Seguim en directe des del Saló d'Actes de la Delegació de la 11 a Tarragona,
a la Rambla Vella.
Seguim molt ben acompanyats, una taula, la veritat fantàstica.
Estem reunits en grups de persones per intentar conèixer o acostar-nos
a la vida de les persones que tenen deficiència visual,
ja sigui de manera total o parcial.
Estem intentant conèixer com és la seva vida,
quines són les dificultats amb les quals s'hi troben en la vida quotidiana
i el que és més important, com tiren endavant
i com normalitzen la seva vida i la del seu entorn.
Ens continuo acompanyant el Rafa, la Maite i la Laura,
han sortit que tenien una visita, la Carmen, la Maria.
Ha arribat també l'Anna, que és animadora sociocultural.
Anna, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda, ens acompanya l'Antònia en batalla.
A mi m'han apuntat núcleos periféricos, no sé què és això.
Hola, bon dia.
Heu de fer un diccionari, eh?
Sí, possiblement n'haurem de fer un de nou.
El nom també és agotat, és més llarg,
és Núquis Periféricos de Producció Bibliogràfica.
Doncs també us agraeixo que sigui més curtet per al programa d'avui.
Tancament.
La qüestió que es tracta és de les adaptacions que parlava ja la Carmen dels llibres,
totes les qüestions que puguin ser factibles escrites perquè siguin amb bralla o amb sonor.
I a part, tot el que és qüestió de biblioteca també.
Doncs anirem parlant de tot plegat.
També vull saludar el Mariano Conessa.
Mariano, bon dia.
Bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos.
El Mariano és venedor del cupó.
Per tant, ens pot explicar moltíssimes coses de com és la seva vida quotidiana
i explicar-nos una miqueta la cosa del cupó perquè en els darrers anys ha canviat molt.
S'han afegit altres productes, podríem dir-ho així.
I mira, casualment, avui ens arribava d'ahir un comunicat,
perquè a més val a dir que l'ONCE ens té molt ben informats, els mitjans de comunicació,
que l'ONCE inverteix 4 milions d'euros per incorporar plafons electrònics informatius als seus quioscos.
A veure, Mariano, tu ets una persona jove,
però jo recordo que tradicionalment persones que venien al cupó,
fa molts anys i molts anys les seves condicions no són com ara.
Ha millorat moltíssim això.
A veure, ha millorat la cosa.
Només faltaria.
Por supuesto, eso es indudable.
Com tota la societat, no?, en aquest sentit.
Por supuesto, la cosa mejora, sí que mejora,
pero no mejora tanto como quisiéramos o tanto como se podría.
Sí que es verdad que poquito a poquito, pues, vamos subiendo,
se va poniendo, como tú bien has dicho, paneles informativos,
se van a poner en todos los quioscos, se sacan productos nuevos,
como es el Combo, como es el Rasca,
y, bueno, pues a través de nuestros productos vamos funcionando,
vamos incrementando cositas que, como bien habéis comentado,
los trabajos sociales, este es el pilar de esta casa, la venta del cupón.
Sí que a veces se olvida eso, ¿no?,
lo relacionamos con el juego de azar y ya está,
y detrás de esto hay todo un trabajo, ¿no?
Y aparte de que vendemos ilusión,
el granito de arena que aporta cada comprador
también sirve para servicios sociales.
De todas maneras, Mariano, no por el hecho de ser invidente,
sino el trabajo en sí, yo creo que es un trabajo bastante duro.
Y ya te digo, no por el hecho de ser invidente.
Es duro, yo, por ejemplo...
Una persona que no lo sea también encontraría muy duro este trabajo,
creo yo, ¿eh?, no lo sé.
Es duro, es bastante duro.
Esto es echar horas, horas y más horas.
Porque ¿cuántas horas podéis estar vendiendo el cupón?
Pues no tenemos limitación, no hay límite.
Por lo tanto, la disposición que tenga uno a trabajar, ¿no?,
en este momento.
¿Y qué tal la relación con la gente?
A ver, eso depende de cada uno.
De cada uno, claro, el carácter, como todo.
Exactamente, el carácter de cada persona es diferente.
A ver, nosotros tratamos a nuestros clientes
o a la persona que viene lo mejor que podemos
o lo mejor que entendemos que podemos tratar.
Tratamos de ser lo más simpáticos,
lo más agradecidos posibles.
De explicarles nuestra situación, nuestros problemas.
Hay gente que lo entiende y gente que no.
Y bueno...
Pues nada, Mariano, a lo largo de este rato,
cuando quieras intervenir, pues ya lo sé.
Y gracias por venir, ¿eh?
Lo has dejado tu trabajo para acompañarnos.
A vosotros por invitarme y encantado.
Aquí tinc la Rafaela. Hola, Rafaela.
Hola, buenos días.
És una de les artistes de la ONCE.
Jo la Rafaela ja la coneixia,
perquè fa temps ja, no, Rafaela, que vam parlar.
Sí, un parell d'anys o algo així.
Que vau venir a la ràdio, no sé quina obra representàveu.
En mala sang, em sembla que va ser.
I ahir vau representar Les Criades?
Sí, ahir la vam estrenar.
Les Criades de Genet?
Sí.
Què dius ara?
Jo aquesta obra la vaig veure amb la Núria Esper i la Julieta Serrano,
al Teatre de la Laboral a Tarragona.
Quan m'ho ha dit la Juani,
de veritat, eh, que ja m'ho he dit,
que és un tros d'obra, és una obra fantàstica.
Sí, la veritat és que té molt de treball,
però, bueno, hem fet el que puguem.
Molt de treball, és molt dramàtica, és molt impactant.
Molt impactant, sí, sobretot molt impactant.
Com va anar l'estrena?
Bueno.
Tu què has de dir, no?
Jo no puc dir res, això és nostre...
Els que la vam veure, fantàstica, de veritat.
Sí, sí, em queda impressionat.
És un dels grups veterans en quant a activitats aquí a la ONCE, no?
El de teatre? A mi em sona, sí.
Sí, portem ja, doncs, 11 anys, 12, 12.
Aquest any fa 12, ja.
Com va? Tu estàs des del començament?
Jo estic quasi des del començament.
A la primera obra no vaig ser,
bueno, vaig fer una petita col·laboració,
però a partir d'aquesta obra hi he estat en totes.
I què fa que us agradi tant el teatre?
Bueno, la veritat és que ens serveix per a molt,
a tots nosaltres, a les persones amb un problema
de deficiència visual o de ceguesa total,
doncs ens ajuda molt.
encara que no us sembli,
no sé,
ens ajuda a orientar-nos,
a tenir d'una manera,
a participar més amb la gent.
Vull dir, no sé,
és una cosa que t'ajuda
a no ser tan tímid,
a poder parlar amb més seguretat,
estar en llocs que a vegades entres
i no saps què dir,
doncs, bueno, això del teatre et serveix després a la vida real.
Vull dir que pots posar coses que aprenem
al taller de teatre o quan fem,
ho podem posar també en pràctica
quan estem un dia a qualsevol,
a qualsevol puesto.
Clar, jo no voldria ser impertinent,
però l'explicació que acabes de donar
és la que donaria a qualsevol persona que fa teatre.
És veritat,
ho estaves dient i jo dic,
és com si parlessis amb qualsevol representant
de qualsevol dels grups de teatre amatèr
que hi ha a la ciutat de Tarragona.
La teva resposta ha estat exactament en la mateixa,
jo crec que això és prou indicador.
El que passa que jo no sé,
com a actriu,
jo no t'he vist actuar,
diuen que va quedar molt bé,
no tinc per què dubtar-lo,
però com a espectadora,
com porteu el fet d'anar al teatre?
Vosaltres podeu gaudir del teatre com a espectadors?
I de quina manera?
A veure,
un sector total té moltes limitacions.
Nosaltres ahir ho vam veure amb la nostra pròpia obra,
que necessitem que hi hagi explicacions
de molts dels detalls que es fan.
Hi ha un sistema,
que és l'Audès,
que alguns teatres ja el tenen,
molt poquets.
A Barcelona està el Teatre Nacional de Catalunya,
que té aquest...
Hi ha dies que les obres poden estar
estant en Audès
i que les persones que van amb segues
o amb deficiència visual
tenen la possibilitat
de saber el que passa
quan hi ha un silenci
o l'explicació de com està l'escenari.
I això és molt important.
Nosaltres,
quan anem a teatres com a espectadors,
jo personalment,
jo tinc un reste,
però molt petit,
i tinc un telescopi
que, bueno,
veig coses molt concretes,
però que també em perdo moltes d'altres.
I és una mica,
doncs,
una vengança que tenim,
però tant en el teatre
com en el cinema
com en tot això
és una lluita
que també tenim
amb les productores
i amb les persones
que fan teatre,
que fan cine,
que sigui adaptat per a tots.
Teniu possibilitat
de seguir
algun circuit de teatre,
algun cicle?
Clar,
perquè no es quedi la representació
només aquí a l'11.
Perquè és el que es queixen
molts grups de teatre de Tarragona.
Amb l'esforç que costa
muntar una obra,
fan una representació
i ja no la poden tornar a representar.
Vosaltres us deu passar el mateix
o teniu alguna possibilitat?
A veure,
nosaltres,
tens molta raó amb el que dius,
nosaltres tenim molta sort
de tenir l'11,
perquè l'11 d'alguna manera
fa propostes
perquè puguem atuar
en uns altres puestos.
Nosaltres el que de veritat volem
és fer teatre
per als nostres afiliats,
però el que sí que ens agrada
és fer teatre
per a tota la societat.
A nosaltres ens agrada
que ens vinguin a veure
i que ens puguin,
que les persones vegin
que són capaços
de fer obres,
d'estar aquí,
d'estar en un escenari.
I sí que ens costa
una miqueta
en menys
que els altres grups
de tenir representacions.
L'any que ve
tindrem molta sort,
no sé si tu ha dit
la directora,
la Juani.
No?
Què passarà l'any que ve?
Home,
Tarragona estarà de...
Es pot dir,
Juani?
Sí?
Doncs,
Juani,
ho dius tu,
ho diu ella,
i la Juani,
t'acostem el micròfon.
L'any que ve
s'hi farà
una mostra estatal
de teatre
aquí a Tarragona
que es fa cada dos anys,
l'organitza a la ONCE
i és una mostra
molt important
de teatre
i es farà aquí,
a l'octubre
de l'any que ve.
Preparareu alguna obra
particularment
o representareu
alguna de les
que teniu ja en cartera?
Rafaela.
Nosaltres farem aquesta,
la de les criades
perquè puguis venir
a veure-la,
ja t'invitem.
T'ho dic de veritat,
jo t'anam a preguntar,
podré tornar a veure
aquesta obra?
És una obra magnífica,
és realment espectacular.
Continuo presentant
a la resta
d'integrants de la taula
perquè m'agradaria
que quan vulgueu
i ho desitgeu
pugueu intervenir.
Josep Lluís Ortiz,
bon dia.
Hola, bon dia.
Enhorabona per la part
que et toca
perquè el Manuel Palacios
que és del col·lectiu
d'escacs
d'aquí de la ONCE
ha quedat el tercer
del Campionat d'Espanya
d'escacs per a SEX.
De fet,
el grup d'escacs
d'aquí de la ONCE
tenia una reputació,
Déu-n'hi-do,
sense desmereixer
el de teatre, eh?
Ojo, no el poseu
gelosos ara.
Sí, realment
aquí a Tarragona
hem fet un equip d'escacs
que avui per avui
dintre del món de la ONCE
portem els darrers vuit anys
100 campions d'Espanya.
Jugar
com amb qualsevol personal
d'una altra part del món.
Manuel, es pot jugar a escacs
però abans dèiem
quan parlàvem
mentre anava a la publicitat
del tema d'internet,
quan parlàvem amb la Tiflo,
és la Tiflo?
Si permets que tu digui
d'aquesta manera
és la Maria Canadell
que adapta tots aquests materials
de noves tecnologies
que fins i tot
les pàgines oficials
a vegades
no pots fer ni una gestió
a través de la xarxa
d'institucions
i dius
home, no és ni més ni menys
que un reflex
del que ens trobem al carrer.
Exacte.
El fet que
quan anem
a alguna institució pública
no hi poguéssim accedir
o tinguéssim dificultats
d'accés,
que aquesta accessibilitat universal
que és el que
la ONCE
pretén
i el que li agradaria
que fos
des de la seva fundació
i des de la ONCE Mare,
la veritat és que
al moment d'accés
d'una pàgina web
et trobes
el reflexe
del que trobes
quan accedixes personalment.
i això, la veritat és que dol
perquè avui en dia
les institucions públiques
ja haurien de tenir
aquesta vessant
de l'accessibilitat
per a tothom.
En un moment determinat,
ho hem comentat
a micro tancat,
qualsevol persona
pot ser
una persona
amb discapacitat.
No només
els que som
persones amb discapacitat
que ja tenim,
el grau que ens dona
benestar social,
ja som
discapacitats legals,
sinó que
en qualsevol moment
tots podem arribar
a ser una persona
amb discapacitat
temporal o permanent.
Això és indiferent.
Però tots podem tindre
una necessitat
d'accedir,
que tinguéssim
les ciutats,
les institucions
adaptades.
Adaptades
pels ciutadans en general,
no per les persones
amb discapacitat.
S'han de tindre
les situacions adaptades.
Hem de treballar
per l'accessibilitat.
I això és bàsic.
I això no s'està fent.
És una circumstància
la incapacitat
o la discapacitat
no és pas una.
Per tant,
és el que deies,
transitoriament,
circumstancialment,
una persona pot tenir
aquest problema
d'accessibilitat
en molts casos.
En qualsevol moment.
Tenim que tenir present
que cada cop
vivim més anys.
El fet de viure més anys
ens comporta
que, bueno,
tindre certes mancances.
Ho comentava al principi
la Maite,
el de la visió
n'és una,
però el fet
que es visquin
molts més anys
que fa dos dècades,
ens merma
segons quins sentits.
llavors hem de preparar
aquesta societat nostra
que a vegades
evoluciona tan ràpid
i no ens parem
a pensar
que sigui una societat
plenament integradora.
I això és bàsic.
Però no integradora
per les persones
amb discapacitat,
sinó per els ciutadans
i ciutadanes,
per tots.
D'això es tracta,
en definitiva.
No és fàcil
l'objectiu.
Javier Gómez,
bon dia.
Bon dia.
Deia el Josep Lluís
que la vista
no era cap problema
pels escacs.
Per altres coses
sí que és un problema
per la vida quotidiana.
Per moltes coses,
també és cert,
hi ha moltes coses
en la vida
que ens passa.
Muita gent
tens un restó visual
i en el meu cas,
per exemple,
jo ho perdí
per uns 14 anys.
La vida te cambia
ja quan veis poco
hi ha coses
que no pots fer,
quan la perdes
hi ha moltes més coses
que no pots fer,
no que no les pots fer,
sinó que les haces
de altra manera.
I el que dicia
hace un moment,
Manel,
molta gent pensa
que tu eres ciego,
tu eres una persona ciega
i és algo que tu tens
però que els altres
no van a tenir.
Llavors,
moltes vegades
te encuentres
con que la societat
no te entiende
i no poden llegar
a entender
que dentro de 4 dies
a lo mejor
ells poden estar
en la misma situació
que tu en aquest moment
no te encuentres.
I muchas coses
que tenen solució,
com poden ser,
per exemple,
poner una señal aèria.
Jo tinc un perro,
soc usari de perroguia,
i vas per la calle
i et encuentres
un toldo
en mitad de la rambla.
Algo molt normal
per a que esa tienda
no entre.
Tu vas con tu perroguia,
el perro no lo ve
i tu te das en la cabeza
con el toldo.
Es algo
que es fácil
de entender,
es fácil de solventar,
pero que nadie
no lo plantea.
¿Cómo se llama
tu perro?
Se llama Yoko.
Yoko.
Yoko es el tercer perro,
lo tengo nada más
hace un mes
y poquito.
¿Ya estáis,
ya os habéis empezado
a conocer bien?
Es un encanto de perro.
Estos perros
tienen una reputación
de ser unos animales
realmente estupendos.
Y digo animales
porque son animales,
¿eh?
Son, son.
¿Cómo es tu vida
con el perro?
¿En vez de...
sustituye al bastón?
¿Cómo ha cambiado?
¿Siempre has tenido
perroguia
para moverte
por la ciudad?
Explícanos
la experiencia.
Bueno,
yo te cuento.
Javier.
Y yo hace
15 años
andaba por la calle
sin bastón,
sin perro
y sin nada.
La enfermedad
que yo tengo
es degenerativa
y llega un momento
que pierdes la vista.
Y cogí un bastón.
Indudablemente
para llenar un perro
primeramente
tienes que tener
un bastón
y tener autonomía
con el bastón.
Con el bastón
tienes mucha inseguridad.
Mucha.
Y llegué un momento
que yo camino
deprisa por la calle,
me gustaba caminar
y me daba cuenta
que el bastón
no me llenaba,
faltaba algo.
Y los perros
no me gustaban
en exceso.
O sea,
que tú no eras
de no tener animales.
No, no, no,
para nada.
No, no, no, no.
No, más bien no.
Aquí hay una compañera
de trabajo que sabe
que tenía un cachorrito
pequeño,
me lo ponía en la mano
y me iba corriendo.
pues vaya cambio.
Pues vaya cambio, ¿eh?
Vaya cambio.
Se escapó corriendo.
O sea, que no solo
no le atraían,
sino que un poquito
de fobia, ¿no?
Me daban mucho respeto.
Y me planteé
ir a por el perro,
fui a por el perro,
mi primera perra
fue Ivana,
fue de los primeros perros
que hubo aquí en Tarragona
y la vida cambió totalmente
de ser una persona
que cuando tú vas
con el bastón
vas solo.
Hay gente que me pregunta
¿qué sensación tienes
cuando vas con el bastón?
Tú cuando vas con el bastón,
cuando tú ves,
tú vas por la calle
y vas viendo escaparates,
gente, saludas a uno,
ves al otro, no sé qué.
Cuando vas con el bastón
pasas ahí solo,
totalmente solo.
No te comunicas con nada.
Te comunicas con una señal,
con algo que tú le das,
con el bastón.
Cuando vas con el perro
es como si volvieses a ir
otra vez.
comunicándote con la ciudad.
Yo voy con el perro,
el perro me hace un gesto
y yo sé lo que el perro
me ha hecho.
Tengo un día triste
y se lo voy contando al perro.
Tienes la sensación
de ir acompañado,
no tienes la sensación
de soledad.
Y luego la independencia
que te da.
Tú vas por la calle
y tuve la mala suerte
que el año pasado
se murió mi perro
de leucemia
y tuve que ir
una temporada con bastón
y te das cuenta
de lo horrorosas
que son las ciudades
de barreras arquitectónicas.
Hay farolas,
hay señales,
hay árboles cruzados,
hay andamios,
hay no sé qué.
Yo cuando voy con el perro
todo eso no lo veo,
no sé lo que hay a mi alrededor.
Tienes que tener
mucha orientación espacial
para que el perro
no te saque de la línea
que tú quieres ir,
pero tú no sabes
los obstáculos
que hay por medio.
No sabes si hay una silla,
si hay una farola,
si hay un andamio,
no lo sabes.
Cuando coges el perro
vuelves a darte cuenta
de todos los problemas
que tiene.
La autonomía que te da
es bestia,
no tiene nada que ver.
La relación con el perro
no se ve en la calle,
es una relación
que se extiende luego
en tu vida cotidiana,
en tu casa.
Las 24 horas del día.
Claro.
Es más que...
Es un compañero.
Más que un compañero.
Más todavía.
Es algo que no se puede explicar.
Eso es lo que yo siempre había oído.
Son perros extraordinariamente inteligentes,
muy bien entrenados.
Es la ONCE,
la propia organización
la que entrena a estos animales.
¿Sus técnicos lo hacen?
Sí, sí, sí.
Hay una escuela en Madrid,
es la escuela de perros guías,
además con una formación
de los técnicos muy buena
y con una preparación
de los perros también exquisita.
Son perros que además,
aparte de que te llevan por la calle,
tienen que tener
un comportamiento exquisito
en todos los sitios
donde tú vayas,
porque eso sí,
que hay muchas veces...
Hace 12 años
que yo traje a mi primera perra,
la gente no entendía
porque yo podía entrar
a un restaurante
y tuve verdaderos problemas
o cómo podía subir a un taxi
o a un autobús.
La gente no lo entendía.
La sociedad ha cambiado muchísimo
en ese aspecto.
Ahora yo voy con mi perro
por todos los sitios,
nadie me dice absolutamente nada.
La gente lo entiende.
Si no lo entiendes,
se lo explicas
y la gente está mucho más abierta
que en esa época.
Ha cambiado mucho.
Son perros muy disciplinados.
Pueden entrar incluso en lugares
donde está prohibida
la entrada de perros ordinarios,
podríamos decir,
pero en este caso
no hay ninguna restricción
para las personas
que lleváis un perro guía,
me imagino.
No, y además
la ley catalana
de la accesibilidad
con perros guías
es una de las leyes españolas
más estrictas
en este aspecto.
Podemos entrar
absolutamente
a todos los sitios.
El otro día
fui con mi hijo
al hospital,
a Juan XXIII,
y se lo contaba
a mi mujer.
Le decía,
mira tú la diferencia.
Yo cuando vine hace 12 años
en un restaurante
tuve problemas
y me dijeron
que dejase mi perro en la puerta.
Hace un mes,
un mes y poquito,
fui al hospital con mi hijo,
entré al hospital,
todo el mundo,
hola, buenos días,
buenos días,
perfecto,
fui a la consulta,
salí de la consulta
y nadie me dijo nada.
Una cosa normalizada.
¿Algo por qué?
Porque mi herramienta
de trabajo es esa.
Una persona tiene que ir
con muletas,
yo tengo que ir con un perro,
no lo puedes evitar.
Eso sí,
tienes que tener
unos cuidados,
el perro tiene que estar
más limpio,
cada seis meses
tiene unas analíticas,
unas historias,
no deja de ser mi herramienta.
¿Yo qué haría
si tuviese que dejar
el perro
a la entrada del hospital?
¿Cómo me movería por dentro?
No tendría sentido.
¿Cómo es la relación
de tu hijo con el perro?
Con mis dos hijos.
¿Tienes dos hijos?
Dos niños pequeños.
Fantástica.
Bueno,
para ellos
es algo más
de la casa.
El yoco es el yoco.
Continuaremos hablando,
Javier,
hablabas de ir a restaurantes,
a los restaurantes,
mirar escaparates,
ir a tomar una copa,
ir a bailar
a una discoteca.
¿Todo esto
se hace exactamente igual
cuando eres un discapacitado
visual total,
parcial?
¿Quién me quiere contestar?
¿Quién puede hablar
un poco
de esta experiencia?
Ana,
¿qué tal?
Después hablaremos
de todo,
porque claro,
tú eres la animadora
sociocultural,
el tema del ocio
te ha tocado a ti.
Ahora después
haremos una pausa
para la publicidad,
pero primero me gustaría
comentar este tema contigo.
¿Cómo se desarrolla
todo esto?
¿Cómo se hace?
A veure,
com se porta comentant
tota l'estona,
a l'hora de relacionar-te
és totalment diferent
la relació
o el desenvolupament
que pugui tindre
una persona
deficient visual
a una persona
cega total.
o sigui,
una persona cega total
habitualment no acostuma
com qualsevol altra persona,
potser marxar sol de copes,
no?
Doncs vas amb els teus amics,
habitualment,
normalment.
El que sí que,
quan parlem de deficients visuals,
si sortim un grupet d'amics junts,
sempre intentem anar
a llocs,
moltes vegades vas a un pub
i està totalment a les fosques
i hi ha molt poca llum
i, clar,
això,
dius,
clar,
no vaig a un lloc
que no m'hi sento gust,
no?
Sempre s'intenta,
doncs,
buscar llocs
que tinguin una mica més de llum
i que et sentis a gust,
no?
I els coneixeu
en aquests llocs
on sabeu
que no tindreu problemes
i que estareu a gust
i passareu una bona estona.
De totes maneres,
anar,
teniu tendència,
a l'hora de sortir
de triar els amics,
anar amb persones
que també tinguin
deficiència visual
o diguem-ne que no necessàriament
que tinguin entre vosaltres.
No, no té el per què.
A veure,
jo crec que qualsevol persona
tingui la deficiència
que tingui
sempre té
els seus amics
que no tinguin
cap deficiència.
Es comentava abans
la Rafaela
que el tema del cinema,
per exemple,
el teatre encara,
en determinats casos,
el cinema,
a mi no m'agrada,
però hi ha molta gent
que li agrada anar de compres,
anar de compres,
allò dels aparadors,
clar,
home,
això d'anar de compres
ja és més complicat,
perquè moltes vegades
ja acostumes
a intentar anar acompanyat,
doncs,
però moltes vegades
dius,
això m'ho provo,
però si no,
tu no et veus al mirall,
no veus si et queda bé
o no et queda bé.
I amb respecte
a les venedores,
hi ha d'aquelles,
li queda moníssim,
i a lo millor
això en passa a totes,
i tu dius,
vols dir que no me,
eh,
qualsevol se n'enfia,
que et perdon les venedores.
Moltes vegades,
tu quan t'aprovas una cosa
ja et notes
si estàs a gust,
no estàs a gust,
però clar,
sempre quan te compres una cosa
sempre t'agrada
que algú te digui
si et queda bé o no
et queda bé,
no?
Considereu,
les persones que sou a la taula,
que sou deficients visuals,
que podeu desenvolupar
una vida
a nivell personal
normalitzada,
no pas amb el tema
de les barreres arquitectòniques,
però a nivell personal
normalitzada?
Sí,
totalment.
el vostre entorn
us ajuda
no a nivell efectiu només,
sinó que
ha canviat molt la societat,
com deia abans el Javier
que comentava
pots anar als llocs
amb el teu gos,
no hi ha cap problema,
això ha canviat bastant,
no?
Moltíssim.
Ha canviat,
però queda molt per fer,
eh?
Oh i tant,
jo segur.
No ens ho oblidem
perquè sembla com que,
a veure,
s'han apuntat aquí a la taula
qüestions
de
molt rellevants
respecte
a la dificultat
que pot tindre un SEC
al circular per la ciutat,
llavors
quan
si aspirem
a ciutats
normalitzades
per tots
els seus col·lectius
doncs
tindrem que treballar
perquè això
millora
i, bueno,
doncs Tarragona
o
inclús altres ciutats
doncs
els queda molt camí
per fer,
no?
Llavors,
a veure,
hi ha
obstacles
que
són fàcils
d'evitar
i de resoldre.
Llavors, bueno,
doncs
d'alguna manera
caldria
que anessin donant
passos
però en la direcció
correcta
perquè
hem d'aspirar
a ciutats
per tots.
Però això no només
ho arreglen els altres
i ells, no, Manel?
Sí,
és a dir,
bé.
A veure,
jo,
referent al que
havies preguntat,
t'ho vull dir que
la nostra vida
no és més que un reflexe
del que hem comentat
tota l'estona,
o sigui,
la normalitat.
quan arribem
a aquesta casa
el que es pretén
és tornar
a assolir
la normalitat.
Des de la normalitat
tindrem una vida plena,
plena totalment,
no importa
que siguéssim
secs,
que siguéssim
difusions visuals,
que tinguéssim
una altra discapacitat,
és que la nostra vida
si aconseguim
trobar
un altre cop
la normalitat,
l'equilibri,
serà plena,
o sigui,
no serà diferent
a la de qualsevol
del veí del tercer
ni el del veí del quint,
sinó serà igual,
tindrem la nostra feina,
tindrem els nostres problemes,
haurem de pagar
els nostres impostos
completament igual,
lluitarem
per aconseguir
un lloc de treball,
o sigui,
aquesta és realment
el que ens fa iguals,
o sigui,
la normalitat.
Mentre anava a la publicitat
han sortit
diferents temes
damunt la taula
que jo crec
que són molt interessants,
d'una banda
hem parlat
del llenguatge,
què passa
quan a una persona
li diem
discapacitada visual
invident o cega,
què passa
quan una persona
és cega total
o té diferents graus
de discapacitat visual,
aquí fins i tot
es parlava
d'una certa discriminació,
entre cometes,
en funció de,
no discriminació
diguem-ne legal,
però sí
en quant a usos socials
entre les persones
que són cegues totals
i les que no ho són.
A mi m'agradaria
en la mesura del possible
que tot això
que estàvem parlant aquí
sortís,
perquè crec que és una mica
explicar la realitat
i com us sentiu
les persones
que transiteu
pels carrers,
que us podeu xocar
amb una altra persona,
que si,
ara em deia el Manel,
si portes el bastó
hi ha una actitud,
si no dus el bastó
hi ha una altra.
Exacte,
si et veuen
una senya
identificativa
de la teva discapacitat...
no portes un cartell
soca sec.
Exacte,
a veure,
això a mi passa personalment
pel carrer,
per qualsevol carrer,
però un carrer
molt particular,
la Rambla,
hi ha molta gent,
jo a molta no la veig
per la meva discapacitat visual,
tinc una petita resta
i aleshores
què faig
per no tindre problemes
amb la gent,
perquè no es girin
i et diguin
alguna paraula
malsolant
quan xoques amb ell,
em trec el bastó
de la motxilla
i vaig amb el bastó,
per què?
Perquè és una senya
d'identitat,
la societat
ens ha,
ho té tan compartibilitzat
tot,
tot està tan estimatitzat
que tots
han de tenir
aquesta senya
d'identitat
que no hauria de ser,
simplement si algú xoca,
bé,
no serà perquè
s'hagi vingut
alguna copa de més,
a lo millor és que no hi veu
i això ningú ho pensa.
De fet,
el Javier deia
alguna vegada
jo quan encara
tenia una mica de visió
si xocava amb algú
pel carrer
em deia
no,
i aquest ha begut,
no?
Home,
és que ja arriba
a un punt de desconeixement.
A més,
se nota mucho,
lo comentábamos
antes a Microcerrado,
que yo antes
cuando tenía arresto visual
i ibas por la calle
lo que decía Manel
es que te xocavas
y te miraban mal
o te decían cualquier salvajada.
Cuando pasas a tener el bastón
eres exactamente
la misma persona
y cuando vas a cruzar
una calle
te dicen que sí te acompañan.
Y hay otra consideración.
Y hay otra consideración.
Y si te ven con el perro
pasas de que ya te acompaño
a que el perro te lleva solo.
¿Vale?
Entonces,
pasas por una historia,
os puedo contar una experiencia
de cuando vas por la calle.
Un día estaba por Barcelona
y estaba por el Pase de Gracia
y llegó un momento
que me desorienté totalmente,
no sabía dónde estaba
y le pregunté a una señora
para poder ir a una calle.
La señora se agachó
y se le contó a mi perro.
Hombre,
yo no dudo
que tu perro
es una maravilla,
pero hasta ese punto...
Sigo pensando
que las órdenes
entendían las mías,
pero no las de la señora.
O sea,
por eso os puedo decir
que la gente
depende cómo te vea
si actúa.
Claro.
Hombre,
depende cómo te vea.
Carmen Lourdes
antes ha hecho un comentario.
Yo creo que es bastante lamentable
de ir al restaurante
y decir,
por favor,
¿me puede leer la carta?
Porque no puedo leerla bien.
y sentirte,
hombre,
no diré una palabra
tan grande como humillada,
pero casi,
¿no?
Como te miran mal.
Sí, no, no.
Es que una de las barreras
de los deficientes visuales,
es decir,
de los que tenemos todavía
resto visual,
es el acceso a la información.
Te ven por la calle
que vas caminando
normal y corriente,
que llegas al restaurante,
que abres la puerta,
que coges la silla,
que te sientas,
que apartan los cubiertos
y claro,
no entienden
que tú puedas moverte
con normalidad
y que no puedas leer una carta.
Eso no lo entienden
o que vayas
a cualquier lugar
y te digan,
rellene este documento.
Ah, pues es que no lo veo.
No sé.
No, no.
No, no.
No, no.
No, no.
¿Cómo es que no lo ve?
Pues es que lo que quiero
es que se lo rellene yo.
Claro, no.
Y eso es la incomprensión
de que te ven desplazarte
sin problemas entre comillas
y luego no comprenden
de que...
Por eso Manel lleva el bastón.
Si m'agrada por si acaso.
El Josep Lluís deia
a vegades aquests problemes venen
perquè les altres persones
no saben com tractar-nos, no?
Sí, efectivament.
Josep Lluís.
Sí, ja és una component més, no?
És a dir que
quan un no està habituat
a tractar amb un sort,
per exemple,
doncs no sap ben bé
com dirigir-se amb ell
i amb un sec
doncs passa
alguna cosa similar.
Ficaré un exemple.
Entres a un lloc,
dius que és sec
i
no sap una persona
com agafar-te.
T'agafen del braç.
És a dir,
t'agafen del braç
i et porten.
Quan
lo normal
i lo simple
és que tu
li agafes del braç
i ella té guia.
Llavors,
aquestes situacions
que ens trobem
diàriament,
doncs,
moltes vegades
una
que la situació
no se resolgui
convenientment
és donat
perquè
el ciutadà
no està acostumat
o no coneix
com
dirigir-se,
com tractar
amb una persona
amb discapacitat,
en este cas
amb un sec, no?
és un aspecte,
és un terreny,
és un territori
que tindrem
que anar millorant
també.
Amb la Laura
el dia que vam fer
una miqueta
de recorregut,
totes les dues
estàvem d'acord
que en principi
la gent
som bona gent,
tots en general
ho som
i que ajudem,
el que passa
que a vegades
no sabem com ajudar.
Bona gent
en general
que de tot hi ha.
No,
ficaria una component
educació,
és a dir,
quan una persona
és educada
difícilment,
potser no ho fa
correctament,
no tracta
adequadament
de la manera
precisa
que ho ha de fer
però si és educada
hi ha una parcel·la
molt important
que l'hem guanyat.
Fem pedagogia,
si jo trobo
una persona
al costat
que ha de creuar
i hi ha una certa dificultat
del tipus que sigui
i la vull ajudar
probablement sigui
escolti,
necessita la meva ajuda,
què vol que faci.
Efectivament.
És simple
i és efectiu.
Però no,
que tu deies,
agafar-la
i potser aquella persona
no vol creuar
quan abans em deia la Juan
i diu
estàs allà esperant
i et creuen
i tu no vols,
no?
El Juan
i m'ho comentaves abans.
És el millor
és preguntar.
Són circumstàncies curioses.
Aquesta banda d'aquí
no parla gens
i hem de parlar
dels llibres
i la biblioteca,
se'ns acumula la feina.
De totes maneres
el Mariano abans em deia
ui, aquí quedan
moltes coses al tinter.
Doncs buidem una miqueta
aquest tinter.
Mariano, a veure,
explica'ns
perquè a mi
ens sabria greu
que tot no ho podrem dir
però que et queden
cinc coses per dir.
Alguna més.
A veure, alguna més,
no sé, alguna més.
Però totes les circumstàncies
tu t'has encontrado
i també les més, no?
Sí, sempre.
Les circumstàncies
que hem comentat
ara mateix,
totes.
Totes les he tingut
i totes me sentiu
identificada en elles.
Claro.
Rafaela,
de les que deia,
això de ser
ciega
o invidente,
parcial,
no sé com ho has dit,
com una gran indignació,
salió el nervio
del artista
i de això
hi ha de parlar
perquè no pot quedar així.
És el que ha dit
Carmen Lourdes,
quan tenim un déficit visual
que no som ciegues totales,
no ens entienden,
vamos a una tienda,
nos ven que entramos
nosotres,
pero bueno,
yo veo un pantalón
que me gusta,
pero no veo el precio
ni la talla,
pues le pregunto
a la dependienta,
¿me puede decir el precio?
Es que lo tiene usted
ahí, señora.
Eso es que no soñan alzabetas.
Ya, pues eso.
Es que le tengo que dar
toda la idea.
Soy deficiente visual.
Y bueno,
es un poquito
que te sientes mal
en ese momento,
que no pasa nada,
porque ya estamos
acostumbradas,
pero te sientes en ese momento
te sientes un poquito mal.
Ahora,
vas con el bastón
no hay ningún problema,
eso sí.
Lo que pasa es que te sabe mal
tener que abrir el bastón
pues para que te atiendan,
¿no?
Porque si yo pido
que me digan el precio
o la talla,
pues porque realmente
necesito que alguien
me lo diga,
pero no es para nada más.
A mí me agradaría
que l'Antoni
ens parlés
dins de los núcleos
periféricos,
que em parlés
dels llibres,
per exemple,
perquè el plaer
de la lectura
és un plaer
que no està reservat
només als que tenen
la vista sana,
sinó que és un plaer
per a tothom,
en principi.
Jo crec que no solament
a part de plaer,
sinó la necessitat
d'accedir
a qualsevol tipus
d'informació.
Llavors,
la Carmel Lourdes
ja n'ha parlat
en quant a educació,
el que és
els llibres Bralle,
tenim els llibres Bralle,
a part,
ara l'accés
amb les noves tecnologies
a internet
ha facilitat molt
el tenir
llibres per internet
i també
tota la qüestió
que sigui
amb sonor.
Abans teníem
els casets,
ara tenim ja
els CDs.
Sempre
amb un sistema
específic,
especial
per a sexes,
perquè,
com tots sabeu,
hi ha
els drets
d'autor,
les editorials
que tots tenen
en aquesta
legislació.
Hi ha els mateixos
canuts
que per altre tipus
de suport
que no sigui
per a sexes?
A l'hora
de drets
d'autor
i tot això?
No,
diguéssim,
nosaltres
fem la mateixa
còpia del llibre,
el que no es pot fer
és una còpia
a la que pugué
accedir tothom,
perquè,
si pogués accedir
tothom,
davant dels llibres,
a tots els llibres
hi posa
prohibida
subreproducció
en total
i porcial.
Hi ha piratilles?
Clar.
Llavors,
no,
llavors hi ha
dos sistemes
específics,
amb caseta
el que anomenem
quatre pistes
i amb CD
és el sistema
que s'anomena
d'aixi.
És un sistema
de reproducció
per CD
però
específic
per a sexe,
amb reproductors
específics també.
El volum
de llibres,
de títols
comença a ser important
o encara,
per exemple,
l'últim
bestseller,
posem per cas.
El Quixot
segur que està,
perquè el Quixot
està escrit
fins i tot
en un paper
de fumar,
però
l'Església del Mar,
que ara
han venut
un milió
d'exemplars.
Jo crec que
dels que estan
aquí a la taula,
tres
se l'han llegit
ja,
i amb sonor.
Saps quin criteri
hi ha en general?
Aquí decideixo
o sota quin criteri
es decideix
quins llibres
s'adapten
i quins llibres no?
En general parlo,
que després
cada delegació
tindrà les seves necessitats.
El primer que s'adapta
segur
és a les llibres educatius.
Aquest és el primer criteri
que l'alumne,
no nen,
sinó
tots els que siguin
alumnis
tinguin els seus
materials escolars
adaptats.
Sigui en bralla,
sigui en sonor,
en qualsevol
dels dos
sistemes.
Després hi ha
una comissió
que
determina
llibres de literatura
i després també hi ha
a petició personal
o l'afiliat
pot solicitar.
Rotllo de siderata
de biblioteca
quasi, no?
Jo m'agradaria
tenir aquest llibre
o per exemple
aquest que parlàvem
amb la
la sidera de la catedral
o la casa de dalt del mar
o no sé,
qualsevol
que hagués sortit ara,
l'últim de la Matilde Cins
sí,
m'agradaria llegir-lo.
No,
això no vol dir
que el tinga
d'avui per demà
evidentment.
Com hem dit
hi ha unes prioritats
i
seguirem
dins d'aquestes prioritats?
Jo gairebé
a cada nou tema
que introdueixo
faig referència
a la Laura
que no la deixo parlar
i està aquí present
perquè clar,
de fet ella
doncs
ens va ajudar molt
a preparar
aquest programa
prèviament
i clar,
tots parlem
en aquest desconeixement
i aquesta falta d'informació
que tenim tots
i servidora la primera
al Bralli
però clar,
ella em deia
hi ha persones grans
d'una certa edat
que no és que no vulguin
és que diuen
jo ara m'he de començar
a aprendre Bralli
i clar,
per això
el tema de la informació
també té moltes limitacions,
no?
I a vegades
el Bralli
per aquestes persones
que no accedeixen
a...
que no volen aprendre
tal vegades per això,
perquè són grans
i no veuen ja la necessitat
i moltes vegades
perquè no tenen tacte.
Hi ha malalties
que fan
que no puguin arribar
a aprendre'l.
Clar.
però a vegades
els serveixen
com a referència,
per exemple,
amb els casets,
quan teníem
el sistema de casets
els servia per saber
quina era la cara A
i quina era la cara B,
tocar el Bralli
simplement.
I a vegades
no és saber.
I llavors el que fan
és accedir
a tot el que és
qüestió sonora.
A veure,
escolarment
els que són
d'edat infantil
depèn del grau
de deficiència visual
aprenran Bralla
si tenen poca visió
o són sexes totals.
Si tenen poca visió
i ja poden accedir
als dos sistemes
s'intentarà
aprofitar
tot el que es pugui
que puguin fer
qüestions en Bralla
i que puguin fer
qüestions visuals.
Per exemple,
no sé,
el cas d'estudiar
socials.
El text,
molt bé,
però les làmines.
El que és el cos humà,
les mapes.
Els mapes muts
que tots hem fet
tota la vida
que continuen fent.
Doncs si és sectotal
ho farà amb relleu
amb els seus mapes
amb termofon
o amb horno rico
però si és deficient visual
i pot aprofitar
la resta visual
doncs tindrà
les seves telelupes
o amb l'ordinador ampliat
aquelles fotografies
que el tenen
al llibre
amb un tamany
molt reduït.
Ens acostem al punt
de la una.
El Josep Lluís
ens demana la paraula.
Breument,
Josep Lluís,
endavant.
Sí, tenim...
Una matització.
És a dir,
ús del braile
fa anys,
fa uns anys,
pràcticament
l'únic mitjà
per transmetre
la informació
dins del món
del sexe
és el braile.
Avui en dia,
gràcies a Déu,
tenim altres mitjans
telemàtics
que substitueixen
perfectament el braile.
Aquesta cosa
no vol dir
que no poguéssim
continuar usant-lo,
però que
aquests mitjans
ens afavoreixen
l'accés
a la informació.
dins demà.