Uf, he fet un mal gest i em fa un mal a l'esquena.
Tu el que necessites és conèixer el Felip Caudet.
I ara, l'últim que necessito és conèixer un home.
No dona, en Felip Caudet és un fisioterapeuta
que utilitza diversos tipus de tractaments
i en una hora et treu tots els mals.
I on puc trobar el Felip?
Doncs molt fàcil, es troba al carrer Gravina número 44
entre Sol Segona, darrere l'església del Serrallo.
Truca'l al 977 24 48 20 i ja m'ho explicaràs.
Felip Caudet, bona tarda.
Bona tarda, Núria.
Bon Nadal.
Bon Nadal, bon Nadal.
És prematur, potser encara.
Bueno, quedem poquets dies.
Escolta, no res ja, eh?
Tens raó, tens raó.
Tot i que pel Felip sempre és Nadal, no?
Perquè és el que dèiem, no és una època...
Bé, es pot sortir de l'època per fer tot el mateix que es fa per Nadal?
Sí, bueno, jo crec que s'ha perdut una mica el sentit, eh?
S'ha de dir...
I això es veu dolent, que s'hagi perdut el sentit?
Jo crec que no és gaire bo, la veritat.
Sí, com a resulta d'això tenim que la gent es troba i la gent sembla que s'estimi més...
És l'època com a mínim dels sopars, allò que dius, divendres tinc un sopar de l'empresa, dissabte amb sopada els col·legues que viuen fora, domenja amb sopada...
No, però això és una època de trobada, i aquest sentit està bé, però si ens parem a pensar una mica quin és el sentit del Nadal,
no és potser ni aquest, ni el tan comú consumisme, no?
Hauríem de fer balança, eh? Allò de dir el bo, el dolent, a veure cap on anem.
De vigilar una mica.
Més enllà d'això, el que sí que és veritat és que molta gent per Nadal té una miqueta més de temps lliure entre menjada i menjada, no?
I per tant es poden relaxar, és una època que qui més qui menys agafa alguns dies de vacances, de tranquil·litat...
I potser aquí ve el que ens has preparat avui, un especial especial...
Sí, avui farem una mica d'una cosa diferent del que fem normalment.
Normalment venim a explicar tècniques i coses remeis i circumstàncies que té el cos, i patiments i malalties, no?
Ja parlem una mica de tot això.
Sí, sí, amb l'alegria portem...
I avui, si et sembla, Núria, t'he portat dos contes.
Dos contes que també són terapèutics, escolta.
També poden resultar que, a qui ens escolti...
Els contes són terapèutics?
I tant, i tant. Les paraules són terapèutiques.
Sí?
S'ha pensat, home, al món de la psicologia, per exemple, es basa amb la paraula.
Va, digue'm una paraula que em curi.
Te la dic.
Vinga.
Ara em dirà, guapa!
No, t'anava a dir amor.
L'amor és una paraula que cura.
Trobes?
I tant. Moltíssim.
I em falta molt, escolta, d'amor.
El món en va escàs.
La prova la tenim cada dia als diaris, si t'hi vols fixar una mica.
Llavors et porto dos contes que d'amor a amor no ho són,
però que poden ajudar a la gent que ens escolta, si et sembla.
Perquè, a veure, no per tothom el Nadal és tan florit com sembla.
Hi ha gent que quan s'acosta a Nadal se sent més trista del normal.
Sí que és veritat. Té un toc de melangí al Nadal a vegades, no?
Això, vull dir que no sempre tot és rialla i felicitat al Nadal.
Hi ha gent que se sent sola, hi ha gent que se sent una mica perduda,
i doncs cada any quan s'enfronten a aquestes dates, escolta...
Ah, ja comencen a tremolar.
Sí, es garrifa una mica.
Llavors, si et sembla, el primer conte que t'explicaré
és un conte que precisament parla d'això.
De la soledat, la tristor...
D'aquests moments difícils.
Música tranquil·la, relaxant, felip,
però un conte una miqueta trist pel que ens dius.
Un conte que ve d'Orient.
Bueno, més que trist, veurem que és un conte que ens pot animar.
Mira què et dic.
El rei ciclotímic.
Hi havia una vegada un rei molt poderós
que regnava en un país molt i molt llunyà.
Era un bon rei, però tenia un problema.
Era un rei amb dues personalitats.
Segons quins dies, es llevava exultant, eufòric, feliç.
Ja de bon matí, aquells dies semblaven meravellosos.
Els jardins del seu palau semblaven més bonics.
Els seus servents, per un estrany fenomen,
es tornaven més amables i eficients.
Durant l'esmorzar, confirmava que al seu regne
es fabricaven les millors farines
i es recollien els millors fruits.
Aquells dies, el rei rebaixava els impostos,
repartia riqueses, concedia favors
i legislava per la pau i el benestar dels ancians.
Durant aquells dies, el rei accedia a totes les peticions
dels seus súbdits i amics.
Tanmateix, també hi havia una altra mena de dies.
Eren dies negres.
Des del matí, s'adonava que hauria preferit dormir una mica més.
Però se n'adonava quan ja era massa tard
i la son l'havia abandonat.
Per molts esforços que fes,
no podia entendre per què els servents
estaven de tan mal humor
i ni tan sols l'entenien bé.
El sol el molestava encara més que la pluja.
El menjar estava tevi
i el cafè massa fred.
La idea de rebre visites al despatx
li augmentava el mal de cap.
Durant aquells dies,
el rei pensava en els compromisos contrets en altres temps
i s'espantava
quan pensava com acomplir-los.
Aquells eren dies en què el rei augmentava els impostos,
confiscava terres,
feien personals opositors.
Atimorit pel present i el futur,
perseguit pels errors del passat,
aquells dies
legislava contra el seu poble
i la paraula que més utilitzava era
no.
Conscient dels problemes
que aquests canvis d'humor li ocasionaven,
el rei
va convocar tots els savis,
mags
i consellers del seu regne
a una reunió.
Senyors,
els va dir,
tots vostès coneixen els meus canvis d'ànim.
Tots
s'han beneficiat de les meves eufòries
i han patit els meus enuixos.
Però qui ho pateix més
sóc jo.
Perquè cada dia
he de desfer
el que vaig fer
en un altre moment,
quan veia les coses d'una altra manera.
Necessito, senyors,
que treballeu junts
per aconseguir el remei,
ja sigui un veuratge
o un conjur
que m'impedeixi
ser tan absurdament optimista
per no ser conscient dels riscos
i tan ridículament pessimista
per oprimir i fer mal als qui estimo.
Els savis
van acceptar el repte
i durant algunes setmanes
van treballar
per tal de resoldre
el problema del rei.
Però cap alquímia,
cap embruix
i cap planta
va aconseguir trobar la resposta
a l'assumpte plantejat.
Llavors,
tots els consellers
es van presentar davant el rei
i li van confessar
els seus fracassos.
Aquella nit
el rei va plorar.
L'endemà,
un estrany visitant
li va demanar audiència.
Era un home misteriós,
de pell fosca,
vestit amb una túnica tronada
que en algun moment
havia estat blanca.
Majestat,
va dir l'home
fent una reverència.
En el lloc on vinc
es parla dels teus mals
i del teu dolor.
He vingut a portar-te el remei.
I amb el cap baix
va acostar al rei
una caixeta de coure.
El rei,
entre sorprès i esperançat,
va obrir-la
i va buscar l'interior.
Dins
només hi havia un anell platejat.
Gràcies,
va dir el rei entusiasmat.
És un anell màgic?
Certament ho és,
va respondre el viatger.
Però la seva màgia
no actua només
pel fet de portar-lo al dit.
Tots els matins,
així que et llevis,
hauràs de llegir
la inscripció que hi ha l'anell
i recordar
aquelles paraules
cada vegada que vegis l'anell
al teu dit.
El rei
va agafar l'anell
i va llegir en veu alta.
has de saber
que això
també passarà.
Això és el que deia
la inscripció de l'anell?
Sí.
A veure, torna-ho a dir.
Has de saber
que això
també passarà.
Un rei
que tenia dies bons,
tenia dies dolents
i el remei final,
quin és?
Ah, que això passarà...
Recordar-li que els dies dolents
també passaran.
En el sentit
que s'acabaran.
Clar.
Ah, molt bé, molt bé.
Molt bé, pensava que parlàvem
de futur, no?
Doncs això també va per la gent
que al Nadal
no li funcioni gaire bé.
Que no el vegin gaire animats
també passarà.
Home, és molt bonic.
Ho has fet molt bé, Felip, eh?
No coneixem aquesta faceta teva
de Conte a Contes.
Ho has fet molt bé.
A veure com era el rei,
com feia el rei, la veu.
Mira com reu.
El rei fa la veu de rei,
que sempre és rei.
Clar.
Molt bé, m'ha agradat molt.
Sí?
Molt.
Me n'alegro.
Molt.
És molt equilibrat, no?
Com a molt, sí, molt equilibrat.
És un rei.
El rei ha intentat ser equilibrat.
Però, ja ho veieu,
els reis també són com les persones,
també tenen dies que no són bons
i dies que no són tan dolents.
I com ha deia aquest conte, recordem-ho?
El rei ciclotímic.
Els ciclotímic són aquests reis,
bueno, són aquests reis, perdó,
són aquestes persones
que es comporten en cicles,
dies bons i es dolents.
Bàsicament, quasi tothom ho són.
Hi ha gent més marcat,
hi ha gent que menys.
Molt bé.
En tenim una altra, però, no?
Sí, en tenim una altra.
que va pel mateix camí o per un altre?
No ben bé.
És diferent?
No, no, no.
Aquesta és una aventura personal.
Possiblement,
al final del conte,
pot servir per a tothom,
independentment de les opcions que agafi,
a la vida,
però, si més,
no per prendre-se-la d'una altra manera.
Això segur.
El buscador
Aquesta història
és l'història d'un home
el que jo definiria com un buscador.
El buscador
és algú que busca,
no necessàriament algú que troba.
tampoc és algú que necessàriament
sap què és que està buscant.
És senzillament
algú
pel qual la seva vida
és una búsqueda.
Un dia,
el buscador
va sentir la crida
que havia de marxar
cap a la ciutat de Camir.
Havia après
a fer cas rigorós
d'aquestes sensacions
que venien d'algun lloc
dins d'ell mateix.
Aixíc ho va deixar tot
i va marxar.
Després de dos dies
de caminar
per camins plens de pols,
a la llunyalia
va veure Camir.
Una mica abans
d'arribar al poble
li va cridar l'atenció
un petit turó
que havia a la dreta del camí.
El turó
estava tot,
tot,
tot de color verd.
Hi havia
molts arbres,
hi havia ocells,
hi havia flors fabuloses
i tot,
tot el turó
estava envoltat
per una petita tanca
de fusta pintada.
A la tanca
hi havia una porteta,
una porteta
que convidava a entrar.
de sobte
es va oblidar
completament del poble
i va caure
en la tentació
de descansar
per un moment
en aquell tan meravellós lloc.
El buscador
va passar
per la porta
i va començar
a caminar
lentament
entre unes pedres
blanques
que hi havia
que estaven distribuïdes
a l'atzar
entre els arbres.
Va deixar
que els seus ulls
descansessin
com papallones
en cada un
d'aquells detalls
d'aquell meravellós paradís.
Els seus ulls
eren els d'un buscador
i potser
per això
va descobrir
que en una de les pedres
hi havia una inscripció.
Abdul Tarec
va viure
vuit anys,
sis mesos,
dues setmanes
i tres dies.
Es d'espantar
una mica
al donar-se en compte
que aquella pedra
no era només
una pedra,
era una làpida.
Va sentir pena
al pensar
que un nen
de tan corta edat
estava enterrat
en aquell lloc.
Mirant al seu voltant,
l'home
s'adonà
que la pedra
del costat
també tenia
una inscripció
i es va apropar
a llegir-la.
Deia
i Amir Calip
va viure
cinc anys,
vuit mesos
i tres setmanes.
El buscador
es va sentir
terriblement
comocionat.
Aquest lloc
tan meravellós
era un cementiri
i cada pedra
era una làpida.
Una per una
va començar
a llegir-les.
Totes tenien
inscripcions
semblants,
un nom
i el temps
de vida
exacte
del mort.
Allò
el va connectar
amb l'horror
més fort.
Doncs va comprovar
que el que més
temps havia viscut
apenes
passava
dels 11 anys.
Ennuegat
per un terrible dolor
es va asseure a terra
i va començar
a plorar.
El cuidador
del cementiri
passava per allí
i es va apropar.
El va mirar
a plorar
durant una estona
en silenci
i llavors
li va preguntar
si plorava
per algun familiar.
No,
no ploro
per ningun familiar.
va dir el buscador.
Què passa
en aquest poble?
Quina cosa
tan terrible
hi ha en aquesta ciutat?
Per què hi ha
tants de nens
morts
enterrats aquí?
Quina és
l'horrible
maldició
que hi ha
sobre aquesta gent?
Què ha fet
que haguessin
de construir
un cementiri
només per nens?
El vell
va somriure
i va dir
Pot vostè
serenar-se?
No hi ha
cap maledicció.
El que passa
és que aquí
tenim una
vella
costum.
Li explicaré.
Aquí
a Camir
quan un home
fa els 15 anys
els seus pares
li regalen
una llibreta
com aquesta
que tinc aquí
per tal
que se la
pengi del coll
amb una corda.
És tradició
entre nosaltres
que a partir
a partir d'aquest
moment
cada cop
que un
disfruta
intensament
alguna cosa
obre la llibreta
i ho apunta
a ella.
Per exemple
a la pàgina
de l'esquerra
apunta
el que va
disfrutar
i a la dreta
quant de temps
ho va disfrutar.
és a dir
va conèixer
la seva xicota
i es va enamorar
d'ella.
Quant temps
va durar
aquesta passió
enorme
i el plaer
de conèixer-la?
Una setmana?
Dugues?
Tres setmanes
i mitja?
I després
l'emoció
del primer petó
el plaer
meravellós
del primer petó
quant va durar?
Un minut?
Dos?
Dos dies?
Una setmana?
I l'embràs
i el naixement
del primer fill?
I la boda
dels amics?
I el viatge
tan desitjat?
I la trobada
amb el germà
que torna
d'un país llunyà?
Quant de temps
va durar
aquestes situacions?
Hores?
Dies?
I així
ho anem apuntant
a la llibreta
cada moment
que disfrutem
cada moment
Quan algú es mora
la nostra costum
és obrir
la seva llibreta
i sumar
tot el temps
que ha disfrutat
per després
escriure-ho
a sobre
de la seva tomba
perquè realment
per nosaltres
aquest
és l'únic
i veritable
temps viscut
Felip
molt bonic
aquest conte
potser ja no és tan
tradicional
com l'altre
no és nadalent
no en el sentit
de tradicional
és que té nom propi
aquest conte
clar
de qui és
de qui és
de qui és
l'ha recollit
un senyor
que es diu
Jorge Bucay
que ara està molt de moda
molt
està de moda
perquè realment
té una manera
de transmetre
les seves teràpies
aquest senyor psicòleg
a través de la paraula
a través dels contes
a més
és un format
que fins ara
no es feia
quedava rellegat
només per
per la tradició
cultural popular
molt bé
què ens ha d'ensenyar
aquest conte
a disfrutar
intensament
Núria
viure la vida
hem d'acumular temps
viscut
temps del bo
això no vol dir
que ens girem
cap a aquest temps
de dolor
o de plorar
o aquests dies
que no són gaire bons
també
tampoc vol dir
que donem l'esquena
però que aprofitem
per augmentar
la conta dels dies
o del temps bo
viscut
que tindràs uns bons dies
aquest Nadal
Felip
espero que sí
doncs Felip
t'ho desitgem
que passis molt bon Nadal
moltes gràcies
per aquesta faceta teva
em sembla que t'allogarem
per venir a explicar contes
ens ho faràs un altre dia
i tant
i tant
doncs bones festes
Felip
ens retrobem ja
passat reis
sí
ens retrobem
i pensa Núria
que continuarem
som els remeis
i una mica donant solucions
per a tothom
sí perquè jo demanaré
que t'ho tornis
demanaré als reis
que et facin tornar després
o apuntes a la carta
gràcies Felip
gràcies a vosaltres