Carme, molt bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Com ha anat aquest estar aquí a Tarragona?
Home, bona, bona.
Escolta, fixa't, és el dia lliure meu,
n'ha hagut de mirar l'hora, ningú m'espera,
per tant, n'he gaudint molt.
Envoltada de dones emprenedores,
com heu vist això?
És a dir, us heu sentit ben acollida?
I tant que sí, tan acollida com quan m'acullen els homes.
Fixa't, quan una dona es posa a vendre un negoci,
sap molt bé el que necessita,
i necessita el mateix que ell,
per tant, funcionen de la mateixa manera.
Vostè què li diria a aquelles persones que creuen
que es troben més dificultats
a una persona a l'hora de tirar endavant una empresa
pel fet de ser home o ser dona?
Jo sempre he dit que una dona no s'ha d'automarginar.
Hi ha molta dona automarginada.
Per tant, tu, evidentment, has de tenir un projecte clar,
un projecte que tingui rendiment,
que pugui tenir uns continuadors que et paguin la pel·lícula,
i llavors has de tirar endavant.
Ara, esclar, si tu no t'ho creus,
no pots pas convèncer ningú més.
I en el món de la cuina, un món tan i tan masculí?
Perquè certament, potser, les cuines més mediàtis,
cada cop menys,
però més mediàtics, tots són homes, no?
Bé, la cuina, jo, penso que hi ha un element important,
i és que avui dia les noies ja trien el que volen ser,
i n'hi ha moltes a les escoles que volen ser cuineres,
però hi ha una cosa que també ens ho ha posat fàcil.
Fixa't, a les cuines professionals,
ara hi ha unes mides gastronom,
que jo et dic que són mides de senyoreta,
que les bandejes no són aquelles braseres immenses,
que les cassoles, que sí que són de 50 litres,
però que van a manivela,
que més més les podem climatitzar,
que el foc de la cuina el podem parar.
Per tant, no és l'infern, ara ja és el purgatori.
No necessitem aquella força baronil.
Per tant, a la cuina, si una dona hi entra amb idees pròpies
i és capaç de també crear un equip humà que la segueixi,
pot fer el mateix que ells.
N'hi haurà tantes com se n'hi posin.
M'esteu dient que la tecnologia està molt i molt present
a l'interior de les cuines,
que se cedia a prop dels fogons.
Sí, jo penso que s'ha humanitzat.
Fixa't una cosa, abans els cuiners són d'on feien
figa primera del genèrgic de les panxes,
cuites per estar davant d'unes màquines que no paraven.
Ara avui tenim calor, esclar que tenim calor,
perquè treballem el nostre element, és el foc,
i quan tot funciona continuem suant la cancel·lada.
Però tenim calor només quan la necessitem.
I a més a més, hi tenim també elements ja de refrigeració,
que se n'en va potser pel tub d'extracció, sí,
però hi vivim d'una altra manera.
Aquesta tecnologia ha permès, entre altres coses,
poder treballar cada cop amb nous elements,
amb elements fins i tot impensables, no?
Fins fa poc temps.
I tant, fixa't, aquesta nova tecnologia ens permet
dur líquid, que te'l puguis menjar amb textura sorra, no?
O fer coses molt voluminoses on no s'hi ha afegit cap greix,
ni cap cosa espumada,
sinó que s'hi ha lograt posar l'aire
enmig d'un suc de tomàquet, com hem vist ara.
La tecnologia avança.
El que passa és que penso que hem de ser molt llestos,
que hem d'aprofitar aquella tecnologia que millora les coses.
Que si la tecnologia només ens ajuda a dormir mitja hora més,
em sembla que baixaríem un escaló al discurs gastronòmic.
Com està el Sant Pau del Japó?
I la carta és més o menys la mateixa que aquí,
o és diferent pel gust culinari dels japonesos?
Doncs la carta és la mateixa.
Fixa't, hi ha com un segon Sant Pau a la ciutat de Tòquio.
Jo penso que en allà som un referent naturalment exòtic,
però molt català.
I hi ha una cosa que hem descobert visitant el Japó.
Hem descobert sentant-nos en taules japoneses
que ens assemblem molt els catalans, els japonesos.
Fixa't, els japonesos defensen l'estacionalitat del producte,
i nosaltres també.
defensen la puresa del gust, o sigui que si és un lluç que tingui gust de lluç
i un tomàquet, gust de tomàquet, i nosaltres també.
I ells volen joc i contrasta el plat, i nosaltres també.
Però tot això els hi expliquem amb pa i amb vi que no en prenen
i se n'enamoren, t'ho asseguro.
I valoren també el fet que la cuina del restaurant
sigui en certa manera una variant de l'art
o tingui molta elaboració.
És a dir, aprecien aquests detalls minimalistes?
L'aprecia moltíssim.
Precisament un oriental s'acosta a la taula amb sensualitat.
sap un tempo de fer les coses, sap esperar, l'observa.
El rep, evidentment, els seus esnodreix,
però també ennodreix l'esperit.
I aquesta sensualitat penso que això ens ho posa molt clar a la japonès,
perquè sap que va a un restaurant català,
ve preparat mentalment i en gaudeix al màxim.
M'imagino també que podríem esportar
quelcom de la manera de fer dels japonesos cap aquí també,
cap a les nostres terres.
Hi ha moltes coses.
La que no ens anem d'emportar és aquest esperit pel treball,
perquè penso que ja en som molt de treballadors,
jo que sóc una persona que em sento contaminada per la feina,
ells ens passen això,
que la teva vida només vagi a cavall de la feina,
ho trobo bastant trist.
Però sí que hauríem d'aprendre aquest respecte que hi ha amb tot.
Aquesta entrega amb la propietud del treball,
amb voler ser el millor, amb voler millorar-ho.
Amb no trepitjar-te l'ull de poll quan vas pel carrer,
ni de manera professional, ni de manera només passejant.
Amb sentir-te la tranquil·litat d'anar a la una de la nit sola per un carrer,
i no sentir-te que ningú t'observa ni que ningú vol estirar res.
Quan, per exemple, hi ha aquelles fotografies que hem vist a vegades
que apreten la gent en els vagons del metro,
t'asseguro que no cal que apretin.
Veuen quan és ple, s'esperen que en vingui un altre.
Aquest respecte en general.
I aquesta sensibilitat per ser capaços de vedada davant d'una posta de sol,
això també penso que no hauríem de prendre.
Les persones que estan innovant en aquest món de la gastronomia
han de continuar mantingut la presència en els mitjans de comunicació,
o sigui, s'ha de continuar fent pedagogia encara, no?, en aquest sentit.
Home, és molt bo, ens agrada molt que els mitjans de comunicació ens pregunteu.
A més a més, és bo que estimulem també a casa.
Fixa't, la cuina, avui dia, que hi ha tant de paquet llestifet,
potser es deixa de donar el marge engegar el foc a casa.
I, en canvi, les cuines també estan ben equipades,
tant com les professionals.
Avui dia que tens aquests equipaments de les neveres magnífiques,
que a casa teva pots coure les ones, pots coure el vapor,
pots coure amb un forn d'inducció que també controles els graus.
Home, escolta, que hi ha uns llibres de cuina que funcionen,
dona't el ple del dia de cuina, del dia de festa i cuina a casa,
i el dissabte vés amb la canalla al mercat i faràs una classe hasta de natura,
i sabran quan és el temps, doncs, dels moniàteus,
i veurà les castanyes, i porteu-les a la casa,
i embruteu-vos a les mans, i poseu-ho a taula.
Això és cultura, això és ple, això és salut,
i bon rotllo amb els que t'acompanyen.
Que ha de tenir un bon llibre de cuina,
venguem al seu llibre, o un dels seus darrers llibres,
que han de ser àgils, han d'entrar per la vista,
bones fotografies, bones explicacions...
Mira, un llibre de cuina ha de tenir molt clar a qui va dirigit,
i els llibres de cuina, doncs, que jo tinc,
van dirigits a aquest públic de casa.
Un públic que cuina contra rellotge,
que té una jornada professional a complir,
que té canalla a casa, que potser té gent gran.
Per tant, han de ser receptes que surtin,
que contínuament sàpigues on ets,
que no et perdis la recepta i que triomfis.
Jo el que vull és enverinar-te en el món de la cuina,
perquè, com que té tan bon rotllo i hauràs triomfat
i t'estimen més, continuaràs cuinant.
I els de casa teva menjaran més natural,
els ulls us brillaran més,
fareu més bona cara,
i a més a més protegireu tot aquest entramat de ports,
de més a més de pagesos.
És tot un cercle efectiu, natural i de país.
Quan has triga d'aquí al Japó?
Doncs mira, un dia perds.
Perds un dia perquè, és clar, no hi ha escala,
no hi anem directes encara.
Hi hem anat via Frankfurt, hi hem anat via Milán.
Després, l'últim trajecte, que dura 12 hores,
però, esclar, amb el canvi d'horari,
t'has de mentalitzar que perds un dia.
Tot és l'ament.
Quan la teva ment s'ajusta,
arribes allà, et poses l'hora i et poses a treballar.
A punt d'anar-hi aquests dies?
Bé, jo tinc per contracte d'anar-hi dues vegades l'any.
Ja hi vaig quan baixo la prescena a Sant Pol.
Estic a punt de baixar-la,
que faig vacances de l'1 al 21 de novembre.
Però aquest any he passat la taxa.
O sigui, aquest any he fet tres viatges,
amb el salto i aquest any potser podré vedar
i veure postes de sol al nostre país.
Bon viatge, gràcies.
Gràcies a vosaltres.