Saludem una setmana més a Sònia Navarro, psicòloga clínica.
Sònia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Des d'aquest recop psicològic, avui parlem, anava a dir, d'un tema interessant.
De fet, tots són interessants, perquè tots els temes que la Sònia ens proposa setmanalment,
poc o molt, tots ens hi hem trobat alguna vegada, o ens hi podem trobar,
o hi ha algun aspecte que segur podem treure utilitat.
Avui, atenció, pare i màquines, que parlem del món de la parella.
D'algun dels mons de la parella, perquè, clar,
el tema de la parella el podem abordar des de diferents vessants.
Avui faríem, doncs, una àmplia panoràmica i entraríem en detall
si calgués en propers capítols, no, Sònia?
Sí, més endavant.
Tenim molts capítols per entrar, més en profunditat, cada setmana deixem alguna cosa.
Diguem que estem fent preliminars en aquests primers espais del recop psicològic
i ja anirem ampliant, i també, sobretot, a mesura de la demanda que podem tenir dels oients.
Sí, això també, que no ho hem recordat, però que seria bo...
Que ens truquin i que proposin temes, si tenen algun dubte,
doncs els podem comentar aquí.
Perfecte.
Bé, si vols comentem una mica la relació de parella, no?
El que és la recerca de l'amor, que és una cosa que tots busquem,
que és una de les coses amb les que més sentiments positius podem arribar a tenir,
però a la vegada també és una de les coses per les que més patim, no?,
en aquesta societat, perquè és una de les consultes més habituals, no?, de fet,
o moltes coses relacionades amb la parella o amb la convivència amb la parella o com faig.
I fixa't que és la cosa que més ens pot fer gaudir i la cosa que més ens pot fer patir, no?,
a la vegada.
Home, si tens una bona relació de parella sembla que tot funciona millor, no?
Sí, bé, de fet, perquè tenim una societat que tendeix a que hem de viure en parella, no?
Llavors és la recerca constant, no?
Sembla que si no tens una parella, doncs les coses no van tan bé o no...
Que això no és veritat, eh?
Vull dir que aquí també són decisions de cada persona si realment vol viure sol o vol viure acompanyat.
Afortunadament avui en dia es pot triar.
Sí.
Fa unes quantes dècades era impensable, però avui dia un pot triar i socialment està perfectament ben vist
que algú decideixi, doncs, viure sol.
I sobretot que hem de distingir que viure sol no vol dir que estigui sol o que se senti sol, no?
I que no tingui relacions sentimentals, emocionals o sexuals amb altres persones, òbviament, no?
Per suposar, no? Per això dic que viure sol no és estar sol o sentir-se sol.
De fet, en algunes situacions fins i tot viure en parella és sentir-se sol,
si la parella no funciona, no?
Més sol, fins i tot, no?
Bé, sol, sol perquè al final un està teòricament acompanyat,
però a la pràctica no té el reforç d'aquella persona, no?
A veure, Sònia, tòpics, estereotips, allò que sentim és que avui en dia no aguanten res.
Perquè, clar, si parlem de la parella no estem aquí per parlar de què bé que funciona,
que enamorades estan les persones, sinó tot el contrari, els conflictes i els problemes que implica viure en parella.
És cert que no s'aguanta res i que no es fa cap esforç o com tot és relatiu?
Penso que és relatiu. Penso que és veritat que s'aguanta menys que abans, evidentment,
perquè la societat és més independent, perquè les dones i els homes són més independents ara que no fa un temps.
Llavors, clar, fa dues o tres dècades, en el moment que hi havia un matrimoni,
doncs ja era per sempre i realment la dificultat de divorciar-se,
separar-se no era tan fàcil com ara que vas, dius, mira, ens separem i s'arregla tot.
A vegades tampoc és tan fàcil, eh?
Quan comencem amb temes i advocats pel mig i tot, tampoc és tan fàcil i es passa malament.
Però sí que és veritat que, d'entrada, tens el dret, que fa un temps aquest dret no existia.
Llavors, s'aguanta menys.
Bé, la societat en general aguanta menys, però no a la parella, sinó a les frustracions.
Aguantem menys les frustracions perquè estem en una societat del benestar.
Deixa'm dir només una cosa.
Aquí no parlem ni de violències ni de situacions extremes.
Parlem de parelles amb quotidianitat, eh?
Vull dir per no passar-nos d'un costat a l'altre?
No, no, no, per suposat, no.
Ja seria un altre tema, eh?
Un altre tema, exacte.
Entrant en un altre tema que és bastant diferent.
Però sí que és veritat, doncs, que...
Deies que no aguantem les frustracions, en general.
Sí, clar, que no aguantem el que és la frustració, però en general, no?
És a dir, volem que la parella funcioni des del principi,
volem que la feina funcioni des del principi,
volem que les coses funcionin sense que ens haguem d'esforçar.
Llavors, davant d'aquest concepte, sí que aguantem menys que fa un temps.
Però també hem de veure fins a què aguantem i per què, no?
És a dir, si hem d'aguantar o no.
Penso que ni un extrem ni l'altre.
Però quan diem aguantar, confonem aguantar, respectar, estimar,
què implica...
Clar, és que hi ha paraules que sonen fatal avui en dia,
però que bé, si les prenem pel cantó que les hem de prendre,
sacrificar-te entre cometes o esforçar-te...
Són paraules que ara ens sonen una miqueta estranyes
en aquest món de la parella?
Sí, però una parella no funciona si no hi ha un esforç, eh?
És a dir, precisament són dues persones totalment diferents
que venen de mons diferents, d'educacions diferents,
que s'han d'ajuntar i han de crear el seu propi món.
Per tant, això és un esforç, ja d'entrada,
perquè l'un s'adapta a l'altre i l'altre a l'un.
I això no és fàcil.
Vull dir que si no hi ha esforç i si no hi ha adaptació a l'altre,
difícilment hi funcionarà la parella.
A més a més, com que confonem l'enamorament amb l'estimar,
perquè clar, l'enamorament és el principi, és aquella fase...
No es manté sempre, no?
Evidentment que no.
Amb seguretat.
És que encara hi ha qui es pensa que com que no estic enamorada
com el primer dia no em funciona.
No, és que li ha de funcionar altra cosa, no?
És que no pot mantenir-se, no podríem estar tota la vida
amb la sensació de l'enamorament.
Perquè la sensació de l'enamorament és una de les més boniques també,
però realment no podem estar, perquè és com una alteració.
És un estrès.
Estem tots tot el dia pensar...
No faríem altra cosa.
No, només pensar en la persona.
I a més a més, doncs, clar, volem estar constantment,
està el desig, està la passió,
però el desig és estar amb l'altra persona a totes hores,
les més hores possibles.
Això té un temps, té una durada.
Hi ha molts estudis que diuen que l'enamorament
dura entre 3 i 4 anys.
Penso que això també és molt relativ a la parella.
Fixa't i se'ls hi posa un temps també.
Sí, hi ha estudis fets respectant el que dura l'enamorament.
El que passa és que també penso que això pot ser un temps
més o menys del general,
però també depèn molt de les relacions entre la parella
i de les relacions que té la parella externament, no?
A vegades també l'enamorament també baixa o desapareix més ràpid
en funció de la situació concreta en què es trobi la parella.
Però un cop s'ha acabat aquest enamorament,
doncs, o pot quedar realment una relació de parella més estable
amb la que comença l'estimació, l'estimar-se, l'amor, diguem.
Però l'amor entès com una cosa més tranquil·la, més relaxada,
amb un projecte en comú,
amb una fita de vida per arribar.
Però hi ha qui relaciona aquesta imatge que dones ara
amb una maduresa, vull dir,
amb un moment de la parella ja d'una certa edat,
quan realment es pot donar també en la joventut, aquest projecte.
No, no, no va relacionat amb l'edat biològica,
o sigui, va relacionat amb el temps de la parella, per suposat.
I parlo en el moment que realment,
clar, distingim també que ara el noviatge dura moltíssim.
Es preparen al pis.
Però, clar, llavors durant tot aquest temps,
a vegades també va desapareixent la faceta de l'enamorament
i no hi ha la convivència encara.
Llavors, moltes parelles realment pateixen
perquè ja no senten el mateix,
però encara no han passat a la segona fase,
que és el conviure.
Llavors això els fa pensar, no?
Pensa que també, com que ens ha vengut el tema de l'amor romàntic,
que està present...
El príncep blau, aquella imatge bucòlica...
Sí, però és que a tot arreu, no?
A les pel·lícules, abans eren els contes...
Es continua fent, eh?
Per suposar, no és que a la pel·lícula et ven això
i al llibre també,
i es venen molts llibres d'històries d'amor.
D'amor i tot això.
Llavors, sempre ens venen, no?
Que en el moment que tu t'estimes a una persona
que hi ha la fase de l'enamorament,
automàticament tot continuarà igual per sempre.
I com jo dic, a veure,
la relació s'ha de regar contínuament,
és una flor que s'ha de regar.
Perquè si no la regues, es penseix.
Vull dir, i si mor.
Per molt que estigui allà.
Perquè, de fet, passem a la fase aquesta més tranquil·la,
que no per això pitjor o amb menys sensacions, eh?
I no vol dir que no hi hagi passió, desig, il·lusió...
pot haver-hi exactament igual.
El que hem passat és la fase aquesta tonteta, podríem dir, no?
De la necessitat d'estar a totes hores,
o de pensar, o de trucar constant, no?
Qui no ha tingut al principi aquelles factures telefòniques,
o aquell control de...
Perquè la necessitat aquesta de trucar i parlar de tot,
o de res, però és igual, només parlar ja.
Ja està bé, no?
Ara, què passa?
Doncs que la segona fase és més madura, per suposat,
però més madura a nivell sentimental.
I més difícil.
I aquí és on comença la relació.
Aquí comença el treball, no?
Aquí comença el treball, per suposat.
Perquè la primera part, el nostre esforç,
és agradar a l'altre.
Però és un esforç que el fem de forma inconscient.
No ens suposa cap esforç.
De fet, ens veiem en certes situacions
que són agradables,
perquè ja no són situacions d'estrès,
són situacions que busquem per passar-nos-ho bé.
I a més a més, tenim un objectiu,
que és agradar a l'altre.
I l'altre té el mateix objectiu,
agradar-te a tot.
Per tant, és fantàstic tot.
Exacte.
Res, ens costa un esforç, un sacrifici...
Clar, però això no continua així perquè sí.
Perquè és el que he dit.
Ens hem d'anar acoplant l'un a l'altre,
hem d'anar cedint,
i cedint no és perdre el teu criteri, eh?
Quan dic això, dic simplement
escoltar el criteri de l'altre, no?
Perquè diria que moltes vegades
el que no fem és escoltar l'altre.
Què passa?
Durant la fase de l'enamorament
ens fem una idea de l'altre
que és fantàstica...
Idílica.
Però totalment.
Constroïm la imatge que volem nosaltres.
Sí, la imatge que volem.
Cuidado, perquè quan això passa
moltes parelles no poden continuar
a la segona fase,
un cop s'ha acabat l'enamorament
i el trencament.
Troben una persona diferent
a aquella que pensaven que era
o que s'havia construït.
Exacte.
Però la idea,
sempre,
el que es verbalitza
és que l'altra persona ha canviat.
Cuidado amb això.
si l'altra persona ha canviat
o tu ho comences a veure
amb uns ulls diferents,
que ja no són els ulls
de l'enamorat
o de l'enamorament,
sinó els ulls
d'una relació,
d'establir una relació.
Llavors,
durant tot el procés
de l'enamorament
ens fem expectatives
que normalment
mai
parlem amb l'altre.
Són expectatives internes
que ens hem creat
del que farem,
de com serà...
Dit d'una manera molt planera.
Et muntes una pel·lícula.
No?
Vull moltes vegades.
Després veus que no,
que no és aquella.
Perquè, clar,
és que hi ha totes unes expectatives
creades
de com serà aquesta relació
perquè has trobat
a la persona perfecta.
I, clar,
un cop s'ha passat
aquest núvol
d'enamorament,
doncs aquesta persona
tu la veus
com a diferent,
com si hagués canviat.
I la majoria de vegades
la persona no ha canviat.
En alguns casos,
quan hi entrem
en temes
que hi ha una patologia...
Aquí parlem de persones
absolutament sanes,
més o menys equilibrades,
com normals.
Sí, exacte.
Llavors,
aquí sí que podria haver-hi
un canvi, no?
Sí que hi ha
alguna situació amb canvi.
Però, en general,
parlo que el canvi
no és el que faci l'altre,
sinó el que veiem nosaltres.
Per tant, Sònia,
quan això passa
tens dues opcions.
O bé,
tallar la relació
directament.
Mira,
tres o quatre anyets
d'enamorament i fora.
hi ha gent que necessita
viure permanentment enamorada.
Enamorada, per suposat.
Per tenir aquesta sensació només, no?
Sí, perquè ens ha envengut
l'amor romàntic
amb la passió.
Per tant,
si no hi ha passió,
no hi ha amor.
Per tant,
no me l'estimo el suficient.
I també hi ha gent
que no hi ha gent que necessita
l'aventura constant.
I és un perfil
de persona que existeix, no?
I llavors va passant
d'una relació
amb una altra.
Per què?
Perquè, en realitat,
en cap relació
acaba obrint-se
o acaba passant
en una segona fase.
Això acaba creant
una mena de sensació
de fracàs, no?
Per suposat.
Pot acabar.
Sí, sí,
amb moltes persones
pot acabar.
Parlem dels valents
que decideixen
no trencar
i dir, vinga,
provem aquesta nova fase
si va bé.
També té problemes.
Clar,
evidentment,
és acoplar-se
amb l'altra persona,
tenir el projecte vital,
fer-lo més o menys
paral·lel,
però sempre hem de pensar
una cosa.
Tenir parella
no vol dir
deslligar-te
de la resta del món,
que moltes vegades
també passa.
El moment que es té parella
un es va deslligant
de la resta del món.
No.
Tenir parella
vol dir compartir
un espai
de la teva vida
amb aquesta persona,
però també hi ha
altres espais
del que és
la teva vida
que no els compartiràs
amb aquesta persona
perquè els compartiràs
amb altres persones.
I que és saludable
que sigui així, no?
És necessari.
Ha d'existir
perquè realment
quan un dels dos
de la parella
o cap,
si és un dels dos
que no té vida pròpia,
depèn absolutament,
en realitat
hi ha una parella
amb una persona
perquè l'altra
s'ha anul·lat.
Això és una de les coses
més habituals.
És un dels problemes,
aquest tancament
a la resta del món
per part d'una
de les persones
i si són les dues
realment
no s'aporten res
l'una a l'altra
i això realment
és una de les possibilitats
d'acabar
avorrits,
agobiats
i perquè en realitat
hi ha un punt
en què ja no s'aporten més.
La persona no creix
per tant no pot aportar
res a aquella relació.
Exacte.
Llavors s'estanca.
Aquesta relació
s'estanca normalment.
Doncs, clar,
aquí entraríem,
depèn,
hi ha persones
que podran estar així
tota la vida
i n'hi ha que no.
Això també depèn.
Una de les coses
que ens passa molt
a l'hora de buscar parella
és que no tenim clar
quin tipus de parella
encaixaria
amb nosaltres,
quin tipus de persona.
No ens hem fet mai
aquesta reflexió.
simplement una persona
ens agrada
i intentem
que s'acobli
als nostres gustos
moltes vegades.
I clar,
no va així.
Moltes vegades
hem de veure
si a mesura
que anem coneixent
aquella persona
realment s'ajusta
a el que nosaltres necessitem.
Per això hem d'haver fet
una reflexió
de què necessitem.
Però això no ho fem.
No surts al carrer pensant
jo quan tinc una parella
ha de ser així,
així,
així perquè és la manera...
Això gairebé ningú
s'ho planteja.
Això no ho fem conscient.
en ment.
El que passa és que sí
que hi ha persones
que de forma inconscient
tenen més clar.
Si als quatre mesos
de sortir amb una persona
hi ha una cosa
que realment
no m'agrada gens
i veig que jo això
no ho podré
tirar endavant,
doncs acabo abans,
acabo aquesta relació
perquè ho tinc molt clar
que aquest punt
per mi és tan bàsic.
Hi ha uns altres
que diran
bueno,
això ha sigut
una qüestió molt puntual
però no m'ho tornarà a fer.
Aquí ens estem autoenganyant
perquè primer
no hem parlat
amb l'altre.
no li hem dit
que ens ha molestat,
no li hem dit
per què ha fet.
O sigui,
la falta de comunicació
és el gran problema.
Sí,
perquè tots aquests aspectes
que has comentat
a la pèrdua natural
d'aquell enamorament
del moment,
al trencar
aquelles expectatives
que il·lusòriament
havies creat
respecte a l'altre,
aquest tancament
de la parella
en ella mateixa,
la falta de relació
amb l'exterior,
tot això
es podria anar superant
de mica en mica
si existís la comunicació.
Generalment,
tots aquests processos
van acompanyats
d'una manca
de comunicació,
no?
Per suposat,
els principals problemes
que poden aparèixer
en una relació
és la falta de comunicació,
en alguns casos
quan les persones
són geloses,
els gelos,
els gelos poden fer
molt de mal
a la relació
i l'oblidar-se
que a la parella
també,
bé,
que hem de regalar amor,
oblidar-se d'això,
simplement,
a vegades,
jo ho explico
posant aquest símil,
no?
Cada dia
ens aixequem
per anar a treballar
i a vegades
ens ve molt més de gust
i altres vegades
no ens ve de gust
però tots sabem
que ens hem d'aixecar
i hem de fer l'esforç
d'anar cada dia
a fer una sèrie d'hores
i a fer una sèrie de tasques
Això és el mateix
perquè,
espera,
espera que acabi
perquè realment
necessitem això
per obtenir
la recompensa
final
doncs
a la relació de parella
li hem de dedicar
cada dia
una mica de temps
i entenc
que no li podem dedicar
vuit hores
això és evident
no podem
però sí que li hem de dedicar
cada dia
una mica de temps
perquè si no ho fem
de forma constant
ens perdem
al final resulta
que la persona
que tenim al costat
és la que menys coneixem
perquè és amb la que menys parlem
perquè és la que menys veiem
amb la que menys
menys ens comuniquem
i això no ho diem
perquè poder no fa falta
i això perquè poder
li s'entenarà malament
i això
però avui dia
les parelles
es veuen poques hores
des del punt de vista material
per horaris laborals
per compromisos
capítol
a banda mereix
ja si tenen fills
que aquest probablement
seria un altre capítol
per tant allò
que a vegades es diu
no, no
és un tema
de qualitat
i no de quantitat
quantitat també
perquè 5 minuts al dia
no és el mateix
que una hora
no
però sí que hem de
si som constants
en 5 minuts al dia
no entrem
en la fase
és que poder ja
no sé si l'estimo o no
no sé si m'estima igual
no sé si em desitja
les preguntes
que ens fem
és que ara ja fa dies
que no
temps
dies no
perquè em dies
igual ni te n'adones tu
que l'altre no ho ha fet
sinó
fa temps
que no fem això
o que no riem
o que no m'ha dit
que m'estima
o que no m'ha dit
vull dir
sí que és una qüestió
de quantitat
però fins a un punt
crec que és més
la qualitat
però en el sentit
que hem de ser constants
si una parella
només es veu
una hora al dia
evidentment
només es veu
una hora al dia
però sí que
dintre d'aquesta hora
es pot tenir dues actituds
o com que és l'última del dia
estic molt cansat
i no parlo res
i no parlo res
o encara que sigui
l'última hora del dia
jo lluito
perquè aquesta relació
vagi bé
i si m'he esforçat
durant tot el dia
et explico com m'ha anat
et pregunto com estàs
m'interesso
per tu
no?
Clar
però dius
jo lluito
jo m'interesso
prèviament
ha d'haver-hi
un pacte
de lluitem
i ens interessem
perquè clar
una de les parts
de la parella
pot fer aquest esforç
i l'altra
ni enterar-se
perquè això passa
molt sovint
però això és
la comunicació
les expectatives
que tenim
diferents de la parella
però el tema
de la comunicació
Sònia
que és tan important
per la teva experiència
que sé que bona part
de les consultes
tal com
amb els temps que corren
sé que
m'has explicat
alguna vegada
són parelles
quan dius
no, no
teniu un problema
de comunicació
jo m'imagino
que la primera reacció
és
escolta
si parlem molt
sí
per suposat
sempre parlem molt
el que passa
és que una cosa és parlar
i l'altra és escoltar-se
i quan dic
quan jo dic comunicació
entenc
posar-se en el lloc
de l'altre
és a dir
escolto
el que l'altre em diu
i per què li passa això
per què fa això
des d'intentant
posar-me en el seu lloc
perquè així no
no l'entendré
si em col·loco en el meu
no l'entendré
després puc estar d'acord
o no
puc compartir la seva idea
o no
però primer
l'heig d'escoltar
intentant entendre
què em vol dir
perquè una de les coses
que passa
és que
com que ja conec
l'altre
i jo ja dono
per suposat
que el conec
doncs
no el deixo acabar
les frases
ja sé el que em dirà
ja sé el que em dirà
per tant ja contesto
abans d'hora
per tant
he sentit
paraules
però no he escoltat
absolutament res
del que m'ha dit
i moltes vegades
ni tan sols
l'he deixat
ni acabar
perquè ja he donat
per suposat
després quan es creen
una sèrie de temes
conflictius
aquests temes és que
a la que surt
un indici
que et sortirà aquest tema
les persones es posen
a la defensiva
amb el qual ja no estan
escoltant
quan ens posem a la defensiva
tanquem comunicació
si pensem que ens venen
a atacar
tanquem la comunicació
llavors
clar
la idea és
poder escoltar
l'altre
col·locant-me
en el que m'està dient
intentant entendre
per què
m'està dient això
després
jo podré estar
i dir-li
que estic d'acord
o que no
que l'entenc
però no estic d'acord
o que l'entenc
però no ho faria igual
o no l'entenc
hi ha una certa tendència
al victimisme
també en la parella
de culpabilitzar
sempre l'altre
de tan malament
que va la relació
i un sentir-se
una mica víctima
del mateix
és que
una de les coses
és que ens col·loquem
a la vida
com si
utilitzaré el simil
aquest de la mitja taronja
que vas buscant
a la mitja taronja
ens col·loquem a la vida
buscant la nostra mitja taronja
i hem de tenir clar
que en realitat
nosaltres som taronjes senceres
que si de cas
si de cas
ens trobem amb un altre
i compartim un espai
però no som mitges
buscant
l'altra mitja
m'has agradat molt ara
Sònia
amb això de que som taronja sencera
és que
utilitzo aquest simil
perquè és com molt clar
a més
nosaltres l'utilitzem
molt en el
però fixa't allò
que deies de l'amor romàtic
i tot això
conceptes com aquest de la mitja taronja
ho tenim tan interioritzat
de sempre culturalment
que som complementaris
busquem aquell complement
quan realment som individus
únics
irrepetibles
que ens relacionem
amb altres individus
per suposat
llavors
si nosaltres som
taronges
senceres
i simplement
compartim un espai
l'altra persona
no
no té per què
canviar
per nosaltres
en cap moment
vull dir
simplement
decidirem
compartir un espai
escoltar-nos
i intentar
entendre'ns
i a més a més
venim
amb dues idees
del que és
la relació de parella
totalment diferent
perquè un pensarà
que amb la relació de parella
s'ha de compartir tot
que s'ha de dir
absolutament tot
que s'ha de ser
totalment sincer
i l'altre
vindrà amb una idea
que s'han de compartir
certes coses
però unes altres
me les reservo
per mi
s'ha de reservar
però hi ha persones
que realment
volen que la parella
doncs sigui
ho aboqui tot
tot
tot
és un tema cultural
és el que deies
de l'enamorament
de l'entrega
que es deia abans
de tota aquesta
i després
ja
el d'altabaix
que hi ha
Sònia
mira
gelosia
fills
el sexe
la parella
com l'amic
o l'amiga
l'amistat
hi ha tantes coses
que hem d'abordar
que si et sembla
ho fem en propers capítols
perquè ara ja
hem exaurit el temps
ens retrobem
la propera setmana
i continuem parlant
perfecte
gràcies Sònia
molt bé
fins la setmana que ve