En dos minuts i serà un quart d'11 del matí,
continuem endavant el matí de Tarragona Ràdio
per parlar ara d'una qüestió delicada,
d'entrada és una qüestió delicada,
perquè si parlem de l'anorèxia o de l'emolímia,
són malalties que s'ha tractat amb molta cura
i és molt important detectar-les a temps.
En fi, ara podríem dir moltes coses al voltant d'aquestes malalties,
però segurament qui en pot parlar millor
és la persona que ens acompanya aquí als estudis,
ella és la metgessa Susana Pérez,
ella és l'autora d'un estudi sobre l'estat nutricional i psicosocial
d'uns 3.000 adolescents del Camp de Tarragona,
un estudi que ha posat especial èmfasi en l'entorn familiar dels estudiants
i que, a través del qual s'han arribat a algunes conclusions,
de les que ara en parlarem.
Susana Pérez, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Ara ho dèiem, per parlar de l'anorèxia és un terreny delicat.
Sí, és especialment delicat, sobretot perquè té una especial incidència
en les etapes de l'adolescència,
degut a que els adolescents són molt susceptibles
a tot tipus d'influència sociocultural.
I sovint s'oculta, no?, que combateix l'anorèxia.
Sí, la majoria de les vegades els adolescents presenten uns trastorns alimentaris
que podríem dir que són inespecífics, perquè no compleixen amb tots els criteris diagnòstics
i realment acostumen a incidir sobre adolescents amb una miqueta de sobrepès, no?
Llavors, no crida l'atenció als seus pares o a la gent del seu entorn,
no els crida l'atenció perquè són joves que en principi no han fet una pèrdua de pes.
Com ha anat, Susana, el procés d'elaboració d'aquest estudi?
Crec que tinc entès que han estat uns quants anys?
Tres o quatre? Tres o quatre anys?
Quatre anys, sí.
Quatre anys.
És a dir, que són moltes dades, no?
Sí, moltes dades.
I com va anar? Com va ser que es va decidir fer aquest estudi?
Perquè és un estudi que crec que està fet amb col·laboració també amb altres,
amb diferents departaments, si vols ens explica com va anar.
Sí, és un estudi que vam realitzar conjuntament al Departament de Psicologia
de la Facultat de Psicologia i Ciències de l'Educació de la URB
amb el Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Facultat de Medicina
també de la Universitat Rovira i Virgili.
Llavors, ens vam adonar que realment no existien estudis fets en població adolescent
que valoréssim el consum alimentari juntament amb altres variables psicosocials
en els diferents nivells de severitat d'alteracions de la conducta alimentària.
Llavors, això ens va fer veure la necessitat que s'havia de realitzar aquest tipus d'estudi.
I aquests 3.000 adolescents, noies, no?
No, la primera fase es va realitzar amb 3.000 nois i noies,
aproximadament 50% de cada sexe.
I a quines conclusions arribeu?
D'entrada, on localitzeu aquests joves, aquests adolescents?
Sí, nosaltres vam agafar una població d'entorn rural i una població d'entorn urbà.
Dintre de l'entorn urbà vam estudiar tots els centres de Tarragona, Ciutat i Barris,
que eren 21 centres, i després vam agafar 5 centres de les comarques del Priorat i del Baix Camp,
que vam decidir que eren representatius d'una mostra rural perquè tenien una població inferior a 5.000 habitants
i la seva població es dedicava sobretot al sector primari.
I es pot concloure, per exemple, que hi ha més prevalença en una ciutat que en un poble?
És a dir, s'alimentem millor els pobles que les ciutats o no?
Bé, no vam trobar diferències significatives entre el consum alimentari que feien els alumnes de zona rural,
de zona urbana o suburbana, no vam trobar diferències significatives.
Hi havia alguna tendència, però no res significatiu.
I per l'influència de l'entorn, la influència negativa de l'entorn, diguem-ho així.
Sí, realment avui en dia la majoria dels estudis indiquen que la influència sociocultural
és tan important a tot arreu que ningú es pot escapar.
Vull dir que vam observar alguna tendència, però tampoc no arribava a ser significativa.
Què és el que ho conclòs en aquest estudi?
Suposo que moltes coses, no?
Sí.
Jo estic veient davant, va ser més a més la seva tesi doctoral, no?
Sí.
L'estic veient, és un...
Per exemple, es faig una idea dels oients com tres dits, quatre dits d'amplada,
és a dir, que és molta informació, però les principals conclusions, a quines serien?
Sí, a veure, el que nosaltres vam observar és que al passar una sèrie de qüestionaris de cribatge
vam observar que hi havia una elevada proporció dels joves que presentaven símptomes d'una alteració de la conducta alimentària,
però després, quan vam realitzar les entrevistes individualitzades, no complien amb els criteris diagnòstics, no?
Realment només un 4% de les noies vam concloure que presentaven un trastorn de la conducta alimentària inespecífic.
I el que sí que és important és que vam detectar que aquestes joves es caracteritzaven, doncs, per tenir una tendència al sobrepes i l'obesitat
i, per una altra banda, doncs, feien un... tenien una elevada insatisfacció corporal derivada d'aquest sobrepes i obesitat
i feien una ingesta alimentària que vam observar que disminuïa progressivament, no?, conforme avançava els diferents nivells de severitat, no?
Una ingesta, doncs, que era inferior en comparació amb els altres grups en quant a determinats aliments,
com car, ous, oli, cereals, aliments ensucrats, no?
I que, doncs, feien unes ingestes molt bajes de vitamines i de minerals
que, a mantenir-se aquesta situació durant molt de temps, doncs, podria tenir repercussions sobre el seu estat de salut futur.
Això és el començament, de fet, no?, perquè després, a partir d'aquí, és quan es pot manifestar o no la malaltia, no?
Clar, podríem dir, doncs, que aquestes conductes, aquests trastorns inespecífics de la conducta alimentària,
doncs, sí que hi ha molts estudis que ens indiquen que tenen una elevada probabilitat d'evolucionar cap a formes complertes, no?
Llavors, és molt important la seva detecció precoç, no?, en aquestes etapes en les quals, doncs, realment, encara no està la malaltia, doncs,
amb totes les seves manifestacions, doncs, si es detecta a temps, sí que podríem arribar, doncs, a aquesta evolució a formes tan severes i tan difícils després de curar.
És precisament el que va dir la professora Victoria Arija, que coneixes molt bé, quan va representar la tesi,
que ella va dir que els trastorns, aquests incipients, a els que feia referència, són els que passen més desapercebuts.
Sí.
I, per tant, potser ara no passaran tant desapercebuts, no?
Segurament, perquè, doncs, clar, hem vist, doncs, que aquestes joves, ja en aquestes etapes inicials,
tenen una elevada probabilitat de fer, doncs, unes ingestes per sota de les seves necessitats, no?,
amb la qual cosa ja es veu que és important la seva detecció.
Estem parlant molt de detectar, diguem-ne, però, anant més enllà, què és el que convé fer?
És a dir, no sé si a través d'aquests quatre anys, dedicant molta estona, molt de temps,
a analitzar en profunditat aquesta qüestió, doncs, el que seria la fase prèvia a l'anorèxia o a la bulímia.
No sé si amb tot aquest temps de reflexió, esclar, suposo que, evidentment, s'arriben a conclusions, no?,
de dir, doncs, què és el que cal fer, on cal incidir, on cal atacar.
Doncs, és realment difícil, no?, perquè l'etiopatogènia, o sigui, els factors que provoquen aquestes malalties,
doncs, abarquen molts factors, vull dir que és una malaltia multifactorial, no?,
hi ha factors socioculturals, hi ha factors genètics que predisposen,
hi ha factors, doncs, de molt tipus, no?,
sí que, doncs, des del punt de vista, doncs, sociocultural, es podria incidir a nivell de les escoles, no?,
intentant, doncs, una formació amb valors, no?,
que intentés que els joves no fossin tan susceptibles a aquest tipus d'influència,
i també, doncs, dintre de l'entorn familiar, penso que també és molt important que els pares estiguin atents,
no?, a possibles, doncs, canvis amb els seus avis alimentaris als seus fills, no?,
per poder detectar, doncs, molt aviat aquest tipus d'actors.
El que passa és que els fills s'ho ocultaran, i aquí hi ha un dels grans reptes, no?,
perquè els fills o les filles, quan pateixen alguna malaltia d'aquestes característiques,
el que fan, precisament, és ocultar-ho, no?,
doncs, si han de vomitar ho fan d'amagat...
Sí, sí, sí, però en el grup que estem parlant nosaltres,
realment aquest tipus de conductes purgatives no eren habituals,
vull dir que el que vam observar era que aquests joves el que feien era una restricció alimentària,
és a dir, deixaven de menjar una miqueta menys de cada aliment, no?,
amb la qual cosa, això, doncs, repercutia en que la ingesta energètica diària
era inferior a les seves necessitats, no?
I quan s'hi preguntava per què ho feien, què us explicava?
Per què ho fan, això de menjar segons què,
o d'intentar controlar una mica, doncs, el que es menja?
Fonamentalment per la insatisfacció corporal que tenen,
vull dir, ells es veuen davant del mirall,
amb una silueta corporal
que no es correspon a la que ells veuen a la televisió.
Llavors, són joves, volen sentir-se integrats en un grup,
reben moltes pressions,
també de vegades dintre de la pròpia família,
doncs ja hi ha comportaments de dieta, no?,
de manera que ells ho veuen, doncs, com una cosa normal,
ells s'han d'adaptar amb aquest, doncs, ideal estètic que existeix, no?,
i ho han de fer si volen pertanyar a aquesta societat, no?
I a més, en aquest sentit del que comentava ara la doctora,
que la televisió no ajuda massa a vegades, no?
No.
No massa per no dir-ho gens, no?,
perquè a vegades es transmet unes imatges, uns estereotips,
doncs que, esclar, si vol semblar, doncs, malament rai, no?
Sí, sí.
No ajuda, no...
No, no, tot el contrari.
Tot el contrari.
És a dir, fan una pressió exagerada sobre les joves
i, de fet, doncs, bueno, s'ha comprovat, doncs,
que en els últims 50 anys aquesta pressió s'ha multiplicat, no?
Vull dir que, en part, és una reacció normal, no?,
dels adolescents sobre el que estan rebent diàriament, no?
Com pot repercutir en l'organisme el fet, doncs,
de prescindir d'aquests aliments,
el que els passa amb aquest grup de joves que...
Sí.
Què pot passar?
O sigui, és a dir, en una primera fase,
encara que sigui més incipient,
què és el que...
Com es pot manifestar en l'organisme?
O com pot afectar el llarplàs?
Diguéssim, abans d'arribar a la malaltia,
abans d'arribar, doncs, a l'anorèxia o a la bulímia.
Sí, per exemple, doncs, nosaltres vam observar
que en aquestes joves
la probabilitat ingesta inadequada del calci,
doncs, arribava a un 86%, no?
El calci, doncs, sabem que intervé
en el procés d'aminalització dels ossos, no?
I, per tant, doncs, aquesta situació,
mantenida durant molt de temps,
doncs, lògicament, pot repercutir, doncs,
en la salut futura dels ossos, d'aquestes joves,
perquè, doncs, lògicament,
quan arribin aquestes noies a l'edat de la menopausa,
doncs, l'osteoporosi, doncs, pot ser molt més freqüent,
perquè, doncs, l'edat de màxima,
amb la qual s'ha d'aconseguir la màxima
mineralització dels ossos,
doncs, acaba als 24 anys.
Si durant aquest període no s'ha aconseguit,
doncs, ja no es podrà aconseguir.
I estem parlant també d'una fase de creixement.
Sí.
Clar, estem a la adolescència,
que estem en plena evolució, no?
També pot haver-hi una incidència, en aquest sentit.
Sí, clar, totes les deficiències de vitamines i de minerals,
doncs, poden repercutir negativament en el desenvolupament,
poden produir, doncs, retards o aturades del creixement.
Amb aquelles persones que creguin que es vegin emmirallats
en aquest estudi,
que els hi diríem?
Que els hi podríem dir?
Amb algú que ara pensi que té un fill o una filla,
doncs, que pot entrar en aquest perfil en què estem definint, no?
És a dir, uns nois o noies, doncs, a etapa adolescent,
que per si neixin certs aliments,
que veus, doncs, que allò no s'ho mengen...
Doncs jo aconseguiria aquests pares que parlessin clarament
amb els seus fills,
que intentessin, doncs,
preguntar-los, doncs, què els hi passa,
doncs, per què tenen aquest tipus de comportament,
encara que és difícil, no?
Però...
I si troben moltes dificultats,
doncs, intentar-se aconsellar per personal especialitzat,
o sigui, doncs,
arribar, doncs, a l'assistència sanitària
i intentar buscar un consell, doncs, adequat.
Doctora Pérez,
alguna conclusió més que estigui amb...
doncs, que s'hagi arribat amb aquest estudi
i que puguem ressenyar,
a part que estigui amb referència, doncs,
a aquestes dades d'aquest 18%
i que només el 4%, doncs,
veritablement, doncs, tenia...
és una prevalència evident, no?,
de poder, doncs, tenir una malaltia.
Per exemple, en aquest temps que heu estat fent l'estudi,
heu trobat pocs casos, no?,
de noies que pateixin anorèxia.
Sí, realment,
la prevalença d'anorèxia que vam trobar
va ser molt baixa,
va ser del 0,53%,
i de bulímia també va ser molt baixa,
de 0,66%.
Realment, la prevalença és baixa
d'aquests trastorns, no?,
la qual cosa, doncs, bueno,
anava amb la mateixa línia d'altres estudis
que s'han realitzat en Espanya
o en el món occidental, no?
Realment, però,
la prevalença més alta, doncs,
són la d'aquest tipus de trastorns
de la conducta alimentària, doncs,
no especificats, no?,
o trastorns inespecífics,
doncs, que realment són els que,
percentualment,
dintre de tots els trastorns
de la conducta alimentària,
són els més importants.
Això vol dir que hi ha qui ho pateix
per no ho diu, o no?
Segurament,
ni la pròpia persona sap
que pateix aquest tipus de trastorn,
perquè, simplement,
el que fa és una restricció
que, fins i tot per ell,
pot semblar que fa una cosa saludable,
i, doncs,
el seu entorn tampoc ho detecta
com un trastorn, no?
El que passa és que,
moltes vegades,
aquest tipus de,
simplement,
una dieta,
que es fa, doncs,
amb una bona intenció,
de vegades, doncs,
pot ser el punt de partida
perquè després s'afegeixin
altres comportaments,
ja dirien més anòmals, no?,
com, doncs,
autoprovocar-se el vòmit,
ingesta de diurètics,
d'alexants,
que llavors ja sí que tot això
ja serien, doncs,
uns comportaments,
diguem-ne,
aïnsants, inadequats.
És un camí progressiu,
és a dir,
que es va fent
mica en mica,
en petits passos...
Existeixen diverses teories, no?
Segons la teoria
més acceptada actualment,
sí, no?
Diguem-ne que,
doncs,
molts estudis ens indiquen,
doncs, això,
precisament,
que la dieta seria
el primer pas, no?
I a partir d'aquí,
doncs,
anirien afegint
altres comportaments,
no?
Doncs,
restrictius o purgatius
que finalment
desembocarien
amb un trastorn
plenament establert, no?
Però, en canvi,
doncs,
hi ha altres investigadors
que no opinen,
doncs,
el contrari, no?
Hi ha una miqueta
de controvèrsia
en aquest aspecte,
però sí que sembla,
almenys en el nostre estudi,
sí que hem observat,
doncs,
que conforme augmentaven
els diferents graus
de severitat,
perquè nosaltres vam
fer tot aquest estudi,
doncs,
comparant,
d'una banda,
adolescents control,
sanes,
d'una altra banda,
adolescents que presentaven
símptomes,
i d'una altra banda,
aquells adolescents
en els quals
ja s'havia comprovat,
doncs,
que presentaven,
doncs,
criteris diagnòstics
per a aquest trastorn
en específic,
doncs,
sí que observaven
que totes aquestes
característiques
augmentaven progressiva
i significativament
conforme augmentaven
els diferents nivells
de severitat.
O sigui,
que des del nostre punt
de vista,
doncs,
sí que estem dintre
de la línia
de la teoria
de la continuïtat,
vull dir que hi ha
una progressió,
vull dir que
està avançant progressivament.
I es pot parar
aquesta progressió?
És a dir,
es pot curar
l'anorèxia
o la bulímia?
Curar l'anorèxia
i bulímia
és un procés
llarg
i és difícil.
Per tant,
si aconseguim,
doncs,
aturar
en la fase prèvia,
no?,
que seria,
doncs,
quan apareixen,
doncs,
símptomes
o simplement
quan l'adolescent
o l'adolescent
té comportaments alterats
o quan ja
té un trastorn,
no?,
inespecífic.
Si aconseguim
aturar-ho
en aquestes etapes
més anteriors,
prèvies,
sí que les possibilitats
d'èxit
són molt més elevades.
Es queda clar.
El proper passarà
a fer un llibre,
no?
El proper passarà
a fer un llibre
amb tota aquesta informació
perquè és un
deudió,
no?,
la feina que porta.
Quatre anys de feina?
Quatre anys de feina,
sí.
Però valgut la pena,
no?
Ha valgut la pena,
sí.
Ha sigut un estudi bonic,
un estudi molt interessant
i,
del que hem obtingut
unes conclusions,
doncs,
també força interessants,
trobo.
A veure si algun dia
les feiem en algun llibre,
aquestes conclusions,
podran arribar més gent,
no?,
que també és interessant,
no?,
que arribin,
perquè em sembla que
els estudis d'aquestes
característiques
n'hi ha més,
s'havia pocs.
Normalment,
bé,
fins ara s'havien fet estudis
que comparaven
població ja clínica,
és a dir,
adolescents que tenien
anorèxia,
bulímia,
comparant,
doncs,
amb població control,
però realment estudis
a nivell poblacional
no existien realment,
vull dir que és realment
l'onovador
d'aquest estudi
ha sigut això.
I que avui ens ha explicat
la seva autora,
la doctora Susana Pérez,
gràcies per vindre aquí
als estudis de Tarragona Ràdio
i fins aviat.
Moltes gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.