entrar un saïtó maco.
Ara és moment de posar-lo en sal,
si volem tenir enxovets?
Una miqueta més cap allà encara.
O sigui, ara comença a entrar el saïtó.
Més cap a l'abril, maig...
Sí, més que arreu pel preu,
vull dir, ara comença a entrar,
i precisament com que comença,
doncs encara va a un cert preu,
al maco.
Però d'aquí dos mesos o així,
estarà ja a un preu molt raonable,
i les mides seran grosses.
Llavors és el moment de fer les famoses anxoves,
amb sal, posar-lo amb sal i tot això,
que és un exercici no recomanable,
sinó pràcticament obligatori,
diria jo, per tothom,
perquè és molt fàcil.
I tens anxoves tot l'any?
Tens anxoves tot l'any,
és molt fàcil i no falla,
vull dir, no té cap secret,
no és allò d'haver-te de posar a la cuina,
no sé què, no.
Un pot d'anxoves,
amb mitja horeta,
el tens fet, vull dir, no té més.
I el resultat,
sempre pots fardar,
entre cometes,
que l'aixecut...
A més, s'aguanta molt de temps després.
S'aguanta molt de temps.
Més que ara és tenir un lloc
una miqueta dient per a guardar-lo,
un rebost, més o menys,
amb unes condicions de rebost bones,
que no hi toqui el sol
i que tingui una temperatura
més o menys estable
durant tot l'any.
Un lloc ben ventilat,
si convé,
amb poca llum ja n'hi ha prou.
Després també hi ha la sèpia,
la sèpia de Tarragona,
aquella sèpia petita,
bona, tan freda.
Ara és bon moment per la sèpia.
Ara comença la sèpia també,
molt bona.
És una sèpia que si la compreu fresca del dia,
jo, per mi, a casa,
al restaurant no ho faig,
però per casa me la faig sense pelar,
o sigui, amb la pell i tot,
és tan fresca i tan bona
que val la pena tastar-ho així.
Ha de ser recient pescada,
que llavors la pell és tendra,
i llavors la fas a la planxa,
o la guises,
o la fas el que vulguis.
La tendència sempre és treure la pell.
La tendència és treure la pell sempre, sí.
Però és que la pell,
és lògic que la tregui,
si no és que tingui un dia o dos la sèpia,
ja és millor treure-la.
Per acabar de pescar la sèpia.
Acabar de pescar.
Francesc, si no és algun amic
que l'acaba de pescar...
Sí, mira, només cal que aneu
a les botigues dels peixeters de Tarragona
a la tarda,
a partir de les 7,
a partir de les 8 de la tarda,
i tindreu les sèpies fresques del dia.
Vull dir, sobretot amb les peixetes.
El mercat no,
perquè el mercat està l'endemà,
no entra el peix,
seran fresques també del dia abans,
però no és aquella sèpia
de les 7 de la tarda
o les 8 de la tarda
que te la compres,
i a les 9 o les 10 de la tarda
ja li estàs fent les fregues a la panxa.
És molt diferent, això.
Això val la pena,
val la pena fer-ho de tant en tant,
perquè tenim aquesta possibilitat de fer-ho,
que hi ha molta gent que no pot fer això.
Després ens anem oblidant
una miqueta ja de l'escata,
la durada ha desaparegut totalment, evidentment.
El llobarro,
no per l'època,
sinó perquè no hi ha captures.
Té molta cosa de viver-ho ara, no?
Sí, sí,
però el llobarro fresc, gros,
costa de sortir,
no està sortint,
però costa de sortir.
El llenguado també ja comencem a anar
una mica de baixa,
que era un peix que n'hi havia força,
doncs ja tornem a anar
una miqueta de baixa.
I ara tornarem a entrar a l'època
del peix que més m'agrada a mi,
o un dels que més m'agrada,
que és la tonyina, no?
Ara comença la tonyina una altra vegada,
i és un moment d'aprofitar-la,
a veure com n'hi ha de preu aquest any,
jo suposo que més o menys bé.
Parles de tonyines petites o d'aquella...?
De moment la petita, sí,
de moment entren les petites,
el bonítol,
la tonyina petita,
i a poc a poc anirem cap a...
Com a mesura que s'acosta a l'estiu,
anirem veient les grosses,
les més grosses.
Però doncs és un peix que
té moltes possibilitats,
porta molt d'aliment
i als nens agrada molt, no?
O sigui que és un peix que no té espines,
té totes aquelles avantatges
que normalment no té el peix.
I en qüestió de closca,
ara com estem?
Amb closca és el que dèiem.
El musclo ja comença,
ja ha passat tota aquella època
tan dolenta del musclo,
ja hi tornem a ser.
les almejas i tot això
no hi ha mai problema,
perquè com que això...
Estan de molt pujada de preu,
la xirla ara,
ara ha començat,
doncs, una mica...
Ara començarà.
A deixar-se comprar.
Tot el que és el crustaci,
el bivalp, diguem-ne,
això ara, en aquesta època,
començarà a anar bé de preu.
La gamba i l'escamarlà
dependrà del que es trobi, no?
La gamba penxuda,
ara és una bona època,
però la gamba penxuda
ja fa un mes o dos
que se'n pesca i que n'hi ha,
però doncs,
si l'altra gamba surt,
la penxuda baixarà
i és una gamba boníssima,
és una gamba que...
Bueno, que coneixen més
les dones de casa
que els professionals,
perquè els professionals
no en comprem tanta
com potser no hauríem de comprar,
no?
Perquè anem més
per la gamba vermella.
Clar.
Però la gamba penxuda,
ara que ve uvada
amb aquells ous,
a més, a més de veure el color
de la parada, no?,
allò vermell i blau,
ja és preciós.
A més, és un blau
molt especial,
tirant a grisós.
Com a metàl·lic.
Molt bonic, sí.
Com a metàl·lic, sí.
Després tenim el gambó,
aquella gamba blanca
o gamba petitona.
Aquesta gamba és boníssima,
també l'única que té gamba
és comprada i menjada,
o sigui, no es pot aguardar
perquè es torna negra de seguida,
no?
Llavors, aquesta gamba
és simplement
enfarinada i fregida,
eh?
Això ho podeu fer a casa...
Bueno, abans
ho feien amb un diari,
el que passa és que
la tinta és tòxica
i no és aconsellable,
però posaven la farina
en un diari
i posaven les gambes
i el sacsaven,
el ventaven, eh?
I llavors quedava la gamba suelta
amb l'excés de farina baix
i ho fregien.
Jo ho aconsellaria de fer
amb un colador
o amb un escorredor.
Sí, sí, sí.
Poses primer l'enfarina,
es ve la gamba amb un tàper.
Allà a l'aigüera
en la té la pica?
No, no, no, no,
sense aigua, sense aigua.
No, no, no, dic allò
perquè no sense aigua.
Ah, clar, per una bruta.
Jo és que ja penso
en la cosa de la neteja.
Escolta, tu mires des del restaurant...
No, jo el que faig és a casa...
Jo a casa sempre tinc un paper de diari.
Para, quan has dit allò del paper de diari
i amunt i avall dic
si molt bo, molt tradicional,
però et queda a la cuina
que després...
Jo a casa sempre procuro
tenir un paper de diari
a l'abast, a la cuina.
Primera, perquè és una manera
de desfer-se'n d'ells
i segona, perquè va molt bé
quan peles cebes, peles patates...
Un cop llegits, eh?
Que ningú se'ns enfadi
de la premsa escrita un cop llegits.
Sí, però com que són cada dia
se n'acumulen molts.
Llavors, va molt bé
per pelar patates, pelar cebes,
tot això.
Inclús, quan fas això
de saltejar amb un colador
les gambes,
poses el diari sota
i després fas la bola
i a la paperera, no?
I va molt bé, va molt bé.
T'estauria molta feina de neteja.
Sempre he dit a la cuina
si ets organitzat
després hi ha menys feina, no?
Clar, clar, clar.
La llei del drop o la cuina funciona.
O sigui, si tens mandra
de fer una cosa,
pensa com l'has de fer
per no tardar tant
i fer-la més ràpida
i llavors funciona.
I a més queden bé
si ho fas amb el cap i no amb el cor.
Doncs, bueno, això.
Les gambes aquestes penxudes
també es poden tirar
algun truquillo a la farina.
Com ara?
Hi dona un aroma.
Ai, perdoneu, però...
Hi ha algú que...
Sí.
Ja està.
No he oblidat de desconnectar.
Bé, doncs a la farina
s'hi poden barrejar coses
com s'hi pot barrejar, per exemple,
galeta.
Alguna herba.
S'hi poden barrejar espècies.
Galeta, deies?
Galeta normal?
Sí, galeta normal.
Galeta picada.
que podria ser també barrejar-la
amb par ratllat.
També queda molt bo.
Li dona una miqueta de cruixent.
S'hi pot posar
una miqueta de pell de llimona,
ratllada.
S'hi pot posar, no ho sé,
el que vulgueu,
també percebeu que la farina
també la podem aromatitzar una miqueta
i també li dona un gustet molt agradable.
Després,
ara en aquesta època...
Però escolta, Francesc,
abans de canviar d'espècie,
podríem dir.
Quan vas estar a Cuba
vas veure una manera de fer les gambes
diferent a la d'aquí.
Per què no l'expliques,
avui que parles de la gamba?
Sí, sí.
A Cuba hi va haver una cosa
que em va xocar,
perquè és un ingredient
que el tenim aquí molt conegut
i no se'ns havia acudit mai.
Tot i que tenim una recepta clavada
o molt semblant aquí
per preparar les gambes.
Allí vam estar en un paladar
i vaig demanar unes gambes a l'ajillo.
Doncs val,
unes gambes a l'ajillo
i te les porten
i en vez de ser,
jo m'esperava, clar,
les que coneixem, no?
I en vez de ser com aquelles
era l'ajillo,
l'all,
l'havien treballat amb all tendre.
Ah, ah, ah.
I llavors
li canviava totalment el gust,
inclús la presentació,
clar,
perquè ja no era allò
de l'oli,
l'all,
el bitxo,
no sé què,
sinó que el seu all tendre
l'havien tractat més aviat
com si els féssim en sabades,
com si els féssim
amb un sofregit de ceba,
tomàquet...
Com un estofadet.
Com un estofadet, quasi,
però a més
molt ben tractades
perquè em va sorprendre
inclús que
no estiguéssim massa cuites
perquè a la gamba
si la cous massa
ja no val res, no?
Doncs estaven molt bé,
molt ben tractades.
I era molt senzilla
la manera de fer-les,
era senzillament
n'havien fet,
n'havien posat ceba,
eh,
poqueta però n'havien posat,
n'havien fet un sofregidet
de ceba i tomàquet allà,
això és una de les bases
de quasi tota la seva cuina,
eh,
llavors,
quan ja el tenien sofregidet,
agafaven uns alls tendres
i uns alls normals,
eh,
els alls normals pelats i laminats,
i els alls tendres
com si fossin calçots tallats
de dalt o baix,
eh,
amb la part verda i tot,
sobretot la verda
que era la més agradable,
el plat,
inclús tallats
després
a trossos
més o menys
d'un dit de gruix,
d'acord?
I anar tallant tota la blanca
i la part verda també,
tot junt.
Llavors,
primer,
amb una miqueta d'oli
ofegaven els alls normals,
laminats,
quan ja els tenien
a foc suau,
quan ja tenien una miqueta
de color,
llavors hi tiraven l'all tendre
tot sencer,
li donaven dos toms,
i llavors hi tiraven la gamba,
que la gamba podia ser
o sencera
i o bé pelada.
O les cues, ja.
O les cues pelades.
I llavors,
quan,
res,
eren dos toms,
perquè la gamba ben bé
són dos toms,
no s'ha de coure gaire,
amb l'oli ben calent
perquè marqui una miqueta
i llavors,
diguem-ne,
que apagaven el foc
i ho ofegaven
amb aquell sofregit
de ceba i tomàquet
que teníem,
ja fet,
eh,
una miqueta de comí,
hi posaven un res,
una miqueta de comí en pols
i ja està.
Res a veure
amb les gambes
que coneixem aquí.
Res a veure amb les gambes
de l'ajillo
que tenim aquí.
Però quedava molt bo
perquè aquests estendres,
sobretot les cues verdes,
li donaven un gust
superagradable a la gamba,
no?
No ho sé,
tenia el gust de l'ajillo
perquè hi havia també
l'altre all,
però a vegades tenia
una frescor
i una...
Bueno,
i aquella cosa
que tenim també,
per exemple,
si no he menjat mai
les galeres encebades
amb ceba i tomàquet
que són boníssimes.
Doncs tenia
alguna cosa d'allò també,
no?
I em va sorprendre
aquesta barreja.
Doncs ho podem provar
perquè aquí tenim de tot,
vull dir,
no és cap element exòtic
ni estrany
a la nostra cuina,
aquests ingredients.
Jo el que faré,
jo ara aquest plat
el poso també a la carta
i el que faig
és el flambejo
amb una miqueta de ron.
Al final, ja?
Sí,
o sigui,
abans de tirar
la ceba i la tomàquet,
quan ja tens la gamba,
res,
dos tomets
i tires unes gotes de ron
i ho flambeges.
Llavors,
això li dona una dolçó
que ajuda l'all tendre
a donar-li una dolçó especial.
Ja,
és una cosa extraordinària.
i molt bo,
de veritat.
És un plat que queda molt bé,
molt bé.
Parlaves que era una bona època
per la sèpia?
Sí.
Explica'm alguna cosa
de fer amb la sèpia.
Bé, la sèpia...
És agraïda ella sola
a la planxa, no?
A la planxa,
a més aquestes sèpies
estan tan dretes,
a la planxa són molt agraïdes.
Però si no,
també la podem posar
a la cassola
i podem fer
el típic romesco
de sèpia
o inclús,
jo si voleu
avui us puc explicar
un plat típic
de calçotada,
que ara és l'època
de les calçotades.
A les calçotades
hi ha dues coses per mi,
que són,
bueno,
tres coses
que són molt típiques.
Totes les coses
de les calçotades
són molt típiques.
El que passa és que
potser a la tercera
que us diré
no la trobareu tan típica.
Però bueno,
la primera és el calçot,
evidentment.
La segona és la salsa,
que jo li dic de romesco,
aquí hi ha molt que discutir,
però bueno,
jo li dic la salsa de romesco.
I la tercera,
per mi,
són els peus de porc.
Jo és una cosa
que sempre he associat
amb les calçotades.
Ah, sí?
Però generalment no,
perquè normalment
és la carne a la brasa,
el llonganissa,
la cançalada,
la carxofa...
I amb la família en general
sempre és una cosa
que a la calçotada
el que és la brasa
no la fem servir.
Però els peus de porc
enguisats.
Enguisats.
Clar,
és que dius
després dels calçots
la salsa,
uns peus de porc enguisats,
el francès ha de tenir
un estomaguet.
Els peus de porc
de la calçotada
sempre els fem
amb la salsa dels calçots.
Ah, veus?
Agafem uns fesols,
o sigui,
és que amb una calçotada,
com que el que necessites
és flama
i no necessites brasa,
et trobes que
o el muntes dos focs,
o el foc que has fet servir
per fer els calçots
no et serveix
per fer la carn després.
I llavors per això
n'entres a casa
mai fèiem una carn
a la brasa al darrere
o en general no es fa,
sinó que preparàvem
les coses ja
i és el dia que menges la crema,
el dia que menges això,
els peus de porc,
tot coses que tu
cremes el calçot,
t'assentes a la taula
i ja ho tens tot preparat.
Perquè el calçot també
s'ha de menjar calent
ni s'ha de menjar
recient fet.
I llavors,
sobretot,
la meva sogra
ens preparava
uns peus de porc
guisats
amb fesols
i la mateixa salsa
dels calçots.
Llavors,
si en aquest guisadet
hi afegim
una sèpia,
pot quedar boníssim.
Els peus de porc
amb la sèpia.
Amb la sèpia, sí.
O sigui,
hauríem d'agafar
llavors a casa,
si ho voleu fer a casa,
això seria simplement
bullir els peus de porc.
Amb algunes herbes, potser.
Sí,
quan bulls el peu de porc
jo el bullo amb llorer,
ceba,
ceba clavada
amb uns claus
d'aromàtics.
I para de comptar
el llorer,
la ceba,
llavors ja s'hi vols posar
una mica de romaní,
farigola,
també hi ha qui posa
altres herbes.
Una miqueta de julivert,
uns alls.
Però jo crec que la base
és la ceba,
el llorer,
l'oli d'oliva,
una miqueta d'oli d'oliva,
el clau,
el clau d'olor
i aquest boquer garnir
de farigola
i julivert.
Amb això bullim els peus
a foc suau,
que vagin bullint
i quan ja estan al seu punt
els deixem refredar
i els desossem.
Li traiem
tot l'os
que queda al mig.
Passa,
si els fem bullir
a foc suau,
els hem de tenir
molta estona,
no?
Perquè clar,
hi ha qui els bull
també a l'oli express?
Home,
doncs sí,
si en teniu
fas més via,
clar.
Sí,
sí,
a veure,
és que l'oli express
tot el que sigui bullir
es pot substituir
per la normal
i és la meitat
de temps almenys.
Deixa'm-ho preguntar,
no sigui que en aquest cas
sigui millor fer-ho
amb l'oli tradicional,
no?
No,
no,
no,
no,
no.
Més tradicional
que l'oli express,
tampoc.
No,
és que és això,
l'oli express és el mateix,
l'únic que li estàs afegint pressió
i penetra més aviat
tota la cocció
dintre dels aliments,
no?
O sigui,
no hi ha cap problema
per fer-los amb l'oli express,
l'únic que has d'anar al tanto
que no se't passin massa de cocció
perquè llavors se't desmunten
i ja trobes una pasta
a l'hora de desossar-los,
però doncs és perfecta
la cocció de l'oli express
per això,
eh?
Llavors,
simplement això,
bullits,
desossedets,
llavors la sèpia igual,
si és fresca,
fresca,
fresca,
sense netejar,
o sigui,
sense treure-li la pell,
ara,
evidentment,
la boca i el cap
i això sí que s'ha de treure,
eh?
Llavors la tallem a trossos,
com si féssim la sèpia
amb endonguilles típica,
eh?
La tallem a trossos,
amb una cassola gran
la saltegem,
amb oli d'oliva ben calent
li donem dos tons,
eh?
Li podem posar uns allets,
també no passa res,
sencers,
amb dos cops,
amb pell i tot,
llavors ho traiem tot
i passem per aquest mateix oli
i passem el pèl de port
tallat a tacos,
també,
el durem una miqueta,
eh?
I,
si volem,
amb una paella a banda
i saltegem uns fasols,
també,
escorreguts,
eh?
Amb una miqueta de llet,
també,
dos cops de paella,
eh?
Només donar-los una miqueta
de color per fora.
Després,
amb aquesta cassola
on ho hem saltejat tot,
ho tirem tot a dintre,
una altra vegada
i tirem la salsa
que ens ha sobrat
dels calçots,
de la calçotada
o de la fem expressament
per això.
Aquesta salsa
la podem allargar
amb una miqueta,
no cal pràcticament res,
del suc de bullir
els peus de porc,
eh?
Li fem dos xup-xups
perquè s'integri el gust
i per anar bé
això ha de reposar
una miqueta,
eh?
Perquè,
com que està tot cuit,
ja...
És més,
potser és d'aquells plats
que fas a la nit
i per menjar-ho l'endemà,
i per menjar-ho l'endemà.
Quasi millor,
no?
Sí, sí, sí.
I veureu que us xupareu els dits.
El peu de porc
amb la combinació
amb la salsa del romesco
i la sèpia
queden boníssims.
Jo,
d'aquest plat
que acabes d'explicar,
que realment és deliciós,
només hi poso una objecció.
O fem calçotada
o fem això,
perquè tot és massa.
Francesc.
Però és que,
per desgràcia,
s'ha perdut molt l'acostum
de menjar calçotada.
Jo,
de petit,
quan fèiem una calçotada,
amb mi ja s'havia de comptar
amb 50 calçots,
com a mínim,
per mi sol, no?
Tu ets dels que no vas al concurs
perquè no tens temps, no?
No,
a més no m'agraden els concursos a mi,
però doncs,
menjar 50 calçots
no era cap bestiesa
fa temps.
Ara sí,
ara és una bestiesa.
Llavors, clar,
has de fer alguna cosa contundent
de segon,
perquè ara la calçotada
és més folclòrica
que alimentícia, no?
Sí.
Sí,
jo trobo que sí,
la gent està menjant
molt pocs calçots.
No sé si és que hem perdut
l'acostum de menjar
o els que són massa
tiquis-miquis.
Jo t'anava a comentar
el contrari,
que a l'hora de preparar
la calçotada,
quants en comprem?
Jo me'n menjo 6,
jo me'n menjo 10
i després,
quan estan els calçots fets,
ni 6, ni 10,
ni 12, ni 15,
poden ser 20, 25...
Bueno,
si la gent s'arriba a menjar
25 calçots per cap,
per mi ja és calçotada.
Ah, ja és calçotada.
A partir d'un número determinat,
si no,
és una bajanada.
Si no,
és folclore.
De totes maneres,
jo insisteixo que aquest plat
que ens ha explicat avui
el Francesc Lledó
dels peus de porca
amb la sèpia
es mereix un protagonisme,
es mereix ser protagonista
en un àpat.
Sí, sí, es pot treure perfectament
en un àpat
d'un diumenge
o d'entre setmana,
perquè a més és un plat
que no s'us farà molt bé
a la nevera,
s'us aguantarà bé,
perquè penseu que el romesco
és una salsa
amb una base d'oli important
i fa de conservant,
llavors la nevera
s'us aguantarà molt bé
i no us empitjorarà,
o sigui, al revés,
amb el temps,
millora aquest plat.
Francesc, per acabar,
una mica de cosa relacionada
amb la tècnica,
amb la sèpia.
La típica pregunta,
quan la tiro a la paella
o a la planxa
comença allò a treure aigua?
Malament, malament.
Aquí hi ha dos errors,
o hi pot haver dos errors.
La primera,
que la paella estigui freda,
això és un error
molt greu per una sèpia.
Sí, ja no cal que continuïm
perquè allò ja està
abocat al fracàs.
I la segona és que potser
la recipient és massa petit
per la sèpia que volem tirar.
Això també és un altre error
molt greu.
La sèpia,
si us deixa anar
molta, molta aigua,
és que està congelada.
I si no,
doncs és un d'aquests errors.
I aquests errors
són fàcils de solucionar,
ja t'ho dic,
amb una planxa ben calenta,
amb una miqueta de sal a la base,
si la vols fer a la planxa
i pots menjar sal,
una miqueta de sal a la base,
una miqueta grossa,
perquè no se t'enganxi en excés,
i tirar la sèpia al damunt,
volta i volta,
i veureu que sí que deixen aigua,
perquè és lògic,
però poqueta.
I no girar-la.
Ah, i sobretot no marejar-la.
No, no, això sempre ho he dit,
la planxa és volta i volta i el plat.
O sigui, esperar, paciència.
El bo és la paella i la planxa
al màxim,
al màxim,
i quan hi tireu la sèpia
la baixeu al mínim.
Que la reacció de la sèpia
sigui tancar el poro,
fer la crosta,
perquè no tregui l'aigua,
i després se cogui
amb el foc baix,
se vagi coient.
Quan ja la tinguem així,
la girem,
però amb el mateix procediment.
Primer pugem el foc,
esperem que s'acalenti bé la planxa,
doncs la girem,
i tornem a baixar el foc,
i tornem a deixar que es cogui
de l'altre cantó.
És la manera de treballar
amb la planxa, no?
Veus, són d'aquelles coses
que cal tenir en compte
i que eviten que fracassem en un plat, no?
Que són coses que no percebudes,
doncs les haguem de perdre de vista.
Sí, és com aquell típic
sofregit de calamars
que volem fer vegades
que una paelleta així
l'omplim de calamars,
és un desastre.
Vull dir, paella gran,
foc a tope,
i espai perquè
ventili i s'evapori l'aigua, no?
O sigui, no podem per atendre
amb una paella d'un pam
tirar un pam de...
no, amb una paella d'un pam
i hem de tirar res,
un trosset al mig
perquè tingui una bona
una banda de ventilació
i s'evapori de seguida
aquesta aigua que deixen anar.
Francesc Lledó
del restaurant Marlott de Tarragona,
moltes gràcies
per acompanyar-nos una setmana més.
T'esperem el proper dijous.
Fins dijous que ve.