Jordi Bertran, molt bon dia. Bon dia, bona hora.
Benvingut dimarts i 13.
Ens és igual, no? Això no...
Per conxonxar-nos una miqueta sobre això
ja ens hem decidit escapar cap a les...
cap als temes nadalencs, no?
Clar que sí.
I així ja fem una mica de contrast.
Per això deixem aquesta fatalitat, diuen, del calendari
i centrem la nostra atenció...
Demanem-li tot a Santa Llúcia que també ens protegeixi, no?
També és veritat, posats a demanar...
Escolta, i per això estan els sants i les santes, no?
Molt rebé. Doncs que ens protegeixin.
Santa Llúcia, de fet, dona el ret de sortir d'aquest oficial
a tot el que és el parament de les festes de Nadal.
En aquest parament hi ha les figuretes,
hi ha tot aquest tipus de coses,
però també quan parlem de parament nadalenc
parlem de llaminadures i de dolços.
Tot això és per dir que avui
el Jordi Bertran ens proposa un tema nadalenc
que mai hem tocat en aquest programa.
Perquè, Déu-n'hi-dos, si hem tocat temes nadalencs.
I és tòpic, aquest.
I és molt, però que molt tòpic, i no l'havíem tractat mai.
Clar que el Jordi, jo no sé si perquè no està
molt abasat en aquestes qüestions
des del punt de vista pràctic,
el tema gastronòmic no el treballa gaire,
però en aquest cas fa una excepció
i ens ve a parlar de polvorones i mantecados.
No em desafiïs amb el tema gastronòmic
que podrem convertir el programa
en una...
Et desafio, Jordi.
No, no, això m'ho has dit tu.
És que el meu forn és la gastronomia,
però ja veig que el que ets és una persona molt modesta.
No, el que passa és que, clar,
una cosa és la gastronomia de fer polvorones i mantecados,
que això ja necessita una certa mà especial amb el tema
i l'altra és fer algun pinito amb altres coses.
Anem cap a l'estepa i no a aquella que deia l'Eugenio
en el seu acudit, sinó l'estepa dels polvorons.
Diem polvorons, polvorones i mantecados
és el nom genuí que mantindrem, no?
Sí, tritjarem la denominació d'origen.
Perquè...
Clar, perquè polvorons sí que ho diem en català,
però mantecados, mantecats, no sé...
Ho consultarem.
Aquí, com sempre,
podem allò rizar el rizo,
però realment
el que anem a parlar avui és d'un producte
de curiosa evolució
perquè realment és un producte d'origen andalús
i, per tant, igual que a nosaltres
ens agrada a vegades que mantinguem
aquesta denominació d'origen
en determinades paraules, no?
Doncs també és bo.
Doncs, no sé, jo, per exemple,
a mi les neules són les neules, no?
No dius barquillos.
No, no m'agrada.
I quan li diu...
M'agrada que li digui en cava, no?
I que no el tradueixi també.
Per tant, en aquest cas,
tindrem aquesta idea de no traduir-ho anteriorment.
Doncs vinga, a partir d'ara direm
polvorones i mantecados.
Mira, Estepe és un poble
que està a 107 quilòmetres de Sevilla.
És un poble de llarga història
perquè hi ha documentacions
de Ninilo Tempore
i hi ha hagut una sèrie de successions
per ser una plaça, diguéssim,
que està ubicada
en un cert punt de control, no?
Sobre un territori
més o menys ampli
banyat pel riu Genil, no?
El fet d'estar situat
en una muntanyeta
o al voltant d'una muntanyeta
el que li dona és una plaça,
la situació de plaça forta, no?
I això fet que passin històricament
tots els pobles,
cartaginesos, romans,
els àrabs,
i a partir d'aquí,
tot el que va vindre al darrere, no?
En tot cas,
quan es parla de dolços
i es parla d'àrabs,
moltes vegades
ja surt aquell gairebé mite
que els dolços
de les terres andalusas
i de molts altres llocs,
perquè els àrabs
van dominar
pràcticament tota la península
i especialment
tota l'àrea mediterrània, no?
Sovint es parla
que molts dolços
són d'origen àrab.
Per exemple,
el pastisset de Tortosa
i aquella llegenda, no?
Un altre dia parlarem
dels pastissets de Tortosa.
Ja m'ho apunto, eh?
Perquè veig que
amb el tema gastronòmic
li agafes el gustet avui, eh?
Pot ser que alguns comenci a trucar
perquè precisament
els pastissets no són de Tortosa,
sinó que són d'una zona
molt més àmplia
i hi ha tot un debat, no?
Sobre quins són
els més autèntics,
els més bons,
quins són els més interessants.
Home, ara que dius això
i amb el tema àrabe
i andalús
i aquesta herència
ja que som a Andalusia,
hi ha també
aquells dolços típics de Nadal
que són els alfajores.
És que, mira,
ja m'has pres.
Ara en parlarem d'això.
És al d'allà la cosa.
Això és amb mel i amb mella, no?
Aquest sí que té un cert origen
i ara veurem per què,
però si féssim una cerca
d'aquestes ràpides,
moltes vegades sortiria
que els polvorones
i els mantecados
són d'origen àrab.
I això no és del tot cert.
Clar, perquè l'allar de port,
que és el que s'utilitza,
no la veig jo gaire ara.
No, ja veuràs,
ja veuràs que hi ha una sèrie de coses.
Tot té explicació en aquesta vida.
Bé, en tot cas,
des del que s'anomena
el Balcó d'Andalusia,
que és la denominació d'Estepa.
Nosaltres, Tarragona,
Balcó Mediterrani,
doncs mira,
avui se n'anem al Balcó d'Andalusia.
De Balcó a Balcó.
O també anomenada
la Ciutat de la Colxona.
I ara veurem per què,
perquè la Colxona...
Ui, ui, ui,
se'ns està acumulant la feina.
La Colxona sí que té
una molt bona part de protagonisme
amb la història
que avui explicarem.
Bé, en tot cas,
en aquesta població d'origen,
doncs de llarg origen,
es va generant, doncs,
tota una sèrie de clima
que acabarà favorint una mica
la creació dels polvorones
i dels mantecados.
Realment,
les primeres referències
que es tenen de l'ús
d'aquest tipus de pasta,
podríem dir,
són del segle XVI.
Anar més enllà
ja és fer una mica
ciència-ficció, no?
Sembla que
en la zona aquesta d'Estepa
el tipus de conreu de cereals
que hi havia
afavoria la creació
d'una farina,
doncs,
una mica especial
que era bona
per fer
el que podrien ser
les pastes dolces, no?
De fet,
dos segles més tard,
en el segle XVIII,
a Estepa
hi ha les clarisses,
les monges clarisses
que documenten
a través d'una sèrie
de manuals,
podríem dir,
entre cometes,
el que són els llibres de cuina,
que sabeu que són molt històrics,
de les monges de Santa Clara
documenten
una sèrie d'estris,
més que receptes,
estris,
en aquest cas,
de fabricació
de dolços
que podrien tenir
una certa relació
amb el que avui en dia
s'anirà
els polvorones
i els mantecados,
aquests.
Ara bé,
què és el que es necessita
per fer
la paraula
mantecado?
Ho diu
clarament,
bàsicament,
aquesta pasta.
El que es necessita
és tenir
manteca
de cerdo,
no?
Clar.
Aquest producte
concret
que,
si es va generar
d'una manera
especial
o pot ser
que tingui
una certa
vinculació especial
amb la població
d'estepa
és perquè
en aquella zona
sembla
que hi van haver
durant molts,
molts anys
grans extensions
de camps
i boscos
que afavorien
la presència
de porcs.
Granges de porcs.
Bé,
amb un estat silvestre,
no?
Les encines
andalusas,
les grans...
És a dir,
porcs però dels bons,
allò dels que es feia
per Nil de Glà,
després, no?
Exacte.
Això és el que afavoria
d'una manera o d'una altra
que hi haguessin
aquest producte.
Com que del porc
s'aprofita tot
fins i tot
la manteca.
Exacte.
Ara,
tot i així,
tot i així,
realment,
si hem de fer
una documentació
històrica,
concreta,
hem d'anar
a trobar
una dona
nascuda l'any
1824
a Estepa,
que és una tal
Micaela Ruiz Tellez.
Aquí ja estem
amb història.
El d'abans
ja poden ser
conjectures,
teories,
però la Micaela Ruiz Tellez...
Això està documentat.
Això està documentat.
És una senyora
que va néixer
l'any 1824
i que,
segons les versions,
va morir el 1901-1904,
cosa que normalment
passa al revés
i normalment
costa més difícil
trobar l'any de naixement,
però, bueno,
en aquest cas,
el dubte està
una mica
en l'any de l'amor.
Aquesta senyora
tenia un mot,
un renom,
que li deien
la colxona,
era la paraula
que era el renom
de la família,
però fins i tot
es va convertir
en la marca
de la casa,
podríem dir.
La colxona
era el renom
que va rebre
ella i la seva mare,
però va ser
gràcies
a través
d'una persona
que tenien
amb ella,
que les ajudava
amb les feines,
que sembla
que les va ajudar
a criar-se,
una mica també.
I aquest era
el renom
de la...
No voldria utilitzar
la paraula criada
perquè no estem parlant
d'una mena
de mainadera.
Sí, sí,
podria ser una cosa
d'intermig,
però que també
ajudava una mica,
però era una bona amiga
de la família.
Sí, no?
Aquella imatge
d'aquella persona
de tota la vida,
de confiança
i que feia també
les tasques de l'allar.
Ah, exacte.
Doncs bé,
aquest renom
de la colxona,
no?,
perquè aquí
això és la ciutat
de la colxona
també,
que acabarà sent important
en el nostre
desenvolupament
d'aquesta pasta.
La Micaela
feia polvorons,
doncs.
La Micaela
feia polvorons
i mantecaus.
Però quina és
la gràcia real
d'aquesta senyora?
Segurament,
com hem dit,
des del segle XVI
això ja funcionava.
En el segle XVIII
sembla que ja era
absolutament
una cosa molt semblant.
Però aquesta senyora
es va casar
i el seu marit
era transportista.
Llavors,
aquest senyora
anava sempre
des de Estepa
a Còrdova
feia viatges,
no?,
era un viatjant.
Llavors,
aquesta senyora,
allò per millorar
l'economia familiar,
el que se li va ocórrer
és exportar
aquestes pastes
que tenien
una dimensió
purament casolana,
podríem dir,
no?
Què vol dir
exportar?
Doncs,
clar,
estem parlant,
si estem parlant
d'un producte
del porc,
la manteca aquesta,
això tenia un problema
bàsicament,
és a dir,
que això
té un límit
de conservació.
Aquesta senyora
el que va fer
és posar
aquest producte
en condicions
d'anar a la carretera.
Les carreteres
del segle XIX
no eren
les carreteres d'ara.
Ella el que va fer
és ressecar
aquesta
manteca
de manera
que pogués
arribar fins a
destinació
que sembla
que era
entre
Estepa
i Còrdoba
i
al mateix temps
també
evitant que no es convertís
dur,
en dur,
saps?
Clar,
que mantingués
aquella ontuocitat.
Un mantecao
d'aquestos durs
és una cosa
d'aquelles infumables
que no te pots menjar.
Però és que jo mai
he vist un mantecao
ni un polvoró
dur.
Sempre són tous.
És la fórmula
de la Micaela,
segur?
Alguna vegada
et pot tocar,
però vaja.
Bé,
en tot cas,
aquesta senyora
el que va aconseguir
va ser això,
no?
Que ho va fer
amb un cop de calor...
Bé,
aquí ara entrarem
amb les fórmules
i amb 25.000...
Bé,
fins i tot ja
per la denominació
del que és
un polvoró
i un mantecao
hi ha moltes teories,
però vaja.
Bé,
en tot cas,
la colxona
és la mare
de tot l'invent.
Ara,
avui en dia,
doncs,
hi ha molta gent
que també s'apunta
a aquest carro,
no?
Perquè,
per què us faig una idea,
avui a Estepa
hi ha 23 fàbriques
de polvorones
i mantecaus.
Però,
perdona Jordi,
entenc que la colxona
és,
diguem-ne,
la que...
és com una icona
dins d'Estepa,
no?
Exacte.
És com el símbol
de la localitat,
a banda que després
hi hagi altres productors
i altres marques...
Sí,
sí,
però fins i tot
podem dir
que jo he trobat
concretament
una fàbrica
de l'any,
bé,
una fàbrica,
un taller,
podríem dir,
gastronòmic,
una fàbrica
que ha quedat
una mica així...
Bé,
que encara funciona
avui en dia,
que és la...
l'empresa Sant Antonio
d'Estepa,
que va ser fundada
l'any 1858
per fabricar
no únicament
aquest producte,
sinó tota una sèrie
de dolços,
no?
És una de les més històriques.
Una altra
de les més històriques
és la que
és la que
els polvorons
i mantecaus
Sant Enrique,
nascut l'any 1928,
que prové
d'un taller anterior
del 1830,
no?
És a dir,
o hi ha alguna altra
més moderna
com l'Aurora,
que és la posterior
a la guerra.
Tot això,
de totes formes,
realment,
i malgrat
que en els anys
30
del segle XX,
una de les coses
que els ciutadans
barcelonins
doncs,
valoraven més
era anar a determinades
confiteries
de Barcelona,
estem parlant
dels 30
del segle XX,
i trobar
mantecaus,
polvorones
i alfajores,
que és el que
tu has introduït,
i era un signe
que les confiteries
eren bones,
és una de les coses
característiques...
Era un producte
de prestigi,
de consum
de les classes
benestants.
Exacte,
sí,
jo crec que
aquesta seria
la millor definició.
Realment,
fins a l'any 50
no es pot
començar a parlar
d'una difusió
a nivell
de tot l'estat
del polvorón
i del mantecau
com un producte
nadalenc
i,
a més a més,
d'extensió
per insular
complet.
Sí,
perquè després
ja va passar
a les boques
de tot el poble,
com a dir que dius,
va perdre
la seva cosa aristocràtica.
Sí,
sí,
i és una mica
el fenomen
aquest aquí,
en els anys 50
es deu de muntar
i ha de començar
a muntar-se
una mica
l'estètica
actual
dels Nadals,
una mica
de manera o altra.
I superada
potser
la primera
dècada
i mitja
de postguerra
més dura
i de postguerra
espanyola,
doncs,
possiblement
això va ser
un producte
que va afavorir-se.
Penseu que...
A la taula
un au,
el xampany aleshores,
que això del que
van i s'havia inventat,
m'imagino,
era el xampany,
el pollastre,
no,
no,
més tard,
tota la cosa
gastronómica del Nadal
i a les cases
van estar,
ens diem,
i després els torrons,
els polvorons,
mantecaus
i alfajores.
Sí,
penseu que
jo dic que ara
hi ha 23 empreses
o tallers,
però hi ha un moment,
l'altre dia
ho estava mirant,
que potser
ens van arribar
a comptabilitzar
només a la població
d'estepa
prop de
150
locals
que treballen
amb això.
Home,
després,
com a tot,
hi ha la producció
industrial
d'aquesta
terrible,
després deuen haver-hi
els més artesanals,
més pujadets de preu,
això ja després
va com va,
no?
A l'estepa hi ha
un cert
manteniment
del polvoron
i del mantecau
com a
producte
de denominació
d'origen,
fins i tot
hi ha sol·licitada
una marca
d'aquestes,
podríem dir,
de producte
de denominació
d'origen,
no?
Que, bueno,
encara no s'ha concedit,
curiosament,
però que sí que
s'està treballant,
no?
En tot cas,
la vinculació
a aquesta nadalenca
ha fet que
aquests tallers
o aquestes
fàbriques
de producció
de pastes
dolces
de Nadal
doncs tinguin
noms molt nadalencs,
no?
Entre els que he recollit
el dulce nombre,
el Messias,
el Messias
és coneguda
aquesta marca,
el Santo,
el Patriarca,
l'Aurora,
la Bíblia,
hi ha una que manté
la denominació
d'origen
de la Colchona,
l'Estepeña,
la Flor d'Estepa,
la Ponderosa,
aquesta una mica més així,
de la Ponderosa.
Això és més bandoler,
eh?
Sí, sí, sí, sí,
però bandoler
lluny d'aquí.
Sant Antonio,
Sant Enrique,
Sant Jerónimo,
Sant Juan Bosco,
Santa Clara,
una mica
s'ha mantingut
tot això.
Bé,
en tot cas,
això és una mica
la versió, diguéssim,
històrica,
del producte.
Ara entrem
en el producte en si,
no?
En el producte,
en el producte també hi ha
un fullón impressionant,
jo, mira,
quan vaig començar
a preparar el programa
vaig dir,
bueno,
a veure com,
quines informacions
podem treure i tal,
sobre la història
diria que hi ha
bastanta unanimitat,
eh?
Podria dir.
Ara,
sobre la...
La recepta.
La recepta,
aquí hi ha un debat
impressionant,
no?
Home,
no m'estranya,
perquè si hi havien
120 empreses,
són 150.
Abans que comencis,
jo la recepta tradicional
que he sentit
sempre que es fa
a les cases
quan es fan polvorons
és la manteca de cerdo,
la llar de porc,
la farina,
l'ametlla,
i aquí podem,
el sucre,
òbviament,
i aquí hi podem posar
un pols de canyella,
si volem.
T'has de deixar,
com a mínim,
l'oli,
una miqueta d'oli.
Ah, oli d'oliva.
Una miqueta d'oli,
perquè si no,
la canyella
hauria de ser
obligatòria.
Ah, obligatòria.
No és opcional,
com deia jo.
No, no, no.
I una mica
de llimona ratllada.
Ah, veus,
tipus panellet.
Sí.
Jo, mira,
jo perquè no tinguéssim
aquí un allau
de protestes i de coses...
Ui, mira,
així es posarà la porta
de gent protestant
no volia provocar
un dalt a baix
amb el tema
del polvoror
i del mantecau,
perquè jo em conec
aquestes coses,
a vegades les més...
Sí, les coses més...
Les bajanades més grosses
provoquen
les podèmiques més sèries.
Exacte.
Per evitar aquest tema,
hem decidit
fer una consulta oficial
a l'Ajuntament d'Estepa
i, per tant,
aquí el que donarem
és la versió oficial.
Els productes
ja els has dit tu
i el que sí que he intentat
profunditzar una mica
és amb la diferència
entre mantecaus
i polvorones.
Això és versió oficial
perquè...
És una veu autoritzada.
Exacte.
Llavors, aquí donem
la versió oficial,
diguéssim,
consensuada
amb...
d'una manera més o menys
pels castrònoms locals.
Els productes bàsics
són els mateixos,
els que comentaves tu.
El que passa
és que hi ha algunes...
En els polvorones
hi ha algunes coses
que se convertirien
en l'afegit especial.
Coses que serien
molt destacables.
Jo tinc allò de la llimona.
Ah, parlem de polvorons.
Sí.
Parlem de polvorons.
Un polvoron,
a diferència d'un mantecau,
hauria de tenir
tres coses
que no tindria el mantecau.
Una és una mica d'aiguardent.
això sembla que és una cosa
que difícilment
hauríem de trobar
en un mantecau.
Una altra cosa
és aquest,
el sucre,
tu has parlat de sucre,
si correcte,
sucre,
per fer la,
podíem dir,
la pasta,
però després
hi ha aquest sucre
que enllustra...
per sobre,
sucre llustre,
precisament,
d'aquest més finet.
Exacte.
El llustre,
el polvoron.
Això seria una segona diferència.
I la tercera,
això que t'he deia jo
de la llimona,
només seria exclusiu
del polvoron.
Del polvoron.
El mantecau,
per tant,
ni portaria aiguardent,
ni portaria sucre llustre,
sinó que el presentaríem tal qual,
ni tampoc la llimona.
Ah, exacte.
Això sembla que seria
la versió oficial
que es donaria
per part dels gastrònoms.
Quan es parla
de la versió oficial
vol dir que segurament
és la que inicialment
diferenciava
aquests productes,
perquè, clar,
si hi havia 120 tallers,
doncs, clar,
devien haver 25.000 maneres.
Però aquests serien
els elements diferenciadors.
Clar,
hi ha una cosa fonamental,
també,
la paraula polvoron,
etimològicament,
vol dir que
quan el tens a la boca...
Es fa pols.
Es fa pols, no?
Llavors,
aquesta hauria de ser
una diferència
també una mica,
més especial.
I el mantecao,
doncs, no.
Que potser no es fa
tanta pols, no?
Ara bé,
aquí hi ha una sèrie
de variants
i temes complementaris,
no?
Jo he trobat gent
que diu que, clar,
el que diferencia
realment
una cosa i l'altra
és que els mantecaos
porten la canyella
i els polvoroners no, no?
És a dir,
ja hem entrat
en el debat, no?
Vull dir...
Ara,
realment,
les caixes
acostumen a ser conjuntes,
no?
Va tot junt allà, sí.
tot junt.
I ara que fan aquests
amb gust de xocolata
i amb gust de llimona
i amb gust de no sé què
que passa una mica
com els panellets
i els torrons
i tot això.
Hi ha algunes coses
especials, podríem dir, no?
És a dir,
que es pot trobar
amb una caixa
de...
una bona caixa
de polvoroners
i mantecaos, no?
Que són aquests
productes especials.
De fet,
a Estepa,
els quatre productes
que es defineixen
com a propis
i com a singulars
són aquests dos
que comentàvem,
els roscos de vino
que tenen,
en lloc de l'aigua ardent
o de no tenir res,
tenen vi
i tenen...
que aquests són els
que no es menja mai ningú
i sempre queden a les caixes.
Tot sigui dit de pas,
no?
Generalment a les cases.
Molt bé, molt bé.
Ningú els vol mai.
I després hi ha una cosa
que normalment...
I això ja és...
Ara,
això ja és d'una mica
de malalt, eh?
Jo he de dir,
bueno,
una bona caixa
de polvoroners
i mantecados
en el centre de la caixa
hauria de portar
concretament
l'alfajor, no?
Home.
L'alfajor.
Ara,
el problema que hem tocat
amb l'alfajor,
l'alfajor
hi ha
un debat impressionant
perquè l'alfajor
té una indicació
geogràfica protegida
amb una població
que és Medina Sidònia,
que és una població
de Càdiz,
de la província de Càdiz,
que la va...
Bueno,
va aconseguir reivindicar
els orígens
a través d'un treball
impressionant.
Però bé,
en tot cas,
a Estepa,
amb més o menys variable,
l'alfajor
té
les característiques
molt semblants
que aquí,
quan entrem
en producte protegit,
doncs,
ja no hi ha
ni interpretacions,
sinó que hi ha
fórmula garantida,
no?
I segons
la reglamentació
s'ha d'utilitzar,
seguint la tradició
d'origen
àrab,
mel,
mel d'abella,
avellanes,
ametlles,
parratllat,
farina,
sucre,
i s'ha d'espaciar
molt bé
amb metafaluga,
salialda...
Ui, que empalagós,
això, Jordi.
Que empalagós.
No, no,
però és el producte estrella
d'això, eh?
Sí, sí, sí.
El clau, no?
La canyella
i, atenció,
perquè hi ha
un producte
que els andalusos
defineixen com a
essencial
en aquest
alfajor,
que és el sèsam,
però el sèsam
en andalús
és la jonjolí.
La jonjolí,
que també es posa
damunt dels
mantecaus i polvorones
per adornar-los
una mica.
Però bueno,
aquí ja estem
trincant la fórmula
d'això.
Ara,
quan surti
la indicació
geogràfica
protegida
per part de la junta
del mantecau,
podrem veure.
Mira,
els alfajores
han de tenir
a més a més
forma cilíndrica
amb un pes mínim
de 30 grams
per unitat,
un tamany mínim
de 7 centímetres
de llarg
i un diàmetre mínim
d'un centímetre
i mig.
Cadascun
d'aquests productes
necessàriament
ha de portar
un embolcall
d'aquest
plàstic,
podríem dir,
no?
Sí,
com una salofana,
una cosa així,
no?
Em sembla que tècnicament
això se li diu
parafinat,
però vaja.
I
fins i tot
ha d'anar
tancat
d'una manera
específica
amb una estupteria.
Després,
vaja,
a partir d'aquí
tot el que vulgueu.
Però això realment
està protegit
com a tal.
I després ja
el que podem trobar
són 25.000 variables,
no?
Hi ha,
doncs,
confiteries
que diuen que
si no tens
unes llenyes
determinades,
que aquí hi ha
de tot tipus,
hi ha una senyora
de la confiteria
del dulce nombre,
que actualment
diu
si no hi ha
lenya seca
d'oliva i encina
aquí no hi ha res
que valgui,
no?
La tradició,
la tradició.
Penseu que
si no hi haguéssim
polvorones i mantecados
en aquest,
bueno,
en l'estat espanyol
no es podrien
consumir
el 90%,
o sigui,
actualment
el 90%
de la canyella
que s'utilitza
a tot l'estat espanyol
es dedica
als polvorones i mantecados
d'estepa,
perquè es feu una idea,
és una espècie
a més que normalment
s'importa,
generen
2.000
llocs de treball
de temps parcial
entre setembre i desembre,
que és l'etapa
que es produeixen
aquests productes,
es facturen
40 milions d'euros
només a la població
d'estepa
i es produeixen
18 milions de quilos
de polvorones
mantecados
alfajores
i
roscos de vinos
a estepa.
Escolta,
doncs ja són
prou motius
com per consumir
polvorones
i mantecados
a aquestes festes
de Nadal.
Jo ho tinc claríssim,
quan mengi
un polvoró
pensaré
en Micaela Ruiz
la colxona
i serà
tot un homenatge
a aquesta senyora.
I si te trobes
algun musulmà
a millor te diu
en lloc d'alfajor
també un alajú.
Alajú?
Alajú.
Seria la paraula
en àrab
d'aquest producte.
Encara dialectològicament
encara es deu
d'utilitzar
alguna sentència.
Veig que l'esperit
nadalent
que també és
i ja posats
en aquest tot
tan entranyable
ens has portat
avui una Nadala
de casa
i de Tarragona
i que té
unes quantes dècades
d'antiguitat,
no?
Per acabar el programa.
Enregistrada
per un estudi mòbil
en els anys 50
a la ciutat
de Tarragona
un estudi mòbil
de l'empresa
Hispavox
que es va deixar
caure per aquí
i va gravar
aquesta Nadala.
Doncs l'escoltem
i és una bona manera
de posar el punt
i final
a aquest temps.
Ens retrobem
el proper dimarts?
Ens retrobem
amb més tradicions
nadalenques.
Clar que sí,
gràcies Jordi.
Jo soc
el petit bailer
que s'ha deten
molt com a mi
Vinc amb el meu guai
a Dé
per veure
Jesús diví
xarampi, xarampi, xarampi, xarampi, xarampi, xarampo, xarampi de Josep i Maria
tenen un petit millor.
He portat la eterna i a l'est,
tota plena de vi blan,
i una llarga llengua nissa
per Jesús, el divinfant.
Xerrampi, xerrampi, xerrampi el,
xerrampi, xerrampi, xerrampó,
xerrampi que Josep i Maria
tenen un petit millor.
Aquí van aquestes calces,
que me l'ha donat l'areu,
serviran per abrigar-vos,
que són de molt gros conreu.
Xerrampi, xerrampi, xerrampi el,
xerrampi, xerrampi el, xerrampó,
xerrampi el Josep i Maria
tenen un petit millor.