El meu avi, el meu avi, el meu avi va anar...
Durant tota aquesta setmana amb l'avi Ramon estem menjant pastissos, pastes,
ens hem engreixat i hem engreixat 3 quilos.
Avi, bona tarda.
Bona tarda.
Ens situem al carrer Podaca, la pastisseria Vivert, inaugurada l'any 1926.
I anem parlant d'aquesta saga familiar que va començar amb el pare,
després va seguir amb el fill també, Joaquim II, podríem dir.
I jo no sé si tenen continuïtat, té descendència aquest senyor.
Es veu que això deu ser llépol perquè sí.
Perquè jo em pensava, ara feia, doncs, amb ell tens una relació, parles quan passes,
perquè avui en dia tots anem com anem, saps com vull dir?
I aquest dia també, doncs, un dia d'entrar allà, vaig pensar,
bueno, ara la pastisseria Vivert, ell està allà, la seva senyora molt amable,
molt simpàtica, també de bona relació amb la gent.
La senyora també la van enredar i també està a la pastisseria.
Va casar amb ell, doncs, clar, ha quedat una espècie de,
si fos un bar, diria un còctel, però sigui un pastisseria d'ocellapulia, no?
Sí, potser.
Doncs, clar, és agradable, doncs, entrar allí,
encara que només compris un, en fi, no ho sé, és un ambient,
un ambient molt familiar, eh?
Trobes, i com que allà està col·locat tot d'una forma,
no diré trampa, però diré amb una gràcia.
No hem parlat de físicament com és la pastisseria, jo no hi he estat mai, eh?
Físicament, a veure, és d'aquelles que tenen un bon aparador?
Sí, té un aparador molt artístic, perquè quan venen festes,
el decoren, són les festes que venen.
Molt bé.
Per exemple, quan ve el dia dels enamorats.
Bé, això dels enamorats a mi em diu una miqueta de cosa,
perquè això, jo crec que quan està enamorat ho estàs sempre,
o t'enfades, perquè, per exemple, el dia dels enamorats,
per una d'aquelles coses, t'enfades una miqueta, què passa?
Què hem de fer, ja?
Què hem de fer?
Llavors, perquè el dia dels enamorats no pots...
Vull dir, jo crec que el dia dels enamorats és tot l'any.
És que avui en dia...
Tot és comercial.
Sí, tot és molt comercial.
Hem buscat un dia per cada cosa, no?
I tothom se n'aprofita, perquè, mira, jolleries, botigues de regals,
pastisseries, també.
Sí, sí, sí.
Mira, és un dia que poden fer una miqueta de la gos.
Jo sempre ho dic, perquè durant un any l'enemorament existeix,
i hi ha dies que, per l'estat nerviós, per el que sigui,
rocades, perquè llavors, clar, el matrimoni, per molt que es baralli,
després hi ha una solució, que és anar a dormir.
I això ho cura tot.
Un per l'altre, a veure qui afluixa primer.
Vull dir, que són rocades de la vida, això de l'enemorament.
Mira, d'això en podem parlar la setmana que ve, que ens coinciderem.
Sembla que és la setmana que ve, que ja és el dia 14 de febrer.
Sí. En parlarem, a veure.
A veure, comentava que, per exemple, per Sant Valentí està decoradet tot.
Sí, decoradet, pel dia de...
En fi, cada festa que existeix,
doncs, decoren amb molta gràcia,
i quan és Pasqua que diem,
escolta'm, unes mones, això que dius tu de xocolata,
unes coses artístiques que diuen,
escolta'm, això són treballs ja d'escultor.
Que això potser deu ser, a nivell visual,
dels canvis més grans que ha patit la pastisseria,
perquè suposo que al començament, o després de la guerra,
ni la meitat de festes aquestes s'ha de celebrar.
No.
Deia haver Pasqua, tots sants, i cosetes així.
Carnaigets, en fi, coses d'aquestes,
i molt pròpies, no?,
de sort, per Carnaval,
que feien, inclús, caramels.
Ah, sí?
Carnaval se feien uns caramels llargs.
Ah, no ho sabia, això.
Sí, sí, entenc.
Després feien uns que eren pirulis.
En fi, també, així com ara...
D'aquells dolços, dolços, eh?
Forç, forç.
Per reventar les dents.
Amb colors, amb colors, tot el que sigui, saps?
O sigui que, així com ara el caramel,
ara, com que, per exemple, el dia dels reis,
la gent anaven a veure els reis,
no a veure els reis,
siguen amb unes bosses i per aigües,
i per aigües, a veure quants es podien replegar amb bosses, no?
Llavors, el caramel també tenia el seu...
Jo crec que això ha quedat una mica dels temps,
dels temps de recessió de la guerra, eh?
Perquè, a veure, no és normal que avui en dia
que tothom se pot comprar un caramel
i hi hagi aquestes avalanxes
i recollir caramels amb bosses.
No, és que som com a...
No ho sé.
Ho repleguem tot.
No, quan un fa una cosa,
sembla que tots hagin de fer aquella cosa.
Saps?
Perquè, clar, la gràcia,
quan els reis tiraven un caramelet,
bueno, pel criu i tot...
No, no, ara els crius som tots.
Sí, sí, sí.
Vull dir, que veus canvis d'aquestes, no?
Doncs llavors, no.
Aquí, amb la pastisseria, per exemple,
doncs cada època o cada festa
venia la gràcia de l'artesà pastelè
de saber adornar el seu separador,
el seu escaparàte, com vulguis dir-li,
perquè a vegades el català es para de tantes maneres.
Doncs tenia aquesta gràcia
i t'entretenies, et pares,
et pares a veure aquella cosa,
aquells minutets posats allà dintre,
el crius para,
i, clar, si el crius para
i comença a rondinar, és a entrar.
Parlem, parlem dels nens,
que a vegades són l'excusa per entrar a la pastisseria.
Jo no sé si l'any 26, per exemple,
o més tard, després de la guerra,
no sé si els nens eren també
els clients més forts de la pastisseria
o aquí els grans també tiraven.
Vull dir, es compraven els pastissos
especialment pels nens o les pastes?
O era més per a tothom?
Dona, després de la guerra, per exemple,
la postguerra, ja et digui,
aquests forts, i molta gent, molta gent,
moltes pastes se les feien.
Perquè llavors, els veïns...
Se les feien a casa?
Els veïns era una família també.
Per exemple, inclús se donava el cas
que un veí...
Escolta, em t'agafo una miqueta de sal.
Escolta, vull dir, hi havia...
O algú feia pa i repartia.
I fent...
Mira, avui he fet unes pastes
i convidava, saps?
O mira, avui, com que és el meu sa,
no d'això, si podia més...
Mira, he comprat aquestes pastes d'això,
de cas d'aquest...
Quines pastes o quins pastissos
se feien a casa de l'Ave Ramon?
Se'n recorda?
Doncs sí, la mare, per exemple,
feia pastissets, coc ràpid, corassons...
O sigui, eren coses com que venien de poble.
O sigui, hi havia farina tot l'any,
farina i llevat a casa tot l'any.
Perquè, clar, els pobles,
quan era la festa major d'un poble,
la gent feia les pastes i ho portaven al forn.
I llavors aquests pobles, a vegades,
doncs, eren oberts altres pobles
que es coneixien.
Esperi, esperi, esperi.
Feien les pastes i ho portaven al forn.
Sí.
Ai, jo això no ho sabia.
Feien la massa a casa...
Feien la massa, feien els corassons,
feien les pastes aquestes...
I ho portaven al forn a fer.
Ah, no ho sabia jo això, clar.
I llavors, clar, amb un cistell,
que es portaven els cistells...
El de mimbre, l'altre dia.
I llavors ja tenia el seu mosquatell,
el seu virància,
com els pobles també tenien les botes
que feien vi i un per l'altre tots tenien.
I d'un poble convidaven a l'altre,
les famílies.
Per això hi havia famílies
que eren d'un poble
i eren molt amics a l'altre.
Per això a vegades dius,
ai, la meva amiga de tal poble.
Vull dir, era aquesta cosa.
Doncs la pastisseria era el mateix.
Les cases feien això,
però hi havia unes pastes especials
que havies d'anar a la pasteleria.
Saps com vull dir?
Era d'això.
Vull dir que la vida, doncs,
té aquestes coses.
Una altra cosa també,
després va haver-hi un moment
que hi ha aquestes pastisseries,
com que feien els mateixos
fer les marmelades,
se feien les marmelades,
se feien tota aquesta sèrie,
la fruita allò endolçada,
tot això que ara va,
això s'ho feien ells.
Taronges, per exemple,
agafaven taronges
i traien la pell de la taronja
per fer-la endolçada.
Llavors venien les taronges pelades.
O sigui que anaves a una pasteleria d'aquestes
i potser doncs veies,
venien taronges,
venien doncs els mateixos clients,
ja sabien més o menys,
i eren taronges ja pelades
perquè la pell,
com la llimona,
la pell la treien
per aprofitar-la,
per fer-la endolçada
o fer-la d'aquesta manera,
saps?
Vull dir que hi havia...
I ells, doncs,
quan eren aquestes coses
ja més adelantat,
doncs ja havia gent
que es feien potser
una pasta a casa seva
i ells inclús ja
també venien,
els familiars,
els clients,
o els que sigui,
i els que venien
a alguna cosa
per coco o el que sigui,
perquè llavors a casa
compraven una miqueta d'allò
i s'adornaven
les mones
que la gent feia
no tan artístiques
com la pasteleria,
però ja estava bé per casa.
Vull dir que
hi havia una convivència
molt...
Doncs demà
rematem al tema
de la pastisseria
Viver
i em sembla
que ens quedarem curts.
Avi, fins demà,
gràcies.
Gràcies.