La veritat és que aquest és un moment singular i un moment especial.
Cada setmana al matí de Tarragona Ràdio,
un matí, un programa, uns micròfons que estan acostumats
a recollir les veus de totes aquelles persones,
entitats i col·lectius que tenen a veure
amb l'actualitat que ens toca de més a prop.
Però és un matí de Tarragona Ràdio
i un moment que reservem exclusivament als més joves
de la nostra ciutat a través d'aquest espai
que realitzem en col·laboració amb les àrees d'ensenyament
i serveis socials de l'Ajuntament de Tarragona
i amb la col·laboració molt estreta de diferents centres educatius
de la ciutat de Tarragona, que a través d'aquest programa
també l'apliquen a les seves aules amb alumnes
fonamentalment de primària.
Algunes d'aquestes escoles ja les hem conegut
i han passat per aquí, encara queden moltes per passar-hi.
És el cas del col·legi La Salle de Tarragona.
Saludem la Immaculada Fernández, és la mestra responsable.
Immaculada, bon dia. Benvinguda.
Anem superant de mica en mica aquests nervis, no?
I que nerviosos que es posen, i amb raó.
Sí, sí, bueno, des d'ahir a la tarda ja que la cosa,
la situació era una mica, doncs ja no controlàvem,
però bé, al final ja s'han calmat
i jo penso que sortirà molt bé.
I tant, que si ells pensaven això de la ràdio,
doncs que era molt més complicat,
encara mantenen un cert nerviosisme,
però ja els hem dit, eh?, que un pic comencin,
això s'oblida i intentarem passar una bona estona,
tant vosaltres com la gent que us està escoltant
a partir d'aquests moments.
Immediatament entrarem en matèria,
seguirem una miqueta la seqüència més o menys habitual
d'escoltar el conte i després entrar en el temps de la tertúlia,
un debat, que em deia alguna de les alumnes que venia,
bé, efectivament, un debat, una tertúlia,
el que vosaltres vulgueu.
Però primer que tot, amb la Immaculada,
ens agradaria que ens expliquessis una miqueta,
perquè cada escola, doncs, adapta
el programa de l'aventura de la vida
al seu dia a dia a l'aula.
En el teu cas, Immaculada, com heu treballat l'aventura
i com treballeu l'aventura de la vida al llarg del curs?
Doncs nosaltres el que fem servir
són els dos matèries que ens han proporcionat,
que és els cromos en els que hi ha una sèrie d'històries
que es plantegen
i també hi ha uns contes més o menys relacionats
amb el mateix.
I el que intentem és fer unes reflexions
sobre el tema,
però una mica ja buscant
el que ens interessa més a cada classe
o en cada moment,
depenent de les circumstàncies
i de si alguna cosa sembla que ha succeït.
Ho aneu introduint en hores de tutoria,
entre classe i classe?
A veure, en principi tenim una hora dedicada
per fer aquesta àrea,
però suposo que jo és que només m'hi dedico
a aquesta classe, només el que faig
és l'aventura de la vida.
Però m'imagino que tot el que són valors
ho anem treballant durant tot el dia
en el moment que és necessari.
Però puntualment, l'aventura de la vida
la tractem amb una hora concreta de la setmana.
Generalment, els mestres i les mestres
que ens han parlat i que, com a tu,
o donen a terme a les aules,
diuen, home, és un material que està molt bé
perquè parla de coses reals que afecten els nens.
Vull dir, no parla de coses molt teòriques
que no els hi toquen,
parla de temes i de coses que quotidianament
ells hi troben, no?
Sí, sí. I, de fet,
clar, els cromos parlen sobre un cas concret,
però després nosaltres intentem,
d'alguna manera, fent preguntes,
incidir en coses que ells puguin tenir
una mica més properes,
o situacions que s'han pogut produir
o que podien produir-se.
I una mica l'objectiu és donar
unes eines i unes estratègies
perquè, durant el que es vagin trobant
a la seva vida, ells puguin encaminar-se
de manera correcta.
Doncs quasi que comencem
a compartir amb vosaltres
aquesta aventura de la vida
amb una introducció
que han preparat tots els alumnes
i que llegiran la Sandra i la Raquel.
És important aquesta introducció,
entre altres coses,
perquè, com hem comentat,
a cada espai no tots els nois i noies
que treballen a l'aventura de la vida
poden venir a la ràdio
per una qüestió d'espai,
senzillament, no hi cabríem tots aquí,
per tant, s'ha de fer una tria,
una selecció,
ara que ja sabem que,
a mi m'hauria agradat,
però que se sentin representats
i representades absolutament
tots els alumnes del Col·legi i la Salle
que treballen a l'aventura de la vida
i, en particular,
la resta de companys i companyes vostres
de la classe de 6B.
Sandra, quan vulguis.
Hola, bon dia.
Som un grup d'alumnes
de 6B de primària
del Col·legi i la Salle de Tarragona
i des de fa uns anys
estem treballant al col·le
i a l'aventura de la vida.
Vosaltres us preguntareu
què és això de l'aventura de la vida?
Bé, són una mena d'àlbums de cromos
que jugant i jugant ens ensenya
a ser ben educats,
a valorar les coses que tenim,
a saber els perills
que podem trobar-nos al carrer,
drogues, alcohol
i moltes coses noves.
Avui, la nostra professora,
la senyoreta Imma,
ens ha portat a un grup
de 10 nens i nenes de la classe
i estem aquí
per parlar una miqueta amb vosaltres.
Els alumnes que composen
la nostra classe són
David Aguilar,
Paula Valdric,
Anna Boada,
Melani Bonatxí,
Sandra Castanero,
Eric Contreras,
Francisco Coronel,
Andrea Jordà,
Alejandro Linares,
Jessica López,
Juan Antonio Mariscal,
Víctor Mazadiegos,
Marina Mirabal,
Raquel Moreno,
Caterina Oliva,
Roger Oliver,
Josep Maria Plana,
Òscar Polo,
Jordi Roca,
Gerald Rugell,
Alexandra Sánchez,
Marina Sentís,
Albert Soriano,
Marta Urtosa,
Sergi Viana.
Doncs fetes les presentacions,
formalment,
cortesia obliga,
què us sembla si escoltem el conte?
I sobretot vosaltres ja el coneixeu
perquè el coneguin els nostres oients
i després en parlem,
d'acord?
Doncs vinga,
escoltem el conte
de l'aventura de la vida
que en aquest cas es titula
L'avantatge de ser 2.
Hola,
avui és el meu torn.
Em dic Xavier
i us convido a escoltar
un altre conte per xerrar.
Diu l'aventura de la vida.
L'avantatge de ser 2
Qui te l'ha deixat?
És meu,
no tens dret a agafar-lo.
Envejosa.
I tu,
de què vas?
Així va ser com van començar
la meva germana i jo.
Barallàvem per tot,
però especialment
pel ràdio que sé.
L'última vegada
vam discutir tan fort
que va aparèixer el pare.
Ja n'hi ha prou.
No podeu parlar
com dues persones civilitzades?
És que no em fa cas.
Li he dit mil vegades
que no faci servir
el meu ràdio que sé.
I per què no el puc fer servir?
Doncs perquè me'l van regalar a mi.
Però a ella
què li costa deixar-me'l?
És que ell
no em demana mai permís.
Ens vam dir de tot.
El pare estava callat
i quan vam acabar
ens va dir...
Per què no us poseu d'acord?
Un dia el tens tu
i un altre dia el tens tu.
Quin és el problema?
A mi em semblava molt assenyada
la proposta del pare,
però la Yolanda
no deia res.
Se li notava la ràbia que tenia
i per això vaig començar
a divagenades
a veure si reia una mica.
Entesos,
jo demano el radiocasset
els dies que acaben en vessa.
Per tant,
els dilluns,
els dimarts,
els dimecres,
els dijous,
els divendres...
Sí, sí,
ni parlar-ne.
Si de cas,
te'l deixaré només
els dies que porta a anar.
És a dir,
els dimarts
i els dissabtes.
Només dos dies?
Apa, filla,
no siguis dolenta.
Deixa-li un dia més.
Bé, doncs,
els dimarts,
els dijous
i els dissabtes.
I prou!
Això ja està més bé.
Entre broma i broma,
ens vam deixar de barallar
pel radiocasset.
Ara la Yolanda
el fa servir uns dies
i jo uns altres.
Afortunadament,
només som dos germans.
Si no,
hauríem d'inventar-nos
més dies de la setmana.
Quina sort!
L'avantatge de ser dos
és un conte
per xerrar
de l'aventura
de la vida.
Tornarem amb un altre.
Fins aviat!
Viu l'aventura
de la vida.
A vegades sí que es troba
la solució,
a vegades no és tan fàcil
com el conte,
oi que no?
Ja en parlarem.
Ens deia la Imma
que heu treballat aquest conte
i també heu treballat
al cromo número 15.
En tot cas,
com que dues coses
poden anar perfectament lligades,
que és aquest tema
de la discussió
per compartir una mateixa cosa,
si la cosa no s'arregla,
si no acaba bé,
ve allò de posar
una mica de càstig,
de renyar de tot plegat.
Què us sembla
si parlem del cromo?
I així tenim
diferents elements
damunt la taula
per poder després conversar.
La Paula ens pot parlar
del cromo,
oi que sí, Paula?
Sí.
Doncs endavant.
Mania imaginada.
En aquesta ocasió
no hi havia cap dubte
que la culpa
havia estat de la Iolanda.
Malgrat això,
la professora
els va castigar
tots dos sense pati.
El Xavier
estava realment enfadat
i es retorçava
a la cadira
contra la injustícia
de que havia estat víctima.
Amb temania,
remugava entre dents.
Al final de la jornada,
ja més tranquil,
va parlar amb la professora
per donar-li
la seva versió
del que havia passat.
Va acceptar
les disculpes
de la professora
i va haver de reconèixer
que havia dramatitzat
amb allò de la mania.
El seu disgust
tenia molt a veure
amb el partit
que s'havia perdut.
Vosaltres a vegades
sentiu que us tracten
injustament
quan us castiguen?
Sí.
La veritat és que passa.
Ui,
hi ha unanimitat
en aquest tema, eh?
A vegades sentiu
que us castiguen
allò justament,
també?
Sí,
però poques vegades.
A poques vegades,
s'equivoquen més vegades
que les que encerten,
no?
Sí.
Aviam,
parlem d'experiències personals.
Alguna vegada
que recordeu
recentment
us han castigat
injustament?
Injustament, eh?
Us recordeu?
A veure,
Anna, per exemple.
Doncs un dia a classe,
estàvem fent classes socials
i hi havia un company
al costat
que em va fer
una pregunta
i jo,
quan estava responent,
la senyoreta
ens va castigar,
m'ha castigat a mi.
Injustament.
però, bueno,
la vida passa en els dos casos
i tot pot passar
que el company
em castigui a mi
com el que estigui amb ell.
I un altre dia
castiguin el teu company
quan tu realment
hagis estat
la responsable.
Us heu fixat
no només a l'escola,
els pares i les mares
també moltes vegades
doncs renyem,
castiguem
i si en germans
es diu
tots dos cap a la vida,
és que jo no hi fer res,
és igual,
tots dos.
Per què penseu
que moltes vegades
davant d'un conflicte
les persones adultes
acabem el tema
castigant a tothom
en aquell moment
de dir ja en parlarem
però de moment
tots fora.
A veure,
Jéssica.
Perquè no sap
qui ha començat
el conflicte.
Llavors es diu
mira,
la manera de solucionar-ho
és tots dos.
I tu, Andrea?
A vegades perquè
no sap ben bé
qui ha sigut
i llavors ja s'assegura
que tots dos...
Doncs mira,
que rebin tots dos
i després ja ho aclarirem.
Sí, ja li tocarà l'altre.
Sobre aquesta qüestió,
Víctor,
tu t'has sentit
castigat injustament
últimament?
Sí,
però és que no es fa repetir
però és que sempre
passa el mateix.
Estem parlant i...
Parleu,
és a dir,
vosaltres esteu a classe
i a l'ú al costat
que us parla
i el profe o la profe
us enxampa a vosaltres
i no a l'altre
que ha començat la cosa...
Això és un clàssic, eh?
A mi em passa molt, això.
Això ens ha passat a tots, Víctor,
no és per consolar-te
però això ens ha passat a tots.
Per què serà
que sempre dius...
Però quina casualitat
que sempre m'enxampen
a mi que no he fet res.
Per què deu ser això?
No serà que sí que fem,
a vegades?
Home...
I no ho volem reconèixer o què?
Estic per cap motiu.
Algú has fet.
I després teniu ocasió
de poder parlar,
de poder reflexionar
al voltant del tema
o us queda el càstig
i ja està?
Podem parlar de l'escola
però també en general.
Digues, Caterina.
Home, jo acceptaria el càstig
perquè, a veure,
ha sigut més culpa del meu company
perquè m'ha preguntat alguna cosa
però jo també tindria
una mica de culpa.
I en algun moment
us heu trobat en una situació
que vosaltres l'heu provocat
no us han castigat a vosaltres
i sí als companys?
Sí.
Sí, moltes vegades.
I què hem fet?
Hem mirat cap a una altra banda?
Hem dissimulat?
Sí, bueno.
A veure, et digues, Paula.
Sí, que a mi una vegada
m'ha passat això
i després quan vam sortir de classe
doncs li vaig demanar disculpes.
Li vas demanar disculpes.
Si no ho haguessis fet,
com t'haguessis sentit?
No ho sé,
se m'hagués quedat dins.
Perquè l'endemà
l'has de tornar a veure, no?
Sí.
I dius, ostres,
quina mala estona que ha passat.
Com a mínim,
com va respondre?
Com va reaccionar?
Va dir, ah, no,
no passa res.
Veus?
Doncs això és una història
en final feliç, eh?
Sí.
Tipu conte
l'aventura de la vida, eh?
Sí, sí.
Les coses com siguin.
Raquel, em penso
que tu havies aixecat la mà, no?
Sí, jo a l'estiu
vaig estar en un campus
llavors vaig ser una pilota
al cap d'un nen
i se les va carregar
una entrenena
que estava al meu costat.
I tu què vas fer?
Jo vaig callar
i me'n vaig anar.
Déu-n'hi-doi,
després no vas dir res més.
No, no, Raquel,
aviam,
això que estàs explicant,
tots ens equivoquem, eh?
I tots actuem d'aquesta...
Per què penseu
que quan ens trobem
en una situació així
pensem
vaig a dir alguna cosa
però no ho dic
per si de cas.
Per què penseu?
Tenim por?
No sabem com afrontar
la situació?
Digues, Víctor.
Per si porta algun problema o...
Clar.
És que no és fàcil, oi?
No és gens fàcil.
Digues, Marina.
Hi ha dues marines, eh?
La Marina
i la Marina Miravall.
hem posat un alt cognom
perquè es puguin distingir.
Digues, Marina,
volies dir alguna cosa
respecte a això?
Que nosaltres, clar,
no diem
perquè no volem
que ens castiguin.
Clar.
Alguna vegada
vosaltres observeu
i no parlem només
de l'escola, eh?
Parlem de tot en general.
De la vostra vida quotidiana
sabem que passeu
moltes hores a l'escola
però evidentment
la vida no es limita
exclusivament a l'escola.
A vegades us venen ganes
de castigar
a les persones grans?
Sí.
Sí.
Moltes vegades.
Però,
perquè penseu que
hi ha vegades
que ens ho mereixem?
A veure,
mira,
fem així una ronda,
Víctor.
Però,
m'ha castigat
els pares o...?
Els pares,
els profes,
però no,
per fer-me el grà,
no,
perquè penseu
que els adults
també ens equivoquem
i també actuem malament,
no?
I dius,
home,
es mereix un càstig,
o no?
Sí,
per totes les vegades
que m'ha castigat.
Ah,
però això és una revenja.
això és una revenja,
Víctor,
que també és molt natural
i també ho tenim els grans.
Marina.
doncs perquè a vegades
em fa ràbia
que ells s'equivoquin
i quan m'equivoco jo
em castiguin a mi.
Digues,
Anna.
Ah, no,
Marina,
Marina Miravall,
perdona.
Per les vegades
que no ens han donat
oportunitat
d'explicar
per què ha passat.
Això sí que tenim
molta mania
a la gent gran,
no?,
de no escoltar.
Hem d'aprendre molt,
digues, Anna.
Que hi ha vegades
que estem parlant
amb la gent adulta
i ens tallen
i això molesta molt
perquè nosaltres
també hem d'expressar
les nostres coses.
i tu quan talles
algun adult,
sí,
també,
no?
Passen els dos casos.
Passen els dos casos.
Raquel?
Home,
igual que la Marina
Sentís
i la Marina Miravall,
sí,
primer que et deixin
explicar una cosa
i després ho solucionem.
Sí,
a veure,
si et castiguen a tu
perquè has fet
alguna cosa malament,
els pares
mai els castiguen
i també
alguna cosa
hauran fet malament.
Sí,
també,
però clar,
qui castiga els pares?
A veure,
qui castiga els pares?
No sé.
Per qui tenim més opinions
respecte a això?
Sí,
que moltes vegades pensem,
ostres,
doncs ara el castigaria,
però com són més grans...
A sobre encara
em buscaré un problema.
A mi a vegades
em fa ràbia
que volen fer un pacte
amb tu
i te diuen,
has d'anar a dormir
d'hora
i llavors així
veus la tele
i llavors
ells no poden,
o sigui,
no t'adonen res a canvi.
O sigui,
sí,
te deixen veure la tele
però ells no fan res
si no el compleixen.
és a dir,
que es fa un pacte
i a vegades ells
o nosaltres,
els pares,
no complim
la part que pactem,
no?
No,
o sigui,
a vegades sí que la compliu
però...
A vegades no.
i no els hi passa res
i el que ens passa
és a nosaltres.
Sobre aquesta qüestió,
si digues,
Caterina.
Que a vegades
els meus pares
diuen,
doncs demà,
per exemple,
anirem al Port Aventura
i jo li dic,
però m'ho promets?
I diu,
sí,
sí,
anirem.
I llavors
l'endemà
diu,
no,
estic molt cansada,
em fa mal el cap
i no vull.
Per tant,
els grans també
ens hem de posar
les piles.
Davant de càstigs
justos i injustos,
una miqueta per en resumir,
vosaltres,
no dic que ho feu
perquè no és fàcil
aprendre a fer-ho,
però,
aviam,
què hem de fer?
Com hem de reaccionar?
Davant d'un càstig injust?
Ens podem trobar
en totes les situacions,
la persona que ens castiga,
doncs en aquell moment
està tranquil·la,
completament oberta,
capaç d'escoltar-nos,
a dir,
d'acord,
però potser té un mal dia,
com tenim tots,
i no està disposat
a escoltar gaire vosaltres.
Quina estratègia
plantegeu que podem seguir?
Doncs potser seria
ser sincer,
però que quasi mai es fa,
perquè és difícil,
perquè,
que castiguin amb ell,
a mi no em fan res.
Llavors,
seria el millor,
perquè, a més,
l'altre no,
ell no fa res
per que el castiguin.
I jo em quedo,
uff,
que es fastiga ell?
No.
Ja, ja, ja.
Anna?
que si me la carrego injustament,
hauria d'acceptar el càstig,
sense dir-me res,
aguantar-me,
perquè aquell o aquella nena
no pot passar,
com he dit abans,
al revés.
Llavors,
si contestéssim,
a la senyoreta o al professor,
encara el càstig es faria més i més gros.
Però penseu que hi ha una alternativa
a contestar malament,
que és intentar parlar,
quan passi una miqueta
l'estat del moment
que tothom es posa una mica nerviós,
no?
Probablement aquesta fora
la situació ideal,
és el que plantegem,
el que caldria fer,
digue, Sandra.
Jo crec que l'hem d'acceptar,
sempre penso que és injust,
però després em dono compte
que si tenen raó
el millor és callar
i acceptar,
però quasi sempre tenen raó.
A mi m'han castigat,
mai m'han castigat injustament.
Tu no sents
que t'hagin castigat injustament?
Potser hi ha gent que sí,
però si és una baralla
amb el teu germà,
la culpa és dels dos,
perquè no hi ha baralla
si un no vol.
Això és un clàssic també,
una dita que hem sentit
moltes vegades.
Digues, Paula.
Que jo alguna vegada,
bé, bastantes,
m'abarallo amb ma germana
i la meva mare,
doncs, diu,
vinga, les dues
a la vostra habitació.
I jo penso,
però si jo no he fet res,
però després també penso,
doncs, jo també he fet.
I no penses la teva mare,
diu, la meva mare
deu estar molt desesperada
quan ens envia totes dues
a l'habitació, no?
I després ja parlarà
amb nosaltres, segurament.
Sobre aquest tema
de com reaccionar
davant d'un càstig,
just o injust,
que és diferent,
voleu afegir alguna cosa més?
Jo més o menys
ho hem dit tot, no?
Sí, més o menys.
Respecte a aquesta qüestió.
Deia la Paula,
jo quan em barallo
amb la meva germana,
et baralles també
pel radiocaset
i coses d'aquestes
com el conte?
O per tot?
Perquè diguem-ne
que també forma part
del fet de tenir germans
barallar-se, no?
De vegades ens barallem
per una simple tonteria,
però...
La majoria teniu germans
o germanes?
Sí.
Més grans,
més petits?
Més grans.
Ui!
Més petits.
És molt dura
la vida del germà petit, eh?
És molt dura?
Sí, bastant.
Està aquí,
m'ha dit bastant.
Un momentet.
Sandra,
és duríssima
la vida de la germana petita.
Sempre,
sempre així,
t'ha de fer bronca.
La germana gran
sempre t'ha agafat tu.
Ja.
Com que ets el petit,
quasi sempre t'ha
gairebé ganat tu.
Clar.
Caterina?
Jo tinc dos germans
i quasi sempre
em barallo més.
Més grans?
Sí, sí,
més grans.
Un de 19
i l'altre de 15.
I nois?
Sí.
I et baralles molt?
Sí,
normalment m'anem a mitjà.
Però feu les paus després,
ni que sigui
tres anys després.
Potser sí,
tres anys després,
mira.
Víctor?
Que el que és
la Paula
i la Sandra,
jo sóc el gran
i jo amb la meva germana
no em barallo,
però sí,
em barallo,
que no passa gaire,
però si ens discutim
per alguna cosa
que volem,
doncs el rebre
sempre em toca a mi.
Que ets més gran
o més petit, Víctor?
Jo sóc el més gran.
Ets més gran.
Clar,
la petiteta,
no?
La petiteta,
moltes vegades.
No és fàcil,
no és fàcil,
ningú ha dit
que sigui fàcil,
no?
Anna?
Sí,
doncs jo tinc un germà petit
que es diu David
i té cinc anys
i també per una simple cosa
ens barallem,
però després ens estimem
com a bojos.
Igual que jo,
jo tinc un germà
que és gran,
però clar,
moltes vegades ens barallem,
però després fem les paus
i és molt carinyós també.
Paula,
jo tinc una germana
que té sis anys
i moltes vegades
doncs ella,
jo he tingut la culpa
i ella diu
me perdones?
I jo sí.
I ja està,
no passa res.
Caterina?
Jo igual que el Víctor,
a vegades sí,
nosaltres som els més petits,
però a vegades
el carreguen també els grans,
eh?
I tu,
Jéssica?
Que bueno,
que moltes vegades
ens barallem
amb el meu germà
i després juguem
com si no hagués passat res,
com sempre.
És a dir,
que la mateixa proporció
us baralleu,
que us estimeu
i que jueu
i que compartiu.
Compartir és molt difícil,
compartir les coses.
una mica.
Sí que costa.
Tu em deixaries aquestes polseres,
Víctor,
tot el cap de setmana
que estan tan de moda
i no en tinc cap?
Eh,
te pillado.
Digues,
Víctor.
Però que jo
amb la meva germana
no tinc aquest problema
perquè els més petits
no tenim problemes
pel...
Jo vull el caset
perquè ja no escolta música.
Clar,
les coses que voleu
són diferents,
no?
i no teniu problema
per compartir.
De moment.
Sí.
Perquè es farà gran,
eh?
Com tu,
també és cert.
Digues,
Marina.
Que amb el meu germà
moltes coses
les vol
i jo a vegades
li deixo
però que li dic
que tenim que pactar
per uns dies uns
i uns altres l'altre.
I tu,
Anna?
Que jo
el de compartir
és una mica difícil
perquè jo
amb un germà
el deixo tot
però ell a mi no.
Home,
això no és compartir,
eh?
Això és tot.
Com era allò que deia?
No, perquè és petit.
Tot lo tuyo és mío
i lo mío també,
no?
Era aquella cosa que...
Digue, Sandra.
Que el meu germà
sempre entra a la meva habitació
i m'agafa les coses
com per exemple el llapis.
Sense permís.
Sí, sí.
Bueno,
m'ha demanat permís,
no?
Però és com si ell no tingués res
i sempre m'ho agafa tot
i això em fa ràbia.
Però bueno,
al final sí que li deixo.
I tu li deixes.
Sí.
Però t'agradaria més
que t'ho demanés?
Que no pas que t'ho agafés?
Home,
sí que m'ho demana a vegades
però ell també té coses.
Tu, Raquel?
Jo li acostumo a agafar les coses
a la meva germana
però de vegades
també li demano permís
però la meva germana...
I s'enfada?
De vegades sí.
De vegades.
Però jo sempre sóc
la que li agafo les coses.
Doncs dona-li.
Demana-li.
Demana-li
que ja veuràs
que la faràs contenta.
Paula.
A mi,
en el cas del radiocaset
no em passa
perquè ma germana té un
i jo en tinc un altre
però el meu
és un radiocaset de karaoke
però com també
se pot fer servir
per radiocaset normal.
El teu és més sofisticat,
ja és una cosa
i ja és una altra.
Caterina?
A mi em passa
amb el radiocaset
que els tres germans
tenim un, no?
I el meu germà mitjà
m'agafa el meu
però...
I jo li dic
per què m'agafes el meu
si tu ja en tens un?
Però, o sigui,
me l'agafa
sense demanar-me permís
ni res.
El que passa
que hi ha coses
com deia el Víctor
jo tinc les meves coses
i el meu germà
ha patit les seves
perquè hi ha molta diferència
d'edat
i no necessiten
les mateixes coses
però, clar,
hi ha objectes
que, escolta,
no hem de tenir a casa
un per cada membre
que viu en aquella casa, no?
Se suposa que hem de compartir.
Imagineu-vos
que hem de comprar
una rentadora
per cada persona
que viu a la casa.
Un rentavaixelles,
una nevera,
vull dir,
casa meva,
som quatre,
quatre neveres.
És que farà una mica absurd, no?
Se suposa que hem de compartir
el mateix espai
les mateixes coses,
o no?
Sí.
Home,
doncs si no tenim
quatre neveres
o cinc neveres,
una mica absurd
tenir cinc teles
o cinc radiocassets.
Compartim tots
la mateixa nevera, no?
I el mateix estri,
o què?
Tampoc no mengem tant.
No, però imagina't,
i a més,
quins pisos necessitaríem, no?
Per posar cinc neveres,
cinc rentadores...
Sembla una bajanada,
però si ens ho mirem així
probablement sigui...
És per on van les coses, no?
Digues, Andrea.
Que jo no tinc germans,
però a vegades
a casa la meva àvia
amb els meus cosins
ens barallem per la tele
perquè cadascú
ho vol mirar
un canal diferent.
I encara que uns
siguem més grans
i els altres més petits,
tots tenim dret a mirar la tele.
I com ho solucioneu, Andrea?
Doncs a vegades
solucionem
que si hi ha un canal
que ens agrada a tots,
bé, i si no la meva àvia
ens va alquilar
una pel·lícula.
O fa el que dèiem
dels mestres,
de les maïs,
sabeu què?
Tanco la tele,
si no us poseu d'acord, no?
Sí, també.
Digues, Anna,
i després parlem d'aviam...
Com hem de solucionar
el tema de pactar per compartir?
Digues.
Que jo abans tenia...
Bé, tinc la televisió
a la meva habitació
i llavors el meu germà
resulta que per la nit
volia una pel·lícula
i jo volia una altra cosa.
I ens barallàvem
cada dia per lo mateix.
Es veu que ma mare i mon pa
van dir,
doncs saps què,
Anna i David,
una tele per cadascú
i així no us barallareu.
Bé, és una opció
que cadascú
doncs ha d'organitzar
des d'aquest punt de vista,
però parlem de compartir,
parlem de compartir
un objecte,
un espai,
un el que sigui.
Si volem la mateixa cosa,
un company,
un germà,
com ho hem de fer?
O com ho hauríem de...
Jo no dic que siguem capaços
de fer-ho,
però com penseu vosaltres
que hem d'arribar a un acord?
Com ho hem d'organitzar,
el tema de compartir?
Perquè és necessari
i perquè és imprescindible?
Com ho hem de fer?
Caterina?
A veure,
jo crec que parlar com a persones
es veu els problemes
i cada dia un
i el dia següent l'altre.
Però no barallar-nos
que així no se queda
ni un ni l'altre.
Clar.
Digues, Andrea.
Que el tema de compartir
es pot fer de moltes maneres,
però a vegades
un és un dia per tu
i l'altre per mi.
i si alguna vegada
tu necessites una cosa,
l'altre sempre te la deixarà
perquè sap que tu sempre
li deixes una cosa
quan te la demana.
És una relació
de correspondència,
vull dir,
tot allò que tu fas
després també t'ho repercuteix
en tu de forma positiva,
no?
Digues, Paula.
Que també es depèn de la cosa
perquè,
per exemple,
un caramel,
a no ser que el parteixis
per la meitat...
Dona,
és que tu també files molt,
tens raó,
però escolta,
fins i tot
amb un caramel
ho podríem fer, eh?
Sí,
de poder, sí.
Ho podem fer exactament igual, eh?
Un caramel també
el podríem compartir,
mira per on.
Digue, Sandra.
Jo el que faries,
si fos meu, per exemple,
un radiocaset
i el meu germà
no en té cap
i jo sí,
jo li deixaria,
però clar,
que no tots els dies
perquè jo també el vull
i llavors
arribaríem a un acord
que un dia ell
i un dia jo, així.
I si un dia ell
el necessita,
per exemple,
demà
i avui ja l'ha tingut,
jo li deixo,
si no el fac servir
i un altre dia
que jo el necessiti
també me'l deixarà.
I tu, Raquel,
com solucionaries
això de compartir?
Com arribaries a un pacte?
Doncs...
més o menys
igual que la Sandra,
un dia tu,
un dia jo
i si el necessites
agafa'l.
Però clar,
quan el deixes
pensa que tu no el tindràs.
Ja, però si un dia
me l'agafa
quan me toca a mi,
un altre dia
quan...
si li toca a ella
segurament que també
me'l deixarà
perquè jo l'hi hauré
deixat aquell dia.
I tu, Anna?
Jo ho faria un dia jo
i un dia al meu germà,
però si un dia el necessita
per el que fos
jo li deixo
i ja està.
I cap problema, no?
Marina Miravall,
com organitzem
això de compartir?
Home, jo no tinc germans
igual que l'Andrea,
però...
Però companyes
i companys de classe, sí?
I amics i amigues, no?
Jo faria
el mateix que la majoria.
Quan no necessités,
doncs el deixaria.
Però si el necessites
i l'altra persona
també ho necessita?
Home...
Ah, i aquí la cosa
és més complicada, no?
Perquè dius, home,
depèn de la prioritat
de cadascú, no?
I tu, Marina?
Jo faria
com quasi tots
un dia a un,
un dia a l'altre,
però els dies
que jo tingués activitats
li deixaria a ell.
I tu, Víctor?
Doncs podríem fer un dia cada un
o posar-se d'acord
amb el que es fa
depèn del problema
que tinguis.
En el cas
que vam parlar
a la classe
dels dos germans
que volen
un carrer
radiopasset,
jo en aquell cas
em posaria
d'acord
amb la música
millor.
Clar,
i escoltar
la música
tots dos alhora.
Seria una mica difícil,
però...
Us heu fixat
en una cosa?
M'assembla
una tonteria,
però tampoc no ho és.
Heu parlat
tots?
Sí.
I per on heu parlat?
Quants sou?
Deu.
I quants micròfons
tenim a la taula?
Sí.
Sis.
Heu tingut
algun problema
per parlar
per la ràdio?
No, cal.
Mireu,
esteu compartint
un micròfon
tota l'estona,
si ni us heu adonat.
És veritat,
no.
Què?
Tres també
podíeu parlar,
eh?
Us acosteu una miqueta.
És compartir.
I a vegades
ho fem
sense adonar-nos-en.
Parlàvem d'aquest cas
concret,
del radiocaset,
d'altres coses.
És mentalitzat.
Perquè és aquell objecte
que estem fixats.
Però si fixeu,
penseu,
al llarg de tot el dia,
sense adonar-nos-en,
compartim un munt de coses.
I ens quedem tan amples.
És veritat.
Sí.
I els espats.
Ara que estem compartint
un micròfon,
bueno,
un micròfon
i no ens n'adonem.
Doncs ja està,
doncs així.
Demanen un llapis
i nosaltres el deixem
sense cap...
Ni ens parem a pensar.
Clar,
ni us pareu a pensar
que li deixo
i després que m'ho torni
perquè si no m'ho torna
jo no li deixaré
perquè això no ho fem.
Quin cansament,
escolta,
tot el dia rumiant
en aquest temps.
és cansadíssim.
Deixa, deixa.
Deixem-ho córrer
d'aquesta manera.
Imma,
tenen unes coses molt clares
i no és fàcil
per ells tampoc
resoldre aquests conflictes
que són molt importants.
Sí.
Perquè són el reflexe
de coses
que ens aniran trobant
més endavant.
Jo penso que
és el que deien,
que moltes vegades
ho fan inconscientment,
no se n'adonen
del que estan fent,
però és important
que tinguem una estoneta
per parar-nos a pensar
i perquè realment
se n'adonin
que si en un moment
ho fan
sense cap problema,
amb un altre
han de ser capaços
de fer el mateix.
Això és molt important
i de veritat
que ens ha agradat moltíssim.
La vostra companyia
avui aquí a la ràdio,
no sé si voleu afegir
alguna cosa,
fer algun comentari,
no us quedeu amb les ganes,
i si voleu dir alguna cosa més.
Digues, Caterina.
Bueno, saludar
a tots els meus companys
de la classe.
Molt bé.
I tu, Andrea?
Jo dic la Caterina
i a més que
m'ha agradat molt
estar aquí
i gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Per nosaltres ha estat
un plaer de veritat.
Digues, Paula.
que vull saludar
a part dels alumnes
de la nostra classe
també,
a tots els de les altres classes
i a la meva mare,
el meu pare
i a la meva germana.
Que segurament
t'estan escoltant, no?
Sí, i els meus avis.
Molt reben.
Digues, Sandra.
Igual, a tota la meva classe,
sisè bé,
també a les altres classes,
el meu pare,
la meva mare
i el meu germà.
Raquel.
Jo, a tots els de la meva classe,
els meus pares
i tota la gent
que ha estat escoltant-nos
tota l'estona.
Anna?
Jo saludo els meus companys,
a la meva mare
i saludo els altres nens també.
Marina.
Mira, Ball.
Jo també saludo els companys
de la meva classe
que al principi
estava nerviosa,
però m'ho he passat molt bé.
Ai, doncs mira,
ara sí que m'has donat
una alegria, eh?
Perquè d'això es tracta,
que estigueu a gust
i us ho passeu bé.
Sí.
Tu, Marina?
Jo saludo a tots els companys
i a tots els meus familiars.
Víctor.
saludo a tothom
que hem d'estar escoltant
i moltes gràcies per tot,
que m'ho he passat molt bé.
I, Mano,
cal que saludem nosaltres, eh?
I han saludat ells,
de veritat que vosaltres
em dieu que us heu passat bé,
a nosaltres,
de veritat que ens ha encantat.
Ens agrada molt
que vingueu aquí a la ràdio
cada divendres.
Avui heu estat vosaltres,
alumnes de 6B
del Col·legi La Salle de Tarragona.
Altres divendres
venen altres nois i noies de primària
també per parlar
de l'aventura de la vida.
Jo no sé si apreneu molt o poc
amb això de l'aventura de la vida,
però us asseguro que nosaltres
aprenem moltíssim, eh?
Amb la vostra companyia.
Anna, ara ja per acabar del tot.
Digues.
Nosaltres amb el quadre
de l'aventura de la vida
hem après molt,
perquè parlem de tots els temes
i llavors, doncs,
hi ha molts temes
que ens venen molt a compte
a la nostra vida.
Fa temps que es treballa
a la Salle com a altres centres
aquesta aventura de la vida
i té una continuïtat, no?
En principi.
Sí, en principi,
doncs, ja fa uns quants cursos
que ho fem.
Alguns alumnes
és una mica, doncs,
més innovadors,
altres ja saben el que és,
però, bueno,
és un material més
que tenim
i que jo penso
que en la nostra tasca
d'educar,
com més eines tinguem
per poder-los acompanyar,
doncs, és important, no?
A part de tot el que serien
els coneixements,
penso que el més complicat
és anar caminant per la vida.
Immaculada Fernández,
senyoreta Ima,
com et diuen els teus alumnes.
Sí.
Moltíssimes gràcies per venir.
Víctor, Marina, Marina Miravall,
Anna, Raquel, Sandra, Paula, Andrea,
Caterina, Jèssica,
moltíssimes gràcies.
Fins la propera.
Gràcies.
that'su-o-师.
Ar replies.
La avintura
de la vida.
B Fin.
Raquel.
Inter Education.
Atención.
Jajaría.
Atención.
Atención.
Al máximo.
menu.
La aventura de la vida.
Dio.
Atención.
Si, la aventura de la vida.
atención.
Atención.
Atención.
letzión.
Atención.
Atención.
Atención.
Atención.
Bait.
Vio, la aventura de la vida.
Dio.
La aventura de la vida.
Atención.
Atención.
La aventura de la vida.
Lorió la aventura de la vida.