Tres minuts seran tres quarts d'una del migdia.
Seguim endavant des del matí de Tarragona Ràdio.
Estem encantats de la vida perquè ens acompanya.
Fina Anglès, Fina, molt bon dia.
Bon dia.
Estem encantats perquè aquesta dona,
independentment de la seva vessant,
com a professora d'ensenyament de secundària
i també ara darrerament a la universitat
com a escriptora, com a investigadora,
té una vàlua que tothom coneix,
però també és una dona d'aquelles que dóna gust parlar amb elles.
Gràcies.
Fina, tens un taranà molt extrovertit, molt alegre,
com que dones molta energia.
Vaja, t'ho han dit moltíssimes vegades.
Jo no estic descobrint res.
Això diuen, això diuen.
I tothom que et coneix ho pot constatar
que tens aquesta manera de fer realment,
que deixes anar energia, ganes de viure.
Quan hi soc, hi soc.
Clar que sí.
La Fina, demà, serà l'escriptora convidada
de la quinzena trobada d'escriptors del Camp de Tarragona,
un acte que es farà a les vuit del vespre,
al Teatre Metropol,
és una mica acte sorpresa.
No arriba a ser allò de la festa sorpresa dels 40 o els 50,
que no t'esperes,
però sí sorpresa perquè, clar,
ella ha d'explicar, ella ha de parlar,
però també els altres,
poc o molt, a nivell més privat o més públic,
han de dir la seva.
la teva obra i la teva personalitat
queda al descobert demà, no?
Bé, sobretot en l'opuscle
i en la pàgina web,
que amb motiu de la trobada s'editarà
i es facilitarà a totes les persones
que vinguin al Metropol.
Llavors, és allò on hi ha escrit sobre la meva obra,
per part de persones com,
això sí que ho sé,
el Josep Ballverdú,
l'Olga Txirinacs,
és el Josep Beucells.
L'acte en si,
doncs, a veure,
cada escriptor en aquestes trobades
dissenya una mica l'acte
com li sembla que podria ser.
Jo l'he dissenyat, esclar,
com la resta de companys,
jo soc la número 15,
i el que he fet ha sigut,
a part de la reflexió
que tots ens encarreguen
o és bo que fem,
una reflexió bastant personal,
en el meu cas,
per la trajectòria vital que he tingut,
més que una reflexió molt, molt intel·lectual,
però sí que el que he volgut
és que siguin nens majoritàriament
els protagonistes de l'acte.
Per què?
Doncs perquè jo escric literatura infantil i juvenil,
sobretot infantil.
I llavors, doncs, no desvetllo res
i dic que demà hi haurà
la coral Rossinyols
de l'Associació Cor Ciutat de Tarragona,
l'Escenari,
que cantaran una peça
del Foc, foc, xip, xap, xop,
que és una cantata
que en música de Josep Beucells
ells ens van encarregar
i van estrenar el 2000.
També cantaran una peça
d'una altra cantata
que he escrit
per la coral Xaloc de Torre d'en Barra,
una cantata que es diu
que no podia ser,
amb música d'un tarragoní.
El Xavier ara em preeix la memòria.
Ja ho buscarem per a algun lloc
i farem que no pateixis.
Exacte.
I també hi haurà,
xiquets i xiquetes,
bona part de l'escola
del meu poble de Vallèsar.
Per què?
Doncs perquè ells,
com també, per exemple,
l'escola mestral de Vilaseca,
s'han fet seu un llibre
que he escrit,
el darrer per a nens,
que és de poesies
i d'endivinalles,
que es diu
Vella lluna treu el nas,
i se l'han fet tan seu,
durant el curs passat,
l'escola de la Lleixar
el va treballar
com una mena d'immersió
en el Vella Lluna,
que després
em van fer un festival
al final,
per acabar,
i vaig veure
que representaven poemes
i que realment
em van sorprendre.
I ara, doncs,
els vaig voler convidar,
han dit que sí,
i demà baixarà l'autocar
de l'escola de la Lleixar,
gairebé tots,
els de cinquè o sisè
són fora,
però els altres sí,
el Metropol
a representar aquests poemes
i a cantar algunes coses.
Serà una trobada
molt diferent a les altres,
ni millor ni pitjor,
diferent, realment,
i amb la presència.
La plenitud i la grandesa.
Tematitzes,
en el bon sentit de la paraula,
allò que més t'agrada,
perquè dius,
jo on m'hi trobo millor
és amb la literatura infantil,
però també has fet
crítica literària,
assaig,
treballs molt relacionats
amb el territori,
en particular,
amb el teu poble a la Lleixar,
que és una altra
de les teves passions,
no?
Sí, sí,
entenc que aprendre de l'entorn
i ben paït,
i procuro fer-ho,
t'ensenya a entendre
el món en majúscules.
Això ho he escrit
i ho he repetit
i demà també ho diré.
I llavors això
jo ho he fet
a partir del meu poble
i del poble d'ahir.
Però sobretot
la darrera publicació
en aquest sentit
que ha sortit
és un llibre
que es diu
Un passeig amb els sentits,
itinerària
a la Lleixar i Mas Pujols
amb l'obra
de Joaquim Miri
que et permet
passejar pel territori
i copsar aquells espais
que van generar pintures
en el cas de Mir
i n'hi ha força,
força dels punts
que encara avui
podem recuperar
allò que ell va pintar
fa cent anys,
ara, dissabte passat,
el 27 o el 28 d'octubre,
que era dissabte,
va fer cent anys
que va arribar a Miri
als nostres pobles.
I en el cas
de la literatura de Manent
que té poesia,
té traducció,
però sobretot té uns dietaris
amb unes descripcions
de natura
meravelloses
i magnífiques,
Manent fa 75 anys
que va arribar
i ho lligo una mica tot
en una edició
amb una presentació magnífica
que fa la Diputació de Tarragona,
obra d'Elfo Job
amb Lluís Miquel al capdavant,
amb un DVD
amb imatges
de Josep Maria Pagès
i música de Conrad Setó,
tot gent, doncs,
que hem optat
per treballar
des del Camp de Tarragona.
Aquesta és una aposta
que estan fent
afortunadament
molts creadors.
Jo tota la vida
he optat
per no moure'm d'aquí
quan algunes vegades
de tant en tant,
això passa periòdicament,
et tempten
o et proposen
i jo dic
no, no,
jo del planeta Terra
on jo vull viure,
per on vull treballar,
per veure el món sencer,
és des d'aquí.
Ha estat una opció de vida
i a poc a poc
veig que les coses
em donen
no la raó,
que no cal que me la donguin,
però que em retornen.
Aquest llibre mateix
és un retorn
a l'opció que he fet
i n'estic contenta.
De fet,
no ets una escriptora
coneguda
només al Camp de Tarragona
i això és el que
una mica t'ho demostra també.
Per cert,
tu, com deia,
fas classes de batxillerat,
amb d'ESO
i ara què deies
de l'univers del món.
Els joves i els adolescents,
sobretot,
al món se'ls hi fa molt petit
a la seva ciutat.
Aquest món és molt reduït,
necessiten més espai
i un món més gran per ells,
no?
No sé si necessiten
un món més gran.
Potser sí.
És la sensació que ells tenen.
És la sensació.
És la sensació.
Però quan a poc a poc
propicies o intentes
que vagin descobrint
la plenitud
que hi ha
en petits detalls
de l'entorn,
llavors resulta que
és que el món
se'n se'n cap
en una gota d'aigua
o en un sospir
o en una mirada.
I això ho sabem els adults.
Si ho sabem transmetre,
no caldrà
que busquin altres mons
si n'hi ha de sobres.
I de feina,
per a fer també n'hi ha molta.
Molta i en tots els sentits, no?
En tots els sentits.
I la literatura
pot ajudar
en moltes d'aquestes coses, no?
Segur.
Segur, perquè la literatura
crea mons
i la literatura
et fa conscient
d'aquestes petites coses
que configuren un univers.
Algú va dir
que la literatura
també es manava
a vegades la realitat, no?
Oh, clar, també, també.
I això volguis que no,
doncs dius que...
I també diuen,
ara penso en el llibre
que ahir va presentar
l'Olga Txirinacs
que es diu Eterna.
I que ahir el vas anar a dormir
i em va llegir una mica
la introducció
i em va fer recordar
en un vers d'un poeta alemany
que diu
allò que és roman,
allò que queda,
ho funden els poetes.
Això és el que queda.
Vull dir,
realment la literatura
és...
val la pena.
Tu, molt joveneta,
Fina,
no vas optar
pel tema estudis,
podríem dir,
vas estudiar comerç
i vas optar ràpidament
per integrar-te
al món laboral
però no t'hi vas quedar aquí.
Vull dir,
poca broma
que era banquera.
Sí que saps coses.
Era banquera.
M'agrada dir que era banquera,
treballava a la banca,
però és bonic de dir
que era banquera.
I ella,
doncs,
ja de jove,
Déu-n'hi-do,
a mi m'han explicat
que ja tenies
una certa responsabilitat
on treballaves.
Per ser dona
i jove,
sí.
Però a mica en mica
vas dir,
no, no,
bé,
molt bé els números
però les lletres
potser que m'interessen més.
i a veure el bagatge
que vaig tenir
treballant
al món de la banca,
doncs,
sempre m'ha servit,
moltíssim,
moltíssim.
I demà també
ho diré,
estic convençuda
que aquest gust
de la precisió
amb les paraules
segur que hi va ajudar
a haver d'equadrar
el cèntim cada dia,
si no,
no plegues.
Clar.
I això,
jo m'hi vaig fer gran
perquè tenia pràcticament 15 anys,
ara n'he fet 35 a treballo.
ara doncs sempre
m'ha agradat molt
estudiar,
aprendre,
conèixer
i no he deixat mai
d'estudiar,
jo vaig anar de l'escola
al treball,
el divendres,
el dissabte,
el dematí que anàvem a l'escola,
vaig plegar a l'escola
i després el dilluns,
el dematí vaig començar a treballar
i després a les nits
és quan,
sí,
primer va fer idiomes
que en aquella època es feia,
jo tinc 50 anys,
els he fet ara,
com Miguel Bosé,
som de la generació,
dels poetes.
Podríeu fer una festa junts,
no?
Aquí de Tarragona.
No ho sé,
no ho sé,
però vull dir doncs
que després si anava francès,
que era la llengua que es feia llavors,
l'idioma moderno
i havia d'acordar,
feia fi,
feia fi per la francès.
Sí, sí,
però sobretot és que era l'idioma,
no?
El que havies d'aprendre en aquell moment,
aviat ja van canviar les coses
i després hi ha batxiller,
cou i la universitat.
Però treballant.
Treballant sempre,
de matí i tarda,
de matí i tarda.
I la vida,
t'explico,
ja que saps tantes coses,
la vida a vegades
el destí és irònic,
no?
Treballar de matí i tarda
i dissabte al matí
i anar a classe
de dilluns a dissabte
al vespre
de 7 a 10.
A la universitat ja no.
A la universitat el dissabte
no hi havia classe,
no?
I la setmana que va acabar la carrera
vam passar a fer
una hora intensiu
al treball.
Dius, mira,
aquelles casualitats de la vida
que dius a vegades...
Però és igual.
Però mira,
amb això que dius...
M'he acostumat a profitar l'instant.
Que és la manera de treballar,
estudiar,
això requereix una autodisciplina,
una manera de fer,
un tarant a la vida,
que després jo imagino
que és molt útil
a l'hora que d'inscriure,
per allò que la inspiració
no existeix,
i escriure,
crear,
és treball,
són hores
i és disciplina.
Un escriptor,
una escriptora
no pot fer res de bo
si no és disciplinat,
no?
Segur,
segur és que hi ha d'haver
l'esforç i el treball.
Per tant,
és un aprenentatge
també aquesta...
Seguríssim,
seguríssim.
I això,
tu intentes explicar-ho
als teus alumnes
i ho intentes explicar
a través dels contes?
A través dels contes,
sí.
A través del que escric,
sí.
Valors,
sempre,
segur,
és la meva opció.
I el valor del treball
i tot això.
De l'esforç,
de l'entendre's,
del sentit del comú,
tot això,
sí.
Explicar-los amb ells
que jo vaig fer això,
me'l vaig proposar
i tinc claríssim que no.
No,
no dir que explicar
la teva vida.
Els meus esforços
i els meus esforços,
però transmetre valors segur.
Allò que no t'identifiquin
que això és terrible
quan algun jove t'identifica
que els estàs explicant batalletes
s'espanten i fugen.
A més a més que no.
No la teva experiència personal,
al final,
sinó aquesta cosa
en els nois i noies
que estudien ESO,
batxillerat,
aquesta cosa del treball,
de l'autodisciplina.
Aquests valors,
no tant la teva història personal,
òbviament.
Segur,
això és segur.
I amb els contes
i els llibres també.
Segur.
Segur estic convençuda
que aquests valors,
com que són universals,
mai no sobran
i són necessaris
i oportuns.
O sigui,
cap aquí va tot.
I a vegades
em traeix la didàctica.
Això sí,
el moment d'escriure
a vegades em traeix la didàctica.
I a veure que allí
hi ha un camp lèxic
que es podrà fer un exercici
o que allà hi pot haver
una personificació
i això podria ser
una altra,
una pregunta
per un treball,
també per un exercici.
Això sí que hi ha moments
que em traeix una mica
per la didàctica.
I això, clar,
ho dirien més aviat
els folcloristes
que els contes
són universals,
sempre són els mateixos.
Estàs d'acord amb això?
Tu que fas contes?
No, jo ho he estudiat
també.
I ho has estudiat
dins de la filologia
catalana.
I la literatura oral
sempre m'ha apassionat.
Sí,
és que al final
no hi ha tantes coses diferents
de les importants.
Clar,
però ara penso
contes fets
fa segles
que en principi
podien estar adreçats
a adults,
tot i que al llarg del temps
els hem adaptat als nens
que eren contes terribles.
Avui afortunadament
aquelles autores
o autors
que feu llibres de contes
diguem-ne
que teniu una sensibilitat
diferent
que s'adapta
a les mentalitats
dels nens d'ara.
Sí, i llavors
el que procura
és vigilar
de no trivialitzar,
però, eh?
Perquè els nens
són persones
però que estan
en un procés
de creixement.
Perquè a vegades
dic això
perquè es tendeix
fins i tot
quan els parlem a ells,
no?
Que comences
amb diminutius
i que...
Algú votat
allò fa un gas.
Això realment
és una falta
de respecte
a aquella persona
que està en un procés
de creixement
i de formació,
no?
Llavors no trivialitzar
res,
ens al contrari,
no?
I al meu entendre
també són els jutges
més estrictes
si les coses,
si els agrada,
si entra,
funciona i va bé
i si no ells
es queden tan tranquils,
eh?
Tan tranquils
no hi ha problema.
Els contes
els hem de llegir,
els hem d'explicar
o quan ja tenen
una certa edat
i capacitat
els han de llegir solets.
A mi em sembla
que s'ha d'anar...
O sigui,
d'entrada
explicar'ls és molt bo
perquè l'oralitat
és tota una altra història.
Jo crec que
a alumnes meus grans
dels totes grans
els agrada
que els llegeixis
o que els expliquis
alguna cosa.
Els agrada
que ho facis
i això
propicia,
millor dit,
una vivència
que escolta,
que no se la perdi ningú,
ningú que ho pugui fer
amb els seus fills,
amb els seus fillols,
amb els seus nebots,
és una proximitat
que val la pena
de viure-la.
I després
doncs ja arribarà
el moment
en què a poc a poc
s'han d'anar deixant
de la mateixa manera
que deixes...
Ells se fan grans
i justament allunyat
que això
pels adults
i a vegades
és dolorós
és el millor regal
que els pots fer
però sempre estan
a una certa distància
per si cal.
No per preveure
i dir
ai passarà això,
passarà allà.
No,
només per si cal.
I això
que també surt
amb algun dels llibres
d'una manera indirecta,
el meu entendre
és estimar-los.
Podries explicar
en forma de compte
abans d'iniciar
l'entrevista
estàvem tots
molt pendents
del que està passant
al Palau
de la Generalitat.
Es podria explicar
en forma de compte
un procés polític
amb el que estem visquent
ara els nens?
Esclar,
no sé si...
Suposo que sí
que es podria
i potser valdria
la pena fer-ho.
I a nosaltres mateixos
ens caldria un compte
també per poder-nos explicar.
Ja fa anys
que els que em coneixen
fa anys
que dic
que potser
d'educació
en la democràcia
se n'ha fet poca.
Se n'ha fet poca.
I s'han donat
molts drets
i això és bo,
però de deures
no se n'han recordat
gaires.
I al meu entendre
això sí que fa falta.
Això sí que fa falta.
Els han faltat
els deures
que es posen
per casa, no?
Exacte.
Una mica
aquesta reflexió
i la maduresa, no?
De dir
oh bé
doncs això,
la majoria guanya.
Què vol dir guanyar?
i sobretot també
s'ha d'educar
el sentit del comú.
Allò que és
de tots
és més important
que allò que és meu.
I això s'ha d'educar
d'una manera directa.
Potser a les aules,
potser sí,
però esclar,
pràcticament
és,
si no tot,
gairebé tot
està en mans
dels adults
que hi ha al costat
dels xiquets.
D'allò que fan,
no d'allò que diuen
que faran.
D'allò que fan.
o sigui,
no està en dir
fes això
o no facis allò,
no.
Està en allò
que l'adult
que s'estima
aquell infant
i que aquell xiquet
el té per important,
aquell adult
que és important
per a un nen
seran normalment
els pares
però seran els mestres,
un amic,
un padrigui,
un àvi,
un veí,
aquell adult
que és important
per a un xiquet
marca amb la seva manera
de fer,
marca pautes
que a la llarga
sortiran.
Això és molt important.
El sentit del comú
també es pot aplicar
en aquest àmbit
el meu fill,
la meva filla.
Déu-n'hi-do.
Aquí també
hauríem de modificar.
No, però si els possessius
són matisats,
doncs no hi ha problema.
No hi ha problema
com la meva dona
seria moral.
Clar, també.
Depèn del to.
Depèn del to.
És bonic, preciós
o és un desastre.
Clar, clar, clar.
Ah, i el llenguatge
li hem de donar
molta més importància.
És una riquesa
que no podem perdre,
és una riquesa
de la que hem de gaudir
no només patir.
i que serveix
per moltíssimes coses positives.
Escolta, el llenguatge
fa al món, eh?
Si no hi posem
les etiquetes
no ens hi podem referir.
Amb la fina
no podem parlar
molta estona més
perquè això és la ràdio
però demà estarà
al Teatre Metropol
i independentment
de com està estructurat
l'acte
sempre hi ha moment
per la conversa oberta,
per la xerrada tranquil·la
després d'aquest
homenatge
que no deixa de ser
un homenatge
i un reconeixement
que es feu tots
com a escriptors
que sou aquí
al Camp de Tarragona.
Bé, l'un a l'altre,
l'altre l'un,
tot el col·lectiu.
Jo dic, en aquest sentit
ho dic, eh?
És un homenatge
de col·lectiu,
de donar a conèixer
totes aquelles persones,
homes i dones
que escriviu aquí
al Camp de Tarragona
i que us quedeu aquí
per fer la vostra feina.
És una peça importantíssima
del Camp de Tarragona.
Fina, parlarem un altre dia
però ara també
dins de la Tardó Literària
és d'anar a explicar contes
pels menjadors escolars.
Exacte,
he de fer la lletra petita.
Aquesta per la papa
i aquesta per la mama, no?
Sí, una mica de tot.
Molt rebé,
doncs segur que mirarem
la manera
que trobem un raconet
a la teva agenda
perquè puguis tornar a la ràdio.
Gràcies, quan vulgueu.
I ha estat un plaer
naturalment conversar amb tu.
Fina, anglès,
moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau.
Adéu-siau.