Sònia Navarro, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda. Avui iniciem, com els explicàvem fa uns minuts,
aquesta nova secció del matí de Tarragona Ràdio,
el racó psicològic.
És un espai que el que pretén
és oferir diferents possibilitats
o més aviat explicar que moltes coses que ens passen
i que sentim no són anòmales,
no són extraordinàries
i que formen part de la condició humana.
Aquells moments de malestar,
aquella sensació que no pots tirar endavant,
petits problemes o grans problemes de comunicació
amb el nostre entorn, la família, la parella, els fills...
En fi, que no són coses tan estranyes, no, Sònia?
No, gens estranyes.
De fet, són molt habituals, no?
Són coses de la nostra vida quotidiana
que a tots en algun moment
realment ens preocupen
o ens fan anar una mica de bòlit o...
La idea és cada dijous abordar una temàtica diferent,
una mica en funció de diferents paràmetres
de l'actualitat,
que vostès mateixos proposin temes
que puguin ser d'interès.
Però, sobretot, una de les idees principals,
sobretot del programa d'avui,
és desmitificar el fet d'anar al psicòleg.
Encara hi ha moltes persones
que opinen, que pensen
que va al psicòleg aquella persona
que té una malaltia, una patologia,
un greu problema emocional.
I no necessàriament és així.
Si parlem de salut preventiva,
també podem parlar de psicologia preventiva, Sònia?
Per suposar.
De fet, seria l'ideal,
encara que no és el més habitual, eh?
Anem quan la cosa ja està malament, eh?
Quan ja els símptomes que tenim
ja realment són bastant forts, no?
De fet, a veure, anar al psicòleg,
hem de dir que, a veure,
és anar a un espai
en què realment un professional
escolta
i t'ajuda a resoldre...
A vegades són petits conflictes,
a vegades són grans conflictes, no?
Quan parlem de teràpia
a nivell de psicologia o teràpia psicològica,
doncs hi ha molts tipus.
És molt diferent la persona
que arriba amb un tipus de trastorn
que la persona que arriba, doncs,
per exemple, amb una mica d'ansietat
perquè està en un procés de canvi
de la seva vida
i que el procés pot ser molt dur
i pot ser molt...
Pot crear-li molta ansietat
i realment crear una simptomatologia
que la persona l'espanti,
però en realitat simplement està
en un procés de canvi personal.
A vegades és personal,
a vegades és professional.
Inclús, moltes vegades,
per exemple,
hi ha processos ansiosos
perquè la persona no està a gust
en algun aspecte de la seva vida,
però no ho sap,
no n'és conscient
que vol canviar alguna cosa, no?
I realment es troba malament,
treu alguna simptomatologia
per algun lloc.
El cos es somatitza moltes vegades, no?
Exacte, físicament
té alguna simptomatologia,
però també, doncs,
a nivell més psicològic,
doncs té aquella ansietat constant,
aquell no saber què li passa,
aquell, que la persona va preocupant-se, no?
Cada vegada, doncs,
és què em passa,
per què em passa, no?
Això és una cosa molt habitual,
que a les persones
els crea molta angoixa,
que se senten molt raros
i que no ho és gens de raro, no?
Sinó que el que passa
és que no ho parlem
amb els nostres companys.
A nosaltres, si ens fa mal la cama
o ens fa mal
i ens han dit que ens han d'operar
de la cama, del braç
o d'algun òrgan intern,
doncs, ho podem comentar
amb tranquil·litat a les persones.
Que ens avergonyeix
no sentir-nos allò
bé i equilibrats,
amb una imatge
que dominem tot,
que el controlem tot,
que som molt forts.
Ens avergonyeix mostrar
alguna part feble
de la nostra personalitat
i per això no ho parlem?
No sabria dir-te, Iolanda,
si és vergonya,
però és una cosa
que no estem acostumats socialment.
Amb les converses
no en parlem, no?
Pensem que si nosaltres comentem
que tenim una ansietat
que no sabem definir,
que no sabem què ens passa,
que ens fa mal el cap constantment,
que la gent ens mirarà
com si fóssim una mica estranys, no?
I llavors no ho comentem.
pensant que el que ens passa a nosaltres
és molt raro o estrany, no?
I no ho és, no?
Això és la primera desmitificació, no?
De fet,
que són coses
que constantment ens passen
i que no hi ha cap problema.
De fet,
si s'enganxa molt al principi,
és molt ràpid
la curació,
per dir-ho d'alguna forma.
El tema és
quan aquesta ansietat
s'ha enquistat, no?
I ja porta molt de temps
i la persona s'ha acostumat
a conviure
gairebé amb aquesta ansietat.
Quan parlem molt de temps
podem parlar de pràcticament
tota la vida.
Vull dir,
quan comença
el nostre procés
de maduració,
de fer-nos adults,
ens podem instal·lar
en aquesta angoixa permanent
i que ens duri tota la vida.
Fins i tot.
Per suposat.
Per suposat.
De fet,
hi ha moltes persones
amb aquest tarannà
que constantment
estan angoixats
per coses
i quan no és una cosa
és una altra, no?
Deies, Sònia,
que hi ha una falta
de comunicació,
d'explicar
al nostre entorn
més immediat
allò que ens angoixa,
allò que ens provoca
aquest malestar.
Hi ha també
una falta important
de diàleg interior
entre les persones,
és a dir, aquelles converses
amb un mateix,
aquella capacitat
d'analitzar
determinades actituds,
determinades emocions.
Per suposat.
A més,
estem en un tipus de vida
que,
com que va tot molt ràpid,
ens costa molt parar
pensar en nosaltres,
és fer una introspecció,
és parar,
és tenir un moment de calma
i realment mirar-nos
amb ulls crítics.
I això
és el més difícil,
no?,
coses amb les persones
de fora,
però amb nosaltres
ens costa,
no?
Aquest és
un dels punts
més importants
dintre d'una teràpia
a nivell psicològic,
la capacitat
d'autocrítica
i que no té per què
ser en negatiu,
eh?
Quan parlo d'autocrítica
no em refereixo a
que la persona,
exacte,
que la persona
realment
comenci a dir
totes les coses
negatives,
sinó de poder partir
de reconèixer
aquells punts
que poder
no té forç
i que els ha de treballar
i aquells
que sí que són bons
i saber-ho discriminar,
no?
És molt curiós
quan a les persones
els hi preguntes
que et diguin coses
que ells tenen bones,
normalment
es queden molt parats
i no saben.
No saben reconèixer
les seves virtuts?
No saben reconèixer
les seves virtuts.
Però els defectes, sí.
Però els defectes
surten bastant més ràpids.
És molt curiós, no?
Però això no és ser autocrític.
Això és menys tenir-se una mica, no?
Exacte, no?
Per això et dic
que és molt curiós
que és molt difícil
ser autocrític,
en canvi,
de seguida
ens
ens
flagelem,
com dius tu, no?
A la pregunta
quines virtuts creu
o quins defectes,
realment la persona
d'entrada
el més habitual
és que comenci
pels defectes,
encara que tu
hagis donat l'ordre
a virtuts i defectes.
El normal
ja t'ho canvien.
i és molt probable
que tinguin
dos o tres defectes
i que s'enganxin
en...
En les virtuts.
En les virtuts.
D'acord?
Clar,
per una banda
no saben discriminar
què és el que sí
que tenen de bo,
quins són els seus punts
forts.
Per l'altra banda
hi ha la dificultat
per fer el diàleg
intern aquest, no?
Tu ets l'experta
per a qui diries
que hi ha una falta
d'autoestima important, no?
Sí,
sí, per suposat, no?
Però això és molt habitual
també, no?
Vull dir...
Déu-n'hi-do.
Jo no sé si està
entre els objectius
prioritaris
de la majoria
de la població
però el que sí
és cert
és que una
de les metes
o de les fites
de moltes persones
és injustament
per aconseguir
no la felicitat
que ja sabem
que això
és un entelec.
Això és molt difícil
de definir.
Sí que es va sempre
a la recerca
d'un cert equilibri
i una certa
estabilitat emocional
que és la que et permet
tirar endavant
la teva vida.
Aquest equilibri
i aquesta estabilitat emocional
és el que falta
generalment.
Tu ho veus a la consulta
i és el que crea
aquesta cosa.
Realment
es pot aconseguir
un cert equilibri
i una certa estabilitat emocional?
Per suposat.
Per suposat
que es pot
sempre
que la persona
pugui arribar
al punt
de saber
què és el que li preocupa
en realitat
i què és el que...
com ell funciona
sobre el que li preocupa.
A veure,
m'explico, eh?
moltes vegades
estem com
en una línia
i pensem
que hem d'aconseguir
certes coses
o de fer certes coses
que no són
les que desitgem
de veritat
sinó
les que creiem
que hem de desitjar.
Llavors aquí
es crea
una situació
en la que la persona
té moltes coses
que teòricament
són les que
s'ha plantejat tenir
però no se sent a gust
i se sent culpable
perquè precisament
no se sent bé
després que té
tot el que socialment
se li està dient
que ha de tenir.
A més,
la tria l'ha fet
aquesta persona.
Però l'ha fet
molt inconscientment.
O sigui,
perquè en realitat...
Ha d'admetre
que s'ha equivocat.
Exacte.
Llavors,
clar,
arriba un punt
en què la persona
no se sent gens bé
però no sap ben bé
per què
perquè teòricament
ho té tot
però a la pràctica
algú falla, no?
Llavors,
sí que ha de poder
realment
arribar a pensar
en realitat
què és el que necessita ell.
No què és el que t'han dit
que necessites
sinó què necessites tu.
Clar, però, Sònia,
abans quan potser
ens posem massa profundes
per aquesta hora del migdia
però d'això es tracta,
justament és un espai
dedicat a aprofundir
en les nostres emocions
però justament
quan aquesta persona
admet que s'ha equivocat
s'ha de plantejar
un canvi
a la seva vida
canviar
la vida
amb tot el que implica
és molt complicat
probablement per això
no vol analitzar
ni pensar en què li passa
i anar tirant com pot, no?
Podríem resumir-ho així
en molts casos.
En alguns,
en alguns diria.
Tampoc,
els canvis
no tenen que ser
ni tan bruscos
ni tan forts
ni tan grans
ni tan...
A vegades
has de començar
per petits canvis
que,
de fet,
quan un canvia
l'entorn també canvia.
Hem de ser conscients
que nosaltres
formem part de l'entorn
i que encara que
moltes vegades pensem
sempre utilitzem
les paraules
la persona
o l'entorn
em fa
fa que jo
actui d'una forma
en realitat
tu també fas
que l'altra persona
o que l'entorn
actui d'una forma, no?
És a dir,
aquí nosaltres
els estímuls
i les respostes
van cap a tots els cantons
i si nosaltres canviem
el nostre entorn
també canvia.
Però no de forma immediata
això també ho hem de tenir
perquè moltes vegades
la persona
fa un intent de canvi
puntual
i com que no li surt
el que esperava
diu, és que
perquè m'he d'esforçar
si no em sortirà
evidentment
el teu entorn
no canvia
perquè tu un dia
facis una cosa diferent
si no
doncs això
ho fem cada dia
abans comentava
si una persona
un dia s'aixeca
una mica girat
doncs
encara que arribi
i la gent
de la feina
que li dirà
doncs està girat
no li farà cas
si un dia
arriba molt alegre
perquè intenta
fer un canvi
d'actitud
doncs d'entrada
un dia
no li faràs cas
quan això
es converteixi
en un canvi
la gent
de l'entorn
sí que canviarà
llavors
hem de tenir en compte
que a vegades
l'esforç
s'ha de fer
però que és continu
i que nosaltres
també provoquem
l'altre canvi
amb el que costa
arribar a estar malament
doncs la solució
també ha de ser lenta
no?
òbviament
per suposat
què t'anava a dir
Sònia?
què pot oferir
o què pot fer
un psicòleg
que no pugui fer
un bon amic
o un conseller espiritual
per posar per cas?
doncs a veure
d'entrada
no és una persona
que et conegui
a veure
un amic
no hi ha la contaminació
és per interessada
no?
bé
clar
evidentment
no?
i no hi ha
la
la implicació aquesta emocional
de que
doncs
bueno
és el teu amic
el coneixes de fa
molt de temps
coneixes l'altra part
de les persones
que t'està parlant
per exemple
si és un problema
amb altres persones
d'entrada tu aquí
no ets part implicada
no coneixes
cap altra
no hi ha cap
contaminació emocional
per suposat
estàs parlant
d'un professional
que coneix
tot el
funcionament
de la ment
dels pensaments
de la conducta
que no
és un professional
l'amic
és una persona
que parlarà
des de la seva
experiència
però no parlarà
des de
des de
l'experiència
no?
i això
ho hem de tenir
molt en compte
perquè tots
som persones
però el professional
en el moment
que està
treballant
com a professional
no pot partir
de la seva
pròpia experiència
perquè és una
la seva
sinó que ha de partir
una mica
de tot
no?
per tant
l'amic
ha de fer
el paper
d'amic
per suposat
però és que
moltes vegades
a vegades
es diu
i això és una cosa
que es diu molt
jo no necessito
un psicòleg
perquè en tinc
molts amics
o el que necessita
un psicòleg
és perquè no té amics
és que no té res
a veure
penso que són
dues coses
diferents
un amic
en un moment
donat
fins i tot
et pot donar
la raó
perquè no t'enfadis
i això passa
et diu
el que tu
vols sentir
i això passa
llavors
realment
amb un professional
el professional
el que farà
és
qüestionar
quina part
d'ell
té a veure
amb tota aquesta
problemàtica
perquè la majoria
de persones
quan arriben
a la consulta
de fet
és
l'altre
l'altre
l'altre
aquell
l'altre
però jo no
però sempre
està tot extern
llavors
és una miqueta
canviar el punt de vista
i tu què tens
a veure
dintre de tot això
abans de passar
a una altra qüestió
Sònia
desmatre
quan arribes
a la consulta
hi ha aquella primera reacció
i diu
he arribat allà
i no m'ha dit res
només m'ha dit
que parli
això crea
un cert desconcert
les primeres visites
de la persona
que va al psicòleg
perquè probablement
anem pensant
mira li explicaré
el meu problema
em farà una recepta
del que he de fer
i cap a casa
tot arreglat
i la cosa
no és així
no
per suposat
són dues preguntes
crec
la primera
mira
depèn molt
també del professional
cada professional
també té un estil
hi ha professionals
que són més
explica
hi ha professionals
que tenen més
pautat
tota una bateria
de preguntes
vull dir
hi ha diferents tipus
d'entrevistes
la molt estructurada
la semiestructurada
i la que és
bueno
doncs a veure
la persona
per on
comenci
que comenci
per on vulgui
són diferents
maneres
de començar
una
entrevista
que totes són bones
en cada
moment
en algun moment
una persona
es pot sentir
m'ha preguntat
i no sabia
què dir-li
clar
t'hi pots trobar
amb alguna persona
que realment
li costi molt expressar
a nivell emocional
hi ha persones
que no
que de seguida
expressen
i també
hem de partir
del tipus
de persona
i del tipus
de professional
que no sempre
és
explica
no hi ha un patro
únic
afortunadament
no
evidentment
pensa que
a vegades
sí que pot ser
explica
però no té
per què ser així
és que depèn
una mica
hi ha persones
que necessiten
que li preguntin
més
que la convidin
més
a parlar
d'altres
que fins i tot
li has d'ordenar
una miqueta
tot aquest allau
de paraules
que deixa anar
quan arriba
per suposat
però llavors
ja també
depèn del professional
li serà més
còmode
un tipus
de persona
o un altre tipus
és a dir
depèn una mica
i el professional
també s'ha d'adaptar
n'hi ha
que hi ha
persones
amb les que
realment
com tu dius
les has d'anar
una miqueta
per temes
perquè si no
és un caos
d'informació
i tu mateixa
has d'anar
organitzant
i n'hi ha
que realment
tot és molt més
estructurat
perquè
tu has d'anar
traient més
és un altre
tipus
de feina
ningú no
diu que tothom
hagi d'anar
al psicòleg
com a mínim
un cop a la vida
ni de bon tros
hi ha gent
que passa
per aquesta vida
perfectament bé
sense la necessitat
d'aquesta orientació
d'aquesta ajuda
però sovint
com tota la vida
ens trobem
amb els dos extrems
aquella persona
de jo no necessito
que ningú m'ajudi
i potser està enfonsada
hi ha altres persones
que constantment
busquen
ajuda professional
quan realment
es troben davant
de processos naturals
i normals
a la vida
un procés de dol
un canvi
en el que és
la pròpia fisiologia
de la persona
en el que és
l'adolescència
és a dir
que volem veure problemes
en allò que és
absolutament natural
caldria distingir
una miqueta
en tot plegat
he posat dos exemples
però segur que n'hi ha
una separació matrimonial
en fi
n'hi ha molts processos
que un pot fer sol
però que ja d'entrada
pensem que hi ha
alguna cosa estranya
no entenem
les nostres reaccions
quan formen part
justament
d'aquest procés natural
depèn
Jolanda
hi ha processos
que podem fer sols
diria
que algunes persones
poden fer sols
i que altres persones
no poden fer sols
depèn
el que passa és que
hi ha persones
doncs que igual
són molt fortes
o molt orgulloses
com per demanar ajuda
en un moment donat
i passen processos
de dol
o de
trencament de parelles
o
perquè
sols
perquè realment
o no ho necessiten
que això
doncs seria
perfecte
però també hi ha persones
quan dic orgulloses
en el sentit
que mai
mostraran una debilitat
en qualsevol moment
perquè no forma part
del que
ells volen
ser
i n'hi ha
que simplement
doncs
demanar una ajuda
és preventiu
moltes vegades
com parlàvem abans
és preventiu
que en un altre moment
se t'enquisti
una emoció
i la tinguis allà
donant voltes
evidentment
un procés de dol
s'ha de passar
vull dir
no tenim
la curació absoluta
ni immediata
s'ha de passar
però
a vegades
amb l'ajuda
de
naturalitzant
tot això
amb l'ajuda
d'un professional
doncs pot ser
més ràpid
per tant allò
que el temps
tot ho cura
el temps cura
el que ha de curar
no
els temes
no afrontats
estan enquistats
i abans o després
surten
això
tot el que tenim
surt
imaginin-se si tenim
coses a parlar
amb la Sòria
en els propers programes
aquí al matí
de Tarragona Ràdio
hi ha per exemple
un altre tema
delicat si vols
però que per la teva
experiència
segur que el veus sovint
el tema dels nens
i els adolescents
quan els nens
o els adolescents
reaccionen d'una manera
que els pares
no ens agrada
tenim tendència
de portar-los
al psicòleg
i potser no ho necessiten
en aquest cas
si no Sòria
en aquest cas
pot passar
que ho necessitin
els pares
una mica
i que l'ajuda
i que els que estiguin
una mica desorientats
siguin els pares
però que ho col·loquin
com he dit abans
que ho col·loquem
una mica fora
és que
és el nen
o és la nena
és que està una mica
doncs bueno
que està una mica
entremaliat
està en una època difícil
i no veiem
que nosaltres
la nostra conducta
també afecta
que ells estiguin
una mica més
de fet l'adolescència
és una època complicada
ja en parlarem
però Sònia
vols dir que
no totes les edats
són difícils
no és que està en una edat difícil
i jo també
totes són difícils
però hem d'admetre
que l'adolescència
és una època
en què hi ha molts canvis
a nivell fisiològic
i hormonal
i que
el nen
o la nena
està fent
tots uns canvis
a nivell
de cos
que a vegades
els costa acceptar
són molt ràpids
a més a més
passen de seguida
de ser uns nens
nens
a ser ja
humanets
o donetes
i llavors
tot això
també costa
de
els pares
sobretot
també
també
se'n van a dormir
que són nens
i s'aixequen
que són homes
o dones
també
és difícil
acceptar
que els teus nens
creixen
però això
a vegades
ets tu
que continues
fent una sèrie
de conductes
tu com a pare
o tu com a mare
que continues fent
una sèrie de conductes
que ells ja no volen
i llavors
s'enfaden
i llavors són ells
que estan una mica
més
enrabiats
llavors
és un món complicat
aquest
però
en algun moment
els pares
també ens posem
molt complicats
i molt difícils
volem que
continuïm fent-nos cas
de la mateixa manera
i això és difícil
Sembla que perdem
aquella maduresa
que se'ns suposa
i ens comportem
també com a adolescents
per suposat
davant dels nostres fills
amb aquestes enrabiades
que agafem
davant dels nostres fills
davant de les nostres parelles
quan ens enfadem
efectivament
no som tan adults
com pretenem ser-ho
des del punt de vista social
com poden imaginar
i com poden intuir
a través d'aquest primer programa
aquest primer espai
amb la Sònia Navarro
que recordem
és psicòloga clínica
parlarem de tot allò
que vostès vulguin
que parlem
i agafarem una mica
de guia
també
el que és
l'experiència professional
de la pròpia Sònia
de les consultes
que va rebent
del tipus de problemàtiques
que arriben
a la seva consulta
em deies
l'altre dia
que sobretot
la demanda
no més gran
però sí
en bona part
és el tema
de relacions
de parella
amb tot el que implica
de problemes
emocionals
però també sexuals
per suposat
és una de les demandes
més habituals
avui dia
pensa que una de les coses
per les que més patim
a la vida
és per les relacions
de parella
fixa
allò que sembla
de culebron
es veu que és veritat
però és així
de fet
és una de les coses
que tots busquem
i tots patim
llavors
les consultes
sobre parelles
i clar
dintre de la parella
el tema
de les relacions
sexuals
són de les
més habituals
perquè és dels aspectes
que es veuen
més vulnerats
i més danyats
quan comença
a fallar
la relació
de parella
a vegades és
hi ha un problema sexual
que provoca
que la relació
de parella
comenci a tenir problemes
o a vegades
és que la parella
té algun tipus
de problema
bàsicament
de comunicació
que és el
més habitual
i això també
provoca
que les relacions
sexuals
vagin
que cada vegada
pugui aparèixer
algun tipus
de problema
pot ser cap a un cantó
o cap a l'altre
el que sí que és clar
és que
normalment
quan hi ha
un problema
de parella
en algun moment
surt
algun tema
relacionat
amb el sexe
fonamentalment
aquests problemes
sorgeixen
per una manca
de comunicació
en l'àmbit
de la parella
però probablement
en qualsevol altre àmbit
tot es redueix
quan tenim problemes
o dificultats
de relacionar-nos
amb els altres
sempre és un problema
de comunicació
o majoritàriament
sí
però aquest és el gran
problema social
personal
i social
diria jo
la dificultat
per comunicar-nos
perdona
el donar
per entès
que l'altre
ja ens ha entès
el donar
per fet
que
bueno
jo ja no
he de parlar
ni de dir
ni d'explicar
més coses
perquè ja em coneixen
bueno
el pressuposar
que l'altre
farà tal cosa
si jo faig
tal
tal cosa
i llavors
ja no la faig
però llavors
em sento malament
perquè no l'he fet
i llavors
el culpabilitzo
perquè
bueno
podríem estar
aquí podem passar-nos
tot un programa
parlant
com que en tenim
molts pel davant
no els volem complicar
la vida
des del matí
de Tarragona Ràdio
ni de bon tros
ni que es passin
tota la tarda
reflexionant al voltant
d'aviam quins problemes
tinc
tampoc no
té un caràcter
de consultori
ni pretenem
que vostès
ni de bon tros
s'identifiquin
amb aquests perfils
que es puguin anar
dibuixant
en els diferents espais
senzillament
el que pretén aquest espai
és posar damunt la taula
tot un seguit
de problemes
entre cometes
que potser no són problemes
sinó que són
petites sensacions
i emocions
que es poden solucionar
amb una prevenció
correcta
sentit comú
sobretot
damunt la taula
i comunicació
imagino que aquests
seran els paràmetres
en els quals
ens mourem
en aquests espais
que els acompanyaran
al llarg d'aquesta temporada
agraïm moltíssim
la Sònia Navarro
psicòloga clínica
que hagi acceptat
la nostra invitació
i que ens acompanyi
cada dijous
aquí al matí
de Tarragona Ràdio
Sònia
moltíssimes gràcies
fins la propera setmana
vinga
fins la setmana que ve