Fins demà!
És un quart d'una del migdia, fem esport i fem salut
aquesta cita mensual que tenim al matí de Tarragona Ràdio
amb el patronat municipal d'Esports.
Ens acompanya Rosa Vallonrat, la directora gerent del patronat.
Rosa, bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvinguda i avui tenim com a convidada
Maria Carmen Pérez Ramírez,
és professora de Psicologia,
llicenciada en Educació Física.
Maria Carmen, bon dia.
Bon dia.
Benvinguda.
No és la primera vegada que ens acompanyen.
Els oients que tenen memòria,
jo no sé si es recordaran,
perquè, a més, la doble,
diguem-ne, basant en de Maria Carmen,
que és professora de Psicologia
i llicenciada en Educació Física,
jo m'imagino que va provocar
que ella fes una tesi doctoral
al voltant d'aquells personatges mediàtics
del món de l'esport,
els entrenadors amb èxit.
Després aquesta tesi es va convertir en un llibre,
Entrenadores Deportivos, la clave de l'èxitó,
i jo recordo que potser fa un any
que en vam parlar,
va coincidir per aquestes dates, no?
Sí, més o menys.
La vam convidar perquè ens expliqués
el contingut d'aquest llibre,
molt interessant perquè ve a relatar
una mica l'experiència vital
i també professional
de personatges tan coneguts
com Camacho, Valdano, Cruyff.
Va tenir molt d'èxit aquest llibre,
diguem-ne, dins de les persones
que estan en aquest àmbit.
Com passa moltes vegades
en aquests llibres especialitzats,
la distribució falla una mica
i no arriba al gran públic,
tot i que és un llibre molt amé
i adreçat al gran públic, no?
Sí, sí, així és.
Jo el recordo, aquest llibre,
i recordo que vas parlar, sobretot,
de personatges com a Camacho,
que tenen aquesta visió una mica controvertida,
i vas explicar que era tot un senyor,
que era un cavaller i una persona
d'un tracte exquisit, no?
Sí, sí.
Jo no recordo d'aquestes coses.
Doncs avui la Mari Carmen
no ve a parlar-nos del seu llibre
com un altre famós escriptor
que deia que anava a pagar
el seu llibre als mitjans,
sinó que ve justament
a parlar-nos des del punt de vista professional
del tema que avui ens ocupa,
que són els beneficis de l'activitat física
en quadres d'estrès, d'ansietat,
que podem patir tots, poc o molt,
pel tipus de vida que portem,
tant a l'hivern com a l'estiu,
que això no discrimina èpoques de l'any.
Sempre s'ha dit, no?,
que l'activitat física relaxa,
que deixes anar, doncs, allò,
moltes vegades a aquests estats,
de mal humor, però això no és una cosa
que es digui perquè sí, oi que no?
No, hi ha molts estudis
que sustenten aquesta teoria
i la pràctica és la que realment
ha donat a conèixer col·loquialment
i a la població en general
els beneficis d'aquest exercici.
Entenem activitat física
com la pràctica quotidiana
de caminar,
de pujar escales,
de ballar,
de córrer.
I a part,
aquelles persones que tinguin la possibilitat
de fer altres activitats,
com ara poden ser
anar a un centre especialitzat,
a fer activitats que li diuen wellness,
que a la traducció seria
activitats de benestar,
són gimnàstiques més suaus,
tenen un component molt més mental,
que hi ha persones que ho necessiten,
i d'altres poden fer activitats
més energètiques,
en més vigor,
i que no es corresponen
precisament amb ser més jove.
És a dir,
tu pots ser una persona jove
i necessitar precisament
fer yoga o tai chi
o metodo pilates.
Aleshores,
els resultats de totes aquestes investigacions
confirmen
que el ser humà ho necessita
perquè es produeixen uns canvis químics
al seu cervell
que el fan estar millor,
incrementen l'autoestima,
milloren el somni,
el somn,
i sobretot
és un estat
d'augmentar
les defenses
immunològiques del cos.
És a dir,
una persona que practica
habitualment
activitat física
emmalalteix molt menys
que una persona
que no fa res,
que és sedentària.
És evident que quan diem
no, no,
és que quan faig esport
em sento millor
no estem parlant
d'una percepció psicològica
de la persona,
sinó d'un canvi físic
que es dona al nostre organisme
i que justament proporciona
aquest estat de benestar.
És un canvi químic
del cervell.
És un fet objectiu
i no subjectiu
de la persona.
Sí,
produeix endorfines
que són neurotransmissons
com ara
la serotonina,
la noradrenalina,
que són paraules
que vulgarment
no es coneixen tant,
però que l'estat
que fa dins del cervell
és el mateix
que la morfina,
és un opiàcid
que genera
el propi cos
i és també
el que genera
davant del dolor,
és a dir,
que no és una substància
que tinguem només
quan fem esport.
La diferent intensitat
de percebre el dolor
d'una persona a l'altra
ve explicada
per aquesta substància
que ell mateix genera.
Aquestes substàncies
moltes vegades diuen
és que jo no entenc
com aquesta persona
pot sortir a córrer
cada dia
i quan ve de treballar
i és perquè té
un mecanisme
que li genera
aquesta producció
d'endorfines
i que l'enganxa
en termins col·loquials,
diguem-ne.
I pot augmentar
aquesta substància
a mesura que fem exercici
o diguem-ne
que quan naixem genèticament
tenim una predisposició
a un nombre determinat?
Sí,
que és també
l'herència que tenim
per tolerar l'estrès,
és a dir,
tots quan naixem
tenim una motxilla
plena d'elements
que si els posem en pràctica
funcionen
i que si els deixem aturats
no funcionaran
perquè estan en stand-by,
diguéssim,
no?
Aquest fet
fa que davant
de l'estrès
les diferents persones
tinguem diferents
respostes.
Els nostres
receptors
bioquímics
fan
de missatgers
en el cervell
a través
de les estructures
dels hemisferis
cerebrals
i del cos
callos.
Si aquests neurotransmissors
no porten
un missatge
d'alegria
o de benestar
el nostre cervell
està trist
i està angoixat
i està irascible
i està malament.
Aquests neurotransmissors
nosaltres mateixos
els millorem.
Com?
Fent activitat física
que no és un eslògan
menjant bé
regalant-nos
coses
que necessitem
com un espai
per ser nosaltres
de manera tranquil·la
i podem estar
envoltats
de moltes persones
però dir
aquest és el meu moment
i perdoneu-me
però el necessito, no?
Que difícil
que és això
que acabes de dir, no?
Perquè mai tenim temps
per nosaltres.
Però això comença
per el respecte
amb un mateix.
Si no ens eduquem
des de petits
pares,
escoles,
professors,
tothom,
en l'estimant-nos
a nosaltres mateixos
no podem entendre
que l'activitat física
pugui ser beneficiosa.
A vegades això
s'interpreta
de dir, mira,
que egoista, no?
En lloc de fer això
se'n va.
I no, al contrari,
perquè si no et dones
aquest espai
tu ja no estàs bé
que ara els altres.
I sobretot
l'has d'explicar.
És a dir,
necessito fer això
i buscar també a vegades
hi ha persones
que necessiten companyia
per fer coses.
Bé, doncs
no hi ha problema.
Pots fer activitats
que requereix
que vagis amb una altra.
Hi ha persones
que ho poden fer pràcticament sols.
Doncs perfecte.
Perquè hi ha tants tipus
d'activitats.
I tant,
es pot triar.
I en aquest sentit
em deies
el tema
de com responem
davant d'una situació
d'estrès.
Les respostes
són tantes
com a persones
pràcticament.
Però curiosament
hi ha persones
que responen
davant de l'estrès
amb un estat
de sobreexcitació
extraordinari
i d'altres
que responen
amb un estat
de caïment
i de baixa moral.
Davant del mateix estímul
responem
de formes diferents.
Per tant,
cal pensar
que l'exercici físic
que hem de practicar
també ha de ser diferent
davant d'aquesta resposta?
Sí,
perquè cada persona
agafarà
aquella activitat
que a ell
li va
més adequada.
És a dir,
si el tipus
de personalitat
que tenim
és més aviat
introvertida,
més aviat
de poca...
no poca sociabilitat,
sinó que
els grans
els grans
encontres
multitudinaris
t'angoixen,
doncs és millor
que baixis
en un lloc
en una sala
o tinguis inclús
si tu pots permetre
a un entrenador personal
que t'orientarà
quines són les activitats
que més
poden anar
en la teva forma de ser
i si més no,
tenir una persona amiga
que t'acompanyi
a donar un vol
per la natura,
per la platja.
Aquí tenim
una situació privilegiada.
Una classe d'aeròbic
i una classe de pilates
o navegar
senzillament
hi ha una gran diferència.
Molta.
I les tres opcions
respondrien
un quadre d'estrès.
Sí.
Sí.
Déu-n'hi-do.
La nostra salut
se'n veu resentida
des d'aquest punt de vista
també, Rosa,
ho hem comentat
moltes vegades,
que agafant d'exemple
l'espai
que vosaltres
ja estiu neus
de l'Ajuntament,
quantes persones
no us venen
per pràctiques
de natació?
Tinc mal d'esquena,
tinc mal d'això...
i aquests dolors d'esquena
i tot plegat
són símptomes
precisament
d'aquesta situació
d'ansietat i d'estrès.
És que vull dir,
de fet,
ha canviat molt.
Si tindrem anys enrere,
la vida era una...
La vida quotidiana
ja ens portava
a fer activitat física.
Cada vegada,
evidentment,
hem prosperat molt
tecnològicament
i hem millorat molt,
però hem acabat
sent molt sedentaris.
I tot això
ens està portant
a no fer exercici,
a no tindre
que buscar aquest temps
per poder
treure aquella adrenalina
o no sé com explicar
aquella tensió
que anem acumulant.
Evitablement,
doncs,
estem...
Cada vegada tenim
menys temps
per fer
més coses
i tot això
també ens porta
a una situació
d'estrès
i que hem de,
com diu la Carme,
hem de buscar
la manera de canalitzar
i de buscar
aquell espai nostre,
no?
Gent de l'Ajuntament
i gent de tot arreu.
És a dir,
és una situació
generalitzada
i que jo penso
que cada vegada
hi ha més mentalitat
de fer exercici
i cada vegada
s'és més conscient
del benefici
que porta a fer l'exercici
que no és una cosa,
com tu deies,
psicològica,
sinó que és una cosa
que se sent
i que la gent
quan comença a practicar
nota el benefici,
descansa millor,
es relaciona millor,
està més tranquil
i, en conseqüentment,
les coses li van millor, no?
Quan feies la definició
d'activitat física
és important
perquè sovint
dius allò de
home,
no he parat
de treballar en tot el dia?
Això també és activitat física.
És activitat física,
però jo imagino
que el component
psicològic
com que és diferent
no és el mateix.
És a dir,
pots estar tot el dia
movent-te
sense parar
dins del que és
una feina
i unes obligacions
però que no
equivalen al mateix.
No, perquè falta
aquest espai
que dèiem
de
ho faig
perquè em sento
bé en aquest moment.
És a dir,
no és el mateix
treballar al camp,
per exemple,
és una activitat física
forta
i les persones
que treballen
al camp
han de tenir
després
un espai
per ells
que pot ser
gaudir
d'aquell mateix
hort
o del poble
on estan
o de la piscina
municipal
o d'anar
a ballar
al casal
del poble.
És a dir,
que ens
aquella estoneta,
no?
Aquest ratet és meu.
És a dir,
aquest ratet és meu.
El que passa
és que sí que és important,
com diu la Carme,
des de petitets,
és a dir,
saber
que hem de buscar
aquell rato
que és nostre,
no?
Els nens
són les secretats
extraescolars,
per exemple,
en vez d'impedir
les secretats
extraescolars
que creïn atenció,
buscar aquell rato
que ells mereixen
descansar
i jo ho dir.
Que volen fer,
descansar,
moments nostres
i el problema
del temps
a vegades
jo penso
que és prioritzar.
Tots tenim
molta feina
i tots tenim
poc temps,
el que passa
és que el que li costa
fer activitat física
no trobarà mai el temps,
no?
Fins que sigui conscient
del benefici
que li comporta.
I treure 30 minuts
al dia
tothom ho pot fer,
perquè
el dia té 24 hores
i 30 minuts
és molt poc.
És el missatge
que estem intentant
avui
transmetre
als oients,
no?
Després també
hi ha un mite
i és que
per fer esport
es necessita
pagar una matrícula,
pagar una inscripció,
pagar cada mes...
I és un mite,
no és cert.
Tu pots anar
amb una roba còmode,
amb unes sabatilles còmodes
i tens
aquí a Tarragona
tenim un privilegi.
No t'acabes el camí,
no te l'acabes.
Pots acabar a Barcelona,
però tu tira.
Però és una ciutat petita
i cada vegada
hi ha més cotxes
i és que tothom
agafa el cotxe
per fer què?
Quan fa la Rambla aquesta?
No res,
si a Tarragona
te la fas en 20 minuts
d'una punta a l'altra.
Caminant a un ritme bo.
Aquest és un tema educatiu.
Una cosa és que vagis carregat
o es comprens...
Són circumstàncies particulars.
Però no a tot arreu,
el cotxe,
la moto...
Sí,
vas més ràpid,
però també aquesta pressa
que ens ha ficat la societat
jo crec que és una mica falsa.
Però Carme,
digue'ns una cosa.
A l'ésser humà
tenim tendència
a passar-nos
o a quedar-nos curts.
Podem dir,
a partir d'ara,
exercici físic,
sí, sí,
jo faré exercici físic
per sentir-me millor.
ens podem passar també
de voltes
i agreujar
aquell problema d'estrès
que teníem
i que ens impulsava
a fer aquest exercici físic.
Es veuen casos.
Sí.
Malauradament,
es veuen.
Jo penso que
sempre
a l'altre extrem.
És una reacció pendular.
És a dir,
de no fer res
a fer molt.
És el que li diuen ara
vigorexia.
Vigorexia,
té un nom, això?
Té un nom, sí.
La vigorexia consisteix
en passar-te hores
i hores
en un gimnàs,
mai és prou
i el dia que no vas
estàs de molt mal humor.
O sigui,
és el mateix que...
Et genera molta ansietat,
això, doncs.
Sí.
I has de fer
tants quilòmetres
a la cinta
i has de fer
tant l'espining
i has de fer
totes les activitats
que fas.
I quan no ho trobes
ets una persona
malhumorada,
agressiva
i violenta.
Jo m'imagino
que la teva autoestima
comença a baixar
perquè comences a veure
que no ets capaç
d'assolir aquell objectiu...
Sí, perquè et programes
que el teu deltoides,
que és el múscul
que tenim a l'ombra,
sigui més gruixut
o el bíceps,
no?
Que tinguin...
I quan no aconsegueixes
un canvi morfològic
tan gran
en el teu cos,
doncs ja
hi prens substàncies
que no has de prendre.
A vegades,
és a dir,
si avui per l'algun
he pogut fer
el meu entrenament
o complir
amb tot el meu entrenament
aquest problema,
aquesta nova malaltia
o aquesta nova...
És un trastorn,
sense dubtar,
és un trastorn, sí.
El que fan és
el dia següent
o doblar
o augmentar
el treball
amb el qual
estem creant
una sobrecàrrega,
amb el qual
podem crear una lesió...
Però a les persones
que els passa això
de la vigorexia
generalment
entren una miqueta
en aquest malson
impulsats
pel tema estètic
com pot passar
en trastorns alimentaris
com l'anorexia...
Bàsicament,
jo crec que hi ha
un sostrat
de neuroticisme,
si més no,
perquè agafa les coses
amb tanta ànsia
i amb tanta...
Obsesió.
Que agafen això
com podien agafar
o calçó
o altra cosa.
Sí, sí.
És compulsiu,
és a dir,
he de fer això
i ho deixen tot
no per respecte
ni per...
És el meu espai
sinó perquè
si no me moriré...
Això pot tenir
conseqüències
psicològiques,
evidentment,
perquè hi ha
les tedes del moment
que entres
dins d'aquest món,
però físiques també,
perquè el cos
no el podem maltractar
d'aquesta manera.
És que el moment
que canviem
el dir
és la meva estona,
és aquest meu rato
de disfrutar
i me'l dedico
a dir
és la meva obligació ja,
ja tornem a canviar.
Si estem canviant
aquell ratet
que dèiem a tothom,
ens hem de dedicar
una estona
aquells 30 minuts
per gaudir,
per disfrutar
i per dedicar-nos,
el reconverteix
en una obligació
amb la qual
perd tota la seva efectivitat
o l'objectiu
de fer l'activitat física.
Aquesta obsessió
té conseqüències
negatives,
però
d'on parteix?
Són les noves patologies
que donen tanta importància
a la part externa
i a tot el que és
més visible,
no?
Estem en un moment
molt de
veure com és l'altre,
com va vestir,
l'estètica,
tot aquest tipus de coses.
L'estètica,
tot val,
les marques,
la societat de consum,
ens està fent molt mal
en aquest sentit,
no?
Llavors,
moltes persones
que tenen
una autoestima baixa
o una personalitat
una mica més feble
que la resta,
agafen aquesta obsessió
i la porten a terme
fins a límits
que no són correctes.
No és fàcil
tornar enrere,
recuperar-se
d'aquesta patologia?
No és fàcil
perquè
cauen
en un cercle
molt tancat,
no?
I es relaciona
amb persones
que pensen com ell?
Que et fan igual,
sí,
sí,
però té solució,
com tot.
Té solució,
però s'han d'oblidar
d'aquell muscle
que ha de ser tan estupendo
perquè tampoc no cal,
eh?
És que no cal
que siguem tan estupendo.
jo crec que no cal
ser tan estupendo.
És sentir-se bé
per dins,
no sols per fora.
I aquesta és la diferència.
Per tant,
exercici físic
mesurat,
sense forçar la màquina,
no només la del cos
sinó la del nostre entorn,
és a dir,
si només puc
10 minuts
i d'aquesta manera,
doncs 10 minuts
i d'aquesta manera
i ja podré venir
de l'altre, no?
Jo sempre recomano
un exercici
a totes les persones
que em comenten
que dura 5 minuts,
que és el despertar,
com que tot el cos
ha estat
sense moviment
tota la nit,
totes les articulacions
han estat
en repós,
el que fem
és un despertar
articular,
que es diu
i comencem
des dels peus
fins al cap
i és
les articulacions
rotar-les
amb els dos sentits,
cap a dreta
i cap a esquerra.
Comencem
pels turmells,
per exemple.
Des dels metatarsians,
que són
la part anterior
del peu,
el turmei,
el jonoi,
la cadera,
la columna,
els braços,
el coi,
llavors és com
si fessis
com fan els gats
quan es desparessen,
no?
Quan...
És una rutina
que potser estaria
molt bé assumir-la
abans de la dutxa,
cinc minutets abans
posem-me un despertador.
Que no dura cinc minuts,
no dura cinc minuts,
però jo dic cinc minuts
perquè així
bueno,
li poses un toque.
Jo crec que això
ho farem tots, eh?
Tots estaven pensant,
jo ara estava temptada
i mira,
jo crec que no em resisteixo
a la temptació
de que bondi una mica
en aquesta pràctica
la Carme.
Avui no ho he dit jo, eh?
No, no, avui no ho has dit tu,
però això ho podem intentar a casa,
senzillament.
És molt senzill.
El terra...
Jo ara t'ho explico.
No, no, drets.
Doncs explica'ns-ho i tant.
Vinga, vinga, senyores,
senyors,
prenguin nota
que en cinc minutets
estem salvats cada dia.
Després ja farem més coses.
No, aquest el que serveix
és com per lubrificar
totes les articulacions,
perquè quan tu fas
aquests moviments,
el líquid
que ens protegeix...
És com un oli, eh?
És com un oli, sí senyora.
Molt bé.
I aleshores
funcionem millor.
Explica'ns-ho, Carme.
A part que comences
pel cos, eh?
No pensant,
ai, què he de fer
i què faré de dinar
o quin rotllo, no?
Comences per tu mateix,
pel cos
i per despertar-lo.
Clar, és que
jo m'imagino
entre aixecar-te
amb aquesta grà
que ens aixequem
dureta
i anar donant
toms i cops
per les parets,
allabar-te,
posar-te de peu,
fer tots aquests exercicis,
ja vas a la dutxa
d'una altra manera,
com una personeta de cent, eh?
El problema és que purem tant
a l'aixecar-se, eh?
Que hi ha qui ni siquera
esmorzar com Déu mana,
que és un altre punt
que es podria parlar, no?
És a dir, que a vegades
dius, aquests cinc minutets
és important tindre en compte,
doncs, aixecar-se
amb tranquil·litat
i dedicar-se
a aquella estona
que dius tu
abans de la dutxa,
que els senyors
no ho podran veure
però nosaltres li deiem
que ens faci una demostració
aquí la Carme, ara.
No, però tu creus
que ens ho pots explicar
per la ràdio, Carme?
Això com ho hem de fer?
Sí, és gairebé com us he dit.
Doncs vinga, de peu.
De peu, al terra.
De peu, amb els dos peus plans
separats a l'amplada
de les caderes
i comencem a rotar
amb el peu apujat
els dits del peu esquerre apujats
i comencem a girar
cap a la dreta
i cap a l'esquerra
tota la part metaterciana.
Llavors, ens passem...
Un moviment circular
a la mesura del possible.
Sí, passem el peu dret
i fem el mateix.
Llavors, ens aixequem
el peu esquerre
i girem cap als costats
al turmell.
Després, cap a la dreta
el mateix turmell.
Canviem de peu
sempre això
sense angoixar
ni presses ni res
perquè són quatre o cinc vegades
cap a un costat
quatre o cinc vegades
cap a l'altre.
Els junolls els agafem
com si féssim
una petita flexió
amb les mans
apujades als dos junolls
i girem cap a un costat
cap a la dreta
i després cap a l'esquerra.
Les caderes
fem el moviment
que hem vist
fer mil vegades
ballant.
Dels balles aquests que...
Sí.
Golpe cap a un costat
cop cap a l'altre
cap al davant
i cap al darrere.
Tipo l'embada.
Tipo l'embada
amb la música personal.
Però som, eh?
Però som.
No, no,
si a aquelles hores del matí
pots comptar, Rosa.
Cap a un costat
i cap a l'altre.
Després agafem els braços
i comencem a fer
com si estiguessin
ballant flamenco
i movem els braços
cap a enrere.
Tot el moviment
que ens vingui així
ens hauríem de veure.
Estem les tres aquí.
I la columna
també va girant.
És a dir,
mirem cap a enrere
i anem corvant.
I després el coi
el que fem
més lent
que la resta
perquè les cervicals
si no
poden patir
mirem cap a un costat
parem allà
tornem al centre
i anem cap a l'esquerra
i tornem al centre.
Després podem fer
cap endavant
i cap a enrere
no ho farem
perquè hi ha una pressió
dels discos intervertebrals
però sí que farem
com si volguéssim
créixer cap amunt.
Estirar-lo.
Estirar el coi
cap amunt.
Això.
Una bona explicació.
Molt bé.
Jo crec que a més
no ens ha calgut ni a punts.
Comencem des dels peus
acabem pel coi.
aquell símil que deies del gat
a mesura que ho anaves explicant
sí que ho visualitzava
aquella cosa
que vèiem els gats
quan s'estiren
i déu-n'hi-do
fixa't
cinc minutets
i això després posem
mitja horeta caminant
i ja
bueno
i ja
l'estat perfecte
jo dic caminant
per anar a buscar
allò més bàsic
aquells que tenen afició
a fer pràctica esportiva
que ells ho tenen ja molt bé
perquè tenen la rutina agafada
però aquells que no ho fan
caminar mitja horeta
caminar
pujar escales
sense peus
una cosa
que la gent que es jubila
quan disposa de més temps
comencen a caminar
i veus
i noten
el benefici
són tan conscients
ells
de la millora
que tenen fent exercici
que no deixen de fer-ho
si això més de fer-ho
quan s'ajubilem
ho féssim sempre
doncs tindríem la millora
molt de temps guanyat
és que hi ha una pèrdua de peus
i un augment del benestar
llavors clar
ells pensen
i com no ha pogut
fer-ho abans
però tot això
d'anar acompanyat
d'una bona alimentació
perquè si no és que
si després de fer
aquests estiraments
i aquestes rotacions
el que fiques
és un cafè en llet
i un dònuts
malament
ara fas una fruita
cereals
això
perfecte
un bocadillo
de pernil
petit
de 50 grams
no fa falta més
i arribes al migdia
fantàstic
jo estic convençuda
que hem convençut
a molta la gent
que ens està escoltant
jo crec que sí
perquè ens ha anat
com a relaxant
des que nosaltres
la Carme
que és professora
de psicologia
ella sap que
si ens explica
que hem de fer
alguna cosa
que requereixi
un sobreesforç
molt complicada
que requereixi
un escenari
i un equipament
més complicat
per bo que sigui
ningú ho sabirà
però vaja
jo em jugaria
alguna cosa
que això que ens ha explicat
ho farem moltíssimes persones
demà al matí
quan ens aixequem
ojalà
no sé si ho farem molts dies
però com a mínim demà
segur que començarem a fer-ho
és que notareu
que totes les
les mucoses
s'agreguen
i això és el resultat
que tu entens
que dintre teu
també estàs segregant
és a dir
és possible
que hi ha així
el llagrimal
que s'agrega
el nas
és possible
que fem
estornuts
la producció
a la uïda de cera
també
la salivació
malgrat i tot
a més a més
estic segura
que molta gent
que ens està sentint
el seu metge
de capçalera
quan han anat
amb problemes
d'aquests tipus
els han recomanat
que facin activitat física
ara amb tota l'explicació
que se donen a la Carme
entendran més
per què es diu això
és a dir
estic convençuda
perquè
a veure
jo mateixa
soc un cas
però ho parles
amb molta gent
i l'activitat física
com aquell que diu
avui dia
quasi no te la poden
recomanar
però avui s'està estudiant
inclús
s'està parlant
i s'està intentant
que sigui
l'activitat física
una recepta més
com a obligació
i jo em penso
que en aquest moment
serà quan
si la gent
aquesta recepta
que és la més fàcil
d'aprendre
es fes
dins del que és
la prevenció
en el camp de la salut
és fonamental
evidentment
ningú discuteix
a partir d'aquests moments
inclús en la patologia
és fonamental
que els metges
ho recomanin
i de fet
molts ho fan
això està a camí
s'està recomanant
però a més
s'està fent una guia
i s'està
donant compte
de la importància
que té
el que estàs dient
en l'àmbit
de la prevenció
i el que està clar
per què?
perquè tots aquests efectes
que ens ha explicat la Carme
d'una manera tan senzilla
i tan clara
li agraeixo
perquè ha sigut
molt senzilla
jo destacaria
una paraula
que ha dit la Carme
al començament
que crec que és importantíssima
respecte per nosaltres mateixos
respecte el nostre cos
sempre
sempre
respecte el nostre cos
és aquell envàs
amb el qual
hem de viure
tota la vida
i més val que el cuidem
és el primer
que els dic als alumnes
el cos que tenim
és per tota la vida
segons el tractem
de cas ens podem canviar
però de cos no
no
bueno
ara tothom
canvia coses
però després no estan contents
amb els canvis
aquesta és una altra
estem parlant dels canvis
són els externs
aquesta és una altra
les cirurgies i aquestes coses
no
això no val
nosaltres estem parlant
dels canvis interns
els canvis des de dins
no els canvis externs
i des de petits
perquè si no fem
aquestes coses
des de petits
és molt difícil
després
costa més
diguéssim
que per no posar
una paraula negativa
no és fàcil
després canviar els hàbits
es pot fer
però costa més
i possiblement
molta gent
no tindria
tanta necessitat
de fer aquests canvis externs
primer
perquè ens acceptaríem
més com som
segon
perquè el cos
no es deformaria
amb la mateixa velocitat
i per tant
tot és positiu
si és que el que estem dient
és positiu
anem dotant a l'altre
pràcticament al final
però realment
tots els temes
que esteu posant damunt
la taula
són de gran interès
els canvis físics externs
a través de la cirurgia
i altres coses
que ara no venen a tom
i el començar
des de petits
ens esgarrifem
quan comença a ser
una pràctica habitual
que joves
que encara no han assolit
la majoria d'edat
el regal de final de curs
doncs sigui
doncs uns pits
passats pel cirurgiar
una rinoplàstia
o alguna cosa d'aquestes
evidentment
la llibertat individual
de cadascú
és sagrada
però potser
als més joves
caldria explicar-los
i que no serà
la solució
als seus problemes
d'autoestima
no Carme?
així és
jo crec que la Carme
la haurem de convidar
un altre dia
aviam si ens pot acompanyar
perquè serveixen
de moltíssim
aquests consells
des de l'experiència
professional
però també des del sentit comú
que té molt a veure
Carme Pérez
professora de psicologia
llicenciada en educació física
ha estat un plaer
gràcies per venir
moltes gràcies
Rosa Ballonrat
directora girent
del Patronat Municipal
d'Esports
moltíssimes gràcies
i ens retrobem
en un proper espai
així se va
adeu-siau
gràcies a vosaltres