Tornem a encetar la setmana, com sempre,
amb l'Andrés i Andrés. Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda. Que t'han caigut llibres a tu,
d'aquest cap de setmana, de Sant Jordi? De cinema, sempre el mateix.
Llibres, però de cinema, que és el que a mi m'agrada.
Deus tenir una col·lecció?
No, en tinc uns quants.
Però tens més pel·lícules que llibres, no?
Pel·lícules sí, pel·lícules en tinc moltíssimes més.
Però va bé, va bé el dia de Sant Jordi, perquè sempre et cau
alguna coseta, a part del que tu miris, no?
Sempre hi ha un llibre més de cine, sí, que sempre hi ha algú
que se'n recorda de mi.
Molt bé. Doncs, Andrés, avui no tens programat cinema,
ni a l'antica audiència, ni a l'antiquari.
Avui és dilluns, no toca.
Exacte, però avui toca una altra pel·lícula.
Sí. Avui toca la pel·lícula, escolta-ho bé, eh?
Don Quixote de Orson Welles.
Una raresa, ens comentaves divendres passat.
Sí, no és Don Quixote de la Manxa, és el Don Quixote,
però està titulat la pel·lícula Don Quixote de Orson Welles,
i és un muntatge de l'any 1992,
fet aquí a Espanya, en blanc i negre,
i és un muntatge documental,
i la pel·lícula dura uns 114 minuts, aproximadament.
I els actors són Francisco Reiguera,
Akim Taminov, un magnífic actor que aquí fa de Sancho Panza,
Paola Mori,
i també surt Orson Welles, no com a actor,
sinó precisament com a productor de la pel·lícula,
i va ser, en principi, dirigida a les escenes
que apareixen en aquesta pel·lícula per Orson Welles.
Però ja vam dir l'altre dia
que Orson Welles no va poder completar aquesta pel·lícula
perquè no va trobar cap productor
que li financies acabar de fer la pel·lícula
i fer el muntatge.
Llavors, gràcies a la seva companya sentimental
que vivia amb Orson Welles,
aquesta noia o aquesta dona
es va anar preocupant d'anar recollint
tot de material entre els que hi havia
bovines d'aquesta pel·lícula
d'Orson Welles, van anar recollint per tot el món material d'aquest,
i Jesús Franco, espanyol, va aconseguir fer un muntatge
que lògicament se suposa que és més o menys el que volia Orson Welles
i va quedar una pel·lícula, que és com ell volia,
que es podria catalogar de fantasmagòrica, de rara i d'especial,
però que no deixa de ser una curiositat al visionar-la.
Fins a quin punt ho va adaptar
Jesús Franco o no?
Perquè, pel que m'has explicat i pel que veurem ara
i sentirem ara més aviat,
l'escenari, per exemple, passa amb territori nacional, diguéssim.
Sí, sí, sí, tot passa.
Encara que ell va començar a fer l'aixos a Mèxic,
la pel·lícula aquesta la va començar a fer a Mèxic,
resulta que pràcticament passa aquí
i amb la pel·lícula,
mentre veiem un Don Quixote i un Sancho Panza
fent les seves, en fi, en danses,
els seus camins,
de quan en quan veiem l'Orson Welles
pujat a dalt d'un cotxe
i amb la seva màquina portàtil de filmar
va filmant carrers,
va filmant la gent,
va filmant aspectes
de les ciutats espanyoles
o dels llocs que podia haver passat el Sancho Panza.
Llavors, de tot això s'han fet unes barreges
i surt, ja et dic, una cosa curiosa.
No ens hem d'estirar els cabells
perquè, si anem a mirar Rússia,
va fer també una pel·lícula musical.
La Sofía Loren també la va fer i va ser un desastre.
S'han fet diverses versions de pel·lícules
de Don Quixote i Sancho Panza
que han sigut un desastre.
Per exemple, hi va haver Don Quixote que avalga de nuevo,
que el Don Quixote el fa
el Fernando Fernández Gómez,
i el Sancho Panza era Mario Moreno Cantinflas
i quan es va estrenar aquesta pel·lícula aquí a Espanya,
els més radicals literats espanyols...
Els puristes.
Sí, van, en fi, recriminar aquesta pel·lícula
i la van rebutjar d'una manera, però,
Tajante, perquè això de veure amb un, com diria jo,
un compadrito mexicano fent de Sancho Panza,
això no lligava amb res.
Però, bueno, no deixa de ser...
La vàlua que hi hagi tantes versions,
tantes pel·lícules,
és precisament la importància de l'Ora de Cervantes.
Exacte.
I aquí ens trobem que arriba un moment
a dins de tota la cerimònia literària que té la pel·lícula
i que es veu amb la projecció,
que comença la cosa a desvirtuar-se
quan comença a barrejar l'època moderna,
cuidado, moderna ens estem referint
quan ell ho va filmar sobre els anys 50 i pico,
o 60, principis dels 60,
més aviat quasi tot els 50,
i es barregen passatges de la vida moderna
amb aquests dos personatges,
doncs, esclar, hi ha antològics d'una literatura
de fa uns quants segles enrere.
Bé, doncs, si a tu et sembla bé,
m'agradaria projectar aquesta pel·lícula,
encara que no es pugui veure així,
anar sentint algunes coses,
sobretot, com que quasi tot és diàleg,
pràcticament no fa falta que jo vagi explicant
alguna cosa, que ho faré,
perquè, esclar, hi ha uns salts una miqueta bruscos
i s'ha de donar una miqueta d'explicació.
O sigui que anem a començar a veure,
simbòlicament, o a escoltar,
Don Quixote de Orson Welles.
Mentre sona aquesta música,
hi van sortint els rètols de la pel·lícula,
que ja hem dit que és Francisco Reiguera,
Aquim Taminó, Faula Mori, Orson Welles
i els altres personatges que van ajudar a fer aquest muntatge,
veiem una de les carreteres espanyoles,
molta curva,
i un cotxe que va seguint aquestes curbes de la carretera.
O sigui que, en principi, estem en època moderna
i anem seguint el so de la pel·lícula.
O sigui que, en principi,
el so de la pel·lícula de Orson Welles va filmant
les cases, els carrers, les gens,
i comença la realització d'aquesta pel·lícula
ja amb el text conegudíssim
i les imatges del primet Don Quixote
i del farcit criat d'on Sancho Panza.
Anem seguint.
En un lugar de la Mancha,
de cuyo nombre no quiero acordarme,
no hace mucho tiempo vivía un hidalgo
de los de Lanza en Astillero,
Adarga Antigua,
Rocín Flaco y Galgo Corredor.
frisaba la edad de nuestro hidalgo
los 50 años.
Era de complexión recia,
seco de carnes,
enjuto de rostro,
gran madrugador
y amigo de la caza.
Quieren decir que tenía el sobrenombre
de Quijada
o Quesada,
que en esto hay alguna diferencia
en los autores que de esto escriben.
Pero esto importa poco a nuestro cuento.
Basta que en la narración de él
no se salga un punto de la verdad.
Después de saber que este sobredicho hidalgo,
los ratos que estaba ocioso,
que eran los más del año,
se daba a leer libros de caballerías
con tanta afición y gusto
que olvidó casi el ejercicio de la caza
y aún la administración de su hacienda.
Y llegó a tanto su curiosidad y desatino
que vendió muchas fanegas de tierra
para comprar libros de caballerías
en que leer.
Y así,
llevó a su casa todos cuantos pudo,
aunque prefería los que compuso
el famoso Feliciano de Silva,
porque la claridad de su prosa
y aquellas intrincadas razones suyas
le parecían de perlas.
Y más,
cuando llegaba a leer aquellos requiebros
y cartas de desafíos
donde en muchas partes se hallaba escrito
La razón de la sin razón
que a mi razón se hace
con tal manera mi razón enflaquece
que con razón me quejo
de la vuestra hermosura.
Con estas razones perdía el poder.
Que bo, que bo, que bo.
Deixem-ho aquí, Andrés,
perquè aquesta frase última
jo crec que l'hem de repetir,
no m'estranya que aquest home
surneix bon ja.
Això és el començament
i jo crec que demà
podríem començar
precisament tirant una miqueta
enrere aquest so
i tornar a repetir això
i anar seguint
amb l'explicació
d'aquest Don Quixote
d'Orson Welles.
Jo crec que de moment
sembla normal i corrent.
després ja es anirà canviant.
Fins demà, doncs, Andrés.
Si Déu vol.