Tres minuts seran un quart de dues.
Volem parlar avui del dèficit d'atenció.
Quantes vegades vostès en converses així més o menys col·loquials
no hauran sentit allò i aquest nen és hiperactiu?
Aviam, potser que anem amb compte quan utilitzem segons quins conceptes
perquè realment el que se'n diu hiperactivitat o dèficit d'atenció
és un problema que afecta a un nombre important de la població infantil i adolescent,
tot i que el quadre també es dona en persones adultes, evidentment.
Els especialistes, tot i que amb moltes reserves s'ha de parlar de xifres,
diuen que entre un 3 i un 7% de la població infantil i adolescent del nostre país
pot patir o pateix un quadre del que s'anomena dèficit d'atenció.
Davant tot el que implica que una persona sigui hiperactiva
i tota la problemàtica que se'n deriva, sovint neix la necessitat
que les persones i l'entorn més immediat d'aquests nens o nenes estan afectades
s'associin, creïn associacions amb l'objectiu
de treballar conjuntament per a paigavaga els efectes del que no sabem ben bé
i ara ens ho explicaran les nostres convidades
si és una afecció, si és una conducta presa, si és una malaltia.
Aquest dissabte es fa una jornada a la ciutat de Tarragona
a l'auditori de la Fundació La Caixa
justament per representar en societat, podríem dir-ho així,
l'associació provincial APIDA i per activitat i o dèficit d'atenció.
La seva presidenta és la Joaquima Porro. Bon dia, Joaquima.
Hola, bon dia a totes.
Benvinguda a la Tresolera, és l'Àngels Espallargues. Bon dia, Àngels.
Hola, bon dia.
Què és la hiperactivitat? Una malaltia? Una actitud, diguem, de... no sé què és.
Bueno, a lo llarg dels anys s'hi ha tingut diferents noms,
però de fet és un trastorn neurobiològic.
És el cervell.
Socialment com es percep?
Bé, socialment per la mobilitat i quan te diuen que el nen té un trastorn,
doncs de seguida ho associes a la psiquiatria i t'afecta una miqueta, no?
Però, bé, vull dir, s'ha d'anar endavant perquè tot això té tractament i no hi ha cap problema, no?
Vull dir, avui en dia els nens tenen diferents medicacions, se'ls hi adapta i funciona en la mar de bé.
Sí. La dificultat inicial probablement és fer el diagnòstic.
Sí.
Hi ha una sèrie de paràmetres, allò.
Qualsevol pot trobar un manual que digui un nen o nena hiperactiva és aquell que...
Hi ha una sèrie de paràmetres i tu com a mare o com a pare dius
ui, doncs el meu nen fa això i fa això, però potser no fa tot el que diu allò.
Sí, ha de fer... bé, els psiquiatres o els psicòlegs els hi passen el DSM-4,
que és molt... està estandaritzat per aquest tipus de trastorn, per esbrinar-ho,
i llavors el nen va omplint i llavors hi ha un número determinat que diagnostiquen que sí que ho és.
D'acord?
Llavors, quan el nen va omplint o hi ha l'escala de WISH, hi ha tota aquesta sèrie de tests
que són especials per a aquest trastorn.
Quin seria el perfil d'un nen hiperactiu?
És un nen molt inquiet, que no ho veig, o sembla que no ho veig, perquè va a la seva,
i després la major dificultat que té la presenta un cop va a la guarderia o a l'escola,
però per la mobilitat.
És aquella imatge que tenim, que no paran quiets?
Exacte, és la primera imatge que veiem tots a casa.
Som en les coses, no podem fer una activitat en continuïtat.
La relació amb l'entorn també és difícil?
També és difícil, clar, perquè és un nen que no pot fer amics normalment.
Quan s'acosta amb un nen, va amb aquesta mobilitat tan exagerada,
que el que fa és que el nen s'espanta.
Vull dir, fuig, perquè diu, aquest m'ha donat una petada, em farà alguna cosa,
perquè ell mateix està en una mobilitat que no controla.
Vull dir, és la falta d'autocontrol de si mateix.
No ho porten escrit al front.
Això.
I m'imagino que la primera reacció dels pares, dels educadors també,
però, oi, aquest nen, és que ja està bé, és que Déu-n'hi-do.
Clar, tot això té també unes conseqüències sobre aquesta criatura,
en quant a l'aïllament i els pares.
I sobre la família.
És un mal que fa molt gran a la família,
perquè quan no tens el diagnòstic encara,
doncs només sents la paraula està mal educat.
I això acaba fent molt mal a la família, sobretot a la mare.
Aviam, hi ha nens mal educats, eh?
Déu-n'hi-do, eh?
N'hi ha una bona colla, i nenes, i persones adultes mal educades.
Però no sempre és així.
No, però jo insisteixo, ja no crec amb el nen mal educat.
Després de llegir tant i sentir pelat als metges,
hi ha un trastorn segur, segur.
Home, un nen que contesta malament,
perquè així, perquè de llonses hi ha de tot, eh?
Doncs ara, aquests nens de seguida es veu.
Sí.
Però es pot diagnosticar amb una certa facilitat, Joaquima?
No, fàcil, no ho és.
És que clar, dit així, dius, mira, el nen té aquests símptomes,
el portem a un psicòleg, a un metge, a un especialista,
ens diu, el nen és viperactiu, fem maltractament.
Passa molt de temps.
Sí.
Sí, a veure, la gent sap greu de dir-ho,
però és la veritat i s'ha de dir, no?
Jo com a presidenta ho sé.
La gent que va per la via pública pot estar un any.
Un any.
Parlem de la vida escolar d'un nen,
ha perdut un any sencer.
Un curs.
Un curs sencer.
Aquí ja comencem el declive del nen,
perquè ja és un curs que no l'ha aprovat,
no han posat en marxa totes les possibilitats
que hi havia per a aquest nen, perquè n'hi ha, eh?
A l'hora d'aplicar, a l'hora de presentar un examen,
tot això, hi ha donar-li més temps,
donar-li fulles diferents, amb una pregunta, res més.
Vull dir, n'hi ha pautes a la classe.
Com que això no s'ha pogut posar en marxa
perquè no s'ha sabut el trastorn que el nen té,
doncs és un any que s'ha perdut.
La gent, què fa?
Va per la via privada.
Llavors, en quatre setmanes o inclús menys,
ja tenen un diagnòstic.
És difícil.
És difícil perquè primer és el que...
És un trastorn, o sigui, és un diagnòstic diferencial.
Perquè un nen, quan arriba amb aquestes característiques,
no saps ben bé el que hi ha al seu entorn.
Els metges el que fan és treure
totes les possibilitats que puguin haver
que aquest nen els facin comportar-se d'aquesta manera, no?
Quan han tret, doncs, no hi ha gelosies,
no hi ha problemes de falta d'estructura amb la casa, amb la família.
Vull dir, quan hi ha tot això, queda el troncal, queda el nen.
Llavors, el que fan és mirar el nen,
controlar què ha passat a l'escola en tot aquest període,
com s'ha portat ell, què ha fet a l'escola,
i parlar amb els pares.
I amb això, i els trets que li passen al nen,
llavors ja tenim un diagnòstic ben fet.
Es coneix què és el que origina aquesta patologia, aquesta malaltia?
Se senten dir moltes coses,
però el que més se sap és que el 90% és hereditari.
Els trastorns neurològics tenen això, no?
Que és molt difícil de...
Pino ha de fer una prevenció, és impossible,
i després que les causes se'n desconeixen.
Per això moltes vegades els tractaments també són molt difícils.
De totes maneres, actualment,
es pot una miqueta intentar conduir aquella conducta
perquè aquella criatura pugui fer una vida relativament normal,
es pugui desenvolupar,
pugui tenir una vida social en condicions.
Sí que n'hi ha.
El que passa és que hem d'estar tots d'acord.
Hem d'estar la família, primer,
vull dir, conscienciar que aquí passa alguna cosa
i començar a mirar.
I un cop ja tenim el diagnòstic,
que l'haurem fet amb l'escola, com hem dit abans,
amb la família i amb el nen,
començar a treballar conjuntament.
És un tractament multimodal,
vull dir, ha d'estar totes aquestes persones que hi ha dit abans,
han d'estar completament d'acord
amb el tractament que el nen ha de seguir.
Perquè si no, si fa la família sola no fem res,
si l'escola, per molt que insisteixi,
la família no accepta, tampoc faran res a l'escola
i el metge, per moltes teràpies que li donin moltes pastilletes,
tampoc no farà res.
És un tractament multimodal,
a tres bandes, com a mínim.
I què us diu l'experiència?
Que generalment arriben a bon port, bona part de les situacions i dels tractaments.
A la majoria de pares i mares, si els donen la solució,
se sacrificen al màxim perquè es pugui fer bé.
Però el que fem, jo, i sempre ho he aconsellat a totes les famílies que han arribat,
és posar la meta molt curta.
Vull dir, pensem en aquest trimestre, pensem en el segon trimestre,
pensem en el mateix trimestre, i ja tenim el curs,
ja l'endemà.
I anem pujant, esglaons, a veure on arribem.
donant-li molta autoestima,
assegurant-li que si lluita juntament amb Nantos i en l'escola,
continuarà i arribarà lluny,
i això és el que s'ha de dir cada dia a casa.
Però sempre pensant que sortirà bé.
Jo tinc dos bessons de 17 anys,
i estan fent batxiller tecnològic,
i estic molt orgullosa.
Però, clar, cada dia els has d'empaitar,
i cada dia els has d'ajudar,
perquè cada dia no surten bé les coses.
Cada dia tenen problemes,
arriben desaguts,
però quan has de dir, vinga, va,
que potser demà...
Clar, tenen una dificultat afegida
a la que pot tenir qualsevol jove o adolescent.
Abans de començar aquesta conversa en antena,
a la Juanquina li he dit,
saps que he vist que el doctor,
famosíssim, importantíssim en psiquiatria,
l'Ui Rojas Marcos,
hi ha dit jo, era hiperactiu,
i ella m'ha corregit.
I diu, no, no era hiperactiu,
és hiperactiu.
Se neix i se mor hiperactiu.
Això és molt important, això que acabes de dir.
No és allò de, mira, és una cosa transitoria,
fem la pastilleta i ja està.
No, no, és un tema que s'ha de treballar sempre.
Sí, perquè hi ha la mala escritura
que els adults tenim problemes
que no s'adapten ben a la societat,
que tenim problemes de separacions a les parelles.
Bé, hi ha de tot,
però penso que també hi ha persones
que no hi són hiperactives.
Vull dir, no m'agrada fixar-me en això.
I problemes tots tenim,
perquè, clar, tenim afegida la impulsivitat.
I aleshores perds moltes vegades els nervis
i, bé, potser,
però si la persona que està al costat ho sap
o les persones que t'envolten ho saben,
no hi haurà cap problema,
perquè n'entros,
i parlo ja per mi mateixa...
Tu ets hiperactiva.
Sí.
Som bona gent i volem ajudar.
Som bona gent.
I jo crec que tenim coses bones,
a part de tot això.
Som molt creatius,
som molt imaginatius,
vull dir,
una mica artistes, no?
Ens agrada tocar-ho tot
i això és una part molt bona que tenim
i això s'ha de ressaltar.
D'aquí,
una de les virtuts que vol tenir l'associació,
donar a conèixer aquesta problemàtica,
perquè s'assumeix amb una certa normalitat
dins de tot, no?
I que la gent vegi que és un tema que està aquí,
que no és només una cosa transitoria de criatures,
sinó que hi ha persones adultes que també...
Per cert,
que estem parlant de nens tota l'estona
i no hem parlat de nenes.
Bueno,
i això ni això.
Per què?
I per què sempre s'associen als nens i no a les nenes?
Perquè les nenes el que fan
és interioritzar els problemes que tenen a l'escola.
Es manifesta d'una altra manera el mateix, no?
Sí,
a casa se n'adonen igual
que les nenes són mogudes,
igual,
les mares també se n'adonen.
Però a l'escola el que fan és
elles se n'adonen,
són molt llestes les dones,
que tenen problemes
i el que fa és interioritzar
i començar el camí de la depressió.
Es deprimeixen,
ho interioritzen tot
i llavors el que fan és que
el que arriba a la nena és que està amb depressió.
Però és una nena que
si es continua mirant,
si es continua fent el que he dit abans,
o sigui,
mira l'escola,
mira la trajectòria a la casa
i ella mateixa
es trobarà això mateix.
Jo en cap moment entraria en el terreny personal,
entenc com plantejo la pregunta.
Comentaves que tens dos fills de 17 anys
amb aquest dèficit d'atenció?
Clar,
ara o de fa poc cap aquí
es comença a parlar una mica,
es coneix.
Si els teus fills eren 17 anys,
quan es van començar a manifestar
els primers símptomes,
ningú no havia sentit a parlar d'això.
No,
però no passava res,
eren com la seva mare.
No,
però clar,
però buscaries solucions?
No,
eren com jo.
jo no tenia cap problema,
eren com jo.
Per tant?
Cap problema.
Però amb la resta del món sí?
Al col·le.
Clar.
Al col·le ja et diuen,
bueno,
si són com tu,
nosaltres no tenim l'obligació
d'aguantar
que siguin els teus fills
d'aquest caràcter,
d'aquesta manera,
i llavors vaig tenir problemes.
Clar.
Però jo,
a casa meva,
tot el contrari,
jo deia,
bueno,
si són com jo,
mira,
una meravella.
No,
no,
clar,
tu sabies de què parlaves,
però la resta del món no,
aquí està el problema,
perquè tothom ho sàpiga,
aquest dissabte hi ha una sessió,
en principi està oberta a tothom,
però val la pena que truquin o que reservin,
perquè clar,
és un espai limitat.
Bueno,
hem de preparar material
per les persones que hi venen
i més aviat per això,
per preparar,
perquè tothom tingui el seu material preparat.
Això pel que fa a la jornada
i es presentarà una ponència,
es farà un acte concret,
no és només una presentació,
sinó que faré una xerrada
amb una especialista.
Està la doctora Iazaba,
sí que és neurofisiòloga clínica,
ella està a la clínica del Pilar de Barcelona
i està molt,
ella està molt inquinada per les nenes,
vull dir,
li agrada molt el tema de les nenes,
ella fa nens i nenes,
però diagnostica molt les nenes.
Que els interessa,
però aquest dissabte mira per on no poden anar-hi,
teniu seu a Tarragona,
teniu un telèfon,
un local social,
vull dir que qualsevol persona
es pot adreçar a vosaltres.
Local social no en teniu.
No en teniu.
Bueno, teniu ganes i voluntat,
i un telèfon, això sí.
Telèfon de contacte, sí.
Molt bé,
si us sembla el telèfon resta aquí
a disposició de la ràdio,
diem,
perquè si són telèfons més privats
o més particulars,
si algú realment està interessat
que ens truqui a Tarragona Ràdio,
no és aquest cas.
Sí,
s'ha comprat per l'associació.
Molt bé,
doncs aleshores sí que el podem donar públicament.
És un mòbil,
és el 620-86-3402.
Si algú vol interessar-se,
vol rebre informació
i integrar-se en aquesta associació,
doncs això és el que poden fer.
Doncs de moment ho deixem aquí,
però jo suposo que és un tema
al que caldrà tornar,
sobretot per fer difusió,
tantes vegades com necessari.
És la il·lusió,
vull dir,
les famílies que així vam trobar
la primera vegada,
ho vam fer a la Casa del Mar,
la nostra iniciativa,
el nostre desig
és que això es difongui
i arribi a tothom,
perquè hi ha moltes famílies
que no ho saben,
que tenen aquest problema.
Nosaltres,
per la nostra banda,
hem fet difusió,
però insistim,
si hi ha algú que vol més informació,
facilitaríem tots els contactes
i la mateixa entitat
té a la seva disposició
aquests micròfons.
Joaquina,
Àngels,
gràcies,
que sigui un èxit,
la jornada de dissabte.
Adéu-siau.
Moltes gràcies.
Adéu.
Adéu-siau.