...
Quan falten només dos minuts per arribar al punt de dos quarts de set,
complim amb les expectatives que us fèiem en el sumari.
Ens traslladem ara via telefònica a parlar amb un dels protagonistes
d'aquesta setmana, i no per concerts, ni per teatre,
sinó per literatura, per dir-ho d'alguna manera.
...
Demà, a dos quarts de set, al Campus Sassalades,
dins la Facultat de Pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili,
podreu assistir a la presentació d'un llibre tan, podríem dir,
laboriós, suposo, d'escriure, com útil a l'hora d'aplicar-ho.
Es tracta d'un llibre que ens explica com ensenyar a escriure
als alumnes que pateixen el síndrome de Dau.
I tenim a l'altre costat del fil telefònic un dels seus autors,
el Gabriel Comas. Gabriel, bona tarda.
Bona tarda.
Jo m'agradaria, potser, Gabriel, començar dient que no ets l'únic autor
i fent una mica d'honor als altres. No sé si sou quatre o cinc persones.
És just fer-ho. És un grup d'investigació que estem formats
per Belén Pareda, Esperança Martí, Maria Vives i jo mateix.
Per tant, un equip d'investigació que ha treballat durament
per aconseguir aquest llibre.
Un llibre que és el resultat, no sé si d'una proposta personal vostra,
algú us va oferir la possibilitat de fer-ho?
Doncs va ser un projecte d'investigació que va ser seleccionat
per una entitat que és propedagògic, la va dotar econòmicament
perquè es pogués portar a terme.
Donat que l'abast de la investigació abraça tot Catalunya
i sense mitjans hauria estat totalment impossible fer-ho.
Per tant, aquí dir l'agraïment o manifestar l'agraïment
envers la propedagògica i també el suport d'un cert revidivisiu.
De fet, això costuma passar en tots els àmbits de la investigació.
Amb la nostra sí, que la rendibilitat és escasa
i llavors, malgrat que té gran interès,
si no hi ha aquest ajut és impossible realitzar-ho.
No hi ha guanys econòmics.
Clar, clar, clar.
Teniu el llibre ja acabat, demà mateix el presenteu.
Quant de temps us ha costat?
Doncs la investigació ha durat uns tres anys.
Déu-n'hi-do!
Déu-n'hi-do, sí, sí.
I a més, ja et dic, amb poca rentabilitat dels autors,
però una gran satisfacció per la cosa aconseguida.
Com també suposo la feina o descàrrec de feina,
a vegades, del fet de treballar en grup,
de ser quatre persones, com ha anat la distribució de feina.
Molt bé, això és un procés molt enriquidor
perquè uns aporten una cosa, uns aporten una altra
i moltes vegades, amb la quantitat de treball que hi ha,
fet per més gent, llogera el treball i hi ha més recolzament.
El Gabriel Comas, com em sembla, els altres tres coautors del llibre
són professors de la pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili.
Estàveu especialitzats ja en temes de malalties psíquiques,
com seria el cas dels alumnes que pateixen síndrome de Dau,
o tiràveu cap a altres cantons?
Nosaltres, la nostra docència i investigació està envoltada,
centrada en el camp de l'educació,
el que podríem dir, educació especial.
O sigui, atendre tots aquells alumnes
que tenen necessitats educatives especials,
com fer que aconsegueixin desenvolupar les seves màximes capacitats
i, sobretot, aconseguir una integració tan social, escolar com laboral.
Heu trobat fàcilment la informació que necessitava,
o informació a nivell teòrica.
Hi havia altres llibres al respecte que us han pogut servir de base?
Doncs no, no gaire.
Ja em feia l'efecte, no?
Que em sembla que és un camp no gaire explorat.
És el que et deia.
Vull dir, és un camp una mica especialitzat,
però és que, a més a més, les editorials,
per desgràcia o és aquesta la realitat,
no acostumen a editar llibres perquè la rende aliat és molt baixa,
per l'escàs nombre teòric de persones que ho poden llegir
i per poc suport que a vegades hi ha institucional o financer per altres entitats.
Llavors, ha estat una gran sort que el nostre projecte fos becat,
triat i becat, si no, també ha estat impossible, vaja.
Deies, les editorials a nivell comercial no hi aposten.
Tot i això, sí que el professional que s'ha d'enfrontar dia a dia
amb el que és l'educació d'aquesta educació especial,
amb aquest tipus d'alumnes, agrairà molt tenir aquesta eina, no?
Jo crec que sí, nosaltres amb aquesta intenció ho hem fet.
No sol el professional, que ara ja està al peu del canó,
sinó dels alumnes que s'estan formant,
tant de futurs mestres com pedagogs o com psicòlegs,
que els donarà una informació valuosa
de tot el que es fa per ensenyar a escriure a alumnes amb síndrome de Down.
Ara que es tret el tema dels alumnes,
jo voldria fer un incísni que sigui petit a com està ara mateix
l'alumnat a la facultat de pedagogia.
Va en alça? Veieu més interès i fins i tot interès creixent
en el que és la branca d'educació especial?
Doncs sí.
De fet, el camp de l'estat educativa especial,
cada vegada va en alça per diferents...
perquè també s'amplia diferents contextos.
O sigui, una necessitat educativa especial
la pot tenir qualsevol alumne en un moment determinat.
Per tant, és un nucli bàsic
i per tant les necessitats poden ser de tot ordre.
I llavors no parlen només de persones que tenen hàndicaps,
sinó també persones que tenen això,
una necessitat educativa com pot ser els nouvinguts
o els immigrants o altres persones
que en un moment donat no poden seguir la marxa normal de l'escola.
Anem, doncs, tornem cap a el que és el llibre en si.
Un llibre que recordem es presenta demà a dos quarts de set
al campus de Sassalades
i que ens ha d'ensenyar com precisament ensenyar
a escriure als alumnes amb síndrome de Dau.
Com ha anat la investigació?
Com l'heu fet?
Heu visitat escoles?
Heu fet enquestes?
Sí, també.
Però fonamentalment ha estat una informació
del que ha après és aconseguir
que tots els professors, mestres i mestres
i professors de suport,
de tota la majoria d'escoles de Catalunya,
d'escoles ordinàries, no d'educació especial,
d'escoles ordinàries,
que tenien alumnes amb síndrome de Down
saber les seves expectatives,
les seves creences
i tota la metodologia emprada
envers el procés d'ensenyar
a escriure als alumnes amb síndrome de Down.
Per tant, aquest llibre, diguéssim,
es pot donar resposta a totes les preguntes
o a moltes, diguem-ne, a moltes de les preguntes
que un se fa a l'hora d'ensenyar a llegir i a escriure.
Si és important o no, és important
quan començar, en quin tipus de lletra,
en quin estri, en quina metodologia més adient,
mètodes, si n'hi ha o no n'hi ha,
on se fa, qui ho fa, on se fa.
O sigui, tota la problemàtica
o la problemàtica que nosaltres hem anunciat
més rellevant
està en resposta.
I a través, diguéssim, de qüestinaris,
d'entrevista i reunions
amb els professors que han tingut els alumnes,
diguéssim, més,
amb nivells de sol·liment més alts.
Per exemple,
perquè ho trobo una cosa molt curiós,
i només a tall d'exemple
d'un dels punts que podem trucar dins del llibre,
explica'ns alguna cosa,
per això, quin tipus de lletra
és recomanable utilitzar amb els nens
que tenen síndrome de Dau?
Doncs mira, una de les coses
que voldríem deixar clara
és que, en principi,
un mètode específic
per a nens amb síndrome de Dau
no hi és.
O sigui, un bon mètode
és un bon mètode per a tots els alumnes.
Però cada alumne és diferent.
I, evidentment, els alumnes amb síndrome de Dau
tenen unes característiques especials
que cal atendre.
M'explico.
Per tant, no hi ha un mètode
per a un nen amb síndrome de Dau
sinó que hi ha unes metodologies
que cal que els professionals d'educació
coneguin per a adequar-los
amb aquell alumne concret.
Per tant, el tipus de lletra
és el que ampli normalment
la resta dels alumnes.
Per exemple,
la lletra,
al començament,
que diu la lletra de pal,
majúscula romana,
és una de les que més
s'inicia a l'escola
per ensenyar a escriure aquests alumnes.
Però imagina't tu
que després passi a anar a la lletra lligada,
aquesta que diem lligada,
però si un alumne continua...
que té una mica hipotonia
i no pot,
doncs continua amb la lletra lligada,
amb la lletra, diguéssim, de pal,
o simplificant aquesta lligada.
M'explico?
Sí, sí, sí.
Per tant, vull dir,
la resposta és
quin tipus de lletra?
Normalment,
la que segueixen els alumnes
que fonamentalment comencen
amb aquesta de pal.
Perquè és més fàcil de traçar.
Sí, sí, sí.
Podem esperar més
del que esperem actualment
dels nens que tenen síndrome de 10?
Jo crec que sí, no?
Molt més.
Mira, jo només te diré una cosa,
que conec
a un alumne,
síndrome Down,
que ha sortit
amb repetits reportatges
i fins i tot programes de televisió,
que es diu Pablo Pineda,
de Màlaga,
que aquest alumne
ha estudiat a la universitat,
psicopedagogia.
Per tant, imagina't tu,
això és un cas únic, no?
Però, vull dir,
si jo crec
que un alumne
en síndrome Down
no pot arribar
o no pot assolir
els objectius
que marca l'educació
i no l'ensenyo,
no pot aprendre.
Entens?
Vull dir,
que si les expectatives
no són altes
i no es porten els mitjans
i des de l'inici,
o sigui,
des d'edats
molt primerenques,
és impossible arribar
a metes altes.
Impossible del tot.
Ara,
si jo feia
expectatives altes
i començo
des de molt petit
amb metodologies adients,
es guanya
una cosa impensable.
Perquè això també és aplicable
a aquests nens, no?
Allò que diuen
que els anys primerencs
s'ha d'aprofitar
aquests primers anys
per donar tot a...
per intensificar
el que és l'ensenyament.
Jo estic totalment convençut
que en les edades primerenques
és on hi ha
el màxim potencial
d'aprofitament.
Pensem que qualsevol
persona amb deficiència mental
aprofunda
aprèn a parlar,
que és la cosa més difícil
que hi ha
i entendre,
sigui xiner,
sigui romaner,
sigui català,
sigui francès o alemany.
Sí, sí.
Per les potencials
que tenen,
em refereixo.
Sí.
Llavors són molt plàstics,
el cervell és molt plàstic
i l'ensenyament
es fa molt més fàcil
i és això que s'ha d'aprofitar,
aquestes potencialitats
que s'actualitzen.
En el vostre llibre
parleu únicament
de com ensenyar
a escriure als nens
que pateixen síndrome de Dau.
Jo no sé si ho heu fet
tot, només els alumnes
amb aquesta malaltia
per una mica de limitar el tema,
que no sós un aneix de les mans,
o si el podríem aplicar també
a d'altres alumnes
amb algun tipus de deficiència mental.
A veure,
aquest llibre
ha estat centrat
en aquest col·lectiu
d'alumnes
amb síndrome d'Auna,
que per cert,
és una síndrome,
no és cap malaltia,
sinó que és una...
A vegades sí,
jo a vegades
trepitjo la terminologia
i aquí esteu els experts, no?
No, ho dic perquè no,
hi ha persones o agents
que pensen
que pateixen,
no, vull dir,
és una síndrome,
és una sèrie de síndromes
i que pot tenir
un desenvolupament
molt diferent
si hi ha intervenció educativa
o no hi és.
Llavors,
això,
aquest llibre
està centrat
en aquest col·lectiu,
amb els altres col·lectius,
altres col·lectius
que puguin patir
una deficiència,
doncs,
ja he dit
que com que no hi ha
una metodologia especial,
també podria servir,
però aquí
s'ha fet més èmfasi,
per exemple,
hi ha tota una part teòrica
del que és
la síndrome d'Auna,
les característiques que hi ha,
els pastors associats
que comporta,
perquè clar,
hi ha una mancança cognitiva,
no?
I això s'ha de tenir en compte,
eh?
A lo millor
li manca també l'atenció,
a vegades la concentració,
llavors cal emprar
metodologia i recursos
una mica diferencial,
però,
diguéssim,
la metodologia,
eh?
Doncs,
això també podria valer
per a qualsevol alumne.
Si és bo,
jo sempre dic el mateix,
si és bo per a un alumne,
o sigui,
en principi,
el millor mètode
és el que va millor a l'alumne,
eh?
I si,
quin és el millor?
Doncs el que va millor.
Per tant,
en reflexió,
no de dir,
aquest per a alumnes tal,
aquest altre alumnes qual,
sinó,
el millor
a tots els alumnes,
i llavors fer
les modificacions
que calguin
a tenor
de les característiques
d'aquest alumne concret.
Sí,
sí.
Vosaltres,
tu concretament,
Gabriel,
que ets especialista
en el tema pedagògic,
per les paraules que dius,
intueixo que estàs a favor
d'incloure els nens
amb síndrome de Dau
en classes,
doncs,
podríem dir
d'alumnat ordinari,
no?
Totalment,
totalment,
totalment.
Per això que et deia
també de les expectatives,
eh?
Les expectatives
en un centre ordinari
són altes,
els alumnes també són
forçament imitatius,
n'hi ha que si,
si no tenen el mateix llibre
que els seus companys
s'enfaden,
eh?
I a més a més
tenen models,
models perfectes,
perquè ells poden tenir
el millor
defectes de dicció,
no articular correctament,
però els seus companys sí,
i els seus companys
els han d'entendre,
han d'esforçar-se,
vull dir,
i hi ha també
el model social,
vull dir,
hi ha moltes avantatges,
amb això no vull dir
que en casos estudiats
per psicopedagogs
i en informes pertinents,
no pugui aquest alumne
anar a un centre especial
d'educació,
però en principi,
el lloc que li pertoca
és l'escola ordinària,
que és allò que et deia,
a un lloc on ha d'anar?
A l'escola ordinària,
no pot,
llavors anem a fer modificacions,
quina és la modificació més última?
Anar a un centre especial,
quina lletra?
La que fan els seus companys?
Té dificultats?
N'hem de fer modificacions,
fins a, a la millor,
no haver d'escriure
i fer tampons
o posar o pinjar tecles
d'un ordinador
i no podrà agafar un estri.
Entens?
Quin mètode?
Doncs el que amplin els seus companys,
que ha de ser el millor,
per això la mestre
o el mestre els ensenya,
si no faria un frau,
no?
Però no pot,
o no escolta prou,
o no recorda prou,
ampla d'altres estratègies
o metodologies.
Difícil, eh?
La tasca que tenen els pedagogs
pel que veig,
per fugir una miqueta,
agafar-se normes generals
que més o menys els funcionin,
però també arribar
a la personalització
amb l'alumne,
que suposo que depèn
de si tenen classes multitudinàries.
Molt difícil
i poc reconegut
l'esforç dels mestres
i mestres
i professionals d'educació.
Un llibre,
val a dir,
aquest que ens ensenya
a ensenyar
a escriure
als alumnes
en síndrome de Dau,
suposo jo,
no només adreçat
als professionals del camp,
als pedagogs,
als mestres,
sinó potser també útil
que se'l llegissin
les famílies,
amb aquests nens, no?
Sí, la idea
és que estudiants
professionals
i pares
saben com es fa,
com és el procés
d'ensenyar
a llegir
i a escriure
i també no oblidem
les autoritats
també acadèmics,
educatives,
perquè es posen
de manifest,
per exemple,
unes demandes
del professorat
que té aquest alumne
que s'haurien de complir
amb més esforç
per part de l'administració.
Doncs aquí fem
aquesta crida
i una segona crida
a la que venim fent
durant tota l'entrevista
de què aneu demà
al campus
a Salades
a dos quarts de set
a la facultat de pedagogia
a veure
la presentació
d'aquest llibre
molt útil
i molt necessari.
Gabriel,
jo no sé
si anant investigant
i tal
se us ha quedat
alguna cosa
al calaix
en el plan de dir
ostres,
el proper llibre
que fem
ha de ser sobre això.
Quines necessitats
té el món pedagògic
encara a nivell editorial,
eh?
Ui, sí, sí, sí.
I ha fet llista, no?
Sí, sí, sí.
En teniu algun altre al cap
allò de pensat
que hagi de ser vinent?
Mira, nosaltres
ara hem acabat
un cicle
amb aquest aspecte
d'ensenyament instrumentals
perquè fa uns anys
vam,
dos o tres,
dos,
dos potser,
vam presentar
també un llibre
sobre l'ensenyament
de la lectura
perquè per nosaltres
les matèries instrumentals,
la lectura i escriptura
són fonamentals
per a l'integració
no sols escolar
sinó social.
Una persona no sap llegir
ni escriure,
una persona inadaptada.
Per tant,
sempre hem tingut
un especial interès
per a la lectura
i per a l'escriptura
per a les matèries instrumentals
i amb això
sí que hem acabat
un cicle
i aquest cicle
sí que ha quedat
una mica tancat
amb aquestes matèries
que volíem fer.
Ara,
el camp d'educació especial
és immens,
immens,
immens
i sempre hi ha temes
per poder continuar
i evidentment
tenim molts projectes
al cap.
Doncs tots aquests projectes
a Gabriel Comas
que no us falti l'energia.
A veure si properament
ja podem parlar
d'un altre llibre
i un altre i un altre
i anar fent.
Gabriel,
moltíssimes gràcies
i que vagi molt bé
demà la presentació.
Gràcies a vosaltres
i a la gent que vingui
serà ben rebuda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.