Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Bo o dolent? Poc vull saber-ho. Sort de mi, en té la gent.
Però, ai, d'ella, si la ràbia se m'encén, què és?
Pots trucar al 24 47 67, però abans de trucar, si tu vols rumiar una miqueta més,
te'n dono una altra possibilitat, una altra manera de cometre aquesta resposta.
Que és així. Fregant, neix. Bufant, creix. I si el tapes és ben mort, pot fer el mal amb escreix,
destrossant, a dret i a tort. Què és?
Em diuen per aquí que realment és difícil.
És difícil. Difícil deu ser trucar al 24 47 67 per endur-se aquest llibre,
perquè ja sabeu que nosaltres sempre donem pistes i sempre ajudem.
Vull dir que si et fa una mica de cosa trucar, que no te'n faci, eh?
Que a cana a cana, mentre ens prenem el te i expliquem històries,
estem encantadíssims que compartissis amb nosaltres els teus pensaments,
les teves idees i la possibilitat d'encertar.
Torna a repetir-ne un per si se t'havia escapat.
Diu, si sóc bo o dolent, no vull saber-ho. Sort de mi, en té la gent,
però, ai d'ella, si la ràbia se m'encén.
I la paraula encén, jo diria que és força descobridora, la resposta.
I l'altre, que diu, fregant, fregant, un bastó amb un bastó, neix.
Fregues un bastó amb un altre i neix.
Bufant, creix.
És a dir, si hi ha vent o si bufes, creix.
Si el tapes, és ben mort. Tu mateix.
No hi hau gisent, no hi hau gisent.
Pot fer el mal amb escreix.
És a dir, pot fer molta mal, molt, molt, molt, molt, molt de mal.
No ho sé, jo que s'imagina com si es cremés un bosc.
Quin mal, quin mal, quin mal.
Destrossant a dret i a tort.
I si ara, amb aquestes pistes, no ho saps, és que no vols trucar.
I si vols trucar, el telèfon és el 244767.
Au, venga.
Tornem a escoltar la musiqueta una miqueta, donem una estoneta
i si algú volia trucar que ho faci.
I si no, passarem amb els nens.
Doncs sí, sí, sí, hola, bona nit.
Hola.
Hola.
Hola, bona nit.
Què em dius el teu nom?
Joan.
Hombre, Joan.
Què tal, com estàs, Joan?
Bé.
Que estàs bé?
Sí?
Bé.
Que estàs...
Escolta'm, et ve que es bufegues una mica, que estàs cansat?
Joan.
Què?
Que estàs cansat?
No.
No.
No.
Ah, i escolta'm, Joan, va, anem al gra que deus pensar.
Jo el que vull és dir l'endevinalla.
Que la saps, la resposta?
Joan?
Bé.
Hola.
Que la saps, la resposta?
Sí.
Ah, vinga, digue'm-la, digue'm-la aquí a l'orella, va.
Que no ho senti ningú.
Quina és la resposta?
El foc.
El foc.
Molt bé, Joan.
Aplaudiments, aplaudiments, aplaudiments pel Joan.
Bravo.
Bravo, perquè era difícil, era difícil, Joan.
Les 500 persones que estan aquí assegudes envoltant-me, fan una cara estorada, com dient, com pot ser que el Joan ho sàpia? Com és que ho sabies, Joan, això?
T'han ajudat?
Sí.
Ah, bé, bé, bé, doncs ho trobo molt bé, perquè les coses, amb una mica d'ajut, sempre són més fàcils. Joan.
Què?
Escolta, tinc aquí un llibre que em fa l'efecte que a tu no t'agradarà massa, encara, encara, però farem una cosa.
El llibre aquest, si vols, el podem guardar per qui t'ha ajudat, sí?
Sí.
I tu tindràs un regalet especial, et sembla, Joan?
Sí.
Eh? Que el vindràs a recollir aquí a la ràdio.
Sí.
Sí? Doncs, a partir, alerta, de la setmana vinent, aquí a la ràdio tindràs el llibre, que ja hi és ara, i una cosa per tu, especial, d'acord? Una cosa cana-mecana, què et sembla?
Eh.
Sí?
Sí.
Doncs, escolta, Joan, ho venga, ara deixem el telèfon, ens tornem a posar al costat del transistor, de la ràdio, i escoltarem el conte dels petits, què et sembla, tens ganes?
Sí.
Doncs, venga, Joan, una abraçada i un petonet ben fort. Adéu.
Adéu.
Adéu, Joan.
I continuem, perquè el temps avui corre, corre, corre com el foc, com el vent.
Avui, avui el conte que us porto i trobeu que és super, super especial.
És un conte que es titula La música de la nit, un conte escrit per la Violet Heston, il·lustrat, ja sabeu que ens agrada molt dir qui fa els dibuixos d'aquestes històries que us llegim o que us expliquem, per la Carme Soler Vendrell, que precisament va ser la que il·lustrava la història de la setmana passada.
Recordeu, aquell nen que es trobava amb gent que semblava que estigués empipada per tot arreu, aquell pobre noi que a la fi se li va enganxifar fins i tot aquell maloremus, aquella mala, mala, mala, mala, mala broma que portava tothom.
És que el vent d'estiu de vegades és que és tan apagalós que ens fa perdre això, el bon humor.
Doncs bé, avui la història és...
A vosaltres us heu trobat que de vegades us fa l'efecte que us...
No ho sé com dir-ho, no sé com dir-ho, com si us equivoquéssiu una mica de com són les persones.
Per exemple, de pensar, ai, que és avorrit aquest, i potser no ho és tant.
Ai, que mandrosa que és aquella, i potser no ho és tant.
Ai, que poc simpàtic que és aquell altre, i potser no ho és tant.
I tant, sabeu, de vegades, les persones, els animals o les coses, tenen més cosetes, més cosetes, més cosetes que no pas els veiem o ens pensem?
Doncs vinga, ara, apaguem la llum, encenem la nostra espalmeta cana-macana, i fins i tot si teniu aquelles barretes de fer olor, no estan gens malament.
Ep, alerta, perquè l'altre dia em van dir que aquestes barretes, de vegades, fan marejar el papa o la mama i acaben dormint i roncant.
Doncs passigueu-los il·legaltes si dormen o ronquen, i se'ls acabarà, eh?
No pot ser, això, a l'hora del conte dormir o roncar.
Res, tu, passigada, que té crio a la panxa.
Fa molt poca gràcia, us ho adverteixo, això.
Doncs vinga, i ara, asseguts estirats, escoltem la història de la música de la nit.
I a més a més, m'agradaria també que escoltéssiu la música que acompanya el conte, que és d'en Mosser, també un crac, eh?
Sí, sí, sí.
M'agradaria més que el xin-xang.
M'agradaria més que el xin-xang.
brillar els colors i el món de les bestioletes, brugia d'activitat.
La Marieta va espiar el dormilega del cargol i va ronçar el nas.
Guaiteu aquest animaló tan mandrós i avorrit, sempre amb aquesta closca inútil a l'esquena.
Per què no tira endavant i fa alguna cosa?
Ai, pobret, el defensava la bona papallona.
em penso que és sort com una campana i per això no sent mai la música de la nit.
Sort! No n'és pas de sort, no. Un drop ho és, va remugar l'abella.
Les bestioles gandules no la poden sentir mai la música de la nit.
Mare, què és la música de la nit?
va demanar a l'escarabató.
D'on surt aquesta música?
És aquella música tan bonica que sents cada nit?
Li va contestar la mare.
T'ajuda a dormir-te i et dóna forces pel dia.
Treballa i tindràs música a la nit.
M'endreja i seràs sort com el teu llit.
Com el cargol?
Va fer l'escarabató.
Això mateix, pobret.
Va fer sa mare.
D'on surt aquesta música no ho sé pas.
Però el que sí que és, és que ja és hora d'anar a l'escola.
I li va fer adeu amb la mà.
Anant cap a l'escola, l'escarabató preguntava a tothom
d'on surt la música de la nit?
L'aranya en va quedar tan sorpresa
que va perdre el punt de la taranyina que teixia.
Doncs, ara que ho dius?
Va fer.
Com vols que ho sàpiga.
Ves quina pregunta per començar el dia.
Què hi fa, d'on surti?
Va exclamar la Marieta.
Mentre la continuem sentint cada dia.
Però el cargol no la sentirà mai perquè és un dropo.
Va fer l'avella.
La pregunta?
Va sobtar tant les formigues
que totes van topar de morros amb la del davant.
La música de la nit?
Va dir la primera.
Doncs sí, és clar.
I es va girar cap a les altres.
És un secret.
Va saltar la segona.
Diguem la veritat.
Va sortir la tercera.
Doncs no ho sabem ni poc ni molt.
Van fer totes tres alhora.
En acabat va anar-ho a demanar al Cuc
que estava excavant un túnel
i els cent pèls que estava aplanant la terra.
Una bona pregunta, sí senyor.
Una boníssima pregunta, a fer que sí.
Va somriure el Cuc.
Càstima que no en sapiguem la resposta.
I va afegir el cent peus.
L'escarabató es va mirar el cargol.
Potser si me l'endugués a estudi,
aprendria a treballar, pensava.
Però el cargol precisament estava a punt de clucar l'ull.
Potser demà va fer l'escarabató
i va continuar cap a l'escola
deixant el cargol allà on era
i la papallona i tots els altres
rumiant sobre la seva pregunta.
Quina pregunta tan poca solta?
Va remugar la vella.
Com si no tinguéssim prous maldecaps.
No hem de pensar-hi més, va fer una formiga.
En tot el matí no hem pogut fer ni set passes seguides
sense perdre el pas.
Us sembla que ho deu fer la lluna?
Va preguntar el Cuc tot amoïnat.
I què?
Va respondre el cent peus.
És de mena callada i lenta aquesta,
com el cargol.
Si no que aquella, la lluna, fa llum.
No m'hi havia encaparrat mai,
va fer la Marieta.
Però el que és ara m'agradaria saber
d'on ve la música de la nit.
Ai, fixa't en quin embolí que ens has ficat,
tu i el teu nano.
Va rondinar l'aranya.
Si no pregunten res els nens,
no aprendrien mai res.
Va contestar la mare de l'escarabató.
Més tard, a l'hora de la posta,
la papallona va veure el cargol
que s'arrossegava tot solitari.
Com sempre.
Que trist, va pensar.
No pot sentir mai la música.
I les preguntes encara menys.
Al cap de poc va murmurar
Em penso que hauria de provar de parlar-hi.
I se'n va anar darrere el cargol.
Abans que la papallona pogués trobar el cargol,
es van començar a sentir els primers sons meravellosos
de la música de la nit.
Venien de darrere una pedrassa,
no gaire lluny d'on dormien l'aranya i la vella.
La papallona va latejar fins a la pedra i va guipar a l'altra banda.
Va fer un bot i va girar cua amb uns ulls com unes taronges.
He de trobar l'escarabató, pensava.
I els altres, això no s'ho creuran mai si no ho veuen amb els seus propis ulls.
Les bestioletes de seguida van córrer cap a la pedra.
Estaven molt excitades, però ho feien molt i soni.
Un cop allí, mirant de no ser descobertes,
van guipar com ho havia fet la papallona.
La lluna s'havia alçat en el cel fosc de la nit
i enviava la seva llum al cargol.
Però un cargol, com no l'havien vist mai,
estava ballant
i la closca la tenia al caire dels llavis i bufava amb força.
Era d'aquella closca que sortia a la música tan bonica,
encantadora i somiosa de la nit.
Les bestioletes, meravellades,
ho van comprendre tot.
Ara sabien d'on sortia la música
i per què el cargol era tan dur mil·lega.
La feina nocturna del cargol
els ajudava a ells a feinejar de dia.
Sense fer fressa,
van esmunyir-se cap a gaudir de la son
i dels somnis que la música els desvetllaria.
És curiós com ens podem equivocar, oi?
Va fer l'endemà la Marieta.
L'escarabató va somriure i va cantar
Treballa i tindràs música a la nit.
Mandreja i seràs sort com el teu llit.
Però aquest cop hi va afegir
Tenir son tot el dia no és dolent?
Si treballes amb somnis
per la gent.
Què us ha semblat?
Eh, a mi la veritat és que m'ha agradat, m'ha agradat, m'ha agradat.
Però que molt.
Es titula, per si el voleu tornar a llegir,
potser, o buscar-lo en alguna bíblia o en alguna biblioteca,
en alguna llibreria,
la música de la nit,
amb unes precioses il·lustracions.
L'autora del llibre és la Violet Eston,
i l'autora de les il·lustracions,
la Carme Soler Vendrell.
L'editorial és
Imsa,
i és un llibre
dol,
carregat de valors,
i de coses molt interessants,
que en els dies que ens pertoquen
no està gens de malament anar a recordar.
No us heu fixat?
De vegades,
ens fa l'efecte que tal,
o que qual són d'una manera,
però,
no ho són.
Qui havia de dir que el secret
més ben guardat de tot el bosc,
del forat,
del lloc on sortia la música de la nit,
el tenia el mateix cargol,
aquell que li deien
Eeeh,
que ets un dropu,
que sort com una pedra
que no sent re de re,
i a més a més,
no treballa,
ai,
sort com un llit,
doncs no,
noi, noi, no,
no era gens de sort al cargol,
no,
no era gens de sort,
a més a més,
era qui feia la música,
bufant la seva closca.
Ara que penso,
jo,
em sembla que li hauré de treure la pols
a la meva closca,
no és que jo porti una closca penjada
a l'espatlla,
no,
gens ni mica,
el que passa és que tinc una closca
que un dia em vaig trobar a la platja
i vaig pensar,
aquesta closca,
que xula,
que xula,
a veure si me n'enrecordo,
i la setmana vinent porto la meva closca
aquí que m'acompanyi
i explico una història
de closques,
closques i peixines,
rapatxines i pastanagues.
Eh,
uf,
que és la mitja d'ú.
A veure,
s'ha adormit el papa
i la mama encara hi és?
Sí,
doncs venga,
feu-los un petonet, eh?
Ah,
això està molt bé.
Apaguem l'espelma,
desem les barretes d'olors
i ara ja,
sí,
premem l'interruptor
i encenem una altra vegada la llum.
Uuuu,
uf,
uf,
semblava que era un somni, eh?
Com la gent del bosc.
Doncs venga,
ja tenim el pijama posat,
ens rentem ben netes les dents
importantíssim,
grans i petits
i tot seguit,
ai,
venga,
un reguitzell de petons
el papa,
la mama,
el Jaume,
la Berta,
la Clàudia,
la Joana,
l'Adrià,
ai,
a la Irati,
a l'Abel,
i a tots,
a tots,
a tots els nens en particular
que aquesta tarda eren a la
biblioteca del ponent de Reus
escoltant històries
i fent disfrutar molt
el conte,
contes que s'ho ha passat molt bé
amb ells.
Sí,
un petonet, eh?
I tornem d'aquí una setmana.
Ah,
per cert,
per als que encara us deixen quedar
més tard que anar a cana,
avui hi ha un parell de contes
aptes per tots els públics,
perquè aquest llibre
que d'aquí una estona presentem
és per tots,
per tota la família.
Venga,
un petonet.
Jo no sé muchas cosas,
és veritat.
Digo tan solo lo que he visto
i he visto
que la cuna del hombre
la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre
los ahogan con cuentos,
que el llanto del hombre
lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre
los entierran con cuentos
y que el miedo del hombre
ha inventado todos los cuentos.
Yo sé muy poques cosas,
es verdad.
Pero me han dormido
con todos los cuentos
y sé todos los cuentos.
Tots els contes.
A cana ma cana,
els dijous a la nit.
L'encantada som del pou
d'un cercle d'or rodejada.
T'estorava el temps d'infant,
ma fecunditat callada.
Dins les coves de fredor
dorme a tenebrosa avena,
me deslliuren de la nit
la corriola i la cadena.
Aquesta aigua t'has pensat,
és la nostra servidora.
És de casa i no diu res,
quan la puigen besa i plora.
Del país de l'aire
el teu torn front estret se catava,
quan m'abolia el secret
ma gran buidor fosquejava.
Sota els cosols del casal
jo m'estava avall dormida,
sols per fer-te pressentir
l'ombra i l'espant de la vida.
Un misteri vagarós,
de sang fresca sacudia,
no era tan sols veritat,
tot quan el món resplendia.
Tendre front,
per sempre ungit,
d'una invisible puresa,
dirà si no tan seguit,
m'adolçor i m'atristesa.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.
poesia.

poesia.
poesia.
fer pinya i donar a entendre
als que no ho volen entendre
o als que fan el possible
perquè això no ho entengui ningú
que hi ha o han d'haver altres opcions
als conflictes.
Han d'haver altres opcions
al fet que
el que diu l'amo
és el que els serps
han d'acatar.
I nosaltres no en som de serps.
Nosaltres som persones amb criteri
que pensem que el món
ha d'anar
per altres camins,
No pas pel camí de la guerra
I en tant que en Paco Ibáñez
Amb la seva
Musicació de poemes
Té molt, molt a dir
De Nicolás Guillén
Soldadito Boliviano
Soldadito de Bolivia
Soldadito boliviano
Armado vas de tu rifle
Que es un rifle americano
Que es un rifle americano
Soldadito de Bolivia
Que es un rifle americano
Te lo dio el señor barriento
Soldadito boliviano
Regalo de Mr. Johnson
Para matar a tu hermano
Para matar a tu hermano
Soldadito de Bolivia
Para matar a tu hermano
No sabes quién es el muerto
Soldadito boliviano
El muerto es el Che Guevara
Y era argentino y cubano
Era argentino y cubano
Soldadito de Bolivia
Y era argentino y cubano
Él fue tu hermano
Él fue tu hermano
Él fue tu mejor amigo
Soldadito boliviano
Él fue tu amigo
Da pobre
Del Oriente al Altiplano
Del Oriente al Altiplano
Soldadito de Bolivia
Del Oriente al Altiplano
Esta amiguita rentera
Soldadito boliviano
De luto pero no llora
Aunque llorara en su mano
Aunque llorara en su mano
Soldadito de Bolivia
Aunque llorara en su mano
No llora porque la hora
Soldadito boliviano
No es de lágrima y pañuelo
Sino de machete en mano
Sino de machete en mano
Soldadito de Bolivia
Sino de machete en mano
Con el cobre que te paga
Soldadito boliviano
Que te vendes
Que te compra
Es lo que piensa el tirano
Es lo que piensa el tirano
Soldadito de Bolivia
Es lo que piensa el tirano
Pero aprenderás seguro
Soldadito boliviano
Que a un hermano no se mata
Que no se mata un hermano
Que no se mata un hermano
Soldadito de Bolivia
Que no se mata un hermano
Que no se mata un hermano
Mentre buscava menjar
Un jaguar va entrar en un campament abandonat
I va trobar un foc
El foc era molt poca cosa
I agonitzava
Envolcallat
Amb el seu mantell de cendres
Els ulls encara li brillaven
Però estaven a punt
D'apagar-se-li
El jaguar es va posar
A tafanejar
Per aquell lloc
I sense voler
Va bufar el foc
I el va avivar una mica
Què hi fas aquí, germà?
Va preguntar el jaguar
El foc va contestar
Ja ho veus
M'estic morint de gana
Perquè la gent se n'ha anat
I m'ha deixat abandonat
I tu?
Què és el que menges?
Va tornar a preguntar el jaguar
Què vols que mengi?
Pobre de mi
Va contestar el foc
Amb veu apagada
Palletes
I fulles seques
Ah
Va replicar el jaguar
Jo sóc diferent
Jo menjo cèrvols
Tapirs
Pèteris
Bous
Cavalls
I fins i tot
Peixos
Que pesco a l'aigua
Sí, sí, sí
Va dir el foc
Jo menjo més que tu
Perquè
Només t'he dit
Una part de les coses
Que jo menjo
A veure si és veritat
Va insistir el jaguar
Digue'm tot el que menges
Jo m'alimento
D'aquestes mateixes coses
Que has dit
I a més
Ja t'ho he dit
De palletes
Fulles seques
I fins i tot arbres
I en dia i xop
Com que el jaguar
L'havia estat avivant
Amb els seus esbofecs
El foc
Li va sucarrimar les celles
Fins que no et begui
Menjar un arbre
No em creurà
Que en siguis capaç
Va
Fes-ho
De vora
Un arbre
El foc li va contestar
Això
Depèn de tu
Si em bufes
Jo devoraré un arbre
Aquest és el meu gran problema
No sé buscar-me
No sé buscar-me l'aliment tot sol
El jaguar
Es va posar a bufar el foc
I unes quantes guspires
Li van saltar al damunt
I li van cremar la pell
En diversos llocs
I això explica
Les diverses taques
Que avui dia
Tenen els jaguars
Espantat
El jaguar
Es va quejar
No facis això germà
Vés més en compte
Quan menges
Si no em devoris a mi
Que t'estic ajudant
Però el foc va contestar
Ets tu
Qui ha d'anar amb compte
Perquè jo sóc aici
I ja t'he dit
Que menjo de tot
El jaguar va tornar a bufar
I el campament es va incendiar
El jaguar
Va veure com el foc devorava
Totes les fulles i branques
De què estava fet el campament
Però el foc
Es va tornar a empatir
I li va dir al jaguar
Ja veus germà
Que menjo palla
Fulles i pals
Però el jaguar va replicar
Jo vull veure't menjar més coses
No solament fulles i pals
Vull veure com devores
El mateix tronc dels arbres
Això
Depèn de tu
Bufa'm
Bufa'm
Perquè beguis que també menjo d'això
El jaguar va tornar a bufar
I el foc
Es va estendre per l'herba de la sabana
I va encendre la muntanya
En aquest moment
Va venir un vent molt fort
I el foc
Va llepar els arbres
I es va propagar
Amb grans flamarades
Crepitant estrepitosament
El jaguar es moria de por
Però el foc li cridava
No, t'he dit que jo ho menjava de tot
No, t'he dit que jo ho menjava de tot
I a tu també
I dient això
Amb una gran flamarada
Va avançar sobre el jaguar
Amb la seva llengua brillant
I el jaguar
Veient-se envoltat per les flames
Va fugir, és paurdit
Així
El foc va demostrar al jaguar
Que menjava més que ell
I per això
Els Pemón
Fan fogueres als seus campaments
Perquè saben que el foc
Foragita els jaguars
Els Pemón
En altres temps coneguts també com Taulipang
Són un poble d'agricultors
Que viu a la regió de la Gran Sabana
A l'estat venezolà de Bolívar
Aquest ha estat un conte titulat
El jaguar i el foc
De la tradició oral dels Pemón en Venezuela
I aquest conte
És un dels contes que se'n recullen
En aquest volum que us porto
Titulat
Mites, contes i llegendes dels cinc continents
Narrats per José Manuel de Prada-Sampère
I il·lustracions de Lluís Filella
Editorial, joventut
D'aquelles editorials que fan una edició
Molt, molt acurada
De les obres que porten
A terme porten a llum
Perquè tots nosaltres puguem llegir
Us parlo una mica de José Manuel de Prada-Sampère
Neix a Salamanca l'any 63
Estudia filologia anglesa
A la Universitat de Barcelona
I literatura anglesa
I comparada a la Universitat de Columbia
A Nova York
La seva passió principal
És la literatura oral
En totes les seves manifestacions
He dedicat diversos articles a aquest tema
A més del llibre que teniu a les mans
És recopilador de les antologies
Les mil cares del diable
Que en alguna ocasió
Aquí hem llegit
Alguna de les històries
I cuentos populares irlandeses
I d'en Lluís Filella Garcia
Us dic que és de l'any 61
Advocat en funcions des del 88
I compagina aquesta activitat
Amb la il·lustració de llibres
Especialment adreçats al públic infantil
Altres il·lustracions
L'últim llop de la Cerdanya
El gorca blau
La lluna vol un fill
Comptes del Japó
I la col·lecció
La pipa de la pau
En particular
Comptes del Japó
I recordo l'home
Que feia florir els arbres
També l'han tingut a les nostres mans
I hem pogut gaudir
De les il·lustracions
De Lluís Filella
Que jo evidentment
Diguem-li que
Per molt que m'estimi la paraula
Difícilment
Difícilment tinc paraules
Per poder explicar
Per poder manifestar el goig
De disfrutar
Les il·lustracions
Que en particular a mi
Penso que són excel·lents
El podeu trobar
Amb molta facilitat
Aquest llibre
A la biblioteca
Aquí a Tarragona
O en qualsevol
De les biblioteques
Que tingueu a l'abast
Aquí a la província
I també per suposat
El podeu adquirir
En qualsevol
De les llibreries
Que vosaltres
Acostumeu a subvintejar
I penso una cosa
Com que l'assumpte
Anava de foc
Perquè anava de foc
Ja heu vist
L'endevinalla
Era de foc
I el conte aquest
Té a veure amb el foc
Tot i que també
Una miqueta
Amb el vent
Recordeu que la setmana passada
La resposta
L'endevinalla
Era el vent
Potser és que
Havia una mica de relació
Amb el conte aquest
Que també teníem guardat
Però que no vam explicar
Però que expliquem
Llegim avui
Doncs com que té
Tot a veure amb el foc
Nosaltres
Hem portat
Un grup
No el portem aquí
Hem portat
El disc
D'un grup
Que es diu Migala
I que tenen
Una de les seves obres
Titulada Arde
I Arde
Que és crema
Diria jo
És el que ara mateix
Podreu escoltar
Cloenda
En aquest conte
Arde de Migala
Provem-ho i
Alerta pels que no hàgiu sentit mai
Migala
Que és una música
Diferent
Diferent
Diferent
Diferent
Diferent
Diferent
Diferent
Diferent
Diferent
Diferent
Diferent
Diferent
Diferent
Diferent
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ciglogo!
I Siweishi va accedir a acompanyar-lo!
Arribat el moment Siweishi i Guineu es van posar en camí.
Els éssers que vivien en aquella època tenien poders extraordinaris.
Així és que Guineu va doblegar el camí en dos i va fer que s'escurcés.
De manera que, en menys d'una hora, ell i el seu company Siweizi van arribar al cim de l'alta muntanya.
La nit era molt fosca, no hi havia lluna i les estrelles appenes brillaven.
D'aquesta manera seria fàcil entreveure la més petita foguera.
Van mirar cap a l'est, van mirar amb gran deteniment,
van mirar durant llarga estona però no van veure cap foc.
Van mirar cap al nord de la mateixa manera i no van veure cap foc.
Van mirar cap a l'oest però tampoc no hi havia cap foc.
Llavors, Guineu va dirigir la vista cap al sud.
Va estar mirant una llarga estona però no va veure res.
Va estar mitja hora mirant cap al sud i llavors, molt lluny, molt lluny,
va entreveure una petita resplendor, com una lluny.
El robatori del foc, de la tribu del Sant Llana, als Estats Units.
Però només us n'he llegit un fragment, ho deixem aquí.
La Guineu i sigueu-hi, sembla ser que sí que han descobert un petit lloc
o un lloc on hi ha un petit indici d'haver-hi foc.
A veure si la setmana vinent l'acabem aquest conte del robatori del foc,
del Llana, dels Estats Units.
I trobo que per acabar-ho de manir el que podríem fer és escoltar
un cant d'aquells espirituals religiosos d'una de les trius.
No ho sé exactament quina és, no és en particular la Llana,
però que tenen aquelles danses, aquells càntics per invocar
o per demanar ajuda als elements.
Sabeu, no?, la famosa dansa de la pluja,
doncs en aquest cas farem la dansa del foc.
Pels que voleu saber-ho tot, us he d'anotar que és la tribu Navajo.
Déu meu, ve que els carrers de Tarragona, incendiats.
A veure si el senyor alcalde ha sortit a fer una cigarretta al carrer.
Cana Macana, un programa de Tarragona Ràdio,
tots els dijous, o gairebé tots els dijous a partir de les 9.
avui, inconmensurable, llués als controls.
Amb nosaltres, la Judita Lesbeus,
i qui us ha parlat i us desitja que ho passeu força bé
fins la setmana venent, si Déu vol, l'Agust.
Recorda, aquest 15, hi ha manifestacions.
Va, vinga, sigui solidari, una miqueta del teu temps.
Que ho cana Macanizeu, força bé.
Ciao.
Hola.
Hei, hei, hei, hei, hei, hei, hei.