Enriqueta Meléndez, bon dia.
Bon dia.
Una mica, quina és la voluntat o l'objectiu
d'organitzar unes jornades de debat
per parlar de joves i violència?
A principi, varen naixer
seguint els objectius de l'associació.
L'objectiu de l'associació és fomentar la igualtat.
Llavors, basant-se en unes pautes democràtiques
i de conscienciació dels drets humans
i de les desigualtats que hi ha en les persones d'aquesta societat.
I a partir d'aquí, intentar participar
i promoure totes aquestes activitats
que impedeixin a través de la violència
que això es porti a terme.
Com aquesta associació va naixer del grec,
que era un grup de recerca universitari,
i s'hi va incorporar professionals d'altres àmbits
i, sobretot, professionals del món de l'ensenyament,
basant-se en aquest objectiu,
varen veure que la problemàtica que teníem amb les aules
venia donada per un canvi cultural,
un canvi en els valors dels nostres alumnes,
però aquests alumnes després passen a ser treballadors,
treballadors violents, parelles violentes.
És a dir, que era necessari començar amb la infantesa,
a treballar i prevenir la violència,
a evitar l'assajador i crear l'entorn social
per a que l'assajador no pugui créixer,
per a que això no es reprodueixi després en l'edat adulta.
I per aquí van començar.
Per això, les jornades es fan en un horari
en què pot vindre l'alumnat i pot vindre el professorat,
a partir de les 5 de la tarda,
no és un horari que s'hagi de deixar la feina.
I es tracten de dos temes que aparentment són diferents,
però no ho són.
Un és l'acosament o la violència en les aules,
i l'altre és la violència amb la gent jove en parella,
perquè els que formen la parella han passat per una aula.
És a dir, que pensar que l'assajador o la persona violenta neix,
sí que n'hi ha persones malaltes, però se forma.
O sigui, el seu entorn i la seva cultura fa
i li permet que sigui un acosador o una persona violenta.
Com heu planificat, doncs, aquestes 200 jornades?
Amb taules rodones, amb debats, amb ponències?
Sí.
I amb quines temàtiques?
A veure, començarem amb un vídeo
que han preparat els alumnes de l'IES de Torreforta.
És un vídeo que va guanyar el premi de l'Aula de Cinema,
que ells voluntàriament van tractar el tema
de com veien la mediació davant de la violència en les aules.
És un vídeo que va crear debat,
perquè veuen els diferents perfils de professors que existeixen,
les diferents maneres d'actuar davant d'una situació de conflicte en l'aula.
I ells, subconscientment, fan una petició d'un perfil de professorat,
que pot ser-nos el perfil que estem acostumats o que se'ns demana socialment.
A partir d'aquí pensem que se quedarà debat suficient per poder parlar diferents temes.
Després, com hem d'aprofundir en la situació, portem el professor Iñaki Pinyuel.
Iñaki Pinyuel és una persona que ha fet un treball, que és el Trabajo Cisneros.
Ell va començar treballant el tema de l'assetjament a la feina.
I a partir d'aquí va arribar a les mateixes conclusions que nosaltres,
que és que s'ha de començar a treballar amb la gent quan és petita.
Llavors, mos ve a parlar de tots els treballs que s'estan fent sobre l'acosador
i com se veu des del punt de vista psicològic i des del punt de vista dels professionals
el tractament que se li ha de donar.
Això és el dia d'avui.
I demà parlem de la violència en parella, les parelles joves.
Llavors ve l'associació ADARA, que també forma part de l'associació Greg Chargiamont,
i mos van a parlar de les seves experiències de com s'està tractant
el tema de la violència en la parella, tota la tarda de demà.
Molt bé, doncs aquest seran el programa dels dos dies.
És a partir de les 5 de la tarda, hem de dir que l'entrada és gratuït,
està obert a tothom, i en fi, tothom, educadors, pares, mares, alumnes, gent jove,
pot participar i pot assistir a aquestes jornades.
L'Enriqueta Meléndez, que com deia, em pertany a l'associació Greg Chargiamont,
sobretot treballa o es pot considerar que és una experta en el tema de l'assetjament escolar
o ha anomenat també bullying.
En general, l'opinió pública té present una notícia de l'any passat,
al cas d'Onda Ríbia, d'aquell noi que es va suïcidar,
es va llançar justament perquè era víctima de l'assetjament escolar.
Com podríem definir de manera planera el que passa,
és a dir, els casos d'assetjament escolar o bullying?
Com ho podríem explicar?
Primer necessitem un entorn individualista.
A veure, quan a l'entorn hi ha un recolzament social,
l'acosador no té èxit.
Per tant, la primera reflexió que vull fer és que estem creant una societat
de persones competitives i individualistes.
Això després s'ha trasllat al món laboral.
Segona, normalment pensem que l'acosador té un perfil que es nota.
No.
normalment està en la retaguardia i té els seus testaferros o aquelles persones
que socialment ja són reconegudes com persones problemàtiques,
però que li segueixen el xoc d'ell.
És difícil de detectar el cabecilla d'això.
Normalment es fa en silenci,
perquè un acosament físic és fàcil de detectar.
però aquest acosament físic es para.
El que no es para és aquell que es goteix a goteix dia a dia,
entre classe i classe, a poc a poc, en el lavabo o quan surts al carrer.
Perquè quan s'acaba la classe es continua.
Llavors, en principi, quan es detecten les aules,
detectar-ho és problemàtic.
No és tan fàcil.
i recursos per solucionar-ho també són difícils.
Perquè estem en una societat que els alumnes tenen molts drets,
però tants drets tenen els acosats com els acosadors.
I mesurar fins on arribem.
Per exemple, s'han pres mesures que no poden veure els nens,
no poden assistir a classe, coses aquestes, les persones que han acosat.
Però què se va fer en ells?
S'ha de fer un plantejament de reeducació d'aquestes persones.
I això encara no està definit.
O sigui, sorgeixen propostes quan ja ha passat el cas.
No estem acostumats a prevenir.
Per exemple, la teoria de la mediació,
que s'està implantada a Catalunya,
la mediació com a mesura preventiva està bé.
Però què fas quan ja s'ha produït l'acosament
i tens un alumne que ja està madalt?
Mediar, posar-lo davant de la seva víctima.
I de fet, en aquest vídeo es veu molt bé.
N'hi ha una comunicació no verbal que el mediador pot ser no vegi.
Llavors, s'ha de treballar en molts fronts.
I per això s'ha de crear debat,
per veure de quantes maneres es pot actuar
i quina seria la millor.
Perquè ara per ara no tenim unes solucions ràpides.
No hi ha una resposta concreta
quan apareix un cas en què el professor pot detectar
que hi ha un cas de bullying.
I, a més, una altra cosa.
Això ja parlo com a docent.
Primera, la nostra situació és que hem de solucionar el món.
O sigui, nosaltres ens col·loquen els alumnes a les aules
pensant que ho hem de solucionar tot.
Llavors, els horaris escoles cada vegada són més amplis.
L'incorporació de la dona al món laboral
i la no incorporació del pare a la tasca de cura dels fills,
perquè això encara no s'ha produït,
fa que aquests nanos estiguin moltes hores sols,
ocupats en altres coses i no tenen família directa,
quan la família està reunida, està poca estona
i realment a vegades no se vol discutir
i no se vol crear mal rotllo.
Per tant, anem a estar bé, anem a anar al cine,
anem a dinar per aïlla i així cadascú tria el que vol
i no discutim del peix o de la verdura
i passem un bon cap de setmana i el dilluns
cadascú al seu lloc, inclòs els nanos
que entren a les 8 del matí a l'escola
i estan sortint ja a les 8 de les 8 fent activitats d'estar escolars.
Llavors, aquest espai familiar
i aquest espai de cura
que tradicionalment tenien les dones
i que de moment no ha estat complementat
amb la figura paterna,
sinó que s'està buscant persones externes
per solucionar, perquè hi ha un problema,
se concilia la vida familiar amb la laboral,
però no se lluita per conciliar la vida laboral
amb la familiar.
Per tant, l'espai familiar
està minvat, és petit,
se passen moltes, poques hores.
Llavors, els nanos
aprenen a sobreviure,
a fer xantatge i a intentar buscar l'efectivitat
en un altre lloc.
I hi ha nanos molt intel·ligents
i ho fan.
I són els que arriben a l'aula
i s'entretenen
planificant com van a fastidiar aquell company d'allà
sense que s'enteren que són ells.
I ho fan.
Deia Enriqueta Meléndez que és molt difícil
de detectar un cas així.
Però teniu els docents constància
o sensació
que hi ha molts casos
en les aules,
en els col·legis,
en els instituts del nostre voltant?
N'hi ha.
El que passa és que
hauríem de buscar,
jo a Catalunya encara no s'ha fet,
però si voleu parlar
amb el doctor Piñuel,
se va muntar una pàgina web
on els alumnes podien entrar
i explicar-lo que els hi passaven.
I ell es va assustar,
però va ser a la Comunitat de Madrid
de la quantitat de nanos
que se sentien malament a l'escola,
sobretot quan arriben a l'institut.
Llavors se va fer una crida
al defensor del menor
i això va coincidir justament abans
d'aquest suïcidi.
A veure, dades existeixen,
el que passa és que
encara no estem treballant.
O sigui, s'està començant ara.
I és més un assetjament
psicològic o físic?
O les dues coses alhora?
Les dues coses.
Les dues coses.
Són complementàries.
Són complementàries.
Van una lligada a l'altra.
A veure si a tu te peguen
i tu el pegues
i ja està,
no passa res,
perquè això ha passat sempre.
Les nanos se barallen.
Però d'ahir a la por,
a la represària,
a que t'esperen a fora,
a no digues nada
que te rajo
i totes aquestes coses
que fan que la persona
que pateix l'acosament
tingui tanta por de parlar,
doncs això ja no és físic.
Amb un espai familiar
m'he invat,
com deia abans.
Que no té per què ser
una família desestructurada.
Simplement és una família
que són gent de bona voluntat,
que no té el temps
que se necessita
per marcar aquestes normes.
Casos que heu detectat ara,
aquí,
si és que no us heu trobat
en la realitat,
els nanos que acosen,
que són els que fan l'assetjament,
poden pertanyar a famílies
perfectament estructurada?
Quan se vol classe social
i quan se vol estructura familiar.
no pensem que l'acosador
és el nen emigrant
que han problemes,
que no té diners.
No.
No té res a veure.
El que deia és que si
l'espai aquest familiar
ha mimbat
per les circumstàncies
socials actuals
i tot recau
en els mestres,
en els docents,
i sense tenir
una sortida clara
o una resposta clara
a aquests casos,
la veritat és que
el futur
no es veu
precisament de manera
molt positiva.
Home, no.
Jo sempre soc positiva.
A veure,
si alguna característica
tenim les docències
que són positius
perquè si no
no ens dedicaríem.
Nosaltres pensem
que en prevenció
i en intervenció
i si se'ns donen recursos
les coses poden canviar.
Ara, també hi ha
una tasca a fer
que és la de
que la gent lluita
per millorar
la conciliació
és a veure
que tinguem uns horaris
que es permetin
tindre cura
dels nostres fills.
D'alguna manera.
I que no recaigui tot
amb la figura materna
que n'hi ha que compartir.
Llavors, clar,
a veure,
n'hi ha una doble càrrega
per part de les dones.
Els homes,
alguns s'han incorporat
i altres no.
Però, clar,
això acaba sent
que ho fan els tíets,
els avis,
la canguro.
Jo he arribat
a fer entrevistes
en lloc dels pares
amb la canguro
perquè el pare
no ha pogut venir
ni la mare tampoc.
Jo que li he de contar
amb tots els respectes
a aquesta senyora
per molt que m'he cuida el nano.
Això ha passat.
Això ho he viscut jo
com a anecdòtic.
Però passa.