logo

Arxiu/ARXIU 2005/JA TARDES 2005/


Transcribed podcasts: 460
Time transcribed: 6d 0h 13m 53s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

El meu amic, el meu amic, el meu amic, el meu amic...
Au, Iramon, bona tarda i bon dimecres.
Bona tarda, bona tarda.
Ja som el dimecres, al mig de la setmana.
Com passa?
Que passa amb volant, eh?
Jo no me la dono.
Jo només em dono compte allò que dius,
fai una de mes.
Sí, sí.
Ja tornem a estar una altra.
I aquí a Poquet ja podem dir bon Nadal,
bones festes, bon any nou,
deixarem el cinc, agafarem el sis.
Jo vaig pensant que ve el pròxim aniversari meu
i vas fent així.
Sí, allà, al gener, al gener.
De cara, aneu apuntant, el dia 19, més o menys, al gener.
No, que explicaré, és que ja en saps, descom vols, ja.
Oh, jo, aquestes que el savi l'estic més que apuntaves, eh?
Doncs no ho diguis perquè llavors m'ho heu obligat
i m'agradaria poder convidar.
Home, convidar no, però almenys un dia que ens truquin i ens feris.
No, no, i poder convidar tots els oients
que tenen la paciència d'aguantar-se i sentir-se.
Ai, que ens toqui millor a la loteria, primer comencem per aquí.
La del nen o la del no-nen, o la de Nadal, o la que sigui,
però que toqui i després ja m'hi convidarem a que sigui, eh?
Doncs, anem al...
Com estàvem ahir, que estàvem ahir a casa Montoliu,
que la gent tenia les carrosses...
Ja s'ho veu, no?, que ve el cavall, eh?, per aquí.
Ah-ha-ha, ja.
Veu, no?, que veu amb la carrossa, que marro.
No, no, escolta, i se sentien els cavalls i les carrosses
perquè el carrer era fet amb eduquins.
Veus?
Era així com ara els de pedra d'això,
llavors eren eduquins i d'això.
Que nota, no?, que veiem.
I la vorera de pedra, saps?
Vull dir, aquelles pedres que d'això...
Ai, ai, ai, ai.
Ai, que enxafaran encara, avi.
Ai, que enxafaran.
Doncs, bueno, doncs, llavors, a continuació de casa Montoliu,
ve una casa d'una senyora que eren de fora,
que encara, quan passes per allí,
encara queda la porta, una porta gran, vella,
amb un gruix de relleus de fusta, allò de travessers,
que és curiós perquè està fet amb el dia, però no cau.
Llavors, a continuació, hi havia un forn,
que ara aquest forn s'ha convertit en el Merlot,
aquest restaurant que, primer, cafè,
després han tancat com a restaurant,
clar, s'han de dir allòs,
i que de casa també era molt important d'uns senyors també,
una senyora també de categoria,
perquè no recordo...
Sé que eren de fora,
però no recordo el nom bé com es deien, saps?
Recordem que, clar, no ho estem fent amb un llibre a la mà,
sinó que estem jugant i recordant.
I aquesta casa, pensa que si vas pel carrer Als Farrers,
al darrere d'aquesta casa encara hi ha part de paret de dintre
que està decorada i tot,
o sigui que el que és la galeria...
I no l'han tocat, ha quedat igual.
Vull dir, això era aquesta casa.
I llavors, clar, del forn va passar,
que va ser molts anys aquell forn,
ha passat el Merlot.
Llavors, al costat,
al costat hi havia una espècie de bodega,
que n'hi deien el Rancho Grande,
que és l'època del Rancho Grande i tot allò.
I deien el Rancho Grande perquè allà...
Que ho portaven els mexicans?
No, no, no.
Perquè allò típic d'allí era
un porronet de mosquatell
amb avellanes i ometlles, torrades i això.
Perquè, clar, ara era una tapa d'aquí i una tapa d'allà.
Però en aquell temps,
la gent se sentava allà a discutir,
com que era un altre tipus de...
No, aquestes coses dels whisky
i totes aquestes coses de cerves, tot això, no.
Allí se sentava la gent a discutir la jugada,
que vam de treballar, el que sigui,
i el porronet de mosquatell
i un crepat de avellanes...
Sí, la cerveseta i tot això, no.
Llavors, hi havia un munt d'aixòs de vins,
vins de diferents marques,
bueno, bocois...
Sí, sí, sí.
Llavors, a continuació,
ja venia el trip,
que allò, si t'hi fixas encara,
quan entres, veus a dintre,
tot era una quadra,
una quadra molt gran,
que allí, a part dels cavalls,
era interessant i era curiós,
perquè quan els toros,
ja saps que hi ha aquells cavalls
que arrastren el toro,
quan seuen el toro,
el que sigui,
i tot guarnits, en campans.
Doncs allí, des d'allí,
sortien a la plaça de toros.
I llavors, clar, què passava?
Tot el tors de carrer Caballers,
plaça del Pallòs,
les campanes...
Era com un espectacle,
veure passar a peu, no?
Bueno, a peu,
em refereixo als cavalls
i a darrere d'aquell home
amb la xorregaca,
i agafant les riendes
i ja està la plaça de toros.
Com que llavors
els carrers no és com ara,
que tot està d'això,
doncs clar,
anàvem baixant
fins al carrer del primer
i allí...
A mi no m'arriba a imaginar,
tal com està ara a Tarragona,
doncs un cavall...
No,
anàvem tres cavalls.
Tres cavalls amb el carruatge i amb...
No, no,
amb el carruatge no,
sinó tots molts corriments,
només els corriments sols.
Només els corriments?
Ah, jo m'imaginava que també portés...
No, no, no, no,
l'home al darrere portant-los,
tal com surten els toros,
que rastre'n el toro,
doncs sortien d'això.
I clar,
era un espectacle que era d'això.
I segurament que més d'un sortia al carrer
només per veure això.
Sí.
I perquè allà hi havia aquest ranxo grande
que estava dient-te,
ara hi ha això d'un lloc botiguers,
no sé què,
aquests baixos.
Però quin munt de coses hi ha hagut
al carrer Cavallers.
És que era un carrer,
era un carrer Cavallers.
Sí, sí, no hi és.
Era una entrada a Tarragona,
era una entrada al casc antic de Tarragona.
A través d'un dels portals importants,
com és el portal del Roser.
Perquè allà entrava el portal del Roser
i llavors hi havia una sèrie de carrers
que ja en parlarem
que tenien les seves coses connectades amb allò,
m'entens?
El pas del Pallol i d'això.
I clar, llavors hi havia aquest...
I era bonic per això,
per això que van.
Llavors ja venia aquesta casa,
també molt ben d'allò.
I al racó hi havia el Guinobar,
també una lampisteria ja quasi centenària,
vull dir que hi ha d'anys i anys i anys i anys.
I clar, trobaves...
Que ja no hi és, tampoc.
Que no hi és,
que ara hi ha una bodega.
Sí.
Vull dir que aquest carrer,
doncs, era molt de pas,
molt de pas.
Inclús era...
Ara ja anem amb algunes anècdotes
i coses que hi ha més d'això.
Per exemple,
per Santa Llúcia
és la festa dels modistetes.
Sí.
Doncs els modistes,
la iglesia que hi havia llavors,
que era de Sant Miquel,
allà al final del carrer del Comte,
que llavors allà feien missa encara,
no estava tan caigut,
ni tant d'allòs.
I allí les modistetes
anaven a fer la missa allí de Santa Llúcia.
Però mira que és maca aquella,
aquesta iglesia, eh?
Perquè és petiteta,
però és molt acollidora.
i és molt maca.
Doncs ara t'imagines tu,
t'imagines tu que llavors
moltes noies anaven a cosir.
Hi havia les dones,
hi havia les mestresses,
que ens anaven a cosir,
però a part que hi havia els sastres,
hi havia...
Perquè clar, tot està fet.
Però llavors molta gent anaven
a fer-se el traje,
a fer-se els pantalons,
a fer-se l'americana,
i clar,
a Tarragona hi havia
moltes, moltes modistetes
i modistes.
Doncs clar,
el ser la festa major d'ells,
imagina't tu,
en aquells carrers,
tret i tot això,
quan se concentraven
per aquell carrer,
amaga't.
Sí, sí, sí.
Amaga't,
perquè quan juntaven
cinc o sis o set noietes.
I ho queríem abans, no?
Encara el col·legi,
encara el col·legi
eren xiquetes de 10, 12,
11 anys, 12 anys...
Però ja se començaven
a partir de 15 cap amunt.
Però aquí,
les modistetes,
aquelles 16 anys,
i 17 anys,
i 15 anys,
i després aquelles ja...
hi ha aquelles grans
que portaven,
que eren els que portaven,
no dir el ramat,
perquè està molt lluny.
La boscantante,
la boscantante.
I escolta,
allò era,
pels homes,
pels homes era un problema,
era un perill aquell carrer.
Però, avi,
ara llenço la pedra
cap a una altra...
cap a una altra teulada.
No, no,
no ho dic cap a una altra.
Però quan junta
tres o quatre o cinc o sis homes,
diguem mullets,
també té la marinera, eh?
Ja vindrà, això,
ja vindrà.
És que vaig defensant el tema.
No, no, no,
no et posis
on no encara no et toca.
Anem a cosir,
anem a cosir,
anem a cosir.
Ara estem parlant
de la festa,
de la festa aquesta.
Vull dir que,
doncs,
aquells carrers de Lidau,
imagina't,
clar,
això no era el carrer Cavallers encara,
donaven vida
el carrer Maixó,
el plaç La Font,
en fi,
tots aquests carrers,
perquè llavors que passava també
que venien noies,
per exemple,
igual podien ser del Serrallo,
podien ser del carrer Unió,
podien ser del casc antic,
i moltes,
moltes,
potser aquells carrers
de per dir,
no els coneixien.
Altres,
amb recel,
perquè en aquells carrers
hi havia també coses
que moltes noies...
Que també hem de comentar.
M'entens?
I clar,
allò amb recel de dir,
a veure,
saps?
I aquell dia,
allò de trencar la...
allò saps de descobrir,
allò a veure si és veritat
que aquests carrers...
A veure què és el que hi havia,
no?
Era, sí,
era un món,
doncs,
i com que hi havia més inocència que ara,
o menys problema que ara,
perquè el control de la delinqüència,
tot això,
era més controlat.
Home,
depèn de com,
més que controlat,
és que estava asfixiat,
eh?
M'entens?
Vull dir,
això era aquests carrers,
el carrer Cavallers.
Sí, sí, sí.
Doncs demà continuarem parlant d'altres qüestions,
també relacionades amb aquest carrer,
amb el carrer Cavallers,
però com deia l'avi,
ja tirant més per la banda de les anècdotes,
per les bandes que passaven aquest carrer,
la gent que entrava,
la gent que sortia...
Això ja seria per un altre dia,
serà per demà mateix.
Avi, gràcies.
Adéu-sia, bona tarda.
Adéu, adéu, adéu.
Que l'Ella feia en un cremar,
feia en un cremar,
mans de la guitarra solien cantar,
solien cantar,
visca Catalunya,
visca el català.
Sous-titrage ST' 501