Sergi Pempermaier, bon dia.
Bon dia.
Ara, això d'escriure gags per televisió requereix molt de secret, molta tècnica?
No sé què dir-te, no sé si requereix tècnica.
No, jo crec que, més que tècnica,
sembla que sigui una tonteria però s'ha de tenir gràcia.
Hi ha gent que escriu molt bé però a l'hora de fer humor
doncs els costa més inventar-se acudits que no pas amb una altra persona.
Potser no som tan tècnics com altres escriptors
però tenim aquest do de treure punta a la realitat.
Jo crec que el més fàcil per fer gags i per fer riure
és començar per enriure-se d'un mateix
i a partir d'un mateix fer riure els altres.
Durant la teva exposició aquí a la sala d'actes de l'Ajuntament
parlaves que moltes vegades el que fa gràcia
són agafar personatges més o menys convencionals
i posar-los en una situació amb la qual no se saben avenir.
Descontextualitzar-los totalment, no?
Sí, totalment.
Aquelles situacions de...
Quan tu et sents estrany i vols fer veure que no t'hi sents
és quan fes més gràcia, no?
Perquè és allò, sembla un pop en un garatge que diuen, no?
Dius, vull quedar bé aquí però no sé com m'he de comportar.
És com pots fer més riure perquè no ets com tu
i les coses t'acaben sortint malament.
La gent que fa menys riure són els que van més segurs per la vida.
La inseguretat és el que pot acabar fent riure a més gent
perquè dona una imatge una miqueta patètica
i això és el que busquem a l'hora de fer humor.
Una de les preguntes que t'han fet és com es pot arribar a ser guionista.
El teu cas és bastant peculiar perquè tu ets veterinari de formació
i eres aficionat al teatre, no escrivies, no havies fet a nivell amateur
i vas arribar així al món de la televisió.
Sí, sí, vaig arribar així per rebot perquè jo abans de dedicar-me
en exclusivitat a la televisió havia estrenat una obra de teatre
que vaig guanyar un premi literari amb ella, una obra de teatre que es diu Zoui
i me la van estrenar al Teatre Lliure, la va dirigir Lluís Omar
i la va estar aquella mateixa temporada al Teatre Lliure.
A partir d'aquí això va ser com l'espuleta per començar a guanyar-me la vida escrivint.
De totes formes vaig estar un any treballant encara a l'Hospital de Sant Pau,
jo treballava a l'Hospital de Sant Pau fent recerca, fins que no ho vaig deixar,
va passar un any i va ser gràcies a que va sortir la possibilitat de treballar plats bruts
i vaig treballar perquè jo era amic d'infantesa del Jordi Sánchez,
que feia de López i també escrivia, ell també és autor teatral
i gràcies a això vaig començar a escriure guions.
I el fet de conèixer-vos facilita també la feina?
Perquè comentàveu que el treball de guionista és un treball que funciona molt en equip.
Sí, jo crec que és important que el grup sigui benvingut.
A mi, per exemple, en plats bruts m'hi vaig sentir molt còmode
perquè jo amb el Jordi el conec des que ell tenia 18 anys i jo en tenia 14,
que ens coneixem des de fa molts anys.
I jo el seu sentit de l'humor ja el conec i ja havia vist les seves obres de teatre
i sabia què és el que li feia gràcia a ell i sabia què és el que li funcionava a ell com a actor
a l'hora de parlar.
I aleshores no vas tenir cap mena de problema
precisament perquè hi havia una empatia molt important entre els dos.
Tu vas formar part de l'equip de guionistes que va donar forma a plats bruts
que va ser en certa manera la primera a sit com a la catalana
només gravàveu en públic en directe
a qual cosa també provocava una major interacció amb els actors.
Explicàveu que, clar, éreu tots novells en aquesta experiència
i que vau haver d'analitzar allò apamadament.
Va ser una feina de cirurgia, allò, amb les sèries americanes.
Quins eren els referents que seguíeu?
Mira, en aquella època la sèrie que triomfava
i que, bueno, les sèries que triomfava i que ens agradaven a tots
eren Friends, Sinfield i Fraser.
Aquestes van ser les tres sèries en les que ens vam emmirar allà.
Sobretot per veure com estaven construïts els personatges,
com funcionaven, els personatges com més polièdrics,
com més lluita interna tenien, més gràcia feien i més funcionaven
perquè tots eren d'una manera però volien ser d'una altra.
Aleshores, això els provocava molts conflictes.
Però la cosa que més ens amoïnava era com era l'estructura d'un capítol.
Aleshores vam tenir la sort que dins de l'equip de guionistes
hi havia una persona com la Núria Furió,
que és molt pencona i de molt de paciència,
i ell es va dedicar a transcriure els capítols un a un.
tenia el mando de la tele i anava apretant el pause
i anava apuntant tot el que passava, els diàlegs, les acotacions.
I a partir d'aquí vam veure el primer capítol de sitcom escrit,
que era un capítol de French, i vam dir
«Ah, mira, les seqüències durant això,
i n'hi ha tantes, hi ha tantes trames,
i les acaben aquí o les acaben allà i ho fan d'aquesta manera».
I a partir d'aquí vam començar a analitzar i aplicar-ho
a la idea que teníem nosaltres per fer la sitcom.
És a dir, em vau aprendre fent-ne, com aquell que hi diu.
Sí, sí, sí, sí. Treballant. Treballant i copiant.
Això queda lleig, eh?
No, no, però copiant les estructures,
perquè clar, nosaltres no vam trobar cap llibre.
Però n'hi ha de manuals, no?
Ara comentaves també que hi ha manuals
i fins i tot que et donen instruccions molt clares
de quan has d'introduir gags, de quan han durat unes escenes.
Sí, això ho sabíem, no?
Sabíem aquestes coses bàsiques, no?
Que et diuen, cada tres rèpliques un gag, no?
O duració, 25 minuts.
Però com arribaves a estructurar-lo? No.
Quantes trames podia tenir?
Una? N'havia de tenir dues, n'havia de tenir tres.
Hi havia un màxim, un mínim.
Quines eren les lleis? Encara no ho sabíem.
Ara hi ha llibres molt complerts.
D'això, en aquella època, aquí encara no en vam trobar cap.
Però a l'hora de dirigir-la, hi havia el mateix problema.
Hi ha l'Oriol Grau, que la va dirigir,
i el realitzador, el Manyosas,
se'n van anar a Los Angeles, a veure com es rodava una sitcom,
perquè no teníem ni idea.
Allà van descobrir que hi havia animadors,
perquè entre seqüència i seqüència la gent no s'avorrís,
i tot això ho vam aplicar aquí en petitó,
perquè no teníem tants medis com els Estats Units,
però vam intentar copiar al màxim el format perquè ens funcionés.
A nivell teatral, però, els gèneres que treballes,
sí que hi ha un punt de comèdia,
potser més de comèdia negra,
però sí que potser és un tipus de text més introspectiu.
Et pots expressar més com a autor fent teatre,
que no pas treballant en una sèrie televisiva?
És un treball menys personal, potser, la televisió?
No, no, passa que ho encara és d'una forma diferent.
A la conferència d'abans,
el Pepito Benet i Jornet ho ha dit molt clar,
que a l'hora d'escriure teatre,
escrius el que vols,
i tu mateix afrontes els teus riscos,
a dir, al públic li agradarà o no li agradarà,
però és el que més agrada escriure a mi.
I a l'hora d'escriure a televisió,
doncs, ja és diferent,
hi ha unes normes que et venen donades,
o perquè la idea és d'una altra persona,
o perquè esteva però a la tele vol que hi hagi unes coses determinades,
llavors ja t'adaptes.
Jo m'ho passo molt bé fent si,
que m'agrada molt fer humor.
Però realment, a l'hora d'escriure teatre,
m'agrada parlar de temes que sé que,
o que intueixo,
que tal com els volia explicar,
per tele no funcionarien,
i també perquè el teatre té una màgia diferent de la tele,
que la tele en té,
però el teatre és com...
La tele és una factoria i el teatre és artesania.
I aleshores, poder fer les dues coses és molt agradable.
I com a actor, tu t'hi veus?
No, no, no.
No, i abans m'hi veia, m'hi veia, m'hi veia, m'hi veia, m'hi pensava,
ostres, jo, o sigui, com pugui fer d'actor.
El que em fa gràcia és de tant en quant en algun capítol surto
i faig un paperet, no?
Però per fer-me passar el cuquet,
allò de dir, mira, ara em fa gràcia tornar a fer d'actor.
Abans em feia molt, amb el Jordi Sànchez,
havíem fet molt de teatre junts.
Però ara mateix no,
perquè veig tots els problemes que els comporta,
que la gent els para pel carrer,
i els problemes que serien per mi,
perquè ells estan encantats, no?
Per a mi que estigui sopant en un restaurant i em vinguin a dir coses,
no sé si m'agradaria gaire.
Sí, a mi m'agrada que sàpiguen qui soc,
perquè això a tots ens omple l'ego,
però a mi m'agradaria ser famós,
però no popular.
És una miqueta diferent.
Escolta, i a l'hora d'elaborar tots els GACs,
d'on traieu les idees?
Feu brainstormings, allò, pluges d'idees,
a veure qui la diu més grossa,
perquè, clar, si apliqueu aquesta fórmula
d'un GAC cada tres rèpliques,
això són moltes idees.
Sí, el que passa és que el problema ja no és posar
un GAC cada tres rèpliques,
perquè això ja és tècnica.
Ja intentes, a més,
per fer-sit com has de ser com molt sintètic,
ha de ser tot molt curtet,
durar 25 minuts,
has d'explicar una història,
i has de treure la palla.
T'has de quedar només amb la història,
i la història ha de ser prou graciosa
com perquè et permeti que els GACs surtin
amb naturalitat,
sense haver d'estar patint,
i els personatges també han de tenir
una forma d'espressar-se determinada
que sigui graciosa.
Vull dir que moltes vegades el GAC està
amb com ho diu el personatge,
o l'acció que està fent,
o no és sempre anar a buscar
que a cada tres rèpliques
hagi d'haver-hi un xiste,
per entendre'ns,
és que faci gràcia,
igual en una seqüència
hi ha dues rèpliques que fan riure molt.
Que les altres facin somriure
ja és un èxit.
Mentre no et deprimeixi,
l'important és això.
Però les idees venen donades
sobretot perquè hi ha l'avantatge
que es treballa amb equip
i quan tu no tens una idea
en pot tenir una altra.
O una idea d'una altra
que potser no és gaire brillant,
una altra la pot enriquir.
I mica en mica entre tots
anem construint aquestes històries,
aquestes situacions.
I també, com he dit abans,
són molt importants els personatges.
Aquests personatges estan ben construïts
i tenen molts conflictes interns.
Ells mateixos són generadors de trames
i ja ells te les van oferint.
En les sitcoms, en les comèdies de situació,
els personatges també són realment complexos?
O es busca més un model esquemàtic
que faci riure per unes determinades característiques?
Sí, són més esquemàtics que en altres temes
perquè també s'han d'afrontar
a problemes menys greus
que els que es poden afrontar en una telenovela.
Evidentment, amb un personatge de sitcom
ningú li dirà
tens un càncer, per entendre'ns.
No fa gràcia que aquest tema no es pot tocar.
Aleshores, quan em referia que siguin complexes
vull dir que encara que siguin d'una peça
que està molt bé
perquè els personatges de sitcoms
són més clowns.
S'assemblen molt els clowns.
Però el clown
ha de tenir conflictes interns.
Si no, un personatge
o una persona sense conflictes
és una persona morta.
No porta gaire.
Com més conflictes tinguis,
més gràcia farà
perquè voldrà aconseguir una fita
per la qual no està capacitada.
Els clowns, els pallassos,
volen fer les coses bé.
Però no els hi surt.
Aleshores, has d'aconseguir
crear aquests personatges
que vulguin ser molt perfectes
però mai aconseguirem aquesta perfecció.
Ara, el clown que teniu sobre la taula
és el Cartanyà
que vam ja parlant d'aquesta sèrie
que teniu ara en antena a TV3.
Com està funcionant?
Per què he rebut algunes crítiques
sobretot de les terres de Ponent,
de Lleida,
que és on està ambientada?
Com ho heu rebut
des de l'equip que heu creat
aquesta sèrie,
aquest sector més crític?
I com creieu que està funcionant,
el Cartanyà?
Mira, funcionant,
si ens hem de guiar pels números,
que al fons és el que guien
les televisions i les productores,
el Cartanyà està funcionant molt bé.
Té un xar d'un 24%,
que és un xar molt respectable,
tot i que només fa quatre capítols,
jo crec que la cosa, fins i tot,
puja una miqueta més
i l'està veient
més de 600.000 persones
cada divendres.
Aleshores, funciona.
que hi ha gent que s'hi critica
i que es queixa,
evidentment tothom té dret
a queixar-se de tot,
però jo crec que estan fent
una lectura equivocada
del que és la sèrie.
No és una sèrie que falti,
des del meu punt de vista,
no falta el respecte
a la gent de Ponent,
és una sèrie d'humor
i com a sèrie d'humor
els seus personatges
són imperfectes
i són mesquins,
però també són mesquins
els personatges de Plats Bruts,
també són mesquins
els personatges
de l'un per l'altre,
són mesquins els personatges
de Frens.
Aleshores,
que hagin nascut
Terres de Ponent
és cosa de l'atzar,
no estem retratant
a ningú,
ni tampoc és la nostra intenció.
La mesquinesa
clau de l'humor?
Sí,
la mesquinesa
és la clau de l'humor,
el que ens fa riure
és que som mesquins,
si fossin perfectes
no faríem riure.
Sergi,
moltes gràcies
per totes aquestes explicacions,
que tingueu molta sobra
amb lo cartanyer
i amb els projectes
que vinguin,
que segur que n'hi ha,
sobre la taula n'hi deu haver?
Esperem,
moltes gràcies, Sergi.
A tu.