Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ja!
Fins demà!
Fins demà!
el que nosaltres considerem una malaltia relativament freqüent.
A part, s'ha de tenir en compte que una vegada a una persona
ja se li ha diagnosticat una diabetes, això ja espera sempre.
Vull dir que una vegada ja entres a l'estadística de diabetes,
ja és una malaltia crònica que el pacient tindrà a sobre tota la vida.
Bé, tampoc voldria dir dir a sobre.
El pacient haurà d'acostumbrar-se a conviure amb la seva malaltia.
El seu malaltia crònica, que no té cura, que no es pot curar,
això no vol dir que no hi hagués moltes possibilitats d'intervenir en aquesta malaltia.
En primer lloc, el que més preocupa els professionals sanitaris
és impedir que la malaltia avance i impedir les complicacions de la malaltia,
algunes molt ben conegudes i molt ben estudiades.
I avui parlarem més concretament, la Marisa ens parlarà del programa
d'atenció al peu diabètic, de les conseqüències que pot tenir a nivell de la circulació.
Tothom sap o tothom té present que una de les complicacions de la diabetes
és les amputacions, que a vegades hi ha gent que se li comença tallant-li un dit
i a vegades s'ha d'acabar tallant una cama, normalment per sota del ginoll i tot això.
Clar, tot això és una complicació de la malaltia que si es va tenint cura i es va vigilant
es pot evitar. És a dir, que el que preocupa també molt els professionals sanitaris
és la qualitat de vida del malalt diabètic.
Quan parlem de malalties cròniques que sabem que no tenen curació,
que no es guareixen, el professional sanitari, la seva preocupació principal
és la qualitat de vida d'aquell pacient.
Vull dir que la qualitat de vida se preserva al màxim,
que la funcionalitat i l'autonomia del pacient se preserva al màxim.
I tot això què vol dir? Doncs tot això vol dir cuidar, prevenir, educar i aconsellar.
Sempre tenint en compte que el pacient ha de ser partícep de la seva pròpia cura.
Vull dir que són malalties en les que l'educació sanitària del pacient és fonamental,
perquè evidentment el professional sanitari té molt a fer,
però que és un treball molt conjunt, és un treball en equip entre el professional i el pacient,
que acaba sent una miqueta responsable de la seva pròpia autocura.
No sé, Marisa ens explicarà concretament amb el tema del peu diabètic.
Diu, i per què el peu? Doncs home, perquè d'alguna manera pensem
que amb els diabètics hi ha dos problemes fonamentals.
Primer, problemes de la circulació, que comencen per la microcirculació.
És a dir, tot el que són les artèries del cos d'un diabètic
s'afecten d'una manera o d'una altra.
I ja ens afecten més les artèries, a les puntes del nostre cos.
El que serien les mans i els peus.
Tothom ha vist alguna vegada, si s'hi fixa algú, que té un dit d'una mà amputat.
I en diabètic s'acaba.
També ho ha vist conseqüència, o pot ser conseqüència en aquest cas.
Hi havia sentit molt el tema dels peus, dels dits dels peus,
però els de les mans no tenia coneixement.
És a dir, tot el que són les puntes, això, si us imaginem,
que és allí, en les artèries, se van ramificant, ramificant i fent que veu més petites,
i arriben a la punta, és en les artèries són més sensibles.
I és on la microcirculació, és a dir, allí en la sang arriba a portar nutrients
en aquelles parts del nostre cos, és més fràgil.
Això per una banda.
És a dir, les parts, el terme científic seria acres.
Les puntes del nostre cos són les més sensibles.
Pel tema que la sang hi arriba amb menys facilitat.
I per altra banda, també hi ha el tema de la neuropatia diabètica.
Tot el que serien les terminacions nervioses.
És a dir, els nervis que arriben als peus, a les puntes,
també pateixen els efectes de la diabetes.
I això fa que les parts acres del cos, les puntes del cos,
siguen menys sensibles al dolor, a les rosadures, a qualsevol tipus d'agent extern.
Com que un peu diabètic no té tanta percepció del dolor per sensibilitat,
no té tanta percepció ni del dolor ni de la rosadura ni de res de tot això,
i per altra banda té la circulació alterada,
això fa que sigui una part del cos del diabètic extremadament sensible.
I de la que s'ha de tenir una cura especial i molt específica.
Perquè la veritat és que, com ara ens ho explicarà Marissa,
amb uns mínims i consells bàsics i atenció bàsica,
molts d'aquestos problemes es poden evitar.
Com que a més som conscients que de malalts diabètics cada vegada n'hi haurà més,
lligats bàsicament als estils de vida,
hi ha una part dels diabètics que són lligats a la genètica,
sobretot la diabetes tipus 1,
però la diabetes tipus 2, que és la més freqüent,
està lligada sobretot a l'obesitat,
d'això cada vegada en veurem més,
seran malalts que els haurem de vigilar sempre
i cada vegada haurem de tenir més cura.
D'aquí que cada vegada més anem pensant
en una sèrie de programes o protocols específics
per atendre aquest tipus de pacients.
En general, i abans d'entrar en el programa,
una persona amb aquest tipus de diabetes 2,
parlem, per exemple, que és la que està més generalitzada,
tot i que m'imagino que part del que explicarem aquí
es podria aplicar tot dos tipus de diabetes,
si manté les revisions periòdiques que marca el seu metge,
si manté els nivells de sucre,
si porta la dieta adient,
si segueix tots els consells,
no té per què tenir més conseqüències
que la d'estar una miqueta a cuidar-se i ja està.
És a dir, que moltes vegades els problemes venen
perquè és molt dur, està pendent.
És molt dur.
Les 24 hores del dia d'una malaltia
i moltes vegades pugui venir justament
perquè hi ha hagut una mica de descuido d'aquí,
perquè també és natural,
ja sabem que no pot ser,
però tots som persones i podem tenir un dia a vida.
És igual, total, no ve d'un dia
i aquell dia, doncs mira, ens hem equivocat.
Parlem d'aquest programa,
partint d'aquesta experiència, Marissa,
a veure com hem de tractar
tota aquesta problemàtica del peu del diabètic.
Doncs, enfocant una miqueta
el per què del programa,
és una tasca que ja s'està fent de fa temps,
l'únic que, seguint una miqueta les directives
i les línies i els objectius d'aquest any,
doncs s'ha volgut consensuar
i s'ha volgut fer una mica un protocol
perquè tothom seguís una mateixa línia,
no?, de totes les àrees bàsiques.
El per què es fa?
Doncs, és ben senzill.
Primer, és per fer una detecció precoç
de tot el que puguin ser tan nàfres
com una pèrdua de sensibilitat,
com els problemes que ben ha dit la Cinta ara,
no?, de les neuropaties i tot això.
I un segon objectiu,
que és també molt important
i sobretot el que més intentem abordar a infermeria,
que és el de proporcionar un seguit de coneixements
perquè la gent sàpiga tenir cura d'ell mateix,
perquè la gent sàpiga què és el que ha de fer
per tenir cura d'aquests peus.
Alguna d'aquestes persones, doncs,
tenen una edat avançada
o estan una miqueta limitades físicament,
per tant, aquí la família o l'entorn més immediat
també té un paper a complir, no?
També.
Però és molt important, sobretot,
que també ell mateix sàpiga, eh?
Vull dir, si són molt grans i estan bastant limitats,
doncs bé, també hi entra en joc la família,
però sobretot que ell també ho sàpiga.
Que tingui aquesta autonomia també per cuidar-se d'ell mateix.
Aquella persona diabètica ja està diagnosticada,
el seu metge ja li porta tots els controls.
En quin moment arriba a les vostres mans, per entendre'ns?
Doncs, el tema de l'exploració del peu diabètic,
en principi es faria com a protocol.
Tampoc no té ben bé per què ser tot diabètic,
però sí que es pot anar protocolitzant de dir,
per exemple, aquell diabètic que fa molts anys d'evolució
que té aquesta malaltia,
o que potser també té algun antecedent cardíac,
o que potser ja ha tingut nafres prèviament
i ell no sap ben bé per què són aquestes nafres, no?
Doncs tota aquesta gent seria una mica la població més adient, no?
Però, de tota manera, jo penso que qualsevol diabètic no està de més
a nivell preventiu que passi per la consulta
per fer aquesta exploració.
Per tant, pot passar a iniciativa pròpia, com si diguéssim.
Sí, sí.
No el deriva cap especialista.
Exactament.
Escolta, soc en diabètic o diabètica.
Expliqueu-me com he de tenir cura del meu cos,
en aquest cas de les meves extremitats,
per no trobar-me amb aquest problema.
Doncs sí.
Seria aquí el punt de partida.
Sí, sí.
I què els expliqueu quan arriben?
Doncs, de fet, quan entren a la consulta,
doncs és força entretingut, no?
Perquè, bueno, fas un seguit de valoracions,
doncs des de quin és el calçat que fa servir,
perquè és molt important,
a nivell de detectar punts de pressió,
perquè a partir d'aquí és on poden començar
a aparèixer ferides als peus.
Entenim que, i perdona que t'interrompeixi, Marissa,
que una sabata, en aquelles persones
que no tenim la malaltia,
que ens falla una miqueta de farideta
i posem una tirita i ja està,
per un diabètic pot ser greu.
No és el mateix.
Sí, pot ser molt greu.
Per nosaltres una cosa superficial
que no té més importància,
però per un diabètic és important, no?
Sí.
A veure, el més gràfic que nosaltres fem,
per exemple, és descalçar el pacient
i fer-lo posar el peu al damunt d'un foli,
apujant el peu,
i fem el dibuix de la seva horma
i el comparem amb la seva sabata.
Això és molt gràfic,
perquè ell és capaç de veure
que el seu peu és molt més gran
que la horma de la seva sabata.
Però si no, em fa mal.
És igual.
I normalment tu ja detectes
quins són els punts que té més envermellits,
que són els punts que sobresurten.
I què diu la vostra experiència?
Que no utilitzen les sabates adequades
com no les utilitzem ningú de nosaltres.
En absolut.
Primer perquè es neguen
que es van fent grans
i els talons són els talons.
Volen presumir, lògicament.
Això mateix.
I moltes vegades
el més pràctic no és el més idoni.
Bé, doncs, hem superat la prova de la sabata,
com si diguéssim, amb èxit.
Quin és el següent pas?
Doncs, tot seguit,
el que es fa és una valoració
del que seria l'estat de la pell,
com tallen les ungles,
perquè moltes vegades també,
doncs, si les tallen ells mateixos,
poden fer-se ferides
i és molt important
que les tallin sempre en línia recta,
que no es tallin corbes com les de les mans.
s'han de valorar també
els espais interdigitals,
perquè és un lloc
on pot generar més suor
pel fet que estan sempre enrosament
i és molt important
de tenir sempre ixuts.
Es valora la coloració de la pell.
La hidratació és important.
La hidratació és important.
Sempre diuen que, a veure,
una persona que està ben hidratada
no té per què hidratar-se,
però com a manera
de fer-ho preventivament
penso que no està de més,
perquè sempre hi ha moments
durant l'any
que el tenim més sec
que uns altres,
i també depèn molt
de la hidratació,
de l'aigua que bevem
i tot això.
Però, bueno,
seguint amb el que estàvem parlant,
valorem també
el que són els polsos,
els polsos del peu,
i en pic ja tenim tot això,
doncs, anem més concretament
a fer el que és la tècnica
de la valoració de la sensibilitat,
mitjançant un monofilament
i un diapesó
i una barra de fred-caló
perquè ells no tenen a veure...
Això permet fer un diagnòstic
de com està la cosa
en funció de la sensibilitat
que abans esmentava la cinta, no?
Una miqueta, sí,
ja pot haver un principi
de neuropatia diabètica.
Conjuntament amb aquestes tècniques
també es fa una altra valoració
per part mèdica,
que és la del Doppler,
i, bueno,
amb aquestes dades, doncs...
Què és exactament?
El Doppler és per valorar
una miqueta
el que és la circulació...
El flux sanguini.
Sí, un Doppler és una...
Són proves complicades?
No, no, no,
absolut, és molt senzill, eh?
És un aparell molt senzill
que ho fan servir
els metges de capçalera
i que ens informa
i hem dit que el gran...
dos dels grans problemes
és el tema neurològic,
que elles ja ho exploren
amb tot el tema
de la sensibilitat,
eh?,
amb el microfilament,
que ve a ser com una agulla
molt fineta,
punxant diferents parts del peu,
i després hi ha
l'altra part també
molt important
que és el tema circulatori.
Llavors, el Doppler
el que ens informa
d'alguna manera
és de la quantitat
de sang
que està arribant
en aquell peu
i si arriba realment
la sang
que ha d'arribar o no
o el flux sanguini
està disminuït.
Clar,
amb tot això,
entre l'exploració
que fa l'infermeria
i l'exploració
que fa el metge
realment
ja es té una idea
bastant exacta
no de més
de com està aquell peu,
sinó també
de com està progressant
la diabetes
és amb aquell pacient.
Seguim amb el protocol?
Sí.
Hem fet totes aquestes proves?
En pic hem fet la valoració,
l'únic que fem
és donar
una sèrie de consells
perquè ells
sàpiguen tenir cura,
sobretot
a nivell
del tema de sabates
que hem estat comentant abans
sempre s'ha de dir...
Hi ha una certa resistència,
Marissa,
en això?
O quan expliqueu
exactament les conseqüències?
La gent
mica en mica
se va conscienciant.
Al principi
són una miqueta
que no els hi ha
sembla bé,
però...
Les dones
pot ser Marissa.
Les dones sobretot
costa més.
Pensant que no n'hi ha
per tant
per portar una sabata
una mica més apretada.
Però és que de vegades
veus barbaritats,
però bueno...
Però això no només
amb persones
que tinguin diabetes,
no?
No, no,
i sense tenir diabetes
també.
Perquè a vegades
és això
que veus
pel que et dius
no anem bé
perquè això realment
pot fer molt de mal
a l'esquena,
als peus,
a les cames,
fins i tot una caiguda,
perquè hi ha alçades
que dius
mare meva,
si cauen d'aquí...
No, però també és
el que deia Iolanda.
Vull dir que una cosa
o una ferida
o una lesió
que amb una persona normal
no pot tenir
més conseqüència
que posar-te
una tirita
o d'allò,
clar,
amb un diabètic,
segur que els diabètics
tenen molts problemes
per cicatrisar,
per cicatrisar
qualsevol tipus
de ferida.
Doncs clar,
això fa que una petita ferida
o una petita rossadura
amb un peu d'un diabètic
pugui acabar
amb una úlcera.
Doncs és una cosa
molt seriosa
i molt important.
Hem parlat
de la sabata,
el tema de tenir curada els peus.
Jo a vegades he sentit
que es recomana
a la mesura del possible
que aquesta cura
la tingui un especialista.
És a dir,
un gest tan senzill
com tallar les ungles
dels peus
que la persona
que sigui diabètica
si té la possibilitat
que ho faci un especialista
segons com tingui els peus
és millor, no?
Tot depèn
de la limitació
que pugui tenir
aquesta persona
i l'habilitat
de fer-ho ell mateix
perquè en principi
nosaltres no recomanem mai
que se les tallin
ni amb tallaungles
ni amb tisores.
Sempre es recomana
a llimar-les
i si pot ser
amb una llima
de cartró.
Tot sempre
molt suau.
Vull dir,
és el mateix
que quan ells
han de fer
l'exploració
cada dia,
de tocar-se
els peus
amb les mans,
si se'ls han de rentar
que se'ls rentin
també amb les mans.
Vull dir,
sempre ha de ser
tot molt poc agressiu
i l'exploració diària
de cada dia
de quan arribes a casa
i mirar-te
a veure si et fa mal
alguna cosa
o el que sigui
és bàsica.
La gent
és fonamental
i també s'ha d'anar
molt de compte
per la humitat
que pot quedar
després de la higiene.
A vegades dius,
home,
no sé si és pitjor el remei
que la malaltia
s'ha de buscar
sempre el punt d'equilibri.
Hem de procurar
fer una higiene diària
i aprofitar aquell moment
per fer l'exploració.
Si vèiem
que les ungles
les tenim d'un color
o les tenim
d'aquestes així
que es van exfoliant,
doncs si nosaltres
no sabem ben bé
què és el que hem de fer
o si ens apareix
alguna ferida
o alguna rossadura
i no sabem ben bé
el que fer,
doncs primer de tot
adreçar-se
a un professional.
Es detecten molts problemes?
És que normalment
els problemes
ja es detecten
quan ja estan fets.
Quan arriben ja estan fets
i és això una mica
també el que volíem
transmetre avui,
que és molt important
que la gent
vingui a veure'ns
abans que passin les coses,
que no pateixin,
que no pensin
que pel fet
que no tinguin res
fan mal fer,
tot el contrari.
Ells aprendran
a fer les coses ben fetes
per evitar
que això arribi
a aparèixer.
De totes maneres,
insistim,
si se segueixen
tots aquests consells,
difícilment apareix
el que s'anomena
el peu del diabet.
o hi ha altres causes
associades
més enllà
de totes aquestes
precaucions
que es puguin tenir?
Home,
conjuntament
amb tot el que és
la cura del peu
també hi té molt a veure
el control
metabòlic
que ells portin,
o sigui,
la dieta,
l'exercici,
és que és tot
un cúmul de coses,
però que sobretot
més orientat al peu
és el que hem dit,
la hidratació,
tenir cura
de comprar les sabates
sobretot a última hora
de la tarda,
perquè és quan els peus
estan més onflats,
no tallar les ungles,
hidratar els peus diàriament,
no posar ni calor local
ni fred local,
sempre si tenim fred
doncs ens posem més mitjons,
no posar-nos bosses d'aigua calenta
i tot això
perquè es perd la sensibilitat
i no se n'adonen
que s'estan cremant,
no?
Llavors és important
tenir aquestes coses
i a banda,
doncs,
tot el que ja saben,
vull dir,
de fer bé la dieta,
de fer un exercici,
d'anar al metge
cada X temps
perquè vagin valorant
si la medicació funciona
o no funciona.
Tot i si es donen
moltes amputacions?
Arrel d'aquesta...
Moltes, aviam.
Digue-se,
si són habituals.
Jo no sabria dir-vos,
però és de les principals causes
d'ambutacions,
sobretot,
de lo que serien
els dits dels peus
i a vegades
inclús per sota del genoll,
no?
Jo el que també volia afegir
és que, clar,
que tot això és molt important,
però evidentment
el principal en un diabètic
és el control metabòlic,
és tenir uns nivells
de sucre
adequats,
eh?
Perquè el que realment
està lesionant
les artèries
i els nervis
és aquest sucre
enormement alt.
És a dir,
que si tot això
no va acompanyat
d'un adequat control metabòlic,
evidentment,
per més prevenció
que hi fem,
la microcirculació
i els nervis
s'aniran
deteriorant.
És a dir,
que tot és un...
Clar,
la cura d'un pacient crònic
com un diabètic
on hi ha
el que en diem
afectació multiorgànica,
perquè la sang
carregada de sucre
circula per tot el cos,
és una cosa general,
vol dir,
és important tenir cura
del peu,
és important tenir cura
dels ulls,
és important fer bé
la dieta,
és tot un seguit
de coses
que de fet
implica la vida,
implica tota la vida
i tots els aspectes
del diabètic,
no?
Per això a vegades
a la gent
se li fa difícil
conviure en una malaltia
crònica,
no?
Perquè, clar,
un dia sentia
un comentari
d'un antropòlic
que havia estudiat
aquestes...
el que suposava
la cronicitat
assumir una malaltia crònica
i per què sovint
era tan difícil,
i clar,
és una persona diabètica,
cada vegada
que fa un àpat
se n'està recordant
que és malalt,
vol dir,
que com a mínim
quatre vegades al dia
tu t'has de recordar
que tens una malaltia crònica,
diu, clar,
això
tampoc és una cosa
que s'assumís
d'un dia per a l'altre
i això és una cosa
que també
el professional
ha d'entendre,
no?
I ens agradi
més o menys
vivim en una societat
i en un sistema de vida
que cada vegada
hi ha més malalts crònics
per diferents causes
i associades
precisament
a aquest estil de vida
que tenim,
per tant,
hem de fer
totes aquestes tasques
de prevenció,
no?,
i de tenir una certa autonomia
per tenir cura
de la nostra salut.
Sí,
està clar
que
el que són
les malalties cròniques
hi ha una part
que poden assumir
els professionals,
però hi ha una part
molt important
que ha d'assumir
el propi pacient.
I això pot ser
també és una tendència
que
amb el que és
la relació
professional sanitari
pacient
està canviant molt
en els últims temps.
Abans potser
la concepció
que es tenia
era com a més paternalista.
No, no,
que vingui el diabètic
que jo li diré
vostè s'ha de prendre
aquestes pastilles
i torna...
Clar,
ara cada vegada més
es tendeix a pensar
que
un bon professional,
sobretot això
les infermeres
que treballen
en molts aspectes educatius,
és aquell
que és capaç
de transmetre
autonomia
al seu pacient.
Vol dir de fer
que el diabètic
sigui relativament autònom,
que sigui capaç
de prendre
les seues pròpies decisions.
També un altre
dels aspectes
que les infermeres
treballen molt
és que els pacients
sàpiguen
automesurar-se
la glucemia
i en funció d'això
adaptar
les dòries d'insulina.
És una cosa
que ha de prendre
a fer
el propi pacient.
A banda d'impartir
tots aquests coneixements
és molt important
el seguiment.
Aquesta consulta
que es fa
és per detectar,
per cribar
una miqueta,
però sobretot
després el seguiment.
Nosaltres
cada X temps
ens anem marcant
unes pautes
de temps
per dir
a veure,
aquestes cames
ensenyim-les
i tu pots valorar
si aquesta persona
ha assimilat
una mica
els coneixements
que tu els has anat donant.
És una mica
matxacar
el mateix tema.
d'aquí la importància
de tot plegat
del protagonisme
i la importància
que adquireix
infermeria
dins del que és
el sistema sanitari
que és
des d'on es desenvolupen
tots aquests programes.
En aquest cas
hem parlat
del peu del diabètic
des de l'àrea bàsica
de Vilaseca
però en general
hi ha molts programes
que parteixen
d'infermeria
que són aquelles
i aquells professionals
aquelles majoritàriament
més que aquells
tot i que déu-n'hi-do
es van incorporant
molts homes
també a aquest àmbit
de la salut
que treballen
més a curta distància
amb el pacient
que estan adquirint
un protagonisme
que abans no tenien.
Sí,
perquè amb tot el tema
de la cura,
del cuidar,
les infermeres
sempre són
les cuidadores
per excel·lència
i les educadores
per excel·lència.
En un context
amb les malalties cròniques
cada vegada
són una càrrega
no,
no m'agrada
aquesta paraula
però són
una part molt important
del treball
dels professionals
el treball
de les infermeres
en aquest sentit
és fonamental
i cada vegada
més
també s'està orientant
cap aquí
el paper d'infermera
com a
educadora
cuidadora
a gent de salut
jo inclús
havia llegit
algun article
que ja plantegen
la infermera
com a coach
com a entrenadora
del seu pacient.
Per aquella autonomia
que dèiem
que és necessària
per al mateix malalt
i per la seva qualitat
de vida.
Marissa Rubió
infermera
de l'àrea bàsica
de Vilaseca
Cinta Daufí
epidemiòloga
de la xarxa
gràcies per venir avui
a la ràdio
molt bon dia
adeu-siau