El meu ami, el meu ami, el meu ami...
Quina energia que avui porta l'Avi Ramon.
L'Avi Ramon, benvingut, bona tarda.
Bona tarda tinguem.
Quin dimecres avui, eh?
Jo no sé si l'energia l'hi va portar ahir o abans d'ahir als panellets.
No sé com va començar vostè, eh?
No, mira, saps què passa?
Que quan tens aquesta edat, per exemple,
la vida l'aprens d'una manera, que tal com bé l'agafes.
És el millor que podem fer?
Sí, sí.
És el millor que podem fer?
I després passa que...
Sí, i vas recordant coses, petites cosetes que abans van ser interessants,
ara són petites cosetes, però quan passen són interessants.
Perquè, per exemple, això dels panellets.
Els panellets, per exemple, doncs ara panellets es veus de moltes classes...
Pots comprar a tot arreu, amb una sèrie de preus una mica raros, depèn de com.
Però llavors, quan ets petitet, com que llavors les mestresses de casa,
les mares, les àvies que vivien a casa o convivien o d'allò,
ja esperaves, segons quines fetxes, ja són uns diners dades, a veure què farien.
I clar, com que llavors esperaves, tots saps que era el temps dels panellets,
i llavors, com que també hi havia un gran avantatge,
i és capaç que les dones, per exemple, patrien més temps per fer coses,
tenien una gràcia perquè ja venien de mares i de famílies com jo, per exemple.
Jo tenia una bona mestra, no?
Jo m'agrada la cuina, m'agrada i diuen, com és que t'agrada la cuina?
Perquè la meva mare era una bona cuinera, cuinera de casa, no?
I feien menjars, primer del poble, després ja va vindre aquí a Tarragona,
una cosa i l'altra, i clar, llavors, com que hi havia aquelles cuines econòmiques,
que eren de ferro, que mentre fent el menjava a un costat,
a dintre, al costat hi havia el forn, que passava per partir la calentó,
o sigui, que al mateix temps podien fer, sí, com ara hi ha microones i tot el que sigui,
però no té aquella cosa, d'aquella calentó.
I caliu, no? El caliu.
Sí, aquella cosa.
I mentre fent menjar, que també tenia més paciència per fer el menjar
i menjar amb més tranquil·litat,
doncs ja al forn ja es podien fer aquestes coses.
El que passa que va ser una època, per exemple,
que els panellets havien de ser d'amoniato, o patata, depèn...
Fien la barreja moltes vegades.
Sí, sí, sí.
Potser l'amella hi havia poqueta perquè també, no sé si en aquell temps també era molt cara.
I el sucre, i coses d'aquestes, saps com vull dir?
I s'havia d'anar aprofitant, però com que tenien manetes,
doncs entre posaven nous, que s'hi posaven nou, que s'hi posaven moniato,
sempre aquell truquet d'aquella cosa, saps?
Aquella miqueta de suc de llimona, saps?
Perquè llavors també va haver un temps que trencant la cosa aquesta,
per exemple, hi havia puestos que venien uns tubets amb líquid
per fer diferents coses.
O sigui, que inclús venien uns tubos que podies fer conyac,
podies fer anís, i després va haver la proporció d'aigua, d'alcohol,
o el que sigui.
Perquè llavors tampoc no podia començar a comprar,
que sigui Osborne, que sigui Torres...
I a més amb ampolles grans, no?
Que encara en queden més cares.
Llavors hi havia un avantatge també,
que és el que vaig dir, que clar, una cosa porta a l'altra.
Trenquem el deu, però portem una cosa a l'altra.
Allà vaig a les 100 escales, llavors anem 100 escales,
perquè allà hi havia una fàbrica de licors.
I allí, doncs, venien a granel, conyac, anís, licors,
preparats però ben preparats, autèntics.
I la gent que fèiem llavors.
Doncs anaves allà, mig litre de conyac, un litre de conyac...
I ja no era el clàssic embotellat,
que també valia la seva cosa.
I després hi havia puestos també,
que llavors t'aniria una altra més tard,
se m'ha posat una...
Jo recordo, avi, també, ara que comentava això,
que nosaltres, quan a casa,
compràvem el vi del Priorat,
i compràvem a granel,
quasi mig litre, quasi mig litre.
Allò que necessitaves, allò em compraves.
No hi havia...
No és com ara, a veure,
i ara encara hi ha llocs que es conserven
i que tenen la bota grossa,
i que portes tu la teva garrafeta
o la teva embolleta de vi,
però que abans s'estirava més.
Ara vas a qualsevol supermercat
i ho compres i ja ho tens cap a casa.
Llavors també hi havia una altra,
aquí al Carles Sant Miquel,
també va ser una més recient,
quan va plegar aquella d'allà, el que sigui.
Per això que dius tu del vi,
hi ha bodegues que encara tenen les botes que tenien...
Però són poquetes.
O estem perdent el vi.
I quan vas a comprar vi, per exemple, allí,
hi ha, clar, hi ha graus.
Però si tu compres el de 14 graus,
no suposició, ho he comprovat,
que a vegades m'ha passat, per exemple,
a l'apartament,
quedar amb una botella buida, allò mig plena,
i quan he anat el cap de quant d'allò,
bueno, no, no s'ha fet agra.
Encara s'ha conservat?
S'ha conservat.
Així com segons quines graduacions,
o d'on té el vi o com és,
s'ha fet vinagre,
dius, mira, mal per mal, vinagre.
Però vull dir, que llavors jo penso,
bueno, tantes classes de botelles,
si el raïm...
És el mateix, no?
Després és el procés,
i clar, el procés pot ser de moltes maneres.
I també els anys i anys que ha hagut d'estar,
fins que no ha acabat de fermentar,
i tota la resta.
Sí, però llavors ja és un procés.
Si el vi és natural i t'agrada,
doncs ja està bé.
Ara, vesteig, per exemple,
en una festa,
treu una botella de no sé què,
treu una botella de no sé quantos,
i aquestes d'allò aquest,
que fan aquella propaganda a la televisió,
que llavors ja és més bo, saps?
Si la televisió en parla,
sembla que ja...
Això ho parlarem vostè i jo llargues temps,
perquè jo crec que no hi ha hagut tanta falera
per a la televisió com hi ha ara.
Abans hi havia,
però quan va ser el boom,
després jo crec que més o menys es va normalitzar,
però ara torna bé allò que dius,
tothom vol sortir a la televisió.
Bé, així ho parlarem, ja ho parlarem.
Però llavors, normalment,
amb els panellets,
aquell mosquetell,
o aquell mistela...
Aquell acompanyament d'orset,
que tret, tret, tret...
I més fresc,
encara que fes que fos,
i que el carrer hi hagués,
jo que dius,
una alta temperatura força baixa,
que fos fresquet,
encara entrava millor.
Sí, calentava,
després calentava més el cos.
Però em refereixo que,
per exemple,
llavors també tenies bodegues
que portaven el vi de certs puestos,
perquè els pobles també,
abans,
recordo jo,
que cada pagès o cada d'aixòs,
tenia el seu vi,
el seu raïm el portava
i es feia el que ell per ell.
Sí que com ara les cooperatives
tot va i es barreja,
llavors no.
Jo, que me'n recordo,
m'he anat a xafar vi.
Sí, sí.
S'ha sentit i tot
que l'estava xafant, eh?
S'ha sentit i tot.
Doncs bé,
llavors hi havia el trull que deien,
llavors el raïm,
i la gent, doncs,
amb una corda penjat,
aguantar per no caure descalços,
i xafa, xafa, xafa,
i d'allò.
Abans descuidaves i, clar,
jo havia caigut més d'una vegada, no?
Però vull dir,
que cadascú veia el seu vi.
I tot en un poble,
jo me'n recordo,
que anava aquí al Parelló,
a la suposició,
i quan anaves,
tots te convidaven
a un d'allò de vi.
I acabaries contentíssim.
Sí, sí, sí.
Oi, dins d'anar al Parelló
és la felicitat.
Sí, llavors hi havia família
i anava, i clar,
després anaves l'un a l'altre,
vinga, un pastisset,
un botell de vi.
Vinga, Ramon, vinga, anem.
Un altre, això,
i clar,
i cadascú tenia el seu paladar, eh?
Sembla estrany, eh?
Sembla estrany.
Ah, vinga,
no ens queda més temps.
Continuem parlant demà, no?
Doncs s'aparegem-ho ara, avui.
Vinga.
Ens quedem sobre el janto.
Bon profit, eh?
Bon profit.
Adéu-siau.
Visca Catalunya,
visca el català.