Com cada setmana, aquí al matí de Tarragona Ràdio,
ens acompanya Sònia Navarro, psicòloga clínica.
Sònia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
La setmana passada vam iniciar un tema realment important
i d'aquells de llarga durada,
perquè hi ha molts aspectes que s'han de tractar.
Estem parlant de la parella, de la relació de la parella.
Homosexual, heterosexual, aquí no hi entrarem,
en aquest capítol, si cal, ja abundarem en propers episodis,
si no, parlem de la parella en el sentit més convencional.
Et sembla que la definim així, Sònia?
O es pot aplicar en general?
La parella com a...
Com a dues persones.
Com a una decisió de dues persones
de compartir un espai de la seva vida,
un temps i un projecte en comú, en realitat,
perquè la parella necessita tenir un projecte comú
per poder tirar endavant.
Projecte comú i l'amor, perquè no l'hem d'oblidar.
I de fet, aquí seria, en forma d'introducció,
parlaríem justament d'aquesta relació que té tres components
que tu ja apuntaves la setmana passada, el recordem.
Sí, mira, vam comentar que realment l'amor té el component
d'enamorament o passió, que li diem,
que de fet és el que la setmana passada vam estar parlant més temps.
Sí, que vam estar parlant bastant més temps.
Però sí que vam dir la setmana passada que després de l'enamorament,
que és aquella fase en què ens sentim exaltats
i que tenim ganes d'estar amb la nostra parella a totes hores,
doncs moltes vegades, quan això baixava,
les parelles no podien continuar
i unes altres vegades la parella sí que pot continuar.
Quan la parella pot continuar
és perquè podem crear
els altres dos components de la parella,
diguem, de l'amor,
que és la intimitat i el compromís.
Si no creem la intimitat i el compromís,
doncs després de l'enamorament,
realment la parella s'ha de tancar.
Com es crea la intimitat?
La intimitat, de fet,
és allò que anem buscant sempre
en la nostra vida,
és aquell compartir,
saber que algú ens escolta,
segur que saber que algú t'atén,
saber que algú està per tu,
saber que quan necessites...
Això és el que realment...
Complicitat i amistat?
Bé, no exactament,
perquè no amb tothom que tenim complicitat o amistat
tenim el grau d'intimitat aquest,
és a dir, quan nosaltres realment
ens obrim amb l'altra persona.
Podem tenir amistats amb les que tinguem intimitat,
això és veritat,
però no amb totes les amistats tenim intimitat.
Tampoc amb totes les parelles,
però si no tenim el punt d'intimitat
realment ens falta alguna cosa,
perquè hi ha coses que no podem acabar de compartir.
Però no perquè no vulguem,
sinó perquè no ens sentim lliures.
Si te'n recordes, la setmana passada deia
que realment hem de tenir una part nostra
que en la parella no hem d'explicar-ho tot absolutament.
De fet, tenim una part que és la nostra part molt més íntima
que podem decidir no explicar-la.
Però una cosa és que decidim no explicar-la,
una part...
Una privacitat pròpia.
Sí, clar, però hi ha una altra cosa que és
quan no expliquem segons quines coses,
és a dir, quan no tenim el nivell d'intimitat,
perquè no ens sentim realment lliures d'explicar-ho,
perquè pensem per prejudicis,
per històries personals,
perquè pensem que l'altre li molestarà.
Llavors, tenir aquesta intimitat no és gens fàcil
per les parelles,
precisament per això a vegades hi ha un problema.
I també hem de dir que la intimitat té un aspecte social,
moltes vegades, de cara a l'exterior.
És a dir, la intimitat de la parella
fa que ens diferenciem de la família d'origen,
els germans, els amics, els pares, els sogres,
una mica, i que sí que moltes vegades té aquest caràcter social
que fa que ens puguem diferenciar de l'altre.
I l'altre punt que he dit,
que és l'últim component, ja seria el compromís.
Com a compromís entenem la decisió que prenem
de pertanyar a un ent social concret,
que en aquest cas és la parella.
Pensa que aquesta decisió, en principi,
sempre és lliure, en principi.
El que passa és que el que no és lliure
és moltes vegades perquè es manté.
En aquests moments.
Vull dir, en aquests moments,
gairebé ningú se sent obligat a crear una parella
amb una persona concreta.
Però trencar una relació implica una problemàtica
que a vegades dius...
Exacte.
Però en aquests moments,
en uns altres moments de la vida,
sí que realment t'han dit
amb qui havies de casar-te i punt.
Sí, i una persona no podia divorciar-se
ni separar-se avui en dia, en principi,
legal i jurídicament.
Una persona és lliure de mantenir
o trencar una relació quan ho desitgi.
Sí, però moltes vegades...
Jurídicament, dic.
Exacte, jurídicament.
Però moltes vegades sí que és veritat
que encara que és una decisió personal
el decidir trencar aquest lligam,
moltes vegades no ho fem
per qüestions socials,
per qüestions familiars,
per qüestions religioses,
per qüestions econòmiques.
Econòmiques, també.
Vull dir que hi ha diferents criteris,
però en principi partirem
que és una decisió totalment lliure
i que hauria de ser lliure, també,
la decisió de continuar, no?
I de crear aquest compromís
que s'ha establert.
Quan cogeix alguna d'aquestes tres potes
en la relació de parella
apareix la crisi.
Sempre dic, oh, la parella,
la crisi de la parella.
Realment, les parelles tenen crisi?
L'han tingut sempre
i probablement les tenen ara.
Quines són les causes,
si parlem de l'actualitat,
d'aquestes crisis que poden tenir les parelles?
A veure, de fet,
quan diem que la parella
està en crisi, en general,
és molt curiós,
perquè ho diem molt,
perquè, clar, hi ha moltes separacions,
hi ha molts divorcis,
hi ha moltes parelles que finalitzen,
ja sense separació,
perquè no hi ha primer un matrimoni, no?
Però sí que, en realitat,
la gent es continua casant.
Llavors, no és tant
que la parella estigui en crisi
en aquest moment,
sinó que el que està en crisi
en aquest moment
són els diferents tipus de relacions,
o sigui,
estan en canvi constant,
i això ens fa pensar moltes vegades
a la societat que estem en crisi.
Però, en realitat,
el que estem és
en un canvi social important,
perquè fins ara
la parella era
un home i una dona
que es casaven
o que tenien una relació
amb un objectiu,
que era
tenir fills.
Aquest era
l'objectiu,
sobretot el de la dona.
En aquests moments,
clar,
hi ha molts tipus de parelles,
la parella és molt més àmplia
en tots els aspectes,
llavors,
tots aquests canvis
els hem d'anar païnt.
I això ens fa pensar
que la parella
tradicionalment
està en crisi.
De fet,
ara podem tenir
parelles d'homosexuals,
de fet,
ja es poden casar,
de fet,
ja aviat podran tenir
fills,
segurament.
Després tenim parelles
que realment conviuen,
però moltíssimes,
cada vegada més,
però que no hi ha
un matrimoni pel mig,
però que comparteixen
i que realment
tenen el compromís
perquè han fet,
cada vegada es lliguen més,
ui, perdona,
amb la veu,
cada vegada es lliguen més
amb el que són
els béns materials
i fins i tot
amb el tema
de tenir fills
en un moment donat,
que són els compromisos
que van adquirint
com a parella.
Però,
sí que,
doncs,
aquestes parelles,
doncs,
clar,
és un altre tipus
de parella
o fins i tot
hi ha parelles
de noviatges
molt llargs
que realment
cadascú viu
a la seva casa
i són parelles
estables...
Però si no hi ha
la convivència quotidiana
és un altre tipus
de parella.
Sí,
però avui dia
és un tipus
de parella
que potser
porten 10 anys
de parella
i cadascú
viu a casa seva
i ells
es mostren
al món exterior,
es mostren
com una parella,
per tant,
són una entitat,
és una entitat social
diferenciada
dels altres.
Però,
clar,
no estan compartint
segons quines coses,
però és una altra...
Hi ha moltes
persones
que viuen
i no sols
quan dic
que no viuen
amb les famílies,
sinó que em refereixo
que viuen sols,
cadascú al seu pis,
que també parlaríem
de les que viuen
amb les famílies
respectives,
però vull dir,
en el sentit
que la persona
ha fet el pas
de fer independitzar-se,
que ha sortit de casa,
però prefereix
mantenir
aquesta llibertat
encara i tenir
una parella estable,
però mantenir...
Clar,
llavors això
és un altre tipus
de...
És una novetat.
amb el que sí
que estem
és en un canvi
de tipus
de parelles
que no acabem
de...
I moltes vegades
pensem que això
és crisi.
Canvia el perfil
dels individus
de la parella,
però sempre anem
a parar
al mateix referent
cultural
que és la monogàmia.
Sí.
Perquè,
de fet,
fa...
Abans,
el tema...
La parella
sempre ha estat en crisi,
probablement fa 40 anys
també estava en crisi,
el que passa
que la gent
no podia trencar
una relació
des del punt de vista
ni legal ni social.
Avui en dia
sí que es pot trencar
i per això
probablement
es fa més palès,
però en principi
la parella
com a tal
dues persones
que decideixen
compartir
l'enamorament,
la intimitat
i el compromís
continua sent
sota aquest paràmetre
de la monogàmia,
de dos en dos
socialment.
Sí, sí,
però això és totalment
cultural,
perquè això és
el que passa
a Occident.
Si ens anéssim
amb unes altres
cultures
seria diferent,
en una d'altres
èpoques
ha estat diferent,
però sí que és veritat,
amb això tens raó,
anem a...
diferents...
Però això també
ens fa pensar
el fet que
realment
tinguem
tantes parelles
diferents,
doncs ens fa pensar
moltes vegades
que ja
l'entitat
de la parella
no existeix
com a tal,
o que, clar,
les parelles
se separen
molt ràpidament,
o les parelles,
que això ho parlàvem
la setmana passada,
si recordes,
Jolanda,
però,
bueno,
se separen
molt ràpidament,
en alguns casos sí,
en uns altres no,
és que,
què és molt ràpidament,
no?, a vegades,
o...
depèn,
respecte a què,
respecte a quan.
Però,
d'això que se se separen
molt ràpidament,
t'ho pregunto,
des d'un punt de vista,
diguem-ne,
emocional,
i en cap cas,
des d'un punt de vista
ètic o moral,
és bo que la gent
se separi tan ràpidament?
Ho dic en el sentit
d'aquella relació,
aquella parella
que fins i tot hi ha,
doncs,
un contracte signat,
és a dir,
un matrimoni,
pel mig que l'any,
any i mig se separi,
això és bo per a les persones,
dic des de l'emocionalitat
i des de l'individu,
no?,
pot donar una sensació
de fracàs,
de frustració.
Però,
depèn de com sigui la relació.
Hi ha persones
que van d'un trencament
darrere l'altre,
això ha de desgastar
una mica, no?,
emocionalment a la persona.
Clar,
però això és una de les causes
moltes vegades
de la crisi de la parella
o de la separació,
que és la poca maduresa
a nivell emocional
o a nivell psicològic
de les persones
que no tenen res a veure
amb l'edat,
amb l'edat cronològica.
I realment,
tenim moltes persones
avui dia
molt poc madures
a nivell emocional.
Però això
també ve donat
una mica
pel tema de
com la societat
ens ha creat
d'adonistes,
no?,
en el sentit
que tot ho necessitem
ja
i ràpid
i en aquest moment.
Poc generosos,
no?,
probablement.
Bé,
jo no diria
tan poc generosos,
sinó
necessitem,
estem molt centrats
en nosaltres mateixos,
en què necessitem
i com ho volem.
I si això no ens arriba...
Això es diu egoisme
tota la vida, eh,
Sònia?
Aviam,
jo sé que els psicòlegs
sou molt benèvols,
però això de penso en mi només
no és egoisme.
Sí,
el que passa és que
amb això és amb el que ens han educat,
no?
Tenim una societat
amb la que tot val
per aconseguir
els nostres objectius,
entre cometes,
tot val, no?
Però que sí que és veritat
doncs que una miqueta
el missatge
és que has de ser el millor
amb tot
i amb la parella també.
Què passa quan
la persona és poc madura emocionalment?
A més a més,
pensa que té les idees irracionals
respecte a l'amor romàntic,
que l'amor és passió absoluta,
que l'amor és sec,
que l'amor ho pot tot,
que l'amor...
Tot se supera amb l'amor.
Tot se supera.
De que a més a més,
l'amor significa
èxtasi, dolor, passió.
Quan tenim totes aquestes barreges
com si l'amor fos
la barreja aquesta
entre el bo i el dolent,
però trobar-se
fins i tot malament, no?
Passar-ho malament.
I això és amor,
perquè si no sentim
tot aquest dolor
i tota aquesta passió...
Si no patim, no estimem.
Exacte.
Déu-n'hi-do, eh?
Però, clar,
quan tenim totes aquestes idees,
a més a més,
no estem madurs.
Moltes vegades,
inclús,
ens fem una relació
de dependència,
de necessitat
de tenir,
d'enganxe,
per dir-ho,
ens hem enganxat
amb l'altre.
Clar, llavors aquí,
potser sí que és millor
que hi hagi
una separació.
l'amor en romàntic
que ara esmentaves
és un dels punts
que genera conflicte.
Quines altres àrees
són les més habituals
on es genera
aquest conflicte
en la parella?
Mira,
les àrees de conflictes
més habituals,
per suposat,
són
qui fa què,
és a dir,
com es distribueixen
les tasques
en la parella actual.
Això és una de les àrees...
Les culpes, no?
També,
després de tu i jo
i jo més,
tu menys.
les tasques,
les decisions
i, clar,
en conseqüència,
si un ha decidit
una cosa sol
i no surt bé,
potser també té la culpa
d'haver-la decidit,
no?
Però, sobretot,
com es distribueixen
les tasques?
Qui s'encarrega
de què?
I quan dic les tasques
em refereixo a tot,
vull dir,
a dintre d'una estructura...
La intendència
a la vida quotidiana,
no?
Des de la compra
fins a la presa
d'una decisió important
a la família,
tot.
Però és que és tot,
és a dir,
des de...
amb què treballarem,
no?
Perquè això és una decisió
que moltes vegades
és totalment individual,
però moltes vegades
també en un moment donat
per mantenir una parella
un ha de fer un canvi,
ha de fer un canvi.
Vull dir que a vegades
no és tan fàcil,
a vegades és fàcil,
a vegades és difícil
depèn de la parella.
Moltes vegades
un ha de prendre la decisió
de canviar de lloc de residència
o de canviar d'una feina
per unes qüestions puntuals
que necessitin
més hores,
més diners,
més el que sigui,
però llavors
des d'aquí
fins realment
qui fa el dinar
o qui s'encarrega
de la roba
o què decidim
fer a les vacances,
que és una cosa més lúdica
però que també
s'ha de decidir.
Em refereixo a tot.
Això comporta
molts conflictes
precisament perquè
quan iniciem la relació
són coses
moltes vegades
que no parlem,
que simplement
donem per
suposat.
Per aquesta tonteria
ara no discutiré,
per què deixes la tovallola
allà si s'ha de quedar allà?
tonteries que van sumant
i es van acumulant, no?
I no només això,
Jolanda,
quan comencem una relació
pensem que ja ens adaptarem,
com que l'amor ho pot tot,
doncs segurament
ja ens acoplarem,
perquè l'altre
entendrà el que jo vull
i jo entendré el que ell vol.
Sense parlar-lo.
però clar,
això no funciona així.
Clar,
això ho passem al principi,
però arriba un punt
que aquella tovallola
que al principi
no ens molestava
ara ens posa
absolutament dels nervis,
no?
I la tovallola
és un petit exemple.
Sí, sí, sí.
És un...
Precisament perquè
no hem parlat
de què pensem
que cadascú
ha de fer
o per què està preparat.
Un altre és
el poder,
és a dir,
qui decideix
les coses
importants
o què...
Perquè tots dos
volen decidir.
Aquí hi ha un conflicte
de poders
important.
Qui mana?
Allò,
qui mana a casa, no?
Allò que es deia antigament.
Però qui mana?
És que això
és molt relatiu, eh?
Això és molt relatiu.
I normalment
és molt diferent
el que sembla
i el que és.
Això també ho hem de tenir
en compte.
Després,
les relacions
amb els membres
de les famílies d'origen.
Amb els pares,
amb els sogres...
Això són un dels conflictes
més habituals.
Si s'han fet acudit
sobre aquest tema
i a sobte d'aquests acudits
sempre hi ha
una real una mica dramàtica,
perquè poden arribar
a trencar parelles
una mala relació
amb les famílies d'origen.
Trenquen, trenquen.
No poden no arribar
sinó que es trenquen.
Realment hi ha parelles
que es poden arribar
a trencar
per qüestions
de famílies d'origen.
Doncs calla
que s'acosten
les festes de Nadal,
eh?
Ja en parlaré.
Però...
Llavors...
Dic per la que té
de reunió familiar, eh?
Sí,
però sí que és veritat
que aquí hi ha totes...
Cada família
és una història,
però sí que és veritat
que moltes vegades
la família d'origen
li costa acceptar
que realment
doncs el seu fill
o la seva filla
surt fora
i ja no els necessiten
de la mateixa manera
i els costa acceptar
que han creat
un ent social
diferent
fora del que és
la família d'origen.
A més a més,
és molt important
que la parella
se situï fora
i se situï
en una distància,
en una certa distància
de les famílies
perquè si no,
la parella
no pot continuar.
Ja ho explicaves
la setmana passada
amb aquesta cosa
que hi ha sempre
la relació de parella
d'intentar canviar l'altre,
de fer-ho
a la nostra manera
quan aquella persona
ve d'un entorn
molt concret
que és aquesta família
d'origen
que apuntaves.
Més àrees de conflicte?
Sí, per exemple,
els fills,
moltes vegades
l'educació dels fills,
la cura dels fills,
com es faria,
com no es faria,
és una altra
de les àrees.
Fins i tot
pot ser un àrea
de conflicte
molt àmplia
el tema
de
les vacances,
els caps de setmana,
on anem,
on sortim,
em poses una cara estranya,
però...
Sí, perquè dius
calla,
que dius,
tampoc no...
Doncs això,
moltes vegades,
és un àrea
de conflicte.
Per què?
Per tant cansat
que estàs
i encara has de discutir
i on anem,
tant se val, no?
Doncs moltes vegades
perquè realment
tenen gustos
molt diferents,
activitats diferents,
i moltes vegades
s'és incapaç
de,
o simplement
acordar
que hi ha coses
que si a un no li agrada,
si a un li agrada
anar a pintar
i a l'altre
no li agrada gens,
doncs no aniran
tots dos a pintar.
Que se'n vagi a pintar?
i l'altre
a el que li agradi.
Però arribar a aquest acord
moltes vegades
és molt complicat
o arribar a un altre acord,
doncs si a mi m'agrada
anar al cine
i a tu al teatre,
doncs avui anem al teatre
i demà al cine,
no ho sé.
Tan fàcil que sembla
explicat així,
eh, Sònia?
Tan fàcil,
però no ho és,
no?
Per això.
Perquè moltes vegades,
doncs,
però fins i tot
és que les coses lúdiques,
les vacances,
a vegades les vacances
es converteixen
en realment
punts de conflicte importants.
També hi ha més hores
de convivència, no?
Bueno,
hi ha més hores de convivència
i una altra cosa,
moltes vegades
les vacances
per un de la parella
és anar a veure la família
i per l'altre
és distanciar-se.
Llavors,
si això no ho arriben
a un acord,
a un bon acord,
això pot crear
un conflicte important,
eh, també?
Perquè, clar,
tenim un objectiu
de les vacances
totalment diferent.
Clar.
On és compartir...
Els gelos
és una altra
de les...
N'hi ha de gelos
avui en dia, eh,
que diuen que som
les persones
menys apassionades
que abans,
continuen avent-hi
episodis habituals
de gelosia?
Els gelos
existeixen sempre.
Ara,
hem de dir una cosa.
Què són els gelos?
Perquè, clar,
això també...
és un sentit
de possessió,
en principi.
És un sentit
d'inseguretat.
En realitat,
hem de partir
de la base
que la persona
gelosa
no ens estima
més a nosaltres,
sinó que s'estima
menys
a ell
o a ella.
Aquí anem a buscar
aquella falta
d'autoestima
que parlàvem un dia.
Exacte.
És que realment
la parella,
la persona,
perdona,
que és gelosa
és aquella persona
que se sent
molt insegura
en alguns aspectes
concrets
i llavors
davant de certes
persones
encara se sent
més
perquè creu,
interpreta
que la seva parella
avisa
l'altra persona
que és
la que li té
gelos
o
alguna cosa
que ell creu
que la seva parella
o ella
li resulta agradable
o que li agrada.
Però,
cuidado,
perquè aquí estem fent
moltes interpretacions.
Primer,
estem pensant
una persona
que nosaltres
li veiem qualitats
ja siguin físiques
o interiors
pensem
que a la nostra parella
a aquesta persona
li agrada
perquè aquestes qualitats
nosaltres creiem
que li agraden
a la nostra parella.
Moltes vegades
és que ja ens equivoquem
aquí,
fins i tot.
Però,
a part,
sobretot,
hem de partir
de la base
perquè encara hi ha
moltes persones
que pensen
que quan la seva parella
té gelos
és que se l'estima.
Cuidado amb això
perquè això és la rada
més gran
en la que caiem
i és una de les coses
que més fa patir
perquè tolerem
moltes coses.
Però a vegades
també, Sònia i la parella
es poden donar episodis
de la inseguretat
per l'altra banda
perquè l'altra part
confirmi el que sent
per nosaltres
i intentar provocar
aquesta gelosia.
Però, llavors,
aquí estem jugant
a un joc molt brut
perquè jugar amb els gelos
és molt arriscat.
És molt arriscat,
perquè primer,
la persona que és gelosa
realment hem de dir
que és una persona
que pateix
però no pateix
perquè ens estimi massa.
sinó pateix
perquè si nosaltres
marxéssim
ell fa unes idees
de que realment
no podria continuar
la vida...
Allò ha portat
al límit
de si em deixes
em mataré,
aquelles barbaritats.
Sí, sí,
però clar,
això és xantatge emocional,
això no ho podem permetre,
realment
aquesta persona
està passant-ho
molt malament,
aquesta persona
sí que està
en l'amor romàntic,
en les idees irracionals,
en la inseguretat,
en la necessitat.
aquesta persona
està creant
una parella
en la necessitat,
no en el desig
de compartir,
sinó en la necessitat
de tenir algú
al costat.
Això és molt diferent.
De fet,
i ja entrarem
un dia
en el tema
de la violència,
moltes vegades
hi ha això,
no moltes vegades,
no, perdona,
sempre hi ha
una inseguretat
per part del maltractador
impressionant,
sempre,
perquè comença
amb gelos
la majoria
de vegades,
però el gelos
és una de les coses
més,
després,
coses més habituals,
per exemple,
les persones
que prenen drogues,
que beuen,
tot això,
hi ha factors externs
que venen afegits,
no?
Tot això ja genera
també molts conflictes.
Tenim poc temps,
no podrem acabar,
avui tampoc,
tot aquest capítol,
el que sí,
una mica per tancar,
afegiríem
una darrera pregunta,
podries traçar-nos
a grans trets
el perfil
de com són
les parelles
en conflicte?
Mira,
a grans trets,
a més,
sí,
perquè caldrà
aprofundir,
perquè sí,
perquè és un tema
bastant extens,
però diguem
que les parelles
que estan
constantment
en conflicte
són parelles
que no s'intercanvien
entre elles
conductes agradables,
és a dir,
que com a norma
s'estan intercanviant
conductes desagradables.
Es tracten malament
entre ells?
Es tracten malament,
d'acord?
Això no es fa conscientment,
moltes vegades
es fa per aconseguir
que et tractin bé,
però és una mica complicat
a vegades
com funcionem.
Realment tenen
moltes dificultats
per comunicar-se
o no es comuniquen
o es comuniquen
molt poc
i malament
i després
tenen molta dificultat
per resoldre,
per poder asseure's
i resoldre
un conflicte concret,
perquè se'n van
d'un conflicte
a l'altre
i tot ho barregen.
I tot ho barregen.
Una de les coses
que es fa amb les parelles
molt sovint
quan funciona malament
és que traiem
d'una cosa
que ha passat ara,
avui,
estirem de la corda
i traiem
el que va passar
des de fa 20 anys
que fa que ens coneixem.
I llavors,
perquè quan tu em vas dir,
perquè quan vas fer,
perquè quan va passar...
Quina memòria, no?
No, però és que som molt selectius
en la memòria
per recordar-nos
de lo negatiu.
Quan hi ha un conflicte
en parella,
en aquestes situacions,
com a norma,
som molt selectius
per recordar-nos
de lo positiu.
Per això vivim
i per això tirem endavant,
perquè això és la norma.
Clar.
Però quan tenim una parella
amb la que tenim dificultats,
realment sempre estem pendents
d'aquella cosa
que va malament.
Llavors això ho hem de tenir en compte.
Perquè el que fem
és una dificultat
de resoldre el conflicte
que tenim en aquest moment.
Perquè el conflicte d'avui
fa treure,
tirem de la corda
i surten conflictes
no solventats,
evidentment,
no resolts,
des de fa
la tira de temps.
Llavors serien
aquestes tres coses
que prefereixo entrar
a profunditat
perquè hi ha bastants punts,
però que no es fan
conductes agradables,
que no saben
resoldre els problemes
i que no saben
comunicar-se
o perquè bé
no ho fan bé,
encara que ho intentin,
o bé perquè
ni ho intenten.
Són tres punts
que com deies
em val la pena
ampliar-los
en un proper espai.
De totes maneres,
perquè no ens quedi
un mal sabor de boca,
aquesta parella
en conflicte
amb aquest perfil
així molt
esquemàtic
que has traçat
té remei,
té solució?
I tant.
Les teràpies de parella...
No, no,
dic calla
que no deixarem
els oients
allò de a mitges
i a sobre
amb la sensació
que està tot perdut.
Les teràpies de parella
funcionen.
Això sí,
sempre que les dues persones
vulguin salvar la parella
perquè moltes vegades
hi ha un tema
purament
de la parella
que no s'entén,
que no es resol,
que no es comunica,
que fins i tot
el que és
el tema
sexual
s'ha quedat
en un calaix
allà guardat
i ja ni...
Si realment
els dos volen continuar,
s'hi posen
i lluiten.
I també són crítics
perquè en tot el procés
de teràpia de parella
cadascú ha de ser crític
amb si mateix.
Que és el que més costa, no?
Clar, perquè el que fem sempre
amb una parella
és criticar l'altre,
és a dir, posar tota la culpabilitat
o tota la responsabilitat
a l'altre.
Durant tot el procés
d'una teràpia,
una de les feines
importants
és
qüestionar-nos
què és el que nosaltres fem
perquè l'altre
també s'enfadi.
És a dir,
quina part de responsabilitat
tenim dintre
perquè aquesta parella
no funcioni.
Però normalment
pensem que sempre és l'altre.
És l'altre que no canvia,
és l'altre que no ho veu,
és l'altre que no m'entén,
és l'altre que
no presta atenció,
és l'altre que no m'escolta.
Però,
si l'altre no fa tot això,
haurem de pensar
quina és la part teva.
Això és el procés
més difícil.
Sònia,
la teva experiència
professional
del nombre
de consultes
que pots fer
en un determinat temps,
quin percentatge
diries
que dediques
a solucionar
conflictes de parella?
Uf,
és que
gairebé tot està relacionat
amb la parella.
és que realment,
no ho sé,
podria dir un 70 o així.
Imagina't.
però perquè pensa que
si ja sigui individual,
ja sigui que vingui la parella
al complert,
o un dels integrants,
ja sigui que
un vingui un,
moltes vegades,
entremig de tots els temes
que surten,
hi ha el tema
de parella,
el tema sexe,
el tema,
són dos temes
reis.
com que són reis,
els donarem
una mica més
de vida
en aquest espai
i ens queda
alguns serrells
que hem d'acabar
d'arreglar
en el proper programa
amb Sònia Navarro,
psicòloga clínica,
moltes gràcies
per acompanyar-nos.
A tu i l'Anna,
fins la setmana que ve.
Gràcies.