Jordi Bertran, molt bon dia.
Benvingut, no els ha enganyat.
Avui el Jordi Bertran va disposat a oferir-nos
una nit de rumba i garrotin.
Aire, aire, aire, la festa és mai sol del guaire.
Ara em ve la de serós, que a les païs d'aquest poble
tot et foten un corrot.
El garrotin, el garrotin de la vera, vera, vera de Sant Juan.
El garrotin, el garrotin de la vera, vera, vera de Sant Juan.
I vaig ser l'amic del bufet, que se'm va fotre una llufe.
De la pudor que em va fer, la va dinar un carrabiner.
a garrotin, a garrotin de la vera, vera, vera de Sant Juan.
A garrotin, a garrotin de la vera, vera, vera de Sant Juan.
Los peixos del riu de Lleida, diu que en són de mal país.
Los calistros del Pla de la Aigua, se escalen sense frigir.
El garrotin, el garrotin de la vera, vera, vera de Sant Juan.
És lo marquès de la pota, i aquest és un disc que ens ha portat Jordi Bertran,
aquest home que ha portat dècades, aquest gitano, cantant aquestes rumbes, aquests garrotins.
Doncs ara té un disc nou de trinca, que és el que estem escoltant.
Alguna vegada havíem fet algun gest cap a aquesta manera de cantar dels gitanos catalans, no, Jordi?
Però avui els hi dediquem tot el programa.
Sí, sí, vam fer un programa amb alguna gravació històrica que...
Una mica domèstica i casolana, aquesta és potent.
Que sortia el marquès de la pota en els anys 60, que és aquest cantador de rumbes i garrotins històric de Lleida,
que ara compleix 50 anys dedicats a la música popular lleidatana, no?
I també, com ells diuen, catalano, no?
Que és aquesta... En aquest cas hem començat amb el garrotin, que és el gènere per excel·lència, no?
I això, avui ho hem triat una mica, el punt de partida són aquests, jo diria, desafortunats incidents
que va anar bé a Catalunya Nord, ara fa uns dies, el cap de setmana passat, no?
Tota l'àrea de Perpinyà, no? Amb aquests incidents entre èndies diferents.
I precisament una mica per recordar que els gitanos de Perpinyà, doncs,
és una ètnia que està sentada allà des del segle XVI.
Home, de fet, diuen que són els que parlen català, realment.
Sí, són els que parlen català, i en el barri de Sant Jaume de Perpinyà,
doncs, hi ha unes 10.000 persones que pertanyen a l'ètnia gitana,
i que han tingut viu, doncs, el català gitano, no?
És a dir, aquest català, doncs, tot, jo diria, impregnat d'un sabor especial, no?
Que inclús alguns liderats, doncs, al segle XIX van plasmant les seves obres, no?
I les famílies, doncs, Cargol, Ximenet, Baptista, són algunes d'aquestes famílies
que han mantingut, doncs, aquest saber fer, no?, en les terres de Perpinyà, no?
En tot cas, com a excusa d'aquest tema, doncs, ens porta a parlar una mica
dels gitanos de Lleida, no?, i de tota una música popular catalana, no?,
que realment enguany es diu que compleix els 100 anys, no?, de vigència,
i jo crec que això està bé que ho mirem, sobretot perquè la música s'està utilitzant
a la ciutat de Lleida a través de, doncs, la gent de l'educació social
com una experiència, evidentment, artística, però, per l'altra banda, també...
Integradora.
Integradora i convivencial.
Ja explicarem per què, no?
És una... jo diria que abans que hi haguessin els mediadors
i la gent que es dedicava, doncs, a intentar trobar acords
i resolucions de convivència, allà hi existien unes fórmules
potser menys pautades, però sí molt efectives, no?
I això, doncs, a la ciutat de Lleida, el Manel Ponsa,
que és un educador social, doncs, està obert a aquesta experiència
que es diu garrotant, precisament, en referència a aquest garrotint, no?,
amb aquest ritme lleidatà per el seu origen, podríem dir,
que, doncs, té aquesta doble vessant, no?
Home, fixa't que ara que d'un temps cap aquí
es parla tant de fusió, de mestissatge, d'integració,
de crisol de cultures, de tot plegat,
els músics, no d'ara, de fa 20 i 30 anys,
ja fa anys que intercanvien músics mediterranis...
Fa més, fa més, eh?
No, dic 20-30 anys més contemporàneament
que nosaltres tinguem memòria, però molt més,
vull dir que quan es parla d'això no és una novetat ni res nou.
Tot està inventat, el que passa que bé, a vegades cal fer memòria.
Sí, jo diria que, doncs,
sobretot, fins i tot jo diria que en el programa que vam fer aquí a la ràdio
vam posar molta èmfasi en el fet que la rumba, no?,
la rumba catalana, no?,
havia nascut, sobretot, a partir dels anys 50,
amb el Pescaïlla i tota aquesta gent
que, sobretot, s'aglutina al voltant de la ciutat de Barcelona.
Recordo un programa del 30 Minuts
que també va enfocar una mica cap aquí,
i això em sembla que era el 30 Minuts,
i després també un especial del Gato Pérez, no?,
que es va fer enfocant molt la influència...
Era de la pel·lícula, d'aquesta visió...
Exacte, sí, sí, sí.
S'enfoca molt el naixement de la rumba catalana,
doncs, cap als anys 50, no?,
amb aquesta figura que va ser el Pescaïlla.
Potser, suposo que algun dia haurem de portar un compa aquí, també.
Del Pescaïlla.
Que, bueno, un tema, es vaja, que devien de sortir amb l'altre...
De tota aquesta època, no?
El Pescaïlla, després van vindre los Amaya,
va vindre tota una sèrie d'això,
i ara eren els ojos de Brujo, no?
És a dir, hi ha tota una evolució del que està la rumba catalana.
Los Manolos, no oblidem los olímpicos Manolos.
Hi ha molts, hi ha molts.
I en guany els Manolos fan una experiència curiosa, també,
que potser també una altra dia serà motiu també de programa, no?
Però, en tot cas, el que sí que...
El que és cert és que encara avui en dia,
no únicament el gran públic, sinó fins i tot els estudiosos
i els investigadors de la música tradicional del flamenc,
sovint obliden aquesta part de la història
que ens porta 100 anys enrere
i que realment ens permet documentar el repertori històric
de la rumba catalana fa 100 anys a la ciutat de Lleida, no?
Jo crec que és una troballa molt important
que ara explicarem per què ha sortit, no?
És a dir, durant molt de temps es va pensar
que només era la rumba de Barcelona, la rumba del Pescaïlla,
Gat o Pez, Amai, tota aquesta gent, no?
I marginal en el seu origen, segur.
Sí, marginal en el seu origen,
però jo diria que pel simple fet que estava dins de,
podríem dir, de la tradició de l'ètnia gitana,
això en un moment determinat va impedir que es popularitzés
i que els repertoris històrics es recupereixin,
igual que s'ha produït la recuperació de la música tradicional en general, no?
És a dir, hi ha hagut, des de l'arribada de la democràcia
o la represa de la democràcia,
s'han recuperat tota una sèrie de tonades, no?
Tota una sèrie de festivitats que, en canvi,
donada la figura del patriarca que existeix en l'ètnia gitana,
doncs va impedir, no?
O sigui, hi havia com una certa por dins de l'ètnia gitana
que s'atraslladés això i s'obrís massa, no?
Fins que no...
Però en aquella època tu creus que allò de fora, com diem,
estaven disposats també a acollir aquesta manera de música popular?
Sí, bueno...
No hi havia certs perjudicis, també?
A veure, en el cas de Lleida, el vessant convivencial
jo crec que és un dels vessants més importants que es donen.
És a dir, a Lleida hi ha una paraula que és,
podríem dir, la moguda carrinclona,
o el món carrincló, o el fenomen carrincló.
Carrincló, a Lleida, no té el sentit...
Pejoratiu.
Pejoratiu, podríem d'aquí,
sinó que té el sentit de convivència interètnica absoluta, no?
i realment és la manera de compartir les experiències festives i diàries
en el nucli històric de Lleida
entre les èmdies gitanes i les èmdies payas, podríem dir,
entre els gitanos i els no gitanos.
En el moment que el nucli històric de Lleida,
al voltant de la seu,
davalla i esdevé novament un barri marginal,
això es perd.
Però fins aleshores el que estava clar
és que aquesta convivència carrinclona,
afavoria el coneixement mútu,
la idea de portar i barrejar les músiques i els balls
de les dues èmdies diferents...
Estava fet d'una manera més normalitzada, podríem dir,
i això li donava una continuïtat.
El problema, sobretot, ve en el moment
en què, sobretot a partir de la Guerra Civil,
a partir del 39,
hi ha un tall i hi ha com una mica una renúncia
a una sèrie de coses anteriors,
malgrat que els gitanos de Lleida
van continuar cantant i vivint aquestes tradicions.
Però realment, avui en dia podem parlar
que s'ha produït, gràcies a aquesta obertura
de l'obertura dels líders de l'etnia gitana,
que s'ha produït tot un procés de recuperació
i de regravació, com hem escoltat,
de totes aquestes tonades.
Aquí es barregen diferents noms
perquè estem parlant de garrotint, de rumbes,
i potser estaria bé una mica aclarir de què parlem.
Doncs ho aclarim i ho il·lustrem, que et sembla?
Bé, podem il·lustrar-ho.
Sí, il·lustrem-ho una miqueta
amb un altre tema d'aquest disc.
És la rumba català,
l'empaチャ.
Família del garrotint,
lo garrotint
van aixer a Lleida,
al com Μ Like,
salsecle vingú.
A tota la capital es va ficar tan de moda que els paios i els gitanos, que els paios i els gitanos lo vallen a tota hora.
Eren els germans Parrano, que sí, que sí, que sí, que sí, dos intèrprets de Postín, el Parrano, el Parrano, tothom els coneix de Lleida, com el Marquei, com el Marquei, com el Reis del Garrotí.
És el gran Marqués de Poter, un rompero amb vocació, de jove treballar a la costa, de jove treballar a la costa, de gran a la diputació.
És com una mena de resum biogràfic, de tot plegat amb noms importants i lustres d'aquest tema que avui ens ocupa.
El Parrano, que el vam escoltar un dia, te'n recordes, Jordi?
Sí, el Parrano és...
I el Marqués de la Poter, que també feia, que l'hem escoltat.
Que l'hem escoltat, perquè encara es va poder...
Treballava a la costa, imaginem, de cambra i de gran a la diputació, molt bé, ha fet una bona fi al final, no? Molt bé, molt bé.
Bueno, una mica la cançó aquesta del Carles Juste, Lo Beethoven, que és precisament el que ha donat...
Ai, quin toc de jazz, eh, al començament, autèntic, bé.
Sí, el Juste és un saxofonista impressionant, eh? Lo Beethoven li diuen precisament perquè és un virtuós, no?
Tot i que, a vegades, a mi sempre em fa gràcia perquè quan canta no toca el saxo.
Jo crec que, a vegades, és més bon tocador de saxo que cantant.
Que no pas cantant.
Tot i que cantant, canta amb aquest aire, doncs, gitano de Lleida, que és autèntic, no?
L'origen del programa, també, avui, més enllà dels incidents de Perpinyà,
és a la sortida al carrer d'aquest disc Nits de Rumba i Garrotín del Carles Juste Beethoven,
que és un personatge, doncs, jo diria que és el successor del Perrano, del Marquès de la Potta a Lleida, avui en dia, no?
Personatge molt conegut a Lleida i que, una mica, amb aquesta cançó que es diu Rumba i Garrotín S.A.,
ens explica l'evolució d'aquests ritmes gitanos a Lleida, no?
Bàsicament, la història comença fa, ara, cent anys, quan, com diu la cançó,
païos i gitanos es posen d'acord per ballar el Garrotín.
El Garrotín és una cançó, és una cançó, però també és un ball.
Quines característiques té el Garrotín?
D'entrada, aquest aire, doncs, molt popular...
Home, des que has arribat, que estem així amb el culet i les cames...
El Perrano, el Perrano era...
Realment, el que he cantat és...
El Marquès de la Pota, perdó, el primer tema que hem posat és un tema, doncs, purament de Garrotín.
Ara estem escoltant una rumba.
Com es produeix això, no?
D'entrada, pensant que es parteix d'un ritme espopular sempre
i que el Garrotín té la característica de ser ballat, però també de ser improvisat.
Per això, sovint...
Que permet anar afegint estrofes, vols dir.
Exacte. És una de les coses positives, és a dir, enmig de, doncs, una...
Vull ser com allò del carrascau, si fa una fata.
Sí, sí, sí.
Jo sempre he dit que els catalans no sabem cantar.
I el Garrotín ens ajuda a redescobrir que realment sabíem cantar els catalans.
A veure, aquí poca...
La gent, la majoria de la gent, poc...
El màxim que sap és l'himne del Barça.
La majoria de la gent, eh?
Aquest és el gran...
El Virulai, també, o què?
El Virulai és un de les segones, eh?
Però n'hi ha poques més, eh?
Moltes vegades la gent sap més l'Astúries Padria Querida
que no tonades populars catalanes.
Això és... Una vegada ho vaig dir en un debat i algú es va enfadar,
però és la realitat.
Els catalans no sabem cantar aquest tipus de celebracions, eh?
És a dir, el que sí que sabem és celebrar...
És a dir, cançons de celebració.
Exacte.
Bé, acabem cantant a l'Astúries Padria Querida el Clavelitos,
però diguem que les autòctones de celebració no les fem servir.
El cas de l'aniversari feliç és un exemple també bastant...
En vies d'arreglar-se, però no està del tot arreglat, eh?
Mira, un altre tema que m'apunto, això de les cançons i les celebracions.
Com hem de fer allò de l'aniversari feliç, ara?
Perquè tot i que va venir la del Super 3...
A mi no em facis cantar, aquí.
No, però...
Si vols et canto un garrotín, però no l'aniversari feliç.
Que et prendré la paraula, Jordi.
Bé, en tot cas, el garrotín servia i serveix per improvisar temes sovint picants, no?
Com alguns dels que sentíem del marquès de la pota, no?
Els que parlen, doncs, de...
De les dones.
De les dones, dels mossens, dels polítics...
Parlen una mica d'això, no?
I això era el que originalment era el garrotín.
Això va arribar més o menys...
Podent-ho documentar-ho, bàsicament, fins a la Guerra Civil.
A partir de la Guerra Civil, el garrotín, jo diria que entra en una davallada
i, bàsicament, el que es converteix és en una rumba, no?
Hi havia ja, prèviament, una rumba històrica que convivia d'una manera normal amb el garrotín,
però a partir dels anys 40, bàsicament, jo diria que...
El que es queda és en una evolució del garrotín fossilitzat amb unes persones molt concretes,
que són els perranos, que són el marquès de la pota,
però perd aquesta dimensió tan popular
i, en canvi, per influència, sobretot a partir dels anys 50, de la moguda a Barcelona,
agafa cos la rumba, no?
Però realment hem de parlar des d'una tradició,
el tombant del segle XIX-XX,
que existia el garrotín i existien aquestes rumbes que conviuen durant molts anys,
per això aquesta cançó es diu rumba i garrotín,
i després s'acaba imposant la rumba.
No eren els únics ritmes, eh?
Entre la documentació que s'ha pogut estudiar hi ha altres ritmes,
com són la ferruca, la rondenya,
que són ritmes i valls dels gitanos catalans
i especialment dels gitanos de Lleida.
És a dir, amb tota la certesa es pot documentar l'existència
d'un flamenc autòcton tradicional dels gitanos catalans
que, podríem dir, que si més no,
està historiat durant uns centenar d'anys bons.
Hi ha qui se'n va més enrere
i amb els llibres de viatges de mitjans del segle XIX,
algun llibre de viatges com el de Merimer,
que és un personatge que viatjava per tota la península,
té alguns capítols magnífics dedicats a Catalunya,
perdó, a Sevilla, a València, a Catalunya,
per aquest ordre, podríem dir, d'importància,
però hi surten gitanos ja cantant.
Jo diria que aquí només tenim la referència,
no hem pogut captar-ho per la tradició oral,
però sí que fins i tot podríem anar fins i tot més enrere.
En tot cas, això ha tingut,
malgrat l'enorme represàlia
que es va patir, sobretot a partir de la Guerra Civil,
en el fons, per què es va imposar la rumba
i es va perdre el garrotín?
O es va, o va baixar el garrotín?
Doncs, perquè, basicament, el garrotín era
sempre cantat en català,
o majoritàriament cantat en català.
Més que la rumba és un ritme
que es va saber adaptar al castellà
i, per tant, els grans exemples,
la majoria de rumbets...
Aquesta mena d'expressió lliure del garrotín
potser també en determinats moments
no crec que agradés gaire.
Sí, aquesta va ser la segona fase,
tot i que realment la sentim avui en dia
i aquesta expressió lliure també veiem
que realment érem una mica...
Que no res, molt innocent,
però clar, són èpoques diferents.
Llavors, si vostès volen adquirir
algun disco de garrotín,
doncs jo els recomano tres.
Aquest nou sí, eh?
Aquest que hem escoltat és de rumba i garrotín,
que suposo que encara podrem sentir un tema
per acomiadar-nos, per exemple, el segon.
El segon tall del dismo?
Els carrers de Lleida.
L'escoltarem sencera,
perquè l'anem tallant i l'escoltarem sencera.
Aquest explica realment aquella Lleida de sempre,
podríem dir.
Hi ha dos grups més que són molt interessants actualment,
que són tota aquesta gent
que ha fet aquest treball de recuperació
i de consolidació d'aquest treball
de flamenc català,
que seria, per una banda,
de La Violeta.
Hi ha un disc fantàstic
que es diu Rumbes Velles i Noves de Lleida.
És de l'any 98.
La Violeta és el primer grup
que creu que això es pot tornar a posar amb un CD.
És un treball molt interessant,
que a més a més funciona en directe
i si tenen mai l'oportunitat de veure'l,
realment és tot una delícia.
Després ja,
arran de tota aquesta experiència de dinamització,
que es diu garrotant,
d'aquest treball que ha fet el Manel Ponsa,
com a secretari de l'Associació Estatal d'Educació Social,
però sobretot aplicant-ho a la ciutat de Lleida,
s'ha gravat un altre treball més de gent jove,
més de joves músics xitanos,
que es diu precisament Lo Garrotant.
I és un treball també que es pot trobar
d'una manera molt clara.
Aquí veuran una mica aquest repertori rumba,
Garrotint,
el repertori Carrincló,
com diuen en el bon sentit de la paraula,
que diuen els lleidatans.
Però mira, jo no em vull quedar sense fer-te una pregunta.
Abans esmentaves formacions com Ojos de Brujo,
i ara que has apuntat el tema de la Violeta
o del Manel Ponsa del Garrotant,
són aquestes dues experiències aïllades
i que tenen interès antropològic,
o realment podem parlar que dins del circuit de la música
tenen validesa,
o s'ha de buscar aquella cosa com a més innovadora,
més trencadora, tipus Ojos de Brujo,
perquè clar, seria una llàstima
que això es perdés com a música normal
als circuits del flamenc català.
Jo crec que, a més, ha hagut una feina
que no l'han calibrat prou, jo diria,
els que la van pensar com a eina de convivència
i d'aproximació,
que és que realment els Garrotins avui en dia
s'han introduït i recuperat en tot el repertori
i les formacions de música d'arrel del país.
És a dir, Garrotins jo els he sentit cantar grups
que no són ni egitània ni són gitanes.
De fet, la Fira de Música de Vilaseca,
celebrada recentment,
portava molta formació flamenca catalana,
curiosament.
Sí, però, i aquí,
tot i que hi ha un grup que hi havia extraordinari
que es diu Les Migues,
jo et diria que aquest flamenc
és un flamenc que està molt bé,
però és un flamenc que prové
del cinturó industrial de Barcelona,
estrictament.
Més en la línia Poveda,
que està molt bé,
l'hem passat, per exemple,
aquí a Santa Tecla, a Ginésia Ortega i tal,
però jo penso que s'oblida
una cosa molt important.
És a dir, que els gitanos de Catalunya
s'expressaven en català.
A la Parada de Tarragona
encara hi ha exemples vius d'això.
I en el fons el treball que s'ha fet a Lleida
és això, és a dir,
recuperar aquest repertori històric,
aquests ritmes històrics,
que són el Garrotín,
que són la rumba,
no de Barcelona,
sinó també com veieu d'orígens anteriors,
o aquests altres rimes menys coneguts,
com són la Ferruca o la Rondenya.
Suposo que algun altre dia
també farem alguna tongada
de ritmes d'aquestos.
I si m'apures,
si se n'anem una miqueta més cap al sud,
es pot connectar
amb tota una sèrie de malismes
molt propers,
malismes són maneres
de modular la veu
que existeixen
en tot el repertori
ancestral valencià,
que normalment el canten els paios
avui en dia,
però que és segur,
i aquí hi ha bons teòrics
de la matèria
que diuen que aquests malismes
i aquesta manera de modular la veu
prové d'una clara influència,
que eren ritmes que en el seu dia
van ser cantats
seguidilles,
malagueñas,
catalanes totes,
i el cant d'estil,
que diuen,
aquests tres ritmes
sobretot cantats.
Els recomano
un treball d'un grup
que es diu Aigua Fresca,
que suposo que serà un altre dia
també,
que ens explica això
aplicat també
al País d'Avans.
Tot això que has dit
queda gravat,
per tant,
ens deus uns quants programes més
sobre aquesta matèria.
Sí, no,
és la primera vegada.
De músiques, eh?
Però com que cada cop
anem incorporant més coneixements,
doncs volem més proves
de tot això.
El nostre tècnic
disfruta, però molt, eh?
Moltíssim.
Jordi,
com es titula aquest tema?
És lo Beethoven, no?
Aquest és el mateix disc
de Nils de Rumba i Garrotín
i és Retrat del meu carrer.
Ens explica les coses
dels vells carrers de Lleida.
Jordi Bertran, gràcies.
Bona nit, gràcies.
En aquest carrer
Baix, viure,
Batè,
Jaume Primer,
com que eri l'oco.
Al costat del Pla de l'Aigua
A tothom
recordo jo
Les tabernes
del meu barri
sempre són plenes de gent,
de somnis i paraules,
de somnis i paraules que se'n porta el bé.
Les tavernes del meu barri
sempre són plenes de gent,
de penes i alegries,
de penes i alegries,
que se'n porta el bé.
Quan es fosc i ve la nit,
les mares criden al seu fi,
i veïns en samarreta,
al balcó prenent la fresca,
a l'estiu fins molt de nit,
ningú a casa pot dormir.
És la terrassa del bar,
que és plena de ser holls i gris.
Les tavernes del meu barri
sempre són plenes de gent,
de somnis i paraules,
de somnis i paraules que se'n porta el bé.
les tavernes del meu barri
sempre són plenes de gent,
de penes i alegries,
de penes i alegries,
que se'n porta el bé.
i tonto el bé.