El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar...
Amb l'avi Ramon ahir anàvem a escola, avui hi tornem perquè ens explicava,
jo ja me l'imagino vostè, anant a classe i esperant rebre aquests caramels
que els hi donaven les aprenents de mestre.
Avi, bona tarda.
Bona tarda.
Que anaven uniformats.
No, no, allí no. Allàvem normal.
I clar, devia ser normal perquè hi havia una miqueta de pàtia a dintre,
que és on jugaves, a pilota, a pujar collibet, que dèiem, diferents jocs.
I clar, no podies anar uniformat perquè, escolta, em caies per terra
i llavors no estava asfaltat allò.
Llavors, a terra i pedretes i el que sigui, o sigui, igual caigues.
I llavors ja va acabar la guerra, bueno, llavors va vindre la guerra
i això ja es va tancar.
que llavors ja va ser quan alguns convents i centros van servir per fer col·legis.
I un dels col·legis que va ser molt important, poc temps, poc temps,
era el carrer Estrisau Figueres, on hi ha les monges de l'Avella.
El carrer Tirana Montroví i Virgili,
hi ha un convent que es diu de les monges de l'Avella.
Allò van fer servir com a... d'un lloc vaig a l'altre,
perquè així val més també anar a...
Era un convent i llavors ho van fer servir com a col·legi.
Era un convent i llavors ho van fer servir com a col·legi.
I per exemple, un col·legi tot català, saps?
Durant la guerra, això?
El començament de la guerra.
El començament, per la guerra.
Sí.
Però llavors vam començar allí molt bé,
perquè inclús allà vam posar una impremta,
ensenyaven l'impremta, ensenyaven coses molt interessants,
i si un li grava una cosa, li ensenyaven.
I llavors allí les classes, era curiós,
perquè fèiem taules de quatre.
Fèiem taules de quatre.
I d'aquests quatre hi havia un que era cap de grup.
I llavors venia la competència,
a veure qui estudiava més,
i hi ha uns prèmits, com si hi haguéssim literaris,
el que sigui,
de veure qui era el grup que se destacava més.
O sigui que sempre la cosa aquesta d'ensenyar, saps?
I llavors, clar, cadascú tenia el grup Llibertat,
l'altre Durruti, l'altre República,
cada grup tenia un nom.
O doncs m'està parlant d'un col·legi bastant revolucionari,
tenint aquests noms.
No, eren noms perquè en aquell moment de l'eufòria
del començament de la guerra,
hi havia coses d'aquestes, no?
Com quan va acabar la guerra, si...
Tot va ser al revés, doncs.
Tot al revés, no?
Que si Franco, que si l'altre, que si...
Corientón, depèn, no?
Aquell moment era allò.
I allí, inclús, van portar una impremta,
i ens feien anar un dia a l'impremta,
ens feien fer uns llibrets...
O sigui, un començament de cultura molt important
perquè nosaltres desconeixies molta cosa.
El català desconeixies pràcticament.
Al col·legi no t'ensenyaven segons quins puestos.
I era molt interessant.
Quina edat?
Si devien barrejar alumnes de diferents edats, no?
Sí, sí, 12 anys.
Tots junts.
12, 11, 10, 11, 12 anys tenies classes d'això diferent.
I per cert, un dia, allí també es feia el joc de trencar l'olla.
Què és això? Expliqui, expliqui.
L'olla, doncs, es fa...
Ara potser s'ha anat perdent.
Es pengen unes olles...
De fang.
De fang.
I a dintre s'hi posen serradures,
o s'hi posa aigua.
Aigua, saps?
I altres, dos, caramels, o diferents coses.
I llavors, et tapen els ulls i donen un bastó.
Et fan donar dos toms,
i amb el bastó d'aquella manera has de trencar l'olla.
I clar, un tira a la dreta, tira a l'esquerra.
Ara, ara.
I no saps si tocarà l'aigua o els caramels.
I llavors tocava, i clar,
abans no et treies el bocador dels ulls,
o el que sigui,
i un dia em vaig caure i em vaig clavar aquí el ginoll
un trosset de d'olla i em va fer una miqueta d'all.
I també hi havia una gran infermeria,
me'n recordo, com si fos ara,
que ha dit, ui, ui, ui, ui, això és molt gros,
això aquí ho haurem de tallar, ho haurem de...
Oh!
I llavors, clar, tots a riure.
Vull dir, sempre hi ha hagut aquesta cosa.
Llavors aquest col·legi va acabar aviat,
perquè els mestres que eren joves llavors,
van ticar al front,
es van quedar sense mestres,
i allò ja es va tancar.
I llavors, quan va acabar la guerra,
allò va servir de camp de concentració,
de presos que agafaven,
però no els més forts,
els que eren de passada.
Ostres, quins canvis, no?
Sí, sí, els de passada.
Jo recordo que vivíem nosaltres per allà a prop,
quan va acabar la guerra,
i amb la guerra,
i veus que sortien a la finestra,
i tiraven un paperet,
tirant un paperet,
i deia, per favor,
aviseu a la família tal que estic aquí.
Perquè clar, que venien del camp,
venien del front,
venien de camps de concentració,
no sabien per on paraven.
I llavors tu agafaves aquest paperet,
i clar, per sentiment,
per sentiment, el que sigui,
agafaves i avisaves.
La gent ho feia, no?
Sí, sí, sí.
La gent era solidària en aquest tema.
Sí, sí, molta.
Sempre hi ha hagut aquell...
Però normalment la gent era solidària.
Inclús, a vegades,
tiraven algun cèntim
perquè compreixis garrofes,
alguna cosa,
perquè llavors hi havia molta gent
que menjava amb garrofes.
Un dia també parlarem,
jo em vaig apuntar amb tot això,
dels menjars estranys
que s'havien de menjar.
Home, va vindre més que ara,
i això va vindre de...
quan van vindre els exiliats,
o sigui, els xavals que venien de quan Madrid,
que els van portar cap a Catalunya i a Tarragona,
perquè allà es veu que això ho compraven,
i aquí no,
perquè la gent anava amb els garrofers
i, escolta,
encara, els que volies, no?
Així com ells van portar també les pipes,
que aquí no es menjaven pipes,
doncs ara tot menja pipes, no?
Doncs ja et dic,
aquest convent va servir per això,
perquè llavors a Tarragona,
ja en parlarem,
hi havia tres tipus també
de camp de concentració.
Els que eren penats de mort,
els que eren ja més polítics,
que potser era un metge
que a la guerra m'han fet capitar,
en fi,
aquests ja anaven,
i aquí anaven els que s'havien més llat de passada,
eh?
Doncs en parlarem,
ens queda encara gairebé tota la setmana per davant.
Avi, gràcies!
Descobates!
Isha-i-vinda!
Fins demà!