.
És el moment d'obrir un nou capítol d'aquesta aventura de la vida
al matí de Tarragona Ràdio, aquest espai que realitzem
en col·laboració amb les àrees de serveis socials
i ensenyament de l'Ajuntament de Tarragona
i el que és més important, amb la bona predisposició
de diferents centres educatius de la ciutat de Tarragona
que hi prenen part els seus professors i els seus alumnes
que són majoritàriament els protagonistes d'aquesta aventura de la vida.
Tot i que si vostès ens acompanyen habitualment
hauran notat que en anteriors capítols també hem mostrat interès
per conèixer com es treballa l'aventura de la vida,
com es centra en el món de l'educació des de la perspectiva
dels pares i les mares i també dels mestres
que han tingut també el seu programa, el seu capítol
i en tindran més.
Però avui tornen els nens, avui ens acompanya una bona representació
dels alumnes de cinquè, de primària, del Col·legi L'Estonac de Tarragona.
Bon dia a tots i totes.
Bon dia.
Benvinguts i ens acompanya naturalment el seu tutor,
Josep Anton Pallarés.
Molt bon dia, Josep Anton.
Molt bon dia.
Bé, estan molt tranquils, tot i que deien que estaven nerviosos,
però jo els veig molt segurs, molt bé.
Sí, una volta han entrat aquí, els hi ha fet les primeres explicacions,
veig que sí, que han respost falsa bé i estan tranquils.
Com estaven ahir davant de la perspectiva d'anar a la ràdio?
Perquè clar, qualsevol activitat que surt de la cosa quotidiana de les aules,
pot ser la ràdio però qualsevol altra,
sempre provoca una certa excitació a l'aula, no?
Doncs, en principi, contents i amb ganes de venir tots.
El que passa és que, com hem parlat fa un moment,
a vegades no es poden venir tots i han estat escollits per sort
i d'una forma entre els companys, una representació de la classe.
En aquest cas, vuit.
Molt bé. Això sempre ens agrada molt dir-ho, que hi ha una representació,
però que tots els companys i companyes de classe han treballat exactament igual de bé el tema,
però clar, no tothom pot venir i d'una manera o d'una altra,
i molt democràticament tot s'ha de dir,
doncs s'han triat aquest grup d'alumnes de cinquè,
teniu uns deu anys aproximadament tots,
per aquelles persones que ens escoltin,
que no tenen fills en edat escolar,
que moltes vegades no situen el curs al centre i l'edat que tenen.
En aquest espai, vostès ja saben que és un programa
que està adreçat a la prevenció de drogodependències,
l'educació en la salut,
però sobretot el que està adreçat és a fomentar
tota una sèrie de valors imprescindibles per anar per la vida,
com són l'autoestima, la seguretat en un mateix,
la solidaritat i el respecte als altres.
Tot això com s'ha treballat a partir d'un conte,
que també escoltarem,
i a partir d'una sèrie de plantejaments
que el mateix a tothom, en aquest cas el Josep Anton,
ha anat fent treballant a la classe.
La seqüència que heu seguit,
quin era? Prenent el material, els alumnes?
Explica'ns una miqueta, Josep Anton,
com heu treballat la història.
Perquè ells ja saben més o menys com se treballen tots aquests temes,
doncs aquest ha sigut un altre més.
L'has integrat dins del que és el dia a dia, a l'escola?
Sí, sí, això sí.
Això també va una mica en criteri de cada mestre, no?
Sí, a l'escola treballant.
En aquest cas hi havia un conte que es diu El Foc Lent,
que parlava d'un nen que fa moltes preguntes
per poder anar seguint el ritme de la classe.
I a partir d'aquí hem treballat que tothom no apren igual,
sinó que uns van una mica més lents, uns els costa més,
i hem de preguntar,
i hem de perdre aquesta por de preguntar.
Aquesta vergonya que fa a vegades fer preguntes pel que diran.
i això es perd, a vegades,
doctor,
hem treballat, tot això hem treballat amb el respecte que han de tenir tots els companys,
els nens que pregunten més,
o que tenen un altre ritme, o una mica més lent,
o que tenen un altre ritme de treballar,
i sent a vegades solidaris amb aquests nens,
ajudant-nos amb el que es puguin.
No reient de les coses que a vegades una altra pregunta,
pel motiu que sigui.
Per tant, el respecte, l'autoestima i la seguretat en ells mateixos.
I ser solidaris amb els altres.
I tot això ens portarà a una millor convivència dins de la classe
i dins de tots els llocs que vagin,
perquè preguntar no és només a la classe,
sinó a les diferents activitats que facin,
i a la família igual.
Perquè no és només preguntes de contingut,
sinó preguntes de la vida quotidiana
i del que amb ells els hi puguin passar.
I se sentirà molt més millor si van preguntant i van solucionant.
Aprendran i també s'ha volgut aquesta comunicació imprescindible,
per relacionar-se.
Tot això és el que hem anat treballant.
Molt bé, doncs avui no veurem el resultat.
Això no es busca un resultat immediat.
Això no és una operació matemàtica.
Això és un element més que s'afegeix en el dia a dia de l'escola
i en el dia a dia a casa.
Perquè sempre ho diem,
que s'intenta que aquesta aventura de la vida
també intervinguin els pares.
I per això se'ls dota també d'un material a començament de curs.
I se'ls explica.
Perquè també estiguin una mica al cas del que s'està fent.
Estàveu molt tranquils
i jo no vull ser motiu que us poseu nerviosos ni nervioses.
Per tant, comenceu quan vulgueu.
Anna, Ferran, el micròfon és vostre.
Hola i bon dia a tothom.
Som els nens i nenes de cinqueada primària
del Col·legi L'Estonac L'Ensenyança de Tarragona.
I estem aquí, a la ràdio,
per explicar-vos una activitat més de l'aventura de la vida.
Aquesta activitat es basa en un conte titulat A foc lent.
Aquesta història ens ha fet pensar
i compartir les nostres opinions
entre tots els companys i companyes de la classe.
Avui, aquí, ens trobem uns representants del nostre grup,
que som el Ferran, l'Alícia, la Maria, el Javier, la Cristina,
l'Andreu, la Laura Marín i el Nana Elgado.
També volem anomenar els altres nens i nenes del nostre curs
que han fet possible aquest treball.
Els seus noms són Núria, Guillem, Xavier, Nacho, Eduard,
Anna Flores, David Gómez, Víctor, David Jordà,
Pol, Laura, Laura Pastor, Ignasi, Blanca, Fèlix, Patrícia,
Carlota, Gisela i Sergi.
Des d'aquí els volem enviar una salutació.
Doncs aquesta salutació ben forta
de part dels companys que són aquí a la ràdio
i també de la gent que estem aquí a la ràdio,
una abraçada ben forta,
que segur que ens estan escoltant probablement a l'aula,
que se sentin ben reconeguts,
tot i que no estan aquí físicament.
Perquè els nostres oients sàpiguen una miqueta
de què anirà la cosa, us sembla,
si escoltem tots plegats al conte?
Sí!
Doncs vinga, endavant.
Hi havia una vegada un nen que es deia Sergi.
Aquest nen sóc jo.
I us explicaré una història.
Diu l'aventura de la vida.
A foc lent.
De totes les meves mestres,
la que més m'agrada és l'Esther.
No ens renya mai.
I sempre té una història per cada cosa.
El senyor Carles tenia tres fills i 17 vaques.
Abans de morir, va deixar per escrit
que deixaven la meitat de les vaques al fill gran,
la tercera part al mitjà
i la novena part al petit.
Després va aclarir que cap dels seus fills
no podria vendre o matar ni una vaca.
Quantes vaques pertoquen a cada fill?
Perdona, Esther!
No, no, no, un altre cop, no!
Silenci, nois!
Digue'm, Sergi.
Quina part pertoca al fill gran?
Li corresponen la meitat de les vaques.
Cada vegada que pregunto alguna cosa,
els meus companys em molesten.
Diuen que sóc el nen més lent de tot el curs.
Ja sabeu quina és la resposta?
Sí, Esther!
Al fill gran li pertoquen 8 vaques i mitja.
Al fill mitjà li pertoquen 5,6 vaques.
I al petit, 1,8 vaques.
Perdona, Esther!
Una altra vaquenada!
Està bé!
Silenci, nois!
Digue'm, Sergi.
Quin va ser l'aclariment que va fer el senyor Carles
en el seu testament?
Ei, Sergi, renta't les orelles!
Molt bona pregunta, Sergi.
El senyor Carles va dir que cap dels seus fills
no podria vendre ni matar cap vaca.
Tots van callar.
Només jo em vaig adonar que el conte del senyor Carles
no era tan senzill com semblava.
Des d'aquell dia, cada vegada que necessito preguntar
alguna cosa que no entenc, ho faig sense por.
Sé que sóc el més lent de tota la classe,
però lent no vol dir babau.
Sergi, i al capdavall quantes vaques van quedar per a cada fill?
Doncs no ho sé.
I si anem a prendre un gelat i ho resolem entre tots?
Sí, és clar!
A foc lent és un conte per xerrar de l'aventura de la vida.
Tornarem amb un altre.
Fins aviat!
Viu l'aventura de la vida
A mi una de les coses que m'agraden d'aquests contes
és que sempre acaben menjant un gelat, escolta.
Tots els contes, eh?
No sé si els heu sentit altres d'aquesta sèrie.
Tots acaben fent un gelat.
Què és el primer que us va passar pel cap quan vau sentir el conte?
A veure.
No ho sé.
El Ferran no ho sap, però segur que d'aquí un moment, quan comenci la cosa, segur que ho sabrà.
Javier.
Que quan de preguntar no hem de tindre vergonya.
No hem de tindre vergonya.
I per què creieu que hi ha persones que no pregunten mai?
Cristina.
Perquè tenen vergonya de fer-ho, perquè els altres se'n riguin i no se senta bé això.
I per què s'ha de riure algú perquè algú altre pregunti?
Perquè els hi fa gràcia o els hi fa ràbia, que la gent ja ho sàpiga i aquell pregunti.
I tu, Anna, què en penses?
Doncs que la gent que se'n riuen perquè com que ja ho han repetit una vegada,
tornar-ho a repetir es fa pesat i llavors potser no els hi agrada.
Tu, Laura?
Després buscarem un altre.
Andreu, d'aquesta qüestió tu no saps ben bé per què costa preguntar, no?
Tu veus que hi ha persones que els hi costa preguntar.
A tu et costa preguntar quan no entens alguna cosa?
A vegades sí i a vegades no.
I jo crec que, per exemple, hi ha gent que no pregunta
perquè té vergonya.
Té vergonya del que puguin pensar els altres?
És una persona vergonyosa.
O perquè creu que el que pregunta no és important?
Sí.
Tu creus que pot ser per això?
Sí, però per cada persona, si fa una pregunta, és important, no?
Clar, des del moment que ho preguntes, que per a ell té un valor i té importància, no?
Ni que els altres pensin que no.
Clar.
Clar que sí.
Alicia?
Jo crec que és el mateix que ha dit la Cristina i el Javier.
Que és per això, no?
Sí.
Que no saben ben bé.
I tu, Maria?
El mateix, el que han dit els companys.
que tenen vergonya de preguntar per què després se'n riguin
i que pensin que és més curt i que en l'enqueda malament.
Vosaltres no us heu fixat.
No sé, eh?
És que a mi sí que m'ha passat alguna vegada
que estàs en una reunió de persones
i hi ha algú que es mostra, doncs, així, amb una certa timidesa,
que no parla mai i penses, home,
potser és que tampoc té res a dir
o no és una persona interessant
o potser és que no sap res i per això no obre la boca.
I en un moment determinat, quan comences a escoltar-la, dius
Déu-n'hi-do la quantitat de coses que té aquesta persona al cap,
només que no les expressa, no?
I potser, com que alguna vegada l'han fet callar
perquè semblava que allò que deia no tenia importància,
doncs ja s'ha quedat així una mica al marit.
Escolta, jo no pregunto perquè, total, ningú em farà cas.
Com ho veieu això?
Us heu trobat vosaltres de vegades que heu descobert
algun company o companya que pensàveu que era molt tímid
o que era més lent de reaccionar
i després heu vist que eren persones
que realment tenien moltes coses a dir?
Sí.
Heu tingut alguna experiència així?
Ens la podeu explicar?
Aviam, qui intenta explicar-la?
Vosaltres pregunteu a classe?
Sí.
Sí, acostumem a preguntar.
Perdona?
Acostumem a preguntar.
Acostumem a preguntar.
I us heu sentit malament alguna vegada?
Perquè la resposta era molt evident o molt...
Dius, coi, calla, que he preguntat una tonteria.
Sí.
A vegades els teus companys s'arriuen de tu
o de s'arriuen del teu comentari.
Però em penso que tots ens riem de tots, eh?
Sí.
Que no es pot assenyalar a ningú, eh?
Perquè algú que alguna vegada ha sentit que riem d'ell
altres vegades també ha rigut de l'altre.
Sí.
És com una cadena.
És com una cadena, eh?
I tant que és com una cadena, eh?
Allò passa-lo, eh?
Déu-n'hi-do.
Escolteu una cosa.
Per què no ens expliqueu entre vosaltres
i també el vostre tutor, el Josep Anton,
com vau treballar aquesta activitat a la classe?
El tema de les preguntes.
Cristina.
Primer de tot vam escoltar el conte
i vam fer algunes preguntes del que pensàvem.
Com, per exemple?
No ho sé, no me'n recordo.
Algú se'n recorda?
Jo.
Tu, Maria?
que si un nen m'ha preguntat que si quan un nen entra a classe
li criden l'atenció,
després, per què se'n torna a portar malament?
Per això entra dins d'una experiència
que era posar...
El Josep Anton ens ho explicarà, eh?
Sí, després de sentir el conte
i, a més de parlar
i de fer,
qüestionar diverses preguntes
com van fer, doncs,
que...
perquè tinc vergonya a l'hora de preguntar
o com me quedo
quan no faig una pregunta
i necessitaria saber-la,
necessitaria saber la resposta
i de qüestionar tots aquests temes
i de tothom parlar i dir la seva.
una activitat que ja poso aquí el conte
de fer és fer que tothom,
ara no he anat,
o sigui,
tothom faci una pregunta
i després es posen dins d'una bossa
i tothom treu una pregunta,
la que sigui,
i entre tots la intenten contestar.
Aquesta és l'activitat que dia de fer aquí el conte.
Però, a més d'aquesta activitat
que la van fer i la van fer força bé,
vull dir,
i encara no l'hem acabat,
però encara la bossa tenim algunes preguntes.
Teniu algunes.
I ara les acabarem el de llums.
Doncs el que sí que hem basat molt
ha sigut en tractar i en comentar
doncs que quan un pregunta
doncs els altres han de respectar
i també entendre bé
que tothom no treballa
a la mateixa velocitat
i que tothom no compren les coses
a la mateixa,
o sigui,
igual.
Hi ha alguns nens,
us hi pot costar una mica més,
que alguns altres
doncs van molt ràpid,
però que aquí
uns han d'ajudar els altres,
han de ser solidaris
i han de respectar
quan pregunten
el que costa
i entre tots
doncs formar una pinya
i formar un ambient
de confiança
i de bona convivència.
Per aquí,
això que hem tractat
ho hem intentat tractar
tot aquest tema.
Abans comentàveu
que era com una cadena
de jo pregunto una cosa
que els altres consideren
que és una bajanada
i riuen,
però després una altra pregunta
i jo també ric
d'aquell altre.
Sí.
Quan riuen de vosaltres
com us sentiu?
Malament.
A veure,
anem a fer de psicòlegs
allò d'anar per casa,
d'en Sabatilles,
i anem a fer de psicòlegs.
Ferran,
alguna vegada has fet
alguna pregunta
i quan l'has acabat de fer
i has sentit allò
el ja-ja-ja
darrere teu
i ja he begut oli.
Sí,
perquè de vegades
faig preguntes
que després de fer-les
m'adono compte
que era una bajanada.
Però vols dir
que era una bajanada?
Sí,
perquè...
Però tu tenies necessitat
de fer-la,
no?
Sí.
Però després
se'n riuen.
Però penses
que és una bajanada
perquè han rigut?
No perquè t'ho creguis
o què?
Sí.
Ai.
I tu, Javier,
què t'has trobat
en aquesta situació?
A vegades,
a català,
pregunto alguna paraula
i molta gent
ja la sap.
Millor per ells,
no?
Però si tu no la saps,
l'has de preguntar,
si no,
no la sabràs mai.
A vegades riuen.
I riuen perquè,
mira,
perquè els deu fer gràcia
que no sàpigues
aquella paraula.
Perquè clar,
si no preguntem
no ho podem saber.
si jo vull anar a un carrer
en una ciutat desconeguda
i no pregunto
on és aquell carrer,
la gent que viu a la ciutat
sap com es diu el carrer,
però jo no, no?
Per tant,
m'ho he de preguntar.
El que passa
que no ens podem aturar
a fer aquestes reflexions
a cada moment, no?
Cristina,
has fet alguna pregunta
que els altres han considerat
que no era prou important
o prou intel·ligent?
Que jo me'n recordi
crec que no.
No?
Totes eren fantàstiques,
ningú ha rigut de tu, doncs, no?
No, no,
que jo me'n recordi.
Que te'n recordis.
però segurament sí, no?
Que també ha despertat
aquesta rialleta.
I tu, Anna?
No, no,
tampoc no me'n recordo.
No t'has sentit allò malament
per haver preguntat alguna cosa.
La Laura,
alguna vegada,
s'ha trobat en aquesta situació?
No,
no m'he sentit
en ninguna situació així.
Però sí que veus
que els teus companys
a vegades sí que es troben, no?
Sí.
I tu, Andreu?
Jo sí,
i tant, sí.
L'Andreu és un estiquero
de primera, eh?
Abans ens ho deia.
Per exemple,
faig una pregunta
que tots
s'han assabentat, no?
I jo la faig
i hi ha algun que em diu
que no t'enteres
i aleshores, doncs,
em sento malament.
Però en lloc de sentir-te malament,
probablement la resposta,
dic jo,
més educada,
podria ser precisament
com que no me n'entero,
pregunto.
Perquè si te n'enteressis
no preguntaries, no?
Clar.
I tu, Alicia?
No.
Que jo recordi, no.
allò,
ets preguntona o no?
Hombre.
És que hi ha persones
més preguntones que d'altres,
eh?
Les coses com siguin.
I tu, Maria?
A mi sí que m'ha passat
algun cas,
però moltes preguntes
les faig al costat
del professor,
m'envalla a la seva taula
i les pregunto.
Tu optes per la discreció,
diu,
calla,
que jo això ho pregunto
més íntimament,
que no sigui que els altres
comencin a riure,
que no tinc ganes
de sentir-me malament.
Digues, digues.
també hem intentat treballar.
Doncs que preguntar
és molt important
i s'ha de preguntar,
però també s'ha d'intentar
escoltar
i estar atent
a les explicacions.
El que passa
és que si un té una pregunta
o no entès
o s'havia escapat
d'alguna cosa
o són preguntes
a vegades
de la vida quotidiana
o d'un que
pensa en alguna cosa,
doncs s'ha de preguntar,
s'ha de preguntar
sense por,
sense vergonya
i els altres
per aquí d'anat
respectar la pregunta
i cadascú l'ha de preguntar
el que no sap.
Tant els pares
com el col·legi
i això és el que
hem anat treballant
i el que intentem lluitar,
però que primer que res
un ha d'escoltar
i ha d'estar per la feina.
Cristina.
Això passa,
però els nostres companys
són bastant bons
i no riuen
d'aquesta manera,
així,
a la balabà.
Aquí hi ha un tema
que són els companys
i tot plegat,
però després hi ha
un altre tema.
Moltes coses
les heu de preguntar
als adults,
les heu de preguntar
al mestre,
les heu de preguntar
al pare,
a la mare
i moltes vegades
hi ha preguntes
que costa molt
de respondre,
no?
Normalment,
quan teniu un dubte,
pregunteu
o us ho quedeu
per vosaltres
perquè dius
que ara no és moment
o no sé què em diran
o em fa vergonya
preguntar pel contingut
de la pregunta
que també pot passar,
que hi hagi
determinades coses
que us faci vergonya
preguntar-les.
Digues,
Alícia.
Jo depèn,
si estic envoltada
de companys
potser no pregunto,
però si estic amb el professor
sí que pregunto.
Sí que preguntes
ja no et fa cosa.
I tu, Andreu?
Doncs jo a vegades
hi ha coses
de la vida quotidiana
que m'està viu
de preguntar a classe
perquè no sé,
són íntimes.
Com per...
Pots posar algun exemple?
Si vols, eh?
No sé.
Se t'acut algun,
ara no se t'en acut cap.
hi ha preguntar-hi.
Hi ha preguntes a classe
que no m'atreveixo
a dir-les.
i, per exemple,
a casa,
doncs com
no es riuen ni res,
doncs li pregunto
al meu pare
o a la meva mare.
Calla,
tens com un ambient
més íntim,
estàs més a casa teva
i estàs més relaxat
per preguntar.
que saps que ells
no se n'enriuran de tu,
sinó tot el contrari,
no?
Digues, Anna.
Doncs depèn de la pregunta.
Si és molt urgent,
doncs sí que la pregunto,
però si puc...
Bueno,
si penso que no és tan important,
doncs me la guardo
i amb els pares
tens més confiança,
no?
Que no en la classe.
Jo li deia a l'Andreu,
recordes alguna pregunta?
Fem un exercici de memòria
molt senzill.
Vosaltres heu arribat aquí
a la ràdio
que eren quarts d'onze...
aproximadament, no?
Ens hem posat a parlar
una estoneta
i vosaltres
què és el que heu fet
majoritàriament?
Anar al lavabo.
A banda d'anar al lavabo?
Preguntar.
Sí.
Preguntar.
Sí o no?
Sí.
Des de què heu arribat?
Tota rata heu preguntat.
Tota l'estona heu preguntat?
Sí, sí.
Us fa pensar alguna cosa, això?
No.
Que de la ràdio
no en sabem gaire,
per això preguntem.
Efectivament.
Si sabéssiu
allò que em deia
i els auriculars
per què serveixen?
I els anuncis
com surten?
I d'on ens hem de seure?
I clar,
si no pregunteu això
encara estaríeu a la porta.
I jo estaria aquí
esperant-vos
i dient
què fan aquests nens
aquí fora?
No?
Sí.
Probablement és això
que deia el Josep Anton.
Escoltar,
aprendre,
però quan s'ha de preguntar
s'ha de preguntar tot.
i deixar de banda
la vergonya
i tota aquesta recança.
A mi...
Sí.
Els alumnes
i aquests en concret
i la classe
doncs pregunten,
no en tenen de por.
Però a vegades
m'imagino
que sempre es queda
alguna cosa
per preguntar
o com diu l'Andreu
que hi ha coses
que es pregunten a casa
i ho fan molt ben fet.
Els pares
i els monitors
que tingueu
de diferents activitats
i els professors
doncs s'ha de preguntar
i sobretot
a casa,
els pares.
Vull dir,
a vegades
preguntes de la vida quotidiana
que hi ha
o preguntes que t'interroguen
doncs és important
treure-les de dintre,
solucionar-ho
i els pares segur
que us ajudaran
doncs a...
I a vegades pot ser un problema
inclús
pot portar un problema
la pregunta.
Home,
aquella postura típica
de pare o mare
que després d'una pregunta
només pots mirar-te
a la punta de les sabates
perquè no saps què dir
és una imatge
també molt quotidiana,
no?
Alguna vegada
us heu trobat
allò que els pares
les mares han dit
ai, com li explico
i això que m'ha preguntat?
Moltes.
Sí, veritat?
Moltes vegades.
No?
A mi sí.
I els esforços que fan
per poder donar resposta,
sí o no?
Sí.
Jo això ho dic
perquè quan el mestre
us va proposar
aquesta activitat
de posar
les preguntes
dins d'una bossa
ara les comentarem
però algú de vosaltres
se'n recordava
d'algunes de les preguntes
que hi havia
dins d'aquella bossa
que deu-n'hi-do
les preguntes.
Sí.
Deu-n'hi-do les preguntes.
Recordeu algunes?
Sí.
Vinga,
comencem perquè així
fem tota una ronda.
Alicia.
Doncs jo recordo
una que jo vaig posar
mateixa
que vaig posar
que venia
després de la mort.
Que hi havia
després de la mort,
clar.
Tu em preguntes
això ara,
Alicia,
i tot i que hi ha esmorzat
no sé què et diria.
Laura.
també vam preguntar
una altra
de com se feien
els diners.
Déu-n'hi-do, eh?
I tu ets capaç
de respondre això?
Ja parlem tots junts,
no es responien
ells mateixos.
Terrible,
Cristina.
Que com és que
ara érem homes
i abans eren micos?
Això sí.
Aquesta és més fàcil.
Com a mínim
tenim un manual
al costat, eh?
Per explicar-la.
Digues, Anna.
Doncs si podia haver
una altra guerra a Espanya.
També bona pregunta.
Déu-n'hi-do.
Javier.
que perquè hi ha nens
que es porten malament
li criden atenció
i em tornen a portar malament.
Sí.
Preguntes realment
importants,
transcendents, eh?
Digues, Ferran.
Que vam preguntar
que si una persona
et demanés ajuda,
tu què faries?
L'ajudar.
Ajudar-la en segons.
Però depèn d'aquelles coses.
Perquè si te...
Sí.
Si te demanen...
Perquè aquesta la trobeu
més propera a vosaltres,
no?
A la vostra vida.
Perquè si te demanen
que l'ajudés
en una cosa dolenta,
jo no l'ajudaria.
t'adiria que no.
Si fos
per una cosa dolenta.
Sí.
Que s'ha de valorar
també l'ajuda.
Perquè si és ajut de real,
o sigui,
que hi va sortir
inclús que segons...
Una mica de debat, clar.
Exactament de debat
i segons el que et demanen.
A vegades...
Si és la teva millor,
millor, millor,
millor amiga
del món mundial,
també diries
que si és per alguna cosa dolenta,
no?
No.
Però alguna vegada
vam arribar a la conclusió
que s'ha de saber dir
no.
Perquè si no...
Clar.
Clar.
Andreu?
Perquè això que ha dit l'Alícia
és veritat
que encara que sigui
la teva millor amiga,
doncs li tens que saber
dir que no,
perquè si és la teva millor amiga
i vols fer una cosa
malament,
malament,
i la té que fer entre dos,
doncs tu l'ajudes
a no fer-la
i l'ajudes encara més.
T'has convençat
que no la fes
per ajudar-lo,
no?
L'ajuda.
Digues, Alicia.
A més,
te pot ficar
en molts problemes.
És pràctica,
l'Alícia.
Té visió de futur
i és molt organitzada
en la seva vida.
Sí, senyora.
Voleu que parlem
d'aquesta resposta?
Perquè pel que diu
el Josep Anton
va ser dels temes
i de les preguntes
que més us van...
Sí, sí.
Gràcies, eh?
Perquè això de la vida
després de la mort
i tot això,
jo em veig incapaç
d'abordar un tema
com aquest.
Us agraeixo moltíssim
que hagués criat
aquesta qüestió
que tampoc no és fàcil
de resoldre.
Sobre aquest tema,
qui més vol intervenir?
Això de...
si ajudaries,
si et demanen ajuda,
has d'ajudar?
Sempre?
Cristina?
Jo,
que si et donessin,
per exemple,
una bossa
i sabessin el que hi ha dins,
sí,
tot bé
i tot ajudaries
i ho portessis
en el lloc
que et demanessin.
Jo t'estàs imaginant
una situació concreta
pel que veig,
eh?
Jo van sortir
de situacions.
Però,
si no saps
el que hi ha dins
i te demanen
portar una cosa,
pot ser una cosa dolenta
com la droga
i te poden detenir
al mig.
Se suposa que és la teva amiga
que tu has de tenir confiança.
Sí,
però...
Sí,
però...
Digues,
Andreu.
També tens que saber
confiar en la teva amiga
però també coneix,
també...
Coneixe-la.
Coneixe-la perquè...
O sigui,
llegis-li una mica
el pensament
perquè si...
Ai,
no ho sé explicar ara.
Sí, home,
si t'estem entenent perfectament,
no pateixis.
per exemple,
si ella te diu
de portar una cosa,
no?
i tu...
Si la coneixes bé...
Sí,
tu t'imagines
que pot ser una cosa dolenta,
doncs li dius
no, no,
és que ara t'impressa,
és que ara t'impressa
i busques una excusa.
Ara,
si saps que és una cosa bona,
tu,
jo li diria...
Ajudar el que convingui.
clar que sí.
Per aquí teníem més...
Javier Olferran,
sobre aquesta qüestió,
volíeu dir alguna cosa?
Dic que ja,
que com que he mirat
cap a l'altra banda
que no haguéssiu a aixecat el braç.
Alguna qüestió més sobre això?
No.
No.
Ja ho vam debatre molt a la classe.
Però escolteu,
i dir no,
què és fàcil dir no?
Segons amb qui.
Sí.
Maria.
Jo,
com han dit els meus companys,
si diguessis
la millor amiga,
doncs m'acostaria una mica
dir-li que no.
Perquè tindries por
que deixés de ser-ho
o alguna cosa així,
no?
I clar.
I que moltes vegades
m'insultés,
uau,
que deixés de ser amiga.
Ja parlarem d'això
d'insultar també un altre dia,
que és un altre dels temes
que ha sortit
en aquesta aventura de la vida.
I de les baralles
i tot plegat.
Alicia.
Jo crec que no és fàcil
dir que no,
perquè...
És molt difícil dir que no.
És més fàcil dir que sí.
Sí.
Però per allò bo
i per allò dolent,
per tot, no?
Sí.
I dir que no a vegades
sí que costa, eh?
T'ho costa molt.
Sí,
dir que et pot deixar de ser amiga.
Sí,
pot deixar de gana.
I no amb una altra.
I encara més
si és una altra persona
que no coneixes,
perquè no saps
si t'agafarà confiança
si li dius que no amb una cosa
i no saps
si saps amiga,
si te parlarà molt,
si te parlarà poc.
Vosaltres creieu
que després d'haver treballat
aquesta qüestió
del respecte als altres,
de no tenir por a preguntar,
d'escoltar
quan els altres pregunten,
escoltar la resposta també,
després de fer aquesta activitat,
ja sabem que no és definitiu,
que no és una fórmula màgica,
però creieu que canviareu una miqueta,
o ha canviat una miqueta
la vostra actitud a classe?
Sí.
Tot i que ja ens ha dit
el vostre mestre
que sou uns alumnes molt maquets
i que no teniu problemes
i que sou fantàstics,
però una miqueta
ha canviat la vostra actitud.
Sí.
Què dius, Anna?
que ara que hem sentit
aquest conte
o aquesta història,
doncs ens sentim
com a més segurs,
no?,
a l'hora de preguntar.
No ho sentiu tan incòmodes,
no?
Sí,
perquè abans,
no sé,
i ara també alguna,
depèn de la pregunta
que facis,
doncs,
i és veritat,
què faig?
Pregunto?
Clar,
primer a l'hora de preguntar
t'hi sents més còmode
i després,
si algú pregunta alguna cosa
i abans reies,
ara comences a riure
i t'atures,
dius,
calla,
millor que no ho faci això,
que probablement
passi això,
no?
Sí.
Alícia?
Sí.
Què volies afegir?
Jo crec que...
Sara,
te'l pensament,
li passem la paraula a l'Andreu
i ja ho recuperarem,
Alícia,
no pateixis.
Jo crec que
és el que ha dit l'Anna,
no?
Que,
bueno,
el que ha dit l'Anna,
no?
i ara hem après...
Està gravat,
per tant,
ho podem tornar a comprovar,
no hi ha problema.
A respectar-nos més
entre nosaltres
perquè jo també
ho he notat a la classe
que ara
potser fem preguntes
que...
Que abans no us atrevíeu.
Que abans,
que abans,
no?
I ara ja no es riue tant la gent.
Doncs,
Déu-n'hi-do,
eh?
En poc temps,
això,
jo deia que no era
una fórmula magistral,
però quasi,
Javier.
Ens hem de posar
al lloc de l'altre
i veure si ens riem,
doncs,
ens sentim malament.
Molt important,
Cristina.
Que ara ja estem millor,
ja hem estat més estona així
i ja estem
aquests dies així,
més tranquil·lets
a l'hora de preguntar.
Fem l'última intervenció,
Alicia?
Jo crec que abans ho sabíem,
però no ens hi fixàvem.
I ara sí que ens hi fixàvem.
Sí,
ara us hi fixàvem.
El que ha dit l'Alici
és molt important.
Vull dir,
de valors d'aquells
de respecte,
de solidaritat.
Els coneixem.
Exactament.
El que passa que ara
és que potser
no acaba el compte
en segons en quina activitat
o segons en quin moment
i aquests contes
doncs ens van ajudant
a acabar el compte
a veure
doncs en situacions
més concretes.
I aquest en concret
doncs
la història aquesta que explica
inclús ja vam pensar
en el compte.
És com un problema
aquest conte.
alguns dient
ja en tastar aquí.
Les pregunteu
en tastar aquí.
I diu
com és?
Què va dir l'última cosa
allò de les vaques?
Sí, sí.
Diu que no es poden ni vendre
ni matar
i sortien decimals
i aquí ja vam aprofitar
a partir d'aquí.
A partir d'aquí ja va sortir
i ja va sortir el debat
perquè mos costava entendre
una mica, no?
No us recordeu d'això?
Sí.
Que clar,
el repartiment
i l'únic que se'm va donar
compte
aquell conte
va ser el nen aquell
que anava preguntant.
Clar, el que semblava
que mira,
que no, eh?
Exactament.
Que semblava que no.
És allò que comentàvem abans.
Moltes vegades assistim
i ens acompanyen persones
que no hi parem compte,
que no les valorem prou
i Déu-n'hi-do
la quantitat de coses
que poden aportar.
Tothom pot aportar coses
i tothom és important, segur, no?
Sí.
Això n'estem convençuts,
dos plegats, oi que sí?
Sí.
Josep Antó,
hem vist el resultat,
això com els anuncis
de detergent d'abans.
Ho recomanaríem, no?
A l'escola veïna
que ho tiressin endavant
el tema de l'aventura de la vida, o què?
I tant,
són unes activitats
que estan molt bé
i com parlàvem també abans,
doncs,
que estan molt ja programades
i que, doncs,
no costa portar-les a la pràctica
i els nens...
Us faciliten molt la feina,
vosaltres també.
Sí, exactament.
I els nens hi disfruten
i es treuen, doncs,
unes conclusions
i una tertúlia
com aquesta que les classes
molt aprofitoses
i que van molt bé
i es parla d'uns valors
molt importants
i essencials
per a tirar endavant
i per a funcionar.
Em penso que és el Ferran
que hi ha acomiada a l'espai,
pot ser?
Doncs,
quan tu vulguis, Ferran.
També volem aprofitar
l'oportunitat
per donar gràcies
a Tarragona Ràdio
per deixar-nos compartir
la nostra experiència
amb tots els oients
i acabem
aquesta presentació
amb aquesta frase.
Tots hem de perdre
la vergonya
per a preguntar
quan no entenem alguna cosa.
Doncs,
Maria,
Alicia,
Andreu,
Laura,
Anna,
Cristina,
Javier,
Ferran,
de veritat
que ha estat un pla
i un privilegi
la vostra companyia.
Esperem que hagi estat
una estona agradable
per a vosaltres
i pels vostres companys
que us acompanyen
des de l'aula
que us estan escoltant ara.
Josep Anton Pallarés,
moltíssimes gràcies
per venir avui a la ràdio
i enhorabona
per la tasca que feu.
Adeu-siau.
El convidat a escoltar
l'aventura de la vida.
L'aventura de la vida.