Olga Xirinax, bon dia. Bon dia a tothom.
Ja no plou, eh? No, solterà el sol.
A mi m'ha agradat escriure quan plou, perquè sembla que
les lletres flueixin soles, eh?
Sembla que va amb això de la creació
i la literatura, això de la pluja i el temps.
Hi ha un amic meu que diu que els dies així són dies de convocatòria,
que la gent s'ajunta en una sala,
estàs coment bé, eh? Però, esclar,
si fas sol, surts al carrer.
I ni convocatòria ni res.
L'Olga, avui l'hem convidat perquè
demà presenta aquí a Tarragona
el viatge dietari 1986-1990.
Aquest llibre recull
un període molt concret
de la vida de l'Olga Xirinax.
Si algú pot dir, home, si recull aquest període,
perquè el publica gairebé 14 anys
després, vull dir, necessitava
potser
això madurant, algun calaix,
perquè, clar, estem parlant de la teva
vida, de fragments de la teva vida
en moments, jo no sé si són els
moments més importants, no més importants,
el que sí que és cert és que tot
aquest relat d'aquests anys, d'aquests quatre anys,
està ple de referències
a través de les quals el lector
també si s'ha identificat, tot i que és la teva vida.
Aquesta és una de les coses
pel qual els dietaris
poden tenir més incidència en el lector
perquè hi ha moments que s'hi senten reflectits.
Van ser uns moments molt intensos,
si ho has llegit ja
ja hauràs vist això,
i hi havia viatges, per això ho vaig posar,
perquè va ser una època
de molts viatges
i no tots bons.
I dir, perquè, aleshores, clar,
pots dir, mira, aquesta fa propaganda
dels seus moments bons, no,
i dels seus premis.
Hi ha moments molt dolorosos,
i aleshores comença així,
aquesta cosa.
Llavors, algú ha trobat
i m'ha dit,
noi, a mi també m'havia passat
coses d'aquest tipus,
i per això ho he volgut expressar.
Ara hi ha coses
d'aquestes personals doloroses
que fins que,
efectivament,
com has dit,
fins que no passa un temps,
no les pots treure.
Les treuries amb massa ímpetu.
Sí que les pots apuntar a casa,
però després,
fins que no hi ha hagut
els sedars aquests dos temps,
fins que no et deixen de fer mal.
Apuntar-les és bo,
és teràpia.
Clar.
Llavors, ràpid, ràpid, ràpid,
però després has d'agafar el bloc
i anar a veure fins aquí, no?
És molt curiós,
aquest llibre,
aquest diatari,
i el que deia,
amb les referències,
que el lector,
doncs,
si s'ha identificat,
perquè trobem des del paisatge
de Montréal, Montserrat,
però també un paisatge
absolutament americà,
novaiorquès,
té el seu component romàntic,
en el sentit més ampli de la paraula,
en un viatge amb el cuiner Elisabet,
que no és un viatge casual,
no és només un viatge de plaer,
té tota una història,
sinó que darrere hi ha una...
Bueno, hi haurà alguna cosa
que escriu, jo digui,
que no tinc una història al darrere
i relacionada, doncs,
amb els seus avantpassats,
amb la seva família.
És que jo és el que dic,
que la vida no és pas lineal.
La vida està feta de...
A veure si mires capes geològiques
o la muntanya,
però és que hi ha molts estrats diferents.
I la vida és igual,
també feta d'estrats.
I ara, a més,
que miréssim aquesta finestra
i miréssim el carrer,
qualsevol que estigui mirant,
no té un pensament lineal.
Certa cosa li pot provocar
un record momentànic,
ni se n'adona,
però l'escriptor sí.
I llavors, o bé,
projectar una cosa
que tu vulguis pel futur.
Dius, no?
Demà, si podria...
Vull dir, aleshores,
el pensament actual
t'hi tira endavant
i t'hi tira enrere.
O sigui que un diari,
jo crec que no pot ser mai lineal,
perquè quan estàs, per exemple,
en un llit, malalt i tot això,
comences a pensar
una cosa d'enrere,
una cosa d'endavant,
i llavors aquí és on venen els records.
I també hi ha feliços lligams,
com per exemple aquest viatge
que no venia perquè sí,
sinó, com dius tu,
doncs de molt enrere ja.
Aleshores, inconscientment
ho guardem dintre,
quan som petits.
Per això,
és que les coses van tan lligades
que necessitaríem la Bíblia
per explicar-les totes.
Això que diuen
que la influència de les coses
amb la canalla petita,
doncs hi és,
aquesta influència petita.
Des de molt petita,
des de molt petits la canalla,
reben aquestes influències de fora
i se les guarden inconscientment
i un dia o altre
poden sortir.
Llavors l'escriptor
amb la seva imaginació
exacerbada,
que diria jo,
encara ho té més fort això.
Clar,
però mira,
en aquest sentit
hi ha qui diu
que quan l'escriptor
escriu sobre ell mateix
alluny una miqueta
del que és la creació.
Home,
no sé fins a quin punt,
perquè tal com es va explicar
en aquest dietari,
hi ha altres mostres
que tenim a la literatura
dels llibres de viatges,
autobiografis,
etcètera,
no és allò
la realitat
posada en un full,
sinó que hi ha tota una recreació literària
per probablement
traslladar els sentiments
de l'autor.
Sí,
i ben traslladats,
perquè aquí és l'important.
Ara hi ha una tendència europea,
el que passa
és que aquí sempre arriba
més tard
a aquestes qüestions,
però d'un especialista,
que es diu Filip Legent,
és especialista en dietaris
i escriptura autobiogràfica,
i els diu
que aquesta és l'escriptura
del futur.
Del futur no sé si ho serà,
perquè a la gent
ens agrada llegir novel·les
també mentrestant,
però també ens agrada
furgar una mica
en la vida dels altres.
Un dietari no és unes memòries,
unes memòries per mi
doncs és les que faria
un general
explicant tota una època,
per exemple,
o les memòries d'un metge
que també explica
tota una època seva.
Això és el dietari íntim,
és l'explicació aquella normal
que tu et fas de cada dia.
Però llavors això
és el que ens permet,
diu ell aquest Filip Legent,
que és l'únic que quedarà,
perquè quan consultem
per documentar-nos
la història de la vida privada,
segle XII, segle XIII, segle XIV,
ens basem en els apunts
que la gent feia.
Els més antics,
des del preu del bacallà
i els més ja de més cap aquí,
amb els dietaris íntims de la gent
que et donen a entendre
com era la vida d'aquella època.
Per tant, quedarà més això
que les novel·les
per l'estudi de les generacions.
Aquí, en aquest viatge
de l'Olga Xirinax,
pots estar fent el Vermut al Buenos Aires,
al Serrallo,
o pots estar...
Ja no hi és,
s'han passat molts anys,
o pots estar al centre de lectura
en una xerrada
o en un concert de música
en alguna sala de Tarragona.
Vull dir que aquesta referència
que fas
i que és molt atractiva
pel lector.
Sí, sí, sí.
En llocs que s'hi poden haver trobat.
No és tan llunyà
com que la gent que hi ha
per aquí amiga meva
o coneguda pugui
encara retrobar-ho.
Però, a més a més,
jo estic molt contenta
perquè ja gairebé...
El llibre ha sortit
el desembre, vull dir,
és nou.
Però gairebé
abans de sortir,
el moment de sortir,
en Joan Triadu,
que és l'últim
dels grans crítics històrics
que tenim aquí a Catalunya,
ja va fer una crítica
perquè li va agradar molt.
Va fer una crítica
en l'Avui,
que és on ell escriu,
i ell,
si no li agraden els llibres,
no fa crítica.
O sigui,
no mai la fa l'engativa,
sinó dels llibres que li agraden.
i va dir que de dietari és esclar...
Tenim aquí, justament.
Molt bé.
Doncs que n'hi ha...
Perquè per mi és molt interessant,
perquè dona a conèixer moltes coses
que ell no se n'adona
fins que llegeix el llibre,
també.
Això que m'ha seguit tota la vida,
aquest senyor,
i doncs ja m'ha fet altres crítiques.
Però, esclar,
també distingeix entre el que està ben escrit
i el que no està ben escrit,
i la literatura.
El dietari,
què és literatura?
I aquest ho és literatura,
també.
No és...
A veure,
no és gens difícil ni rebuscat,
té un llenguatge molt planer per a la gent.
És molt senzill en el bon sentit
de la paraula llegida.
Planer, entenedor per a la gent.
No és com el música de cambra
que em vaig recrear.
Allí me'n vaig recrear
i em va agradar molt.
Però ja sabies el que feies
i el que volies fer, clar.
Sí, volia fer una altra cosa diferent.
Aquest és molt més esquemàtic,
perquè m'interessava,
però també m'interessava
aclarir certs punts,
aclarir tot l'embolic
que va bé quan vaig guanyar jo al Sant Jordi,
que això encara...
Encara coeja això, ara.
I encara ho tens interioritzat.
Encara ho tinc interioritzat
i no ho trauré
fins que vegi l'obra traduïda a l'anglès.
I això no ho trauré,
però és que des de Barcelona
tampoc m'ho han perdonat.
Vull dir que llavors
aquí m'interessava
fer sortir aquestes coses.
Han passat 14 anys,
però hi ha coses que no canvien,
probablement, no?
Sí, sí, sí.
Bueno, 14 anys...
14, dic que havíem agafat uns 20 anys.
Sí, exacte.
Jo agafava 14 des del final de...
Sí, perquè són coses
que es van revoltar certs individus
perquè jo havia guanyat el Sant Jordi,
encara que després
m'ho van donar el premi de la crítica per això.
Sí, però no trobaven
que no eres la persona
que tenia que guanyar Sant Jordi.
No, perquè no em coneixien
i que la gent de Barcelona
més coneguda
tenien més dret que jo
a guanyar-lo,
tot i que després es va reformar
que aquesta obra era la millor
i que tot això...
Però van arribar a fer
dels tres volums
dient, ara el públic podrà dir...
Això va ser molt dolorós per mi,
perquè a més,
ells van sortir a televisió,
van tenir totes les veus
perquè eren coneguts
i jo ara encara
doncs és hora
que haig de sortir a dir res
amb això.
I això també...
A veure,
les diferències i els greus
és entre la gent de Barcelona
en quant a televisió
és molt,
molt marcat.
Els d'aquí Tarragona,
ara som tota aquesta colla
d'escriptors del camp de Tarragona
que vosaltres
ja heu donat acolliment
i tot això sovint,
doncs tenim una diferència
de tracte tremendo.
Encara continua passant així?
És que a Barcelona,
doncs tu veuràs aquest llibre,
ara jo havia fet un article...
El presentes el 22 o...
Sí, demà el presentem.
Demà el presentem.
El presentem a Pilar Rola.
El 22 el presentem a Barcelona,
el Palau Robert o la Pilar Rola.
Demà aquí, per això.
Demà aquí el Francesc Roig,
que hem volgut fer la presentació
als dos llocs.
Però, a veure,
aquesta diferència,
doncs he fet un article ara
que sortirà a la Vanguardia
que es diu els despullats,
que és la nostra estàtua,
lloc de trobada,
ja ho sabeu,
però en certa manera
va pels despullats aquests,
que surten a totes les televisions,
el llibre d'aquells tres despullats.
Això ja no vull dir noms,
però ja tothom sap
de què va aquest llibre.
Hem tingut audiència,
aleshores,
del Prime Time
de tot arreu,
de totes les televisions.
En canvi, doncs,
hi és un llibret
que per les poesies
que jo els he pogut llegir
en el diari,
que les...
Molt dolentes, eh?
Però bé,
doncs això ja hauríem d'analitzar-ho,
però en canvi
hi ha les primeres audiències,
hi ha tot això,
en canvi aquí a Tarragona,
no hi ha manera,
això no,
ni editorials,
ni res,
que pugi cap a Barcelona,
res de tot això.
No jo sola,
sinó l'altre.
Sí, sí,
hi ha altres persones
que escriuen
i fan la seva feina fora d'allà.
Jo parlo ara
pels escriptors d'aquí.
Però passa
amb altres àrees de Catalunya
o només pel camp de Tarragona?
Perquè clar,
a vegades jo t'he sentit,
home,
és que hi ha autors originaris
de la zona de Girona,
del nord de Catalunya,
que no tenen potser
potser...
Girona té molta més influència.
Girona...
És de l'àrea metropolitana.
Jo dic que són els divins,
sí.
Barcelona i Girona
Palma.
Lleida ja et diria
que encara hi ha potser
més motivació.
Aquí es fa molta cosa,
l'altre de literària.
Hi ha molt d'esforç,
però aquest esforç
no surt.
N'hi ha cap manera
que vinguin els de Barcelona,
vegin i diguin.
Encara la greuja
és molt forta.
Però escolta,
algú pot dir,
hi ha en aquest viatge
que aquí tenim
la teva experiència americana,
que tens la teva quotidianitat
a més plena de música,
que és un gran referent
en la teva vida,
que té una capacitat abocadora,
plena de cites meravelloses
amb gent molt de veritat.
Quina necessitat té l'Alga Xirinat
de remenar allò del Sant Jordi
després de tants anys?
Tu què els hi diries?
No, no, no,
perquè no és una llista de greus.
El que passa és que no podies obviar
un fet que en aquell moment
va ser molt important
a la teva vida.
És que, esclar,
això em va venir,
em van anunciar el premi
quan jo estava
amb unes nevades gelades
de 18 sota 0 a Dijon,
en un hospital.
i llavors,
sola dels meus amics,
naturalment,
i família,
que només hi havia el meu home
i no hi havia ningú més,
que llavors t'atruqui algú
des d'aquí
que t'han donat
el premi de la crítica,
a la força
jo em vaig reconfortar.
Això ajuda en el malalt
a recuperar-se.
Vull dir,
va ser molt important
i per això llavors
ho reconec una miqueta
perquè faig aquest record.
Abans jo t'he preguntat
per el tema del cuin,
Elisabet,
i ens hem embolicat
a parlar d'altres coses
i com a detallet allò que digués.
És allò que et deia dels estrats.
I dius,
no només un viatge de plaer,
tothom ha tingut la il·lusió,
alguna vegada diu,
alguna vegada a la vida
jo vull anar a Nova York
amb el cuin,
Elisabet,
dos.
Tu no només era un desig,
diguem-ne,
per plaer,
per fer un creuer
d'aquests meravellosos,
sinó que hi havia
aquest referent familiar,
no?
Aquesta cosa d'infantesa.
Perquè el meu avi
havia sigut consignatari
de barcos.
Això digui.
Per això que les coses
no venen així.
I llavors tenien uns folletons
que feien els anglesos,
que els anglesos
sempre han sortit de viatges,
són uns grans viatgers,
ja fa molt segles,
i aleshores
a mi m'agradava
sota la taula
quan era petita
repassar
que hi havia els salons
tipus titànic,
no es vidria i eres altes
d'aquella manera,
i m'imaginava
aquelles casetes de nines,
tots aquells salonets
amb les palmeres quenties
i tot allò
de l'època aquella.
I tot allò
va quedar aparcat a la memòria
fins que, fixa't,
el 86,
això parlo de quan era petita,
i el 86
baix instala
un pavelló de la Cúnar
amb una fira
de turística
de la Rambla.
Jo no l'he vist mai més, eh?
Ah, no?
No, han fet fires turístiques,
però un pavelló
de la casa Cúnar
es va instal·lar
l'any que vaig guanyar el premi
i dic,
doncs mira,
cap allà.
Això és estic de destinada.
Ara podem fer-ho,
doncs anem cap allà
perquè venia ja
d'aquella cosa antiga
i efectivament
jo vaig prendre
els meus fonetons
antics cap al barco
i amb el capità
vam batejar el llibre
que ja havia sortit,
el vam batejar allà
amb xampany
i vam fer tota una cerimònia
que la tenim retratada,
aquell home devia dir
quines coses,
però, esclar,
era la mateixa casa Cúnar
d'aquesta,
la que jo havia llegit
de petita
i la mateixa
amb la qual anàvem,
per tant,
per mi era un honor
i per exemple.
És la porta del llibre,
la propaganda justament
de la Cúnar.
Hi havia uns cartells preciosos.
Imaginin-se,
38 lliures
des d'un viatge
de vacances
d'aquests meravellosos.
Anar i tornar
38 lliures
de l'època.
Llavors la passeta
també estava més alta
i es podien fer coses
ara i això
no es poden fer tant.
Aquest llibre es presenta
demà
aquí a la ciutat
de Tarragona,
dos quarts
s'han de buit
del vespre
al Saló d'Actes
del Consell Comarcal
del Tarragonès.
Com bé ha dit l'Olga,
el presentarà
el filòleg i escriptor
Francesc Enroig.
Conegut de tots nosaltres,
moltíssim.
Molt conegut aquí
a Tarragona
i persona també
molt apreciada per l'Olga.
Estàs fent altres coses
i el tema
de la traducció
de la teva obra,
com està, Olga?
Jo tenia moltes ganes
de parlar,
ni que sigui breument
en aquesta qüestió.
És espinosa,
és espinosa.
Ja ho sé,
però tu no tens problema
de parlar de temes espinosos,
mai,
ni d'escriure's,
no,
si ara precisament
però alguna rosa
trobarem en aquest camí,
roses i espines,
alguna rosa hi haurà
en el tema de la traducció?
Sí, a veure,
de roses n'hi ha moltes,
jo és que no es pensi
la gent que només
estic queixant-me
tot el dia,
que sóc la jaia.
Saps molt reivindicativa.
Però m'interessa
que hi pugui haver
una bona sortida
per als llibres catalans,
no per als meus,
per a tots.
Si ara aquest noi,
no me'n recordo com se diu,
de la pell freda
que ha tingut tant d'èxit
i tant d'ediciós,
l'Albert Pinyol,
ara han fet una reunió
dels joves escriptors
que freguen els 40 anys
i diu que
del fet d'escriure en català
i tot això
que li diuen
que és un torregollons
i que no sé què,
està la cosa molt fotuda
per parlar,
amb perdó,
dels oients.
S'entenem perfectament.
Sí,
que està la cosa molt...
I quan el director,
el nou director
de la institució
de les lletres catalanes
diu que aborreix
i abomina la novel·la
i ho diu en públic
que ha escrit
amb lletres grosses,
llavors què han de fer
els joves novel·listes
que ara vulguin acollir-se
tot el que promou
i això a la institució
de les lletres.
Vull dir,
què has de pensar?
Si fas una novel·la
que té un tèxit de vendes...
Això almenys
hauria de ser diplomàtic
i pensa-ho i no dir-ho.
Però no es pot proclamar
així-nos aquestes coses
i llavors...
No només per l'autor
sinó pels milers de lectors
que se poden sentir fesos, no?
És el sostén
de tota la literatura europea
i, diria, asiàtica i tot
perquè saps que hi ha moltes dones
sobretot asiàtiques
que escriuen molt bé,
japonesos,
Amèrica,
la novel·la
i aquí a tot arreu.
Com pot dir aquest senyor
que ell abomina la novel·la?
Sí,
l'ha de vehicular,
l'ha de protegir,
l'ha de fer sortir en fora.
Vull dir,
estem amb aquests contrasentits,
vull dir,
i llavors això és clar...
Però bueno,
mira,
he tingut una tardor molt bonica
amb la cantata dels castells,
que no sé si...
Ah, sí,
i tant n'hem parlat,
n'hem parlat i tant.
Va ser un preciós,
l'hem anat seguint
per les cinc ciutats castelleres,
a mi m'ha entusiasmat
i penso que encara
la volen fer a Vilafranca,
n'hem fet ara també
a la televisió de Vilafranca,
n'hem fet un DVD.
Escolta,
allò m'ha donat
una satisfacció tremenda,
perquè la música és preciosa,
aquest xicot,
l'Hul Molina,
ha fet una música preciosa.
Tots els cantar aires,
penso que la idea final
és anar-la a fer
a l'Auditori de Barcelona,
si es podria...
Si es pogués fer,
estaríem contentíssims.
El Pep Prats
és un director excel·lent,
que el deveu tenir,
l'ha tingut alguna vegada per aquí.
I apassionat,
cada cop que fa alguna cosa
el convidem.
l'implica,
ell,
allà sua.
M'ha donat molta satisfacció.
I després que també
es va estrenar
aquesta cançoneta
de Nadal,
de mossèn Barberà,
que la va compondre ell,
i l'han tocat en Borga,
amb l'orquestra
de la catedral,
i tot això.
Vull dir que he tingut
una tardor musical
molt bonica.
I això ve també,
esclar,
per la literatura,
perquè tu has fet la lletra,
perquè el que sigui,
però és satisfactori.
que el que sigui,