Ahir a la nit els qui ho van desitjar ja van poder gaudir d'una primera sessió
i avui, a partir dels dos quarts de 10, el Teatre Metropol serà l'escenari
de la segona cita de la quarta edició de Veus Paral·leles.
Aquest cicle, que com el nom ja se'n pot desprendre,
proposa la trobada entre dues cultures, dues llengües en aquesta ocasió.
Tenim avui una taula plena de convidats.
Saludem en primer lloc a la Núria Martínez.
Núria, què tal? Bon dia, bona hora.
Hola, bon dia.
I saludem el Joan Bello. Joan, què tal? Benvingut.
Moltes gràcies.
La Núria i el Joan són dos dels poetes que van participar en la trobada d'ahir a la nit.
La Núria per part catalana, el Joan per part astoriana. És així?
Ah, sí, és.
L'Albert Mestres. Albert, bon dia i bona hora.
Hola, bon dia.
L'Albert és el director, el guionista, en certa manera, de Veus Paral·leles d'aquest cicle
i també el responsable dels cicles anteriors.
El jefe, el cap, per dir-ho d'alguna manera, el responsable de tot plegat.
I nosaltres diuen que sí.
El provocador.
Bé, una responsabilitat compartida, per això, si a casa ara ho explicaré.
I qui deia que era un provocador és la nostra quarta convidada, ella és la Mireia Salamant,
que és l'actriu que fa una mica d'anexa d'unió entre tot l'espectacle.
Mireia, també benvinguda.
Moltes gràcies, bon dia.
Primer que tot, Albert, si et sembla, podem explicar, rodem recordar per la gent que no va assistir ahir a la nit al Metropol o no en tingui constància, no hagi seguit la tardor literària els últims anys,
què és exactament Veus Paral·leles, quin és el seu objectiu?
Veus Paral·leles és un projecte que vam començar a tirar endavant fa quatre anys amb una noia portuguesa que es diu Sofia Fonseca,
que és arqueòloga, una cosa que aquí a Terraona se diu molt, que per cert ara està en un projecte a Mauritània, a Wallata,
que si algú en vol saber alguna cosa es pot comprar al National Geographic d'aquest mes i hi ha un reportatge sobre aquest projecte.
Bé, amb ella, que a més a més d'arqueòloga té aficions, diguem-ne, literàries, vam pensar com crear un espai on la poesia pogués assolir
un nivell molt alt de comunicació, vist que normalment els recitals provoquen més aviat, sovint, no sempre hi ha poetes que són molt hàbils recitant,
però sovint provoquen un distanciament amb el públic, i és molt difícil que una poesia entesa per primera vegada pugui arribar fàcilment
o convenientment a les persones que l'escolten.
Aleshores, vam imaginar una mena de petit espectacle que és com un marc on s'acull aquesta poesia,
i jo esclic un petit guió, la Mireia és l'encarregada de guiar, diguéssim, l'espectacle,
i introduïm a dintre els poetes, que també és important poder escoltar-los dient la seva poesia.
La idea va ser des del principi intentar ajuntar cultures, la nostra i sempre una altra.
L'objectiu una mica de les veus paral·leles és fer visibles coses que per nosaltres són invisibles.
El primer any van ser dones poetes portugueses, el segon any van ser poetes bascos,
el tercer any van ser poetes galesos, i aquest any són poetes asturians.
Deixem preguntar-li, Albert, si et sembla, fem un punt i seguit.
Deixem preguntar-li a la Núria i al Joan si realment creuen que els recitals convencionals, tradicionals,
és difícil engrescar la gent.
Si hi ha aquest distanciament del qual parlava l'Albert,
i que iniciatives com aquesta ajuden a poder arribar a un públic més gran.
Jo crec que hi ha de tot, de tot és més, l'encert d'aquest espectacle és que hi ha un director d'escena,
que això normalment els poetes no en tenim, un director d'escena,
algú que pensi globalment l'espectacle, algú que estigui preocupat del començament,
al final i fins i tot les transicions, i com es mou un, i com surt d'un escenari, o com camina.
Jo això ho veig una bona contribució, sense ser una mena d'intromissió professional del teatre a la poesia,
tot el contrari, ho veig com dos mons molt ben fluctuats i amb molt de respecte.
I tal com ho tracta l'Albert, que l'Albert és un poeta, l'Albert Mestres,
qui ho vulgui llegir també se'l recomana,
doncs crec que té aquesta sensibilitat de poeta, de persona que sap perfectament què és la poesia,
i amb quina mesura de senzillesa s'ha de mostrar.
Joan, què en penses?
Sí, exactament el mateix, jo crec que efectivament hi ha un cert tipus de poesia que no...
El problema és que hi ha un cert tipus de poesia del segle XX, i parlo general en tot el món,
no ha sigut escrita per ser recitada.
Hi ha un tipus de poesia que es escribe per ser llegida.
Això és la poesia només del segle XX o tradicionalment?
No, no, solo a partir del segle XX fundamentalment, a partir de la década de los XX
comienza una poesia más intelectual, más metida hacia adentro,
que habla más de la propia poesia y que poco a poco, a veces, se recitaba,
pero bueno, producía este vacío en la gente.
Yo creo que la poesia está buscando otros caminos
y uno de ellos es recuperar su función de canción, ¿no?
La poesia es una canción con música y con una melodía,
pero con otra música y otra melodía, ¿no?
Entonces, bueno, todo lo que se haga por canalizar esto a través de recitales
o en otros sitios, pues está muy bien, ¿no? Es perfecto.
Us considereu una mena de trobadors, una mena de juglars del segle XXI?
Bueno, algo hay, ¿no?
Son los juglares, los juglares eran unos puntos filipinos, ¿no? Bastante.
Y algo de puntos filipinos tenemos los poetas, ¿no?
Somos gente muy seria, que hacen un trabajo muy serio,
pero bueno, los trabajos serios a veces se hacen con cierta distancia.
Yo, de vegades, me acabo de sentir una mica com una Shakira,
depèn d'on anem, ¿eh?
Vull dir que la sensació que és d'espectacle i també impressiona.
Jo tinc la sensació que la poesia...
Milers de fans esperant-te, firmen autògrafs...
Sí, tot això, i havent de fer moviments sexis, totes aquestes coses.
Dança del ventre perfectament dominada.
És complicat, és complicat, de vegades.
No, perquè la poesia té aquesta cosa de...
El teu ofici és a casa teva, sol, escrivint,
llavors tot el que és la resta, doncs aquesta cosa d'haver de sortir
i cantar-la, no? Jo trobo que és un altre...
És gairebé un altre ofici.
Albert, per què enguanyes s'ha escollit aquest intercanvi
amb la llengua historiana, amb la poesia que es fa a Astúries?
Bé, això, el projecte aquest de Veus Paral·leles,
que he dit que el tirem endavant amb la Sofia Fonseca,
des del principi funciona amb el suport total, diguéssim,
de la institució de les Lletres Catalanes,
que aquí aprofito per agrair-los-hi.
I llavors, normalment, decidim entre tots
quina és la pròxima cultura convidada, com si diguéssim.
I justament l'any passat, el Joan Velló i la Vanessa Gutiérrez,
que també va recitar ahir,
van venir a fer un taller de traducció que es fa cada any a Ferreres,
també és una trobada entre traductors catalans
i poetes d'altres cultures,
i va sorgir la idea d'aquesta possibilitat
de fer-ho amb poetes asturians,
que jo haig de confessar que ignorava totalment la seva existència,
que suposo que és el que ens passa a tot,
i per això estic contentíssim
que puguem fer aflorar una cultura tan veïna
i que per nosaltres és com si no existís.
Ara parlarem amb la Mireia,
que la tenim una mica oblidada,
però no ens oblidem d'ella,
però no sé si, Joan,
comparteixes aquest sentiment,
o quan moltes vegades dius,
ostres, hi ha llengua.
Primer de tot, molta gent suposa que no,
no, que hi ha una llengua,
s'horir en Astúries no només es parla el castellà,
sinó que hi ha una llengua pròpia,
que parla amb centenars de milers de persones,
n'hi podries dir moltes,
la llengua asturiana, l'astorleona és el bable,
i a més a més es fa literatura en aquesta llengua.
No sé si la teva reacció és aquesta.
Realment, hi ha molta gent que no sap
que hi ha aquesta llengua, Joan?
Sí, bueno, les suena,
no estan, realmente, bueno,
les parece muy exótico normalmente a la gente,
hay como cintópico en la España de la transición
de hablar de las cuatro lenguas oficiales,
bueno, pues sí, hay cuatro lenguas oficiales,
las cuatro lenguas de España se habla,
pero bueno, no hay cuatro,
hay unas cuantas más,
también está el asturiano,
que como tú bien dices es también el asturleonés,
es la misma lengua que se habla en Astúries,
en la provincia de León,
en la provincia de Zamora
y también en el enclave de Miranda del Douro,
en Portugal, donde es lengua oficial.
Es curioso, el asturiano es una lengua oficial
en la República Portuguesa,
pero no lo es en el Estado español,
cosa que, bueno, dice mucho también
del Estado donde vivimos, ¿no?
A mí no me extraña nada,
en Portugal fue el primer sitio del mundo
donde se abolió la pena de muerte y la esclavitud.
Y, bueno, la República Portuguesa siempre tuvo, pues,
una sensibilidad mayor, ¿no?, para ciertas cosas.
Y, efectivamente, pues sí, es desconocida,
pero, bueno, poco a poco se va dando a conocer, ¿no?
El asturiano es una lengua
que hablan en Astúries unas 400.000 personas
y que en el resto de los territorios...
Atención, 400.000 personas,
no estem parlant de...
mayor, una lengua aillada
als pobles de la montaña.
No es només això.
Sí, son unas 400.000 personas.
Es la lengua que se habla comúnmente
en las zonas urbanas,
en las cuencas mineras,
de Gijón, de Oviedo,
que se habla también en el campo,
donde goza de una vitalidad extrema, absoluta.
Su problema no es la oralidad.
El asturiano es una lengua
que se habla mucho, en Asturias,
que se habla muchísimo menos
en León y en Zamora,
donde los procesos de suplantación lingüística
están casi completados.
Estamos hablando en las dos provincias,
entre León y Zamora,
estamos hablando de unas 40.000,
45.000 personas,
un territorio que es muy amplio,
y después en el enclave portugués
de Miranda del Douro,
que son unas 20.000 personas.
Es una ciudad muy pequeña,
Miranda del Douro.
¿Se enseña a las escuelas?
Sí, sí, por supuesto.
Se enseña en Asturias.
En Asturias y en Miranda
se enseñan en las escuelas.
Es una asignatura optativa
que los niños pueden escoger
si quieren
y que tiene un grado de aceptación
entre el 90, 90 y mucho por ciento.
Es muy raro
que alguien diga
pues no, no quiero ir a clase de Asturias.
una de esas cosas.
Completem la ronda de descobriment
d'aquesta nova llengua.
Núria, Mireia,
coneixeu la llengua Asturiana o no?
Jo la coneixia
perquè ja havia tingut l'oportunitat
de conèixer en Joan
i com que és un militant
molt emprenyat, diguem,
i que fa molta guerra en aquest sentit,
doncs ja m'hi havia fixat.
I a més a més
vaig ser convidada una vegada a Berines
i doncs ja vaig poder
poder captar-ho.
A l'hora de que
i no és per tirar-te a floret a Joan
però
sent un grandíssim escriptor com és ell
ajuda molt
que això
tiri endavant
i que la gent tingui un interès
perquè comences a través d'un llibre
veus que és un Asturiar
veus que aquest Asturiar
t'explica la història del seu poble
i a partir d'aquí
doncs ja vas coneixent altres autors, etc.
Però la feina que fan Joan
i altres autors que escriuen
la veig extraordinària.
Se nota que no li és a mi, de verdad?
Mireia, com ha anat aquest procés
de redescobriment?
Doncs fantàstic.
Jo també ho vaig saber fa poc
que hi havia l'Asturiar
i la vaig sentir
vaig sentir ahir com sonava
i per mi va ser un regal.
Jo faig de pont
de pont entre ell i el públic
acompanyant
intentant aproximar al màxim
aproximar-los amb ell
i amb el públic
i ahir
sentint-los amb ells
que reciten
molt bé
em pensava
molesto, molesto
silenci, silenci
això que deies
oblidada, no?
Jo
em volia amagar
em volia amagar
perquè realment era molt maco.
Després
quan jo recitava
la seva poesia en català
per això
era bonic
perquè em sentia
molt pròxima a ells
i com
oferir
en el públic
amb la nostra llengua
la possibilitat
d'anar més enllà
de la seva poesia.
Tu tenies l'oportunitat
a través del teu paper
de pont
d'establi
un contacte
no només
visual
sinó també
de captar
aquestes sensacions
dels poetes
i del públic
de la platea
del metropol.
Què hi veies
entre el públic?
Hi veies
aquesta llunyania
de la qual
hi fèiem referència
o veies
que hi va haver
un feeling
entre autors
i públic?
Va haver-hi un feeling.
Jo crec que
en això
s'ha de felicitar
molt
l'Albert Mestres
com ho prepara
l'escena
perquè això
pugui apropar-se
i no ho disfressa
de res.
Normalment
moltes vegades
els recitals de poesia
o bé
hi ha música
de vegades
o de vegades
és el poeta sol
que llavors
ell s'ha de presentar
ell s'ha d'aproximar
i en aquest cas
ell crea
com un ambient
perquè el poeta
pugui realment
dir la poesia
i crec que això
es nota
en la sensibilitat
de l'Albert
en el fet
de ser poeta.
Núria
també veu notar
vosaltres
aquest feeling
dalt de l'escenari?
Sí, sens dubte
i a més a més
penso que el feeling
també és a través
d'un llibre
que s'edita
que és bilingüe
i evidentment
a mi això
del llibre
em fa molta il·lusió
perquè em sembla
que és la primera vegada
que he estat traduïda
i està traduïda
a l'història
i ho trobo
un luxe asiàtic
gairebé.
El Joan sí que s'ha traduït
en alguna ocasió
en el castellà, crec.
En el castellà
i també
en el català
en alguna ocasió
i en altres llengües.
Com va anar ahir
a la nit, Joan?
Eh?
Com va anar?
Bien,
fue bien,
fue perfecto.
La verdad es que
quedamos
entusiasmados
por el escenario,
por la forma,
por la comunión.
La poesia
tiene algo
de comunión,
no de los santos
porque somos pocos santos,
pero sí tiene algo
de comunión,
de búsqueda,
de construcció
de un espacio
hospitalario,
de construcció
de un espacio
hospitalario.
Y eso
Albert Mestres
ayer lo consiguió,
la voz de Mireia
traduciendo
nuestros versos
al catalán
hizo un milagro
y la poesía
de Núria
es encantadora.
Entonces, bueno,
fue un momento
que a mí me gustó mucho.
¿Són veus paraleles,
el catalán
i l'astorià,
caminen conjuntament
per un mateix camí
molt a prop
o, a més a més,
fins i tot
es troben
de quan en quan
tenen molts punts
en comú
les dues llengües?
Les dues llengües
sí tenen punts en comú,
com a todas
les llengües romances.
El asturiano
i el català
a més,
tenen certes
semejanzas,
certes semejanzas
que se producen
por una serie
de causas
que seria
molt prolijo
explicar.
I interseccions
entre la literatura
catalana
i l'astoriana
sí que ha habido,
però molt recientes.
Els asturianos
somos molt catalanòfilos,
somos molt catalanòfilos
por lo menos
els que escribim
en asturianos
asturiano.
Nos hemos fijado
mucho
en la literatura
catalana,
nos ha interesado
mucho
la literatura
catalana.
Alguns autors
han...
Josep Plas,
Espriu,
Blai Bonet,
Gabriel Ferraté,
me parecen
autors essenciales
de la poesia europea.
Només cal dir
que ahir el Joan
va recitar
un poema seu
que es diu
Poema inacabau,
que és evidentment
una referència
al poema inacabat
de Gabriel Ferraté.
Sí,
així és,
efectivament.
Fa una mica
de vergonya
per això
que el Joan
anomeni
tots aquests
autors catalans
de la nostra literatura
i en canvi
nosaltres
seguim incapaços
d'anomenar
els seus
moltes vegades.
Vull dir que
tinc la sensació
que ells
aquesta cosa
de catalanòfila
que explica
doncs
evidentment
han tingut més interès
i s'han apropat
més a nosaltres
que a nosaltres
a ells.
Vull dir que
a veure si
algun dia o altre
podem girar la truita.
També és cert
però que des d'aquí
hi ha moltes més facilitats
per exportar
la literatura
que es fa aquí
que no pas ells
doncs que
per mig en segurament
polítics i socials
és molt difícil
donar a conèixer.
Hem començat aquesta entrevista
parlant que hi ha molta gent
que segurament
no coneix
ni l'existència
de la llengua
de la llengua
asturiana
a conèixer la seva literatura
encara és un estadi
molt més superior.
Sí, sí, sí.
Claro que son razones
polítiques y sociales
y habría que insistir
recordar que
en el estado español
no solo
hay cuatro lenguas oficiales
el gallego
el húsquera
el catalán
y el castellano
pero que hay otras lenguas
también
que alguna de ellas
como el asturiano
aspira ese estatuto
de oficialidad
y lo vamos a conseguir
en breve
suponemos que
en la próxima reforma
del estatuto d'autonomía
y eso cambiará
ciertas cosas
pero existen también
otras lenguas
no nos podemos olvidar
de ellas
está el aragonés
que la tenéis aquí
muy cerca
en los Pirineos
que es una lengua preciosa
el año pasado
se publicó un libro
Las 100 claus
Las 100 llaves
Las 100 claus
de Chusé María Bussón
que yo considero
que es la mejor novela
que se publicó
en todo el estado
en cualquier lengua
es una novela maravillosa
y se escribe ahí
en Zaragoza
es perfecta
también se habla
en otras lenguas
se habla el árabe
en Ceuta y en Melilla
y se habla también
el bereber
en Melilla
se habla el portugués
en la ciudad de Olivensa
y el aranés
que se me olvidaba
y el aranés
aquí en Cataluña
más noticia tenéis
pero digamos
que la pluralidad
lingüística de España
no pasa
por que hay unas
divisiones de primera
otras de segunda
y otras de tercera
los ciudadanos
ante el estado
son todos iguales
hablen lo que hablen
y eso debería tenerse en cuenta
en muchos sitios
el Joan y la Núria
van ser
alguns
dels protagonistes
d'ahir a la nit
però
Albert
qui ahir a la nit
no hagués pogut
anar al Metropol
o qui
hi hagués anat
i té ganes de repetir
avui hi ha una segona oportunitat
amb espectacle
que manté la filosofia
però en què hi ha textos
d'autors diferents
exactament
sí
avui
per la part catalana
tindrem
el Jordi Cornudella
i l'Àngels Gregori
i per la part historiana
el Xandro Fernández
i la Berta Pinyan
i atenció
perquè home
és una bona oportunitat
per conèixer aquesta llengua
historiana
de la qual hem fet referència
però també és una bona oportunitat
per conèixer poetes catalans
que possiblement
no n'hem fet referència
però per exemple
la Núria
abans us estàveu tirant floretes
entre n'altres
ara deixa'm en tirar-te
un a mi
estàs considerada
ara una de les
vaja
de les poetes
emergents més interessants
com a mínim
Déu-n'hi-do
si et busques una mica
per internet
veuràs que hi ha molta gent
no només jo
que et tira floretes
ah sí
que ara i que bé
moltes gràcies
doncs senyors
moltes gràcies
per compartir aquestes son
avui al matí
de Tarragona Ràdio
Mireia, Albert, Joan
Núria
un plaer
que hàveu compartit
aquestes son
amb vosaltres
esperem que aquesta nit
també sigui tot un èxit
ara em sembla més
que iniciï una petita gira
que també us portarà
a Vilafranca del Penedès
i a Barcelona
o sigui que
més oportunitats
de veure, escoltar
i gaudir
d'aquest Veus Paràlegres
senyors, fins la propera
moltes gràcies
moltes gràcies
a veure