Hermann Bonin, bon dia.
Hola, bon dia.
Quan arriba a les seves mans o quan comença a tenir la idea de representar nàusica?
De fet, fa molts anys que tenia la idea que aquesta nàusica s'havia de rescatar.
És una obra del Maragall, escrita ja en la seva maduresc.
És curiós, però va ser una obra escrita en el mateix moment que ell escriu al can espiritual.
L'escriu el 1908.
I és una obra que sempre ha estat inclosa dins del bloc de la seva poesia,
tot i que és una obra que té una voluntat teadral i, per tant, té una estructura dramàtica.
Però sempre se l'ha considerat una obra d'un poeta, per tant, una obra per ser llegida, per ser recitada,
però hi ha hagut sempre, sempre, i una certa desconfiança perquè això pogués esdevenir un espectacle teatral.
De fet, corregeixi'm si m'equivoco, però s'ha representat en comptades ocasions i l'última fa molts i molts anys.
Fa molts i molts anys. Es va representar dos anys després de la mort, devia ser el 1911.
Cataldo Dorado i la companyia del sindicat d'autors.
Es va fer també una representació amb motiu del cinquantenari de la seva mort,
justament a Caldes d'Estrac, allà on va ser escrita l'obra.
Aquesta obra és escrita quan ell estiuejava al Maragall a Caldes d'Estrac,
tenia la caseta davant del mar i justament aquella platja per ell va ser un element motivador molt gran,
perquè estava rellegint Homer i a la vegada també tenia un referent molt clar d'una nausica
que no va ser acabada del Goethe.
Com sabeu, en aquell moment tota aquella gent, el Maragall i tota la intel·lectualitat,
de poetes d'aquella època, estaven molt fascinats per la poesia alemanya, concretament per Goethe
i també per Wagner, no?
La cultura germànica influïa molt en el nostre país a final del 19 i principi del llibre.
I Maragall va quedar com molt tocat al llegir aquelles pàgines que havia iniciat el Goethe,
justament en un viatge a Palèrmien, allà el Goethe havia rellegit l'episodi de la trobada d'Ulisses amb la nausica
i va fer un petit esbós del que havia de ser una possible tragèdia i, per tant, inacabada del Goethe.
Això va motivar de tal manera el Maragall que va decidir escriure i fer una versió,
la única que realment important que hi ha basada en l'Ulisses amb el passatge de la trobada a l'Illa dels Fearsis.
No deixa de ser una paradoxa que ara avui en dia alguns autors consideren aquesta nausica
com un dels tres grans textos de la dramatúrgia catalana al costat de l'antígona d'Espriu o del mar i cel d'en Jaquimarà
i, en canvi, era una obra que havia estat oblidada, gairebé enterrada, durant tants i tants anys.
És cert, és cert. I una de les persones que ha defensat d'una manera, dels poetes,
que ha defensat d'una manera més vebament la intemporalitat i la universalitat d'aquesta nausica de la Maragall
ha estat el Palau i Fabre, justament.
El Palau i Fabre ha estat una de les persones que m'ha influït en posar en escena aquesta obra,
que tant mateix fa molts anys havia llegit, rellegit, i sempre jo tenia la intuïció,
malgrat que tothom opinava que no, que això era per ser recitat, per ser llegit,
que aquí hi havia l'embrió d'un gran espectacle metral.
Això li anava a preguntar perquè quan, en col·laboració amb Jordi Coca,
vostè va tirant endavant el projecte, no sé si molta gent el titllava de boig
o d'alguna cosa semblant per embarcar-se en una aventura d'un futur com a mínim incert.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Però tant mateix, aquestes obres de poetes, de poetes d'una embargadura,
com el Goethe, com pot ser el Claudel, com l'Elliot,
gent que ha fet incursions, grans poetes que han fet incursions en el món del teatre,
tenen una estructura oberta, tan oberta, perquè no estan sotmesos en els còdics
de l'estructura dramàtica de l'època, no?,
que permet justament fer una visió des del temps en el qual poses en escena això,
o no, perquè s'ha desprovista dels tics o dels còdics que n'hi paraven a l'època,
o el melodrama, o el romanticisme, etcètera.
És una estructura molt oberta, i això, esclar, es pot llegir en contra o es pot llegir a favor.
Jo crec que en la Nausica, com en grans obres també d'aquests poetes,
insisteixo, com l'Elliot, com el Cloncal, per exemple, o com el propi Llete,
són absolutament intemporals.
La poesia del Maragall, per altra part, és una poesia d'una volada intel·lectual,
d'una volada humana, d'una penetració, d'una mirada del món realment singular
i que, malauradament, ha estat oblidada.
Ara parlarem dels actors, del magnífic repartiment que participa en aquest sobre,
parlarem també de l'estrena que es va fer ara fa tot just dos dies,
però m'agradaria posar en situacions nostres oients i comentar-los l'argument.
Abans l'hem insinuat, però estarem davant, senyor Bonin, d'una història d'amor terrenal divina,
divino-terrenal, per dir-ho d'alguna manera.
Sí, sí, sí. És un dels episodis preciosos de l'Odisseia,
aquesta aterrada en aquesta illa dels Feacis,
que és l'actual illa de Corfú, aquesta illa greca.
I és l'última estació d'aquests deu anys de peripècies de l'Odisseia,
des que surt de la guerra de Troia.
Va d'illa amb illa, va d'aventura fantàstica amb aventura fantàstica,
va amb pesta i de naufragi amb naufragi.
I tant mateix, finalment, a terra, naufrag,
en aquesta illa que seria ja l'última estació abans de tornar a Taca.
Hi ha alguna cosa de símbol, de viatge, de recorregut humà, de maduresa,
és un home allà madur, de retorn, de tantes i tantes aventures.
És com un conte de les mil lliure nit, això, no?
O és com un dante, no?
I es troben allà justament amb un adolescent
que viu tancada en aquell clos,
en aquella mena d'aigua moll d'estar d'una illa
que en aquells moments se la descriu com una illa
que acolleix els naufrags,
que hi ha un rei benevolent,
que el paisatge i els jardins del Palau dels Sinous
i tot el poble és realment un model, no?
I allà, a terra, i allà aquesta adolescent nàusica,
té unes intuïcions que necessita fugir d'aquell clos estancat, no?
Es troba amb, bueno, amb el mite, no?
Es troba amb l'aventura, es troba amb una finestra
oberta a l'univers, al món, doncs, el més enllà, etcètera, etcètera.
Aleshores, sí, hi ha com una commoció de dos personatges,
un home madur que té, bueno, té molt clar el retorn,
el viatge, la riquesa del que ha viscut,
i dolent, però finalment el retorn allà on té la família
i, per tant, bé, és com una mena de cicle vital
viscut des de la saviesa, no?
I tant mateix, aquesta trobada amb aquest adolescent
el commociona i aquest adolescent, doncs, per ell,
això significa, doncs, una possibilitat de fugir,
de fugir, de deixar anar l'imaginari, no?
Per tant, si li sent... Digui, digui, perdoni.
Però això, esclar, naturalment és inaccionable
i aquí ve la tragèdia, no?
El mite ha de tornar, ha de tornar, el mite ha de ser n'ha d'anar
i la posella, doncs, la Nauzica s'ha de quedar.
I aquesta inaccionabilitat, no?,
aquesta impossibilitat de trobar-se, doncs,
és la que genera el conflicte, no?
La Nauzica és una adolescent, 18, 19 anys, 20,
i l'home aquest, doncs, ja té els seus 50, 60 anys
i té molt clar el retorn.
Lluís Soler és qui encarna Ulisses,
Sílvia Vélez és qui es posa a la pell de Nauzica
i els companys de repartiment, fins a 15 actors i actrius,
vaja, els noms parlen per si sols,
Fermí Reixac, Enric Major, Carme Sansa, Montserrat Salvador,
per ser una aventura incerta, com comentàvem abans,
el seu poder de convicció és notable.
Hi he tingut una gran sort,
jo penso que tinc un repartiment difícilment repetit,
la única en sinceritat, i ho comenten ells mateixos,
hi ha a tots els actors, i a més un músic,
que és un morroquí sensacional, el Mohamed Suleiman,
que penso que transmeten una manera com de...
És com de ser un oci, no això,
introduir-se en aquest món,
l'actor, introduir-se en aquest món poètic,
són com a transmissors d'alguna cosa.
de fet, té una estructura com molt d'òpera,
ell estava també influït per Wagner,
per tant, hi ha alguna cosa operística,
hi ha duets, hi ha recitatius,
hi ha quartets, hi ha moviments,
hi ha andantes, hi ha alegretos,
i tot sumes a una estructura de poesia,
de casíl·lebs,
que té unes connotacions musicals,
i per tant, és com afrontar una òpera,
i això, bueno, pot semblar difícil,
però a la vegada dóna una unitat,
hi ha una submissió a la musicalitat de la paraula,
hi ha una submissió al vers per part de tots,
i en aquest sentit, tots els actors que tinc,
això ho han assumit,
i amb uns resultats molt brillants.
Ja per anar acabant, senyor Bonin,
demà passat a Tarragona,
el cap de març serà l'escenari de la representació,
tot just la segona,
perquè l'obra es va estrenar diumenge.
Com va anar aquesta estrena
a l'espatlla Scènic Pla,
la setmana de dia,
en el marc del Festival de Sant Feliu de Guixos?
Va anar esplèndid,
amb tots els interrogants
i les inquietuds que teníem,
perquè no havíem ni fet cap un assaig general en públic,
havíem fet un assaig general evident,
però acabant a les 5 de la matinada o a les 6,
però sense públic,
per tant, era enfrontant-se directament
amb els espectadors,
que de fet els espectadors són els que combinen l'espectacle,
si n'hi ha espectador, no hi ha espectacle,
és quan es produeix aquesta mena de comunió especial,
i és quan l'obra agafa la seva autèntica dimensió.
I això es va produir a Porta Ferrada,
Sant Feliu, i estem molt contents.
A l'espera, suposo, de les primeres crítiques,
el feeling amb el públic va ser bo,
que això és el que havia de la feel més important.
Va ser molt bo, va ser sentida,
jo diria, no sé si em devoció és la paraula,
però sí, esclar, és que la paraula,
el vers de la Maragall té una potència,
és una, insisteixo,
és una mirada sobre l'home,
sobre la manera d'entendre el món,
d'entendre's a ell mateix,
i això ho he dit a la vegada amb una gran simplicitat,
però amb una musicalitat,
com poques vegades s'ha donat en el teatre,
trobar-te amb unes paraules,
que necessiten ser dites més que llegides,
i agafen aquest volum musical importantíssim,
i a més que és la història, que és preciosa,
no haig de dir ben sincerament que va agradar.
Múltiples són els atractius d'aquesta nausica
que demà passat, dijous, es podrà veure a Tarragona.
Herman Bonin, director d'aquest obre,
moltíssimes gràcies per atendre els micròfons de Tarragona Ràdio,
i esperem que dijous sigui tot un èxit,
i també que aquest feeling amb el públic
també funcioni a la nostra ciutat.
Moltíssimes gràcies.
Una passada molt fonte.
Adéu, bon dia.