Si ja han tornat de vacances i veuen que no acaben d'adaptar-se a la feina,
si es troben cansats, si no saben per quina raó,
és probable que estiguin patint l'anomenat síndrome post-vacacional.
En volem parlar d'aquest síndrome ho fem en conversa amb la psicòloga clínica Sònia Navarro.
Sònia, molt bon dia.
Hola, bon dia, Josep.
Hem fet vacances?
Hem fet vacances, sí.
Tenim síndrome post-vacacional, o no? De moment.
Bueno, una mica, com tothom, no?
Per què passa això?
És potser perquè no descansem prou, les vacances, que ens passa això,
que tenim síndrome post-vacacional?
Bueno, a veure, la síndrome post-vacacional, que es parla com si fos una patologia,
de fet no ho és, no?
Simplement són una sèrie de sensacions que tenim perquè fem un canvi sobtat d'estil de vida, no?
Passem de no tenir uns horaris o no tenir unes coses que fer concretes,
a tornar a la rutina habitual.
Llavors, a veure, depèn.
Hi ha persones que durant les vacances, realment més que unes vacances,
fan una cursa de fer activitats, no?
I això és veritat.
Això cada cop més, eh?
Cada cop més l'oferta vacacional està relacionada directament amb el consum,
consum de la mena que sigui.
Per suposat.
D'activitats, en fi, de tot el que et poden oferir, doncs, quan vas a algun lloc, no?
Bueno, poder socialment no queda bé dir que has estat descansant o que has estat a casa
o que has dormit o que has menjat bé o que has fet activitats més sedentàries, no?
Queda bé, doncs, dir que has anat a un viatge, que has recorregut no sé què, que has fet.
Socialment, això ara es valora molt positivament.
El que passa és que les vacances han de ser una barreja d'activitats d'oci
que realment tenim ganes de fer i de descans,
perquè ens passem 11 mesos a l'any treballant.
Per tant, ja sigui que facis les vacances seguides o que les facis partides,
però sí que han de ser una barreja.
Hem de dir també que la gent que ho pateix més és la gent que aprèn,
o sigui, que fa molts dies de vacances seguits.
Molts dies de vacances seguits?
Sí, és quan realment tens més possibilitats de patir aquest síndrome.
Si tu fas 5 dies o una setmaneta, doncs, bueno, encara el cos no ha acabat d'habituar-se, no?
No ha fet el canvi total d'activitat.
Si ara ens escolten persones que justament avui, dia 1 de setembre, han començat a treballar,
que em consta que és el cas de molta gent, molts companys aquí a la ràdio també avui comencen,
ja veig des d'aquí les seves cares,
notaran, per exemple, irritabilitat, ansietat, nerviosisme,
falta de concentració o baixa rendiment,
i símptomes com ara més somàtics, no?
Mal de cap, taquicàrdia, fins i tot alteracions digestives,
inepetència, operació al pit, trastorns del son,
Déu-n'hi-do, eh?
Déu-n'hi-do.
Sí, sí, molta cansament.
O sigui, bàsicament, tot això resumit en un cansament,
en un que no et ve de gust fer res,
que et costa molt aixecar-te, sobretot els primers dies,
que no et sents a gust dintre de l'espai de la feina,
o que estàs, doncs, pensant encara en les vacances,
i clar, en les vacances s'han de poder compartir
o s'han de poder explicar, però no s'han d'enyorar, no?
Poder a vegades també pensar...
Això és inevitable, no?
Però el que passa és que moltes vegades nosaltres,
en realitat, no estem onze mesos patint
i un passant-nos-ho bé.
En realitat, les persones necessitem una activitat,
necessitem estar actives, necessitem fer coses.
Si no, ens sentim molt malament.
L'avorriment és una de les coses pitjors
i encara cansa més que el fer activitats.
I poder que valorem, no?,
que tornar a l'activitat és tornar a fer coses
que també ha pogut agradar.
Què passa també?
Que hi ha persones que realment tornen a unes feines
que no els agraden gens.
Aquí està parlant.
Que no se senten, doncs, reconeguts en la seva feina,
que no se senten, doncs, bueno, que són molt monòtones
o que no tenen marge de decisió de res
i són persones que potser els agradaria decidir
i llavors, doncs, bueno, que realment la feina no els satisfà en absolut.
Llavors, aquestes persones són les que tenen més possibilitats
de patir aquest síndrome.
Perquè si la feina que es fa és una feina en la que tu et sents útil,
doncs, bueno, realment la major part del temps de la teva vida
el passes fent aquestes activitats, no?
Llavors no és cap...
Això també és una cosa que la pensem, no?
Perquè a vegades, doncs, valorem molt les vacances
i a vegades també esperem coses de les vacances que no es compleixen
i llavors serien les altres persones, no?
Les que no pateixen el síndrome postvacacional
sinó que estan desitjant tornar a la vida rutinària, no?
Perquè estan fent coses que en realitat no els agraden
o que ho fan per la família o perquè els altres volen
o perquè toca
però que en realitat no estan gaudint d'aquestes activitats.
Més d'un i més de dos estan pensant ara quanta raó, quanta raó que té, eh?
Perquè s'hi haurà trobat, perquè és molt habitual.
Nombre, aquest síndrome pot afectar
i afecta, segons alguns estudis, al voltant del 40% de la població.
Estem parlant pràcticament de la meitat dels qui ens escolten
o dels qui ens escolteu, pràcticament la meitat
algun cop heu notat la síndrome postvacacional.
També és possible, Sònia, que en el període de vacances
puguin aflorar conflictes latents però que estaven camuflats?
Per suposat, sobretot familiars o de parella
que en el dia a dia, com que cadascú està fora
i cadascú dintre de la família fa les seves activitats
doncs podent no hi ha temps per afrontar
i quan un té vacances té més temps
per tant té més probabilitats de tenir d'afrontar certs problemes
i a vegades no es volen, per suposat.
De totes formes et diria que d'aquest 40% que tu parles
que sí que va sobre el 35-40% aproximadament
realment només un 15% pot arribar a tenir alguna patologia
o pot ser més patològic.
I parlaríem d'aquestes persones que realment no se senten bé a la feina.
La majoria de persones tenen uns símptomes que són passatgers
que els 4-4 dies han passat perquè ja s'han habituat
inclús hi ha persones que els pateixen dos o tres dies abans de tornar.
És a dir, no justament ja quan han començat
que ja han canviat mentalment,
ja s'han fet la idea que ja han de tornar,
sinó dos o tres dies abans de tenir aquella enyorança
de tornar una altra vegada a la rutina.
I a moltes persones els passa
quan estan de viatge a fora
un dia o dos abans de fer el viatge de tornada.
Ja hi pensen?
Ja vols ser quan...
Exacte.
I un cop ja han arribat al domicili
a seu, habitual,
doncs ja com que ja es van començant a habituar.
Això és una de les coses recomanables,
és a dir, no tornar de vacances,
just que això ho fan moltíssimes persones.
A porar fins l'últim minut, fins l'última hora.
Fins l'última, l'última, l'última.
I arribar, deixar les maletes
i el dia següent haver de començar a treballar.
I això no és positiu per la persona.
La persona hauria de tornar dos o tres dies abans
i habituar-se, perquè ja està en la seva ciutat
o en el seu poble, en la seva casa.
Per tant, ja va habituant-se una miqueta a la seva rutina,
encara que no hagi començat a treballar.
I així es fa les coses més progressivament.
Imaginem-se, Sònia, que no ho hem fet.
És a dir, que ens escolten...
Qui ens escolta ara mateix,
doncs porta una vida, diguéssim,
que va més o menys de pressa,
amb estrès,
no ha tingut temps, diguéssim,
de pensar-ho abans.
Ha anat i s'ho ha trobat.
I ara ha estat de ple
amb aquest síndrome post-vocacional,
que no és una cosa nova,
sinó que això ja es coneix de fa temps,
el que passa que ara sí que li hem posat nom,
o el darrerament, aquests tres anys,
li hem posat nom.
Què podem fer per pal·liar aquest síndrome?
Abans de contestar-te això,
et diria que quan tornem de les vacances
no hauríem de tornar estressats,
perquè si no malament, eh?
Però, per cert, que molts s'hi troben, eh?
Per el que dèiem abans al començament,
de reprenem el fil,
que es va descansar ja,
en realitat, acabes fent tot un seguit d'activitats,
que ha descansat res,
que no descanses.
Sí, sí.
Però, bueno, el que hauríem de fer
és un cop quan arribem a la feina,
un cop ja estem allà,
doncs prendre-se una mica amb calma,
no intentar solvantar tots els problemes
que potser tens allà pendents,
sinó primer, doncs, ubicar-se,
què ha passat durant el temps que tu has estat fora,
perquè si l'empresa ha continuat funcionant,
doncs, bueno, que els companys et posin una mica al dia,
quina és la feina que ha quedat pendent,
quina s'ha finalitzat,
una mica amb tranquil·litat, no?,
ubicar-te.
No intentar, doncs, fer-ho tot,
anar fent les diferents activitats,
o sigui, les diferents tasques que has de fer,
però sense l'objectiu de que,
uf, tinc tot això,
que haig de fer moltíssimes coses
que em queden pendents,
i les haig d'acabar ja,
sinó, doncs, bueno,
donar-nos una mica de marge,
que tots ens hem d'adaptar.
i després també seria bo que fora de l'horari laboral
intentessin fer alguna activitat que ens agradi,
però no trencar tot de,
ara estic totalment d'oci,
o de lleure, no?,
i ara començo tot,
tot són obligacions.
Estaria bé poder reservar-se
un petit espai cada dia,
i si no, com a mínim,
els caps de setmana,
per pensar que no és que ja s'hagi acabat tot
el que ens agrada,
sinó que, bueno,
podem continuar fent-los, no?,
dintre de l'horari,
però sobretot no atabalar-se,
sinó, bueno, ser conscients
que ens hem de tornar a adaptar,
i que és un procés que dura dos o tres dies,
i que aquests símptomes se'ns passen a tots, no?,
i que tots, el 40% ho diu,
però tots, totes les persones
en algun moment de la seva vida ho han sentit.
És a dir, que...
Que té solució, eh?
Per suposat, no és cap patologia, no?,
com he dit abans,
simplement són una sèrie de símptomes
de canvi, d'habituació.
I, per cert, els companys de feina,
els que encara no han fet vacances,
també poden contribuir, no?
Que sigui més suportable, no?
Doncs sí, no?
Perquè a més són aquells que ho acostumen a recordar, eh?
Sí.
Amb aquells que tornen.
Sí, sí.
Ells encara no han fet,
i mentre tu has estat passant-ho bé,
ells han estat aquí, no?
Però ara marxaran ells.
És a dir, que...
Sí, no, escolta'm,
sempre tenim una darrera opció,
que és anar al psicòleg, no?,
que ens pot ajudar a reconduir aquesta situació,
perquè hi ha alguns casos,
estem parlant del voltant d'un 40%,
hi ha alguns casos en els que no se supera.
Sobre un 15%,
que és el que et deies,
és a dir, poder un 35-40% ho pateix,
però sobre un 15% realment poden acabar
en algun tipus de depressió.
És a dir, hi ha una possibilitat
que realment s'acabi en algun tipus de depressió,
que com més aviat s'agafi i es busqui ajuda,
doncs més ràpid serà tot.
Això també és evident, no?
Doncs bé, si és el cas,
i recreixent en algun psicòleg,
si ens truquen aquí al Tarragona Radio,
els donarem, els facilitarem
al telèfon de la consulta de Sònia Navarro.
Sònia, gràcies per acompanyar-nos un dia més
aquí al matí a Tarragona Radio,
parlant-nos d'aquesta sinorma avui,
dia 1 de setembre,
i bé, esperem que ho puguem.
Tots plegats, superau.
Doncs sí, ho superarem, no et preocupis.
Gràcies.
Doncs vinga, gràcies a tu.
Gràcies.
Gràcies.
Bé, gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.