Fins demà!
Fins demà!
Avui tractem un tema, jo crec que no n'hem parlat mai, doctor Atzarà, i miri que és d'aquells temes que jo crec que preocupen a moltes persones perquè, tot i que se suposa que han perdut molts perjudicis, encara és d'aquelles coses que sembla que sap com ha greu parlar-ne.
Estem parlant de la incontinència urinària, que és d'aquelles coses que, i perdoni l'expressió, com les morenes es porten en silenci, no? Moltes vegades.
Sí, a més comentàvem que hi ha un anunci per la televisió que fa com uns grans escarafalls que això és normal i que ja està bé, i és un anunci d'una compresa per dir que ja em trobo còmode perquè l'única solució és...
Ja no tinc el problema, perquè tinc la compresa i ja està, ja el problema està allà, encara.
Sí, o bé amb els homes, la famosa, diguem-ne, allò crítica i el... i el... i el... quasi, quasi com a despectiu de la goteta, la goteta, amb la gent gran, no?
Perquè també hi ha la incontinència masculina. De fet, això s'emmarca en aquesta tanda de programes que estem fent, de parlar de... no de grans problemes, sinó de problemes molt quotidians,
i doncs quin és l'enfoc o les possibilitats que tenen, i sobretot primer que res és veure si realment allò és un problema o no, no?
Perquè, o sigui, fins a on és problema i fins a on és natural, i si és natural com l'envelliment, doncs hem de paliar-lo,
però no ens hem de sentir agobiats per dir que ara tenim un problema afegit, o sigui, quan un ha de valorar que realment s'aprodeix un fet novedor
i que això pot tindre unes repercussions o no, i quan ha d'accedir al sistema sanitari per veure-ho i amb tranquil·litat i comparar-ho, no?
Llavors, avui volíem tractar el tema de la incontinència urinària masculina i femenina, que són diferents,
tenen causes molt diferents, és molt més freqüent amb les dones, per molts motius que avui exposarem,
i una mica és desactivar neguits i angoixes, i també donar el plantejament que abans que algú pensi que això és natural,
no s'hi pot fer res i no té tractament, doncs que sí, que eren molts d'aquestos que tenen tractament,
o com a mínim ajornes el problema molt més temps, o el palies o el minimitzes i el fas menys,
que sigui menys important, no? I una mica la reflexió d'avui era aquesta.
Doctor Beneges, aquesta afirmació que fèiem a l'inici de la conversa,
que sembla que la gent hi fa una miqueta de recança de parlar del tema, encara és cert, no?
És cert, és cert. I nosaltres tenim calculades que a la nostra nació, Catalunya,
n'hi ha com a 250.000 dones només que tenen un grau moderat d'incontinència urinària,
o sigui que el problema, la prevalença és alta, el que passa és que moltes vegades
no s'atreveixen a donar el pas per anar, no tant sols a l'especialista,
sinó al seu metge de capçalera, que en definitiva, possiblement és qui pugui començar
ja a orientar aquesta pacient i inclús començar-li un tractament.
Clar, perquè quan podem considerar que una persona, home o dona,
després mirarem que les causes poden ser diferents, tenen incontinència urinària?
S'han de donar una sèrie de característiques, m'imagino.
S'han de donar unes característiques, però evidentment és un símptoma molt objectivable.
Vull dir que no sigui una cosa circumstancial, vull dir que durant un període llarg de temps...
Hi ha problemes com a causes, però sí que entrarem en els tipus que n'hi ha,
però ja està molt influenciat pel sistema nerviós.
Hi ha el que se'n diu la bufeta hiperactiva, que està molt relacionada amb problemes neurològics,
inclús amb psicològics, i que poden afectar aquestes pacients de forma temporal.
Lògicament, quan se restableix la causa, torna a la normalitat els símptomes d'incontinència urinària.
A veure, si parlem d'incontinència urinària femenina,
que seria possiblement un enfoque bastant ampli ja,
perquè la masculina possiblement estaríem parlant ja de símptomes derivats d'altres patologies,
com pot ser la pròstata.
I està més lligat amb l'edat, no? Moltes vegades, o igualment?
Sí, la pròstata indiscutiblement amb l'edat.
Dicen els homes, està més lligat amb l'edat, el tema de la incontinència, que no pas les dones.
I en quant a les senyores, fonamentalment també està lligada amb l'edat,
la prevalència augmenta amb l'edat, i bàsicament hi ha dos tipus.
Un que seria la incontinència d'esforç, que és quan a la persona se li escapa el pipí,
quan fa un esforç, un cop de tos, un estornut o riu.
Riure és el que jo li anava a dir, que és un clàssic, allò no miri, és que t'agafa el riure i ja està.
Exacte, i s'escapa sense ganes prèvies, o sigui, el pacient no té ganes, però té orina a la bufeta.
Per tant, no és conscient del que està passant fins que passa.
És conscient quan s'emullà, simplement.
I l'altre, que és possiblement menor, però també d'un idó a l'escanyant,
que és la bufeta hiperactiva, que és aquesta bufeta que es dispara,
es posa en marxa, quan possiblement no toca, abans d'hora.
La pacient no té ganes d'orinar i no troba el lavabo, en aquest cas,
i amb aquesta urgència emiccional se li escapa.
O sigui, l'altre era sense ganes prèvies i aquesta és amb ganes prèvies.
I aquesta és possiblement una causa que provoca molta morbilitat al pacient,
molta angoixa, perquè això que vagis pel carrer
i tinguis la necessitat imperiosa d'anar al servei,
per què?
Perquè capritxosament la bufeta, secundàriament a una patologia,
o el que sigui, se't posa en marxa,
suposo que quan estem en un bar i veiem entrar una persona
que entra ràpid un cafè i se'n va cap al lavabo,
possiblement li estigui davant d'aquesta bufeta hiperactiva.
Dificulta la vida quotidiana de les persones, la vida laboral i tot, no?
Exacte.
És que sembla molt superficial, però n'hi troba, no?, amb aquest problema.
Ens en falta un altre, que d'alguna manera no té res a veure amb això,
però que és els infants, no?,
la incontinència urinària dels infants.
La neurèsia nocturna, que és el fer-se pipí al llit,
perquè ens entenguem, no?, dels infants,
i que hi ha moltíssima gent que genera molta angoixa a les famílies,
fins a quina edat, i ja té tants anys i encara fa pipí al llit,
i què hem de fer, i tot.
Però pot haver més components emocionals que no pas físics o patològics, no?,
en aquests casos, en general parlem,
per no aprofundir, que ja en parlaríem un altre dia.
En aquests casos dels nanos...
Dels nens.
Sí, i normalment també hi ha, a vegades, trastorns del son.
Està molt rossiat amb trastorns del son.
I bufetes també, possiblement,
inici de bufetes hiperactives d'aquestes.
Ells tenen un tractament especial, els infants,
no s'ha...
Jo el que també vull dir és que les mares no s'han d'angoixar.
Són problemes que el 99% s'acaben solucionant,
i que és donar-li temps, donar-li una ajuda farmacològica,
unes normes dietètiques, uns horaris...
I paciència.
I paciència, i que al final, la norma és la curació.
Ja que parlem d'habits, té alguna cosa a veure
a aquelles persones que, per hàbit,
ja des de molt jovenetes, doncs, s'aguanten.
Per mandra, comencen els nens, les nenes,
oi, que fa mandra, vés-hi al lavabo.
No, no, que n'estic jugant.
No acostumem a que hi hagi, doncs, una manera periòdica
de fer pipí, parlant clarament.
Manca de no ingerir els líquids necessaris.
Això pot provocar uns trastorns a la llarga, també?
Si des de jovenets no acostumem a l'organisme,
a fer-ho servir en condicions?
Sí, sí, òbviament. A veure, la micció és un procés natural,
fisiològic, i s'ha de fer correctament.
Aguantar-se l'orina implica, a la llarga,
bufetes més grans, més bosses,
més capacitat i molta més infeccions d'orina,
sobretot amb les noies.
Les noies joves tenen un índex important d'infeccions d'orina.
Si encara retenen l'orina,
aquesta orina retinguda, òbviament,
té més números per infectar-se
i poden provocar trastorns miccionals.
Per tant, ja que el doctor Etzerà desmentava
als nens i nenes, doncs, cal crear-los
aquest avi de dir, has fet pipí,
ves a fer pipí, fa moltes hores que no fas pipí,
aviam, tampoc no cal ser una llauna,
però controlar bastant, no?
Una bona hidratació, una correcta hidratació
i anar al servei com a màxim, per exemple,
cada tres hores, per exemple, no aguantar-se més.
A l'inici de la conversa ja apuntava
alguna de les causes que podien provocar
aquesta incontinència.
En el cas dels homes parlant de problemes
lligats a la próstata, fonamentalment,
aquests tenen tractament, solució...
Sí, a veure, la incontinència és un dels símptomes
del síndrome prostàtic, que es diu.
També hi ha altres, possiblement,
més importants, que són la freqüència d'orina,
el jacar-se per la nit,
el xorret fluix que has d'apretar
per orinar,
les gotetes que queden amb la micció en dos temps.
Són molts, és possiblement la incontinència
a un dels aspectes d'aquest procés,
com una mena de...
Més que d'incontinència,
la próstata seria una obstrucció.
La próstata el que fa és un tap
que impedeix buidar aquesta bufeta
i aleshores el que fa és quedar aquesta orina dintre,
i aquesta orina és la que irrita
i a veure'ns fan episodis d'incontinències secundaris.
S'ha de tractar la próstata,
la próstata té tractament mèdic i quirúrgic,
avui en dia, vull dir,
les solucions són àmplies i no hi ha cap problema.
I es resol, la majoria dels casos?
Sí, moltes persones van amb un tractament
que ja és per sempre,
que és un tractament mèdic molt bo
i que li permet anar fent
la seva qualitat de vida en condicions
i si amb el tractament mèdic no és suficient
s'opera la próstata.
És una operació molt simple
que avui en dia es fa amb molta normalitat
i és curativa al 100%.
Sí, és una d'aquelles intervencions
que fa anys eren molt agressives,
diem-ne, perquè calia obrir l'abdomen
i abordar la próstata
i fer una prostatectomia radical
i això era un tractament agressiu
des del punt de vista quirúrgic
i avui a través de la tècnica endoscòpica
en molts casos, no en tots,
però en molts casos es pot abordar
directament des del canal uretral
amb un tubet que és un endoscop
i hi ha un instrument
que el que fa és que opera des de dins,
diem-ne, torna a fer el pas
que es diu l'ureterectomia,
que és això, un ureteroscop
que és un tubo d'endoscòpia
i passant per allà arribes a la pròstata
i fas una resecció transuretral
o una resecció a través d'aquest tubet
i això ha agilitzat moltíssim
la possibilitat de fer petites intervencions
que són pal·liatives
o realment de tractament definitiva
en la majoria dels casos
per a aquestes persones.
Jo volia comentar una mica
pels nostres oients
el problema,
comparar-lo amb totes aquestes
tres o quatre cosetes
que estàvem dient
amb el que és un globo,
de com funciona aquest negoci.
Aquest negoci funciona
que nosaltres tenim un reservori,
un dipòsit,
que és la bufeta de l'orina,
perquè no estéssim incontinent sempre.
Per tant,
les persones que no funcionen
en aquest dispositiu
o per qualsevol causa,
el problema que tenen
és que contínuament estan fent pipí.
No amagatzemen,
com si diguéssim el líquid.
Exacte.
Perquè el ronyó va filtrant l'orina permanentment.
Quan hi ha més pressió,
perquè hi ha més aigua,
més pressió sanguínea
i més volum sanguíni,
el volum d'aigua a la sang
és més alt,
en filtra més
i quan resulta que estem en el desert
i fa molta sacratat
i no hem begut
i tot això,
en filtra menys
perquè fa un mecanisme de contenció.
Però com que el ronyó
necessàriament
és un instrument de depuració,
per tant,
no és que es tanqui
i diu
ara ja no vull dur res,
paro.
Perquè si parés,
tots aquells elements
que aquest filtre
engega fora
perquè són tòxics,
doncs estarien acumulant a la sang
i quan això es passa
ens podem morir.
Com per exemple
és la intoxicació per potassi
amb els malalts
que tenen fracàs renal,
per això el diem fracàs renal
i que cal que es dialitzin.
Per tant, el ronyó,
que el ronyó sempre funcioni
és absolutament necessari
pel manteniment de la vida
perquè si no,
ens morim.
O bé se l'ha de dialitzar
si el ronyó no funciona.
i per què?
Per depurar
tots aquells elements tòxics
que la sang,
com un riu,
com un clavegaram,
van aparar
des de la massa muscular,
des del torrent digestiu,
etcètera,
producte del nostre metabolismo.
Això ha de tindre una vida,
una via d'evacuació
que és
des del tejit a la sang
i de la sang al ronyó
i del ronyó cap al carrer.
Si no fem això,
doncs ens podem intoxicar
i ens podríem morir.
Per tant,
el ronyó permanentment fa orina,
ja dic que més o menys
en funció de diverses variables,
però sempre.
Aquesta orina,
perquè no estem permanentment
fent pipí tot el temps,
doncs s'amagatzem
en un antipòsit,
que és el dipòsit
que és la bufeta de l'orina.
Aquesta bufeta de l'orina
té un tap,
que és un esfínter,
que és una aixeta.
I aquesta aixeta,
quan l'obres,
buida
i quan la tanques,
torna a guardar,
com qualsevol aixeta
de qualsevol dipòsit.
Aquest sistema
de que l'aixeta
obri o tanqui
és un sistema
que en diem nosaltres
de musculatura vegetativa,
musculatura llisa.
No és com el braç,
que el movem
quan volem nosaltres.
És com el cor
que va sempre,
automàticament,
i no hi pensem.
Què vol dir això?
Perquè els animals
funcionen així
i lògicament
funciona quan?
Quan aquesta bufeta
té un mecanisme
semi-automàtic,
que quan s'omplen
fins a un cert tamany,
la pressió,
com el globo
que l'omflem
fins a una certa dimensió,
doncs aquesta mateixa pressió
fa que s'obri
l'aixeta
i es buidi tot.
I com un mateix globo,
aquesta bufeta urinària
té un mecanisme muscular
que la distensió,
el que s'omfli,
li dona la força
per buidar,
que és un principi físic
molt conegut
que més distensió,
més pressió.
Això
és el que fa
que s'obri l'aixeta
i es buida tot.
Quan tot està entrenat
i funciona bé,
el muscle
que buida,
que és el de la bufeta,
és potent,
ho engega tot fora.
Què fem nosaltres
amb la nostra civilització?
Primer,
que això no ho podem fer,
perquè, clar,
no estarem en qualsevol reunió,
ni dinant,
ni fent no sé què,
i se'ns obri tot.
Lleig.
Oi que no?
Lleig.
Per tant,
què li fem al nen?
Fem procés d'aprenentatge
que faci no automàtic...
Allò que diem
controlar els esfintes.
Exactament.
Doncs això és fer
un mecanisme
que en principi
està pensat
i dissenyat
per ser automàtic,
fer-lo manual.
I que nosaltres
tinguem el coneixement
que la sensació aquella
pugui fer
que aquella aixeta
que s'obriria soleta
no s'obri.
Per tant,
aquest és el procés
d'aprenentatge.
Tot això,
explicat d'aquesta manera,
ja es veu
que és molt fràgil,
perquè nosaltres
estem fent fer
un instrument,
una cosa...
Que està per actuar
d'una altra manera.
és a dir,
estem forçant
un element natural.
Exactament.
Llavors,
això,
en una etapa de la vida,
primera,
que no hem sigut capaços
d'aquest aprenentatge,
és el que li passa
al bebè
i als nens
fins que aconseguim
aquest aprenentatge,
i en unes persones
és més complex
i en els altres menys,
i a l'última etapa
de la vida,
quan els mecanismes
musculars
que estem parlant,
o bé
per processos
com de les dones
amb els parts,
etcètera,
o bé
per la situació
de malaltia
de la pròstata,
o bé
per altres situacions
de malaltia
com la diabetes,
per exemple,
que provoquen
aquest deterior
d'aquesta massa muscular
i del tegit
d'estimulació nerviós,
perquè els nervis
s'afecten molt
per la malaltia diabètica,
també hi ha aquest procés
de deterior
d'això,
amb un deterior
ni que no sigui
molt gran,
hi ha aquest sistema
que hem convertit
manual,
ja no podem
controlar-lo
i torna
a la seva fase històrica
que és pràcticament
automàtic.
Una mica
ho explicava
per emmarcar
de dir,
no estem davant
d'una gran malaltia,
però sí que és molt fàcil
perquè és molt fràgil.
Déu-n'hi-do,
i aquesta fragilitat
en el cas de les dones,
en quines circumstàncies
es trinca?
Clar,
a veure,
tot aquest sistema manual
que deu tots ara,
llavors té
unes estimulacions
que el poden afectar.
Lògicament,
per exemple,
aquestes estimulacions
estarien,
com deia abans,
amb la bufeta hiperactiva,
que dèiem
que hi ha unes causes
neurològiques,
no s'espanti ningú,
són causes neurològiques
banals,
perquè,
per exemple,
quan una persona
està rentant plats,
hi ha una estimulació
de l'aigua,
de l'humitat,
quan fa fred,
que fan que
aquesta musculatura
del detrosor,
aquesta musculatura
de la bufeta,
apreti.
Llavors,
hem de contenir,
hem de tornar
al sistema manual,
no?
Inclús,
doncs,
altres estímuls,
vull dir,
estímuls purament psicològics.
Nosaltres,
hi ha persones
que veiem
i ens ho expliquen,
i com ho han explicat?
Si tenim fred,
per exemple.
que és un estímul,
però inclús
altres psicològics,
hi ha persones
que se'ls desencadena
l'estímul de la micció
quan estan a la porta
de casa seva
i treuen les claus al pany
i han de córrer.
I això
m'ho han explicat,
no una persona,
diverses.
Inclús,
quan entren a casa,
estan pel carrer,
no hi ha cap problema,
però van entrar a casa,
premen el botor
de l'ascensor
i en aquest moment
se'ls desencadena
l'acte miccional.
Llavors,
a vegades,
podem trobar
orina al portal,
no és un gamberro,
possiblement sigui
una bufeta hiperactiva
d'aquestes,
un veí.
O sigui que
hi ha molts estimulants
que poden
donar-nos problemes
per la continència
d'orina.
Clar,
quan tenim aquests problemes
això pot suposar,
insistim,
que no és un problema
transcendental,
que no ens hi va a la vida
en els casos
més generals,
però evidentment
la nostra vida
quotidiana
es pot veure
molt afectada
en les nostres tasques
més normals,
com anar a comprar,
com anar a la feina,
anar a un cinema,
a agafar un autobús,
és a dir,
que això sí que crea
un problema
en la vida
quotidiana
de les persones
que ho pateixen.
Sí, sí,
evidentment,
sobretot avui en dia
el paper
de les dones
en la societat
és importantíssim,
no?
possiblement fa 40 anys
que estàvem parlant
de dir,
es queden a casa
amb els seus panyos
i tal,
però avui en dia
la senyora
que va fer el gimnàs
necessita una...
quan fa l'aeròbic
o fa qualsevol
activitat física
necessita que no se li escapi
el veurinalli,
el qual cosa
comportaria molta incomoditat,
no?
I com deia el doctor
Azzerà,
amb la solució
que ens donen
a l'anunci publicitari
de la compresa,
amb això no n'hi ha prou
ni de bon tros,
perquè avui en dia
pot tenir solució.
Sí, és que són anuncis
de resignació.
Clar,
és un missatge
que aviam no ens posarem
en cap casa comercial,
però escoltin,
abans d'anar directament
a fer cals l'anunci
a cal metge,
que ens digui
no, no senyores,
i això ho podem arreglar.
Segur que té ganxo
perquè tots
automàticament
abans...
Fosen una cara famosa,
a més a més.
Té ganxo,
i el màrqueting
aconsegueix això
que tots en parlem,
però una cosa
és que en parlem
perquè ens han agafat
el ganxo
com quan hi ha
una mala visió
i l'altre
que no hi estem d'acord,
que no hi estem d'acord.
Un món econòmic
darrere impressionant.
De totes maneres
hem de dir
que inclús
per aquestes petites pèrdues
que se'ns parlen
a l'anunci
i que ho solucionen
amb aquesta compresa...
Que moltes vegades
parla el tema dels parts,
que també no hem fet
una referència àmplia,
però moltes vegades
també és una de les raons.
Són petites incontinències
d'esforç,
grans esforços
quan fas un esforç
a això que diem abans
de la tos,
el riure,
el tornador,
això simplement
amb rehabilitació
es pot curar.
Rehabilitació
de quin tipus?
Rehabilitació
d'aquesta musculatura,
tota la musculatura
del terra,
del sol pèlvic,
que és la que fa
aquesta continència,
treballar-la...
Exercicis de periner
que diuen a les senyores
després del pari,
coses d'aquestes.
Ben fet.
A veure,
per exemple,
si es pot anar
al començament,
jo sempre aconsello
una fisioterapeuta
que t'ensenyi
a fer bé els exercicis,
perquè s'ha de fer
un exercici
de la part de sota.
Vull dir,
si fas exercicis
i apretes amb els abdominals,
pitjor,
perquè encara estàs
apretant a la bufeta.
Aconseguiràs
l'efecte contrari,
segurament.
Has d'aconseguir
delimitar bé
la musculatura
que tu has de treballar
perquè sigui realment efectiu.
Aleshores,
a vegades,
una fisioterapeuta
te pot orientar
a les primeres sessions,
inclús,
si hi ha,
en l'episodi
que són més importants,
se pot fer
feedback
o electroestimulació
per ajudar.
I aleshores,
quan la persona
ja sap
com treballar
aquesta musculatura,
a casa
continuen els exercicis.
El que sí que he de dir
és una cosa
que es va repetint
i que està mal fet,
que és allò
que es diu
de quan orines
tallar el raig
i tornar a engegar,
com per potenciar.
Això s'ha de fer,
òbviament,
però no amb la micció.
La micció ha de ser natural,
l'has de fer bé.
I aleshores,
tu has de simular
aquesta acció,
per exemple,
quan estàs llegint
al sofà,
apretar,
com si talléssim
el raig urinari
i deixar,
relaxar,
apretar,
relaxar,
fer aquestes contraccions
per hipertrofiar
aquesta musculatura,
però sempre fora
de la micció.
No fer-ho panorinis.
Si no,
encara pot ser perjudicial.
Per tant,
rehabilitació,
una via,
clarament,
d'allò amb paciència,
amb disciplina,
que és la manera
d'aconseguir-ho.
Més enllà de la rehabilitació,
no sé si es pot parlar
de cirurgia
en alguns casos extrems.
Òbviament,
quan aquesta terra
de la pelvis no aconsegueix,
o perquè,
per exemple,
hi ha persones
més grans
que tenen la musculatura
més feble
i que no aconseguim
un grau d'hipertròfia
d'aquesta musculatura
suficient
perquè la sortida
de la bufeta
la puguem tancar,
aquesta ixeta
pugui estar ben tancada,
llavors necessitaran
una correcció quirúrgica.
Avui en dia,
hi ha unes malles,
que són els TBTs,
que el que fan és,
són cirurgies
molt simples,
que l'ençó de mà
la persona ja està a casa,
i són unes malles
que elles soles tiren
cap dalt,
tensen aquesta musculatura
i tornen a refer
aquesta angulació
de l'esfínter
perquè provoqui
la continència.
S'implanten aquestes...
Sí, sí, s'implanten.
Déu-n'hi-do.
I tema farmacològic?
Sí, perdó.
No, no,
anava a dir que moltes vegades,
no sempre,
però moltes vegades
això també va lligat
amb que aquest sol
acaba fent un desprendiment
d'aquesta bufeta.
Aquesta bufeta
de l'orina,
doncs té,
si el sol
que l'aguanta,
ser el terra que l'aguanta,
el forjat,
diem-ne muscular,
que l'aguanta
entre ella
i la sortida
i cap a l'úter,
cau,
perquè es relaxa
aquesta musculatura,
llavors el pes,
perquè aquesta bufeta pesa,
té la qüestió
de sortir-se'n
i de sortir fora,
no?,
i de caure.
Llavors,
això encara més motiu
porta a aquesta solució quirúrgica
que intenta,
quan no és aconseguit
amb rehabilitació,
no és aconseguit
amb la massa muscular,
doncs,
i fruit,
quasi sempre això és
pel part,
sobretot amb senyores
que han tingut bastants fills,
que són moltíperes,
que en diem,
doncs,
el treball
d'aquesta zona,
la dilatació
que s'hofert,
la tensió
que s'hofert
durant,
repetidament
i diverses vegades,
són les persones
que és més fàcil
que els hi passi això.
i en molts casos,
doncs,
al final,
el tractament és quirúrgic,
perquè,
perquè realment allò
està tan donat
que sense aquest suport extern
de la malla
no aguantaria.
El tema farmacològic
també té el seu lloc
en aquesta problemàtica?
No per aquests casos,
o sigui,
pels casos
del terra
de la pelvis fluït
necessitarà,
el tractament serà rehabilitador quirúrgic,
però pels casos
que diem
d'aquesta bufeta hiperactiva,
aquesta inestabilitat
d'aquesta musculatura
que es posa en marxa
abans d'hora,
sí que tenim relaxants
específics de la bufeta,
que no estan accents
d'alguns efectes secundaris,
com poden ser
sacadat de boca,
estrenyiment
i algunes alteracions
de la visió,
però que últimament
amb els noves fàrmacs
hi ha cada vegada
més selectius
de la bufeta,
aquestes efectes secundaris
són més lleus
i pràcticament
en moltes persones
inclús no apareixen.
Però el tema
dels tractaments farmacològics,
clar,
tampoc no es poden
perllongar en el temps,
no?
o en aquests casos
no fa res
d'aquella persona
de forma habitual
i continuada,
doncs...
està molt relacionat
el tractament
amb la causa,
amb l'etilogia.
Hem dit que és
un problema neurològic
i aleshores
hi ha un 80%
de causa idiopàtica,
o sigui que fem estudis
i no sabem realment
quina és la causa.
Sí que hi haurà
un 20%
que seran lesions
medulars,
bufetes neurògenes,
que aquests possiblement
necessitin el tractament
ja de per vida.
Però en els casos lleus,
en els casos
de lesions neurològiques
que ni sabem
ben bé per on van
i que inclús poden estar
dintre de l'esfera psicològica,
de nervis,
d'estat nerviós,
d'ansietat,
hi ha un camp molt ampli
que possiblement
aquests tractaments
gairebé seran temporals.
Per què?
Perquè quan s'arregla
aquesta causa banal
del sistema neurològic
possiblement el pacient
ja no necessitarà.
O possiblement
seran temporals
i al cap d'un cert temps,
al cap d'un any,
se torni a tindre
que donar una altra tanda.
Clar.
Va així.
s'ha de jugar una miqueta
amb la medicació
depenent dels símptomes
que presenti el malalt.
Doncs el que diem
no és un problema
transcendent
ni vital
però el primer
que hem de fer
és consultar el seu mitjà
i dir,
escolti,
tinc aquest problema,
què faig
i aquell llens orienta-ho.
Jo per dos motius.
O sigui,
un,
perquè en molts casos,
com a mínim
té aquest tractament
i hi ha un tractament pal·liatiu
o un tractament
tractament
i s'arregla el problema
i no cal estar
en un problema
quan es pot arreglar.
I la segona
que en alguns casos
que no hem comentat
fins que no és definitiu
això,
lògicament
la tendència
com hem explicat
és natural
i per tant
el procés d'envelliment
va a favor
que aquest automatisme
manual
que hem transformat
en manual
torni a ser
un automatisme automàtic
i que sigui
molt difícil
de controlar
més aquest esfínter
quan la persona
es fa gran.
Però
en aquest procés
d'aquest ball
que es vagi
fent gran
diguem-ne
i va sent més complicat
petites qüestions
com per exemple
una infecció d'orina
una petita infecció d'orina
fa que allò estigui inflamat
que allò estigui
neguitoset
i que
aporti amb això
i a vegades
hi ha infeccions
que en diem nosaltres
subclíniques
quan diem subclíniques
vol dir que no donen
una gran
perquè són petites infeccions
i de germens
molt habituals
quasi sempre provocats
perquè hi ha residus
hi ha retencions
d'orina
fa com aquesta
no s'acaba de buidar tot
per allò que l'idea
una de les coses importants
de l'aprenentatge
de l'ús
i del ver-ho fer
de la micció
és que aquest globo
que al final
nosaltres ajudem
apretant
una mica
fent pressió
externa
però no hi ha cap sistema
que agafi amb les mans
això i ho esmunyeixi
sinó que
aquest dipòsit
buida
per precipitació
per tant
buida per pes
de dalt a baix
buida
per la pressió
que fa el globo
ell mateix
apretant
per sortir
i ha ajudat
amb que nosaltres
la musculatura
de la panxa
de la musculatura
de l'abdomen
igual que fem
per la defecació
per fer caca
doncs
al fer força
creem una pressió
dins de la panxa
que és positiva
i aquesta pressió positiva
és indirecta
sempre
també ajuda
que això
tot vagi avall
si tots aquests
mecanismes
que ajuden
que això buidi
que és un natural
que vull dir tot
que pràcticament
dins de la bufeta
en aquest procés
no hi quedi res
si no es fa així
i s'interrompeix
o fins i tot
això els crios
moltes vegades
no acaben de fer pipí
perquè estan nerviosos
perquè volen seguir
estar ajudant
i estar al pati
i la mica
la mica aquella
que els inaguiteja
perquè la pressió
clar
la pressió de la bufeta
fa mal
molesta
una mica de pipí
i tornem-hi
si això no es fa ben fet
estem fent un aprenentatge
dolent
però a més
en molts d'aquestos moments
acabem provocant
que aquesta bufeta
quedi
amb restes
d'orina
permanents
i ja tornem a estar
un munt d'hores
d'aquestes restes aquí
i un munt d'hores
d'aquestes restes aquí
per què les dones
dèiem
perquè les dones
a més
fins i tot
les que no han tingut fills
no estem ara parlant
només d'això
l'espai que hi ha
entre aquesta bufeta
i l'exterior
l'uretra femenina
és molt curt
molt petit
al ser tan petit
i molt curt
és molt fàcil
aquestes petites contaminacions
i al ser fàcil
aquestes petites contaminacions
és molt probable
que hi hagi
i és possible
que hi hagi infeccions
petites infeccions subclíniques
en aquesta bufeta
i en aquesta orina
que estan encara
empipant
la resolució del procés
per tant
la nostra regla
és que
davant d'una situació nova
amb això
i amb totes les coses
que diem sempre
que una cosa
que no havíem tingut mai
que comencem a tindre
que és una mica
d'incontinència
i apareix
si és un dia
perquè s'ha fet
un fart de riure
vol dir
no s'hi atabali
i és molt salt
això
però si això
es veu
que comença
a tindre
una certa assiduitat
abans de conformar-se
que vagi al seu metge
de capçalera
que ho expliqui
que li farà
aquestes 3 o 4 cosetes
de prova
senzilletes
que es poden fer
immediatament
pensi que si
potser té una mica
d'infeccioneta
doncs amb una setmana
d'antibiòtics
s'ha resolt
i pot estar
tranquil
durant molt de temps
i que no es conformi
amb tindre
i amagar un problema
que potser
el que passa
és que no existeix
aquest problema
sinó que és conseqüència
i no causa
i tirar de la solució
de l'anunci
sempre estem a temps
doctor Benagis
moltes gràcies per venir
recordem que
el doctor Benagis
és urolog
que el doctor Atzarà
director gerent
de la xarxa social
i sanitària
de l'hospital
de Sant Pau
i Santa Tecla
moltes gràcies
fins la propera setmana
moltes gràcies a vosaltres
de l'hospital