Ara passen dos minuts de tres quarts de dotze del migdia.
Recordem que tota la música, breument, que està sonant al llarg del programa,
l'han triat els mateixos alumnes.
Clar, entre tota aquesta música, afortunadament, també tenen bons gustos musicals
i déu-n'hi-do, ens han fet una selecció força equilibrada.
Ara escoltàvem la música dels pets.
Els següents convidats són alguns, només alguns dels professors,
que cada dia comparteixen les aules en aquest espai
amb els futurs comunicadors des dels diferents àmbits
que hem anat a conèixer al llarg del matí.
Alguns dels convidats, posem cometes, que els presentaré ara,
els coneixen els oients habituals del matí de Tarragona Ràdio.
Nani Rodríguez, bon dia.
Ella actua com a tertuliana, esporàdicament,
aquí a la sintonia de la ràdio de la ciutat, però és professora.
Sí, a més avui m'agrada molt de fer-ho des d'aquí.
Canviem d'estudi, així que ja estem molt bé, però aquí també.
Tu què ensenyes, Nani?
Jo ensenyo una cosa molt rara, que es diu comunicació de crisi i de risc.
Ui, fa por, fa por i tot.
Fa por i tot.
Però segur que si jo els dic a la gent, si estan informats,
de què han de fer en cas que hi hagi algun problema en la petroquímica,
molts m'adiran que no ho saben.
Saps que acabo de visualitzar ara que deies això la gent que hem de fer...
M'imaginava l'austesa quan puges en un avió,
que et dona les instruccions de l'oxigen i tot això,
doncs de seguida és la imatge que m'ha vingut així.
Doncs més o menys sóc l'austesa.
Vens a ser l'austesa una mica que explica, que dona les instruccions.
Saludem el Jordi Ferrer. Jordi, hola.
Hola, bon dia. Com anem?
Anava a dir que ensenyes, però en un senyor em sembla lleig.
En dir-ho, tu què expliques als alumnes?
Ui, aquesta diferència, no sé si agrair-la o renyar-te.
És que amb l'anemí hi ha aquesta confiança i després dir-hi, calla, modera't.
Bé, doncs, teoria de la comunicació, jo intento...
O sigui, el meu àmbit d'estudi té més a veure, diríem, amb la reflexió
i amb la mala consciència que cal generar en els futurs comunicadors.
Té alguna cosa a veure amb l'ètica i tot això?
Una miqueta, no?
Sí, una miqueta, però vaja, bàsicament més amb la recerca comunicativa,
amb la sociologia, amb la psicologia, potser té a veure amb moltes coses.
Déu-n'hi-do, eh? És una assignatura potent.
Toni Portavella, hola.
Hola, bon dia.
Tu què expliques als teus alumnes?
Dono una miqueta de tot, però hi ha una assignatura que faig des de tres anys
que és una assignatura potent de primer, que es diu tecnologia audiovisual i de la xarxa.
També dono redacció i locució, una mica acostumar-se a la gent,
parlar davant d'un micro, estar davant d'una càmera, també de primer.
I a quart dono una assignatura que es diu infodisseny, una assignatura molt nova,
que ensenyem als alumnes a dissenyar la informació.
Tot el que és l'estètica de la informació, des d'un punt de vista visual,
però també des d'un punt de vista auditiu.
Déu-n'hi-do, eh? No n'hi ha prou en expressar-se, ho he dit.
Has d'expressar d'una manera molt determinada, no?
Jo ara vull demanar perdó als de primer, pobrets, que me'ls he saltat.
També faig pràctiques de redacció periodística, eh?
Que no els agrada gens, però...
No els agrada la redacció periodística.
Es panten molt i quan preguntes, quant de valtros vol treballar a premsa?
S'aixequen dues mans tímides, que normalment el que volen ser és novel·listes,
però, bueno, diuen que volen treballar en premsa.
Però després, durant el curs, van veient que tampoc passa res i els hi va agradar...
Però vols dir que no és una mica de por escènica?
És por, sí, d'un punt.
Més que no els agradi, sinó que és por realment de posar en un paper allò que penses,
de dir, calla, que ho han de llegir els altres, déu-n'hi-do si ho faig malament,
és a dir, exposar-te a la crítica dels altres,
que aquest és un ofici en el que t'hi exposes cada dia, no?
Però sí, sí, això és el que intentem explicar-los, eh?
Que comunicació és tot i que han de fer una mica tot.
Marta Montagut, hola. Et presento o no cal?
Presenta.
Aviam.
A mi li fa il·lusió.
A mi li fa il·lusió, sí.
A Marta Montagut és una...
Ara ens queda malgrat, una gran professional.
Ho és, eh?
Ho és, ho és.
I això ho poden constatar perfectament els oients de Tarragona Ràdio,
perquè al llarg de...
No sé quant de temps...
Un parell d'anys.
Doncs a nosaltres ens va passar molt ràpid.
Doncs ha estat col·laborant directament
i també realitzant aquest programa cada dia des de primeres hores del matí.
És la dona que ha fet molts reportatges,
que ha parlat amb moltíssima gent amb una iniciativa,
però en fi, no estem aquí per parlar de la Marta,
sinó perquè la Marta parli dels seus alumnes.
I continua treballant a la ràdio, en aquest cas a Barcelona.
I fas classes aquí?
Doncs ho combinem una mica tot.
I de què fas classes?
Treballo com ràdio i et dono classes de llenguatge audiovisual.
Jo sóc la nouvinguda d'aquesta taula, d'alguna manera.
Vam començar les cases al setembre
i a mi em van proposar fer aquesta assignatura de llenguatge audiovisual,
que és bàsicament ensenyar-los a com utilitzar tots els recursos expressius
al seu abast per construir qualsevol producte audiovisual.
I estem parlant de televisió, de cine i de ràdio.
És una assignatura anual enorme
i la intenció és que facin moltíssimes pràctiques,
que es posin a rodar i que sortin d'aquí professionals preparats
i que passin per tots els àmbits.
Aquest m'ha dit, ho deia el Francesc Domènech,
que el tema de la distància,
que sovint hi ha entre el que és la formació
i després quan entres a treballar en un mitjà de comunicació.
El fet d'estar a les dues bandes,
jo imagino que fa que intentis escursar aquesta distància
amb els teus alumnes.
És que la idea és aquesta,
donar-los una visió realista del que està passant en el món professional,
que no surten només amb teories fantàstiques que fan falta,
perquè evidentment s'ha de tenir un bac gran cultural,
però que tinguin molt en compte que quan surtin
probablement determinades metodologies de guió
o de construir un programa de ràdio
o de fer qualsevol altra cosa
tindran poc a veure amb el que es trobaran al món real,
que hauran de treballar en unes condicions diferents a cada mitjà
i per tant això se'ls ha d'ensenyar,
han de saber a ser flexibles i a saber tocar-ho tot,
com nosaltres diem,
que siguin professionals multidisciplinars.
I us pregunten què passarà després
o tenen aquesta inquietud,
o senzillament vull dir,
mira, jo ara estic en plena formació
i em preocuparé del que vindrà després
quan hagi de buscar feina.
Jo crec que durant tot el dia s'ha comentat
això que és una carrera molt vocacional.
O sigui, la gent estima i vol fer
això que està intentant experimentar.
I el que fem molt és experimentar.
Jo crec que és una carrera molt experimental
perquè a més la comunicació ha canviat tant
que nosaltres a la universitat tenim la funció
i també els alumnes d'intentar experimentar
des de formats, de maneres de treballar en els mitjans, etc.
Però sí que hi ha aquesta incògnita contínua
d'on acabaré treballant.
Per això la paraula que ha sortit més avui
és la versatilitat, la creativitat,
per aconseguir adaptar-se
en els grans perfils que s'estan multiplicant
i noves possibilitats de treball professional
que poden haver en el futur.
Jo diria que sí que els preocupa molt,
perquè ara, per exemple, els de tercer
comencen a fer pràctiques externes.
Pràctiques a mitjans de comunicació,
a gabinets de premsa...
I ara estava parlant precisament
amb un parell de noies
que em deien que estaven molt deprimides
perquè allà on volien anar a elles a treballar
ja estava ocupada a la plaça.
Vull dir que fins i tot per fer les pràctiques
es preocupen del seu futur professional.
Ja veuen les pràctiques com un primer pas
per dir, doncs jo vull fer pràctiques
a televisió o a ràdio o a un gabinet de premsa, no?
Vull dir que sí, jo penso que sí.
Els hi preocupa a tots.
I en altres també, eh?
Vull dir, és una preocupació comú.
Jordi, tot moson el terreny teòric.
Sí, sí, sí.
A tu també et pregunten per això.
Sí, sí, sí.
Jo crec que l'àmbit de la comunicació
està en uns moments en què cal, diríem,
distingir-se d'alguna manera
més enllà, doncs, d'haver fet
o de conèixer unes determinades tecnologies,
d'haver fet unes determinades pràctiques
que són molt importants
i que t'adapten una miqueta, diríem,
a la flexibilitat del mercat laboral.
Però diríem que aquell que se'n sortirà millor
serà la persona que tingui una capacitat
de relacionar, una capacitat crítica
i d'alguna manera de distingir-se
de la gran quantitat d'alumnes
i de comunicadors en formació.
D'alguna manera hem de pensar
que és un mercat molt saturat,
que és molt precari
i, per tant, qui aconsegueixi començar, diríem,
la cursa una miqueta més enllà
d'allà d'on comença tothom,
doncs, tindrà majors possibilitats.
I, evidentment, estem parlant d'una universitat
i una universitat ha de tenir, diríem,
una disciplina acadèmica al darrere
i diríem que pràctica i teoria
és una distinció molt estèril
i jo crec que cal tenir-les sempre, doncs, molt entrelligades.
Amb el Bernat, abans ho hem comentat bastament,
jo diria que pel poquet que conec d'estar aquí al matí,
que un dels factors diferencials dels estudis de comunicació
que es fan a la URB
és en aquesta proximitat que teniu amb els alumnes,
que, vaja, jo estic convençuda
que a les grans universitats, numèricament parlant,
és impossible, per molta bona voluntat,
que hi hagi per part del professorat.
En tot teus, començaves a parlar amb els professors a quart.
A quart.
I quan ja estaves acabant,
i perquè t'havien tocat dos vegades.
Jo crec que et dóna audiència abans amb el papa
que m'assegues quins professors.
Les coses com siguin.
Jo, Iolanda, faia el meu paper d'avui la cebolleta
que faia a les tertúries.
Oi, que a mi m'encanta, Dani.
Quan jo vaig estudiar fins a cinquè,
sí que és, jo fa molt de temps,
però bé, perquè veieu una mica la diferència,
fins a cinquè no vèiem una càmera de televisió,
i només una.
No teníem ni estudi, absolutament res.
Però la tocaveu o només la vèieu?
No, la podíem tocar.
Per torns i amb cuidadito,
però la podíem tocar.
Però només una, vull dir, imagina't.
I ara aquesta gent des de primer
toquen càmeres de televisió,
parlen per ràdio,
vull dir que això ho podem fer aquí.
Ara teniu un plató, un estudi,
del que hem estat emetent les primeres hores del programa.
Iolanda, un dels motius perquè
els professors de l'autònoma de la Pompeu,
com el Jordi, que estàvem a Barcelona,
perquè vam emigrar a Tarragona,
era per la il·lusió de fer un model docent
en què podem estar en contacte amb l'alumne,
de coordinar millor les pràctiques,
d'intentar fer una cosa de qualitat
en un monstre com és l'autònoma,
amb 2.500 alumnes.
I aquí poder estar més a prop,
nosaltres som docents del món de la comunicació,
i ens agrada molt estar,
intentar coordinar i treballar amb ells,
perquè si no, l'aprenentatge és aquest.
Sí, perquè els alumnes és vocacional,
però els professors també, eh, Toni?
També.
És el que anava a apuntar.
Jo a vosaltres us veig allò una mica,
una mica missioners us veig, eh?
Sí, és una etiqueta que ens fiquem.
Jo una mica missioners, sí que us veig, Marta,
tu que encara continues arrossegant-te per Barcelona
i amunt i avall,
aquesta percepció també la tens, no?
Sí, jo vaig arribar aquí,
i de fet, clar,
primer posar-te davant d'alumnes
i tot plegat ja és un canvi.
Parlar per ràdio no és el mateix
que parlar davant de 80 persones físiques...
És més difícil.
La classe.
Sí.
Molt més.
Jo també ho penso,
que va ser molt més difícil.
Molt més, perquè, clar,
hi ha vegades que hi ha gent que se t'adorm,
molt gent que...
O que no li agrada el que està escoltant.
Home, algun oient es deu adormir,
el que passa que quan ho veieu...
Sí, que no ho veieu,
tira, tira, tira, tira, tira, tira...
Llavors, suposo que el truc que ja devem tenir tots
és mirar els alumnes que et van fent que sí,
que sí amb el cap i et van sentint llavors...
Fins que badallen,
perquè quan badallen el primer llavors tindran malament.
Ja malament.
Però sí, el que te n'adones
és que de seguida et venen a la taula
a preguntar qualsevol cosa,
és a dir, que jo el primer que em vaig adonar
és que aquí hi havia la dinàmica
que els alumnes tinguessin els professors molt, molt a prop.
Jo venia de l'autònoma d'estudiar
i jo recordo que no hi anava pràcticament ningú
a la taula del professor
a dir absolutament res quan acabava la classe.
Marxaves, estaves al quart d'hora per fer el cafè
i tornaves a entrar a classe.
Aquí no, o sigui, aquí surts,
estàs xerrant amb ells els passadissos,
et venen a preguntar, venen al despatx,
venen amunt, venen avall,
estàs en contacte continu amb tothom.
I a més a més, ara hi afegim els mails,
que també ens donen un contacte
que abans, si no eren els horaris de tutoria,
no podies tenir.
I ara pots estar pràcticament a diari
sabent quines necessitats tenen i quines no
i estàs al seu abast més que mai.
Això també és un sobresforç per al professor.
A vegades no arribem, tot això.
Són tants alumnes que a vegades no arribem.
El problema és el que comentava ahir,
aguantar una classe teòrica i dues hores.
És un model docent
que la societat del segle XXI
cada vegada no té més sentit.
Les classes han de canviar les dinàmiques
perquè els coneixements ja els tenen a internet,
ja poden...
es pot coordinar,
agafar els coneixements per part de l'alumne.
I hem de plantejar-nos nous models
per aguantar dues hores
o noves dinàmiques de treball amb els alumnes
en aquestes dues hores teòriques.
És que, de fet,
sembla que estiguis en un programa de televisió,
moltes vegades.
O sigui, tu estàs donant la classe,
passen 10 minuts,
notes que baixa l'atenció,
pam,
i els hi poses un vídeo d'exemple del concepte.
És a dir, els hi vas entrant...
Pam, les notícies.
Pam, les notícies.
Mira, ara hi he relliscat jo,
se m'ha passat,
us estava escoltant així molt atenta.
Són les 12,
escoltem les notícies i ens retrobem de seguida.
Ja està.