.
Entra, doncs, ja n'entena aquest temps de l'aventura de la vida de cada divendres
a la sintonia de la ràdio de la ciutat.
Un espai que, com vostès saben, intentem, doncs, conèixer.
D'entrada, com són els nostres fills a través de l'experiència
d'alguns nenis i nenes de la ciutat de Tarragona
que estan treballant en aquest programa.
Avui la veritat és que hem canviat els protagonistes d'aquesta aventura de la vida
i allà on habitualment seuen nens i nenes d'uns 9 o 10 anys aproximadament
seuen alguns dels pares i mares.
La Neus, del Col·legi L'Estonac. Bon dia, Neus.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
El Jesús, del Col·legi Pau del Clos. Bon dia.
Bon dia.
La Sònia, també del Pau del Clos.
Bon dia.
La Núria i la Maria José, que són de la...
També ets del Pau del Clos.
Bon dia, Núria.
T'havia vist així com alineada més cap a les domíniques.
De les domíniques ens acompanya la Maria José.
Bon dia.
Maria José.
Magda, bon dia.
Hola.
Benvinguda.
Jo no sé amb vosaltres, com a pares i mares, com us heu acostat
o heu tingut el coneixement del que és aquest programa de l'aventura de la vida.
Hi ha centres educatius que fa temps que s'hi fa.
D'altres que ho fan, però en aquest cas, com és el Pau del Clos,
no es transmet a través de la ràdio, però vosaltres ho continueu treballant a les escoles.
Us podeu explicar una mica com heu contactat amb aquest programa
o heu tingut coneixement d'això que fan els vostres fills a l'aula?
Bueno, jo a través del colegio, l'any passat, empezaron a hacerlo.
Se convocaron a reuniones y fuimos.
La verdad, me parece una cosa muy interesante.
A ella, la verdad, la cogió también con mucha ilusión.
Y bueno, me parece muy bien que se haga.
No sé, es una cosa muy cercana.
Et comenten coses d'avui han fet això i tal altra cosa?
Sí, sí, sí.
A més, me va explicando cuando les dan el cromo, cuando explican un cuento.
Sí, la verdad es que está muy bien.
Y luego, como entre ellos lo hablan y así, a mí la verdad me parece una idea estupenda.
Creo que está muy bien.
De fet, als centres que esteu aquí ja fa temps que coneixeu aquesta experiència.
Ja fa uns quants anys que s'hi fa, no?
Xerús?
Sí, en el cas del Pau del Clos és el tercer any
i tota l'experiència aquesta del projecte Baixa, de l'Aventura de la Vida,
està posat dins d'un projecte més ampli, que és el projecte PESE,
que és el programa d'educació per a la salut escolar.
O sigui, està integrat, diguem-ne.
El programa aquest ve d'educació i l'altre, el de l'Aventura de la Vida,
prové de l'Ajuntament.
Llavors nosaltres ho hem conegut també una mica seguint la mateixa línia
a través de la invitació de la mateixa escola
i per actes que nosaltres hem vist realment.
Per exemple, una de les activitats que s'ha posat en marxa enguany
és aquesta de suplir el timbre d'entrada per la cançó.
Això forma aquest projecte que és Cançó de l'Aventura de la Vida
que es personalitza a través d'un personatge imaginari
que és el gat Llempec.
Llavors resulta, vam quedar tot gratament sorpresos al començament de curs,
que quan deixàvem els fills allà a l'entrada de l'escola,
sonava una música i hi havia un gat per allí
que anava passejant-se i anava animant.
Llavors aquesta experiència es vol continuar de cara al tercer trimestre
posant-hi música clàssica.
Nosaltres, bé, clar, som espectadors,
mirem què passa i com funcionen les coses
i l'altre dia vam estar parlant justament amb la direcció del centre
que vam trobar que aquella música era un pel estrident
que a vegades potser alterava més l'alumnat que no pas potser el deixava una mica més tranquil·let.
Llavors, a través d'això, a través de xerrades, de conferències,
perquè com tots sabem, aquests projectes estan dirigits,
ja us he explicat tu, a alumnes, a professors i a pares
i són professionals qualificats els que plantegen tot aquest tema.
Jo volia fer una prèvia, però vaja, no és una prèvia, és una segona,
una mica considerant quin és el joc que fem els pares,
no en aquests projectes concrets, sinó en tot.
I en l'educació dels fills, diguem-ne, no?
O sigui, això em penso que ho tenim tots bastant clar,
que els pares som els responsables primers i últims
de l'educació i de la formació dels fills.
És a dir, la formació en aspectes de matèria
és el que estan aprenent a l'escola i també d'educació.
El que passa és que entre mig hi ha els mestres.
Nosaltres som els primers i els últims, però entre mig hi ha els mestres.
Clar, els mestres són les nostres persones de confiança.
És a dir, allà on nosaltres no podem arribar, arriben els mestres.
I, lògicament, hi ha d'haver una relació i una comunicació clara
amb els mestres, que pot ser directament amb els mestres,
amb el professor concret, això ho comentàvem abans també,
a través de les reunions que es fan de nivell,
a través de les portes obertes,
a través d'una sèrie de jornades i d'activitats,
ja hi ha un contacte, no?
I també indirectament, evidentment, a través dels fills.
Els fills, com deies tu, t'estan donant pistes
i t'estan donant una sèrie d'elements formatius i educatius
que estan rebent.
Que a vegades els pares vas una mica allò,
potser molt pressionat pel dia a dia,
coses que oblides o no tens present,
i ells una mica et posen a lloc i et posen una mica a to, no?
Ningú no pot qüestionar, m'imagino jo,
que els primers educadors són els pares, les mares, la família.
El que passa és que a vegades s'oblida,
per diferents circumstàncies,
i no es pot generalitzar,
però evidentment hi ha aquí els mestres en taules rodones
que han fet i van, no, no,
és que a vegades es falta,
es nota aquesta falta de participació
i aquesta cosa d'estar atent les 24 hores del dia,
és com les farmàcies de guàrdia,
això dels pares i les mares, no?
Vull dir, no tanques mai i sempre s'ha d'estar a disposició.
Els primers educadors a l'escola
i els mestres, evidentment, tenen un paper fonamental.
Tot això anirà sortint, m'imagino, al llarg d'aquesta conversa.
Neus, a l'estonat també fa temps
que esteu tractant el tema de l'aventura de la vida.
Bastant.
Fa anys, el que passa que, bé,
jo és el primer any que m'he incorporat
i que conec aquest programa personalment
perquè comença a partir de tercer de primària,
i doncs la meva filla ara fa tercer de primària.
La veritat és que és una gran iniciativa
que des de l'escola sortint
i a part de tota la gestió
que ells han de fer educativa
amb la sèrie de matèries
pròpies de matemàtiques
i que, a més a més,
es puguin i dediquin un temps
amb això tan important
que és l'educació amb la salut,
prevenció de les drogodependències, no?
I que si aquest programa serveix
perquè convida els pares
a que preguntin als seus fills,
a que segueixin
i sobretot recolzem el paper dels mestres
que tant n'hi dediquen
a la formació dels nostres fills, no?
I sens dubte
l'educació dels nostres fills
passa per la família,
pels pares, avis, tiets,
l'escola,
els nens que coneixen.
Aquests són els pilars fonamentals
i són qui hem de donar els fonaments
perquè els nostres fills,
doncs en un futur,
siguin unes persones com Déu mana.
Ningú ha dit que sigui fàcil,
ni de bon tros,
probablement sigui la feina més difícil,
complicada del món
i segurament és d'aquelles feines
que mai estàs satisfet
de com l'has fet.
I és una feina
en la que moltes vegades
els pares i les madres diuen,
és que clar,
jo ja intento a casa,
però després hi ha tota aquesta pressió exterior
que tota la feina que jo faig
en un dia i l'endemà se'n desfà.
Bé, són comentaris
que jo imagino que entre vosaltres,
que segur que pertanyeu
a entitats
o parleu amb altres pares i mares,
va sortint.
Però vosaltres no sou menys
i també passeu
per escoltar un conte,
a qui us sembla.
Escoltem un conte
i en parlem després.
Avui a l'Aventura de la Vida
escoltareu un altre conte dels meus.
Soc la Marta.
Benvinguts.
Diu l'Aventura de la Vida
Un pal amb un punt.
Jo reconec que els ratolins
em fan pànic,
però que un pal amb un punt
tan petit al damunt
em fes tanta por
era desconcertant.
Sabeu de quin pal
i de quin punt us parlo?
Ho sento, Marta.
Has de venir a la classe de recuperació.
Tens una I en matemàtiques.
Una I d'insuficient.
No m'ho podia creure.
El primer que vaig pensar
va ser en la cara
que farien el meu pare
i la meva mare
quan els ensenyés les notes.
Estava tan espantada
que quan vaig arribar a casa
no ho vaig poder dissimular.
Què et passa alguna cosa, filla?
Jo no vaig dir res.
Marta, que m'escoltes?
Que et passa res?
Els vaig fer creure
que no passava res
i no els ho vaig explicar.
Però cada dia que passava
em semblava una eternitat.
Al final,
no m'ho vaig poder aguantar més
i al cap de tres dies
vaig deixar-ho anar.
Pare,
la setmana passada
em van donar les notes
i vaig treure una I
en matemàtiques.
Insuficient?
Sí, pare.
Espero que ho entenguis.
És el primer insuficient que trec.
Reconec que no havia estudiat prou.
A més,
ho diu els polinomis.
Els què?
Els polinomis.
Oh,
em pensava que mai més en ma vida
no tornaria a sentir aquest nom.
Tampoc no t'agraden els polinomis, pare?
A ells mai no els vaig agradar, jo.
Espero que el temps hagi curat les ferides.
Què vols dir, pare?
Porta el llibre de matemàtiques.
El tinc aquí.
Molt bé.
Els polinomis no podran amb la família Martínez.
Som-hi, doncs.
Prepara't perquè estudiarem junts.
Em sembla que va valer la pena
haver tret una I en matemàtiques.
M'ho vaig passar molt bé estudiant amb el meu pare.
I, sobretot,
vaig aprendre que la I d'insuficient
és la mateixa I d'intel·ligent.
I puc ser molt intel·ligent
quan m'ho proposo i demano ajuda.
Oh,
o no.
Intel·ligent s'escriu amb H.
Pare,
tu saps d'ortografia?
Orto què?
Un pal amb un punt
és un conte per xerrar
de l'aventura de la vida.
Tornarem amb un altre.
Fins aviat.
Viu l'aventura de la vida.
Jo, si us sembla,
fem la mateixa dinàmica
que fem amb els nens.
Aquests contes
plantegen una situació idíl·lica.
El millor dels mons, eh?
Perquè arriba la canalla amb l'insuficient
i aquest pare, quina calma.
Deu estar relaxadíssim.
Deu venir d'un balneari.
Està estupendament.
Mira, no passa res.
És fantàstic.
El mateix plantejàvem amb els nens.
Que se'n riuen de mi,
que no sé què.
I el conte.
ens deien, doncs ara no.
I acaben tots amics menjant un gelat.
Aviam.
Òbviament,
aquest material ens ha de plantejar,
ens ha de donar el camí
per on s'ha de tirar,
però és una situació idíl·lica
que majoritàriament
no es correspon a la realitat.
Per tant, partim d'aquí,
si us sembla,
i comentem
aquest tipus de fets
o d'altres
que són els que van determinant
el dia a dia
i la relació
amb els nostres fills i filles, no?
Què us sembla?
Endavant.
Vinga.
Sònia, tu,
per parlar-te, tu.
El que ens planteja el conte
és una situació
que aprenem quan som petits,
que després,
quan sirem més grans,
si ho hem après adequadament,
ens servirà també
per resoldre conflictes
d'autoestima
que tindrem sovint,
suposo,
i que, bé,
que ens serà molt més pràctic
a vegades
que algunes matèries curriculars
que els pares
hi donem moltíssima importància,
les matemàtiques,
la llengua,
que després,
fins i tot,
amb la nostra ensenyança
a la facultat,
ens oblidem,
el 60% dels coneixements
que hem tingut a la universitat
ja no ens en recordem,
però, en canvi,
sí que ens en recordem
i apliquem
aquelles estratègies
que ens han servit
per enfrontar-nos
a conflictes,
dificultats
o una autoestima
una mica mal tractada
per algun fet
que no ens ha sortit
prou bé.
I es trasllada
a aquests sabers
que, diguem-ne,
que fins i tot
en alguns casos
va meredar també
dels nostres pares,
des d'aquest punt de vista
també els traslladem
als nostres fills.
Petites estratègies,
alguna calta trampeta
que també crea
aquesta complicitat
necessària,
suposo.
Si heu fixat,
per això que el pare
de la Marta
diu
som-hi,
estudiem junts.
Sí,
això és molt important
que nosaltres
estiguem
dia a dia,
que segur que
qui millor coneix
els nostres fills
que nosaltres mateixos.
Segur que encara
que no ens diguin,
quan venen de l'escola,
si estem una miqueta
a la guai
i dediquem temps
del nostre,
que a vegades
és difícil de trobar-lo,
però li hem de dedicar,
detectem coses,
detectem que han tret
un insuficient,
però no ens ho diuen,
però alguna cosa
està passant.
O sigui,
crec que és bàsic
el temps
que hem de dedicar
als nostres fills
perquè així,
sens dubte,
ens serviran
per detectar coses.
Per què creieu
que a vegades
amaguen
petits,
per ells no són petits,
són coses
importantíssimes
i transcendents,
un insuficient,
un que la mestra
l'ha pogut castigar
o renyar
per alguna cosa,
un problema,
un conflicte
amb una mica
un company
que aviam,
sí,
des de fora pot semblar
superficial,
però ells
els enfonsa el món
i no ho expliquen,
tot i que poden tenir
una relació de confiança,
parlem d'una situació
normalitzada,
no hem d'oblidar
que hi ha famílies
i nens
que tenen
molts problemes
al seu voltant,
les seves circumstàncies
personals i famílies,
és que m'agradaria
que ningú interpretés
que estem dibuixant
un món idílic,
parlem de famílies
normalitzades
que en principi
no tenen cap problemàtica
afegida,
exterior,
partim d'aquesta base
sobretot.
Per què creieu
que a vegades
no ho diuen tot
o s'amaguen
o els hi costa?
Bueno,
jo crec que
en parte
por miedo
a decepcionar,
perquè
encara que hi ha
un ambient
de confiança,
com dices,
sempre està això
de,
bueno,
és molt important
que me quieran,
a veure si
per això
me van a quedar
menys.
Que sí,
ara de adultos
decimos,
bueno,
una tonteria,
o no,
o no lo vemos
tan tonteria,
també ens passa
a nosaltres,
no?
Entonces,
és un poco,
bueno,
jo me he fijat
molt en l'actitud
de la niña,
antes de entrar
al problema
i hablando
con el padre
i tot,
a la persona
que me va a entender.
Entonces,
por eso yo creo
que,
claro,
el padre,
vale,
la situación
es idílica,
pero sí que
los padres
tenemos que tener
en cuenta
que cuando alguien
acude a ti
con esa confianza,
no puedes defraudar
esa confianza.
Entonces,
bien,
puede que no
reacciones así,
pero sí que es importante
no añadirle un problema
al que ella tiene.
Ella tiene el de,
¿echo esto mal?
¿Qué va a pasar?
¿Qué me van a decir?
Pues encima,
muy mal.
No, pues venga,
a ver qué hacemos,
creo yo.
La necessitat
que t'acceptin,
que es que como tú dius
también tenemos
las personas adultas,
¿no?
Sí, sí,
a mí la sensación
que me ha dado
el cuento,
lo primero que he pensado
es decir,
pobrecita que ha tenido
que sacar un insuficiente
para que el padre
o la madre tenga que decir
vamos a ayudarla.
Es lástima,
pero bueno,
a ver,
el fin justifica los medios.
Dices,
bueno,
por lo menos ha servido de algo,
pero es pena
que pobrecita
haya estado tres días
pensando,
ostras,
me han suspendido,
si a lo mejor
mi papá o mi mamá
hubieran estado más encima,
a lo mejor
yo ya no hubiera suspendido.
Tu t'has quedat
amb la mala estona
que ha passat a aquesta noia,
¿no?
Sí,
y es lo primero
que me ha venido a la cabeza,
de verdad,
he pensado,
pobre criatura
que he tenido que suspender
para que el padre diga,
venga,
vamos a ponernos
a estudiar los polinomios
y a estudiar lo que se tenga que hacer.
Esto es la primera sensación
que me ha dado a mí
cuando lo he oído.
No sé,
a mi el que
més m'ha quedat
és la cosa
que és importantíssim,
a veure,
avui en día
hi ha molts pares i mares
que estan els dos
incorporats al món laboral,
que tenen poques estones
entre setmana
per estar amb els fills,
però és molt important
la qualitat
d'aquestes estones,
no tant la quantitat.
Vull dir,
si pots estar mitja horeta,
però aquesta mitja horeta
realment la dediques
amb el teu fill,
que al cap
i a la fi
és el més important per tu,
i a saber el que pensa
i el que li ha passat al dia
i si la pots ajudar
amb alguna cosa,
vull dir,
penso que és el més important
que no pas de dir,
mira,
des que surten de l'escola
fins que se'n van a dormir
estant amb mi,
però jo estic
o mirant la tele
o netejant
o bé,
vull dir,
ells a l'ordinador
o jugant a les seves coses
i no els hi faig ni cas.
Vull dir,
és molt important
la qualitat.
Sí,
s'ha d'equilibrar,
no?
Una miqueta el temps,
la qualitat,
no?
Com que estic un quart d'hora
però l'aprofito molt
i ja n'hi ha prou,
és a dir,
buscar sempre
el terme mig
en totes les coses
com és normal.
I també ajuda l'autoestima,
vull dir,
la criatura,
vull dir,
si veu que li dones,
que estàs amb ella,
vull dir,
també aquesta persona,
vull dir,
agafa una seguretat
amb ella mateixa
de dir,
home,
és que soc molt important,
vull dir,
aquesta persona
està aquest temps amb mi,
me'l dedica amb mi,
per tant,
soc important,
vull dir,
m'han de valorar,
vull dir,
és l'autoestima,
reforçar l'autoestima.
Jesús?
Sí,
a veure,
jo faig una afirmació
una mica agosarada
i espero que la resta
dels pares
no em peguin.
Però jo
penso
que a vegades
els fills
els malcriem.
Poso entre cometes,
eh?
Això es pot,
això en podem parlar molt
i ho podem matisar moltíssim.
Ho tinc aquí apuntat,
ara parlarem d'això.
A veure,
el malcriar,
què vol dir?
O sigui,
als fills
li donem unes seguretats
a tot nivell.
És a dir,
des que neixen els fills,
qualsevol cosa
que ells demanen
quan són petitons
i són nedons,
ho demanen plorant.
Els alimentem,
els vestim,
els canviem.
Després els donem
molt d'efecte.
O sigui,
pràcticament
els tenim amb les espatlles
cobertes en tots els aspectes,
diguem-ne, no?
Llavors,
esclar,
quin discurs
dirigim cap a ells?
Quina mena de projecció
fem cap a ells?
Que els protegim
i que són els millors.
Llavors,
i a més els alimentem
perquè considerem
que és important
per la seva autoestima,
no?
Que són els millors
i que són bons i tal.
Bé,
tot això que dic
és molt discutible,
vull dir,
es pot matisar moltíssim.
Però llavors,
esclar,
quan tenen els primers fracassos,
diguem-ne,
també entre cometes,
que pot ser aquest insuficient
i tot això d'aquí,
diu,
bé,
què passa aquí?
Si jo soc el millor,
que és el que m'han venut fins ara,
com és que fracasso?
Llavors,
pot ser
que aquesta contradicció
de discursos,
és a dir,
el discurs
dels pares
i tot l'acompanyament
dels pares
i de la família,
etcètera,
etcètera,
i després aquest fracàs,
si m'han explicat una cosa,
com és que em passa això?
Llavors,
se'n pot trobar
en una situació
com de no entendre
què passa
i això pot fer que digui
no entenc res,
doncs no explico res,
però això que m'han explicat fins ara
no funciona,
diguem-ne,
llavors,
per exemple,
aquí sí que jo penso que
aquesta comunicació
amb l'escola
ja ha de continuar existint
continuament,
no?
Llavors,
jo dic,
l'altre dia vam estar parlant
amb la senyoreta
de la meva filla
i ella va explicar,
diu,
per exemple,
està fent primer,
de primària,
diu,
jo els hi faig exàmens
i diu,
i els alumnes
es queden una mica així,
no?
Diu,
com és un examen?
I fins i tot altres mestres
diuen,
com és que els hi fas exàmens
amb aquesta canalla
de sis anys?
o perquè s'han de començar
a acostumar
a tenir uns obstacles
a superar.
Llavors,
la mestra també els diu
de tant en tant,
suposo que cada dia no,
però de tant en tant,
quan ells s'esqueixen,
els diu,
la vida és dura.
És a dir,
tot està molt bé,
sou els millors,
patavint,
patavant,
patapum,
però us trobareu
amb una sèrie de coses
que us heu de començar
a espavilar pel vostre compte.
Llavors,
esclar,
aquí juga el factor autonomia.
O sigui,
els pares,
esclar,
ens estimem els fills,
això és inqüestionable,
volem el millor pels fills,
els protegim
i donem resposta
a tot el que demanen,
però també
hem d'aprendre
o hem de saber
en un moment determinat
de dir,
ep,
aturem-nos
i que s'espavili una miqueta,
no?
És a dir,
el tema dels límits,
el tema dels límits,
o sigui,
nosaltres som limitats,
els pares,
és a dir,
ells ja poden agafar una idea
que nosaltres som els súpers.
Llavors, esclar,
també arribarà un moment
que diran,
ep,
aquesta persona
fins ara
m'ho resposen tot
i ara no.
Jesús,
la quantitat de coses
que estàs dient, eh?
Per tant,
diguem-ne
que els alumnes
i els fills
també els hem de començar
a ensenyar
que hi ha límits,
que nosaltres
podem arribar fins a un punt determinat
i els continuem estimant,
però que hi ha un moment
que s'han de començar a espavilar.
I aquest, clar,
aquest és el gran joc
i la gran dialèctica
que es planteja amb els fills.
Ens has posat damunt de la taula
tota una sèrie de qüestions
que jo crec que val la pena
que abordem.
Parlàvem de quantitat
i qualitat,
moltes vegades ens confonem
de dir com que estic poquet,
no el renyo
o no poso aquests límits.
Gran equivocació.
Segona,
la falta d'autonomia,
parlem que el programa
L'Aventura de la Vida
vol ensenyar-nos
les habilitats
per resoldre
els propis conflictes.
Per tant,
moltes vegades
tenim la tendència,
la debilitat,
la feblesa
de solucionar-los
absolutament tots els problemes.
Quan nosaltres
hauríem de ser
observadors,
gelosos
i estar allà per si
ens necessiten realment,
però que ells intentin
és allò que moltes vegades
els experts,
que a vegades tenen raó,
diuen
si vol pujar
que pugi,
tu mira
i si cau l'agafes,
però deixa que pugi
i que caigui fins i tot.
Costa moltíssim això,
fer d'observador imparcial
de tota la problemàtica
que va visquent un fill
és molt complicat.
Però la Neus
em penso que no estava
d'acord amb algun punt.
A veure,
jo el que els fills
els eduquem
perquè siguin els millors,
no.
Jo diria
que els fills
han de notar
que nosaltres
els estimem
molt i molt
a ells.
amb les seves limitacions
i que s'han d'acceptar
amb els seus,
bueno,
els seus entrebancs
i els seus punts febles.
i que ells
ens tenen a nosaltres,
sobretot a l'edat
més menuda,
doncs com a referència.
Som els seus líders,
som els seus puntals,
o sigui,
al seu al redor
som la família
més propera.
La societat
ja s'incorporarà
després,
però som les...
Llavors,
si nosaltres
som referència,
aquests puntals
els anirem adquirint
i de ben segur
que serviran
perquè,
doncs,
després siguin
el que dèiem,
persones com cal.
Però ells
també s'han d'acceptar
que no són els millors
amb el esport...
Doncs ens hauríem
de sentir els pares
quan parlem dels nostres fills,
porque mi niño
i porque mi niña
som els primers,
vull dir que els posem
d'exemple
com el millor del món.
És a dir,
que hauríem de ser nosaltres
els primers potser
de ser una miqueta més modestos
i més humils
des d'aquest punt de vista.
Jo crec que no els hem educat
de dir...
Vaja,
crec que estic convençuda
que no s'ha d'educar
dient-li
sou els millors.
No.
Vosaltres podeu.
Si vosaltres treballeu,
podreu aconseguir
el que vosaltres vulgueu.
Ara necessito un esforç
i tot això d'aquí.
No te vindrà
sol a casa.
Vull dir,
t'has d'esforçar,
has d'estudiar,
has de treballar,
has de fer.
Si no fas,
no aconseguiràs res a la vida,
però has de fer.
I si vols ser el millor
amb allò...
Amb allò que tu t'has posat.
Amb allò, exacte.
Podràs ser el millor.
Has de lluitar molt.
Tampoc podràs ser el millor
perquè el nen
no té les capacitats
i crec que la qüestió
és educar el nen
amb la frustració.
Que sàpiga...
És com una vacuna, no?
És com una vacuna
per que no hi hagi
la frustració grossa.
De que sempre hi ha
algú que és més llest,
sempre hi ha algú
que és més guapo,
sempre hi ha algú
que és més àgil
i no podràs ser mai
el número 1.
Vaja, no.
Aleshores,
el que tens que...
Donar-li eines
per poder enfrontar-se
amb aquesta sensació
de dir,
ostres,
no hi arribo,
jo voldria,
no estic fent
el que jo mateixa
esperava de mi
i ser feliç.
Que això no aconsegueixi
doncs esfonsar-te la vida.
Jo ho veig
d'una forma
una mica més diferent, no?
D'ajudar el nen
a educar
amb la frustració
davant dels problemes quotidians,
grans o petits.
Bueno,
és que aquesta autoestima
que decimos
que queremos fomentar
en ells i en nosaltres
és això,
no és lo que decías
soy el millor,
sino estoy bien como estoy.
I jo crec que en aquest sentit
el programa este
de l'aventura de la vida
i a part de lo que contamos
en casa
no les da respostes
que decías tú,
estan molt protegidos
perquè les damos
tot solucionar.
Jo crec que precisament
con això no les das respostes,
les das recursos.
O sigui,
és algo que tenen allí
i quan es plantejar el problema
van a poder sacarlo.
No tenen la resposta
al problema concreto,
eso es muy bueno
porque los problemas
van a ser diferentes,
no sabemos por dónde van a venir.
Entonces tienen ese,
no sé,
ese espíritu crítico
de alguna manera,
esa confianza,
ese saber,
pues bueno,
resistir la pressión
que decíamos,
para que venga de donde venga,
el problema tiene recursos,
creo yo.
Partim d'aquesta base
que els pares
tenim un plantejament teòric
i intentem dur-lo a la pràctica,
hem d'educar-los
amb valors
que parlin d'igualtat,
amb valors de l'esforç,
els límits,
la disciplina,
que comencin a assumir
petites dosis
de frustracions
precisament
per guanyar
aquesta autoestima.
esperit crític
és el que ha apuntat la Magda
que important
quan arriba la pressió exterior
perquè a casa,
mentre estan a casa
que bé,
que bonica és el món,
que bé que ho muntem tot,
quin decorat
més meravellós que tenim,
però aquella que surten al carrer
i es relacionen amb el món
i no només físicament
sinó a través de la televisió,
la publicitat,
els amics,
els companys,
els carrers.
Aquí és quan els pares
moltes vegades
segurament ens sentim
més desbordats,
perquè mentre estan a casa
tot està controlat,
és magnífic.
això no som nosaltres,
és que estan fent obres al costat,
per si als oients
se'ls arriba
aquest soroll
de tipus taladradora,
no som nosaltres.
No, aquí,
una mica reprenent
la idea que ha donat la Magda,
em penso que aquest és el valor
de l'escola,
justament,
perquè a l'escola
potser és on
s'ha practicat més
la sociabilitat,
diguem-ne,
es troben amb nens
de la seva edat,
de la seva classe,
però es troben al menjador,
es troben al pati,
és a dir,
que hi ha molta més relació
social,
clar,
nosaltres vivim
en un medi urbà
que és molt difícil,
com,
què sé jo,
com passava 40 anys
enrere,
quan vivies en un poble,
quan acabes a l'escola,
què feies al carrer?
Llavors allà
feies
tot l'aprenentatge social,
diguem-ne,
en canvi ara
pràcticament,
vaja,
depèn de cada cas,
suposo,
molta acció social
d'aquestes
es fa a l'escola
de relació social,
llavors d'aquí ve
la importància
d'aquest programa
i de la relació
amb els mestres
i que aquests valors
estiguin ben treballats
a l'escola.
La gent és una filla
de primer,
de tercer,
els vostres fills o filles
quin curs fan?
Tercer i cinquè.
Tercer i cinquè.
Quart.
Quart.
Quart,
de cinc i un més petit.
I tu, Sònia?
El nen...
T'has entretinguda, Magda?
Sí.
El nen ve cinc
i la nena tercer.
Clar,
encara són unes edats
que a determinades qüestions
i determinats temes
no surten.
Tot i que la televisió
com que està tot el dia
allò i parlen
i diuen coses...
I això què és?
Perquè clar,
li sona xinès.
Per exemple,
el tema de la prevenció
de les drogues,
jo m'imagino que més d'una...
Drogues,
com podem parlar
d'altres aspectes
que creieu
que els han de païr
i que els han de conèixer bé.
Més d'una vegada,
segur que us ha passat pel cap
allò que diuen les àvies,
no?
Nens petits,
problemes petits.
Nens grans,
problemes grans.
I vosaltres prenen,
no,
ara això,
que per ell és un problema,
però jo puc afrontar-ho,
puc assumir-ho
i puc donar una resposta.
Tinc arguments
per donar una resposta,
si m'he barallat
amb la veïna,
amb l'amiga...
quan arriba allò
que diuen l'adolescència,
jo no sé si us heu plantejat
que la cosa es pot complicar.
És com allò del circ,
més difícil,
totavia.
O no ha de ser més difícil?
Com afronteu aquest període
que no ens adonarem
i ja tindrem a sobre?
Sí,
és molt més difícil.
Bueno,
jo,
abans em parlàvem també
amb les companyes
de Pau del Clos,
puc parlar
amb una miqueta de causa
perquè tinc dos fills grans,
jo ja.
Aleshores,
tens l'experiència.
De 24 i de 25 anys.
Ja un i dos,
si la tens.
Llavors, esclar,
a veure,
tot aquest tema dels valors
a nivell d'escola
i a nivell de casa
els van treballar molt també,
una mica amb aquesta dinàmica,
no?
Llavors arriba un moment,
això és la meva experiència personal,
clar,
que sembla
que tots aquests valors
que els han adquirit
es van perdent,
arriba una temporada.
Sembla que es perdin.
Bé,
tot el que han fet...
Això, de fet,
és un argument
que em penso
que és generacional.
És a dir,
els nostres pares també
a mi em deien
tot això que t'hem ensenyat
i tu
fas aquestes coses
tan rares, no?
Posem per cas,
anem amb uns cabells
fins aquí,
fins a mitja esquena,
etcètera,
que era el temps
d'anar amb el cabell llarg
per cas,
o què sé jo,
50.000 coses, no?
Llavors,
són situacions
que es van repetint.
El que passa
que els pares,
quan tenim els fills
d'aquestes edats,
no ens en recordem
de què fèiem nosaltres
d'aquesta edat.
Em perdó la memòria.
N'hi ha un que ho va dir
i diu,
és que hauríem de fer un diari,
hauríem d'escriure un diari
i després,
quan els nostres fills
tinguin 15, 16, 17, 18 anys,
llegir allò que fèiem nosaltres
quan teníem 15, 16,
i llavors ho entendríem tot.
Es faríem creus.
A la perfecció,
però ho entendríem a la perfecció.
És un problema
de falta de memòria.
És un problema
de falta de memòria
i és un problema
que potser vivim
molt pressionats també
els grans,
els pares, no?
Tenim moltes coses immediates
que han de donar resposta
i no tenim els moments
de reflexió
per rumiar
o per estar amb ells.
El que passa
que jo, a veure,
reprenent la idea
que has donat tu
que els pares,
de fet,
som un punt de referència,
però això som un punt
de referència sempre,
perquè després veus
que aquests valors
que han après
a la primària,
que a la secundària
sembla que la cosa
es descontrola
i tot allò
que s'ha treballat
i que s'ha exercitat
i que ha funcionat
es perd,
després es torna a resseguir.
No es perd, eh?
I que els pares
continuen sent
un punt de referència.
O sigui,
el fill sempre necessita
una seguretat,
sempre,
fins que no estigui
autònom
i independent completament.
Llavors,
el punt de referència
és saber
que els fills sàpiguen
que tu
penses en ells,
per exemple,
quan són grans.
Mentre ja el conflicte interior,
resolen el seu conflicte interior
propi de l'edat,
es distancien una mica
però després hi tornen.
Hi tornen.
I que sàpiguen
que tu ets un referent
que a la millor
un dia determinat
tres vegades l'any
necessiten parlar amb tu
de qualsevol cosa
i que tu
els tens posats
en el teu cervell,
tens un espai mental
per ells
que dius
doncs ara vols parlar amb mi
doncs perfecte,
parlem.
O sigui,
el referent,
sempre has de ser
un referent dels fills.
Penso jo.
És muy importante
por eso la base.
Una buena base
sí que es verdad,
como dice el que hay una temporada
que parece que hagas un paréntesis
y se olvidan de todo
pero luego vuelves.
Y eso es la buena base
que le das
por eso es muy importante
tanto en casa
como en el colegio.
esto por lo menos
para mí es primordial
porque es que se nota
o sea tarde o temprano sale
incluso en esta época
que decimos
así que tienen
si de verdad
tienes una buena base
también
hay cosas que ves
que reaccionan
de forma diferente
yo por mí no lo sé
porque mi hija
tiene 10 años
pero tengo una sobrina
13 años mayor que yo
y cuando estaba así
en el pavo
de los 15-16
sí que me acordaba
yo lo mío
y decía
ostras
no riñas tanto
porque tú has hecho lo mismo
y a mi hermano va
Carlos déjalo
no seas así
pero sí que es verdad
y en eso
yo encuentro
que el programa este
la verdad está muy bien
pero en casa
yo creo que la base principal
es en casa
por lo que yo pienso
en casa
y no desde que tienen
9-10 años
desde que son muy pequeños
desde que son muy pequeños
todo en su proporción
yo creo que se les puede explicar
hombre, no todo
pero hay muchas cosas
que desde que tienen
3 años
le vas explicando
con naturalidad
y yo creo que está
no sé
¿hay alguna cosa
que os faci por
respecte a la educación
de los vostres fills?
ui, qué pregunta
por, respecte
no perfecció
la nostra propia imperfecció
això fa por
el que puguis transmetre
de com ets tu mateixa
a veure, tu estàs intentant
donar a lo millor
unes claus
d'habilitats socials
autoestima
i tot això
i ves a saber
no amb llenguatge
verbal
sinó actual
les teves actituds
demanar la vida
que és el que
al final transmetràs
o que és el que agafaràs
això fa por
sí, perquè de paraula
podem dir moltes coses
en l'educació
dels nostres fills
i després inconscientment
tenir una actitud
de banda de situacions quotidianes
que es desdiuen molt
amb allò que dius
als teus fills
que han de fer
però ja te lo recuerdan
ellos
te lo dicen ellos
no deies que
te ponen delante
de tus contradicciones
y entonces
bueno
com estem de por
tienes que reconocerlo
entonces
si no, no
has de ser humil
demanar disculpes
i dir que t'has equivocat
és el mínim
que pots fer
una altra por
és ensenyar
els nostres fills
a pensar
i a ser autocrítics
i crítics
amb el que els envolta
des de la televisió
que hi ha moltes coses
positives
perquè a través d'ella
arriba molts de coneixements
que són positius
però també hi ha moltes manipulacions
o sigui
que ells arriben a ser conscients
però també amb els amics
vull dir
això també és complicat
de com els podem fer arribar
aquest esperit crític
aplicar-ho a les seves relacions personals
amb els amics
amb els mitjans
això també és interessant
de saber com sortirà l'experiència
potser hauríem de repetir el programa
quan els nostres fills
tinguin 15 anys
a veure què tal ha anat
jo encantada
quan tinguin 15
o d'aquí un mes
quan vosaltres vulgueu
perquè la veritat
és que compartir experiències
és molt enriquidor
i jo m'atreviria
a dir amb tota modestia
que és dels millors manuals
que podem trobar
l'experiència dels altres
no per aplicar-la
a fil per randa
sinó sobretot
per crear aquest sentiment
de que sí
de que és complicat
però escolta
que tothom passa
més o menys pel mateix
de no sentir-se únic
en tota aquesta problemàtica
i aventura de l'educació
probablement
és una cosa positiva
que estem interessats
i estem reflexionant
sobre el tema
i intentant aplicar
les reflexions
a la pràctica diària
l'etapa que més por
suposo que tots els pares
ens fa
és aquella etapa
de l'adolescència
aquella etapa
que ja nosaltres
continuem
siguent importants
però tenen
moltes influències externes
ja en aquesta etapa
de la vida
hi ha l'educació
en el lleure
dels grups d'esplai
dels agrupaments
d'escoltes
de les parròquies
això sí
si també aconseguim
que ja des de petits
anant-los implicant
en grups socials
que són
d'unes altres realitats
diferents
i que coneixen
altres nens
d'una altra
d'altres formes
que no són
els de l'escola
però si això també
els hi
un altre puntal més
una altra referència més
un altres experiències
i una altra
educació també
que els hi podem
orientar
no m'agradaria
que us quedéssiu
amb ganes de dir
alguna cosa
que creieu
que sigui
jo miro el rellotge
i em preocupa
perquè realment
és important
tot el que s'està dient aquí
jo suposo
que tindrem més oportunitats
que tornareu
nosaltres us convidarem
oi tant
i a veure si venim
amb més pares
encara
això sí
doncs sí
no estaria gens malament
Neus
Jesús
Sònia
Núria
Maria José
Magda
moltíssimes gràcies
enhorabona
per la vostra participació
i bé
per aquesta predisposició
a continuar treballant
en allò
que se suposa
que és el més important
la vida de les persones
l'educació dels fills
moltíssimes gràcies
i fins la propera
Gràcies
Viu l'aventura de la vida
Viu l'aventura de la vida
Viu l'aventura de la vida
Viu l'aventura de la vida
Viu l'aventura de la vida
Viu l'aventura de la vida