Dos minuts i serà un quart d'una.
Seguim des de la que és ja sisena hora del matí de Tarragona Ràdio,
la quarta des del seminari,
des de l'espai on s'imparteixen els estudis de comunicació.
Abans de les notícies ens havíem quedat conversant
amb Nani Rodríguez, amb Marta Montagut, amb Jordi Ferrer, amb Toni Portavella.
D'aquí uns minuts arribarà l'alcalde,
al qual l'entrevistaran també els alumnes.
I anàvem aquí comentant una miqueta l'ambient, no?
Ara jo sí que semblava a la cebolleta, com diu la Nari.
Aquí també tan maco que s'està creant d'icostres.
Això sí que sona una miqueta antic, no?
Ara els haurien de veure.
Els oients haurien de veure els alumnes.
Aquí tots paradets, tots amb una carona tota somrient.
Molt bé, no?
Però a temps i bé, no?
Jo espero que no haguem avorrit ningú durant tot aquest matí.
Jo espero que no.
I jo tinc entès que els alumnes s'han preparat a preguntes per l'alcalde.
Sí, sí. Tenen l'artilleria preparada en el bon sentit.
Però jo crec que...
Podríem treure talls de veu per als informatius avui, eh?
De les preguntes que facin els estudiants.
A veure, a veure si no se'n surt.
L'alcalde se'n surt.
Sí?
Se'n surt, jo diria que sí, que se la sap totes.
Però que sí que podríem treure titulars, segur que en treurem.
Perquè ells poden preguntar coses que nosaltres no podem.
Veus?
Ara.
Ells no paguen contribució, nosaltres sí.
Clar, clar.
No paguen la hipoteca de moment.
Ah, exacte.
Però ells poden fer les preguntes que vulguin.
Això els dona molta llibertat.
I el que vols dir amb això, que la sap totes.
Doncs que és una persona que fa molts anys que es mou amb els mitjans, que té molts recursos.
Té tables.
Té tables.
Té tables.
Senzillament, a vegades no diu el més oportú, però se'n sap sortir de totes, evidentment.
Se'n sap sortir.
I de les preguntes més complicades i més problemàtiques, doncs sap torejar-les.
Per això és alcalde, suposo, que també forma part de comunicació de crisi, ho diem això.
Que has de saber torejar i dir el que vols dir, però no deixar que et facin dir allò que no vols.
No sé si m'hi ha explicat.
Ens diuen que ve de camí.
Una miqueta per tancar aquesta taula rodona, que hem hagut de fer un parèntesi per les notícies,
allò que es fa sempre als programes de ràdio i a les tertúlies.
Aviam, sense assenyalar a ningú, sense posar noms.
Alguna anècdota amb els alumnes?
Alguna que es pugui explicar?
És que jo porto la teva poc temps.
O alguna cosa que us hagi cridat l'atenció?
Jo sé que tu estàs encantada, perquè fora d'entera dius,
jo és que estic encantada en això de donar classes i als meus alumnes.
Parles dels teus alumnes amb una devoció impressionant.
El Toni també.
No sé, jo recordo amb molta nostàlgia el primer any.
O sigui, que van venir aquí no hi havia res, van venir 80 persones, érem 3 professors,
i muntar tot això des del principi era, no sé, era un any que no oblidaré mai.
Perquè, no sé, era una renovació també personal i plantejar-se la docència d'una altra manera.
I és un any ple d'anècdotes, el primer any.
I cada any és molt especial i amb gent nova, molt específica, que ens aporta a tots com a docents.
Ens ensenyen a vegades ells més a nosaltres que el que podem nosaltres ensenyar a ells a vegades.
Jo potser no és una anècdota, però avui sí que m'ha sorprès molt.
Perquè jo et comentava, jo l'han de venir, perquè allà són molt marxosos, molt joves, vull dir, això es contagia.
Però m'ha sorprès, quan a la tertúlia han començat, que els hi sortia un fil de veu.
Jo pensava, on són els meus nois marxosos, no?
Oh, clar, però és que això del micro sembla molt fàcil des de fora, eh?
És molt important que ells ho hagin vist, que hagin vist que no és tan senzill
i que quan aquest micro realment està connectat i que això funciona, no és el mateix que fer una pràctica de classe.
Això penso que és important per ells, però m'ha fet molta gràcia aquest matí que deien un bon dia, una veueta.
I això per trencar la por escènica, després ja s'han animat i escolta, Déu n'hi do, eh?
Jordi.
I, de fet, jo crec que més que una anècdota, la idea que en conjunt, diríem, ens sentim tots
com explorant un nou terreny, innovant i tractant de trobar noves fórmules, diríem,
que ens facin ser reconeguts a la resta del país, a la resta de Catalunya.
Sabem que tenim un model molt innovador i el professorat estem convençuts que estem obrint camí.
I jo crec que els alumnes, amb dificultats que tenim de recursos humans, de recursos tècnics, de vegades,
però tot projecte, diríem, ambiciós, té uns començaments complicats.
I jo crec que ho recordarem amb nostàlgia, no?
L'anècdota principal és que estem vivint, diríem, molt intensament, no?
És aquest curs que surt la primera promoció?
No, l'any que ve.
L'any que ve, l'any que ve.
Suntiran els primers...
Els primers que ja aniran a les rodes de premsa, totes aquestes coses,
participaran de rodes de premsa amb l'alcalde de la ciutat.
Moltíssimes gràcies.
I ara, d'aquí uns moments, saludem a Joan Miquel Nadal.
Gràcies.
Moltes gràcies.
Ara passen tres minuts en un quart d'una.
Fem una pausa per la publicitat, per situar-nos novament en aquesta taula
i continuem immediatament. Fins ara.