Com cada dimarts, en donem pas al temps del punt de lectura,
aquest espai que realitzem en col·laboració amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona,
en companyia de Jordi Tignanà. Bon dia, Jordi.
Hola, bon dia.
Benvingut en tot aquest seguiment que fem cada setmana
de la trajectòria de l'obra dels escriptors en llengua catalana de totes les èpoques.
Havíem parlat d'algun escriptor o escriptora del País Valencià,
penso que poques vegades, no?
Sí, sí, poques vegades.
No per una qüestió de perfil del programa en absolut,
simplement per oportunitat.
Avui, fixa'm la nostra mirada, en Joan Francesc mira,
és un autor valencià però alhora també és un gran activista cultural, no?
Sí, sí, és una d'aquestes persones que fan la feina petita
i que fan la feina que arriba just on ha d'arribar però que no llueixen gaire, no?
Vull dir que la gent no, en general el públic no el coneix poc
perquè no és un home que estigui a les revistes fotografiat
o surti a la televisió massa sovint.
Però, en canvi, sí que està present allà on cal estar, no?
És un col·laborador...
Corredor de fons, què diria?
Sí, sí, sí, és un treballador incansable.
És col·laborador habitual d'un grapat de publicacions,
entre elles El País o El Temps, per exemple,
que té pràcticament l'última pàgina seva des del començament de la revista.
i, home, ha estat president, membre, membre encara ho és,
ha estat president d'Acció Cultural del País Valencià
i això, per la gent que ens escolta, cal dir que té molt de mèrit
perquè ser un partidari de la defensa del català com a llengua del País Valencià i de la cultura...
En aquests moments és difícil.
En aquests moments és més fàcil,
però hi ha hagut uns anys molt durs i molt difícils
que, de vegades, la gent jove desconeix.
Però aquí hem de recordar, parlant d'això,
que al fuster li van cremar la casa, per exemple,
i van entrar, li van cremar la biblioteca,
just per defensar que érem un sol poble culturalment,
i que teníem una història comuna i una llengua comuna.
A Sant Xís Guarné també el van agredir.
Amb ell l'han amenaçat moltíssimes vegades.
És a dir, això ha estat, durant molts anys, ha estat molt complicat.
Era difícil des del punt de vista de la integritat física, fins i tot.
Sí, sí, fins i tot.
Ara potser és més difícil perquè ara l'estratègia potser és ignorar, no?
Més aviat o que no estiguin presents.
Ha passat per diverses fases.
Desgraciadament, aquest tema es va polititzar en la transició
gràcies a l'Abril Maltorell, a la Brosseta,
gent que ja no pinta res però que en aquell moment governaven el PP,
l'Alianza Popular llavors,
i el partit palancionista aquell del Gonzalo Elizondo,
que va fer servir l'anticatalanisme com una bandera política.
Desgraciadament llavors es va complicar aquest tema
i encara no l'hem resolt, encara està per resoldre.
Llavors, la gent que s'ha mantingut fidel i que ha dit
escolteu, aquí, bueno, el valencià és una variant de la llengua
com el que parlen a Cádiz, és una variant del castellà, a punt.
No hi ha res més a discutir.
Que això és obvi des del punt de vista lingüístic,
però la política ho ha fet impracticable
i el País Valencià ho ha fet molt difícil
per la gent que pensava d'aquesta manera.
Clar, i cultura i política en aquest cas i llengua
no es poden separar ni de contra, sinó que van molt lligades,
i un ha de terminar l'altre. No hauria de ser així, no?,
però és una realitat que tenim. Tot això,
la producció cultural dins del País Valencià
continua, a vegades d'una forma més activa,
d'altres vegades menys, però continua
i sobretot en funció de l'activitat que desenvolupen
personatges com el que avui ens ocupa.
Clar, aquesta és la paradoxa immensa de tot aquest tema, no?,
de l'anticatalanisme al País Valencià.
mentre que políticament han manat la dreta, el PP i amb l'ajuda
del partit regionalista aquest, i ha imposat aquestes tesis oficials,
com a oficials, davant de, s'ha de dir també, davant de l'atavió
del partit socialista que en el seu moment va governar la Generalitat
Valenciana i no va tenir prou coratge com per tirar endavant
el que havia de fer, no?, i s'ha mantingut
covardament al darrere per no perdre vots,
o el que ell pensava que podia fer-li perdre vots.
Doncs,
aquesta qüestió ha anat avançant durant el temps,
però, paradoxalment,
la gent que ha produït cultura
en la llengua, digue-li,
valencià, digue-li, català,
del País, està justament la gent que defensava
la unitat de la llengua. L'altre sector
no ha produït perquè l'altre sector
no és un sector cultural, és clar.
Qui pot defensar avui dia que el sevillà
és una llengua diferent del castellà? Doncs això és el mateix.
No s'aguanta. Clar, però doncs això és el mateix
que defensar que el valencià és una llengua diferent del català.
És evident que és una variant, com ho és la de Lleida
en relació a la de Tarragona o en relació a la de Girona, no.
Però ningú no pot defensar seriosament allò.
Doncs la gent que ho defensa és òbvi que no és gent de cultura.
És una obvietat, i per tant
tota la producció cultural en valencià
que s'ha produït a Valencià en aquests anys
l'ha produït la gent com el Francesc Mira
o d'altres, o el Joan Fuster,
o d'altres, que són gent que defensava
la unitat cultural de l'antiga Corona d'Aragó
de parla catalana.
Parlem de Joan Francesc Mira.
És un home que m'explicaves abans que va estudiar a Roma.
No és que fos capellà,
però que va estar molt vinculat a l'església
en el que va ser la seva formació.
Sí, ell és un home
molt format, format
amb una cultura clàssica molt extensa,
com s'estudiava fa alguns anys
i suposo que s'estudia
lletí, grec, tot el que cal hi ha.
Exactament, sí, exactament.
Filosofia, en fi.
Coneixements molt sòlids, no?
Ell va estudiar a la Universitat Gregorià d'Ana de Roma,
que és una universitat de molt de prestigi,
però és que allí va fer el batxillerat,
és a dir, va ser el batxiller,
d'aquests batxillers antics
de la Universitat Gregorià de Roma.
Després es va llicenciar en filosofia
també per la Universitat Lateralense,
també allà, a Itàlia, no?
I després va tornar,
i es va tornar a llicenciar ara
en filosofia i lletres a la Universitat de València,
i després es va doctorar aquí,
de manera que és un home molt format.
Amb una cultura clàssica molt sòlida.
Sí, amb una sòlida instrucció, no?
Immediatament es va posar a treballar
i a l'any 65 era catedràtic
d'un institut de batxillerat,
que era com es deien llavors,
i després va marxar a França
i va col·laborar amb un institut
de la Sorbona, de la Universitat de París.
També va exercir com a professor
a la Universitat de Princeton dels Estats Units
i després va tornar ja cap aquí,
va dirigir l'Institut València de Sociologia,
Antropologia Social,
va fundar el Museu d'Ecnologia de València.
En fi, llavors que el perfil de...
Avui és professor de la Universitat de València,
continua sent...
No, va estar a la Universitat de València
i avui està a la Universitat de Geoma I de Castelló.
Per tant, clar,
el perfil és un perfil universitari,
és un perfil intel·lectual,
i després molt actiu
en la seva participació.
D'una banda,
en la fundació d'institucions
de caràcter cultural, museus, tal,
d'altra banda,
en la seva participació en la vida pública
a través dels seus articles als mitjans de comunicació,
en els quals col·labora habitualment,
ja ho he dit abans,
però, vaja,
a les províncies,
a Saó,
a València Semanal,
al Temps,
a l'Agui,
al País,
en fi,
un llarg recorregut de presència pública,
i forma part,
entre altres coses,
doncs,
de la secció de Filosofia i Ciències
de l'Institut d'Estudis Catalans,
ara mateix,
no?
Per tant,
jo crec que el perfil públic que té
és un perfil de treballador
per la cultura i d'intel·lectual,
no?
I en quant a home de lletres,
en quant a producció,
ja no dic literària,
des del punt de vista de la narrativa,
quins gèneres conrea,
en què fa?
Bé,
una mica de tot,
perquè com pots imaginar-te
amb aquest perfil intel·lectual,
el Miré és també un treballador incansable,
No, no,
per tenir tants càrrecs,
treballar tant i esmerçar tantes hores,
s'ha de tenir una capacitat realment important.
Clar,
per tant,
ha escrit molt i ha escrit moltes coses.
Fins,
si fem la llista ens avorrirem tots,
jo preferiria ciutatitzar-ho.
El més destacat.
Sí,
per blocs,
és a dir,
ha estat autor d'un conjunt d'assaig,
bé de filosofia,
bé de temes culturals en general,
doncs,
per exemple,
per destacar-ne un,
un dels seus temes de treball més importants,
que és el que gira l'entorn de l'estudi
de la família Borja.
Ja sabem que aquest és un tema
que ocupa de tant en tant les planes,
perquè,
doncs,
en el seu moment es va crear tota una llegenda negra
a l'entorn de la família dels Borja.
I no s'han escrit novel·les ni res.
Clar,
clar,
sí,
al voltant de la família Borja.
S'ha falsificat molt.
Allò és un cas,
després en parlaré perquè recomanaré una novel·la seva,
però aquest és un cas d'aquests
que les lluites de poder al Vaticà
acaben creant una llegenda negra sobre un personatge,
no?
La família Borja,
els Borgia,
que és com ens arribaven a nosaltres
a l'ensenyament,
eren una família valenciana,
eren els Borja,
que van tenir uns quants papes,
no només un,
amb una filla lucrècia
a la qual se li ha dit de tot,
se li ha creat.
Sí, però molts novel·listes
l'han reflectit com una bellíssima persona
i una dona encantadora.
Sí, ja de tot, ja de tot, no?
Bé,
el mite dels Borja
és per la lluita dels clans del Vaticà,
és a dir,
Borja arriba de València
i naturalment s'envolta de valencians
i de gent de la Corona d'Aragó,
i això en detriment de les famílies
que havien detentat el poder al Vaticà,
que eren italianes i romanes la majoria, no?
I això crea un enfrontament,
creuen hostilitats,
independentment d'altres coses.
D'altra banda,
hem de pensar que estem a la de mitjana
i, per tant,
estem davant d'un autèntic cap d'estat al Vaticà.
Avui encara és un estat,
però avui és un estat d'opareta,
però a la de mitjana és un estat de veritat,
amb soldats que van a la guerra.
I que s'invaeixen territoris
i s'enaccionen.
Exactament, sí, sí.
Per tant,
doncs bé,
ell es va sentir seduït de seguida
per aquesta família
que havia tingut un protagonisme tan gran
en la vida medieval
i és, de fet,
el gran especialista de la família Borja, no?
Com a prosa de no ficció,
és a dir, com a estudis.
Després té estudis literaris.
D'altres, doncs, no ho sé,
per exemple,
té un llibre d'assaig
que es diu Hèrcules i l'antropòleg,
que va sobre l'antropologia
dels mites clàssics, no?
Altres,
de filosofia,
crítica de la nació pura,
que ja es veu que va de filosofia
i del tema de català a valencià,
però a través de la còpia
d'un títol de Kant,
o sigui,
en Kant era, doncs,
crítica de la...
Razón pura.
Això mateix.
Doncs aquí el de la nació.
D'altres vegades,
els valencians i la terra.
Això són títols d'assaig,
no?
De reflexió.
Ja veieu que té un ventall
prou ampli
però que es pot definir
entre el món valencià,
en el qual entraria Borja
i la reflexió sobre l'anticatalanisme
i sobre el futur cultural
del País Valencià,
i d'altra banda,
doncs,
l'entorn de la filosofia
o dels clàssics.
Ell és un gran amant
del llatí del grec,
efectivament.
Bueno, aquest formaria
una part molt important
de la seva producció.
Després hi haurà
l'altra part de la producció
que és novel·la.
Des de sempre publicat,
des de molt aviat,
va començar publicant
coses breus,
narrativa breu,
i ha fet una gramàtica també,
abans de que me n'oblidi,
perquè veieu
el perfil ampli, no?
Bé,
doncs,
de literatura,
jo...
Ha fet algunes coses, no?
Viatge al final d'Alfred
és una novel·la,
El desig dels dies
és una altra novel·la,
en fi.
Però jo recomanaria una
que és la que volia recomanar avui,
una gran novel·la,
d'aquestes que també
pot seure tranquil·lament
i deixar que passin els dies,
perquè no hi ha cap pressa,
són llargues
i passen moltes coses,
estan molt ben escrites,
que gira a l'entorn
de la família Borges.
Diu Borges,
és una molt bona novel·la,
que va publicar-se l'any 99,
va ser publicada a València
per l'Eliseu Climent
i a Barcelona per prova,
i de seguida
va ser molt ben rebuda
per la crítica,
molt celebrada
per a tothom,
va ser prim premi
de la crítica
dels escriptors valencians
del 97,
va ser el premi nacional
espanyol de la crítica
del 99
i bé,
vull dir,
una novel·la
que va la pena,
d'aquestes que...
D'aquelles que...
que va la pena.
I que t'enganxa?
A mi sí.
T'agrada el tema, no?
T'agrada el tema?
A mi sí, a mi sí.
Està molt ben escrita.
Comença amb l'entrada
del papa Borges
a Roma
per celebrar
la seva antronització
al papat, no?
I a partir d'aquí
va descapdallant la història
al revés.
És una gran novel·la,
la veritat.
Comentaves abans
que també,
probablement no segur,
per aquesta formació clàssica,
ha fet una traducció
extraordinària
de la Divina Comèdia, no?
Sí, aquest és un altre
dels blocs
de la seva producció
intel·lectual
que són les traduccions.
N'ha fet més d'una.
Ha traduït
a persones ben conegudes.
Per exemple,
ha traduït
a l'Antoni Tabuki.
Quasi totes són
traduccions de l'italià.
Ell va estudiar allà.
I per tant...
Però li va traduir
el Nocturn a l'Índia
a Tabuki.
Però esclar,
la gran obra
de traducció del Mira
és la Divina Comèdia.
Perquè a més a més
és una traducció esplèndida.
la veritat és que és
molt, molt bona.
Nosaltres teníem ja
una traducció
de la Divina Comèdia
en català, vull dir.
Teníem una traducció
de la Divina Comèdia
deguda a Josep Maria Sagarra
que era una bona traducció.
Josep Maria Sagarra
era un home que tenia...
Algun dia en parlarem aquí
perquè també és un personatge
que tenia una gran facilitat
versificadora
i per tant
doncs es va atrevir
amb una feinada
com és la traducció
de la Divina Comèdia.
Però esclar,
des de la traducció
del Sagarra
fins ara han passat molts anys.
el català
que utilitzem avui
no té res a veure
ja amb el català
que utilitzava el Sagarra.
Per un lector actual
allò queda molt angolat,
queda molt encarcarat,
està una mica lluny, no?
I per tant
home ens feia falta
una actualització d'això.
el Mirés s'ha atrevit a fer-ho
i dic s'ha atrevit
perquè és una feinada.
És a dir,
els versos de Dante
no són gens fàcils
de traduir.
És un altre dels temes
que podríem tractar algun dia.
Aquestes traduccions
dels clàssics
que es fan al català
que les editorials
a vegades aposten
són generalment
obres molt cuidades,
molt treballades,
molt ben fetes.
No sempre.
I una mica restringides,
a vegades dic.
Sí, no sempre.
Hi ha un bon grapat
de traduccions
que van fer els nouscentistes.
Aquí n'hem parlat algun dia
a propòsit de Carné,
dels nouscentistes.
Durant aquell període
i immediatament després
hi ha un conjunt
de traduccions.
Per exemple,
les que va fer Carles Riba.
Carles Riba també és un personatge
que un dia anem de parlar.
La tenim una llista.
Sí.
Doncs va fer una quantitat
de traduccions
dels clàssics
impressionants
i molt bones,
molt acurades,
esplèndides.
Després això
ha baixat
d'una mica de nivell
i s'ha pogut trobar de tot.
Traduccions bones
i traduccions
que estan fetes
molt de pressa.
Ara es torna a cuidar,
sembla que es torna a cuidar
les traduccions.
i la de la Divina Comèdia
del Mira
de veritat
que és una excel·lent traducció.
A més a més
està molt ben introduïda
amb una molt bona introducció seva
i molt ben anotada
per poder seguir el text
i poder comprendre
aquells secrets amagats
que té Dante,
no pas el traductor,
sinó el mateix autor
de la Divina Comèdia.
És una...
Clar,
aquesta és una lectura,
a veure,
així com la novel·la
del Borja Papa...
És una novel·la.
És una novel·la,
la pot llegir tothom
i tothom s'hi pot passar
bones estones.
La Divina Comèdia
és una lectura
ja més selectiva,
no tothom la llegirà
perquè hi haurà molta gent...
Per iniciats,
podríem dir.
Sí,
perquè hi haurà molta gent
que s'encançarà
perquè, esclar,
està ple de jocs amagats
i de claus.
Llegir la Divina Comèdia
vol dir
tenir voluntat
de llegir-la
i de lligar-se
també a les notes
perquè hi ha moltes coses
que avui són incomprensibles.
No ho sé,
per posar un exemple clàssic.
El Dante
quan entra a l'infern
comença a veure gent
que són els seus enemics
i ell els situa a l'infern.
Aquest és un recurs literari
molt conegut
que és venjar-se de la gent
a través de la literatura.
Doncs els va posar a l'infern.
Però, esclar,
nosaltres avui
aquells noms
no signifiquen res.
Aquí era aquell...
Doncs era un florentí
que li havia fet no sé què.
Has de tenir
tot aquest referent...
Tot això t'ho han d'explicar.
Això són les notes,
però t'ho han d'explicar.
Doncs,
de moment,
no agafarem
aquesta divina comèdia.
No, no, sí.
De moment, de moment.
El que dic és que
així com l'altre
es pot fer tranquil·lament
al sofà,
aquesta requereix
un esforç de concentració.
Parlem de coses diferents,
que cada cosa requereix
el seu moment.
Sí, sí.
Com altres assajos
que has pogut esmentar
i que, evidentment,
si vols acostar-te
per primera vegada
a l'obra de Joan Francesc,
mira,
no per una necessitat
intel·lectual,
sinó senzillament
per conèixer la seva obra,
la novel·la,
la narrativa
és el millor camí.
Sí.
I aquesta novel·la
que deies
Borja Papa
probablement la millor.
És una molt bona novel·la.
I la gent
que està en condicions
de llegir
la divina comèdia
que sàpiga
que té una traducció
magnífica
en català
moderna
i molt ben anotada.
Sempre i quan
no tingui un coneixement
ampli de l'italià...
No, esclar,
si es pot llegir l'original
s'ha de llegir
sempre l'original.
Però vaja,
suposo que no està
en la majoria de nosaltres
aquesta possibilitat.
Molt bé, Jordi,
alguna cosa més a dir?
Moltes, eh?
Sobre Joan Francesc Mira,
però així que serveixi
d'introducció
perquè els nostres oients
s'hi acostin a la seva obra?
No, només per acabar
el seu perfil
doncs esmentar els premis
que ha rebut
almenys els més importants
perquè veieu que
tot i que
que hi ha molta gent
que treballa
i que se li va reconeixer
en el mèrit
en vida
que és una cosa
molt interessant
tot i que no
no tinguin la brillantor
de la gent
que surt a la tele, no?
Per exemple,
va guanyar el premi
Andròmina de narrativa
el Joan Fuster de Saig
el crític a Serra d'Or
té la lletra d'or
també
el Premi dels Lectors del Temps
el Joan Creixells
el de la crítica
dels escriptors valencians
el Nacional de Crítica
el de l'Institut Interuniversitari
de Filologia Valenciana
en fi
i després
és Creu de Sant Jordi
de l'any 91
i també
té la medall d'or
de la ciutat del Florencia
del 2001
justament per la traducció
de la Divina Comèdia
Vaja, deu tenir les vitrines
de casa seva plenes
però la veritat és
que és un premis
és un home que pot estar satisfet
perquè ha fet una gran feina
i se li ha reconegut
doncs nosaltres avui
ens ha ocupat
en aquest temps
del punt de lectura
la propera setmana
si no hi ha novetat
que probablement n'hi hagi
perquè ja ha anunciat
un plenari municipal
ens retrobarem
i si no ja serà l'altre
Jordi Tinyena
moltes gràcies
a vosaltres
Adéu-siau
Adéu-siau