Un minut i mig i serà un quart d'onze.
Continuem endavant el matí de Tarragona Ràdio.
Tal com els havíem promès, ara volem dedicar uns minuts
a parlar d'aquest premi al Balcó,
un premi que es donarà aquest dijous
en el marc de les festes de Santa Tecla,
just abans del tradicional pregó,
un pregó que marcarà, donarà el tret de sortida
als actes més tradicionals, per dir-ho d'alguna manera,
de les festes de Santa Tecla.
En Guany, el premi al Balcó ha recaigut en la persona
de Josep Maria Güell.
Saludem el senyor Josep Maria Güell,
que ens acompanya avui als estudis.
Senyor Güell, bon dia.
Bon dia, Genki.
Moltes gràcies i felicitats.
Gràcies.
I hem de recordar també que aquest premi al Balcó
és una distinció que atorga òmnium Cultural del Tarragonès.
Ens acompanya el seu president, també el senyor Joan Andreu Torres.
Senyor Torres, bon dia.
Hola, molt bon dia.
Primer que tot, ara parlarem amb el senyor Güell,
repassarem la seva àmplia trajectòria,
però primer que tot m'agradaria que ens expliqués,
senyor Torres, en què consisteix exactament el premi al Balcó.
Què hi distingeix?
Bé, el premi al Balcó hi ha una tradició llarga des de l'any 1978,
en què aquest guardó va tenir primer el nom de Tarragoní Fidel,
pensant com a un reconeixement públic i popular a ciutadans de Tarragona
per la tasca que feien amb els nostres valors culturals,
lingüístics, socials, històrics,
i per tant, doncs, tenia un afany que la mateixa societat
premiés, reconegués públicament
a una persona, a un ciutadà tarragoní,
per la seva vàlua en aquests aspectes.
Tant és així que el primer guardonat, l'any 1978,
va ser el Jaio Virgili, en Josep Virgili.
Després es van ampliar una mica les bases
i es va passar a l'any...
Un home, disculpem, que no només...
Ara molta gent el coneix per la seva hora estàtua de la Ràmina Nova,
però que té una trajectòria molt important al darrere.
Molt bé, doncs aquest va ser,
perquè hi ha el primer clar, el cronista de la ciutat,
i el 1988 ja va passar, van canviar de nom
i passar-se a dir Premi al Balcó.
Es van modificar una mica les bases
perquè poder també premiar tant a persones com a entitats.
I això ens va permetre també que es nessin incorporant
en aquest premi, en aquest guardó,
entitats de força, prestigi
i importants dins de la nostra ciutat.
Tenim, doncs, des de la Ciutat Coral Àncora,
el Club Gimnàstic, la Cooperativa, etcètera, etcètera.
Són ja 27, 28 anys, 28 edicions, si no en vaig errat.
I abans ho comentàvem, abans d'entrar en escena,
vista en perspectiva, repassada la llista,
n'hem esmentat alguns d'aquests noms,
òbviament ara no és el moment de repassar-los tots.
cap desentona.
I això és molt complicat en un premi important
i de llarga trajectòria que vistos en perspectiva
ja molts anys després, poder recordar
quins han de ser tots aquests guardonats
i veure ara que tots els premis són escallents,
que tots els premis són justos.
Això, vostè ho sap, senyor Torres,
és molt complicat i vostès ho han aconseguit.
L'avantatge és el procediment.
Vull dir, penso que és qüestió de metodologia.
Vull dir, no es tracta de, què dir,
el president o la tal persona o el senyor alcalde,
o què sigui, que se li passa pel cap donar-li un premi
a una persona o a una entitat,
sinó que el procés és,
nosaltres ja el mes de maig enviem a tots els socis
i també fent pública aquest guardó,
de cara a que tothom, tant socis com no socis,
poden fer una aportació amb una butlleta
dient i proposant persones i entitats de la ciutat
a les quals ells creuen que són marxadors d'aquest guardó.
Això et dona ja una llista de possibles candidats
tant a nivell individual com a nivell de grups
que fa que el jurat ho tingui més fàcil al moment de triar,
perquè lògicament són els mateixos ciutadans de Tarragona
que diuen qui volen, qui proposen, qui els agradaria.
Per què el jurat s'ha decantat finalment per Josep Maria Güell?
L'importància de Josep Maria Güell és la seva trajectòria com a traductor.
Bàsicament és una persona que autodidacta,
estem pensant en quin any estàvem,
quina era la situació, inclús cultural,
no només a Catalunya, sinó encara més a Tarragona,
de com estava el nostre nivell cultural a la ciutat,
i és un personatge important que es va posar a traduir el rus
i traduir-lo, són moltes obres en català,
quan lògicament no hi havia ni aquí a Tarragona
ni a Tarragona hi havia cap tradició, ni hi havia quasi ningú que ho fes,
les literials poques, poques s'hi dedicaven a fer això,
i crec que aquest va ser un gran encert per part del senyor Josep Maria Güell
de dedicar-se a fer això.
Això ens ha deixat també després un llegat,
que ja n'hi ha explicant, de més de 50 obres traduïdes,
això és un bagatge que si vas a mirar no en trobes gaires tampoc,
i més en aquest punt de vista d'autodidactes,
no és un professional de la traducció,
és una persona que en constància, en professional,
sense descansar quasi a vegades,
trient-ho de la família i del seu temps lliure,
dedicar bàsicament a aquesta tasca.
Senyor Güell, per què creu vostè que li ha donat òmnium Cultural a aquest premi?
Està d'acord amb el que explicava ara en Joan Andreu Torres?
Bé, sí, és una mica difícil de poder dir,
perquè la meva vida, al llarg de 80 anys quasi,
s'ha desenvolupat sobre tres eixos.
Un, el comerç, jo he tingut una botiga al carrer Sant Agostí,
molts anys, he estat amb els comerciants,
després el literari, que ha glossat molt bé el senyor Torres,
en una època molt difícil,
traduir i publicar.
I després també en l'àmbit polític.
Vuit anys a l'Ajuntament,
elegit en les primeres eleccions,
i allí, doncs, bueno,
allí es fa tot col·lectivament.
Jo no puc dir, per exemple,
que he fet les Illes Peatonals,
però hi ha treballat molt, no?,
perquè és que allí és col·lectiu.
Llavors, dins d'aquests tres camps,
sembla que el literari és el que m'ha donat alguna mica d'això.
els viatges, doncs, a Rússia,
perquè traduïa del rus,
i conèixer, doncs, els principals escriptors de primera mà,
en fi,
fer-los venir a Tarragona,
a Tarragona els he fet venir
mitja dotzena, doncs, que han vingut aquí a conèixer.
Parlem, si li sembla,
de la seva afició per Rússia,
per la literatura russa.
D'on neix aquesta falera
que té vostè cap al món rus?
Neix de Dostoyevsky.
Jo vaig llegir Dostoyevsky en castellà,
i després el vaig llegir en francès,
perquè em va caure a les mans,
i vaig veure una diferència tan gran
que vaig dir a qui fa els introductors.
M'he d'aproximar l'original.
Vostè va tenir aquesta sensació
d'una necessitat d'aproximar-se a l'original,
que s'estava perdent moltes coses.
S'estava perdent, sí.
Hi havia editorials,
que no vull anomenar,
perquè, bueno, no existeixen ja,
però que es veu que traduïen tant la pàgina,
i la gent, doncs, per poder menjar,
doncs, havia d'anar de pressa.
Això donava unes traduccions sumament dolentes.
Evidentment, en castellà.
Perquè en català n'hi havia poques,
però eren molt bones,
com les de l'Andreu Nin,
que no ha sigut superat.
La llengua ha canviat, evidentment.
Llavors, el que va fer Nin és antiquat,
però perfecte.
l'Olga Saberini, el Pallarols...
En català estava molt bé.
Quasi no calia repetir la traducció
si no fos per la variació de la llengua.
I és vostè com d'aquesta necessitat,
doncs, comença a interessar-se per la llengua russa?
Sí, llavors, ja va ser amb Dostoyevski.
Vaig fer una sèrie de traduccions a casa meva
sense ensenyar-les a ningú,
perquè em pensava que estaven molt malament.
Potser una vintena de...
de no tota una obra,
però, doncs, molta part.
I quan se'm va presentar a l'ocasió,
doncs,
a la primera em van agafar,
vull dir...
Va ser el senyor Sal,
i si ho permeteu anomenar-ho,
perquè tampoc està en aquest món.
Va traduir una obra,
ell, sense saber-ho rús,
agafant un anglès,
un cès, això.
I jo li vaig escriure una carta
que només s'escriu a la joventut.
quasi insultant,
dient que allò no hi havia dret,
que això era una cosa que era falsa,
i que tal,
i que hi havia antitraductors directes,
que no...
I aquest senyor,
en lloc d'agafar la carta
i tirar la papelera,
que és el que hauria fet jo,
doncs,
me'n va cridar,
em va relacionar amb això,
i vaig començar a treballar
gràcies a aquest senyor, també.
Com era possible
aprendre una llengua
mal vista,
suposo,
en aquests temps,
com el rus,
de forma gairebé autodidacta?
Com ho va fer vostè?
Com va ser aquest aprenentatge?
Copiant.
Copiant llibres.
Agafant un llibre en rus
i no en el copiant.
Sense pensar el que deia ni res.
Però això,
hores i hores i hores.
I va arribar un moment
que allò era una cantarella
coneguda.
Amb el diccionari,
evidentment,
de tant en tant
havia de consultar,
però,
ho sé,
potser va durar
dos o tres anys
que no vaig sortir
de casa meva,
però
és eficaç.
És un exemple claríssim
d'autodidactisme,
de força,
de voluntat
i, vaja,
i d'un èxit
arraigit,
no?
Perquè a partir d'aquí,
d'aquesta constància,
doncs després
em va sorgir
un grandíssim professional.
A més a més,
he de fer el mateix
en català.
Com va aprendre el català?
També,
suposo que igual,
a base de copiar
autors,
que és una manera
que nosaltres diem
amb els infants,
en el món de l'estat
i em dieu,
escuteu,
llegiu,
però llegiu clàssics,
que és quan s'aprèn
a escriure,
a escriure bé.
Llegint aquests
que escriuen bé,
tu almenys,
almenys aprendràs bé
la llengua.
Potser no sabràs
escriure tan bé com ells,
però almenys sabràs
escriure bé.
Bé,
jo per la meva edat
vaig anar
a les classes
de català
de la República
i això
em va proporcionar
llibres
i ja hi vaig tenir
aixeció
des de petit
al català.
No em va costar
gaire.
Ara,
aquest sistema
de copiar
i tot això
va molt bé,
però
se't formen llacunes
que et costa
treure-les després.
Bé,
el meu català
era el del Petofet
i els escriptors d'allí,
Falqui Torres,
Guillem de Lloró,
i vaig agafar una època
de guerra,
bombardejos,
estava a la muntanya
de l'Oliva
i ja no podia sortir
i a més feia fred
i només teníem
una estufa
i llavors mira,
doncs llegia.
Vostè va arribar
a un moment
que doncs
va anar un mes enllà
en el seu aprenentatge,
en el seu autoprenentatge
i va decidir
anar in situ,
va decidir
desplaçar-se
fins a l'antiga,
fins al que aleshores
era la Unió Soviètica.
Sí,
sí,
va passar a la frontera
dels trànquies,
s'he detingut
el torn aquí
i bé,
hi havia una política
molt especial
a la dictadura.
Els que eren
d'una família
benestant
i de dretes
i religiosos,
quan deixava
els vigilaven només.
Ara,
el que era obrer,
aquells van patir molt.
Madura.
vostè no només va sentir
en un moment d'una
aquesta fascinació literària
per les lletres russes,
sinó que aquesta fascinació
també cada vegada
es va aproximar més
des del punt de vista polític,
no?
Sí,
evidentment,
em vaig afiliar al suc
i n'he sigut sempre
fins que el suc
ha desaparegut,
perquè això d'iniciativa
i això a mi no em diu res.
Sí.
I bé,
amb les tares
del règim aquell,
però visitar Rússia
era una cosa
molt instructiva
perquè t'entonaves
compte
que una cosa
era la propaganda
i l'altra
era la realitat.
Hi havia molta misèria,
hi havia molta,
no sé,
un llibre
era un valor
efectiu,
o sigui,
una cosa que
si un necessitava
un quilo de carn
i tenia un parell
de llibres,
ho aconseguia.
Quants bons traductors
hi havia segons
el seu parer
a Catalunya
durant aquests anys
del rus?
Hi havia
el Vidal,
August Vidal,
que havia estat
a Rússia
anys,
havia hagut d'exiliar-se
i va tornar
i escrivia molt bé,
sobretot en castellà,
perquè el català,
tot i que ell era català
i parlava el català
com sempre,
però era d'aquí
de Platja d'Ar
o d'això,
el tenia més bé
el castellà,
potser.
Ara,
el català
també havia fet
alguna cosa,
va ser el primer
que va traduir
a Solzhenitsyn,
després jo li vaig fer
dues o tres obres
a Solzhenitsyn,
i vaig col·laborar
amb el diccionari
aquest que teniu aquí
de...
Tot el que hi ha
de Rússia
allà
ho he fet jo.
Vostè estava,
per tant,
en un panorama
en què vostè
estava gairebé sol.
Sí,
pràcticament,
sí.
Sí,
perquè els que van tornar,
que en van tornar uns quants,
eren castellans.
Encara que se finquessin
a Barcelona,
eren castellans.
Algun altre,
sí,
també,
però ja va ser
cap al final
de la meva activitat.
Llegint,
preparant documentació
per enllestir
aquesta entrevista,
t'adonaves
que molta gent
parla en Josep Maria Güell,
el definia com una persona
força discreta,
que no anava gaire
a les tertúlies,
que no anava gaire
en els fòrums
i que això,
en algun moment
determinat,
potser,
doncs,
el va perjudicar
perquè el va deixar
més en segon terme,
més arraconat,
potser no se li va donar
la consideració
al mèrit
que tenia la seva feina.
És que nosaltres
som un país petit
i de capelletes.
A més a més de ser petit,
encara anem en grupers,
no?
I la cultura
del nostre país
ho té això.
Això és veritat
que he quedat apartat,
però el motiu
no és ni modèstia
ni d'això,
que no hi sento.
I amb una tertúlia
de tres o quatre
no puc seguir
i si intento seguir
de vegades
doncs
faig riure,
evidentment,
perquè dic coses
que ja s'han dit
o que no és
al revés
de allò que han dit,
no?
És a dir,
que jo
m'havia de dedicar
a escriure.
No podia fer altra cosa,
parlar no.
En el món literari
no s'hi va posar mai,
vull dir,
a veure,
amb la bum-bum literària
ell no hi va estar,
vull dir,
a veure,
a part de que clar,
evidentment,
David treballava
perquè tenia la botiga
i el negoci
s'habitava endavant,
vull dir lògicament també.
La meva dona,
el cel sigui,
em va salvar d'això,
no?
Portava ella ja,
al final.
Actualment,
vostè està ja retirat
o continua treballant?
No,
ja no treballo,
perquè la memòria,
per trobar una paraula,
no sé si tothom massa temps,
podria traduir,
però estaria molt de temps,
sé que hi ha aquella paraula,
però no la trobo
i al cap d'una estona,
bé,
no es pot treballar així.
Vostè comentava abans
que anteriorment
hi havia hagut
algunes traduccions,
més aviat amb el d'estres,
fetes a correcuita,
de pressa i corrents,
que actualment encara
la majoria de traductors
treballen en aquestes condicions?
No,
no sé en quines condicions
treballen,
però ara es fan
bones traduccions.
El que passa
és que s'hi tenen
algun defecte
és molt diferent
dels d'abans,
o sigui,
abans hi havia
una interpretació equivocada,
per exemple.
Ara no,
ara l'interpretació
és exacta,
però,
de vegades
tradueixen més
el que hi diu allí
que no el pensament
de l'escriptor.
I jo entenc
que
el traductor
el que ha de procurar
és posar-se a la pell
de l'escriptor
i de dir
com ho hauria dit
aquest senyor
si hagués sigut català.
Són unes traduccions,
per tant,
les actuals
en moltes ocasions
massa superficials?
Més aviat
molt tècniques.
Literals i tècniques.
Sí,
i bones,
vull dir,
això és un petit,
defecte
o com ho sembla a mi.
Per a lo de més,
són gent molt preparada
que ha sortit
de la universitat
o d'una escola tècnica
d'això,
d'idiomes,
i amb el més preparat
que jo,
que era un aficionat.
De vegades,
senyor Torres,
no li donem
la importància
que tenen
els traductors.
És una figura
que els lectors
moltes vegades tenim
arraconada,
oblidada,
però sí que
en ocasions
quan tenim
l'oportunitat
de comparar
original
i traducció,
si aquella traducció
no és prou afinada,
si grinyola,
després d'aquestes coses
ens n'adonem,
perquè els lectors
no són simples.
Sí,
el traductor
és una ratlleta
petiteta
a una contracoberta
de la segona pàgina
del llibre
que on hi ha
l'ISBN,
on hi ha
un grapet
de numerets
i d'adreces
que ningú mira ja.
I llavors,
vull dir,
per gràcia,
el traductor
sempre queda
molt al marge.
Quan
és la presentació
de l'autor
depèn
del traductor.
El traductor
el pot fer
d'una manera,
pot acabar
que un bon escriptor
te l'avorreixis
i no arribis a la segona pàgina,
a la millor.
En canvi,
pot ser que ningú
és un bon traductor,
un mal escriptor,
entre cometes,
potser te'l pot fer
agradable,
vull dir,
te'l pot fer interessant
i te'l pot fer
molt legible,
no?
Però és a dir
que no se li dona importància.
I també,
vull dir,
això,
i arrel d'aquí,
per exemple,
es va crear a Tarragona
el premi,
dins dels Premis Literal
de la Ciutat de Tarragona,
un premi de traducció,
perquè també va mantenir
amb cultura de l'Ajuntament
i òmnium
que valia la pena
potenciar
aquesta figura,
no?
Com serà?
Quina serà l'estructura
de l'acte d'aquest dijous?
L'acte del dijous
comencem a les 6,
al Saló de Plea
de l'Ajuntament
i
fer un...
Jo personalment
faia una glosa
del...
i justificant,
evidentment,
que és més que justificar,
perquè no cal dir justificar-ho,
no?
Perquè se li ha donat
aquest guardó,
el balcó,
al senyor José Maria Güell.
En aquell moment,
doncs se li dona,
amb l'alcalde
i jo personalment
li donem el guardó,
que és una peça escultòrica
feta de l'artista
Maria Casas,
i llavors,
doncs bé,
se li dona la paraula
al guardonat.
I al guardonat,
què dirà?
Ja t'he pensat
el seu discurs?
Quines paraules
pronunciarà?
Que estic molt agraït
i molt d'això,
sobretot,
per venir a aquest premi
de Tarragona,
perquè si n'he tingut
algun,
molt pocs,
però n'he tingut
algun,
sempre ha sigut
de l'estranger,
sobretot de Moscú,
de la Unió Europea.
L'any 90,
si no vaig errat,
un premi molt prestigiós,
el Premi Gorky.
El Gorky, sí.
Però,
doncs aquest és de Tarragona
i això em fa una il·lusió
especial,
de Tarragona,
de Catalunya i d'Espanya,
perquè no ens hi ha cap més.
Vull dir que
els altres són tots de fora.
I aquest només el dona Òmnium,
de Tarragonès,
per tant.
T'ha viat comptat.
Exacte.
Senyor Josep Maria Güell,
moltes gràcies
per acompanyar-nos
avui al matí
de Tarragona Ràdio.
Celebrem de veritat
que Òmnium Cultural
en guanyi hagi decidit
a reconèixer la seva tasca
amb aquest premi.
Felicitats,
de nou
i també moltes gràcies
al senyor Joan Andreu Torres,
el president
de l'Òmnium Cultural
al Tarragonès,
per aquesta iniciativa,
per aquest premi al balcó
que cada any
continua demostrant
la seva bona salut
i continuar premiant
personatges de Sada.
Senyor Torres,
senyor Güell,
gràcies de nou
i esperem que l'acte de dijous
sigui tot un éxit.
A reveure, bon dia.
Moltes gràcies.